Girona FC: plantilla oberta, equip per fer

"Qui no vulgui jugar, que faci un pas al costat".
Amb aquestes declaracions, un dels capitans del Girona FC, David López, va expressar el seu malestar per la manca de compromís d’alguns jugadors de la plantilla. Míchel, l’entrenador, també va mostrar la seva disconformitat, venint a dir que no tenia equip; equip entès com el grup de persones que s’uneixen per assolir un objectiu comú.

El Girona FC ha començat de manera estrepitosa la competició de lliga, i no estrictament pels resultats, dues derrotes, sinó per la manera com s’han produït: fruit d’errades clamoroses que denoten manca de concentració. Sembla que alguns jugadors, amb un peu al Girona i l’altre al mercat, tenen el cap en un altre lloc, i no pas al camp.

Costa d’entendre, de fa anys, que la lliga s’iniciï sense les plantilles dels clubs tancades, amb el mercat encara obert de bat a bat. És evident que aquesta situació afecta tots els clubs, no només el Girona. Una altra cosa és que, darrerament, el Girona sigui dels que més tard tanquen la seva plantilla. I un dels riscos d’anar tard és precisament aquest: que alguns jugadors pensin més en els possibles equips on poden acabar jugant que no pas en el Girona FC.

Confeccionar un equip (un grup de persones que s’uneixen per assolir un objectiu comú) no és fàcil i no s’aconsegueix d’un dia per l’altre. D’això també es queixa Míchel en relació amb el club i la confecció de la plantilla.

Acabades les dues primeres jornades, el Girona FC és a la cua de la classificació amb vuit gols encaixats i només un a favor, un balanç certament preocupant. Entenc que, fins i tot en aquests moments, saltin les alarmes. Però abans de demanar que rodin caps (el de Quique Cárcel, director esportiu, o el del mateix Míchel), jo donaria el temps necessari per, primer, tancar la plantilla i, després, confeccionar l’equip.

I valorar, d’aquí a uns mesos, si un i l’altre mereixen menjar-se els torrons a Girona. Jo confio que sí, que ambdós se'ls seguiran menjant aquí.

El pols de Ter Stegen

Pensem un moment en els darrers grans porters del Barça, els que han marcat una època, i a mi, per generació, sobretot me'n venen 4 al cap: Urruti, Zubizarreta, Valdés i Ter Stegen. Cap dels tres primers va marxar del Barça per la porta gran, per diferents circumstàncies cadascun d'ells, tot i ser uns grans porters i donar un altíssim rendiment; Ter Stegen sembla que tampoc ho farà, pel pols que, segurament de forma legítima, està plantejant al club.

Hansi Flick sembla tenir clara la porteria de la pròxima temporada: tot indica que Joan Garcia, el porter de moda i fitxat aquest estiu provinent del RCD Espanyol, serà el porter titular i que Wojciech Szczesny, fitxat d'emergència la temporada passada quan ja estava retirat, i que va donar un bon rendiment, serà el porter suplent.

Iñaki Peña, el porter suplent de Ter Stegen que no va acabar de convèncer Flick hauria de marxar sense massa problemes traspassat a un altre club, i la pedra a la sabata de la porteria blaugrana és el (fins ara) capità, un Ter Stegen amb cartell de transferible fins que es va decidir operar, i que ara sembla que fa més nosa que servei.

Entenc que marxar del Barça no sempre és fàcil, i menys quan tens contracte vigent, per més que el club fitxi un porter per qüestionar-te la titularitat, quan no arrabassar-te-la, per voluntat de l'entrenador. Com es devia sentir Urruti, el gran "Urruti, t'estimo!", quan el Barça va fitxar Zubizarreta? Relegat a la suplència, Urruti no només va deixar el Barça, també es va retirar del futbol.

Ter Stegen devia sentir el mateix amb el fitxatge de Joan Garcia, per bé que el porter alemany no té previst retirar-se, i menys la temporada abans d'arribar a ser, per fi, el titular indiscutible (?) de la seva selecció en un gran torneig, com serà el Mundial de Futbol de l'any vinent. D'aquí que el porter alemany defensi aferrissadament la seva posició al club i al terreny de joc, plantejant un pols al Barça quan aquest ja el veia més fora que dins...

Ter Stegen passarà pel quiròfan i no podrà jugar d'entrada; els mesos de recuperació són claus per habilitar la inscripció de Joan Garcia, i el mercat d'hivern oferirà a Ter Stegen i al Barça una nova oportunitat per gestionar la seva situació, la seva possible sortida, que en cas de produir-se, estaria bé que fos de mutu acord i que permetés al porter alemany sortir per la porta gran del club, no per la del darrere o la de servei...

És Nico Williams el nou Mbappé del Barça?

Dies enrere escrivia sobre Nico Williams com a desig per al Barça, àvid per fitxar aquest jove i talentós extrem, que tan bona entesa té, per exemple, amb Lamine Yamal. Però finalment el petit dels germans Williams ha decidit quedar-se a Bilbao dient novament que no al Barça i renovant altra vegada amb l'Athletic Club. Digerida la (relativa) sorpresa, comença a ser inevitable preguntar-nos: serà Nico per al Barça el que Mbappé ha estat durant anys per al Madrid?

Els madridistes saben bé de què parlo, ja que durant uns quants estius Kylian Mbappé va ser la gran esperança blanca, el fitxatge desitjat, i quan finalment semblava que arribava, un inesperat gir de guió el mantenia de nou a París... Fins que l'estiu passat, finalment, el real Madrid el va poder fitxar. Però abans de dir que sí, va dir molts cops que no.

Amb Nico Williams podria passar quelcom similar respecte del Barça. Nico no sembla tenir pressa per marxar de Bilbao, i menys la temporada que l'Athletic Club torna a compatir la Champions League; d'altra banda, resulta evident que a Bilbao s'hi sent còmode i sap que les ofertes i els cants de sirena, del Barça i d'altres equips, novament arribaran. 

És clar que ara com ara el Barça, però, no juga amb les mateixes cartes que el Ral Madrid, ja que sense múscul econòmic, ni marge salarial, pot desitjar molt, però fitxar poc. I això fa que el somni de Nico Williams, igual que el de Mbappé ho va ser per al Madrid, a banda de recurrent, no pugui fer-se realitat.

Potser sí, potser Nico és ja el nostre Mbappé (confio que no un nou "Griezmann"), i de ser així voldria dir que encara que sigui més d'hora que tard, vindrà al Barça per rendir. De moment, però, només és un objecte de desig, un somni, avui, inabastable.

Nico Williams

El possible fitxatge de Nico Williams pel Barça ha reobert ferides entre part de l’afició de l'Athletic Club, si és que aquestes s'havien tancat. El jove i talentós extrem, crescut a Lezama i símbol del club, torna a ser objecte de desig del Barça, un estiu més, després que ja ho fos l'estiu passat en plena disputa de l'Eurocopa. Aleshores, malgrat els rumors i l’interès, i les ballarugues amb Lamine Yamal, Nico va decidir continuar a San Mamés, renovant contracte i reafirmant el seu compromís. Però ara l'interès del Barça torna, i amb més força, i segurament també el seu interès per marxar i seguir creixent, com a futbolista.

Molts aficionats bilbaïns veuen amb dolor i indignació que un jugador insígnia com Nico Williams, format a casa, pugui marxar per diners i prestigi esportiu. És l'enèsima repetició d’un relat conegut: el del jugador de casa, del planter, que fa el salt a un club més gran, més poderós i amb més potencial per jugar regularment competicions d'alt nivell i guanyar títols. Això, a Bilbao, cou especialment perquè l'Athletic Club construeix la seva identitat arrelant-se, sobretot, al territori, i també a la pedrera i al compromís. La possible sortida de Nico es viu com una traïció.

Aquest, però, és un fenomen és habitual en el futbol modern. El mateix Athletic Club ha fitxat, al llarg dels anys, jugadors “de tota la vida” d’altres clubs bascos, com la Reial Societat o l’Osasuna, i també en aquells casos l'afició rival s’ha sentit traïda. Quan un club gran pesca en un de més petit, fa mal, sobretot si el petit també se sent gran... Però quan un club que es vol gran i diferent també juga aquest joc, s'evidencia una realitat inqüestionable: ningú resta al marge de les regles del mercat.

El Barça també sap què vol dir perdre jugadors importants. El cas més emblemàtic, i dolorós, va ser el de la marxa de Luís Figo al Reial Madrid a cop de talonari, provocant una ferida profunda en el sentiment blaugrana que avui dia encara fa mal. El futbol, malgrat la passió que mou, fa temps que es regeix pels criteris econòmics i l'ambició esportiva. Nico Williams, si decideix marxar, no ho farà per odiar l'Athletic Club, sinó per créixer professionalment, com ha fet recentment el porter Joan Garcia en relació amb el RCD Espanyol. És una decisió legítima, encara que dolgui.

En el futbol continuen pesant els sentiments, però els sentiments no decideixen ni condicionen, sempre, els contractes, i cada estiu veiem com, inevitablement, el peix gran es menja el petit, podent ser un mateix club, alhora, peix gran i peix petit, en relació amb els altres. Acceptar aquesta realitat no vol dir renunciar a la passió ni als sentiments, però sí entendre que el món del futbol que molts enyoren, o voldrien, ja no existeix.

La d'handbol, tampoc!

Aquesta temporada cap de les seccions professionals del Barça ha alçat la (preuada i desitjada) Copa d'Europa.

L'equip que més la va acaronar va ser el de futbol femení, arribant a la final i perdent-la, contra tot pronòstic, contra un combatiu Arsenal que el va saber desarmar. 

El de futbol masculí es va quedar a les semifinals, quan ja assaboria l'accés a la final després de l'enèsima remuntada, però un gol en el darrer sospir i la pròrroga el van enfonsar...

Per tocar fons, el de bàsquet, que va arribar, amb penes i treballs i encara gràcies, als quarts de final i que no només no ha estat un equip prou competitiu a Europa, tampoc a les competicions espanyoles, caient en totes als quarts de final. 

I arribem, aquest passat cap de setmana, a la final a 4 de Colònia de l'equip d'handbol, la secció que, juntament amb la femenina de futbol, és la que semblava que tenia més a l'abast la Copa d'Europa, però va topar de nou, en una dura derrota, contra el Magdeburg amb un gol en el darrer segon de partit, després d'un arbitratge més que controvertit i d'uns darrers minuts jugats amb inferioritat.

El primer equip d'handbol del Barça és el gran dominador d'aquesta competició europea, essent l'equip que més n'ha guanyat, fins a 12. Sap greu que no l'hagi guanyat aquesta temporada perquè l'equip farà una gran transformació de cara a la pròxima, amb el comiat de fins a deu jugadors de l'actual plantilla, entre els quals hi ha jugadors històrics com Aitor Ariño (el jugador amb més títols), Gonzalo Pérez de Vargas (un dels millors porters del món) i Thiagus Petrus (una de les referències en defensa).

És evident que aquest any Europa se’ns ha resistit. Però si alguna cosa ha demostrat el Barça és que sap aixecar-se i sobreposar-se i, estic convençut, més aviat que tard alguna de les seccions professionals aixecarà, novament, una Copa d'Europa. 

El control de Luis Enrique

A Luis Enrique li agrada el control, controlar el que passa al terreny de joc des de la banda de la mateixa manera que el director d'orquestra li agrada controlar el que fan els músics, des del seu pedestal batuta en mà. 

No crec que sigui ni un caprici ni una obsessió particular de Luis Enrique, sinó que aquesta és una qüestió inherent, amb més o menys intensitat, a qualsevol entrenador, simplement que amb Luis Enrique s'ha fet més evident, especialment pel comentari que va fer en un documental: "Ara que ha marxat Mbappé, puc controlar totes les zones del camp", ja que segons el tècnic asturià Mbappé jugava on volia, i amb la seva sortida de l'equip ara tots els jugadors del PSG juguen on vol l’entrenador.

La casualitat, qui sap si la (mala) fortuna, ha fet que precisament sense el seu gran tòtem ofensiu dels darrers anys, el PSG ha guanyat, per primer cop a la història i sense ell, la Champions League; un PSG d’autor que ho ha guanyat tot amb la firma del seu entrenador. 

Aquesta voluntat de voler-ho controlar tot, fins i tot de desmarcar-se de les pressions mediàtiques, ja la va  demostrar amb la selecció espanyola, on va construir un equip competitiu sense fer cas de les convocatòries que volien certs mitjans de comunicació. També ho va demostrar al Barça, on malgrat tenir el trident Messi-Suárez-Neymar va imposar un sistema sòlid, equilibrat i intens, i va arriscar intentant fer amb Messi el que després va fer amb Mbappé. Al capdavall, Luis Enrique vol jugadors que interpretin el seu guió, no estrelles que se'l saltin.

En un futbol massa  dominat pel màrqueting i l’ego de les estrelles, Luis Enrique defensa la idea de l’equip per sobre del jugador, i aquesta temporada ha pogut expressar aquesta idea en aquest PSG campió. Quan va arribar al Barça com a entrenador, ja ho va expressar prou bé: aquí l'estrella soc jo, va dir; em sembla que era una manera de dir que al vestidor manava ell per sobre de qualsevol estrella, que era ell qui havia de controlar el vestidor i el joc.

El solista, naturalment, pot brillar; però és ell qui té la batuta als dits...

Ara que es parla del porter Joan Garcia...

Per com va arribar al Barça, retirat, pel seu caràcter impertèrrit (tot i les llàgrimes que va vessar en una celebració), per les seves cantades i, alhora, grans aturades, pel fet de ser un "porter fumador"... per tot això i molt més possiblement Wojciech Szczesny ha estat el porter d'aquesta temporada, però és indiscutible que, després d'haver fet una gran temporada amb el RCD Espanyol, Joan Garcia és, aquests dies, el porter del moment.

La seva clàusula de rescissió, accessible per als grans equips, fan que sigui objecte de desig de molts clubs, entre ells el Barça, club que ni el mateix porter, contradient les paraules del seu entrenador (l'irreductible Manolo González), descarta. No sé si Joan Garcia està arrancant els pètals d'una margarida, aquests dies, decidint si fitxa, o no, per al Barça.

Ara que es parla del porter Joan Garcia, però, no puc deixar de pensar en un altre gran porter del RCD Espanyol, el camerunès Tommy N'Kono, el porter que de petit vaig admirar més després, naturalment, de l'estimat i malaurat Urruti!

A la seva manera, Tommy N'Kono va trencar motlles, tant per la seva vestimenta (amb pantalons llargs) com pel seu estil i els seus reflexos felins! Feia goig veure'l jugar, sobretot comparant-lo amb la sobrietat d'Andoni Zubizarreta, un gran porter discret.

La de porter és una posició diferencial en molts esports, també en el futbol, i més enllà de la qualitat tècnica, pesen el caràcter i la personalitat, ja que han de ser jugadors mentalment forts; potser és per això que no sempre són de tracte fàcil, i a diferència d'altres posicions, la distància entre la titularitat i la banqueta sol estar més marcada i definida, i un porter titular, rarament accepta ser suplent. Que li ho preguntin a Ter Stegen.

Veurem què passa amb la porteria del Barça, veurem si Joan Garcia forma part de la complicada equació blaugrana, o si fa les maletes per marxar més enllà de la ciutat comtal.

Una (inesperada i dolorosa) derrota per seguir creixent

Hi ha derrotes que destrueixen equips i n’hi ha que els endureixen. Algunes deixen un llegat de desencís, d’altres una llavor de resistència. 

El Barça femení va perdre de forma inesperada i dolorosa la final de la Champions League contra l’Arsenal. Va ser una derrota païda entre llàgrimes que trenca, de moment, l'hegemonia europea d'un equip forjada amb esforç, talent i un estil inconfusible. Però, a diferència d’altres episodis que han suposat la fi d’un cicle, aquesta desfeta no sembla marcar el final de res. Més aviat, pot marcar l’inici d’una nova etapa dins del mateix projecte.

El record de la final masculina de 1994 planeja sempre que es parla de grans derrotes del Barça a Europa. Aquell 4-0 contra el Milan, contra un Barça que se sentia favorit i guanyador des d'abans de baixar de l'autobús, va suposar la fi abrupta del Dream Team i l’inici d’un període d’incertesa. Però la sensació avui és diferent. 

Aquell equip es va descompondre. Aquest, en canvi, sembla preparat per digerir el cop i transformar-lo en energia renovada. L’Arsenal va ser superior, va jugar millor i va saber anul·lar les virtuts d’un Barça irreconeixible. Però una derrota així no hauria de ser llegida només com un fracàs, sinó com un advertiment, una oportunitat per reforçar-se mentalment i tàcticament.

Aquest equip ha demostrat, al llarg dels últims anys, una ambició insaciable. Ha estat, i és encara, tot un referent futbolístic, mediàtic i social que inspira generacions. I, sobretot, aquest equip ha après a perdre, també a Europa, abans d'aprendre a guanyar. La derrota d’una final no és nova per a elles. Ja saben què significa aixecar-se després d’una patacada. 

Les derrotes poden ser definitives, i també poden ser punts d’inflexió. O t'enfonsen irremeiablement o, si no et maten, et fan més fort. El Barça femení té tots els ingredients per triar la segona opció. Perquè perdre, de tant en tant, no només és inevitable, també pot ser necessari.

Aquestes jugadores senten que tenen un deute, a banda que amb elles mateixes, amb l'afició, i no dubto que s'esforçaran per tornar-hi, per tornar a disputar una final de la Champions League, per tornar-la a guanyar.

Gestionar les expectatives

Si seguiu habitualment el futbol haureu notat com, d'uns anys ençà, les estadístiques han esdevingut un element important en la valoració dels jugadors i dels equips, i són tantes les dades que ara es recullen del seu rendiment (més enllà de gols i assistències, quilòmetres recorreguts, zones del camp que ha trepitjat, etc.) que fins i tot són utilitzades a l'hora de fer alineacions, valorant la càrrega de partits i la necessitat de descansar, prevenint fins i tot potencials lesions.

Amb la introducció de la intel·ligència artificial també veiem, a les retransmissions, dades en relació amb els atacs dels equips (si són més per banda dreta, esquerra o pel centre), o en relació amb els percentatges del destí de les pilotes en els llançaments de córner. L'explotació i anàlisi de les dades, també en el món del futbol, sembla infinita...

Un dels conceptes que aquests darrers anys s'han introduït en el món del futbol són els "expected goals" (els objectius esperats), una mètrica que calcula la probabilitat que una oportunitat es converteixi en gol. És clar que tenir un millor coeficient "expected goals" que l'equip contrari no garanteix marcar més gols, ni guanyar el partit, ja que l'important no és la probabilitat que entri la pilota, sinó que aquesta entri de forma efectiva, dins la porteria.

Això dels "expected goals", dels objectius esperats, m'ha fet pensar en la gestió de les expectatives, cosa que caldrà fer, amb cura i calma, amb el Barça de Hansi Flick la pròxima temporada. Veient com ha anat aquesta temporada, segurament l'expectativa, l'objectiu esperat, serà millorar-la, és a dir, revalidar els títols d'aquesta temporada i sumar-hi el de la Champions League. 

Inevitablement, es parla que aquest equip, jove, amb talent i un punt irreverent, pot marcar una època, sinònim de títols a cabassos cada temporada, amb Champions League incloses, però no perdria de vista que això és només l'objectiu esperat, l'expectativa, i que la realitat pot ser ben diferent.

Entenc que cal ser ambiciós, però el culer prudent (temorenc si voleu) que porto a dins, m'obstina a gestionar les expectatives i a valorar, de moment, més el que s'ha aconseguit que no els objectius esperats del futur, que sempre té un punt d'incert.

L'enèsima remuntada per (quasi) guanyar la lliga

El Barça de Hansi Flick ho ha tornat a fer: ha tornat a guanyar un partit remuntant dos gols en contra. El Barça de Hansi Flick ho ha tornat a fer: ha tornat a guanyar al Real Madrid, la quarta victòria de la temporada en els quatre clàssics, la tercera remuntada contra el Real Madrid. El Barça ho ha tornat a fer: ha guanyat un partit després que un jugador de l'equip rival hagi fet un estèril "hat-trick".

Una característica d'aquest Barça de Hansi Flick és la seva mentalitat, la seva actitud competitiva de no donar cap partit per perdut; això s'ha vist, sobretot, a partir del mes de gener, després del novembre (i part de desembre) de merda.

Tot i la patacada en la semifinal de la Champions League contra l'Inter de Milà, podem afirmar que aquest Barça de Hansi Flick és el Barça de les remuntades, de no defallir tot i rebre un o dos gols en contra, de saber-se sobreposar i capgirar el marcador.

És clar que aquesta característica fa brillar virtuts (mentalitat, competitivitat, determinació, insistència) que es posen en joc amb la pressió i la contundència golejadora, i no amaga defectes, com la fragilitat defensiva o la manca de control en moments clau del partit, com la gestió dels darrers minuts del partit contra l'Inter, abans que els "nerazzurri" empatessin el partit...

El Barça de Hansi Flick, amb aquesta nova remuntada contra el Real Madrid, ja acarona el títol de lliga, que pot guanyar matemàticament a la pròxima jornada en el partit contra l'Espanyol. Si no hi ha sorpreses, el Barça guanyarà el títol de lliga dos anys després, després de la lliga de Xavi; si aquella va ser la lliga dels "1 a 0" (fins a onze vegades es va produir aquest resultat), aquesta de Hansi Flick serà recordada com la lliga de les remuntades!

Fins a Gräfelfing

Gräfelfing és un municipi alemany de poc més de 9,5 km² i uns 13.000 habitants, situat just a l’oest de Múnic, a pocs minuts del centre de la ciutat. És una zona residencial, tranquil·la i benestant, envoltada de verd, amb bones connexions de transport i, tot i estar tan a prop d’una gran ciutat com Múnic, manté un caràcter propi, calmat i familiar, amb serveis de qualitat com escoles, comerços i espais naturals.

Salvant les distàncies, Gräfelfing seria a Múnic el que Sant Cugat del Vallès és a Barcelona: ambdós municipis funcionen com a extensions residencials de les seves respectives capitals, oferint una qualitat de vida més alta, entorns naturals propers (com el bosc de Gräfelfing o la serra de Collserola) i una connexió ràpida amb el centre urbà. Tant Gräfelfing com Sant Cugat són escollits sovint per famílies i professionals que volen viure a prop de la ciutat però lluny del ritme intens, el brogit i l’enrenou propis de les grans urbs.

Aquest dimarts, en el fins ara sorprenent, il·lusionant i exitós camí cap a Múnic, el Barça de Hansi Flick es va quedar, podríem dir literalment, a Gräfelfing, a escassos minuts de la glòria que suposava arribar a Munic, seu de la final de la cobejada Champions League d'enguany.

Després d’una altra remuntada èpica, aixecant un 2 a 0 contra l’Inter de Milà, el Barça ja estava pràcticament classificat per a la final a les acaballes del partit. Però, en el temps afegit, i pocs instants abans que l’àrbitre xiulés el final (a l’altura simbòlica de Gräfelfing), l’Inter va empatar el partit i el va portar a la pròrroga, on finalment va vèncer el Barça, avançant-lo a l'altura de Gräfelfing i arribant a Múnic.

El Barça, que va exhibir tant talent ofensiu com llacunes defensives, es va quedar amb la mel als llavis, a tocar de Múnic, acaronant la final amb la punta dels dits, però perdent-la finalment. Va caure dignament i amb orgull. Arribar fins a Gräfelfing, a tocar de la gran final, és molt més del que molts havíem esperat —i somiat— a l’inici de la temporada del Barça de Hansi Flick. I, encara que l’eliminació és un cop dur que entristeix l’equip i l’afició, cal valorar el camí fet i tot el que hem gaudit durant aquest trajecte.

Per cert, la final de la Champions League de 2026 es jugarà a Budapest. Ja veurem, tant de bo d’aquí a un any, com de prop o de lluny hi queda el Barça... o si, qui sap, és capaç d’arribar-hi!

De moment, però, cal recompondre's de la patacada i tornar també mentalment, de Gräfelfing, que el pròxim partit serà contra el Real Madrid, un partit que pot determinar el desenllaç final de la lliga...

Remuntar la remuntada

Des de fa unes hores la «culerada» somiem desperts, literalment desperts tenint presents les hores intempestives en què va acabar la final de la Copa del Rei, lluitada i finalment guanyada pel Barça després de la pròrroga.

El partit va ser una autèntica muntanya russa d’emocions i el guió final va oferir al Barça una victòria molt valuosa contra l’etern rival, el Real Madrid, més enllà del títol en si. El valor de la victòria rau sobretot en el fet que el Barça va remuntar un partit que abans li havia remuntat el Real Madrid, l’especialista històric en remuntades.

És cert que en la final de la Supercopa d’Espanya el Barça va capgirar el marcador després del gol inicial del Real Madrid, atropellant-lo després de forma contundent; però a la final de la Copa del Rei no va ser així: el Barça va ser superior, especialment a la primera part, i si hagués pogut marcar un segon gol potser hauríem vist un altre partit. El Real Madrid, però, va saber equilibrar el matx a la segona part i, en dues jugades a pilota aturada, va aconseguir capgirar el marcador. El Real Madrid va poder fer, finalment amb el Barça aquesta temporada, allò que tant sap fer: remuntar el partit.

El factor diferencial d’aquest Barça, com ha demostrat especialment aquest 2025, és que no es rendeix i, a diferència d’altres temporades, competeix fins al final. Aquest esperit competitiu sovint dona fruit, i ahir el fruit va ser, primer, el segon gol que empatava el partit i forçava la pròrroga, i, després, el tercer gol als minuts finals de l’afegit, que evitava els temuts penals (d’arribar-hi, sincerament, els veia perduts) i donava el títol al Barça, per joia i eufòria de tota la «culerada» i desesperació, furibunda i irada, d’alguns jugadors del Real Madrid.

La Copa del Rei «mola» quan es guanya i és un «xupito» quan es perd, però la rellevància d’aquest títol no rau només en el trofeu en si, sinó en el context: una victòria contra el principal rival, en una temporada en què el Barça li qüestiona l’hegemonia, també a Europa.

Des de fa unes hores la «culerada» somiem desperts, i convindria despertar-nos del somni de Morfeu, perquè la lliga i la Lliga de Campions s’han de seguir competint, i el risc de rebre una plantofada aquest dimecres, al pròxim partit (l’anada de les semifinals de la Lliga de Campions), és elevat.

Remuntar la remuntada ha estat una gesta, tant o més valuosa que una possible victòria per golejada. I d'aquí endavant es podrà guanyar o perdre, però ara ja sabem que la competitivitat d'aquest equip de Hansi Flick, aquesta temporada, ja no és negociable.

L'esperada resurrecció del Girona FC

Com cada primavera, la Setmana Santa arriba carregada de símbols poderosos: la passió, el sacrifici, la mort i, finalment, la resurrecció. El de la Setmana Santa és un relat que transcendeix la religió i s’inscriu també, en altres àmbits i circumstàncies de la vida, i aquests dies sembla encaixar en el relat d’un Girona FC que travessa, des de fa massa setmanes, el seu propi calvari futbolístic: els darrers nou partits de lliga els ha saldat amb sis derrotes i tres empats, i no guanya a la lliga des de principis de febrer. Aquests mals resultats del Girona FC, un autèntic Via Crucis, l'estan enfonsant a la classificació en una espiral de dubtes i patiment que el situa massa a prop del Gòlgota de la classificació, de la temuda crucifixió, de la zona de descens.

Les últimes jornades han estat una autèntica penitència: errades defensives, manca de gol i una sensació general de desconnexió amb el Girona FC que havia brillat la temporada passada, deixant-nos un regust amarg i una sensació d’impotència. El que fa pocs mesos semblava un equip sòlid i amb idees clares, avui sembla extraviat al desert. I com aquell que recorre el Via Crucis, el Girona FC ha de carregar amb el pes de les seves pròpies debilitats mentre la temporada avança inexorable, i l'abisme s'apropa indefectiblement.

La Setmana Santa, però, també ens recorda que, després de la foscor, de la mort, pot arribar la llum, es pot retornar a la vida. La visita del Betis avui a Montilivi s’eleva com una oportunitat de resurrecció, tot i que l'equip bètic, actualment en un gran estat de forma i amb ambicions europees, no serà precisament un rival fàcil. Però és precisament en aquests partits, en què tot sembla perdut, que emergeixen les redempcions més sonades, i més necessàries.

Una victòria contra el Betis no només significaria sumar tres punts vitals per allunyar-se del pou, sinó que podria ser l’inici d’una nova etapa, d'una resurrecció col·lectiva. Perquè aquest Girona FC, malgrat les seves febleses recents, encara té futbol, orgull i afició per escriure un final de temporada digne. I si a la banqueta qui ha de guiar aquesta resurrecció és Míchel, al camp el profeta hauria de ser, tant sí com no, Stuani, sortint de titular.

Com els relats religiosos més antics, el futbol també està fet de cicles, i potser ara és el moment perquè el Girona FC deixi enrere la seva travessa pel desert i torni a aixecar-se victoriós. No com un miracle, sinó com a resposta a l’esforç, el treball i la voluntat de redimir-se. 

Que aquesta Setmana Santa que avui es tanca, doncs, marqui el punt d’inflexió que el Girona FC necessita. Que Montilivi, avui, sigui escenari de la seva esperada resurrecció.

"Urruti, t'estimo!"

El 24 de març de 1985 era diumenge, dia de futbol; bé, els diumenges, per a mi, a partir d'una certa edat van ser, sobretot, dia de mirar esports, tots els esports que es podien mirar, aleshores, per la televisió, en obert: motociclisme, automobilisme, bàsquet, futbol... La del diumenge era, sobretot, tarda de futbol i,  en el meu cas i com tants altres, especialment tarda de futbol i ràdio. Hi ha setmanes que de futbol, avui, pràcticament n'hi ha cada dia, però això és un altre tema...

El 24 de març de 1985 jo tenia 10 anys; no recordo què vaig fer exactament aquell dia podria haver-hi altes probabilitats que, amb la meva mare i el meu germà, anéssim a dinar a Cantallops, a casa dels avis... Sí que recordo haver escoltat la mítica expressió de Joaquim Maria Puyal, tot i que no recordo si en directe o posteriorment, i sobretot recordo que durant molts anys vaig tenir penjat a la meva habitació un pòster d'aquell Barça campió de la Lliga 1984-85.

Aquella aturada, aquell penal aturat al Valladolid que ens va donar una lliga, acompanyat segons després d'una energètica i estètica botifarra, va elevar a Urruti a la categoria de mite, i amb l'expressió d'en Puyal, aquest mite va entrar directament als nostres cors, com una pilota que entra irremeiablement a la porteria per a fer gol!

Urruti, nascut a Sant Sebastià, va debutar amb la Reial Societat, tot i que al club de la seva ciutat va viure a l'ombra de dos altres grans porters: Artola, amb qui posteriorment, coincidiria al Barça, i el mític Arkonada, que a banda de treure-li la titularitat de la porteria dues temporades després que Artola se n'anés al Barça, també li va prendre la titularitat de la porteria de la selecció espanyola. Amb l'eclosió i consolidació d'Arkonada a la Reial Societat, Urruti se'n va anar cap a Barcelona l'any 1977 per jugar el RCD Espanyol.

Valorat i estimat allà on va jugar, tant a la Reial Societat com a l'Espanyol, va ser al Barça on es va convertir en llegenda, gràcies al seu caràcter i al seu carisma, i sobretot gràcies a aquest penal. Va arribar al Barça l'any 1981 i, tot i lesionar-se a l'inici de la temporada, quan es va recuperar va convertir-se ja en el porter titular del Barça que va aixecar la Recopa d'Europa l'any 1982.

Si aquell penal aturat, que va valer una lliga, va ser el cim d'aquell Barça entrenat per Terry Venables, la fatídica final de la Copa d'Europa de Sevilla, l'any 1986 contra l'Steaua Bucarest, va representar no només el declivi d'aquell equip, també va representar l'inici de la seva sortida del Barça i retirada del futbol, amb l'arribada de Zubizarreta. Retirat del futbol, recordo que Urruti va obrir, com era habitual entre els jugadors retirats de l'època, una botiga de roba esportiva i un concessionari de cotxes, i va seguir més o menys vinculat al Barça i al món de l'esport.

Francisco Javier González Urruticoechea, Urruti, va morir tràgicament a finals de maig de 2001 víctima d'un accident de trànsit, a l'edat de 49 anys. Urruti es va morir, però la seva llegenda segueix ben viva i el seu record, expressat amb aquest "Urruti, t'estimo!", és etern...

L'esperit competitiu del Barça de Hansi Flick

Potser no va ser tan apoteòsica com aquella nit inoblidable del 12 de març de 1997, la del 5-4 contra l'Atlètic de Madrid en el partit de tornada de quarts de final de la Copa del Rei, la nit del "Pizzi, ¡sos macanudo!" que Joaquim Maria Puyal va immortalitzar. Potser no va ser tan apoteòsica com aquella, però la remuntada del Barça d'aquest diumenge contra els "colchoneros", remuntant un 2 a 0 per acabar amb un 2 a 4, va ser vibrant i espectacular!

Aquella remuntada va servir per no caure eliminats i seguir competint a la Copa del Rei, que finalment es va guanyar. Aquesta remuntada de moment no sabem si servirà per guanyar la lliga; de moment serveix per refermar la primera posició de la lliga, per allunyar més l'Atlètic de Madrid i per guanyar-li la diferència de gols particular, l'anomenat "gol average".

Em meravella, i alhora sorprèn, l'esperit competitiu d'aquest equip; jo, que amb el segon gol de l'Atlètic de Madrid ja em resignava a donar el partit per perdut, aspirant com a molt a l'empat quan el Barça va fer el primer, vaig quedar totalment en fora de joc, assenyalat com tants altres, quan vaig veure com el Barça no només capgirava el marcador, sinó que l'ampliava guanyant-li la diferència de gols, element clau en cas d'empat a punts.

És evident que aquest Barça comet errors defensius i que assumeix riscos i és vulnerable; també és evident que és un equip que, mentalment i futbolística, té la capacitat per compensar amb escreix els errors defensius amb una gran capacitat per marcar gols, per a ser més contundent a l'àrea contrària que vulnerable a la pròpia.

El Barça necessitarà aquest mateix esperit competitiu per eliminar, precisament a l'Atlètic de Madrid, en el partit de tornada de les semifinals de la Copa del Rei, amb l'eliminatòria empatada, per seguir refermant el lideratge a la lliga espanyola i per superar fases a la Champions League, la més immediata, els quarts de final que disputarà contra el Borussia Dortmund.

Certament, el camí fa pujada, però aquesta temporada, a diferència de les darreres, el Barça va ben calçat i, amb independència de si arriba o no a tots els destins desitjats, com a mínim estem gaudint, i de quina manera, del camí!

Barça 2025

El primer equip masculí de futbol del Barça, el Barça de Hansi Flick, encara no coneix la derrota aquest 2025. Després del "novembre de merda", crisi de resultats que es va arrossegar part del desembre, el Barça ha començat l'any 2025 desplegant un bon joc i aconseguint trans resultats. 

La comunió al vestidor es palpa també al camp, com la fortalesa mental d'aquest equip, que està aprenent, tot i la joventut d'alguns dels seus jugadors, a afrontar adversitats dins i fora del camp. Hansi Flick no només ha fet madurar l'equip, en el seu conjunt, també ha sabut recuperar el bon joc que alguns jugadors havien perdut, i ha ordenat tàcticament un equip que ara té clar a què juga en atac, i en defensa.

Ara com ara el Barça és candidat a tot, a la lliga espanyola, remuntant i recuperant el lideratge, a la Copa del Rei, amb una tornada de semifinals contra l'Atlètic de Madrid que promet emocions fortes, i a la Champions League, amb un quadre aparentment favorable i havent desplegat un gran joc en l'eliminatòria de vuitens de final contra el Benfica.

Els mateixos jugadors ja diuen que van a totes, per tots els títols, i entenc que aquesta ha de ser la seva actitud, i fins i tot la "culerada" s'encomana d'aquesta rauxa i ja somia amb un tercer triplet! Afortunadament, Hansi Flick hi posa calma: "cal anar partit a partit i encara queda molta temporada".

Aquest Barça competeix, que és el mínim que li hem d'exigir i, sobretot, amb aquest Barça es gaudeix amb les genialitats de Lamine Yamal, el control de la pilota i del partit de Pedri, el nervi de Raphinha i fins i tot amb la seguretat que Szczesny, sota pals, ha aportat de nou a la defensa.

El Barça de Hansi Flick encara no coneix la derrota aquest 2025, és clar que falta dir-ho i destacar-ho perquè la primera derrota es produeixi, i no ens convindria que es produís, que el pròxim partit és contra un combatiu Atlètic de Madrid aquest diumenge en el campionat de lliga.

Aquest 2025, fins a final de temporada, hem de comptar que el Barça perdrà algun partit, i potser algun partit perdut li costarà algun títol. Veurem fins quan dura aquesta bona ratxa, veurem si aquesta bona temporada es pot farcir amb algun títol, o títols més!

El Girona FC, en caiguda lliure?

Reconeguem-ho: el Girona FC viu un moment, esportivament, complicat. Tot i que l’equip ha fet un pas endavant en el joc, els resultats no acompanyen i els darrers sis partits en són una prova clara: cinc derrotes i només una victòria. Aquesta mala ratxa ha fet que el somni de jugar competició europea la temporada vinent s’esvaeixi per moments, no per la distància de punts (quatre), sinó perquè cada vegada és més la competència, són més els equips que lluiten i lluitaran per una plaça europea.

I mentre el Girona FC segueix mirant cap amunt, algú hauria d'anar mirant, de cua d'ull, cap avall, no sigui que la dinàmica negativa de resultats posi en risc la permanència a Primera Divisió. Hi ha aficionats de l'Espanyol, que està a quatre punts i en dinàmica ascendent, que ja especulen atrapar el Girona en qüestió de dues jornades, quan s'enfrontaran a l'estadi de Cornellà - el Prat.

Un dels grans mals d’aquesta temporada és la falta de gol. Artem Dovbyk va ser un dels referents ofensius la temporada passada, però els seus recanvis no han estat a l’altura i la manca d’encert en atac ha fet que en molts partits el Girona FC no pogués traduir el bon joc en punts; ho vam veure a la Lliga de Campions, ho estem veient, també, a la lliga espanyola.  

Malgrat les dificultats del moment, el Girona FC segueix essent un projecte sòlid que manté una proposta atractiva, amb un estil valent i dominador (marca de la casa, impresa pel duet Càrcel - Míchel) que li han donat caràcter i personalitat. Però ni una cosa ni l'altra donen, per si soles, punts, i la falta de contundència en les àrees l’estan condemnant en moments clau, i això en fa minvar la competitivitat i, de retruc, en pot fer minvar la confiança. L'equip necessita revertir la situació amb certa urgència, per esvair el sempre temible fantasma de la lluita per la permanència.  

El club ha demostrat en els darrers anys una bona planificació esportiva, amb una direcció esportiva que ha sabut construir un projecte consistent i competitiu. Aquesta estabilitat, personificada en la figura de Michel, ha estat clau per consolidar l’equip a Primera Divisió i és el que ha de permetre al Girona FC superar aquest moment delicat, desprendre's d'aquesta sensació de caiguda lliure... 

Preferiria no haver de parlar de Mapi León

Preferiria no haver de parlar de Mapi León, preferiria no haver de parlar del seu gest, aquella polèmica i controvertida presumpta tocada de genitals a la jugadora de l'Espanyol Daniela Caracas dies enrere, en la intensitat d'un partit, d'un "derby" entre el FC Barcelona i el RCD Espanyol.

És curiós el que m'ha passat amb aquest cas: en volia parlar amb tantes ganes com volia no fer-ho. A vegades hi ha situacions que ens paralitzen: el cap vol fer una cosa i el cos l'atura. No us ha passat? Quan vaig veure el polèmic gest a la televisió vaig pensar, "n'hauria de fer un article", però va passar un dia, i en va passar un altre, i cada dia trobada un altre tema de què parlar, de què escriure...

I llavors va esclatar el tema del "fuck off / fuck you" i em va faltar temps per escriure, i em vaig delatar a mi mateix: segurament, si en comptes de Mapi León qui hagués tocat presumptament els genitals a la jugadora de l'Espanyol Daniela Caracas hagués sigut una futbolista del Real Madrid, ja hauria escrit sobre el tema fa dies, mentre que, si en comptes de Bellingham hagués estat un jugador del Barça qui li hagués dit a l'àrbitre "fuck off" o "fuck you", possiblement jo seguiria xiulant, mirant cap a una altra banda, esquivant el tema, deixant passar els dies sense escriure'n res.

Preferiria no haver de parlar de Mapi León, però, després de parlar de Jude Bellingham sento que, per més que no vulgui, ho he de fer. És clar que una cosa és voler-ne parlar, i l'altra és saber què dir: què puc dir jo ara, que ja he decidit que en parlaré, de Mapi León?

Bé, d'entrada ja he dit que preferiria no parlar-ne, i també he dit que, de forma més o menys inconscient, no volia parlar-ne; però de la mateixa manera que en el cas Bellingham la qüestió és si va dir "fuck off" o "fuck you", en el cas de Mapi León la qüestió és posicionar-se sobre si li va tocar els genitals, o la cama.

A mi em sembla prou evident que li va tocar els genitals, i en cas que no els hi toqués, el que em sembla més evident és que el gest volia ser una provocació, com tots els que el van precedir en la picabaralla i enfrontament entre les dues jugadores. 

Un gest desafortunat, certament, que en aquell context caldria llegir, simplement (que no és poc) com molt com una agressió. Tota la literatura que s'ha generat al voltant d'aquest gest no tenen tant a veure amb el gest en si, com en el que Mapi León representa (la més rebel de les rebels contra la Federació Espanyola de Futbol), i és el que ella significa el que ha afegit llevat a l'assumpte i ha fet pujar el suflé. 

Mapi León es va equivocar; com es va equivocar Jude Bellingham, com m'equivoco jo. I si l'àrbitre José Luis Munuera Montero es va sentir insultat per Bellingham, entenc que Daniela Caracas es va sentir agredida per Mapi León. M'agradaria pensar que entre elles dues, just després del partit o més tard, es van aclarir les coses, però del tema ja no se'n parla més, de moment...

En fi, preferiria no haver de parlar de Mapi León i finalment ja ho he fet, i sento que m'he tret un pes de sobre; un pes petit, però pes al cap i a la fi.

"Fuck off" o "fuck you"?

Diuen que, segurament després dels dies de la setmana i els números fins al deu, el que primer s'aprèn d'una llengua són els insults; no és el cas, de moment, de Jude Bellingham, un jove jugador anglès del Real Madrid, que de moment segueix parlant, si més no amb els àrbitres, i deixant anar improperis amb la llengua de Shakespeare!

Encara segueix viu el debat sobre el que Bellingham va dir a l'àrbitre José Luis Munuera Montero a l'estadi d'El Sadar: "fuck off" o "fuck you"? 

L'àrbitre, a l'acta del partit, ho té clar: "fuck you". Bellingham, en declaracions posteriors, també ho té clar: "fuck off". I a partir d'aquí tot són interpretacions, ja no estrictament sobre què va dir (que també), sinó sobre el significat de les dues expressions. I el significat, com s'està veient, pot tenir moltes interpretacions en funció del context, també de l'adhesió / animadversió al jugador i, per extensió, al Real Madrid.

És així com, aquests darrers dies, han aparegut, fins i tot de sota les pedres, improvisats (i sorprenents) filòlegs de la llengua anglesa que ens  han il·lustrat sobre el significat d'ambdues expressions, que si "fuck off" tant pot ser un general "a la merda" si llances l'expressió a l'aire, com "ves a la merda" si li dirigeixes a algú, o fins i tot pot significar "no fotis"; que si "fuck you" significa "que et fotin", tot i que també pot significar, simplement, "fotre", "hòstia" o "recoi" en el sentit de la interjecció castellana "joder".

En fi, no sé si cal que ens perdem en tantes disquisicions lingüístiques, ja que al final el que pesa no és el que literalment Jude Bellingham va dir, sinó el to i la seva intenció i, sobretot, com va percebre-ho l'àrbitre. Perquè del que es tracta és precisament això, del fet que l'àrbitre va interpretar que el que li va dir Jude Bellingham va ser, simplement, una desconsideració; no sé si exactament un insult, però sí una manca de respecte, i entenc que és això el que va sancionar.

Potser en la decisió de l'àrbitre van influir els antecedents del jugador, que en un altre partit, el passat mes de setembre, li va deixar anar l'expressió "you're a piece of shit" (ets un tros de merda), per la qual cosa, més enllà del "fuck off" o "fuck you", el que va llegir del jugador va ser la seva desconsideració.

Aquest enrenou se suma al memorial de greuges que el Real Madrid acumula i documenta aquesta temporada, però aquest enrenou (tots els altres del memorial segurament no...) s'acabaria aviat si, com passa en altres esports, els jugadors es dirigissin als àrbitres amb més respecte, respecte que també podrien aplicar, alguns futbolistes, als jugadors contraris i a l'afició.

Això o que, com a mínim, Jude Bellingham aprengui a insultar, o si més no a indignar-se, en castellà...

Una Champions prematura

La setmana passada el Girona FC va jugar, a Montilivi, el seu darrer partit de la Champions League. Tot i la derrota, la setena en els 8 partits de la fase de lligueta, la sensació general era de satisfacció i, sobretot, d'orgull.

Orgull perquè és tota una fita històrica que un club modest com el Girona FC hagi pogut jugar la Champions League, la més prestigiosa del futbol europeu de clubs, reservada pels millors equips de les lligues europees. L'extraordinària lliga del Girona FC de la temporada passada li va donar el bitllet per jugar a Europa i per fer-ho, ni més ni menys, en la màxima competició.

En la fase de lligueta el Girona FC ha competit molt més del que mostra la seva classificació i, certament, ha fet mèrits per esgarrapar més punts dels finalment obtinguts, només tres gràcies a la victòria contra l'Slovan Bratislava; per joc i, tenint una mica més d'encert i de sort, s'hauria merescut passar de ronda, però les victòries es paguen cares, a Europa, i un Girona FC novell a Europa, i amb un equip menys competitiu que el de la temporada passada, d'alguna manera ha pagat la novetat i la inexperiència.

Després del darrer partit de la Champions League, Míchel va definir molt bé la situació:

"La Champions ha vingut massa aviat per a nosaltres perquè estem creixent, però hem gaudit de l'experiència. Per això hi volem tornar."

La temporada passada, històrica en joc i resultats, va fer accelerar el creixement i maduració d'un equip a marxes forçades i en la seva progressió el Girona FC es va saltar, possiblement, algunes etapes. Aquesta acceleració l'hem vist en altres clubs en altres moments, també en jugadors que, en una progressió cremen acceleradament etapes i, tot i arribar al cim, alguns no poden mantenir-s'hi.

Sap greu l'eliminació del Girona FC de la Champions League, sap greu que no hagi pogut aconseguir més punts, que no hagi pogut guanyar a Montilivi i fins i tot sap greu que Stuani no hagi pogut marcar o, més ben dit, que el seu gol en el darrer partit finalment no pugés al marcador.  Tot això sap greu, però no esborra la fita i la il·lusió que ha representat per al Girona FC jugar la màxima competició europea.

Eliminat d'Europa, i abans de la Copa del Rei, ara el Girona FC s'haurà de centrar a competir millor a la lliga espanyola amb l'objectiu d'intentar classificar-se per a tronar a jugar a Europa la temporada vinent, encara que no sigui a la Champions League.

Segurament aquesta Champions ha estat prematura per al Girona FC, però fins i tot així em sembla que pel club, l'entrenador i l'equip, haurà estat, a banda d'una gran experiència, un bon aprenentatge.