dimecres, 31 de juliol del 2019

Quatre setmanes!

Photo on Foter.com
Aquesta setmana he començat les meves vacances d'estiu i, a diferència dels darrers dotze anys seran de quatre setmanes senceres!

Els darrers anys a l'estiu com a molt havia fet tres setmanes de vacances, just vint-i-un dies, els que diuen són necessaris per adquirir un hàbit!

I és precisament per aquesta qüestió que pateixo: i si resulta que després de vint-i-vuit dies seguits de vacances, m'hi he habituat? I si habituat a estar de vacances quan torni a l'oficina no sé treballar? Serà aleshores quan, irremeiablement, cauré en una profunda depressió post vacacional?

No és que enguany tingui més dies de vacances, simplement els he distribuït de forma diferent i els que normalment feia entre Setmana Santa i Nadal, enguany els he concentrat més a l'estiu...

De totes maneres em temo que, tot i afegir-hi una setmana, les vacances d'estiu se'm faran igualment curtes i passaran com el primer glop de cervesa: sadollant, refrescant, plaent... i massa ràpid!

D'això es tracta, suposo, de gaudir de les vacances cada dia, com gaudim de cada glop de cervesa, des del desitjat primer fins a l'inevitable darrer!

Salut!

dilluns, 29 de juliol del 2019

"Blocances" d'estiu

Photo by robertofaccenda.it on Foter.com / CC BY-SA
Ja estic de vacances! El divendres ja em van activar la resposta automàtica del correu electrònic de la feina i vaig anunciar-les als quatre vents als qui, amb més assiduïtat, reben correus meus.

Vaig deixar tancats els temes que no podien esperar més, i els altres, amb solució de continuïtat, ja els trobaré tal i com els vaig deixar quan torni, que res s'acaba del tot i que tot, si fa o no fa, sosté un continuarà...

Jo estic de vacances i aquest bloc, el meu bloc, també en farà a la seva manera: durant les properes cinc setmanes actualitzaré el bloc tres dies a la setmana, els dilluns, dimecres i divendres, tot un clàssic d'estiu, com els festivals, els anuncis de cervesa i les vagues dels mitjans de transport!

Així són les seves vacances, aquelles en les que no es para del tot, sinó que es va més al ralentí, literalment a mig gas.

Cada estiu em plantejo deixar de publicar mentre faig vacances i cada estiu acabo decidint que millor que no, que no aturi de cop les publicacions, que no deixi d'escriure...

I si després de tres o quatre setmanes de total inactivitat no pogués escriure de nou? I si ja no en sabés i s'hagués tallat la inspiració com es talla la llet? O encara pitjor, i si no volgués escriure més?

Tot i estar de vacances m'agrada mantenir, ni que sigui al mínim, les constants vitals del meu bloc actives, que segueixi bategant fent que no s'aturi la pluja fina de petites gotes fredes tremolant...

dissabte, 27 de juliol del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Et volia dir"


No sé si ara l'amor, com tantes altres coses a la vida, té més adjectius que abans; un dels que encara dura, i que va ser tota una revolució als anys seixanta i setanta del segle passat, especialment amb el moviment hippy, va ser l'amor lliure!

I si hi ha una cançó que el defineixi especialment bé és "Et volia dir" una cançó composada per Johny Rech i Billy Nencioli i originalment cantada per l'actriu i cantant francesa Juliette Gréco ("Il ne faudrait pas que vous preniez l'habitude") i adaptada i cantada en català per Guillermina Motta:

"Et volia dir
que no m'estimessis massa
i només a mi."

Tota una declaració d'amor, i sobretot de principis!



Com a bonus extra, la cançó de Juliette Gréco!





I la setmana vinent més?
Els Minuts Musicals d'amor (?) es prenen unes setmanes de vacances i tornaran el proper dissabte 7 de setembre!

divendres, 26 de juliol del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre el matrimoni

Photo on Foter.com
Vint-i-un anys! Just avui fa vint-i-un anys que em vaig casar. El 26 de juliol de 1998 el recordo com un dels millors dies de la meva vida! Va ser un dia emocionalment molt intens, amb molts somriures i llàgrimes, llàgrimes d'emoció!

Vint-i-un anys després el meu matrimoni gaudeix de bona salut i, tot i que no sempre ha estat un camí de roses, fins ara hem superat totes les turbolències...

El matrimoni com a institució segueix tenint encara un pes important en la nostra societat, potser més com a vincle jurídic i administratiu que (i també) com a vincle amorós, i sobretot com a símbol de l'amor etern.

I si bé avui hi ha menys matrimonis que fa quinze anys, moltes parelles segueixen casant-se, tot i que més pel civil que per l'església, i moltes vegades més com un acte purament administratiu, més que com l'oportunitat de fer un gran convit!

Sigui com sigui el casament, civil o religiós, és evident que, com va dir Groucho Marx, "el matrimoni és la principal causa de divorci", pel que, mentre hi hagi matrimonis hi haurà divorcis, tal i com mostren les estadístiques!

Si fem cas de la cèlebre frase del Marx còmic, el matrimoni reeixit és aquell capaç d'esquivar el divorci, i sens dubte el millor antídot és l'amor!

I així estic avui, vint-i-un anys després, obstinat per desmentir la màxima de Marx en relació al matrimoni, celebrant l'efemèride amb voluntat de longevitat!

dijous, 25 de juliol del 2019

Rossos, poderosos i despentinats!


Sóc ros i, per bé que ara per ara siguin pocs els vestigis que conservo per a demostrar-ho (cada vegada menys), sempre en seré!

De petit era rosset, lluïa un cabell ros clar, especialment a l'estiu, i a mesura que em vaig anar fent gran iremeiablement es va anar enfosquint; de jove era ros i durant un temps lluïa una llarga melena rossa que, ai l'as!, va ser més efímera del que hagués desitjat!

L'any 1995, amb vint anys i camí dels vint-i-u, em vaig rapar per primera vegada el cap; va ser a la perruqueria Giramé de La Rambla de Girona i em van donar un floc dels llargs cabells, que encara conservo, que fins aquell dia ornamentaven el meu terrat. Recordo que just després de rapar-me vaig anar a una concentració a favor de la insubmissió davant els jutjats de Girona, i jo semblava ben bé un soldat acabat d'entrar al quartel.

Aquella primera rapada va ser tota una premonició, i tot i que després els cabells, encara rossos però ja més escadussers, van seguir creixent, amb el pas dels anys aquell estil es va acabar imposant, m'agradés o no...

Curiosa transició la de passar a ser anomenat Schuster a primer i segon de BUP, no per les meves qualitats futbolístiques sinó per la semblança capil·lar, a ser anomenat anys més tard "Lo Pelat" (Ivan de la Peña) o fins i tot "Krilin"!

I si bé és cert que les canes han anat guanyant terreny als pocs cabells que em queden, jo em sento i sentiré, sóc i sempre seré ros, per més que la meva aparença s'entesti, si no a desmentir-ho, sí a posar-ho en constant dubte!

Boris Johnson és des d'ahir el nou, i flamant (?), primer ministre del Regne Unit, després de la inevitable dimissió d'una erosionada pel Brèxit Theresa May; de Johnson només admiro la seva capacitat per a mantenir viva la seva vistosa tofa rossa, sospito que calculadament despentinada!

I no puc evitar pensar que, en relació a les tofes rosses, bé podria fer un bon tàndem amb Donald Trump, tot i que és evident que amb Trump comparteixen molt més que una simple, i aparentment descontrolada, tofa rossa!

Johnson i Trump, rossos, poderosos i despentinats, marquen i marcaran l'agenda europea i mundial amb la seva actitud excèntrica, la seva ideologia conservadora i el seu oportunisme polític.

Sóc ros i sempre en seré, i si el de Johnson i Trump s'acaba consolidant com el paradigma dels homes rossos, no descarto negar rotundament, algun dia si s'escau, que sóc o he estat ros alguna vegada en la meva vida!

dimecres, 24 de juliol del 2019

El retrobament, enèsima part...

Photo on Foter.com
La cita és aquest vespre i, tot i que no serà la primera vegada, intueixo que serà especial!

De la primera vegada ja en fa una colla d'anys, tot i que és cert que la primera trobada va ser molts anys després; anys després d'aquell final de curs amb el viatge de 8è d'EGB a Mallorca (tot un clàssic!), i anys després d'aquella primavera agitada, la de l'any 1988, per la polèmica dels vestits (els "outfits", que en diuen ara) d'algunes companyes de classe, amb unes tiretes i unes mini faldilles poc adients, sembla ser, per portar a l'escola... La que es va liar, fins i tot va venir la televisió!

Des d'aleshores les trobades han sovintejat cada un o dos anys, fins i tot tres o més en alguna ocasió... No hi ha norma escrita i sempre hi ha algú que aixeca la llebre (generalment els sospitosos habituals), o bé apareix una ocasió que s'ho val, que s'ho mereix!

I des de la primera trobada, qui més qui menys ha repetit, tot i que les agendes per a la majoria, i la distància per a uns pocs, han fet que les trobades hagin oscil·lat entre la dotzena i la mitja dotzena de comensals, fins i tot menys alguna vegada.

Aquest vespre serem onze, xifra que fa patxoca!, i sobretot serà especial perquè uns quants anys després coincidiran de nou, i per segona vegada si la memòria no em falla, els dos companys de classe que viuen més lluny: ella entre França i Suïssa, ell ara als Estats Units, després d'haver voltat mig món!

En aquestes trobades inevitablement rememorem la infància compartida a l'escola, a l'Escola Montjuïc de Girona, endinsant-nos en records i anècdotes, i en records recordats, alguns dels quals, a aquestes alçades, han mutat fins al punt que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència! La memòria no és fixa i estàtica com una fotografia antiga, sinó viva i dinàmica, com la vida mateixa!

També ens actualitzem en el present, posant-nos al dia de feines i família, fent evident que a cada nova trobada som més grans, i m'agradaria pensar que fins potser més savis...

En aquestes trobades també parlem dels companys i companyes de classe que no hi són; no vull dir que no hi són com si ja haguessin traspassat, sinó simplement que no hi són a les trobades, que no comparteixen els sopars! Aquestes trobades no sempre vénen de gust a tothom, i és quelcom que cal respectar, doncs les vivències de la infància són també molt particulars, a vegades fins i tot personals i intransferibles!

Al capdavall en aquests sopars ens trobem els que volem i tenim ganes de trobar-nos, i de fet aquesta és la gràcia, i la única condició: tenir-ne ganes!

A vegades penso que els i les que no vénen en aquestes trobades queden pel seu compte i fan les seves pròpies, a les que jo no hi vaig perquè no m'hi conviden, ans al contrari també us en parlaria...

I elles i ells també parlen de la seva infància compartida, que en part també és la meva, i parlen de mi i de totes i tots els de la classe, també dels i de les que ens trobarem aquest vespre...

Aquest vespre és la cita i, tot i que no serà la primera vegada, intueixo que serà especial...

dimarts, 23 de juliol del 2019

El nas ben ple...

Photo on Foter.com
L'olfacte és, segurament, el sentit que menys valorem i, no obstant, (també) és clau per a la nostra supervivència!

Qui més qui menys ha experimentat, en plena congestió nasal, la insipidesa dels plats que en condicions normals, a banda d'entrar-nos pels ulls, els seus aromes entren i ens omplen les narius per a potenciar el gust que identifiquem en boca... 

Olfacte i gust estan vinculats de manera que el que ensumem és l'avantsala del gust, pel que si algun aliment pud, senyal que convé activar les alarmes i plantejar-nos, d'entrada, si aquell aliment ens nodrirà o amenaçarà el nostre benestar, qui sap si fins i tot la nostra existència!

La pudor, doncs, és un senyal inequívoc d'alerta, una alerta preventiva que no anuncia massa res de bo; no en va quasi tot allò pudent acaba generant, i essent, rebuig...

A Sarrià de Ter ja fa uns anys que de nou arrufen el nas, i se'l tapen, especialment per les pudors (també el soroll) que emet la paperera Hinojosa. I de nou avui tornaran a sortir al carrer per dir que ja en tenen el nas ben ple, també la pipa plena!

dilluns, 22 de juliol del 2019

A Luís Herrera Díaz

Foto: Maria Mercè Gumbau Reynalt
Els homenatges, diuen, millor si són en vida! Dissabte Luís Herrera Díaz en va rebre un de merescut per part dels seus veïns i veïnes del Pont Major.

Luís, moltes gràcies per ser, entre moltes altres coses, de barri! Moltes gràcies per ser de barri i, sobretot, per ser d'aquest barri, el nostre barri, per ser del Pont Major!

Els barris, i especialment els perifèrics com el Pont, necessiten tenir gent de barri, persones que com tu vetllin pel barri, per la seva gent i pels equipaments que els han de donar servei, que de la ciutat, del centre de la ciutat, ja se'n preocupen moltes persones, a vegades no sé si fins i tot masses...

Ser de barri, i especialment si el barri és a la perifèria, ens ofereix, als que hi vivim, una mena de doble nacionalitat: som de la ciutat i alhora del barri; som de la ciutat i sobretot som del barri, per això quan anem al centre de la ciutat, en aquest cas, diem que anem a Girona, malgrat en realitat ja hi vivim, ja hi som...

No són poques les persones, homes i dones, que com tu aquestes darreres dècades s'han compromès i implicat en i pel barri; són molts els noms que podríem citar, però tu avui els representes a totes i tots, tal com versa la placa de la sala d'actes del Centre Cívic del Pont Major que ara duu el teu nom.

M'agrada molt que el teu nom estigui a prop del nom del meu pare: la sala d'actes que duu el teu nom és just al costat de la biblioteca que duu el seu...

Durant molts anys has lluitat per a trencar barreres (culturals, lingüístiques, ideològiques) allà on d'altres s'esforcen a construir-les, mediant en conflictes, ajudant a la gent, escoltant a les persones, obrint de bat a bat les portes de casa teva.

Ser de barri és un orgull, ser del Pont Major és un orgull, i aquest sentiment de pertinença sobretot es construeix quan l'alimenten i el transmeten persones que, com tu, demostreu que la dignitat d'un barri es mesura per la dignitat de la seva gent.

Enhorabona Luís, i moltes gràcies! Procurarem fer-nos hereus del teu exemple, car el teu mestratge és un far de convivència i dignitat...

dissabte, 20 de juliol del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Cadillac solitario"


L'amor deixa pòsit fins i tot quan aquest desapareix, s'esfuma, o marxa corrents!

El pòsit, que s'endolceix amb el pas del anys, sol ser un glop amarg com el fel, i pot arribar a ser molt dolorós; el pòsit és un còctel d'errors i males decisions, desitjos no complerts i possiblement males paraules o silencis que ho diuen tot...

Després de l'amor hi ha qui hi veu un abisme, i hi ha qui fins i tot hi cau; en aquesta ocasió, en aquesta cançó, Loquillo va caure dins un solitari Cadillac de segona mà...

L'amor també és el rastre que l'amor ens deixa quan aquest no hi és...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 19 de juliol del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre el que fem...


Ets el que menges, ens diuen els dietistes que ens volen alliçonar sobre la nostra calòrica, i per moments caòtica, dieta!

I amb més resignació que ganes, i amb una bona dosi de força de voluntat, comencem a ser bròquil, liquat de civada, grana i llavors de chia mentre esperem que obri el miracle.

Algunes vegades en aquestes ocasions simplement ens enganyem a nosaltres mateixos, com quan diem que ens apuntarem al gimnàs, i de fet ho fem, que no vol dir que hi anem, o que volem llegir tals (i tants) llibres però mai tenim temps, tot i que sí el trobem per a mirar infinitat de sèries...

Pels seus actes els coneixereu, versa la cita bíblica de Mateu, i és cert que per sobre del que pensem i fins i tot el que diem, el que sobretot ens defineix és el que fem.

En altres paraules ho va expressar, des de la psicologia, Carl Jung: "ets el que fas, no el que dius que faràs". Pam, en tota la cara, i sobretot en tota la consciència!

Així que no m'expliquis el que vols fer, fes-ho! Aquesta és una lliçó, he de reconèixer, que jo tampoc sempre tinc ben apresa...

dijous, 18 de juliol del 2019

La Festa Major del meu barri


Mentre la Festa Major de la ciutat, Girona en aquest cas amb les seves Fires, espera pacient la tardor amb el seu or de fulles, i la pluja de Tots Sants, molts dels seus barris viuen la seva particular a l'estiu, quan tota cuca viu i, com en molts pobles i viles, és temps de Festa Major.

El meu recuperat barri, el Pont Major, no n'és una excepció i la viurem aquest proper cap de setmana.

La festa és modesta, com el propi barri, i no té més voluntat que celebrar l'alegria de compartir-lo al carrer i a les places, de sortir de casa i fer això que avui en diem comunitat.

I la comunitat, en el meu barri, també em tants altres de Girona i arreu, és plural i diversa, molt més que anys enrere, pel que la Festa Major és també una bona oportunitat per posar en valor precisament aquesta diversitat, fent-ne particip a tothom i que tothom se la senti seva, com nostre ens sentim el barri.

La Festa del Pont Major té un munt d'activitats per a tots els gustos i totes les edats, i fins i tot en té una de programada però no publicada, un esdeveniment sorpresa!

Si us estimeu, per poc que sigui, el barri del Pont Major, us recomano que el dissabte 20 de juliol a les 20h. sigueu puntualment al Centre Cívic; sí, ja sé que al programa no hi ha cap activitat prevista, per aquest dia i hora, aquesta és precisament part de la gràcia...

Us asseguro que passarà quelcom molt especial que valdrà la pena viure en viu i en directe! No espereu que que us ho expliquin!

Aquest cap de setmana el meu barri estem de Festa, naturalment hi sou totes i tots convidats!


dimecres, 17 de juliol del 2019

Arbres genealògics

Photo by Me in ME on Foter.com / CC BY
Fa temps que la meva mare basteix l'arbre genealògic de la nostra família, que com totes no és una, sinó moltes!

Al contrari dels arbres que, multiplicats al lliure albir, formen boscos i els que, sumats degudament ordenats, ornamenten places, carrers, parcs i jardins, en els genealògics les arrels tiren amunt, tant amunt com ho permet la memòria, i quan aquesta falla els arxius històrics.

La immersió en aquests arxius, generalment els parroquials, a la recerca de les pròpies arrels, per a confirmar o desvetllar dates de naixement i defunció entre d'altres, no sol ser innòcua, i d'una o altra manera això d'embrancar-se fins a les entranyes familiars acaba afectant; no en va aquestes dates revelen en ocasions inquietants biografies de vides longeves, o d'altres massa curtes, i en tots els casos vides ja pretèrites, algunes quasi oblidades.

La reconstrucció de les pròpies arrels és per moments una feina feixuga, també apassionant, que persegueix la il·lusió que totes les peces encaixin, tot i que hi haurà caps de mal lligar, inevitablement alguna branca escapçada, i afortunadament d'una altra en brotarà un nou arbre...

L'arbre creix per dalt arrels amunt fruit de la recerca, per baix al ritme dels nous naixements, que es produeixen per generacions a batzegades, i sobretot creix horitzontalment amb noves branques que, en realitat, en sí mateixos són nous arbres genealògics, els de les famílies sobrevingudes...

I és que curiosament, al contrari del que diu la dita popular, com més creix el nostre arbre, més ens permet, i ajuda, a veure el bosc!

dimarts, 16 de juliol del 2019

El Xifra, institut de barri o de ciutat?


Aquest curs que deixem enrere, el 2018/2019, ha estat especialment convuls per a la comunitat educativa de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà; com bé sabeu a la tardor el Departament d'Educació va anunciar, per sorpresa de quasi tothom, la construcció i posada en funcionament del nou institut de Sarrià de Ter de cares al curs vinent.

Aquest anunci, certament esperat de fa anys pels veïns i veïnes de Sarrià de Ter, també de Sant Julià de Ramis, va generar durant mesos moltes incerteses i molts interrogants en relació al futur de l'institut en general, i de l'ESO en particular, alhora que causar un gran impacte emocional, un aiguabarreig de tristesa i indignació, en tota la comunitat educativa, especialment entre el professorat i les famílies.

No han estat poques les reunions que l'equip directiu de l'institut i la pròpia AMPA hem fet, aquests darrers mesos, per entendre la decisió i la manera com es va prendre (encara avui incomprensible i inacceptable per nosaltres), per resoldre els interrogants de futur (avui encara presents) i, sobretot, per seguir defensant la proposta de qualitat educativa que l'institut ofereix en tots els seus nivells, també en l'ESO.

El nou institut de Sarrià de Ter acollirà els alumnes del mateix municipi, i també els de Sant Julià de Ramis, que fins ara s'escolaritzaven, en l'etapa de la ESO, al nostre institut. Aquest fet ha representat, de moment, la pèrdua de dues línies a 1r d'ESO de cares al curs vinent, passant de les quatre que teníem fins a dues.

Aquesta pèrdua d'alumnat no és només una significativa pèrdua quantitativa, també és una pèrdua qualitativament rellevant en el sentit que perdrem, de cares al futur, la diversitat d'origen de les escoles de procedència de l'alumnat, alimentant així el risc, i el fantasma, de la segregació escolar. Aquesta és una preocupació que també hem compartit amb les comunitats educatives de l'Escola Carme Auguet i de l'Escola FEDAC Pont Major, i també amb l'AAVV del Pont Major i l'equip de serveis socials del barri.

Tenint clara i assumida la pèrdua de l'alumnat de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis, des de la comunitat educativa del Xifra hem reclamat mesures, al Departament d'Educació i a l'Ajuntament de Girona, per fer venir més alumnat a l'institut, en aquest cas del centre de Girona, repensant les adscripcions de les escoles de Girona al nostre institut.

En el procés de preinscripció del curs vinent han estat només tres les escoles de Girona amb adscripció única a l'institut Xifra: l'escola Carme Auguet, l'escola FEDAC Pont Major i l'escola Montjuïc.

La suma de l'alumnat d'aquestes tres escoles resulta insuficient per a bastir dues línies completes de 1r d'ESO, i encara menys poder convertir aquestes dues línies en tres de fins un màxim de vint alumnes per aula, una previsió que, per part de la comunitat educativa, entenem que hauria de ser el mínim per a seguir dotant a l'ESO de l'estructura docent necessària per al manteniment de la qualitat educativa.

És per aquest motiu que des de l'Institut Xifra vam reclamar a les administracions que es facilités i s'estimulés la tria del nostre institut per part de famílies d'escoles del centre de Girona; i si bé es va ampliar l'adscripció en set escoles més, aquesta mesura va resultar del tot estèril ja que, com hem pogut comprovar en el procés de preinscripció, les famílies de les escoles del centre de Girona no trien, de forma natural i espontània, el nostre institut.

En el procés de preinscripció a 1r d'ESO per al curs vinent només 37 alumnes han triat el Xifra com a primera opció, xifra que queda molt lluny, ara per ara, de les previsions del Departament d'Educació, xifra que caldrà esperar i veure com queda una vegada finalitzi el procés de matriculació, a mitjans de juliol.

Així doncs l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà afrontarem un nou curs amb la necessitat de plantejar-nos a tots els nivells, a nivell intern de centre, de barri, de ciutat i fins i tot a nivell del propi Departament d'Educació, si volem que el Xifra sigui només un institut de barri, o si volem que segueixi essent un institut de ciutat!

La segona opció, la desitjada com a mínim per a la comunitat educativa del Xifra, requereix solucions com a mínim a tres nivells: de transport i mobilitat escolar, d'estructura i inversions de millora de l'equipament, i de replantejament de les adscripcions de les escoles de primària de Girona.

La segona opció requereix un ferm compromís i decisions valentes de l'Ajuntament de Girona i del Departament d'Educació, doncs la comunitat educativa de l'institut, i entenem que també el barri del Pont Major, ja estem compromesos.

Article publicat com a Secretari de l'AMPA de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona al programa de la Festa Major 2019 del barri del Pont Major de Girona.

dilluns, 15 de juliol del 2019

Conviure amb la contradicció

Imatge: Vilaweb
La imatge captada i difosa per Vilaweb de Neus Munté escrivint, en una papereta sobre un bloc de notes amb un llaç groc, el nom de la socialista Núria Marín com a candidata a presidenta de la Diputació de Barcelona és un bon exemple, sinó el millor, per a representar gràficament el moment en el que ens trobem: en una complexa, i per algú sens dubte incòmode, contradicció.

La contradicció és inherent a la condició humana, i no sempre és fàcil trobar algú que, en algun moment de la seva vida i per algun motiu, no hi hagi caigut... Qui estigui lliure de tota contradicció que llanci la primera pedra!

És clar que no sé si el que aquí en dic contradicció en realitat és complexitat, per allò que en ocasions ens passa de voler i doler (doldre) alhora, per allò que possiblement no som 100% res, i sí molts % de moltes coses, fins i tot de coses aparentment contradictòries.

Jo tinc clar que visc amb la (i en) contradicció, que en algunes qüestions de la meva vida més aviat s'imposen els clarobscurs o, si voleu, la flexibilitat...

Agnòstic declarat com sóc, per exemple, em vaig casar, feliç i de nou ho faria, per l'església, i aquest fet no va fer trontollar el meu agnosticisme.

Tampoc crec que Letícia Dolera sigui menys feminista del que era després del conflicte que va tenir amb Aina Clotet, i no dubto, fins i tot, que Neus Munté sigui avui menys independentista del que era abans d'escriure el nom de la socialista Núria Marín com a candidata a presidenta de la Diputació de Barcelona!

Una altra qüestió és si, abans i ara, considereu que ella fos o sigui independentista, o tan independentista com molts voldrien, o esperaven que fos, o s'havien pensat que era...

dissabte, 13 de juliol del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb "Romeo and Juliet"


El paradigma d'història d'amor, amb final tràgic, és sens dubte "Romeu i Julieta" de William Shakespeare, obra cabdal, com tantes de l'escriptor anglès, no només de la literatura universal, també de la cultura en general!

Font d'inspiració inevitable són molts els artistes que han actualitzat, re versionat i fins i tot tergiversat aquesta tràgica història d'amor, entre ells Mark Knopfler amb els seus Dire Straits amb aquesta cançó que, tot i la semblança dels noms, en aquesta història Romeu no és del tot correspost per una Julieta que més aviat sembla avorrida, fins i tot cansada amb la trista cantarella de Romeu...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 12 de juliol del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre la raó...

Photo by Jeremy Brooks on Foter.com / CC BY-NC
"El cor té raons que la raó no comprèn", va afirmar al seu dia el filòsof i matemàtic Blaise Pascal, i de raó no li'n falta; només cal que cada un de nosaltres revisem mínimament la nostra vida per trobar moments en que aquesta cèlebre frase hi encaixa a la perfecció.

També l'estómac té, per moments, raons que la raó no comprèn, ni la raó ni el cor, doncs l'estómac a vegades també s'imposa, i pren decisions, altra cosa si encertades o no, per nosaltres.

I és clar, si raó, cor i fins i tot estómac tenen les seves raons, aquestes no sempre tenen perquè ser coincidents, ans al contrari, moltes vegades, tot i que no sempre contraproduents (o sí!), són raons divergents!

I és així com, en ocasions, és el cor, sobretot, i l'estómac, els que no entenen les raons de la raó, no sempre, fins i tot aquestes, prou raonables.

Així és la nostra lluita interna, una de les pitjors batalles que podem lliurar, doncs és contra nosaltres mateixos i les nostres raons. No sempre som un bloc granític, pur, inalterable i constant, més aviat som una massa corpòria formada per constant sedimentació i erosió, contradictòria, alterable i inconstant...

A vegades, fins i tot, la raó té raons que la raó no comprèn!

dijous, 11 de juliol del 2019

Un no, a risc d'equivocar-me

Photo on Foter.com
"No, no pot anar a la platja, i després a un concert, sola (sola!) amb les companyes i companys de campaments, que només té tretze anys!"

La veu interior és inequívocament clara i amb aquesta claredat es manifesta, sense filtres, tot i que més escarida, boca enfora: "No, no pots anar a la platja, i després al concert sola amb els de campaments!"

Amb resignació li admeto el dret a la queixa, també a la disconformitat, car ella té les seves raons, i jo les meves...

I les seves raons les entenc, i tant que les entenc! També jo he tingut tretze anys, també jo he anat de campaments, també he viscut que en aquestes edats els campaments, o les colònies, o les rutes, són experiències vitals que es viuen més intensament per les relacions que es teixeixen que per les pròpies activitats que es fan, i que com en cap altra edat els comiats es viuen amb les emocions a flor de pell i les llàgrimes galta avall, i que no hi ha abraçada prou eterna, i que tot comiat és curt i precipitat...

Entenc l'anhel de llibertat, d'autonomia i les ganes de fer-se grans i de sentir-se'n; la necessitat de prorrogar sí o sí al llarg de l'estiu la intensa convivència dels campaments, de reviure i reconstruir-ne els records mentre se'n creen de nous i emocionants... Tot això ho entenc, i no obstant la veu interior, a risc d'equivocar-me, m'acaba vencent i s'acaba imposant.

Pesen els seus tretze anys, potser també el fet que sigui la petita, i pesa, potser més que qualsevol altra cosa, que no puc deixar de veure-la massa vulnerable davant qualsevol "manada"!

Sí, d'això també em lamento; sé que cal seguir apoderant-la, com amb les seves germanes, i anar-li donant més autonomia (per ella llibertat), però a banda de no tenir clar que ella estigui preparada (ho estarà mai?) tinc clar que jo, encara no ho estic. Sí (en part) amb les seves germanes, més grans, de disset i quasi vint anys, igualment exposades al risc, però també amb més recursos, experiència i maduresa. Al capdavall, però, per grans que es facin un mai acaba d'estar tranquil...

"No, per colla que sigueu, colla de la teva edat, no pots anar-hi sinó hi ha un adult que es pugui fer responsable de tu"... Les meves condicions són clares. Ella s'hi resisteix, jo no cedeixo tot i ser conscient que, en cap cas, el problema sigui ella, sinó són els violadors que, solitaris o en manada, violen creient-se impunes!

Em mantinc en el no, a risc d'equivocar-me, i ara l'escenari és negociar a quina distància, a la platja, ens situem en cas que l'acompanyem; el concert, de moment i per temes logístics, ja ha caigut de l'equació...

És la tercera filla i se suposa que hauria de tenir el camí més obert i planer, però el cert és que cada filla és única, i també ho és el seu procés de fer-se gran, procés no exempt d'un cert patiment per part dels pares i mares, com en aquest cas.

En aquest cas, penso jo, la veu interior mereix quelcom més que ser simplement escoltada...

dimecres, 10 de juliol del 2019

Que no ho sàpiga Facebook


Ho vaig decidir mesos enrere i, pocs dies després, decididament, vaig fer-ho!

Vaig entrar al meu perfil de Facebook, vaig accedir a la meva informació i vaig clicar per editar-la. I allà on s'especifica la meva data de naixement, si fins ara sempre (des de 2007) la tenia marcada pública, visible per a a tothom, aquell dia vaig marcar-la només visible per a mi.

Tal dia farà un any vaig decidir desinstal·lar l'aplicació de Facebook del mòbil, i abans ja havia silenciat les notificacions, fent bona (aquí sí) la màxima que menys és més: menys notificacions, més tranquil·litat...

Facebook cada dia ens notifica i avisa de moltes coses, efemèrides de publicacions pròpies, "m'agrada" i comentaris, i naturalment també els aniversaris de les nostres "amistats", per si tenim a bé felicitar-los, i a les nostres amistats el nostre!

I més enllà de la cortesia, i l'oportunitat, de felicitar l'aniversari de les amistats de Facebook, també és cert que, com tantes altres coses a la vida, aquestes felicitacions poden acabar esdevenint una d'aquelles "obligacions" no escollides, una nova "necessitat" esclavitzant...

Així que sí, mesos enrere vaig fer invisible la meva data de naixement, i per tant la del meu aniversari, a Facebook, i dies enrere vaig veure'n i viure'n els efectes: quasi cap felicitació!

Ei, que no em queixo eh! Només constato que el que fins ara era una torrentada de felicitacions a Facebook pel meu aniversari, en aquest darrer s'ha imposat i ha imperat, pràcticament, el silenci, i el silenci a vegades pot ser un dels millors regals!
 
Si hi som és impossible que no ho sàpiga Facebook, altra cosa és que Facebook ho faci saber...

dimarts, 9 de juliol del 2019

El PSC com a símptoma


Tips de fer-se la punyeta entre ells, ara ERC i Junts per Catalunya han decidit, conscientment o no, seguint-se-la fent amb un tercer en discòrdia que no és la CUP: jugant amb el PSC!

Els pactes municipals de Junts per Catalunya i ERC amb el PSC han situat a una part de la política catalana, la municipal, en un pragmatisme polític poc explícit fins ara, tot i que també present, i poc edificant per a molts independentistes, que observen atònits pactes "contra natura".

I el colofó de tot plegat, si voleu la cirereta del pastís, ha estat el pacte entre Junts per Catalunya i el PSC a la Diputació de Barcelona. El pes polític d'aquesta institució ha amplificat les dissonàncies dins l'independentisme, més que les que ha generat qualsevol altre ajuntament, Sant Cugat i Figueres inclosos!

A diferència d'anys enrere, en els que els tolerats pactes del PSC i ERC eren titllats de pactes de progrés, i els del PSC i CiU de "sociovergència", ara aquests pactes municipals grinyolen perquè semblava que, sobretot després de l'1 d'octubre de 2017, s'havia iniciat un camí de no retorn en el que, per sobre de tot (també qualsevol circumstància) prevaldria la unitat de l'independentisme... Res més lluny de la realitat!

No sé si aquests pactes són definitivament una regressió, un retorn a l'autonomisme, cas d'haver-lo abandonat en algun moment, o simplement la confirmació que així és també la política, complexa i a vegades curulla d'aparents contradiccions! Mentre el relat independentista pregona que no es poden fer pactes amb els "carcellers del 155", aquests es produeixen, amb menys vergonya que pudor, fruit de la Realpolitik...

Sigui com sigui, no sé si el que ha de preocupar més a l'independentisme són aquests pactes, o el joc (brut?) que aquests pactes ofereixen als partits independentistes per, lluny de definir una unitat estratègica, segueixin fent-se retrets mútuament, seguint-se fent la punyeta.

Vés que aquests pactes no diguin més de nosaltres del que nosaltres, col·lectivament, creiem ser...

dilluns, 8 de juliol del 2019

Quaranta cinc


A mig camí, així són els quaranta cinc! Els quaranta cinc, però, no estan a mig camí de res, sinó que es troben al bell mig entre els quaranta i els cinquanta, que els qui hi arriben diuen que són els nous quaranta!

Sincerament, això dels anys massa vegades ens ho compliquem massa! Els quaranta són els quaranta, els cinquanta els cinquanta i els quaranta cinc, simplement, són al bell mig!

En la nostra estèril contra-rellotge contra el rellotge, contra el pas del temps, estirant la joventut fins a extrems a vegades ridículs, correm el risc de no gaudir del que cada edat ens ofereix, tenint clar que cada persona viu la seva edat a la seva manera, i per tant de manera personal i quasi intransferible.

I sí bé és cert que, en part, hi ha un temps per a cada cosa, les coses no sempre han de seguir el curs que tradicionalment ha marcat el temps.

L'aniversari, en tot cas, pot ser un bon dia, no l'únic, per a pensar en un mateix, per a fer introspecció i, després de recordar el passat i tot allò viscut, convenientment desat al calaix dels records, i de projectar el futur amb tot el que ens espera, o volem que ens esperi, centrar-se en el present, en l'ara i aquí, i fer un esforç, si s'escau, per a reconèixer-nos a nosaltres mateixos, per nosaltres mateixos, sense el que els altres puguin pensar o dir de nosaltres.

L'aniversari també cal celebrar-lo, a banda de la família, les amistats o els i les companyes de feina, amb un mateix, fins i tot si voleu bufant les espelmes! Sí, ja sé que sembla com aquell gag d'en Mr. Bean fent-se i enviant-se una felicitació de Nadal...

El cas és que passem moltes hores amb nosaltres mateixos, de fet som la persona a qui més escoltem, també per la nostra veu interior, i per moments, vés per on, som per a nosaltres mateixos autèntics desconeguts!

A mig camí; així són els meus quaranta cinc anys, a mig camí de conèixer-me una mica més, que mai en sé prou, de mi, i fins i tot per mi per moments sóc una caixa de sorpreses!

dissabte, 6 de juliol del 2019

Minuts Musicals d'amor (?) amb Out To Get You

Photo on Foter.com
Quan la nostra parella se'n va, el llit, com cantaven The Police (The Bed's Too Big Without You) se'ns fa gran, massa gran. Quelcom semblant cantaven James, grup indie i de rock alternatiu de Manchester a la cançó "Out To Get You":

"I'm so alone tonight
My bed feels larger than when I was small"

Aquests dies el meu llit també se'm fa gran, i no és necessàriament perquè jo em faci petit, sinó perquè aquests dies, com també versa la cançó dels de Manchester, trobo a faltar la silueta que dibuixa la seva esquena...

Les cançons d'amor tenen molt d'enyorança d'allò perdut, a vegades irremeiablement perdut, d'altres, simplement perdut per un instant, uns dies a tot estirar!

I si és cert que donem valor a les coses quan les perdem, quan aquesta pèrdua és només temporal i no és irreversible, ens ajuda sobretot a donar valor a les coses que tenim!

I jo el que tinc, són ganes que el llit torni a la seva mida normal...





I la setmana vinent més Minuts Musicals d'amor (?)...

divendres, 5 de juliol del 2019

La frase cèlebre de la setmana, sobre els dies importants...

Photo on Foter.com
Fins ara creia saber quins eren els cinc dies més importants de la meva vida, i ni tan sols m'espantava, tampoc m'espanta avui, haver-ne viscut quatre, d'aquests cinc!

Fins ara creia, diria que també avui, que el cinquè dia encara ha d'arribar, una manera de deixar-lo obert, d'esperar tot allò que la vida em pot oferir i que encara no he viscut!

És clar que llegint aquesta frase cèlebre de Mark Twain, "els dos dies més importants de la teva vida són el dia que vas néixer, i el dia que descobreixes per què", me n'adono que en el meu recompte de dies importants me n'he deixat dos que potser caldria valorar...

Pel que fa al primer, el dia que naixem, és important, naturalment, però no és un dia viscut a consciència, si bé és cert que és un dia celebrat, any rere any, amb més o menys alegria, amb més o menys resignació...

Pel que fa al segon, el dia que descobrim per què vam néixer, doncs no tinc clar que vulgui que arribi, encara, i que potser el millor seria que fos, aquest segon dia, o cinquè més important, sinó el darrer de les nostres vides, que fos cada dia!

dijous, 4 de juliol del 2019

Desobediència mar endins


Una nova fotografia del cementiri que, per massa persones, representa la condició de persona refugiada, ens ha sacsejat de nou la consciència, i a Òscar Camps l'ha determinat de nou a rescatar vides desobeint, si cal, les lleis que, és evident, no salven vides...

També Carola Rakete, capitana del Sea Watch3, ha prioritzat el valor d'una vida, o de quaranta, per damunt de la llei, i va ser arrestada (i recentment alliberada) per les autoritats italianes.

La seva valentia i la seva determinació són un far d'esperança, l'esperança que s'imposi la vida davant qualsevol llei, un far que ha d'il·luminar el nostre compromís.

La seva desobediència és el camí, perquè, com canta Jorge Drexler, "no hay muerto que no me duela"...

Així que sí, desobediència mar endins, que com diuen a Open Arms, abans presos que còmplices!

dimecres, 3 de juliol del 2019

Des de 1993...


Si la meva relació amb la Sira fos un negoci, l'any passat el podria haver retolat com vaig titular l'article per celebrar-ne l'aniversari: 25 anys!

Això és el que fan molts negocis, empreses o entitats quan celebren anys per múltiples de cinc. És clar que aquesta fórmula esdevé caduca en qüestió de mesos, un any a tot estirar, i és aleshores quan apareix la fórmula alternativa "des de (any)" per donar valor a l'antiguitat.

Així que enguany, en comptes de titular un insuls "26 anys", opto per la fórmula "des de 1993", retolació més perenne que, en cas que la meva relació amb la Sira fos un negoci, podria mantenir permanentment, mentre duri la relació (que espero que, més que per molts anys, per sempre!), o com a mínim fins que en fem 30!

Des de 1993, concretament des del 3 de juliol de 1993 mantenim viva la nostra relació, i per més passat que anem acumulant, que qui dies passa anys empeny!, el que ens segueix estimulant és el futur, els dies i anys que encara hem de viure!

dimarts, 2 de juliol del 2019

Un brindis per l'Anna...

Photo on Foter.com
Hi ha absències a les que un s'hi acaba acostumant, no sense tristesa; són les de les persones que es moren per aquesta llei no escrita, i desitjada per tothom, anomenada "llei de vida", és a dir, morir-se vell, més que de qualsevol cosa, doncs a la senectut qualsevol cosa et pot matar...

I és clar, les altres absències, les prematures són les que, per més que ens hi resignem, no ens hi acabem d'acostumar del tot, doncs era tanta la vida que van deixar per endavant, com a mínim tota la que puguem viure nosaltres, que en qualsevol moment se'ns fan presents.

No em refereixo només al record, aquest el gaudeixen totes les persones absents que hem estimat i ens han estimat; em refereixo a l'enyor, i a la inevitable impotència de no viure aquell fet, aquelles circumstàncies, amb la persona enyorada...

D'aquí la necessitat de fer-la present en alguns moments, sinó cada dia, d'una o altra manera, i especialment en dates assenyalades. Dies enrere va fer tres anys que l'Anna es va morir a deshora, i avui, justament avui, haguéssim celebrat, d'una o altra manera, o segur que a la seva manera, el seu 42è aniversari!

Sabem que cap brindis en el seu record ens la tornarà, però tampoc li escatimarem cap brindis, car ella, ben segur, no ens ho perdonaria!

dilluns, 1 de juliol del 2019

Terra cremada


Un mantell de cendra cobreix, de dol, el que tot just dies enrere eren boscos frondosos,  potser massa frondosos... Les flames han devastat de nou un tros del nostre país, aquest en el que no sap ploure com tampoc, cal dir-ho, sap cremar.

Aquests dies hem descobert part del rere país en flames, com qui descobreix la rere botiga, allà on les coses passen de veritat, fins i tot la vida, i no com volem mostrar-la a l'aparador... I és molt vast, el nostre rere país, vast i alhora desconegut...

I ara som molts els i les que des de les àrees urbanes de Catalunya ens queixem que els boscos no es treballen (i no serem nosaltres qui ho farem), que lamentem l'èxode rural (al que sens dubte directa o indirectament hem contribuït) i ens conjurem que les properes vacances, que les d'enguany ja les tenim pagades, les farem allà on el foc ha consumit quasi tot el que hi havia, i naturalment en deixarem testimoni a Instagram...

Obrim fils i debats sobre la terra cremada, la cobrim de tinta i dades, també de relats de vida escrits, a partir d'ara, a foc i pel foc. Aquest virulent incendi ha tornat a donar veu i raons a la pagesia, viscuda per a la majoria, jo inclòs, de forma folklòrica i quasi etnogràfica; si els hi donem veu, siguem-ne conscients, bé que els hauríem d'escoltar, no?  A ells i als que, sobre la gestió forestal i l'explotació dels seus recursos, hi entenen...

Brotarà de nou el verd, sobre la terra cremada, brotarà nova vida d'entre les cendres i és aleshores quan podrem començar a calibrar si entre tots hem après o no la lliçó, si veritablement ens creiem i donem valor al rere país, a ser possible abans que cremi de nou...