dissabte, 30 de maig del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "El Camí dels Elefants"


Hi ha grups de música, com algunes persones i una mica tot, que són de pa sucat amb oli, i hi ha Blaumut, que van aparèixer amb força a l'escena musical catalana tot xiulant, que no sucant, "Pa amb oli i sal"!

I també van arribar en "Bicicletes" i amb aquest mitjà de transport tant en voga, de moda i ara en boca de tothom, han anat fent camí, com diu una cançó, "per la vida", i no sé si els hi ha tocat menjar la pols, però han transitat fins i tot per "El Camí dels Elefants", curiosa i inesperada petita peça musical instrumental...



divendres, 29 de maig del 2020

El refrany de la setmana, sobre la bellesa


"Per lluir s'ha de patir", diu el refrany, i és evident que cadascú coneix millor que ningú el seu llindar de dolor i, espero, sap fins a quin punt paga la pena "patir per embellir", ja sigui per uns vertiginosos talons, per una pell bronzejada o per una espessa (i moderna) barba llarga hàbilment tallada.

És clar que "a un bon altar no hi calen floretes", però no tothom gaudeix de bellesa natural, tot i que potser abans hauríem de definir bellesa, i jo potser em decantaria amb el que va dir Confuci: “cada cosa té la seva bellesa, però no tothom pot veure-la"...

En tot cas, abans de fer cap bestiesa com passar pel bisturí, cal tenir present que "cara neta, sempre agrada" i que "una blancor mata mil lletjors". I sobretot, ara que som a finals del mes de les flors, que "bellesa i flors de maig, en un dia me'n vaig!"

dijous, 28 de maig del 2020

Prova superada!


Ja ho canten Manel, "a vegades ens en sortim!"
El dilluns a l'hora convinguda des de l'Agència Tributària em van trucar i en qüestió de minuts a casa vam tenir presentada la declaració de la Renta.

Reconec que va ser més fàcil del que preveia, i després de dictar-los el número de referència, que més que un número és un codi alfanumèric (Lugo, Kansas, sis, Navarra, Albacete, quatre... ), tot va anar rodat.

És clar que a casa tenim una fiscalitat més aviat simple: casa a mitges, nòmines, família nombrosa i alguna donació solidària. I sí, que fos a tornar va ajudar a que tot plegat fos més plaent que dolorós...

El que presencialment solia ser un tràmit de mitja hora o tres quarts, pel cap baix amb la majoria del temps de tediosa espera, per telèfon van ser encara no deu minuts. De tot plegat, de tot el tràmit, el pitjor va ser la caça i captura del número de referència!

Presentar la declaració de la Renta, fins aquest any, era sinònim de dinar plegats amb la Sira. Que sortia a pagar? Dinar de consolació. Que sortia a tornar? Dinar de celebració! Dilluns vam dinar a casa i la celebració la vam deixar pendent per quan tinguem ànims i ganes de dinar a fora.

No sé si l'any vinent es mantindrà aquest sistema telefònic de presentar la declaració de la Renta. Jo sens dubte ho signo, i que quan em truquin em trobin a taula, a punt de triar els plats del menú!

dimecres, 27 de maig del 2020

Tornar a l'oficina


Aquest divendres tornaré a l'oficina, més de dos mesos després. La tornada serà puntual per a fer un tràmit amb documentació en paper que tinc allà. Tornaré a l'oficina i al meu lloc de treball; alguns dies hi he anat a buscar o tornar material informàtic, però no he passat de la recepció, que sembla una trinxera: una tanca just a la recepció barra el pas i per superar-la cal passar unes proves d'higiene i anar equipat quasi amb neoprè i escafandre. Tota precaució és poca! Em temo que la resta de l'oficina semblarà un desert.

De fa dies algunes entitats socials han començat a obrir portes, primer, al seu personal, i fins i tot n'hi ha que ja han començat a fer, amb totes les mesures preventives, atenció al públic. En el cas de la meva entitat es manté la recomanació de mantenir el teletreball, i donades les condicions per tornar-hi, em sembla que el teletreball seguirà essent la tònica general de la majoria de companys i companyes de feina.

La meva tornada, de forma diària i regular, a l'oficina no crec que es produeixi abans de l'estiu, i després ja en parlarem... De l'oficina trobo a faltar el contacte humà amb els i les companyes de feina, les converses de passadís, les anècdotes a peu d'impressora, la (dolça) celebració d'aniversaris i sobretot els esmorzars compartits. No sé si res de tot això tornarà a ser igual, però tot això és el que més enyoro treballant des de casa.

La feina també és això, també són aquests espais informals de relació, com l'hora del pati a les escoles i instituts; aquests espais són els que alimenten el sentiment de pertinença i tenen el seu paper en la motivació (el combustible) per anar a treballar. Anys enrere, quan vaig començar a fer teletreball des de casa, va ser el que més vaig trobar a faltar, fins al punt que vaig haver de reorganitzar-me per no acabar teletreballant isolat a casa...

Si el teletreball ha vingut (o tornat ara amb més força) per quedar-se, m'agradaria no perdre l'oficina, sobretot la part humana de l'oficina, la que aquest divendres amb prou feines trobaré...

dimarts, 26 de maig del 2020

Madrid es crema


L'any 1976 Manuel Fraga Iribarne, aleshores vicepresident i ministre de Governació del govern espanyol presidit per Carlos Arias Navarro, va pronunciar la frase "la calle es mía".

La frase volia justificar la repressió policial exercida contra els manifestants que, des de la mort del dictador, van anar conquerint els carrers com a escenari natural de protesta per a reclamar i recuperar drets i llibertats.

Més de quaranta anys després els nostàlgics d'aquella època, d'aquell temps fosc de franquisme i repressió, prenen també els carrers, els seus dels barris benestants de Madrid, en els que viuen, desafiant el risc de contagi i passant de les mesures de prevenció del Coronavirus, com passaven aleshores dels principis democràtics i els anhels de llibertat.

No sé si si en l'ànim d'aquestes protestes, motivades formalment pel desacord amb les mesures del govern en la lluita contra el Coronavirus, hi ha reminiscències colpistes i l'ànsia d'alterar l'ordre (democràtic) establert; el que sí sé és que de prendre amb força aquesta guspira, l'expressió "Madrid se quema" prendrà una altra dimensió...

Espero que sigui, només, un foc d'encenalls...

dilluns, 25 de maig del 2020

El número de referència


Alguns camins de l'administració són, com els del Senyor, inescrutables, i com la Santíssima Trinitat, tot un misteri.

La prova de foc la tindré avui, a la cita telefònica que tinc amb l'Agència Tributària per presentar la declaració de la Renda.

Si concertar la cita telefònica ja va ser una odissea, més va ser-ho obtenir el número de referència. En aquests tràmits l'Agència Tributària sembla un "escape room", i al principi és inevitable la sensació de no sortir d'un bucle, d'estar atrapat al mateix laberint del Minotaure...

Sabeu l'aire clàssic i un punt carrincló que respira La 1 de TVE? Doncs el web de l'Agència Tributària respira poca intuïció i usabilitat. I no descarto que sigui jo, maldestre de mena, però navegant-hi costa trobar el nord i arribar a port.

I no parlo de les necessàries mesures de seguretat i privacitat, sinó de la sensació d'anar avançant fent passos en fals, o en cercles, i tot amanit amb un llenguatge que tampoc hi ajuda gaire.

Després de remenar i remenar, i de fer tot el procés per a donar-me d'alta a Cl@ve per obtenir el número de referència, vaig topar amb un missatge que em deia que no necessitava aquest número de referència si ja tenia la Cl@ve! Com?

Avui faré la declaració de la Renda i de moment a diferència dels altres anys, que la feia presencial prèvia cita prèvia, l'Agència Tributària ja ha aconseguit que em preocupi més per si tinc o no el maleït número de referència (no us val el meu DNI?) que si em surt a retornar o a pagar!

Deu ser això...

dissabte, 23 de maig del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Becoming"



Fa unes setmanes vaig començar a recopilar cançons amb nom propi, és a dir, cançons que en el seu títol contenen un nom. "Michelle" dels The Beatles n'és un dels molts exemples...

Ara ja sabeu de què aniran els Minuts Musicals de l'any vinent!

Si us explico tot això és perquè recentment s'ha estrenat "Becoming" ("Mi historia"), un documental sobre Michelle Obama; i si bé la "Michelle" dels The Beatles no anava (òbviament) per ella, la música d'aquest documental, composada pel saxofonista i compositor Kamasi Washington, és una delícia i conté delícies com aquesta peça, titulada com el mateix documental...



divendres, 22 de maig del 2020

El refrany de la setmana, sobre els i les mestres


"No s'ix ensenyat del ventre d'una mare", diu encertadament el refrany, i si per educar un infant cal tota la tribu, és indiscutible que l'escola, i els i les mestres, també en formen part, per més que insistim que "ensenya més la necessitat que la universitat"...

"Cada mestre té el seu llibre" i aquests dies s'ha fet molt evident, obligats a improvisar sobre la marxa, fent de la necessitat virtut.

La fam dels mestres d'escola no és, afortunadament avui, com la del refrany d'antany, sinó que avui, a banda d'atabalats (i aquests dies al centre de la polèmica per la reobertura de les escoles a partir de l'u de juny), tenen fam i ganes d'acabar el curs i, com les famílies i l'alumnat, saber com faran el curs vinent.

Per a elles i ells, com per a tothom, "el millor mestre, el temps; la millor ciència, la paciència". Potser val més que, aquest sí, ens l'apliquem!

dijous, 21 de maig del 2020

Contradiccions, incongruències i el dret a equivocar-nos


El confinament i, sobretot, el "desconfinament" ens estan fent viure una realitat certament inèdita, i aquests dies i setmanes transitem entre contradiccions i incongruències, si més no aparentment; que si podem anar a fer una cervesa allà on vulguem, dins la nostra regió sanitària, però només fer esport dins el nostre municipi, que si podem fer això però allò no, o això aquí sí, i allà no...

Entenc que cada decisió té la seva lògica i raó de ser, tot i que una decisió en relació amb una altra poden esdevenir incongruents, fins i tot contradictòries; entenc, en la meva eterna innocència, que totes cerquen posar cert ordre en el possible desconcert que es produiria de no haver-hi restriccions, franges horàries i límits territorials.

Prou que ho veiem, des de l'inici, donada la nostra tendència a la picaresca o, simplement, a fer just el contrari del que ens recomanen o obliguen. I aquí no es tracta d'esdevenir, nosaltres, els ulls de ningú, sinó de ser, i actuar, cada un de nosaltres, de forma responsable pensant no només en la primera persona del singular, sinó sobretot en la primera persona del plural.

La desobediència, naturalment, pot ser-hi, com sempre hi ha estat, i de fet és un element indispensable per a calibrar els límits de les lleis, i sabem que en més d'una ocasió ha estat llavor per a canviar-les.

De fet a mi també em sorprèn la rapidesa i acceptació (resignació) que va tenir el confinament, naturalment motivat per la por al contagi, i tot plegat requereix i requerirà un debat ètic semblant al de la seguretat vers la llibertat que ja estem tenint i que no ens acabem (càmeres de seguretat, reconeixement facial, geolocalització, identitat digital...) enfrontant el binomi salut (vida) vers llibertat. Serà la salut un nou pretext per al control de la població, per a restringir drets i llibertats?

Mentre fem aquest debat, sens dubte necessari, i seguim desescalant el confinament amb contradiccions i incongruències, també ens convindria donar-nos permís per equivocar-nos, a tots els nivells (personal, tècnic, polític), naturalment assumint les conseqüències dels nostres errors en proporció a la nostra responsabilitat, però sobretot reconeixent que no som infal·libles, i menys en aquest camí que anem traçant sobre la marxa.

Tantes conferències (ara webinars!) parlant del valor dels errors, de cercar-hi aprenentatges, i al final a l'hora de la veritat no perdonem ni el més insignificant, excepte si els cometem nosaltres...

dimecres, 20 de maig del 2020

Traïdors


A Catalunya hi ha més traïdors que catalans, i això que ja som 7,5 milions de futurs! Amb el recompte de traïdors ja m'he descomptat, per descomptat...

Jo també en dec ser de traïdor, i fins i tot tu, estimada i estimat lector, encara que no t'he n'hagin titllat a Twitter, amb alguna enginyosa piulada tipus "Si haguéssiu de triar una cara per la paraula traïdor, vosaltres quina elegiríeu. Jo la d'aquest/a", naturalment il·lustrada amb la pitjor de les teves fotos.

Detectar i denunciar públicament traïdors és de fa uns anys esport nacional, en aquest nostre país cada dia més petit, i deuen guanyar punts els qui titllen de traïdors els que algun dia van ser companys de viatge, o com a mínim de via catalana...

Que vingui Freud, el de veritat, no el de la sèrie, i que m'expliqui quin plaer ocult amaga aquesta lluita caïnita, que d'una manera tan poc sibil·lina alimenta Twitter, refugi dels que engoleixen traïdors amb la golafreria de Saturn devorant un fill.

Que matises, traïdor!, que canvies de parer, traïdor!, que no canvies de parer, traïdor!, que calles, traïdor!, que parles, traïdor!... No hi ha escapatòria possible, és traïdor qui viu i treballa a Catalunya.

Llàstima que l'única traïció que ens hauria de preocupar és trair-nos a nosaltres mateixos, però resulta que això no compta, no dóna punts al carnet de bon català.

Ah, i està provat científicament, més que l'Actimel amb tots els components que caben dins el seu ridícul potet, que titllar algú de traïdor és l'avantsala, la via més ràpida i efectiva, que te'n titllin a tu.

Sí és clar, així no s'hi val!

dimarts, 19 de maig del 2020

Semi-


La llet semidesnatada té el mèrit, fins i tot l'heroïcitat, d'haver trencat el binomi entre la gustosa llet sencera i l'aigualida llet desnatada.

Quedar-se a mig camí no sempre es reconeix com un èxit, ans al contrari, com ho demostra la reiteradament fallida tercera via, i molts dels altres grisos que hi ha entre el blanc i el negre. En massa ocasions els qui es queden entre les dues trinxeres tenen, al contrari que la llet semidesnatada, totes les de perdre.

Aquestes setmanes d'estat d'alarma també vivim entre polaritats: salut o economia, confinament o llibertat, presencial o a distància / en línia...

El "desconfinament", precisament, transita entre totes aquestes trinxeres i, no sense risc, explora l'oportunitat de ressituar la nova normalitat en aquest terme mig, com la llet semidesnatada va trobar al seu dia una important quota de mercat.

Moltes coses que fins ara fèiem essencialment de forma presencial, possiblement les recuperarem ara en format semipresencial, després de l'inevitable format telemàtic i a distància. Penso sobretot en l'educació, però també en moltes altres activitats professionals, lúdiques, culturals, de consum, etc.

Quan es va començar a comercialitzar la llet semidesnatada segurament molta gent li augurava poc èxit i futur; ara gran part del nostre futur, també depèn, segurament, de l'èxit d'aquest prefix.

dilluns, 18 de maig del 2020

Fase 1


A mi les fases que m'agraden més són les de la lluna, la pruna... Aquests dies la tenim minvant, ara ja al voltant del 20% fent la "C" de decreixent.

Quan és plena i el cel és serè m'agrada que la seva llum, sempre reflectida, entri per una de les claraboies que tenim al teulat de casa, i il·lumini l'escala.

Amb lluna plena, o quasi, també corria de matinada, carrer del Carme avall, i més enllà del tanatori de Girona ja a la carretera de Sant Feliu, m'il·luminava el tros sense enllumenat públic fins al Parc Tecnològic, enfilant ja la tornada per la prolongació del carrer Emili Grahit.

Les fases de la lluna també influeixen, diuen en el tall del cabell, segons si es vol que creixi ràpid o lent, i en molts cultius. La lluna i les seves fases també tenen els seus efectes, diu la cultura popular i potser alguna estadística o estudi d'alguna universitat de nom impronunciable, en els naixements, crims i fins i tot suïcidis, per no parlar del cicle menstrual...

La lluna i les seves fases, són de fet, un element de càlcul del temps, tal com recordaven els westerns que mirava de petit (aleshores en deia "pelis d'indis i vaquers"), quan els indis marcaven tal esdeveniment o altre, el pas del temps, a la tercera o quarta lluna plena o nova...

I per evidència els dilluns (avui!), primer dia de la nostra setmana, dia dedicat al nostre estimat i misteriós satèl·lit. Perquè sempre ens mostra la mateixa cara? Perquè sempre ens amaga la mateixa cara?

Vivim de forma natural en fases, com la de la lluna, no sempre essent-ne conscients, i ara que se'ns imposen fases per raons sanitàries, ens alteren la vida en tots els sentits. Potser part del problema és que la segona fase es digui Fase 1... Potser aquest és el més insignificant dels problemes que tenim: el teletreball, els petons, l'educació, la mascareta, els morts sense vetlla...

Normal que anem perduts, fins i tot desfasats!

dissabte, 16 de maig del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Apache"


Hi ha qui aquests dies troba a faltar veure esport, hi ha qui anar al teatre i hi ha qui trobarà a faltar el Festival d'Eurovisió, després de seixanta-quatre anys de retransmissions ininterrompudes!

Aquest mes de maig de pandèmia pel coronavirus, orfe del Temps de Flors de Girona i de tantes altres coses, també ens deixa sense el revaloritzat festival musical europeu (i de més enllà... Austràlia?), i qui no se'n pugui estar podrà consolar-se amb el succedani ("Europe shine a ligth") i la seva alternativa ("Free European Song Contest").

És curiosa la relació amor - odi que aquest festival manté amb la música, catapultant carreres musicals de grups i cantants, o enfonsant-les (en alguns casos) encara més. Participar-hi pot ser una oportunitat, no exempta de risc, i ja sabem que qui no arrisca no pisca!

En l'edició de 1975 van participar-hi, representant el Regne Unit, el grup The Shadows, fent un gran paper amb una meritòria segona posició amb la cançó "Let Me Be the One", rere els Països Baixos amb "Ding-a-dong" del grup Teach-In.

És clar que el major èxit de The Shadows és "Apache", una fantàstica cançó instrumental de 1960. The Shadows van céixer (que no néixer) com a banda de suport del cantant Cliff Richard a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, i van funcionar molt bé també com a grup cultivant grans èxits instrumentals.

Deixarem per a l'especulació i la història ficció fins on haguessin pogut arribar amb un cantant solista de major talent, i si haguessin canviat la història de la música en general, i a banda de la seva (naturalment), la de The Beatles en particular....

El cas és que en la seva discografia no són poques les seves cançons instrumentals, i a mi que m'encanten tot això que els hi agraeixo, especialment amb "Apache"!



divendres, 15 de maig del 2020

El refrany de la setmana, sobre els ulls


Ens els mirem més o menys, és evident que aquests dies els ulls són l'element que més destaca de nosaltres, per sobre de la mascareta.

I els ulls no sempre ens delaten, no tothom ens reconeix només pels ulls, i potser és una sort si ens creiem allò que "els ulls són el mirall de l'ànima"...

També es diu que "els ulls no són mai vells", i deu ser per això que a banda de mascareta també em poso la gorra, així no només amago la meva canosa barba, sinó també la meva històrica alopècia.

Però si hi ha un refrany que aquests dies és especialment rellevant i important, és el que diu que "els ulls s'han de fregar amb els colzes".

Jo encara ho estic intentant!

dijous, 14 de maig del 2020

L'inici de curs


El curs 2020/21 ha començat aquesta setmana amb l'inici del període de preinscripció, enguany més tardà que mai per raons òbvies.

Acabarem com puguem aquest curs escolar, ja quasi amortitzat, amb un final de segon trimestre accidentat i improvisat, i un tercer trimestre de circumstàncies a distància i en línia.

Com serà el curs vinent? Aquest és un dels grans interrogants que la comunitat educativa inevitablement es planteja, i que exigeix que hi donem respostes.

L'educació també s'ha hagut d'adaptar per força al confinament improvisant sobre la marxa, i seria desitjable que el proper curs la planificació guanyés a la improvisació.

Com a mínim al mes de setembre tothom (administració, professorat, alumnat i famílies) estarà més preparat del que ho estàvem a mitjans de març, quan sobtadament es van tancar els centres educatius i l'educació es va confinar, i aquesta experiència acumulada d'intents fallits i reeixits (assaig i error) ens hauria d'ajudar a resoldre els interrogants que ara ens inquieten.

Em costa molt imaginar-me un inici de curs sense l'alumnat i el professorat als centres escolars. És possible que tinguem l'educació presencial sobrevalorada, com ho està, a nivell laboral, el "presentisme", i és ben cert que aquestes setmanes hem pogut donar un major valor a l'educació a distància i en línia, com n'hem donat també al teletreball, però l'educació, com la vida, requereix compartir físicament espais (en aquest cas d'aprenentatges), experiències i vivències. L'educació en línia, si ha vingut per quedar-se, ha de ser només el complement, no la base.

És evident que tornar a omplir les aules representa un risc per a l'alumnat, el professorat i les famílies, també per al personal d'administració i serveis dels centres educatius, pel que ara més que mai la infraestructura, el continent, esdevé un element vital en la recuperació de l'educació. La manca d'inversió en alguns centres escolars dificultarà la tornada a les aules...

Sembla força clar que per motius sanitaris i de salut, ara sí, les ràtios de les escoles i instituts s'hauran de reduir, i per tant caldrà reforçar i ampliar les plantilles dels equips docents, a banda de gestionar la mobilitat interna dels centres educatius pel que fa a les entrades i sortides, i de l'ús dels espais comuns (passadissos, lavabos, patis...).

L'escola i l'institut com a continent, i sobretot com a contingut amb tot el que ofereixen són un actiu per combatre les desigualtats i la segregació ja que (a priori) igualen el que, fora de l'escola i l'institut, és desigual i genera desigualtats.

L'educació a distància, des de casa i en línia, accentua les desigualtats perquè precisament aquest factor d'igualtat es dilueix i pesen molt més les motxilles i càrregues familiars, socials i comunitàries.

Acabem com puguem aquest curs, i enfoquem l'inici de curs com una oportunitat per millorar la qualitat educativa del nostre sistema; si durant anys repensar l'educació era una assignatura voluntària, ara és obligatòria!

dimecres, 13 de maig del 2020

La mascareta


No m'agrada dur la mascareta. La trobo incòmode i, tot i no ser claustrofòbic, dur-la m'altera la respiració i, sí, m'entela les ulleres...

Quan vaig en moto em passa tres quarts del mateix amb el casc. Ha de fer molta fred, o he de córrer molt (rares vegades), per baixar del tot la visera; normalment la duc alçada, o bé mig oberta un parell de dits. M'agrada que corri l'aire.

I escoltava l'altre dia a la ràdio qui deia que li agradava la mascareta perquè ens mirem més els ulls; i jo tinc la impressió que ens ignorem més (o ens reconeixem menys) aquests dies, si més no entre els coneguts i saludats, no sé si per la mascareta, que ens fa més anònims, o pel risc d'infectar-nos...

I desitjo que no, que la mascareta no hagi arribat per quedar-se, per més que ens l'acabin venent com un complement de moda més, combinable amb la corbata, el mocador o les sabates.

La mascareta em fa nosa, com també em fan nosa els guants, i malgrat això la porto perquè és el que toca, com ho toco tot, quan surto de casa, amb els guants. Vés quin remei, ens hi va la salut i la vida! És clar que l'ús de mascareta i guants també genera controvèrsia, pel que fa a la seva eficàcia contra la propagació del virus, entre els científics...

No les he provat, però potser preferiria una visera, una d'aquestes pantalles que pengen d'una diadema...

Potser és i serà aquest el càstig, part de la nostra (merescuda) condemna per haver estat tan irresponsables; ja és ben cert que el pitjor enemic de la nostra espècie som nosaltres mateixos.

Només espero que la vacuna ens alliberi de la mascareta, i que de nou puguem donar, i mostrar, la cara!

dimarts, 12 de maig del 2020

Les trampes del teletreball


Afortunats els qui, en l'estat d'alarma i el confinament, hem pogut seguir treballant gràcies al teletreball. Pitjor ho han passat, o ho estan passant, els que estan en un ERTO, i per descomptat els que han perdut la feina!

El teletreball ha estat adoptat d'urgència com a modalitat per molts llocs de treball de moltes empreses, administracions i entitats socials que s'hi han adaptat a corre-cuita, fent de la necessitat virtut.

I per necessitat s'hi han hagut d'adaptar moltes persones treballadores que han convertit, de forma improvisada, casa seva en la seva improvisada oficina! I moltes d'aquestes persones, especialment les que tenen mainada, fan autèntics equilibris per mantenir la seva atenció en la feina en aquesta nova oficina domèstica que és també centre escolar; fan teletreball però el teletreball tampoc és ben bé això...

I no és ben bé això perquè no tothom té tots els mitjans que el teletreball requereix; i no només parlo de dispositius, també de programes; per exemple, jo que fa temps que faig teletreball, tinc l'extensió del meu telèfon de l'oficina al meu ordinador de casa; això requereix d'un programari específic que ara aquests dies no tothom té, i moltes persones han hagut de posar a disposició el seu telèfon mòbil personal per a resoldre qüestions laborals.

I això potser és un detall, però són precisament els detalls el que marca la diferència. I aquest detall és una de les moltes trampes que amaga el teletreball.

Una altra és la clàssica confusió entre la flexibilitat i la disponibilitat; el teletreball aporta flexibilitat a la persona treballadora, de manera que pot desenvolupar la seva jornada laboral de forma combinada a l'oficina i a casa, o al cotxe o en un cowork o allà on sigui... Aquesta flexibilitat és possible per la major accessibilitat que té als elements bàsics de la seva feina (correu electrònic, carpetes i documents, telèfon...) sense necessitat de desplaçar-se i ser físicament a la seva oficina.

Però aquesta flexibilitat, fruit d'aquesta accessibilitat, no representa que tingui total disponibilitat, si no ho requereix tampoc el seu lloc de treball a l'oficina. Que jo pugui consultar el correu electrònic de la feina a les vuit del vespre no vol dir que a les vuit del vespre l'hagi de consultar i, encara menys, respondre!

Aquesta trampa, tot un clàssic del teletreball abans del confinament, ara s'accentua per una altra trampa que el teletreball té aquests dies de major reclusió domèstica: la dispersió horària de la jornada laboral.

El teletreball requereix tenir molt clar un marc horari, més o menys flexible segons les característiques del lloc de treball i els requeriments de l'empresa; i la disciplina en aquest punt és clau per evitar estar permanentment treballant, en jornades (tot sovint improductives) que s'estiren com un xiclet. Aquests dies el risc que això passi és encara major!

La majoria de les persones que aquests dies han saltat al teletreball acaben confessant que fan moltes més hores que a l'oficina; i el problema no és només la disponibilitat, sinó la manca d'altres activitats a fer, pel que part del temps abans destinat a activitats culturals, d'oci o logístiques ara s'inverteix a la feina des de casa; és aleshores quan el teletreball es converteix en una teranyina...

Afortunats els qui, en l'estat d'alarma i el confinament, hem pogut seguir treballant gràcies al teletreball. I si és cert el que es diu, que el teletreball ha vingut per quedar-se, ara només ens cal aprendre, col·lectivament, a aplicar-lo correctament!

dilluns, 11 de maig del 2020

Binocles


Hi havia flirtejat, però mai m'hi vaig apassionar del tot, tot i que tenia els elements bàsics per introduir-m'hi fàcilment: uns binocles, la guia Peterson, heretada del meu germà, i els Aiguamolls de l'Empordà a tocar. L'ornitologia, com anys abans els estudis de música, no em va atrapar suficientment i va acabar essent un altre intent frustrat que quelcom quallés en mi. Tampoc van ser-ho l'handbol i l'anglès, i sí el bàsquet!

A vegades me'n lamento, de no haver-ne après més dels ocells, i dels seus cants, del seu plomatge, les seves migracions i els seus costums. I això que els documentals d'animals m'encanten!

L'escoltisme tampoc m'hi va encaminar, tot i trepitjar sovint els Aiguamolls de l'Empordà. Al seu dia potser vaig mostrar més interès per la geografia i els mapes, però ni la geologia ni la botànica tampoc em van atrapar. Sobretot em vaig interessar més per les relacions i la condició humanes, i entre parlar de la fauna i flora que ens envoltava jo preferia, estant d'excursió, de campaments o de ruta, donar voltes i més voltes a la sociologia i antropologia de les nostres relacions. Potser per això anys més tard vaig decidir estudiar i ser educador social...

D'infant i jove a banda de l'esport, tots en general i el bàsquet en particular, també m'interessaven els cotxes. En comptes d'identificar fauna i flora, identificava esportistes i cotxes, aquests darrers fins i tot amb les llums nocturnes: podia distingir sense marge d'error el Fiat Ritmo del Seat Ronda, i reconeixia el motor del Simca 1.200 de la meva mare abans de veure-la aparèixer per la Cort Reial de Girona quan em recollia després de sortir del Conservatori de Música, que aleshores era sota les Voltes d'en Rosés...

En canvi, fins i tot avui, sóc menys àgil en distingir un martinet blanc d'un bernat pescaire... Sí, el bec i el plomatge són la clau!

L'altre dia, remenant entre els llibres de la biblioteca de casa vaig retrobar-me amb la "Guía de Campo de la Aves de España y de Europa", anomenada abreviadament "guia Peterson", però els binocles que fa vint-i-cinc anys feia servir quan era cap, ja no els tinc. Em sembla que no van sobreviure al trasllat de fa dos anys, ja que estaven en força mal estat...

Fa anys que no vaig als Aiguamolls de l'Empordà i el cert és que tinc moltes ganes de tornar-hi quan el "desconfinament" ens permeti sortir del municipi; tinc ganes de badar i veure les aus des dels aguaits, que d'observar les relacions humanes ja en tinc un tip!

Em sembla que començaré a ullar binocles, que la guia Peterson i els Aiguamolls de l'Empordà ja els tinc!

dissabte, 9 de maig del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Valentine Day"


L'any 1989 van ser The Rolling Stones a l'Estadi Olímpic, l'any 1990 The Ramones al Palau d'Esports, també de Barcelona, l'any 1992 Dire Straits a la Plaça Monumental i The Black Crowes a Zeleste; l'any 1994 Pink Floyd a l'Estadi Olímpic, el 1995 Sonic Youth, Paul Weller i un (també per mi i per alguns anys més) desconegut Beck...

Anys més tard, van ser Van Morrison i Bob Dylan al Poble Espanyol, Joan Baez al Palau de la Música, Bruce Springsteen al Camp Nou o Alan Parsons a Carcassone...

Aquest any havia d'afegir a l'inventari una quarta part de The Beatles, Paul McCartney, perrò ahir vaig rebre el temut, i previsible, correu electrònic de confirmació de cancel·lació del seu concert, previst per al 17 de juny a l'Estadi Olímpic. El concert no té data alternativa i la possibilitat de veure i escoltar en viu i en directe un Beatle, que mai havia tingut tan a prop, s'escola d'entre les meves mans, com tantes altres coses a causa del coronavirus...

Amb la il·lusió que em feia escoltar les seves grans cançons, i sobretot les de The Beatles!

Ni tan sols podré escoltar aquesta brevíssima cançó instrumental ("Valentine Day") que va perpetrar en el seu primer disc en solitari, titulat simplement "McCartney" i que es va publicar quasi al mateix temps que el darrer dels The Beatles, "Let it be".

Un primer disc en solitari potser més terapèutic que rellevant musicalment, tot i que conté petites joies com "Junk", repescada després de ser descartada per al "White album"; aquest primer disc va ser pràcticament manufacturat i fet a casa, ja que el va gravar quasi en solitari fent tots els papers de l'auca, fins i tot tocant tots els instruments...

Em consolo només, inútilment i resignada, amb el missatge de Paul McCartney que acompanyava el correu de cancel·lació del concert: “Esperábamos veros a todos este verano, lo habríamos pasado muy bien. La banda y yo lamentamos mucho no poder estar con vosotros, pero estamos viviendo una época sin precedentes y el bienestar y la seguridad de todos es la prioridad ahora. Espero que todos continuéis bien mientras esperamos que lleguen tiempos mejores. ¡Volveremos a rockear! Con cariño, Paul.”



divendres, 8 de maig del 2020

El refrany de la setmana, sobre el mes de maig


Vigila al maig, no t'agafi la marinada suat”, diu el refrany, i ja ens agradaria aquests dies notar la marinada sobre la nostra pell suada...

La marinada haurà d’esperar, i més en el nostre confinament, com els rucs dins l’estable, tot i que em sembla que sense passar fred: “no és bon maig si el ruc no tremola de fred a l'estable”. De moment ni marinada, ni fred, ni el tradicional raig diari, fins a la data certament escàs.

Diu el refranyer català que “el mes de maig, el mes més llarg de l'any”, i més llarg se’ns farà mentre no passem de pantalla, i qui diu pantalla diu de fase (de “desconfinament”); cada dia veig més lluny les trobades a la tercera fase, o a la segona que en realitat és la fase u...

Davant aquest panorama només el refrany “no hi pot haver dos maig en un any” em consola, i més veient la nostra incontestable condició de rucs, o d’ases, que ja sabem que n’hi ha a totes les cases: “a l'ase al mes de maig li ve una vegada a l'any, però per l'enamorat ho és tot l'any”.

Vés que l’amor no ens acabi condemnant a un confinament permanent...

dijous, 7 de maig del 2020

Petons en perill d'extinció


Res tornarà a ser com abans, ens diem aquests dies, em temo que sense acabar-nos-ho de creure del tot.

Què farem diferent passada la pandèmia? Treballarem diferent? És clar que per moltes persones la pregunta és, treballarem? Consumirem diferent? Viatjarem diferent?

Tardarem mesos a sortir d'aquesta situació si la sortida la marca la vacuna; i mentrestant anirem reconquerint, com ja hem començat a fer, petits moments i espais de suposada normalitat: sortir al carrer a passejar, jugar o fer esport, tornar a la feina, o potser algun dia trepitjar de nou l'oficina...

De moment hem anat fent en reunions i trobades virtuals per aplicacions que ni sabíem que existien, fent un curs accelerat sobre la marxa.

Res tornarà a ser com abans, i quan recuperem les reunions i les trobades presencials ja haurem après a prescindir dels petons i les encaixades de mà de cortesia, i ens resignarem, de moment, a contenir els petons, encaixades de mà i abraçades plenament sentides, i que fins fa dos mesos ens fèiem...

Res tornarà a ser com abans i potser ja podrem enterrar definitivament el debat sobre si les dones han de fer i rebre petons o encaixades de mà, i ara possiblement ni una cosa ni l'altra, siguem homes o dones.

No sé si caldrà instaurar una nova salutació i comiat de cortesia, si importarem la reverència nipona o si adoptarem el toc de colze, o toc de peu, o ho resoldrem amb un cop de cap alhora que alcem la mà tot dient "ei hola! / ei adéu!"...

Fa tot just dos mesos encara fèiem broma sobre si ens saludàvem o acomiadàvem fent-nos un petó o encaixant la mà, quan entràvem o sortíem d'una reunió, o quan ens trobàvem amb la família i amistats. Només dos mesos més tard ja sabem que poca broma, que ens hi va la salut, i fins i tot la vida!

Deixarem de fer-nos petons? Mai m'hauria imaginat que els petons poguessin estar en risc d'extinció!

dimecres, 6 de maig del 2020

Redescobrir Girona, en el meu cas...


Després de recuperar els infants perduts, els pobles, viles i ciutats han recuperat els adults o, més ben dit, nosaltres hem recuperat els pobles, viles i ciutats, Girona en el meu cas.

Cada dia, especialment a partir de les vuit del vespre, sortim com cargols després de la pluja, abandonant per moments la closca en la que hem estat confinats moltes setmanes, i encara ara.

Sortim al carrer i, tot i que coneixem sobradament la ciutat, Girona en el meu cas, la mirem i admirem amb uns altres ulls, ens hi aboquem amb una altra mirada, també amb una altra actitud, més responsable, més respectuosa, no sé si també més poruga...

L'altre dia vaig tornar a trepitjar Girona, però no per comprar ni fer cap encàrrec, sinó per córrer una estona. Des del barri del Pont Major vaig passar per Pedret, i després em vaig endinsar a la Devesa, per sortir a la zona del Güell, travessar el pont i el barri de Fontajau per tornar pel Trueta i el pont de l'Aurora per arribar de nou a casa.

Durant tot aquest recorregut, ho reconec, em va semblar retrocedir ben bé un segle! La majoria de la gent caminava o passejava, alguns corrien o anaven en bicicleta, i sobretot el millor, el que em va transportar il•lusòriament cent anys enrere, va ser que amb prou feines hi havia trànsit rodat! No descarto que fa cent anys hi hagués més trànsit del que em penso, però em sembla que, en general i tartanes a banda, la gent sobretot es desplaçava a peu, possiblement molt més del que ho fem ara...

Aquests dies els i les gironines redescobrim la ciutat en una mena de reconquesta de barris i indrets fins ara, potser, poc valorats (fins i tot maltractats), com el sector Güell i la Devesa, les hortes de Santa Eugènia, Sant Daniel i la seva vall, Fontajau i Domeny amb es ribes del Ter i fins i tot Pedret i el passeig que, resseguint el Ter riu amunt, desemboca al pont de l’Aurora, a les portes del barri del Pont Major. Fins i tot els carrers de l'eixample gironí, alliberats del dens trànsit rodat, semblen més verds i saludables!

Com l’Espinàs amb tants territoris d’aquí i d’allà, redescobrim a peu la ciutat, Girona en el meu cas, que normalment només mirem de passada, i ho fem amb una mirada àvida de reconèixer-la després de la pacient reclusió, i fins i tot amb l’esperança que ens sorprengui.

I la ciutat ens sorprèn, ens sorprèn perquè ens sorprenen els i les que, com nosaltres, s’hi passegen amb una virginitat recuperada, amb temps d’aturar-se i xerrar, a distància, amb amics, coneguts i saludats, amb temps fins i tot de badar...

La ciutat és la mateixa, nosaltres no; aquest és el secret, aquesta és la clau!
Només així serem capaços de transformar-la per fer-la més amable; només si som capaces i capaços de conservar l’amabilitat d’aquests dies, reconeixerem, d’aquí uns mesos, la ciutat que ara estem redescobrint i gaudint.

En cas contrari haurà estat només un somni passatger, ni tan sols d'una nit d'estiu, i tornarem a deixar-nos vèncer pels vehicles, a deixar-nos vèncer altra vegada per la pitjor cara de nosaltres mateixos...

dimarts, 5 de maig del 2020

Curt de vista...


Deu fer uns quaranta anys que copso la realitat, i em miro la vida, a través d'unes ulleres, i fa més d'una dècada que ho faig amb lents bifocals; progressives bifocals, per a ser més precisos.

Des de fa unes setmanes quan alço la mirada per fitar l'horitzó, el veig borrós, entelat, sense poder percebre nítidament la seva corbada línia. No em passa el mateix quan baixo la mirada per veure el que tinc a prop, a un pam del nas...

I per més que renti les ulleres, no hi ha res a fer, doncs no és un problema de les lents, dels vidres, sinó de la meva mirada.

L'estat d'alarma i el confinament han afectat a la meva capacitat de visualitzar el futur, de preveure escenaris a mig termini i, encara més, a llarg termini. Què farem aquest estiu? Anirem a la platja? Podrem fer les tradicionals trobades familiars a Garbet? I d'aquí un any, farem el Sant Jordi com abans?

Aquest diumenge passat vaig llevar-me d'hora per sortir (de nou!)  a córrer una estona, així en plan suau, però em vaig despertar, literalment, amb mitja vista entelada! Amb l'ull esquerre ho veia tot borrós, com si em trobés al bell mig d'una espessa boira. Durant unes hores vaig experimentar, amb l'ull esquerre, com fito aquests dies l'horitzó.

Vaig despertar la Sira i em va dir que semblava en David Bowie, que tenia un ull blau i l'altre marronós... Aquest color marronós deuria ser fruit d'un vessament, possiblement provocat per un augment de la pressió de l'ull, fruit de la meva uveïtis crònica.

Vaig anar al CAP i després al Trueta, i poc a poc vaig anar recuperant nitidesa. Les gotes habituals en aquests casos i una visita de control per avui van ser el tractament i la planificació. A migdia vaig recuperar del tot la vista, bé, tot el que per mi és recuperable.

El que encara no puc veure nítidament, però, és l'horitzó... I aquí no hi ha gotes que no arreglin!

dilluns, 4 de maig del 2020

L'àvia Assumpció...


L'àvia Assumpció en realitat no era la meva àvia, però es podria dir que va ser-ho aquests darrers vint-i-set anys, des dels meus divuit anys, quan vaig començar a festejar amb la Sira... Es festeja encara?

Des del primer moment, quan vaig començar a formar part de la família Canyigueral Viñals de Sarrià de Ter a principis d'estiu de 1993, l'àvia Assumpció em va rebre sempre amb els braços oberts, i em va tractar com un més de la família, amb aquella estima incondicional de les àvies, que a mi durant tots aquests anys també m'ha regalat.

Els néts i les nétes al final no ens deslliurem d'un sentiment de permanent deute amb els nostres avis i, especialment també en el meu cas, amb les nostres àvies, per tota la seva generositat, per migrats que fossin els seus recursos econòmics. Les àvies paguen amb una altra moneda, ja ho sabem, i l'àvia Assumpció no n'ha estat una excepció.

L'àvia Assumpció, filla de Can Tomàs de Sarrià de Dalt, va exercir d'àvia amb totes les seves nétes i el seu únic nét, i també amb les meves filles, besnétes seves, especialment amb les dues grans quan les seves dues àvies, aleshores més joves, encara estaven en la seva plenitud laboral. L'àvia Assumpció ens resolia aquella tarda que no podíem ser a la parada del bus escolar, o aquell matí de malaltia de la criatura... Les àvies al rescat, en el seu cas, la besàvia!

L'àvia Assumpció, vídua des de finals dels anys setanta, tenia quelcom que cap de les altres meves àvies, les de consanguinitat, no tenien, tot i ser si fa o no fa de la mateixa generació: carnet de conduir!

Potser us semblarà una estupidesa, un fet irrellevant, o potser només una simple anècdota, però per mi aquesta circumstància explica molt bé com era l'àvia Assumpció, i defineix molt bé el seu esperit. Quantes dones nascudes l'any 1924 coneixeu o heu conegut tenen o tenien carnet de conduir?

I perdoneu que hi insisteixi i ho reiteri: quantes dones (no persones en general, sinó dones!), nascudes als anys vint del segle passat tenien carnet de conduir?

L'àvia Assumpció es va treure el carnet de conduir no sense esforç, perseverança i dificultats, i se'l va treure ja de gran, quan el seu home, l'Àngel Cañigueral Cid va emmalaltir i perdre la vista. Treure’s el carnet i veure-la conduir era tota una declaració de principis, i d’intencions!

També defineix el seu caràcter generós i esperit altruista la seva col•laboració amb el Patronat de pares i mares de famílies de la Parròquia de Sarrià de Ter, fent de cuinera a les colònies d'estiu, o la seva entrega a la comunitat de Frater, acompanyant a persones amb discapacitat a Sant Feliu de Pallerols i fins i tot a Lourdes.

Per això a ningú ens va estranyar que, ja amb una edat avançada, en comptes de situar-se entre el públic per escoltar-ne els concerts, com la majoria dels seus coetanis, volgués formar part activa de la coral Els Cantaires de Sarrià de Ter des dels seus inicis i fins que, malauradament, en un dels tradicionals concerts de Nadal, va patir un ictus.

Allò va ser un cop molt dur per ella, i també per a la família. Aquells dies, mentre ella era a l'hospital Dr. Josep Trueta, a casa vam plorar molt. Aquella dona activa i energètica, restava mig paralitzada i amb enormes dificultats per parlar i comunicar-se. Reconec que a mi particularment això és el que més em va costar d'acceptar.

Tantes xerrades que hi havia tingut, tantes converses sobre la família, la política o, simplement, la vida mundana, i ara no sabia si m'entenia, i per mi el pitjor, jo no la sabia entendre, per més que ella s'hi esforcés.

Aquests darrers anys hem anat aprenent a viure amb la seva situació, ella també, i ha seguit participant a la majoria de les celebracions familiars, presidint com sempre la llarga i nombrosa taula. La dedicació i les atencions dels seus fills i la seva filla han estat admirables, teixint una xarxa de suport a primera línia per, tot i estar ingressada en una residència, fer-la sentir sempre acompanyada. Una xarxa ampliada per les seves nétes i besnétes, i per la resta de la família. Estima de veritat, amor en estat pur.

La pandèmia del Covid-19 ha estat, per ella, un escull massa exigent i el passat dijous 30 d'abril l'àvia Assumpció es va morir. No per esperades aquestes notícies són menys tristes. I més ens entristeix, aquests dies, no poder fer el dol abraçant-nos de veritat...

Aquests dies a casa he rebuscat les seves fotos i he vist una entranyable seqüència fotogràfica de la comunió de la Clàudia, quan l'àvia Assumpció li dóna el regal i es fonen amb una bonica abraçada... També he recordat les visites setmanals que la Irina li feia a la residència El Puig d'en Roca de Girona, durant tots els mesos que va fer-hi de voluntària, després de visitar altres residents... I recordat com reia, i se li il•luminava la cara, quan veia fotos de l'Abril i, sobretot, quan la veia en viu i en directe! També hem reviscut la foto amb la Sira fora de la residència amb un tros de coca (naturalment feta a casa!), per a celebrar el seu aniversari, fa dos anys...

L’àvia Assumpció estava molt orgullosa de la seva família, de les seves nétes i nét, besnétes i besnéts, i a banda d’àvia i, naturalment, de mare, es reivindicava per molt més, doncs és evident que era molt més. Dies enrere la meva mare em recordava que l’àvia Assumpció s’hi enfadava, mig en serio mig en broma, quan la meva mare s’hi referia o la cridava com a “àvia”; Mercè, li deia, jo no sóc la teva àvia, digues “Assumpció”! Geni i figura, rere un somriure sorneguer que va saber vèncer i sobreviure fins i tot a l’ictus!

L'àvia Assumpció en realitat no era la meva àvia, i jo l'he estimat i estimaré com una àvia més. Em sento afortunat que formi part de la meva vida, compartint-ne l'estima amb tota la seva família, que també és la meva.

I com tothom que l'hem estimat, la recordarem amb tendresa i afecte, testimoni inalterable d'una dona valenta.

dissabte, 2 de maig del 2020

Minuts Musicals instrumentals amb "Minutos Musicales"


Hi ha grups que quan pleguen saps que els trobaràs a faltar i és curiós que aquesta enyorança jo la senti especialment per dos grups de les Illes Balears: Ja t'ho Diré i Antònia Font.

Els primers, de Menorca, van ser una agradable companyia en la meva adolescència i joventut i d'ells he manllevat l'estat permanent del meu WhatsApp: suspès en l'aire...

Els segons, de Mallorca, em van fer xalar anys més tard espacialment a partir de la seva "Alegria"...

El curiós d'aquesta enyorança és que no espero, ni desitjo, que hi tornin, com han fet tants i tants grups anunciant retrobades després de (en alguns casos calculades) ruptures; no, el que m'hagués agradat és que no s’haguessin dissolt...

Afortunadament ens queden les seves cançons, que en ambdós casos em poden transportar als concerts viscuts, compartits i gaudits!

Avui és un bon moment per escoltar aquests "Minutos Musicales", per a més informació instrumentals, d'Antònia Font...


divendres, 1 de maig del 2020

El refrany de la setmana, sobre el primer de maig


No sé si avui, primer de maig, teniu previst sembrar cigrons, a banda de menjar-ne; i és que si el nap es sembra per Sant Bernat, "si vols tenir bon cigronar, el primer de maig l’has de sembrar."

Més complicat ho tenen els que aquests primers dies de maig tenien previst casar-se, especialment diumenge dia 3, la Santa Creu; potser hauran agraït, veient el refranyer català, casar-se finalment (i fatalment) en un altra data: "el maig comença amb una creu i qui es casa en té dues."

Però el primer de maig és, sobretot, el dia del treball, però el refranyer català sembla passar-lo per alt, ja que el refranyer parla més d'anar a missa que d'anar a la manifestació: "el primer de maig, a missa me'n vaig."

Aquest primer de maig, però, ni manifestació ni missa!