Quan Girona va deixar de ser Gerona

Fotografia: El Punt

Avui fa 32 anys que Girona va deixar de ser, oficialment, Gerona. El 29 de febrer de 1992 el Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) publicava la llei que regulava el topònim oficial de la ciutat i de la província, que passava a dir-se, oficialment, Girona.

El fet més visible d'aquest canvi del topònim oficial va ser les matrícules dels vehicles, substituint les lletres "GE" per les desitjades "GI", intensament reclamades gràcies, sobretot, a una campanya del diari El Punt.

L'octubre de 1991 el diari va iniciar la campanya "Girona, i punt!", que a banda de recollir milers d'adhesions, sobretot va consistir a regalar dos adhesius amb les lletres "GI" per enganxar a les matrícules dels cotxes. La campanya, amb més de 28.000 adhesions i més de 150.000 adhesius dobles repartits, va ser tot un èxit.

A partir de principis de març de 1992, doncs, les noves matrícules ja van sortir amb la "GI" i aquest canvi, a banda de l'impacte a les comarques gironines, va tenir un imprevist impacte a més de 900 quilòmetres de distància, a Gijón.

Aleshores les matrícules tenien un distintiu provincial, com el "GE" que va passar a "GI" a les comarques gironines, i a Astúries, comunitat autònoma uniprovincial, el distintiu de les matrícules era una "O", en referència a la lletra inicial de la capital, Oviedo. 

Coneguda la rivalitat entre Oviedo i Gijón, els "xixonesos" van veure en aquest canvi de la toponímia oficial de Girona l'oportunitat per "alliberar-se" de la "O" referida a Oviedo de les seves matrícules, i molts van optar per matricular els seus cotxes a la província de Girona, per lluir la "GI" a les seves terres asturianes, en al·lusió a Gijón.

Avui fa 32 anys que Girona és Girona, aquí i a la Xina popular, tot i que ara les matrícules ja no duen cap distintiu territorial. Fa 32 anys a Girona i a les comarques gironines vam guanyar una reivindicació que feia anys que es lluitava, en defensa de la nostra llengua. Aquesta és una fita que podem commemorar cada quatre anys, com el d'enguany, els anys de traspàs...

Dani Alves, com Lola Flores?

A principis dels anys noranta del segle passat l'artista Lola Flores, "La Faraona", va ser condemnada a dos anys i un mes de presó i a una multa de 145 milions de pessetes per no presentar la declaració de la renda entre els anys 1982 i 1985.

El seu cas va ser sonat, molt mediàtic per la popularitat del personatge i, finalment, va ser exemplaritzant, una manera de fer evident allò que "Hacienda somos todos". "La Faraona" va dir, després del judici: "Me gustaría que para todos los demás fuera igual que para mí, que los sentaran en el banquillo". Tot i l'impacte que aquest judici va tenir en la seva popularitat, Lola Flores la va poder recuperar després de pagar el deute amb Hisenda.

Salvant les distàncies, és probable que amb el judici i la sentència a Dani Alves hagi passat tres quarts del mateix i que, a banda de fer-se justícia, la sentència també tingui una clara voluntat exemplaritzant, en aquest cas en relació amb els abusos i agressions sexuals.

La sentència de presó també ha estat (com en el cas de "La Faraona") sorprenentment baixa i, entre el temps que ja ha complert de presó provisional i el poc que li quedarà, podria ser que aviat pogués començar a gaudir de permisos penitenciaris. Però més enllà de la presó, la sentència representa un avenç judicial, en el sentit que dona raó i credibilitat a la víctima, qui davant la popularitat i el poder (econòmic i mediàtic) de l'acusat, al principi no tenia massa clar presentar la denúncia.

La sentència del cas Dani Alves hauria de servir, com la de la Lola Flores, com a avís per a navegants. No és no, siguis Dani Alves o qui siguis, per més poder i diners que tinguis; en el cas de "La Faraona", hisenda som tots i totes.

Però en el cas de Lola Flores amb d'hisenda, molts rics i poderosos el que van aprendre és a sofisticar l'engany per seguir perpetrant el frau, per seguir no pagant el que els correspondria pagar a hisenda. En el cas de Dani Alves, hi ha un risc que, davant uns mateixos fets, els rics i poderosos se'n puguin sortir millor; Dani Alves ja va avançar la indemnització a la víctima i això ha jugat a favor seu, atenuant la sentència.

Potser ho sembla, però malauradament la justícia (encara) no és igual per a tothom.

El Punt Diari, abans del Punt Diari

Aquests dies el diari El Punt Avui ha commemorat, amb l'edició d'un suplement especial, els 45 anys de vida del diari, més concretament del Punt Diari, que va sortir al carrer amb el seu primer número el 24 de febrer de 1979. És clar que l'inici de la història del Punt Diari, la seva gènesi, va començar uns anys abans.

Ho recordava setmanes enrere el periodista Pius Pujades en una taula rodona sobre la revista Presència, i ho descriu amb prou detall Jaume Guillamet al llibre "Memòria de Just":

"Aquesta idea ha sortit en gran part d'aquesta casa [Presència] i us ho volem venir a explicar, van dir-nos. Va venir amb en Pius a presentar-nos el projecte del Punt i jo li vaig dir que seiés al que havia estat sempre el seu lloc". Narcís Jordi Aragó no recorda la data exacta que Just M. Casero va tornar a Presència amb aquest motiu; Pius Pujades, tampoc. Devia ser la primavera de 1978. Aquest sí que recorda que tothom va veure amb bons ulls el projecte del diari nou i que es van omplir allà mateix alguns fulls d'inscripció a la Cooperativa Papirus. La revista havia passat a mensual i al número de juliol es va publicar un ampli reportatge de dues pàgines titulat "Un diari per a un poble. Projecte de periodisme democràtic, popular i independent" (núm. 516).

Guillamet també recull que la idea d'editar un diari en català ja planava entre alguns col·laboradors de Presència a finals de 1975.

Tot i que s'explica que Pius Pujades i Just M. Casero en van ser els fundadors, el nucli fundacional, com també recull Jaume Guillamet, va ser més coral:

Segons Jordi Mercader, "Just Casero, Jordi Comas, Joaquim Domingo, Jaume Guillamet, Lluís Pla, Pius Pujades, Enric Serra i Jordi Vallmajó integraven el grup que es pot considerar fundacional i en què predominàvem els periodistes" ("La lluna en el cove", Punt Diari, 24 de febrer de 1989).

És cert que a finals de setembre de 1978 Pius Pujades i Just M. Casero són contractats a temps complet com a conseller delegat i gerent, respectivament, per impulsar la recta final de la sortida del diari. El llibre de Jaume Guillamet també parla sobre l'origen del nom del diari:

La primavera de 1978, el projecte començava a madurar. I, probablement, ja tenia nom. Joaquim Domingo atribueix a en Just el nom de Punt Diari, que hauria proposat en l'esmentat dinar de la tardor anterior, amb una dotzena més de possibilitats. Jo sempre he cregut que era una proposta de Pius Pujades. El cert és que, inicialment, s'havia parlat de recuperar el nom de L'Autonomista, el diari republicà de la família Rahola.

I tant o més important que el nom, va ser el disseny de la capçalera, i tal com recorda i recull Jaume Guillamet a "Memòria de Just"; en l'informe "Un diari per a un poble" (Presència, juliol de 1978) el periodista Jordi Mercader entrevista a Pius Pujades i Just M. Casero i s'hi publiquen les propostes de capçalera dissenyades per Vicenç Huedo, Enric Serra, Narcís Comadira i Àngel Serradell. Les he recollit a la imatge que encapçala aquest article, juntament amb el disseny de la primera capçalera del diari.

En fi, aquests dies s'han explicat molt, i molt bé, els 45 anys de vida del Punt Diari (avui, El Punt Avui), però potser no s'han explicat prou, ni prou extensament, els intensos anys de la seva gènesi. Aquest podria ser un bon exercici periodístic per als pròxims 5 anys, per a quan el diari en faci 50!

El colós en flames

A finals d'any en farà 50 de l'estrena de la pel·lícula "El colós en flames", protagonitzada per Paul Newman, Steve McQueen, William Holden, Faye Dunaway i Fred Astaire, entre d'altres.

La pel·lícula narra el dramàtic i descontrolat incendi que esclata el dia de la inauguració d'un modern edifici, gegantí gratacel de 138 pisos de San Francisco. La trama se centra en els desesperats esforços del cap de bombers i de l'arquitecte de l'edifici per rescatar les persones que han quedat atrapades entre el fum i les flames, abans que l'incendi consumeixi completament l'edifici.

Resulta inevitable, veient com va cremar l'edifici de València, no pensar en aquesta pel·lícula i evidenciar, una vegada més, com la realitat, en aquest cas tristament, supera la ficció.

Amb la investigació de la causa de l'incendi i la seva ràpida propagació sota secret de sumari, s'entén que també caldrà revisar, i investigar si cal, l'actuació dels bombers, segurament tan sobrepassats per la virulència de les flames com els mateixos habitants d'aquests pisos.

Veient com cremava l'edifici de València resulta inevitable no pensar en "El colós en flames", i potser hauríem d'estalviar-nos qualsevol semblança amb les Falles, per més que tinguin el foc en comú. Les Falles són una festa, un espectacle declarat Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO; aquest incendi ha estat una catàstrofe que ha afectat centenars de famílies que han perdut la casa i tot el que hi tenien, i que malauradament s'ha llevat vides.

Més enllà de les heroïcitats (la desesperada lluita per salvar la vida, la pròpia o la dels altres), la pel·lícula també tracta i qüestiona la grandiloqüència dels gratacels, aquesta cursa irrefrenable per a fer cada vegada edificis més alts, més grossos, i qui sap si, també, més vulnerables.

Tant de bo que de les cendres d'aquest terrible incendi en neixin nous aprenentatges.

All You're Dreaming Of. Minuts Musicals de Nadal

Hi ha nadales que no ho semblen i, no obstant això, el seu missatge pot ser més profundament nadalenc que moltes nadales.

A finals de 2020 el músic i cantant britànic Liam Gallagher va publicar la cançó "All You're Dreaming Of", una balada sense artificis, un cant a l'esperança, que per aquelles dates, ja en plena pandèmia, prou falta ens feia.

"Pinta el cel nocturn" - comença la cançó - "mentre el matí espera, amb un camp d'estrelles per mantenir la foscor a ratlla"...

El videoclip, gravat en blanc i negre, fa una picada d'ullet al paradigma de la cançó d'esperança, "Imagine", quan al final en una finestra s'hi llegeix "This is not here", el mateix que es pot llegir al principi del videoclip d'"Imagine", quan John Lennon i Yoko Ono entren a casa...

Perquè has vingut. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Perquè has vingut

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:

Mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.

De tant que és jove enamora el seu pas
—qui no la sap quan la veu s'enamora.

Perquè has vingut ara torno a estimar:
diré el teu nom
i el cantarà l'alosa.

Joan Salvat-Papasseit

Endreçar el passat

Endreçar el passat, aquest és un exercici que tard o d'hora ens toca fer. Endreçar el nostre passat, endreçar el dels nostres o endreçar el passat col·lectiu.

A casa, la meva mare, fa uns anys va començar a endreçar el passat d'en Just, primer la roba, després els documents i papers; ara resten els llibres. Endreçar a vegades vol dir llençar, d'altres donar, d'altres quedar-nos el que convé endreçar i que, d'una manera o altra, aquell passat formi part del nostre present, segueixi formant part del nostre present.

El meu barri, el Pont Major de Girona, també fa un temps que intentem endreçar el nostre passat; primer amb un documental sobre l'arquitectura de les destil·leries del barri, i actualment amb un documental, que es va cuinant a foc lent, que recull el testimoni vital de veïns i veïnes, amb la voluntat de recollir i endreçar un passat abans que els que l'han viscut se l'enduguin per sempre.

A Sarrià de Ter, poble veí amb el qual segueixo molt vinculat, sentimentalment i socialment, també volem endreçar el passat, sobretot el recollit en arxius fotogràfics, també en arxius documentals de tipus gràfic i fins i tot arxius sonors i audiovisuals, en un projecte mastodòntic que només podem afrontar-lo d'una manera: a poc a poc. Endreçar, a poc a poc, l'arxiu d'imatges del poble, actualment dispers i inconnex, amb la voluntat de preservar-lo i, després, difondre'l.

A la seva manera, la historiografia endreça el passat, i tota endreça no està exempta de criteri i interpretació. Criteri per desar o descartar, per minimitzar o destacar; interpretació per donar significat a allò que endrecem.

Tard o d'hora ens toca endreçar el passat, i quan això passa, resulta inevitable preguntar-nos fins a quin punt tenim endreçat el present, el nostre present.

La banalització de les estrelles

A risc de ser víctima de la nostàlgia, penso que puc afirmar amb certa rotunditat que l'anomenat partit de les estrelles de l'NBA, l'"All-Star", està caient en una estúpida decadència.

Parlo de la nostàlgia perquè anys enrere, quan era jove i els partits de l'NBA els podíem veure en obert gràcies al programa de Televisió Espanyola "Cerca de las estrellas", de Ramon Trecet, valia la pena anar a dormir tard per veure aquest partit, que aleshores no només era un espectacle, sobretot era competit.

El partit de les estrelles de l'NBA d'enguany ha superat el rècord d'anotació (211 - 186), i aquesta simple dada, lluny de fer justícia a l'esport i a la competitivitat, els banalitza. Més que el partit de les estrelles, es podria anomenar la costellada de les estrelles de l'NBA...

Veient la manca d'intensitat de les defenses, més aviat semblava un partit dels mítics Harlem Globetrotters, o ni això. A l'NBA potser hi veiem les jugades més espectaculars, però el bon bàsquet el trobem en altres latituds, i especialment a Europa.

Pel que fa al partit de les estrelles, el cert és que ja fa temps que hi he perdut l'interès, ja fa temps que no paga la pena mantenir-se despert, ni pagar, per veure'l. Amb la crònica del TN en tinc més que suficient.

Soc un mascle ibèric

Us asseguro que mai m'hauria definit d'aquesta manera, però des de fa uns dies que no puc evitar-ho: soc un mascle ibèric.

Reconec que ho afirmo amb una mica de recel, fins i tot de vergonya, i un punt de temeritat. Però l'evidència és clara i contundent, és prou clara i contundent per a afirmar-ho amb aquesta rotunditat: soc un mascle ibèric.

De fet, entre el títol i els dos primers paràgrafs ja ho he escrit tres vegades, i em sembla que ho reitero tant per anar-me'n convencent. I us asseguro que necessito convèncer-me'n, d'aquesta realitat descoberta recentment, perquè fent una simple cerca a Google del terme en qüestió (mascle ibèric), em costa un món identificar-me amb les imatges que m'apareixen en pantalla: el Fary, Bertín Osborne i un porc. La cerca en castellà, a més, duu el terme en un altre nivell: l'actor Alfredo Landa, en la mítica escena a la platja de la pel·lícula "Manolo la nuit", el torero Ortega Cano i un musculat José María Aznar.

Em sembla que, superada la fase de negació, començo a obrir la porta la fase d'assimilació: "hola, em dic Roger Casero Gumbau i soc un mascle ibèric". I no (només) soc un mascle ibèric perquè ho digui el meu DNI, ho soc sobretot perquè ho diu el meu ADN!

Mesos enrere em vaig fer una prova d'ADN, una d'aquelles vinculades a l'arbre genealògic, i fa uns dies em van arribar els resultats, i els resultats són conclusius: el meu ADN pertany a dues ètnies en aquesta proporció: 97,7% ètnia ibèrica, 2,3% ètnia europea nord-occidental.

Així doncs, si convenim que soc un mascle, veient l'ètnia predominant, podem concloure que, efectivament, soc un mascle ibèric, però caldria subratllar que no soc un mascle ibèric pur, que un 2,3% del meu ADN és de l'ètnia europea nord-occidental. Encara bo...

En fi, afortunadament només parlem d'ADN, perquè els valors i atributs que podem associar al concepte mascle ibèric, estan als antípodes dels meus...

Per què hauria de recollir la teva merda?

La pregunta és lícita, només faltaria, i a banda de necessària, és inevitable: per què hauria de recollir la teva merda?

Aquesta pregunta, aquesta qüestió, planava ahir a la tarda entre alguns membres del nombrós grup de WhatsApp del meu barri, hores després que entre la Brigada del Salabret i uns quants veïns i veïnes de Pont Major recollíssim més de 450 quilos de brossa, o si ho preferiu, amb perdó, de merda.

És lícita la pregunta, també algunes de les respostes, que se centren més en els incívics que embruten, argumentant que encara embrutaran més si després hi ha qui ho reculli, o d'altres que se centren més en les administracions, argumentant que és a elles a qui els correspon recollir la merda, mantenir netes les lleres i els entorns dels rius.

I sí, certament la Brigada del Salabret interpel·la a les administracions i fa crides al civisme, i ho fan sempre que en tenen ocasió. Però no es queden aquí i fan un pas més, fan un generós i altruista pas de responsabilitat organitzant les trobades per netejar espais públics, i animant a la gent a participar-hi.

I amb la seva crida, tal com versa el seu eslògan, donen resposta, la seva resposta, clara, diàfana i contundent, a la pregunta plantejada (per què hauria de recollir la teva merda?): 

No és la nostra merda, però sí que és el nostre planeta!

I'm Not Ready for Christmas. Minuts Musicals de Nadal

Hi ha una tradició nadalenca tan nadalenca com totes les de Nadal: no suportar les festes de Nadal!

Les festes de Nadal no sempre són benvingudes per a tothom, per algunes persones les trobades familiars, l'estrès comercial per les compres dels regals o la felicitat, algunes vegades, impostada esdevenen tot un repte, una muntanya impossible d'escalar.

Això és, si fa o no fa, el que canta l'actriu i cantant Alicia Witt a "I'm Not Ready for Christmas", títol de la cançó i, també, de la pel·lícula que ella mateixa protagonitza. La trama de la pel·lícula, una comèdia romàntica nadalenca, va per altres camins, però a la cançó Alicia Witt pràcticament engega a dida Santa Claus, i abraça el Grinch...

Si jo fos pescador. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Si jo fos pescador

Si jo fos pescador pescaria l'aurora,
si jo fos caçador atraparia el sol;
si fos lladre d'amor m'obririen les portes,
si fos bandit millor
que vindria tot sol;

—els carcellers del món no em sabrien mai l'ombra,
si fos lladre i bandit no em sabrien el vol.

Si tingués un vaixell m'enduria les noies,
si volien tornar deixarien llurs cors:

i en faria fanals
per a prendre'n de nous.

Joan Salvat-Papasseit

Passió

Fotografia: Jordi Rispau - Ona Sarrià

Abans-d'ahir vaig llençar la pregunta (Per tu, què és la ràdio?), però no la vaig respondre. Bé, la vaig respondre al vespre, al programa especial de Ràdio Sarrià amb motiu del Dia mundial de la Ràdio.

La vaig respondre al final del programa, després de més de dues hores i mitja d'emissió en directe d'un programa, magistralment conduït per la Neus Mercader i en Josep Maria Sansalvador, amb el suport tècnic de l'incombustible Josep Oliveras, en el que hi vam participar més d'una vintena de col·laboradors i col·laboradores.

I la resposta, condensada en una sola paraula, a tall de píndola o de càpsula, va ser passió. Una passió que als que fem ràdio ens corre per les venes i potser, fins i tot, per l'ADN; la passió per la ràdio, tal com vam sentir per boca de molts col·laboradors i col·laboradores, es transmet de generació en generació.

No van ser pocs, i d'edats ben diverses, els que van evocar records de la ràdio que escoltaven de petits, bé a casa, els més grans, bé al cotxe, els més joves, esdevenint un company més de viatge, o simplement fent companyia, a banda d'informar i d'entretenir.

En el meu cas particular, a banda d'escoltar-la a casa, els meus pares de joves també en van fer, de ràdio, essent locutors a Ràdio Popular de Figueres. I sí, a casa també hi havia més d'un transistor, i el de la cuina estava encès quasi tothora...

Passió per la ràdio és, sobretot, el que vam compartir aquest dimarts al vespre; el local de l'emissora era ple a vessar i, tot i que ens pensàvem que hi anàvem per fer un programa especial, en realitat va ser una festa plena d'alegria, il·lusions i emocions.

Aquest nou projecte per a Ràdio Sarrià és realment apassionant!

Cançons que parlen

Tothom té una entrevista, tant és l'origen, l'edat, la popularitat o la professió. Totes les vides són dignes, i totes mereixen ser escoltades. "Cançons que parlen" és un programa d'entrevistes i cada entrevista la farem a partir de 5 cançons.

Així comença la falca publicitària de "Cançons que parlen" el nou programa que avui estreno a Ràdio Sarrià. El programa pot semblar-se al "5Songs" d'iCat pel fet que les entrevistes tenen com a fil conductor cinc cançons, però en aquest les persones entrevistades no es dediquen, necessàriament, a la música, sinó que seran persones de Sarrià de Ter, o vinculades a Sarrià de Ter, persones que poden ser més o menys conegudes, més o menys anònimes.

"Cançons que parlen" serà el quart programa que faré a Ràdio Sarrià. El primer, entre els anys 2001 i 2004, va ser "Ball Volat", un programa setmanal de música tradicional i d'informació de les activitats dels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter. Posteriorment, entre els anys 2014 i 2017, vaig fer l'espai bimensual "Sarrià de Ter en Xarxa", dedicat a les eines i xarxes socials i l'octubre de 2019 vaig començar a fer la càpsula "Món laboral", dedicada a temes d'inserció laboral, interrompuda per la crisi que va viure Ràdio Sarrià, amb el canvi de model de gestió de l'emissora. 

Anys abans, entre els anys 1992 i 1998, havia participat en el programa "Això és Rock" de Ràdio Salt, un programa setmanal de música que fèiem amb uns amics. Anys enrere també havia participat en les tertúlies radiofòniques de l'Eduard Cid a Onda Rambla, i des de fa uns mesos també participo en les tertúlies d'en Jordi Grau a Girona FM.

Des de principis d'any Ràdio Sarrià va engreixant la graella de continguts, amb una programació nova feta amb molta il·lusió per persones col·laboradores de tota la vida, també per noves col·laboracions; a poc a poc anem farcint una graella amb programació pròpia, amb continguts sobre esports, cultura, salut, etc. I sobretot, i més important, a poc a poc anem recuperant una ràdio, Ràdio Sarrià, al servei del poble, de la gent i de les entitats!

Avui, doncs, estic d'estrena i la primera persona que entrevistaré és, ni més ni menys, la veu de Ràdio Sarrià, la que durant més de trenta anys ha estat la directora, locutora i ànima de l'emissora, la Neus Mercader. Tot un luxe, tot un honor, fins i tot, tota una responsabilitat.

El podreu escoltar en directe per l'FM, per internet i, posteriorment, també a través del pòdcast del programa. Estic d'estrena, estic un xic nerviós i, sobretot, molt content de tornar a fer ràdio, a Ràdio Sarrià!

Per tu, què és la ràdio?

Avui, Dia mundial de la Ràdio, és un dia especial per a totes les emissores de ràdio, també per a Ràdio Sarrià, una petita emissora local que, tot i tenir més de quaranta anys, es podria dir que ha tornat a néixer.

Des de principis de gener, Ràdio Sarrià està implementant una nova programació de continguts, amb programes que ja roden des de fa setmanes, com el "Som Esports", el programa que repassa l'actualitat esportiva del poble, les retransmissions dels partits a casa del primer equip d'handbol de la Unió Esportiva Sarrià, les retransmissions dels plens municipals, el magazín setmanal "De tot una mica" o "El 7è art", dedicat al cinema i les sèries.

D'altres han començat recentment la seva emissió, com el "Zona Z", un magazín juvenil, "Cine, música... i acció", dedicat a les bandes sonores, "La quarta paret", dedicat al teatre, o "Les Píndoles", unes petites peces radiofòniques sobre llengua i cultura.

Estan escalfant a la banda programes com “La càpsula del Temps”, dedicat a la música "revival", un programa sobre poesia i "Cançons que parlen", un espai d'entrevistes; també s'esperen, per a més endavant, les tradicionals tertúlies i les entrevistes als càrrecs electes de l'Ajuntament.

Totes les persones que, d'una manera o altra, estem contribuint al renaixement de Ràdio Sarrià aquest vespre ens trobarem a l'emissora per a fer un programa especial, amb motiu del Dia mundial de la Ràdio, en el que, a banda d'explicar els nostres programes i espais, també participarem en unes tertúlies exprés per respondre a aquesta pregunta: per tu, què és la ràdio?

Ens agradarà molt que ens escolteu, de 8 a 10 de la nit, al 87,6 de la FM o per Internet. 

Visca la ràdio, visca Ràdio Sarrià!

Després de la derrota

La clara i inapel·lable derrota del Girona FC davant el Real Madrid no ha d'entelar la gran i extraordinària temporada que l'equip de Míchel està fent; ans al contrari, encara li hauria de donar més mèrit, ja que avui dia, amb vint-i-quatre partits de lliga jugats, el Girona FC només n'ha perdut dos, i tots dos, precisament contra el Real Madrid.

Després del primer partit que el Girona FC va perdre a la lliga, l'equip no es va enfonsar i va mantenir el bon nivell de joc i resultats, mostrats fins aleshores, seguint amb les altes prestacions de l'equip, especialment, a l'atac. Caldria esperar que ara, després d'aquesta derrota, passés el mateix.

Sí, la derrota ha estat un xoc de realitat, una bona estabornida, però aquest Girona no ha caigut abatut sobre la lona i, estic convençut, sabrà aixecar-se i tornar a competir. No sembla que l'equip hagi de defallir i, fins i tot en el cas que tingui una mala ratxa de resultats, té prou marge per sostenir-se en les posicions de la Lliga de Campions.

Serà després d'aquesta derrota que el Girona FC marcarà el seu sostre, tenint molt clar que sigui quina sigui la seva posició final, el d'aquesta temporada ja és el millor Girona de la història.

Xmas in February. Minuts Musicals de Nadal

Com Nadal al febrer, quantes coses de la nostra vida, de la nostra societat, tenim o estan fora de lloc?

A "Xmas in February", aquesta nadala a destemps de Lou Reed, hi trobem traces de la marginalitat, la decadència urbana i la crítica social que alimenten moltes de les seves cançons, amb històries humanes farcides de violència, pobresa i desesperació.

La música i poesia de Lou Reed no necessita edulcorar res, tampoc Nadal.

Tornada. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Tornada

Cel i mar
cel i mar
i la costa plomosa de Garraf
el camp i la muntanya com l'abraç de la mar
—qui deixava Castella no hi voldria tornar

el garcés Montjuïc
i el Port gonflat de pals
atxes de vent —rendits a la ciutat
qui té una Rambla amb cor
amb flam
i amb sang

un Estadi batent per Camp de Març
amb llançadors del disc

mil sagetes al vent que clamen llibertat.

Joan Salvat-Papasseit

De tractors

Sí, avui la cosa va de tractors. No tinc previst comprar-ne cap, de tractor, però ara que aquests dies n'hem vist tants a les carreteres, m'he preguntat quin preu deuen tenir. He fet una cerca fàcil a Google i he consultat alguns dels enllaços, i això és el que, més o menys, m'he trobat.

Per un tractor petit, amb un motor d'entre 30-50 CV, el preu oscil·la entre els 7.000 i 14.000 euros; per un tractor mitjà, els que tenen una potència entre 50 i 100 CV, el preu oscil·la entre els 30.000 i 45.000 euros; per un tractor gran, a partir de 100 CV, el preu és d'entre 100.000 i 210.000 euros.

La maquinària agrícola i ramadera és molt cara i és evident que qui s'hi vulgui dedicar haurà de fer i afrontar una forta inversió. I aquesta inversió, veient els problemes de preus dels productes agrícoles i ramaders, entenc que costa molt de recuperar.

La pagesia es queixa dels pocs marges, de com pugen els costos (energia, productes fitosanitaris, pinsos, etc.) i com es contenen, o fins i tot abaixen, els preus de compra del que produeixen.

També es queixa per l'excessiva burocràcia, una gestió afegida que genera una càrrega de treball moltes vegades inassumible, no només per enrevessada, també per la impossibilitat de contractar qui la faci, i haver-la d'assumir el mateix pagès, com si no tingués altra feina.

Puc entendre l'exigència de certs registres i controls administratius i documentals, com tenen altres sectors econòmics, però sembla evident que amb els pocs, o escassos, marges que tenen, aquesta exigència és una càrrega excessiva.

Els problemes de la pagesia són molts més, també hi ha un desprestigi de les feines del camp que al llarg dels darrers anys s'ha anat acumulant, fent poc atractiva la dedicació i afectant el relleu generacional. La majoria dels fills i filles de pagesos no ho són. Ben segur, cadascú de nosaltres podem identificar quan alguna branca de la nostra família ha deixat de viure del camp, malgrat que, potser, segueixen vivint al camp, en l'àmbit rural. 

La pagesia ha sortit al carrer, ha fet la seva feina; que la política, ara, faci la que li correspon.

Llarga vida al rei?

No conec personalment el rei Carles III d'Anglaterra i, això no obstant, no puc evitar tenir un cert sentiment d'empatia, o quelcom semblant que potser no acabo de saber definir.

És evident que al monarca britànic mai li ha mancat res, ha viscut sempre en l'abundància; també sembla evident que malgrat viure sense penúries, la seva no ha estat la vida plàcida i feliç que hom podria esperar de la vida d'un príncep, finalment esdevingut rei.

Per un costat alguns episodis més o menys traumàtics de la seva fèrria educació, després el tema de la parella, des de l'amor impossible amb la Camila al suposadament ideal, resultant tot el contrari, turbulent matrimoni amb Lady Di. I per no parlar de l'extraordinària longevitat de la seva mare, longeva en la vida i en el càrrec, mantenint fins al final les seves capacitats cognitives.

El darrer revés de la seva vida ha estat aquest càncer d'encara no han comunicat de què és, diagnosticat dies enrere, tot just nou mesos després de la seva coronació. Carles III sembla no poder-se desempallegar de la condició de malastruc, de la impressió que al final, més d'hora que tard, quelcom destorba i enterboleix el seu camí, com si la vida el posés a prova constantment, com si no pogués evitar, sempre, decebre a algú.

No sé ben bé si és llàstima, si és empatia o què és el que em desperta; tampoc sé si l'he de plànyer. Semblava condemnat a un regnat breu, després d'un llarg principat, i ves que el seu regnat no sigui, encara, més breu encara... Llarga vida al rei?

Inferns particulars

Hi ha una veïna del meu barri que fa mesos que viu un infern, una situació incomprensible que l'ha trasbalsat, havent de fer un munt de paperassa per defensar-se davant l'actuació prepotent d'uns servidors públics, en aquest cas de la policia municipal de Girona.

La veïna va rebre mesos enrere la notificació d'una multa per un estacionament suposadament prohibit, just davant de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà; la dona, com tants altres veïns i veïnes, efectivament havia aparcat en una zona pintada amb una ratlla groga, senyal que impedeix l'estacionament; però el cas és que aquesta ratlla groga té una excepcionalitat, marcada per uns senyals que hi ha penjats d'uns fanals a l'inici i al bell mig del tram puntat de groc, que permet l'estacionament de vehicles des de les sis de la tarda fins a les vuit del matí.

L'hora de la denúncia era per sobre les sis de la tarda, i lluny d'entrar en raons, la policia municipal va insistir a mantenir la denúncia, refusant els recursos de la veïna, arribant fins i tot a tractar-la amb menyspreu en alguna de les respostes.

Temps enrere la veïna va informar-nos a l'Associació de Veïns i Veïnes de Pont Major de la seva situació en relació amb la sanció; jo recordo que, a banda d'escoltar-la, li vaig suggerir que s'adrecés a la Defensora de la Ciutadania de Girona. Des d'aleshores no hi havia tornat a parlar, que jo recordi.

La setmana passada la veïna em va veure pel carrer i vam parlar una estona. Em va dir que se sentia decebuda amb l'Associació de Veïns i Veïnes, i vaig entomar la crítica amb esportivitat; entenc que més enllà del seu problema particular amb la sanció, caldria resoldre millor la senyalització de l'estacionament d'aquell tram de carrer, per donar seguretat als qui hi aparquen, i no deixar ni un marge de dubte davant una possible sanció.

Afortunadament, la Defensora de la Ciutadania ha resolt la sanció en favor de la veïna, però ni aquesta resolució favorable li ha sufocat el seu infern. El sentiment d'indefensió i d'impotència davant l'actitud prepotent o abusiva d'alguns servidors públics a vegades és tan profund que ens acaba encenent... Per apaivagar les seves flames, la veïna no només necessita que se li doni la raó, com finalment ha passat, també que es repari d'alguna manera el desemparament que ha viscut, també per part de l'AV del barri.

Més enllà de les disculpes que li vaig transmetre, i de demanar-li què més hauríem pogut fer per ella, caldrà que com a AV demanem formalment a l'Ajuntament que senyalitzi correctament aquella zona, especialment l'excepcionalitat d'estacionament, per tal que cap altre veí o veïna passi pel mateix infern.

Vitrectomia

No, la meva no és una mirada pura i brillant; no sé quan vaig perdre-la, però ja fa molts anys que és quan dormo que hi veig clar, que quan estic despert res del que miro és nítid, sinó parcialment entelat i amb uns filaments i taques que floten sobre tot allò que miro, especialment amb l'ull esquerre.

La meva alopècia no és l'únic senyal de precocitat, també ho són les dues operacions de cataractes que em van fer abans d'arribar als quaranta anys, conseqüència, sembla ser, de la uveïtis crònica idiopàtica que pateixo... Sí, tinc els ulls delicats i al final, ves quin remei, hom s'acaba acostumant als tels, als filaments, a les taques...

En una de les revisions periòdiques dels meus ulls, que no només de la meva vista, vaig manifestar que d'un temps ençà la visió de l'ull esquerre havia perdut qualitat, que s'havien incrementat els filaments, les taques i els tels, fins al punt que a la revisió mèdica de la feina amb prou feines podia, ja no veure, ni tan sols deduir les lletres de la prova de visió que, en canvi, sí que podria veure només amb el dret.

M'impressiona com els oftalmòlegs poden veure l'interior dels nostres ulls, com a través de la pupil·la dilatada i amb un intens feix de llum blanca i brillant poden desvelar els secrets dels nostres globus oculars. I el que revelava el meu ull era que dins l'humor vitri hi havia sang. Ni jo ni l'oftalmòleg sabem amb precisió com s'hi ha colat, però ell va considerar que calia intervenir: farem una vitrectomia via pars plana.

Aquests dies m'estic recuperant de la intervenció, que essencialment consisteix a extreure l'humor vitri i substituir-lo per una solució salina. En resum, ara tinc menys humor, i més sal! I entre la cataracta i la vitrectomia, poca cosa deu quedar, de sèrie, del meu ull esquerre, la majoria ja són peces de recanvi!

L'esperança és recuperar una millor qualitat de visió, tot i que la mirada seguirà essent la mateixa!

25th December. Minuts Musicals de Nadal

M'agrada el color de les cançons del duo britànic Everything But the Girl, format per Tracey Thorn i Ben Watt, una música pop que s'alimenta de l'electrònica, el folk, l'indie, el jazz...

El grup també té una nadala, aquest "25th December" en la que, com podem esperar i preveure, no tot són flors i violes: canten sobre la complexitat de les relacions humanes i com aquestes poden influir en la manera en què vivim aquestes festes, no és la cançó típica de Nadal amb un to alegre i festiu, sinó una cançó melancòlica que presenta les diverses capes emocionals que inevitablement també tenen aquestes festes.

Mester d'amor. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Mester d'amor

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa’t besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

Joan Salvat-Papasseit

Ricky Rubio torna a tocar pilota

No ha de ser fàcil, gens fàcil, deixar la feina per un problema de salut mental; sigui la feina que sigui, també la de jugador d'elit de l'NBA, la (suposada) millor lliga de bàsquet del món. Ha de ser greu, prou greu, el problema de salut mental per prendre tal decisió.

Més difícil és fer-ho públic, com va fer Ricky Rubio, com han fet altres esportistes, com el també jugador de bàsquet Àlex Abrines, la gimnasta Simone Biles o la tenista Naomi Osaka. Amb el seu valent testimoni, com el de tantes altres persones anònimes, ajuden a normalitzar unes malalties farcides de prejudicis, d'estigma i de discriminació.

Aturar l'activitat laboral per recuperar-se, i emprendre-la de nou per, precisament, recuperar-se. Segurament el pas que ha fet aquests dies Ricky Rubio, entrenant-se amb el primer equip masculí de bàsquet del Barça, sense tenir fitxa federativa, forma part de la seva recuperació per, qui sap quan, potser tornar a jugar, tornar a competir, tornar a treballar amb plenitud.

Ricky Rubio pot trobar, en Àlex Abrines, un company que ha passat, si fa o no fa, per un procés semblant, i més enllà del fet que actualment el balear està lesionat, la seva recuperació ha estat positiva i ha pogut tornar a competir.

És inevitable que, veient-lo entrenar amb el primer equip, les expectatives del seu retorn a les pistes vestit de blaugrana creixin, i augmentin les especulacions, però el més important, ara per ara, és que Ricky Rubio es recuperi bé, i una vegada recuperat, que decideixi quin serà el seu futur. I si finalment decideix reforçar el Barça de bàsquet, perfecte, i si no, també!