Quan Cuixart va abraçar Iceta

La imatge més potent, polèmica i veurem si transcendent de la presa de possessió del president Aragonès va ser l'abraçada de Jordi Cuixart al ministre Miquel Iceta. 

Una part de l'independentisme no només s'ha ofès per l'abraçada, hi ha qui fins i tot li retret el gest a Cuixart i li ha demanat explicacions. 

A l'enemic ni aigua, i encara menys una abraçada, pensen alguns independentistes, i no descartaria que algun li sortís fer un "Bilardo": "písalo!" 

Cuixart tindrà les seves raons per abraçar Iceta, i no seré jo qui li retregui; i em sembla que entre les seves raons hi ha una de les màximes de la cultura de la pau i la no violència: les persones es respecten, el que es combat són les idees, les opinions.

Generalment solem dir, per mi de forma errònia, que respectem totes les opinions, però resulta que no, que no totes les opinions són respectables, i en canvi sí que hauríem de respectar a les persones, fins i tot a les que no pensen com nosaltres...

No sé, si al final només podem abraçar a qui pensi com nosaltres, arribarà un moment que només podrem abraçar-nos a nosaltres mateixos i, el que és pitjor, ningú ens voldrà abraçar...

Quan Cuixart va abraçar Iceta potser et va trair a tu, però sobretot, i això és més important, no es va trair a sí mateix: "l'odi i el rancor no són una possibilitat", va dir... 

A vegades a l'adversari, i si cal també a l'enemic, aigua, i fins i tot una abraçada! 

"Song to Woody". Minuts Musicals amb nom propi

L'extensa discografia de Bob Dylan té poques cançons titulades amb noms propis, tot i que en quasi totes elles hi apareixen retrats de moltes dones i homes, i les seves històries d'amor, de desencís, de lluita, d'esperança...

Una de les cançons amb nom propi duu un nom propi amb majúscules: Woody, referint-se, efectivament, al músic Woody Guthrie, admirat per Bob Dylan.

"Song to Woody", enregistrada a finals de 1961 i publicada en el seu disc de debut, "Bob Dylan" (1962) és una de les dues úniques cançons del disc composades pel propi Dylan, quelcom que pot resultar sorprenent, tot i que a partir d'aleshores Bob Dylan va ser un músic molt prolífic, i en quatre anys (del 1962 al 1966) va publicar els seus primers set discos d'estudi, tots ells memorables!

Woody Guthrie, inevitable referent de la música folk, era tot un ídol per al jove músic Bob Dylan, i aquesta és la cançó que li va dedicar, inspirant-se precisament en la melodia de "1913 Massacre" del mateix Guthrie...

Les cites dels llibres. "Bob Dylan", de David Castillo

Bob Dylan, que aquesta setmana ha celebrat el seu vuitantè aniversari, és una llegenda viva de la música i, en el seu cas, també es podria dir que de la literatura, sobretot pel premi Nobel que va rebre l'any 2016.

Precisament aquest premi va provocar que es fes una nova edició, posada al dia, del llibre "Bob Dylan" del periodista David Castillo, sorprenentment l'única biografia en català del músic de Minnesota.

Jo a casa tinc una primera edició del llibre, publicat l'any 1992 per Edicions 62, i el llibre el vaig comprar, segons va quedar escrit del meu puny i lletra, a finals de setembre d'aquell mateix any.

El llibre té tres cites, dues del mateix Bob Dylan i una de The Band; de les tres aquesta és l'única cita que no està extreta d'una cançó:

"Vaig decidir molt aviat que, si hi ha alguna cosa que desitges, has d'estar disposat a sacrificar-ho tot, a prescindir de tot. No hi havia res que jo desitgés de debò, com ara diners o coses materials. No desitjava res de semblant. Sabia que el que havia de fer era creatiu, que calia que fos jo qui ho fes i que ho pogués fer per a mi mateix". Bob Dylan.

Bob Dylan, amb les seves cançons, al seu dia va revolucionar el folk i el rock, duent-los a un altre nivell, regalant-nos cançons mítiques que bé compensen, de llarg, el seu caràcter més aviat esquiu dalt dels escenaris.

4 carnets 1 cotxe

A casa som cinc i, aquest 2021 en qüestió de pocs mesos hem passat de dos a quatre carnets de conduir! De moment, i no sembla que la situació hagi de canviar de forma imminent, seguirem tenint només un cotxe.

La qüestió no és només econòmica, també és per la sostenibilitat, i fins i tot pels canvis que, en matèria de mobilitat, s'han produït per la pandèmia.

Una dada prou significativa és el quilometratge del nostre cotxe. Des de fa molts anys, ben bé vint, el nostre cotxe solia fer aproximadament vint-i-cinc mil quilòmetres a l'any, però l'any passat només en va fer poc més de quinze mil!

És evident que el confinament, en totes les seves variants (a casa, municipal, comarcal...), i el teletreball han impactat notablement en la nostra mobilitat, i part d'aquest impacte seguirà tenint efectes fins i tot amb la recuperació progressiva de la mobilitat.

Davant aquest panorama el debat sobre un possible segon cotxe no només ha de pivotar sobre el factor purament econòmic (ens el podem permetre?), també sobre la seva necessitat: realment necessitem un segon cotxe? Quantes vegades seria necessari? Tenim alternatives de mobilitat?

De fet d'alternatives en tenim; d'entrada la moto, per bé que de moment només la puc fer servir jo, ja que és una scooter de 250cc. Tot i això disposar d'una moto ens dóna una major versatilitat, i permet eliminar-me, en el bon sentit, de l'equació del cotxe. 

Una altra alternativa és la bicicleta, i en aquest sentit dels cinc, tres tenim carnet de la Girocleta, i també tenim les bicicletes particulars. I naturalment també tenim el bus, amb parades ben a prop de casa. I tot això sense que hagi entrat a casa, encara, cap patinet! 

Ara per ara, per les necessitats de mobilitat que tenim, un segon cotxe potser no seria un luxe, però sí seria excessiu, és clar que, com hem vist aquest darrer any, les necessitats poden canviar d'un dia per l'altre! 

I si les necessitats canvien, no sé si abans d'un segon cotxe a casa ens plantejarem la possibilitat d'un patinet! La mobilitat està en lent i irreversible procés de canvi, que no només camina cap a l'electrificació gradual del parc de vehicles, també cap a un model més de servei que de propietat. Fins i tot les actuals modalitats de finançament de compra de vehicles s'encaminen cap aquí. 

De moment, doncs, el segon cotxe, per més il·lusió que ens pogués fer, pot esperar... 

A 30 quilòmetres per hora

Des de fa uns dies a Girona, i entenc que també arreu, circulem per a la majoria de carrers a 30 quilòmetres per hora; bé per a ser més precisos hauríem de dir que, en general, intentem circular a 30!

En alguns carrers es fa difícil mantenir la velocitat, no només per la manca de costum, que fa que el peu acceleri, també perquè en cas de voler respectar la normativa i la senyalització tard o d'hora apareix l'impacient que, des del retrovisor, veus que gesticula, toca el clàxon i se'n recorda de tota la teva família, vius i morts!

No dubto ni qüestiono la mesura, sobradament justificada per motius de sostenibilitat i de seguretat, el que percebo és la dificultat, a vegades resistència, d'adaptar-nos a una conducció més lenta; si, reconeixem-ho, amb prou feines anàvem a quaranta o a cinquanta, excepte sota amenaça de multa per radar, com podem anar ara a 30?

Doncs caldrà aprendre'n, caldrà habituar-nos a aquesta nova velocitat, a re calcular els desplaçaments i rutes habituals, a adaptar-nos a aquesta circulació més pausada, menys tensa també i, no en dubto, segur que més sostenible i sobretot més segura.

I sí, hi ha carrers en els que els 30 quilòmetres per hora costen d'entendre, pel tipus de via, i potser en alguns es podria replantejar, però penso que és important que al volant, més que la velocitat, prioritzem la seguretat, i certament a 30 la vida és més lenta, i més segura!

Al capdavall al seu dia també ens vam haver d'habituar al cinturó de seguretat. Si volem fer de les ciutats un lloc més amable per viure, paradoxalment hi arribarem més ràpid circulant a 30 quilòmetres per hora...

Jo no seré mai conseller de Salut, però podria ser-ho!

Aquests dies hem tingut, de nou, el tradicional ball de noms dels i les possibles conselleres que formaran part del govern del president Aragonès. No, no, ni esperava trucada ni ningú m'ha trucat!

Poc a poc el consell executiu del Govern es va configurant, i a mesura que es concreten els noms és inevitable fer-ne una primera valoració política, i alguns casos no s'escapen del qüestionament per la poca idoneïtat de l'elecció, especialment quan l'escollit, o escollida, no té una vinculació professional amb el sector que gestionarà...

Pot liderar la conselleria de Salut algú que no sigui sanitari? O Cultura algú que no en formi part? O Empresa algú que no n'hagi creat o gestionat cap? D'entrada la meva resposta és que sí, per mi no és imprescindible que el o la consellera de Salut sigui professional del sector, i el mateix amb Cultura, Empresa, Educació, etc.

És clar que sempre és preferible i recomanable que el o la consellera conegui el sector i que, sobretot, que es sàpiga envoltar (aquí sí) de bons professionals que coneguin a fons, amb intensitat i profunditat, el sector en qüestió.

Els o les conselleres, com els i les ministres, són càrrecs polítics i aquesta és una condició que tampoc hem de perdre mai de vista, i que en tot cas cal fer compatible amb el coneixement que puguin tenir, i aprendre, del sector que hauran de governar.

Com en tantes altres qüestions la dificultat sempre rau en trobar l'equilibri, i en alguns casos cal tenir present, a més, el personal disponible, que inclou també els compromisos purament polítics (deures, favors, etc), que ens agradin o no (a mi gens) també formen part de la política.

En resum: jo no seré mai conseller de Salut, però, com tu, podria ser-ho!

Vacuna sense èpica

No va haver-hi èpica. Dijous a la tarda em vaig vacunar i en el moment de la punxada no va haver-hi èpica, ni una dosis d'èpica!

Ningú em va aplaudir, ningú va immortalitzar el moment, ningú em va prendre declaracions quan vaig sortir, més sorprès que triomfant, del box de vacunació... Res, punxada i a seure i esperar uns minuts en una sala de repòs, que no d'espera, en una estranya solitud col·lectiva, això sí, de ramat vacunat!

De fet tot va ser tan ràpid que ni en vaig ser conscient, de la punxada, i ni tan sols vaig pensar a preguntar quina vacuna m'havien inoculat al cos! Tot va passar molt ràpid, com una exhalació. No vaig tenir temps ni per degustar el moment!

La cua d'espera no era ni cua, ni d'espera, sinó un flux continuu de persones cridades a ser vacunades, i quan vaig entrar al box de vacunació i seure a la cadira ho vaig entendre. Targeta sanitària en mà em van demanar si m'anava bé que em punxessin al braç esquerre i quan vaig seure, la sanitària va dir-me no sé què mentre m'untava el braç d'alcohol i en menys de cinc segons em va dir: ja està! I jo... Ja està?

Vaig quedar descol·locat. Ni tan sols vaig gaudir del moment, ni tan sols vaig patir pel moment! Va ser un pim-pam. El següent!

A la sala de repòs, que no d'espera, el comentari generalitzat era la rapidesa del procés i sobretot, la fugacitat del moment! És evident que posar-se la vacuna no és com degustar un bon vi, per més que a la televisió ens hagin vestit d'èpica el moment de vacunar-nos! És simplement el que és: un tràmit, important, però només un tràmit.

No va haver-hi èpica. El moment de la vacuna no té més èpica de la que hom hi vol posar. Salut ens posa la vacuna, l'èpica és cosa nostra!

"Prospettiva Nevski". Minuts Musicals amb nom propi

Diu la Viquipèdia que Alexandre Nevski va ser "cabdill rus nascut el 1220 i mort el 1263, fill del Gran Duc Iaroslav, que governava a Nóvgorod. Lluità contra els suecs, teutons i tàrtars que amenaçaven Nóvgorod. És venerat com a sant per l'Església Ortodoxa Russa."

Alexandre Nevski, canonitzat per l'Església Ortodoxa Russa a mitjans del segle XVI, té dedicat el principal carrer de Sant Petersburg, l'avinguda Nevski, i és precisament la perspectiva d'aquesta avinguda la que dóna nom a la cançó de, ara ja etern, Franco Battiato: "Prospettiva Nevski"

Cantava Battiato...
"Con mi generación pasé el invierno,
mujeres encorvadas sobre el telar en la ventana.
Un día en la perspectiva Nevski
me encontré por azar a Igor Stravinski."

L'heroi rus també té una pel·lícula, "Alexandr Nevski" (dirigida l'any 1938 per Serguei Eisenstein, el mateix director que anys abans va fer "El cuirassat Potemkin"), la banda sonora de la qual la va compondre Serguei Prokófiev, que posteriorment va convertir en cantata. 

Aquesta no és l'única cançó de Franco Battiato dedicada a un carrer; podem recordar la cançó "Alexanderplatz", que ens transporta a la mítica plaça berlinesa dedicada al tsar Alexandre I de Rússia...

Cada cançó té la seva història, i en les de Franco Battiato hi ha tot un món!

Les cites dels llibres. "Condició de pare", de Joan Barril

La paternitat no sempre ha tingut prou literatura, al contrari de la maternitat, que a vegades n'ha tingut massa! 

Per massa em refereixo sobretot a la literatura tronada sobre la maternitat que va proliferar durant el franquisme... 

Però centrem-nos en la paternitat. Aquest llibre va arribar a les meves mans a mitjans de febrer de 1999, aproximadament set mesos abans d'estrenar la meva condició de pare, i sens dubte va ser una bona immersió prèvia a la meva paternitat. Mentre la Sira llegia i consultava (també jo) "Què es pot esperar quan s'està esperant", jo llegia "Condició de pare" (Edicions La Campana, 1998)... 

El llibre es va publicar l'abril de 1997 i el llibre de casa ja era de la 5a edició, publicada tot just un any després. És evident que va ser un llibre que va generar un gran interès i que responia a la necessitat que els pares també ens sentíssim part activa i implicada, que assumíssim la nostra condició de pare, "un tema apassionant i, fins ara inexplorat", sentenciava la contraportada del llibre. 

El llibre, després de les dedicatòries de l'autor, té aquesta cita:

"Saps que has tingut un pare: que el teu fill ho pugui dir també de tu." William Shakespeare. 

Tal i com s'interpreta de la cita, és evident que la condició de pare, la paternitat, és una responsabilitat, ara ja és evident, ineludible! 

Avui em vacuno!

Hola món, avui em vacuno!

Si cap contra temps no ho impedeix, avui a la tarda ja estaré vacunat de la Covid-19. No sé quina vacuna em punxaran, i de fet m'és igual, que em posin la que toqui!

Si la vacuna contribueix (més aviat que tard) a generar una major immunitat, a deixar enrere la mascareta i a anar recuperant una certa normalitat, benvinguda sigui!

Vacunar-se és quelcom més que un gest purament individual, també és un gest col·lectiu que contribueix al combat contra aquest virus; vacunar-se, doncs, també és un gest solidari! 

A casa la notícia de la meva vacunació va ser rebuda amb entusiasme, molt més entusiasme del que, d'entrada, em va despertar a mi, més preocupat per si Salut (també) em feia més gran del que sóc. Resulta que em vacunen, em van dir, per pertànyer a una entitat del tercer sector... em vaig quedar més tranquil!

En fi, el que us deia, a casa la meva l'anunci de la meva vacunació va ser motiu d'alegria, i fins i tot entre alguns amics (coetanis) ha estat motiu d'enveja, naturalment sana!

Avui em vacuno i confio que tot anirà bé. I si la vacuna em causa alguna molèstia, segur que el mal serà molt menor del que em podria causar el virus.

Avui em vacuno i, vés per on, de totes les que m'han posat al llarg de la meva vida, aquesta és sens dubte la més celebrada! Perquè aquesta vacuna, no en dubteu, d'una o altra manera la celebrarem! 

Visca el nou govern, a pesar del nou govern!

Tinc un bona notícia, i una de dolenta; quina voleu primer? De fet tan és, la notícia és la mateixa: tindrem govern!

El simple fet d'albirar una investidura, sigui qui sigui el president, sigui quin sigui el govern que basteixi, ja és una molt bona notícia, sobretot si evitem una nova convocatòria electoral. Unes noves eleccions feien molta mandra, i no només per la murga que suposen, i la despesa econòmica i d'energies, i d'espais als mitjans de comunicació, també perquè tampoc està clar que poguessin dibuixar un escenari diferent...

És per això, per tot el que ens estalviem, que la perspectiva d'un nou govern és una notícia positiva.

Seria desitjable que aquest nou govern pogués aportar el que, per motius sobradament coneguts, propis i aliens, els darrers governs no han tingut: estabilitat. Seria molt demanar un govern que esgotés la legislatura?

Per aquí es gesta el temor de la part dolenta de la notícia: el risc, la temença que aquest govern reprodueixi alguns dels errors del darrer, que destini més energies a desgastar políticament el soci, que es vagin fent la traveta a cop de compareixença.

La negociació d'aquests mesos ha estat lamentable, i hauria de servir per a marcar clarament el que no caldria tornar a repetir; l'acord s'ha pres més per resignació que per convicció, cap problema, ho sabem i assumim, ja que l'alternativa (eleccions) era pitjor, per ambdós partits, que tots els mals d'un mal acord, i només els propers mesos veurem si aquest haurà resultat, o no, un bon acord.

De moment, i a l'espera que tot plegat es confirmi, que s'albiri un nou govern és una notícia positiva, a pesar del nou govern...

Ni Barça, ni futbol, ni femení...

Suposo que a aquestes alçades el president del Barça, Joan Laporta, ja coneix el nom de les jugadores del primer equip de futbol femení, i les reconeix una per una!

Farà bé el club d'immortalitzar la imatge de les flamants noves campiones d'Europa, convertint alguna destacada paret del Camp Nou en un majestuós mural commemoratiu de la gesta!

La final de la Champions League femenina de diumenge al vespre va ser històrica, va ser un partit dels que creen afició, dels que engreixen els annals de la història, dels que no es perd ningú, o quasi ningú!

A casa meva, davant la tele xalant amb el partit, la golejada i la celebració, només hi vaig ser jo, l'únic home de la família, i sobretot l'únic a qui li interessa el Barça i el futbol, també el femení! A la meva dona i a les meves filles no els interessa el Barça ni el futbol, tampoc el femení, i potser aquesta és la clau: tan li fa el gènere!

I això no ho dic pensant en les dones de casa, sinó en els homes que menystenen l'esport femení precisament pel fet de ser femení, quan aquesta qüestió hauria de ser la menys important!

Haver guanyat la lliga de campions d'Europa ajudarà, sens dubte, a donar més visibilitat a l'esport femení, com des de fa anys hi contribueix, també, l'Uni Girona de bàsquet, i aquesta visibilitat hauria de permetre equilibrar més la balança a nivell de gènere facilitant que les esportistes d'elit puguin ser-ho en les mateixes condicions que ho són els esportistes d'elit.

La millor temporada del primer equip femení de futbol del Barça ha coincidit amb una de les pitjors del primer equip masculí, i aquest contrast també serveix per mostrar que les penúries econòmiques de l'esport femení a vegades són inversament proporcionals als excessos econòmics (fins a extrems insultants) de l'esport masculí.

Avui, com Joan Laporta, són moltes més les persones que coneixen i reconeixen els noms de les jugadores del Barça femení; ja és un pas, tot i que encara insuficient.

Però... quina edat es pensen que tinc?!

La setmana passada llegia al diari que a les persones entre 40 i 50 anys ens vacunarien a partir del mes de juny, ara que ja havien començat amb les de cinquanta en amunt...

El dimecres de la setmana passada vaig rebre un missatge de text de Salut que em deia: "Hola Roger. Formes part d'un dels col·lectius convocats a vacunar-se contra la COVID-19. Demana la teva cita per vacunar-te a https://vacunacovid.catsalut.gencat.cat/".

El missatge, d'entrada, em va estranyar i fins i tot inquietar. Com és que rebia el missatge? A quin col·lectiu convocat a vacunar-se se suposa que pertanyo? Vaig clicar l'enllaç i vaig consultar els col·lectius convocats i no hi encaixo en cap, ni per essencial, ni per data de naixement, ni per res de res! No serà que Salut (també) es pensa que tinc més anys dels que realment tinc? Quants anys es pensa que tinc, Salut?

Reconec que en un primer moment el missatge em va pujar la mosca al nas; fins i tot Salut em fa més gran... Tan malament em veuen? Després hi vaig veure, en aquest cas i per una vegada, la part positiva: em vacunaré més aviat! De fet abans no s'acabi aquesta setmana, ja estaré vacunat, si més no de la primera dosi!

En fi, ho sé, possiblement tot plegat m'ho hauria de prendre menys a la valenta, que no és que no accepti la meva edat, ans el contrari; com que accepto els anys que tinc, ni me'n vull posar menys, ni vull que me'n posin de més, tot i l'alopècia, les canes i ara la vacuna insisteixin en desmentir-me!

"Roberta". Minuts Musicals amb nom propi

La història d'aquesta cançó no és nova: un home s'enamora d'una prostituta, i somia apartar-la d'aquesta vida...

Sí, és possible que de seguida ens vingui al cap la pel·lícula Pretty Woman, però l'home de la cançó  "Roberta" s'apropa més al fracassat artista de "Piano Man" del propi Billy Joel que a l'adinerat personatge interpretat per Richard Gere! No, ell no té diners, ja no per salvar-la del seu destí (en cas que vulgui ser salvada, naturalment!), ni tan sols per pagar-li un servei...

La "Roberta" de Billy Joel possiblement s'assembla força a la de "Roxanne" de The Police, cançó que també podria formar part d'aquesta llista!

Ara potser diré una bajanada, i ja em perdonareu, però aquesta història d'homes volent salvar dones, en aquest cas prostitutes, del seu terrible destí no deixa de ser una versió actualitzada de la llegenda de Sant Jordi!

Billy Joel va explicar que es va enamorar d'una prostituta, i que davant l'intent de "salvar-la" ella li va venir a dir, "no gràcies, sóc independent, em guanyo els meus propis diners...".

Afegim-hi, pel mateix preu, "Piano Man"...

Les cites dels llibres. "Autobiografia de Girona", de Joan Boadas i Raset i Anna Gironella i Delgà

Hi ha dos moments, cada any, en els que Girona llueix de forma especial: les Fires de Sant Narcís i el Temps de Flors. La tardor i la primavera li escauen especialment bé, i en aquests esdeveniments estacionals Girona llueix les seves millors gales.

Aquest any de moment hem recuperat el Temps de Flors, veurem si també recuperarem les Fires... És clar que Girona és molt més, i l'hivern i l'estiu tampoc la desmereixen!

Són molts els llibres que s'han publicat sobre Girona, de tota mena i estil, i alguns els tinc a casa... Fullejar i llegir un llibre sobre Girona és una manera de passejar-s'hi, i sobretot de descobrir-la, i no només la desapareguda!

Es darrer llibre de Girona que va arribar a casa és la seva autobiografia, un extraordinari llibre que en repassa el seu passat a través dels documents de l'Arxiu Municipal de Girona, un relat històric de la ciutat a càrrec dels arxivers Joan Boadas i Raset i Anna Gironella i Delgà.

El llibre s'obre amb aquesta cita del poeta gironí Narcís Comadira:

"La tardor és el temps de la memòria. Hi recordem els que ens han deixat i els que ens van deixant i accentuant la nostra solitud". Narcís Comadira.

Els llibres també són memòria, i els del futur potser també recolliran i recordaran tot el que aquesta primavera, en aquest temps de flors, estem vivint...

Esgotament...

El Barça de futbol (el masculí, eh!) no dóna més de si; el govern de la Generalitat tampoc! Ambdós són projectes esgotats que acaben de mala manera, si és que hi ha una bona manera d'acabar, en aquests casos.

El Barça va llanguir al final de la temporada passada i la dolorosa eliminació europea va obrir una ferida tan profunda que possiblement encara, noi tan sols, ha cicatritzat. Després d'un tortuós inici de temporada, va semblar que es refeia i renaixia de les cendres a principis d'any, arribant a guanyar la Copa del Rei, però només va ser un pedaç, i aquest tram final de temporada el Barça ha mostrat altra vegada les costures, i els descosits...

Fa més d'un any el president Torra va donar per esgotat el govern que presidia i el va sentenciar fins després de l'aprovació dels pressupostos; llavors va venir la pandèmia i la va afrontar, tot i que des d'un primer moment amb un evident enfrontament entre els socis de govern. La inhabilitació al president per la pancarta va caure com fruita madura, i el govern en funcions ha acabat de podrir les relacions tenses entre Junts i Esquerra. Les eleccions, i sobretot el seu resultat, semblava que representarien una empenta per als partits de govern, però sembla que tota l'energia l'han dedicat, durant la negociació d'aquestes darreres setmanes i mesos, a focalitzar-se més en el que els separa que en el que els uneix.

El Barça de futbol i el govern cansen i desesperen, i el seu esgotament es contagia entre culers i independentistes...

El Barça de futbol no dóna més de si; el govern de la Generalitat tampoc! Ambdós són projectes esgotats i, malgrat tot i per rocambolesc que pugui semblar, el Barça encara podria guanyar la Lliga, i l'actual govern de la Generalitat reeditar-se!

Menys correus

Quants correus electrònics rebeu cada dia? Sí, possiblement més dels que voldríem, probablement més dels que, en realitat, necessitem, també a la feina.

És clar que per un costat ens queixem de rebre'n massa i, per l'altre costat vés que no siguem nosaltres qui colguem les safates d'entrada dels correus electrònics dels altres! Qui estigui lliure de pecat que llenci la primera arrova!

Dies enrere, en plena resolució d'una incidència tècnica, una informàtica de la meva entitat em suggeria, molt amablement, anar eliminant correus electrònics d'anys pretèrits, "que tens el correu molt carregat!", em deia...

En defensa meva vaig dir-li que ja ho faig, cada any, això de fer neteja! A la meva safata d'entrada, i de sortida, no hi ha correus anteriors a l'any 2020, i els que, per algun motiu, calia desar-los, hivernen en la seva corresponent carpeta... I tot i així no hi ha manera, el meu compte de correu està atapeït de correus electrònica i documents adjunts! En tinc més de vuit mil sis-cents!

"Pensa que cada vegada que l'obres, l'Outlook ha de carregar tots i cadascun dels correus que tens a la safata d'entrada, a la de sortida i a les diferents carpetes del compte, amb els corresponents documents adjunts!", em va dir; només de imaginar-m'ho em vaig esgotar de cop!

A més cal tenir present que tot això electrònic que fem cada dia (correus, missatgeria, xarxes socials) també requereix molta energia, més enllà de la nostra!

És evident que la bústia del correu electrònic l'hem de buidar com buidem la del correu postal; potser no cal fer-ho cada dia, però sí més sovint del que habitualment fem. I és cert que, als que ens costa despendre'ns de coses, també posem resistència davant els correus electrònics, amb l'esgotada excusa de "per si algun dia", tot i que al capdavall sabem que els guardem per no prendre la decisió d'haver-nos-en de despendre...

I també és evident que, com a mínim en el meu cas i a nivell de feina, prenent consciència sobre la qüestió, d'un temps ençà procuro ser més selectiu en els correus que envio, pensar-m'hi dues vegades abans d'escriure'l...

És curiós com, després del procés d'aprendre quelcom, arriba el moment de re aprendre-ho o, simplement, desaprendre! Al capdavall, si vull menys correus a la safata d'entrada, també he de fer que les altres persones en tinguin menys, de meus...

Menys correus, que ja fa anys que són un dels principals lladres del temps!

Ser a Linkedin... per a què?

No sé quants anys fa que sóc a Linkedin i, si us sóc sincer, fins no fa gaire no sabia massa què hi feia, ni què fer-hi! Ja ens passa a vegades, això, i no només amb les xarxes socials!

M'hi vaig registrar fa anys i durant molt de temps no hi vaig fer res, o quasi res; tampoc sabia massa què hi podia fer més enllà de bolcar-hi la meva trajectòria laboral. És clar que menys feia a Xing, una altra xarxa social professional, on amb prou feines em vaig donar d'alta i pujar la foto de perfil...

Durant anys Linkedin era la xarxa en la que hi era però no hi feia res, a diferència de les altres, en les que hi mantenia, com ara, una mínima activitat i interaccions amb certa regularitat.

Durant anys Linkedin va ser per mi la xarxa social desconeguda, fins que un bon dia vaig decidir fer el pas i passar de ser un usuari passiu a un usuari mínimament actiu, i vaig prendre dues decisions: abandonar definitivament Xing, i començar a publicar contingut a Linkedin, naturalment contingut vinculat a la meva activitat professional.

Jo a Linkedin no hi cerco feina, que la que tinc m'agrada molt i no vull canviar, i és que no cal cercar feina, ni gent que en cerca, per a ser a Linkedin, contràriament al que em pensava... Jo a Linkedin hi sóc per a compartir i trobar contingut sobre temes de feina, i naturalment per a contactar amb persones per interessos professionals.

D'un temps ençà sóc més actiu, i tot i això, no us penseu, tampoc li trec, segurament, tot el suc que podria! A vegades tampoc cal...

A Linkedin, naturalment, hi sóc com a coordinador Incorpora, i el cert és que des de fa unes setmanes també m'hi podeu trobar representant el grup que coordino, Incorpora Girona. Si a Linkedin també hi ha empreses, i persones que cerquen feina, i persones que cerquen persones, també és interessant que, poc a poc, els qui ens dediquem a la inserció laboral també hi siguem presents, amb objectius modestos i amb una mínima estratègia.

Anys enrere no sabia què hi feia, a Linkedin, i en canvi avui no entendria que, ni jo personalment, ni el grup que coordino, no hi fóssim. La diferència entre abans i ara és, simplement, preguntar-se per a què... I no deixar-s'ho de preguntar mai. I això val per Linkedin, i evidentment per a les altres eines i xarxes socials!

Pd:
el meu Linkedin → https://www.linkedin.com/in/rogercasero/
el Linkedin de Incorpora Girona → https://www.linkedin.com/in/incorporagirona/

Alarma, sense estat

Fa un any "estat d'alarma" era un terme gruixut, d'aquells que imposen i fan respecte, com confinament i toc de queda.

Atemorits pel coronavirus el vam abraçar amb resignació, com un mal menor, seguint fil per randa les restriccions de mobilitat i d'activitat imposades. La situació excepcional requeria mesures excepcionals, i sens dubte l'estat d'alarma ho era, ho és.

Amb el pas dels mesos hem après a conviure amb l'estat d'alarma i amb les seves restriccions, tot i l'elevat preu que algunes activitats econòmiques han hagut de pagar i paguen encara... 

Ens hem habituat a l'estat d'alarma i a les seves restriccions, ara més laxes, ara més estrictes, i fins i tot hem aplicat, amb més o menys cara, la picaresca, que feta la llei, feta la trampa... Sí, l'estat d'alarma l'hem anat trampejant, aprimant el terme erosionant-lo amb allò de la nova normalitat, adaptant-nos a horaris, aforaments, a la mascareta i al gel hidroalcohòlic.

Ara que fa hores que l'estat d'alarma és història, no sé si el trobarem a faltar. Potser és tot just ara quan podem començar a parlar, de nou i de veritat, de nova normalitat, perquè mai hauríem de considerar com a "normal" la situació en la que hem viscut aquests darrers mesos, sota un estat d'alarma, quelcom que és i ha de ser sempre, excepcional.

Amb la fi de l'estat d'alarma recuperem drets, i amb els drets la responsabilitat d'exercir-los de forma responsable; caldria no oblidar-ho. 

L'alarma, sense estat, continua activa mentre aquest maleit virus, i totes les seves variants, segueixi actiu, i ni les vacunes, per si soles, ens mantenen ara per ara completament fora de perill, allunyats del risc. 

"Pau". Minuts Musicals amb nom propi

L'any 1965 Bob Dylan va publicar "Subterranean Homesick Blues", cançó que obria el seu cinquè i celebrat disc d'estudi, "Bringing It All Back Home"; la cançó va servir, també, per a fer un dels primers videoclips musicals de la història, amb Bob Dylan passant cartells amb paraules de la lletra al ritme de la cançó!

L'any 2004 Els Pets van publicar "Pau", la tercera cançó que obria el seu vuitè i celebrat disc d'estudi "Agost"; en el videoclip de la cançó Lluís Gavaldà, emulant Bob Dylan, també passa cartells amb paraules de la lletra al ritme de la cançó!

Còpia?, paròdia?... Jo més aviat diria homenatge!

Les cites dels llibres. "Biografia del silenci", de Pablo d'Ors

Heu fet mai meditació?
Meditar és una manera d'estar amb un mateix, i a vegades aprendre a estar amb un mateix és més difícil que meditar... Estar amb un mateix i, naturalment, conèixer-nos més, allò d'intentar esbrinar qui som o, simplement, descobrir-nos, fins i tot deixar-nos sorprendre per nosaltres mateixos.

Jo quan n'he fet, quan en faig, no estic massa segur de fer-ho correctament, si és que hi ha una manera correcta de meditar! Precisament per això, entre d'altres coses, aquest llibre d'avui és una benedicció!

Aquest breu i sorprenent llibre de Pablo d'Ors, nét d'Eugeni d'Ors, en "Xènius", ens convida a apropar-nos a la meditació prescindint de l'ortodòxia i centrant-nos en el més important: nosaltres mateixos!

El llibre té una cita que, als qui meditem de forma maldestra, no ens fa perdre l'esperança, tard d'hora arribarà el dia!

"El desig de llum produeix llum. Hi ha desig de debò quan hi ha esforç d'atenció. És realment la llum el que desitgem quan ja no hi ha cap altre mòbil. Tot i que els esforços d'atenció siguin estèrils anys i anys, un dia, una llum exactament proporcional a aquests esforços ens inundarà l'ànima. Cada esforç afegeix una mica més d'or a un tresor que res ni ningú no ens podrà prendre." Simone Weil.

De meditacions poden haver-n'hi moltes, però el camí que cadascú fa en la seva és personal i intransferible...

15.151.351 euros

Quinze milions cent cinquanta-un mil tres-cents cinquanta-un euros!

La xifra és gran, llarga i, certament, costa tant de dir com d'escriure!

Aquests més de quinze milions d'euros són la dotació del programa d'ajudes Feina Jove, destinades al foment de la contractació de joves, ajudes cofinançades pel Fons Social Europeu i la Fundació ”la Caixa”.

Aquesta nova convocatòria, oberta des de finals de febrer d'enguany, s'emmarca en la Iniciativa d'Ocupació Juvenil del Consell Europeu, i a Espanya s'ha articulat a través del Programa Operatiu d’Ocupació Juvenil i del Sistema Nacional de Garantia Juvenil. La convocatòria es va obrir amb una dotació inicial de poc més de 2,4 milions d'euros, i dies enrere es van ampliar els fons fins aquests més de 15 milions!

Les ajudes són per a les empreses que contractin joves de fins a 29 anys i tenen dues modalitats: contractació temporal de com a mínim sis mesos amb una ajuda de 4.200 € per contracte, i contractació indefinida de com a mínim dotze mesos, amb una ajuda de com a màxim 6.900 € per contracte.

Aquestes ajudes són, sens dubte, un important estímul a la contractació de joves, i haurien de contribuir a reduir l'elevada taxa d'ocupació juvenil.

De moment ja s'han concedit més de 120 ajudes per un import de quasi un milió d'euros, pel que encara en queden catorze per a repartir!

Aquesta és la tercera convocatòria del programa Feina Jove; en la primera, del 2017, es van concedir 1.277 ajudes per un import total de 8.830.800 € i en la segona convocatòria, de 2018, es van concedir un total de 1.958 ajudes per un import de 16.058.100 €.

Sumant les tres convocatòries, aquest programa d'ajudes haurà destinat, entre els anys 2017 i 2022, quan a mitjans de març finalitzarà la convocatòria vigent, més de quaranta milions d'euros a promoure l'ocupació juvenil.

Quinze milions cent cinquanta-un mil tres-cents cinquanta-un euros en ajudes directes a les empreses per a la contractació de joves potser no resoldran l'atur juvenil, però sens dubte contribuiran a millorar-ne l'ocupació, alhora que també poder ser un bon estímul per a la recuperació de moltes empreses, en la mesur que puguin recuperar la seva activitat.

Si jo tingués una empresa, que no és el cas, i necessités contractar personal, abans de fer el procés de selecció, sens dubte, faria un cop d'ull a les bases d'aquestes ajudes, no fos que alguna de les contractacions s'hi ajustés, o pogués ajustar-s'hi...

La Rosa del passeig de Sant Antoni de Calonge

Amb la Rosa, la Rosa Escamilla Orduña, mare de la padrina de la Sira, que com ella també es diu Rosa, tot i ser de Girona ens veiem sobretot a Sant Antoni de Calonge, on darrerament hi feia estada estival i nosaltres hi anàvem uns dies; també coincidíem a les trobades familiars, naturalment, però era a l'estiu quan ens vèiem i més sovint.

Si la memòria no em falla diria que a la Rosa no la vaig veure mai a la platja, i encara menys dins l'aigua! No baixava del passeig!

La seva cunyada, que també es deia Rosa, sí que baixava a la platja i es banyava al mar; també la seva consogra, l'àvia Assumpció, i la seva amiga Angelines... A totes les havia vist a la sorra, a totes les havia vist en remull, però mai a la Rosa!

El passeig, doncs, era la seva talaia des d'on fitava la platja i el mar, des d'on deixava caure la tarda veient passar la vida dels altres, mentre la seva, com la de tothom, també avançava.

A diferència del seu marit la Rosa no era dona de mar, sinó de terra ferma, i ferma era la convicció que allà baix, a la sorra i a la platja, no se li havia perdut res! 

Sempre he trobat admirable aquesta convicció, o el que fos per ella; a vegades sembla que les coses han de ser un tot (o tot o res!), i en el seu Sant Antoni de Calonge la platja no en formava part, del seu tot...

La Rosa es va morir aquest passat 2 de maig, discretament i de sobte, sense avisar; els 92 anys pesaven en el seu cos menut i, tot i que la seva energia havia anat minvant, no havia donat senyals de voler marxar, encara...

Quan el seu gendre ens va comunicar el seu decés la primera imatge que em va venir al cap va ser la del passeig de Sant Antoni de Calonge; quan aquest estiu hi tornem la trobarem a faltar, i ens consolarem omplint el seu buit amb els records de tants dies compartits, de les converses frugals a peu del passeig, de "no cal que em paguis el pa", que li deia jo, "doncs si no te'l pago no et demanaré que me'l tornis a comprar!", que em rebatia ella entaforant-me les monedes al palmell de la mà!

La Rosa era menuda, el seu record és i serà gran, i el passejarem i el farem seure al passeig de Sant Antoni de Calonge, prop del carrer Girona...

Descansa en pau, Rosa.

Tirar la tovallola, i no anar a l'atur

La setmana passada llegia que les dades de l'enquesta de la població activa (EPA) n'amagava una, entre les d'ocupació i d'atur, de preocupant: les persones que tiren la tovallola laboral, que deixen de cercar feina!

Que la dada d'atur baixi no és només caua d'una major contractació, sinó que també hi contribueix, en major o menor mesura, que les persones simplement no s'hi registrin.

De persones inactives tenim, en menor mesura, les que cerquen feina però no esta disponibles, i en major mesura les persones que tot i estar disponibles, no cerquen feina, i són aquestes les que ens haurien de preocupar.

El mercat laboral escup a moltes persones en períodes de crisi, i sol expulsar primer a les persones dels col·lectius més vulnerables, ja ho sabem, i si bé és cert que en la d'aquesta pandèmia els ERTO han contingut les dades de l'atur, més enllà de les xifres i les estadístiques també han estressat, i desesperat a moltes persones treballadores (també a moltes empreses!), fins al punt que moltes d'elles han acabat tirant la tovallola.

La recuperació de l'activitat econòmica, no sempre compatible amb les mesures sanitàries, hauria de donar, a través de la contractació, més oxigen a les persones i famílies que més estan patint aquesta crisi, i lluny d'expulsar-les les hauria d'incloure.

Amb la recuperació de la darrera crisi econòmica hem vist com la macro economia es recuperava a un ritme més accelerat i accentuat que les economies familiars, i aquest hauria de ser un error que no hauríem de cometre de nou, si no volem incrementar les desigualtats, i amb elles els conflictes.

Tirar la tovallola no hauria de ser una opció, tot i que entenc que amb la precarització de part del mercat laboral, hom tingui ganes de fer-ho, de baixar els braços i deixar de lluitar...

La mare de cada dia...

La primera accepció del diccionari defineix el terme mare com la "dona o femella que ha tingut un fill o uns quants, especialment respecte a aquests."

No sé si, en un futur no massa llunyà, caldrà canviar aquesta definició, en la mesura en que canviï el concepte de dona (persona del sexe femení), o femella (animal o vegetal del sexe femení)...

Reconec que a vegades, a risc de semblar "boomer", em perdo en l'aiguabarreig dels rols de gènere, i és evident que hem de normalitzar que hi hagi homes que pareixin, i que decideixin ells si es senten pares o mares, si és que cal definir també aquest rol.

Mentrestant em sembla tenir clar el concepte de mare, tot i que la definició del diccionari té més de vint accepcions, i fins i tot dubtant que de mare només n'hi ha una, tinc clar quina és la meva, i això ja és molt!

Jo ahir també vaig felicitar a la meva mare i li vaig regalar una flor, pel dia de la mare (si cada dia l'hi demostro, perquè ahir hauria de ser una excepció?), tot i que em temo que això de ser bon fill es mesura especialment per tot el que passa entre dia de la mare i dia de la mare...

Sense renunciar al dia de la mare, jo sóc més de la mare de cada dia, i en aquest cas, en el meu cas, sí que tinc clar que de mare només n'hi ha una!

"Palabras para Julia". Minuts Musicals amb nom propi

A vegades m'agradaria trobar les paraules que, a mode de llegat, poguessin ser un far per a les meves filles; potser el far, en car que hi sigui i faci llum, no són només les paraules, sinó sobretot tot els gestos que les envolten...

Quan aquestes paraules no es troben, ni el gest que les acompanyi, sempre resta el recurs d'acudir als poetes, i a la música dels seus versos; i per a l'ocasió hi ha pocs poemes, i poques cançons, com el poema "Palabras para Julia" de José Agustín Goytisolo, i que Paco Ibáñez va musicar.

I vés per on resulta tot un consol que fins i tot el poeta, arribat el moment, també es queda sense paraules, és clar que ell ja les ha dit quasi totes, "pensando en ti como ahoira pienso..."

A vegades m'agradaria manllevar-li al poeta, més que la seva filla, les paraules que li va dedicar...