dissabte, 30 de març del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Toothpaste Kisses"


Personal i intransferible. El vot? Sí, també a banda de secret, però jo més aviat em referia al raspall de dents!

Més enllà de la higiene bucal el raspall de dents té també un gran simbolisme en les relacions amoroses: el que representa quan , un dia, un dels dos amants el deixa (o en deixa un) a casa de l'altre. En el cinema, quan apareix aquesta escena, no cal explicar res més...

El raspall de dents és personal i intransferible, no la pasta de dents que, com els petons del vídeo clip d'aquesta cançó, es comparteix!





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 29 de març del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la mentida


S'atrapa abans un mentider que un coix! No serà aquesta, l'única frase cèlebre que avui m'agradaria destacar sobre la mentida, sobre l'art de mentir, cas que mentir sigui una art! En destacaré més, doncs en aquestes frases cèlebres sobre la mentida hi ha molta veritat!

La mentida és inevitable, sobretot quan la veritat és tant subjectiva, i a vegades fins i tot necessària, com la pietosa, inspirada, com ens recorda el diccionari, "per la pietat, la compassió", però alhora la mentida és altament perillosa, sobretot quan, a base de repetir-se, pot esdevenir quelcom molt proper a la veritat o, encara pitjor, a la realitat! "Calumnieu amb audàcia, alguna cosa sempre quedarà", va dir Francis Bacon.

No sé si de totes la pitjor mentida és la que ens infligim a nosaltres mateixos, conscientment o no; "la mentida més comuna és aquella amb la qual un home s'enganya a si mateix. Enganyar els altres és un defecte relativament va", va dir Friedrich Nietzsche.

Tot i que també és devastadora la mentida que, sostinguda, sotmet i fins i tot condemna a qui en són víctimes, fins i tot mentides com un piano! Potser per això, per coneixement de causa, Adolf Hitler va afirmar que "les grans masses sucumbiran més fàcilment a una gran mentida que a una petita."

Segur que tanta mentida amaga alguna veritat, però aquesta seria com buscar una agulla en un paller, un paller de mentides! I vist aquest panorama, els mesos que portem i els que ens esperen, ja ens podem calçar si fem cas a la frase cèlebre del polític alemany Otto von Bismarck: "mai es menteix més que després d'una cacera, durant una guerra i abans de les eleccions."

dijous, 28 de març del 2019

El nou institut, més enllà del titular


El curs vinent a Sarrià de Ter tindrem un nou institut! Aquest és el titular, sens dubte un dels més esperats d'uns anys ençà, sens dubte una de les grans (i bones) notícies d'aquest mandat que en qüestió de mesos finarà.

El nou institut no només acollirà l'alumnat de Sarrià de Ter, també el de Sant Julià de Ramis i Medinyà, i fins i tot el de Cervià de Ter i Sant Jordi Desvalls.

Més enllà del titular, la notícia del nou institut ha generat alguns interrogants i algunes inquietuds, Sarrià de Ter endins, Sarrià de Ter enfora, en dos aspectes que, penso, haurien pogut tenir un enfocament i tractament millor tant per part del govern municipal, com sobretot pel govern de la Generalitat, especialment la Conselleria i el Departament d'Educació. Pesa en aquestes qüestions més el com s'han fet les coses que el què, doncs és evident que la del nou institut de Sarrià de Ter és, per si sola, una gran notícia!

La informació:

La notícia saltava la nit del 22 de novembre de 2018, filtrada per la comunitat educativa de Sant Julià de Ramis, i l'endemà la premsa local ja n'anava plena!

Ni en les hores ni en els dies previs des del govern municipal es va informar de l'anunci als grups de l'oposició, ni tan sols aquell mateix vespre, en la comissió informativa, quan el comunicat ja era als mitjans. En el meu cas vaig ser jo qui vaig contactar amb l'alcalde perquè em certifiqués la informació.

Vaig trobar a faltar una certa cortesia institucional, però l'endemà ho vaig comprendre millor veient el tractament partidista, totalment legítim, de la notícia per part del grup municipal del govern de Sarrià de Ter. El rèdit partidista d'aquesta notícia va alimentar, i de fet alimenta encara, la percepció generalitzada que a banda de la necessitat, va pesar en la decisió el factor (càlcul) polític.

Encara no una setmana després de l'anunci del nou institut, en el ple ordinari de finals de novembre, vaig fer un prec a l'equip municipal demanant que organitzés dues reunions informatives, una en clau d'escola, especialment dirigida a les famílies de sisè de primària del poble (no només de l'Escola Montserrat) i una altra a nivell de poble. L'equip de govern, em va semblar, va prendre'n nota, però no en va convocar cap...

Pocs dies després de l'anunci del nou institut de Sarrià de Ter al poble veí, Sant Julià de Ramis, van fer una reunió amb les famílies de l'Escola Castellum i el delegat territorial d'Educació! Dos mesos després, al ple municipal de finals de gener, vaig repetir el mateix prec, reclamant les dues reunions. És evident que no n'hi ha prou amb un comunicat de premsa i alguna piulada per informar, la informació és quelcom més...

Les reunions no s'havien de fer perquè jo les reclamés, és evident, sinó perquè els veïns i veïnes en general, i les famílies directament afectades en particular, tenien i tenen dubtes i inquietuds, i necessiten compartir-los encara que l'equip de govern, i el propi departament d'Educació, no tinguessin aleshores totes les respostes.

La notícia no només em va sorprendre a mi (això de fet seria poca notícia...), també va fer-ho a la comunitat educativa més directament afectada, la de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona, institut en el que, no ho oblidem, de moment hi van (i hi seguiran anant) molts alumnes de Sarrià de Ter.

I si bé és cert que la notícia va generar una sacsejada a nivell d'educació a la ciutat de Girona (que naturalment haurà de resoldre... o no?), a vegades sembla que l'equip de govern de Sarrià de Ter obviï que de moment l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà continua formant part de la nostra comunitat educativa, com a mínim mentre hi tinguem alumnat cursant l'Educació Secundària Obligatòria.

La planificació:
Quin institut volem a Sarrià de Ter?
Aquesta és una senzilla pregunta que l'equip de govern municipal podria haver preguntat als veïns i veïnes, fent gala d'això que costa poc de dir i molt d'exercir, que és la participació ciutadana, o "participança", que queda més modern!

I si no volia fer la pregunta a tot el poble, bé podria haver-la fet el sí del Consell Escolar Municipal (CEM) de Sarrià de Ter, el màxim òrgan consultiu en matèria educativa en el que hi ha una representació de tot el sector. Llàstima que el darrer Consell Escolar Municipal que es va convocar fos al gener de 2017! És una llàstima no haver obert aquest debat, i encara més deixar morir d'inanició un CEM que ara, amb el nou institut, sens dubte caldrà reactivar i reanimar, despertar-lo d'aquesta letargia a la que, incomprensiblement, l'ha condemnat (no sé si voluntàriament o per deixadesa) l'equip de govern municipal.

Els municipis no som organitzacions polítiques i administratives estanques entre nosaltres, sinó autèntics vasos comunicants en tot allò formal i informal; és evident que el que fa un municipi afecta al (o als) del costat, i és per això que es fa imprescindible establir sistemes de comunicació i coordinació en tots els aspectes, també l'educatiu, especialment en la planificació educativa.

És evident que en aquest cas corresponia al Departament d'Educació prendre la iniciativa, i en comptes de planificar tenint present tots els actors (els municipis de la zona nord de la comarca del Gironès), ho ha fet de forma separada, seccionant el problema (perquè hi ha un problema) i reaccionant (més que anticipant-se) als problemes generats.

La planificació en clau àrea urbana era i és imprescindible, i sobretot haver fet un abordatge específic també en clau més local, en el dinamisme propi entre el nord de la ciutat de Girona i els municipis de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis, per tal d'abordar el procés, la transició, que representa fer un nou institut i tot el moviment humà que comporta.

I en aquest trànsit concret, i d'entrada, prestar una especial atenció a les famílies més directament interpel·lades, les que els seus fills i filles cursen sisè de primària a l'Escola Montserrat, i entre elles les que, a més, també tenen fills o filles a l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona. Són aquestes famílies les que, possiblement, més dubtes i inquietuds tenen, doncs més complexa és la seva decisió en relació als seus fills o filles que fan sisè: opten pel nou institut del poble o, per contra, opten per seguir al Xifra on ja hi tenen altres fills o filles?

Per tot plegat no puc evitar tenir la percepció que, pel que fa a l'anunci del nou institut de Sarrià de Ter, més enllà del titular s'ha aplicat, malauradament, la clàssica política de fets consumats, amb governs que informen poc i, sembla, planifiquen menys. Després, això sí, tots ens omplirem la boca parlant de governar comptant amb la gent, de ser transparents i de planificar amb tots els actors... Per la boca mor el peix! 

Article publicat al número 102 de la revista Parlem de Sarrià.

dimecres, 27 de març del 2019

La reivindicació!


"La gallina ja és a la cassola!"

Hi ha qui té per costum llegir el diari començant pel final, fins i tot hi ha qui primer es posa al dia consultant les necrològiques i les esqueles, no sé si per confirmar que no hi apareix la seva...

Quelcom semblant també passa amb la revista Parlem de Sarrià, que hi ha qui la comença a llegir, o a fullejar, pel final, pel "The Sarrià News"! I al final del final, la darrera informació d'aquest suplement "im-prescindible", és "La reivindicació"

Aquesta petita i darrera secció ha estat reivindicant durant anys i panys, revista rere revista, la retirada dels símbols feixistes del Pont de l'Aigua que uneix Sarrià de Ter i el barri gironí del Pont Major, símbols (la gallina!) que van ser retirats mesos enrere.

"La gallina ja és a la cassola!" Així és com, en l'anterior número, el redactor en cap del suplement, en Sam Enfot tancava la seva secció reivindicativa de disset (sí, 17!) anys, després d'anunciar feliçment la retirada de tal vergonya!

Per cert, en el darrer número (el 102) l'Assumpció Vila fa una crònica d'aquesta llarga reivindicació!

La gallina ja no hi és però "La reivindicació", en aquest nou i darrer número de la revista, segueix tancant la informació, tal i com el propi Sam Enfot ja havia advertit: "Ara ens hem quedat sense motiu de reivindicació, però ja mirarem de trobar-ne algun altre."

Dit i fet! Si voleu conèixer quina és la nova reivindicació, comenceu a llegir aquest darrer número pel final!

dimarts, 26 de març del 2019

FeliZidane!


Zinedine Zidane ha esdevingut, tan sols amb una presentació i una victòria, el millor antídot contra la depressió blanca que de fa mesos s'havia instal·lat al Real Madrid.

El doctor Florentino Pérez, hàbil, l'ha aplicat d'urgència davant la desfeta blanca a la Copa del Rei i, especialment, a la (seva) Lliga de Campions! Els efectes han estat immediats, i descomptada l'actual temporada, l'afició blanca de nou somia en gran, de nou somriu i fins i tot hi ha qui, de nou, s'atreveix a tornar a mirar per sobre l'espatlla de tretze Champions, tres seguides, quatre de les darreres cinc!

Aferrats a la llegenda d'"El Padrí", confien que la segona part del Zidane entrenador no només serà bona, fins i tot pot ser millor que la primera!

La metamorfosi anímica de l'afició merengue s'alimenta bàsicament de la il·lusió, de la projecció d'un Zidane que també va arribar, la primera vegada, enmig de la depressió Benítez; la il·lusió blanca s'alimenta també de la necessitat de saciar un club àvid de títols, i sobretot famolenc de lligues domèstiques, el veritable premi a la regularitat, quelcom que Zidane, malgrat tot, no va trobar...

La feliZidane, però, és només la primera etapa de la recuperació anímica d'un club, i amb ella sembla que s'iniciarà la reconstrucció d'una plantilla que al seu dia Florentino Pérez va negar a un Zidane que, sorprenentment, va plegar precisament per aquest motiu.

La feliZidane seguirà amb la il·lusió que hauran d'aportar els nous (i ara inevitables) fitxatges, perdut i enyorat (tot i calladament, Modric a banda) Cristiano Ronaldo, noms dels que generen trempera a l'afició i temença als rivals, amb tots els respectes pel català Mariano, el fitxatge que aquest estiu va heretar el dorsal de CR7...

Amb la tornada de Zidane al Real Madrid Florentino Pérez ha sabut esquivar de nou les crítiques, llençant a la paperera de la història el frustrant fitxatge de Lopetegui i la defenestració de Solari.

La feliZidane dóna aire i temps a un president poderós i hàbil acostumat, sinó a guanyar, a no perdre!

dilluns, 25 de març del 2019

El (president) patidor


El popular concurs televisiu "Un, dos, tres..." va tenir en algunes temporades la figura de "los sufridores", una parella que concursava passivament al concurs, ja que es "limitava" a veure el desenvolupament de les proves, algunes temporades fins i tot tancats i encadenats!, en una mena de gàbia.

Aquesta patidora parella veia, com la resta de participants i de públic, els premis que els concursants "actius" anaven perdent a mesura que els descartaven, amb la diferència que sabien abans que els propis concursants i que el públic els premis que amagaven els objectes descartats; aquest fet incrementava el seu patiment, ja que aquesta parella s'enduia el mateix premi que els concursants...

L'altre dia, mirant el telenotícies, vaig patir, potser no tant com aquells "sufridores", però la meva incomoditat davant el televisor era evident, la vaig poder palpar. Em feia patir el president Torra, que lluny de defugir la protesta (fet que l'honora) va apropar-se a un grup de manifestants (del CDR de Sabadell) que li exigien desobediència o dimissió, arran de la retirada dels llaços dels edificis de la Generalitat i equipaments públics.

El president Pujol tampoc hagués defugit l'escena, i possiblement hagués acabat renyant, a la seva manera, de forma enèrgica els manifestants; el president Torra, titubant, va acabar demanant respecte pels Mossos d'Esquadra i per la seva figura institucional com a president...

És clar que el respecte per la figura presidencial hauria d'emanar des de la pròpia presidència, especialment després de veure, aquesta setmana, de quina manera s'ha servit del Síndic de Greuges per allargar l'inevitable: la retirada dels llaços per part dels Mossos d'Esquadra.

"Apreteu", va dir-los en català no normatiu mesos enrere davant un micròfon i adreçant-se als mitjans (a la població via mitjans); "apretar" és el que va fer precisament el CDR de Sabadell l'altre dia, possiblement per disgust del president, que com la meva, feia cara de patir...

Al capdavall ja sabem, i possiblement Quim Torra més que ningú, que qui realment concursa és el president Puigdemont!

dissabte, 23 de març del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "La Niña Imantada"


Si l'amor és atracció quan aquest apareix i ens atrapa ens passa quelcom semblant al protagonista d'aquesta cançó, que més que caure rendit als encants d'ella cau, sense voler-ho, en la seva gravetat!

I ja sabem que la gravetat és la "força d'atracció que, a causa de la gravitació, és exercida per la Terra sobre els cossos materials." Aquí tan sols cal canviar la Terra per ella, "la niña imantada"!

Aquesta és una curiosa cançó d'amor, d'un amor que atrau i alhora atrapa, un amor del que "no hay manera humana de escapar", ni ordint " Maniobras de escapismo"!






I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 22 de març del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la paternitat

Photo on Foter.com
Una imatge val més que mil paraules, diu la famosa cita; qui més qui menys l'ha utilitzada en alguna ocasió, davant la necessitat de simplificar quelcom, o bé per esclarir-ho amb una imatge prou evident, estalviant-nos així retòriques i subordinades, que mil paraules són moltes!

Per això els advocats de la defensa dels presos polítics, ara jutjats al Tribunal Suprem, malden tant per la negativa del jutge Marchena de visionar els vídeos, les imatges, en presència de molts testimonis...

Una imatge val més que mil paraules, diu la famosa cita, i qui més qui menys l'ha desmentida alguna vegada: no, una imatge no val més que mil paraules!

El filòsof Jean-Jacques Rousseau va dir que "un bon pare val per cent mestres", frase cèlebre que aquesta setmana, en la que s'ha celebrat el dia del pare, ben segur haurà fet fortuna!

Naturalment la discussió central seria definir què és ser un bon pare, pressuposant que els cent mestres siguin, alhora, bons mestres...

Per a l'ocasió, de moment no tinc ni imatge, ni mil paraules!

dijous, 21 de març del 2019

Ventres com a salconduit, infants com a mercaderia


El concepte de precampanya electoral cada vegada costa més de definir i de precisar temporalment, sobretot en legislatures curtes i convulses com les darreres catalanes i espanyola.

En aquestes circumstàncies la precampanya és quasi permanent, esdevenint un període ric en globus sonda, en missatges llençats a l'electorat per a calibrar quina rebuda i resposta tenen, i valorar així si els missatges poden sobreviure i entrar en la campanya, o bé moren allà, sense glòria, com el soldat que mor a la rere guarda sense entrar en batalla!

Les precampanyes són períodes de tempteig, d'assaig i error, una mena de banc de proves per anar afinant l'argumentari electoral, fixant les idees força i entrenant les rèpliques que exigiran, i que permetran marcar distàncies amb els adversaris polítics.

M'agradaria pensar que la proposta del Partit Popular de Pablo Casado de convertir els ventres de les dones immigrades com a salconduit, i els seus infants com a mercaderia, es fa en aquest context de banc de proves, davant la necessitat de tapar la fuita de vots cap a Vox, i no des del convenciment d'aplicar realment tals mesures, en cas de governar...

S'albiren temps (encara més) convulsos...

dimecres, 20 de març del 2019

(Encara) sense Girocleta al Pont Major!


A mitjans del mes de novembre de l'any passat va saltar la notícia: "L'estació [de la Girocleta] de Pont Major s´inaugurarà a finals d´any"

Poc després el mateix regidor de mobilitat m'ho va confirmar, pel que jo, com el gos de Pàvlov, a banda de remenar la cua d'alegria, vaig començar a salivar! Dies després vaig cuitar a donar-me d'alta al servei de la Girocleta confiant estrenar ben aviat la nova estació del meu barri!

I van passar les setmanes, però ni rastre de la nova estació de la Girocleta al Pont Major... I jo que em pensava que la cagaria el Tió, vaig demanar-la per Reis, però tampoc!

Ja ho té això, el Pont Major, les accions dels pressupostos participats dels darrers anys tampoc s'han executat, però en fi, serà que som perifèria, barri menor...

I malgrat tot, il·lús de mi, no perdo l'esperança i espero, més que confio, que abans de les eleccions municipals el barri gironí del Pont Major tindrà l'estació de la Girocleta que, pel que va dir el govern municipal, es mereix!

dimarts, 19 de març del 2019

Seguirem parlant de la Cristina Cervià...

Cristina Cervià recitant Aurora Bertrana al Premi Casero 2017: Foto: Bernat Casero

Hi ha persones que, malgrat no tenir-hi directament una amistat, les sents properes, molt properes.

Són persones entre conegudes i saludades, de les que, quan hi coincideixes, potser només comentes la jugada i poca cosa més, però no obstant, tot i aquesta aparent superficialitat, perceps que els vincles que t'hi uneixen tenen una major profunditat.

Una de les persones amb qui em passava això era l'actriu gironina Cristina Cervià Sancho, qui ens va deixar a deshora, massa d'hora, aquest diumenge passat, víctima d'un càncer, sí d'un (amb perdó) puto càncer!

Penso en la Cristina i, és cert, curiosament parlava més d'ella que amb ella, i ho feia (parlar d'ella) amb persones que la coneixien molt més: la meva mare i, especialment, la seva germana Imma, amb qui compartia, més enllà de la inevitable semblança i una gran relació fraternal, una rialla particularment sonora!

És així com he conegut a la Cristina, així i, com tanta altra gent, també sobre l'escenari. I sobre la Cristina actriu, actriu de teatre, el que sobretot em transmetia és que per a una gran actriu no hi ha escenari petit, doncs ella l'engrandia amb la seva força interpretativa, i aquests darrers temps, ja afectada pel càncer, amb la seva dignitat.

El buit que deixa en el món del teatre és enorme, especialment en l'escena gironina, quasi tant com el seu testament vocacional: deia la seva amiga, dramaturga i directora de teatre Clàudia Cedó, que de la Cristina Cervià s'enduia "un trosset de la seva energia, d'aquesta energia que tenia i que ha ben escampat perquè ens n'ha donat una miqueta a cada un..." El seu llegat és viu i seguirà donant fruits!

Amb la meva mare, i especialment amb la seva germana Imma, seguirem parlant d'ella, de la Cristina, ara amb un punt de nostàlgia i, sí, d'inevitable tristesa...

Descansa en Pau, Cristina...


dilluns, 18 de març del 2019

Els catalans fan coses, a Madrid...


A la pel·lícula "L'escopeta nacional" un industrial català, protagonitzat per José Sazatornil (tot un senyor, sempre tot un senyor!), paga la festa (una cacera) per influir en un ministre i en l'alta societat espanyola per intentar vendre uns porters automàtics i fer un bon negoci.

Salvant les distàncies, i el bigoti, no sé si aquella paròdia del negociant català s'assembla més del que ens pensem amb la del "peix al cove" que durant anys va representar com ningú el president Pujol...

És clar que Pujol, com tants altres catalans, també tenien (i tenim) molt del "senyor petit i eixerit de Santa Coloma" que "vol anar a Madrid decidit", que cantava La Trinca... No oblidem que al president Pujol, "Español del Año" pel diari ABC l'any 1984, li van acabar cantant, dotze anys després, allò de "Pujol enano, habla castellano..."

Els catalans seguim pagant la festa (no tota però sí una bona part!), però ja hem deixat enrere les caceres ràncies, i el peix al cove, per molts, ja pud més que una arengada, pudor de la que els fins ara diputats catalans Jordi Xuclà i Carles Campuzano no s'han pogut despendre, i així els hi ha anat, defenestrats de les llistes electorals del 28A...

El senyor petit i eixerit de Santa Coloma, d'haver anat a Madrid aquest cap de setmana, ha recuperat La Trinca per cantar, entre d'altres cançons i proclames, "passi-ho bé, passi-ho bé, passi-ho bé i moltes gràcies..." i la cacera, si de cas, que se la paguin ells!

dissabte, 16 de març del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Friday I'm In Love"


Un raig de llum necessita la foscor per a brillar amb llum pròpia, per a escampar la seva llum i apagar, ni que sigui per un moment, la tenebrosa foscor.

Aquesta cançó, possiblement com cap altre, és el raig de llum de la tenebrosa, fosca i lúgrube música de The Cure, una cançó que brilla amb llum pròpia fins al punt que el propi Robert Smith va arribar a declarar que "als que els agrada Friday, I'm in Love no són fanàtics de The Cure. No són els que compren els meus discos"...

Ja ho tenen això, algunes cançons, acaben establint autèntiques relacions amor-odi amb els seus creadors; i és que com inspira la cançó, de divendres, per enamorar-se, només n'hi ha un a la setmana!

Encomanats per aquest aire optimista i lluminós The Cure semblen dir-nos que fins i tot ells es van permetre, i ens permeten, il·luminar les seves tenebres i colorar la seva escala de grisos ni que fos per un dia, ni que fos els divendres!

Si avui és divendres (que no ho és...), estic enamorat!






I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 15 de març del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la bogeria...


Aquesta setmana s'ha publicat el darrer número de la Revista de Girona, que aborda en el seu dossier l'evolució històrica del model d’assistència psiquiàtrica de les comarques gironines (tot un model!), que té en seu epicentre el psiquiàtric de Salt. Entre els continguts hi ha un article del meu pare, Just M. Casero, un "Quiosc" publicat al Punt Diari ("Salt, més que un centre psiquiàtric") el 26 de febrer de 1980, sobre unes jornades de neuropsiquiatria que es van celebrar dies després. Aleshores el meu pare era el diputat responsable de Sanitat de la Diputació de Girona, organisme del que aleshores depenia, com l'Hospital Santa Caterina, el psiquiàtric de Salt.

Dies després el "Quiosc" de 4 de març de 1980, "Psiquiatra i política", abocava i evocava una reflexió sobre el paper dels polítics en aquest assumpte, quelcom que també es va tractar en les citades jornades.

No va ser aquest el seu únic escrit sobre el psiquiàtric i la psiquiatria que va escriure en la seva columna diària, especialment en recordo un (L'escàndol, 11 de maig de 1980) sobre una inesperada, atrevida, i quasi revolucionària, invasió d'una colla de bojos a la Rambla de Girona!

Un article que comença així: "Una trucada a primera hora m'anuncia que s'ha produït un escàndol. Ciutadans de pro han fet saber als conductes reglamentaris que sí, que està bé que els bojos ocupin el Municipal, que és convenient que aquests pobrets tinguin alguna manera de divertir-se; però que això de passejar-los per la Rambla..."

Cada poble, vila o ciutat té els seus bojos, diagnosticats o no, i sovint reben mirades de llàstima, condescendència, por i fins i tot, a vegades, menyspreu per part dels teòrics entenimentats, com si, al capdavall, els hi perdonéssim la vida...

Vaig topar dies enrere amb aquesta frase cèlebre de l'escriptor italià Carlo Dossi: "els bojos obren els camins que més tard recorren els savis".

Pensant en el boig del telèfon de Girona (un personatge que abans de la irrupció de la telefonia mòbil es passejava amb un telèfon a les mans) penso que més aviat caldria reescriure el final de la frase: els bojos obren els camins que més tard recorrem els necis!

dijous, 14 de març del 2019

Ángel Acebes, el ministre potiner


Quinze anys! Ja fa quinze anys de l'atemptat terrorista d'Atocha, un atemptat perpetrat per Al-Qaida i que va sacsejar la societat i la política espanyoles en qüestió d'hores, a poques hores d'unes eleccions generals.

El d'Atocha va ser un atemptat terrorista terrible, el pitjor sofert mai a Espanya, i terrible va ser, també, la gestió que en va fer el govern espanyol, aleshores presidit per un altiu José María Aznar; una gestió personificada per qui era el ministre d'interior, Ángel Acebes.

Ángel Acebes, en la gestió de la comunicació d'aquell atemptat, no va parar d'insistir en atribuir l'autoria de l'atac terrorista a ETA, fins i tot després que des del propi entorn d'ETA (Arnaldo Otegui, aleshores portaveu de la il·legalitzada Batasuna) es negués qualsevol relació amb l'atemptat, fins i tot desoint les investigacions de la pròpia policia espanyola, que de seguida va descartar l'autoria etarra de l'atemptat i va perseguir des del primer moment la pista islàmica.

Ángel Acebes
es va erigir, durant aquelles hores i per a la història, com la cara més visible de la manipulació política, potinejant amb falses línies d'investigació les seves compareixences i declaracions, sembrant odi i mentides a cabassos quasi sense dissimular.

La proximitat de les eleccions generals, que el Partit Popular va perdre més per la seva mala gestió de l'atemptat que per l'empenta i il·lusió que despertava un fresc Zapatero, i la necessitat de seguir culpabilitzant a ETA de tot, fins i tot del que no era responsable, van oferir-nos un dels espectacles polítics més vergonyosos en un dels moments més tristos i dramàtics de la democràcia espanyola: el govern mentint vilment davant una població es estat de xoc, trista i espantada.

Fa quinze anys un govern ens va mentir impunement i vilment a la cara; lamentablement no va ser, aquella, la darrera mentida abocada sense vergonya per un govern a Espanya; des d'aleshores ençà altres governs ens han mentit, i per mentir no em refereixo només a no dir tota la veritat, sinó a potinejar amb la veritat i la mentida.

No sé si ara d'això en diem construir relats...


dimecres, 13 de març del 2019

El darrer driblatge del president Puigdemont


«La millor manera de seguir internacionalitzant el conflicte i que se'ns escolti a Europa, que es vegi la repressió, és que hi hagi una veu lliure de JxCAT a Europa, i aquesta veu no pot ser una altra que la de Puigdemont».

Elsa Artadi no només presentava així el seu cap de llista a les properes eleccions europees, sinó que a més encetava la campanya, i la pugna (interna dins l'independentisme) amb el candidat d'ERC, Oriol Junqueras, presentant Puigdemont com "una veu lliure (...) a Europa" (i no dubto que ho és!), en contraposició a la de Junqueras, (tampoc en dubto) empresonada!

Sí, ho sé, sóc un malpensat! Sigui com sigui, fracassat l'enèsim intent de llista unitària, Puigdemont es batrà per primer cop cara a cara contra Junqueras, amb Europa de teló de fons, per seguir liderant l'independentisme.

Em deia l'altre dia un company de feina, prou coneixedor del món convergent en general i del de Puigdemont en particular, que el president es mou especialment bé en la rèplica, i d'exemples aquests darrers mesos en tenim un munt!

I traslladant-ho a l'àmbit futbolístic Puigdemont, de ser jugador de futbol, brillaria per la seva capacitat i habilitat en el driblatge, quelcom molt preuat en el futbol, també en la política!

Puigdemont, que va sobreviure a les 155 bales de plata, que va driblar la policia estatal l'1 d'octubre sota un pont que ara duu el seu nom, que ha sabut fer créixer la seva figura política (amb la inestimable ajuda de l'estat i la justícia espanyola) Catalunya endins i a l'Europa política, ara ha fet un xic més petit el PDeCAT, o si més no la part més moderada del PDeCAT (la que volia aprovar el pressupost al president Sánchez) fent prevaler la seva estratègia més frontal en la política catalana, espanyola i europea. Ja sabem que els grans dribladors sobretot es mouen per la banda, solen ser extrems...

En el lideratge de l'espai post convergent Carles Puigdemont sembla esdevenir el nou Jordi Pujol: pocs li estosseguen, ningú li fa (ni sembla li vol fer) ombra.

El darrer driblatge, el president Puigdemont, l'ha fet al seu propi partit, al PDeCAT! El proper driblatge proposa fer-lo a la justícia espanyola entrant de nou, a Catalunya i a Espanya, amb la immunitat que (sembla) li atorgaria la seva futura condició d'eurodiputat electe!

Tenint clar que serà eurodiputat electe, vindrà a Catalunya o aquesta serà una nova jugada electoral?
I si ve, podrà empresonar la justícia espanyola la seva "veu lliure"?
Hi ha partit, i tant si hi ha partit!

dimarts, 12 de març del 2019

Solari com a símptoma


Santiago Hernán Solari no ha tingut sort en el seu breu i turbulent pas per la banqueta del primer equip del Real Madrid; el seu pas com a jugador per "la casa blanca" (2000-2005) també va estar marcat per la irregularitat (mai va ser un titular indiscutible), tot iq va poder guanyar (i contribuir a fer-ho) alguns títols importants.

Després del desgavell de Lopetegui (el que comença malament només pot acabar pitjor!) Solari, aleshores entrenador del Real Madrid Castilla (el segon equip) va resultar ser un bon recanvi d'urgència, i en un principi va semblar que el recanvi feia bo el pronòstic: entrenador nou victòria segura! Però Solari no ha acabat essent el nou Zidane...

Zidane també va ser, al seu dia, un recanvi d'urgència (rellevant Benítez!), pujant al primer equip des del Castilla, i conduint l'equip (ell i sobretot els gols de Cristiano Ronaldo) a guanyar tres Champions seguides! Solari, sense CR7, en comptes de fer reaccionar l'equip l'ha enfonsat encara més en la seva misèria futbolística, quedant eliminat de quasi tot a principis de març.

Solari, en el seu curt pas pel primer equip, ha pres decisions realment controvertides, fins i tot valentes, com presicndir de grans futbolistes com Marcelo i Isco per manca de compromís i d'actuitud, i pel seu (evident) mal estat de forma, però aquestes valentes decisions també l'han acabat perjudicant i sentenciant, enrarint l'ambient del vestidor i perdent autoritat (si és que mai l'ha tingut) sobre una plantilla en descomposició.

Una descomposició eclipsada per les tres darreres i consecutives Lligues de Campions, quelcom que ben segur Zidane va veure venir a final de la temporada passada, quan sorprenentment va decidir marxar. Per això sorprèn tant que ara Zidane torni al club, menys d'un any després. Suposo que, ara sí, Florentino Pérez li donarà màniga ampla per a fer i desfer, per a refer un equip i una plantilla en decadència, quelcom que no es va veure capaç de fer (tot i que era del tot necessari) després de tres Champions, però que ara, des de la derrota, podrà fer amb plens poders i autoritat.

Solari, com solen fer els entrenadors, ha pagat els plats trencats, i en el seu cas a més ha estat un nou escut protector de l'intocable, el president del Real Madrid, Florentino Pérez.

Solari és el (darrer) símptoma, vés que el problema del Real Madrid no sigui el messianisme de Florentino Pérez...

dilluns, 11 de març del 2019

El masclista que hi ha en mi


No tinc per costum dir "guapa", tipus "gràcies guapa!", a les companyes de feina (ni d'altres avatars de la vida), i quan sento que algun company de feina els hi diu, sense (aparentment) mala intenció i (per ell) amb tota naturalitat, fins i tot a mi em ressona malament l'eco que aquesta (innocent?) expressió deixa en l'ambient.

I reconec que quasi sempre continc la temptació de preguntar-li a la companya si aquell "guapa" l'ha ofès, o no...

I sí, a l'hora de saludar generalment ofereixo primer la mà que la galta, i no sostinc la porta per deixar passar les dones davant meu, en tot cas la sostinc, com amb els homes, perquè passin rere meu si la.porta l'he obert jo... I en cap cas, no de dones ni d'homes, els hi tanco davant els morros!

En el radar del masclisme i dels micromasclismes veig amb prou nitidesa tot allò que és prou evident, la (petita) part de l'iceberg que sura, però la visió se'm desenfoca, quan no encega totalment, quan del que es tracta és de veure amb la mateixa claredat el que hi ha iceberg avall, en les profunditats, no sempre tant clares i evidents, del masclisme i els seus micromasclismes...

És per això que, per exemple, quan vaig llegir aquesta piulada* d'Eva Piquer vaig veure clarament, altra vegada, que el realment difícil per a molts homes (i jo no m'hi excloc), i alhora totalment necessari, és descobrir i reconèixer el masclisme que encara hi ha en nosaltres, del que precisament es queixa i dol Eva Piquer, el masclista que encara hi ha en mi...

*la piulada:

dissabte, 9 de març del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Respect"


Vaig assistir, inesperadament el diumenge passat, a l'Auditori de Girona per escoltar i gaudir del concert de la de la Black Music Big Band, capitanejada per l'entusiasta músic Adrià Bauzó. El concert, programat dins el Black Music Festival, va ser el que pretenia, un sonor homenatge (des de Girona i amb música gironins!) a la reina del soul, l'enorme Aretha Franklin!

Pels qui no vau poder-lo veure i escoltar podeu llegir la crònica de l'infal·lible periodista musical Xavier Castillón per fer-vos una idea del que va passar, i dels qui van passar, en aquest extraordinari concert!

D'entre les moltes interpretacions em va agradar especialment (i soprendre!) la de la mítica cançó "Respect", interpretada per dues joveníssimes veus de la Black Music Big Band Junior (la cantera, i quina cantera!), que no per joves van posar-hi menys actitud, a banda de qualitat i força vocal!

I "Respect" té tot el sentit del món avui, l'endemà del 8 de març, perquè, recollint el prec, el crit d'Aretha Franklin, és evident que no hi ha amor, ni cançó que l'acompanyi, si no hi ha respecte!





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 8 de març del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la igualtat


El feminisme reclama el seu espai, el que d'una manera més equitativa s'hauria de repartir en tots els àmbits de la vida, també el polític. La política històricament ha estat cosa d'homes, doncs, com l'economia o l'exèrcit, és sinònim de poder!

Les dones reclamen el seu espai però no tinc massa clar que totes les que l'ocupen es considerin, i les considerin les que ho són, feministes!, però això possiblement forma part d'una altra discussió, la que té més a veure amb els estils de lideratge...

Una de les dones políticament més poderoses del segle XX va ser la conservadora Margaret Thatcher, Primera Ministra del Regne Unit entre 1979 i 1990, coneguda popularment com "la Dama de Ferro", apel·latiu que suposo li feia justícia pel seu fort caràcter i una fèrria determinació, imprescindibles per obrir-se pas, als anys seixanta del segle passat, en un món (la política) dominat pels homes!

És evident que Margaret Thatcher no respon al clixé clàssic de la feminista (cas que n'hi hagi algun!), i de fet ella no se'n considerava, de feminista, i més aviat es va mostrar hostil, entre d'altres, amb el col·lectiu LGTB... Però tot i això és inevitable no situar-la en els rànquings de les dones més poderoses i influents del segle XX.

Deu anys abans de ser Primera Ministra, l'any 1969, Margaret Thatcher va dir que "quan es concedeix a la dona la igualtat amb l'home, es torna superior a ell". La frase, d'entrada, pot semblar reaccionària i contrària al feminisme (que no ho nego), un advertiment, però per mi sobretot fa surar una realitat des de la perspectiva dels homes: l'amenaça de la seva (nostra) pèrdua de poder quan les dones ocupen el (suposat) nostre espai, que també és seu!
El feminisme reclama el seu espai, el masclisme el defensa a ultrança, tement que la sentència de Margaret Thatcher es faci realitat...

dijous, 7 de març del 2019

Sometimes it's hard to be a woman?


"Sometimes it's hard to be a woman", cantava a finals dels anys setanta Tammy Wynette, i més enllà de les valoracions morals sobre el paper de la dona d'aquesta cançó, és evident que ser una dona no és dur algunes vegades, sinó moltes!

Ho veiem aquests dies, especialment sensibilitzats pel 8 de març, en la multitud de fronts que té la lluita feminista: la bretxa salarial, la conciliació, la violència masclista, els abusos sexuals, la representació en càrrecs públics i directius, el repartiment de les tasques de la llar...

Cantava Tammy Wynette que, al capdavall ell només és un home ("'Cause after all he's just a man"), però per més que minimitzem els homes, ja d'entrada, i en general, els homes partim amb un cert avantatge!

I per mostra, un botó: "les dones tenen el 30 % menys de probabilitats d’accedir a un procés de contractació que els homes."

I el més dramàtic d'aquest article, a banda de la discriminació indiscriminada que representa aquesta desigualtat, és que la paternitat beneficia més als pares que la maternitat a les mares, que com subratlla l'article, "pateixen una doble penalització: com a dones i com a mares".

I és que "la probabilitat de rebre una trucada per a una entrevista en el cas de les dones amb fills arriba a ser del 35,9% més baixa que per als homes també amb fills". O sigui, que després de l'embaràs i tot el que suposa, de parir i de tot el que suposa, i de tot el que suposen els primers anys de criança, quan la dona (i mare!) vol tornar a la seva vida laboral, per si la seva condició de dona no la perjudiqués prou, la de mare encara la condemna més, mentre que pel pare de la mateixa criatura la paternitat és un actiu en el seu procés de selecció i de projecció de la seva carrera professional!

No Tammy Wynette, no és "sometimes" sinó "a lot of times", que és dur ser una dona, sobretot quan en les mateixes circumstàncies ser un home (i pare!) és un xollo!

dimecres, 6 de març del 2019

La casa (encara) és cosa de dones!


Si la igualtat entre homes i dones és qüestió de vasos comunicants, aquests encara no s'han equilibrat ni a nivell laboral (bretxa salarial), ni a nivell domèstic, en el repartiment de les feines de la llar.

Sí, les dones segueixen destinant molt més temps que els homes en les feines de la llar, una afirmació que es sustenta amb les dades d'un article de Observatori Social de “la Caixa”: "El repartiment de les feines de casa en les parelles en què només treballa la dona"

L'article, que també pren nota de l'avanç dels darrers anys en el repartiment de les feines de la llar, conclou que malgrat la millora, fins i tot en les llars en les que la dona és l'única que treballa, ella destina més temps que ell a les feines anomenades domèstiques.

És cert que d'un temps ençà hi ha hagut una millora; l'estudi compara algunes dades de 2003 i 2010, i hauríem d'entendre, o deduir, que ara (2019) estem en una situació millor (?)... En tot cas mentre que al 2003, en relació a totes les parelles (parelles entre dones i homes), les dones destinaven 189 minuts més per dia que els homes a les feines de la llar, al 2010 la diferència era de 132 minuts per dia; és a dir, en aquests set anys s'ha reduït quasi una hora el diferencial entre homes i dones, xifra encara insuficient veient les més de dues hores al dia de major dedicació de les dones a les tasques domèstiques.

L'estudi, com he comentat, també es fixa en el repartiment de les feines de la llar en els casos en què, en la parella la dona és la sustentadora (cobra més que l'home), i especialment en les llars de parelles en les que només treballa la dona, una realitat creixent els darrers anys també com a conseqüència de la crisi econòmica, tal com indica l'estudi: "fins al 2008, les parelles en què només treballa la dona representaven aproximadament el 5% del total de parelles espanyoles, però a partir d’aleshores la xifra va començar a augmentar, fins que el primer trimestre del 2013 va assolir un màxim del 12,9%. A partir d’aquell any, la taxa ha anat minvant lleument i s’ha estabilitzat entorn del 10%."

L'article és interessant sobretot per les dades que aporta en relació, precisament, a les llars en les que qui treballa és la dona, i si aquesta circumstància aporta un valor diferencial en repartiment de les feines de la llar.

Si al 2003, en les llars on només treballava la dona, elles destinaven 55 minuts més per dia a les feines de la llar que les seves parelles homes (que recordem, no treballaven), al 2010 la xifra es va reduir dins als 13 minuts més per dia. La tendència, encara que insuficient, és positiva, si més no en aquest sentit que l'estudi subratlla: "en les parelles en què la dona es l’únic membre que treballa, el temps dedicat a les feines de la llar es reparteix més equitativament entre l’home i la dona que no pas en el conjunt de parelles".

La conclusió, com he comentat, és que fins i tot quan només treballa la dona, és ella qui segueix assumint més tasques domèstiques, i aquesta xifra només es redueix una mica més en el cas de les parelles sense fills i filles. Encara avui, quan hi ha persones a càrrec (fills i filles o persones grans i/o dependents), la càrrega (en cas que d'una o altra manera ho sigui) generalment la suporta sobretot la dona...

La inèrcia és molt forta i costa molt de trencar, també per la resistència inherent a la societat patriarcal, doncs és evident que els vasos, cas de ser comunicants, no acaben de comunicar, ni comunicar-se bé!

dimarts, 5 de març del 2019

Tancarem algun dia la bretxa?


Diu el diccionari que una bretxa és, en l'accepció militar del terme, una "obertura que fa l'artilleria en una muralla"; si la muralla fos la igualtat (la societat igualitària) l'artilleria seria el masclisme!

I una de les bretxes més evidents (també més estudiades i amb més dades) és la bretxa salarial de gènere, que segons el darrer l’informe "Evolució de la bretxa salarial de gènere" de la Generalitat de Catalunya, es situa al 23,4%.

Amb dades de 2016 el salari brut mitjà dels homes va ser de 24.454,60 €, mentre que el de les dones va ser de 21.110,30 €, representant els 6.462,50 € de diferència aquest 23,4% de bretxa salarial de gènere.

La bretxa salarial de gènere es produeix en tots els tipus de feina, si bé és cert que com més qualificat és el lloc de treball menys bretxa hi ha, passant del 32,6% en les ocupacions elementals a un xic més del 18% en les ocupacions de personal tècnic i directiu.

La bretxa no té diferències significatives pel que fa als sectors (indústria - serveis), té diferències relatives en funció de l'origen (nacionals - estrangers/es), però sí té diferències significatives en relació a la tipologia de contracte, amb un major impacte en la contractació indefinida (24,5%) vers la temporal (11,4%), i al tipus de jornada, amb una major incidència en les jornades a temps complet (15,1%) en relació a les de temps parcial (11,6%).

És a dir, que les dones amb un contracte indefinit a temps complet són les que més bretxa salarial pateixen, alimentant així, encara més, la desigualtat entre homes i dones. És molt trist (i terriblement injust!) que les contractacions que més estabilitat haurien de donar (i de fet donen) a les dones siguin les que més contribueixen a dinamitar la igualtat, a torpedinar el mur, a seguir mantenint oberta la bretxa!

Tancarem algun dia la bretxa?

dilluns, 4 de març del 2019

Si t'he vist, no me'n recordo


La memòria és selectiva, capritxosa per moments, sobretot quan no podem oblidar el que preferiríem no recordar, sobretot quan no podem recordar el que no hauríem volgut, de cap manera, que caigués al pou de l'oblit... Són tants els oblits que no ens arriben, ni tan sols, a la punta de la llengua!

La memòria s'alimenta dels records i, per capacitat que tinguem en el nostre disc dur, alguns més que d'altres, és limitada i al final acabem recordant essencialment els records que anem recordant, rememorant una i altra vegada mantenint-los vius, actualitzant així el seu registre, fent més profunds els solcs que marquen, com l'arada sobre la terra, en el nostre còrtex cerebral.

Aquests dies de judici hi ha testimonis que, ai l'as!, no recorden gairebé res del que se suposa havien de recordar, i fan com que si t'he vist no me'n recordo, i que si per alguna cosa me'n recordés el record seria d'aquells tan vagues, tant imprecisos, tant borrosos, que ja quasi no hi reconeixeria la veritat que al seu dia van atresorar.

L'oblit és, en aquestes circumstàncies, la distància (més moral que física) entre no dir cap mentida i, alhora, no dir tota la veritat; en aquestes circumstàncies l'oblit és el refugi, més que del mentider, del covard.

La memòria és selectiva i no podem decidir no recordar, però sí dir, impunement, que no recordem, emmordassant la memòria i fent-la presonera per tal que no es pugui expressar.

Caldrà recordar-ho per tenir-ho sempre present, ben present, a la memòria.

dissabte, 2 de març del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Cert, clar i breu"


Les cançons d'amor tot sovint parlen d'un amor en passat que es vol retenir, o d'un amor passat que tan sols és record; n'hi ha que també evoquen un futur millor, algunes per expiar algun pecat passat o present, d'altres per per fer-lo perdurar fins més enllà de la fi dels temps...

Passat i futur farceixen moltes cançons d'amor, i també ho fa el present, sempre curt, sempre efímer, sempre fugisser i tan difícil de retenir perquè el passat i el futur l'estrenyen.

I és que el present és tan breu com aquesta cançó d'amor de Mishima, "tan breu com qui sap el que diu/ ara i aquí, / t'estimo..."





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 1 de març del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la violència


Sobrevolen sobre el judici al procés diferents visions sobre la violència, algunes naturalment interessades, fins i tot de creatives, com la suposadament exercida per murs humans!

Ja es veia a venir que per alguns del que es tracta, sembla ser, és minimitzar la violència evident de les càrregues policials, passant-hi de puntetes, atribuint-la, al mateix temps, a les manifestacions pacífiques o a la resistència passiva.

La violència, en boca de segons qui, abandona el diccionari per sobreviure, només, en l'imaginari de qui la denuncia per agreujar una (possible, probable?) condemna, esdevenint un veritable ferro roent al que masses necessiten agafar-s'hi.

La violència, va dir Mahatma Gandhi, és la por als ideals dels altres. Aquesta frase ens transporta, inevitablement, a la tardor catalana, i en la seva màxima expressió, a l'inoblidable u d'octubre de 2017...

Violentar el propi significat de la paraula violència, no seria també un tipus de violència?