"Valerie". Minuts Musicals amb nom propi

Ja fa 10 anys que la cantant Amy Winehouse va engreixar tràgicament el "club dels 27!" La seva mort ens va privar de veure créixer i evolucionar una artista única, amb un gran talent i una veu extraordinària.

Dels molts excessos que Amy Winehouse va tenir (i patir) la música va ser el menys perjudicial, i alhora el que, atraient la resta, especialment la fama, les drogues, l'alcohol i la pressió, la va acabar matant...

A banda de deixar-nos per a l'eternitat la seva joventut, com tants altres músics i cantants, com els del "club dels 27" (Brian Jones, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrisson i Kurt Cobain), Amy Winehouse ens va deixar grans cançons, i més enllà de les popularíssimes "Back to Black" i "Rehab" en la seva curta discografia també hi trobem perles com "Valerie".

Aquesta cançó no apareix en cap dels seus dos discs, però sí que es va publicar com a senzill i en un disc amb les cares "b" de l'aclamat "Back to Black".

"Valerie" és una versió de la cançó homònima original del grup britànic The Zutons, i de la que el músic i productor Mark Ronson, a l'hora de fer-ne una versió li va demanar a Amy Winehouse que en participés; Ronson és el productor del disc "Back to Black"...

Podríem dir que la resta és història, però aquí la història no s'ha acabat, ja que encara no sabem qui és o era aquesta Valerie...  La protagonista de la cançó és  Valerie Star, una maquilladora i estilista amb la que Dave McCabe, líder de The Zutons, va tenirn un romanç...

Misteri resolt... i que soni la música!

Les cites dels llibres. "Un excés de felicitat", de Núria Martí Constans

"Totes les masses piquen", deia la meva àvia, donant-nos a entendre que tot el que és massa, o massa poc, no és bo, no sé si en un intent de circular, sempre, en la moderació, la ponderació, en la part central de la campana de Gauss.

Acceptant que qualsevol excés és potencialment dolent, a risc d'esdevenir perniciós, ho és també un excés de felicitat? Qui no s'ho preguntava, sinó afirmava, va ser l'escriptora Núria Martí Constans amb el llibre "Un excés de felicitat. Vint contes perversos" (Curbet Edicions, 2013).

En el llibre la prolífica escriptora gironina, encara que nascuda a Calella de la Costa, hi conrea amb habilitat l'art d'escriure contes, una de les seves especialitats literàries, mantenint sempre una incisiva mirada femenina, i fent-nos gaudir, sempre sense excés ni sense defecte, amb la lectura de cada un dels vint contes.

El llibre conté dues cites literàries entre la dedicatòria i el primer conte, i una d'elles és d'un dels referents literaris del gènere, Pere Calders.

"Em condemnaren només a pagar trenta pessetes per haver mancat a no sé quina llei d'espectacles públics. Però aquell mateix vespre ja era al carrer deixat anar, content de saber que una conducta recta sempre té premi."
"Un crim. Cròniques de la veritat oculta." Pere Calders.

"Totes les masses piquen", és ben cert, i en el cas de la felicitat prefereixo que em piqui per excés, que per defecte!

Aquest agost, dimarts, dijous, dissabtes

S'albira l'agost i, amb ell en el meu cas, les vacances!

Fa anys, molts anys que no faig vacances fora del mes d'agost, ja siguin tres o quatre setmanes; anys enrere n'havia fet al juliol, fins i tot algun any al setembre, però diria que fa, com a mínim, més de quinze anys que, també per a mi, l'agost és sinònim de vacances.

I si a l'agost faig vacances, publico menys al bloc, en aquest bloc, que tot i que no fa vacances, durant el vuitè mes pren un altre ritme a raó de tres publicacions per setmana. I si tradicionalment al mes d'agost he publicat els dilluns, dimecres i divendres, aquest estiu trenco el motlle i publicaré els dimarts, dijous i dissabtes.

El motiu? Ja l'he dit, trencar el motlle! A vegades fem les coses perquè un dia les vam fer així, fins que arriba el punt que les fem perquè sempre les hem fet així; i això no vol dir que sempre s'hagin de fer així, ja que també es poden fer d'una altra manera, tot i que sovint apareix una certa resistència al canvi, a fer-ho diferent, a trencar el motlle...

M'ha passat amb l'esport, quan després de molts anys amb una rutina, vaig haver de canviar-la; ens ha passat, qui més qui menys, amb la pandèmia, que ens ha obligat a deixar de fer coses que sempre havíem fet d'una manera, i que ara les fem d'una altra o, fins i tot, les deixem de fer.

A vegades som esclaus, de forma inconscient, o volgudament conscient, de les nostres dèries, de les nostres rutines, i és un exercici saludable trencar-les...

Així doncs, aquest agost, a partir de la setmana vinent i durant les properes cinc setmanes, aquest bloc s'actualitzarà cada dimarts, dijous i dissabte!

Xinjiang i el vestit del Barça

Les samarretes dels clubs de futbol fa anys que, a banda de ser l'element identificatiu del club i de l'equip, són un gran actiu de màrqueting, pel que és prescriptiu renovar-les cada temporada.

Amb tanta renovació, i tenint present que normalment es tenen tres models, no tots els dissenys són del gust de tothom; no sembla que sigui el cas de la propera temporada amb les samarretes del Barça, amb un primer equipament en la que destaca la creu de l'escut al pit, i un segon de color púrpura que pot tenir molt èxit!

Però no tota la tela que es talla és per a les samarretes, i els clubs ja fa anys que també tenen molta cura de la imatge dels seus equips en els desplaçaments, quan viatgen, amb l'anomenat vestit de carrer, o vestit de passeig.

El Barça semblava que tenia coll avall la signatura d'un nou contracte amb la marca H&M, i sembla que finalment no s'ha pogut tancar per una qüestió, com a mínim, controvertida.

Resulta que en la seva política aquesta marca sueca de moda té el compromís de no utilitzar cotó provinent de la regió xinesa de Xinjiang, regió que acumula nombroses denúncies d’abusos dels drets humans per treballs forçats. Aquest compromís de la marca de moda, lluny de reforçar l'acord amb el FCB l'ha trencat, sembla que pel temor del club de perdre influència i mercat (ingressos) en altres acords comercials amb empreses xineses...

Amb la globalització l'esport i el futbol també s'han globalitzat, i ja fa temps que les televisions marquen els horaris dels partits, ja no només per a ser vistos als propis països, també en altres mercats, i el de la Xina és un dels importants, també per al Barça.

Per això, suposo, aquesta controvertida situació, en la que l'interès econòmic venç l'ètica; és clar que en aquest cas no parlem només del Barça; precisament ahir al diari hi llegia que les importacions europees de Xinjiang han crescut, aquest any, un 131% tot i les múltiples denúncies contra els drets humans.

Avui parlem de l'ètica i de com es vesteix el Barça, i potser també caldria parlar de l'ètica i de com ens vestim nosaltres, i de la petjada ecològica i contra els drets humans que deixa la roba que vestim i ens posem cada dia... La factura de la globalització, certament, és molt cara.

Hugo Millán

L'any 1988, amb 14 anys, vaig gaudir molt del Campionat del Món de 250cc de motociclisme que va guanyar Sito Pons.

Aleshores les cites televisives amb les motos eren molt esperades i amb el meu germà procuràvem no perdre-nos-les... 

També vaig gaudir quan, l'any següent, va repetir Campionat del Món, i un jove Àlex Crivillé va guanyar en 125cc, i deu anys més tard en 500cc!

També m'he alegrat d'altres triomfs de pilots catalans, com els de Dani Pedrosa o, més recentment, els de Marc Màrquez. 

També hi ha qui, al seu dia, va gaudir amb els 12+1 Campionats del Món del mític Ángel Nieto, i vibrar amb tants altres pilots catalans i espanyols... 

Aquesta és la cara bonica d'aquest espectacular i arriscat esport, i la cara tràgica són les caigudes, les lesions i, malauradament, les morts, que també es produeixen. 

Aquest cap de setmana ens ha colpit especialment la mort d'un jove pilot en fase de formació, Hugo Millán, de només 14 anys! 

14 anys, els mateixos que jo tenia quan vaig veure guanyar el primer Mundial a Sito Pons. 14 anys, un menys que la meva filla petita... 14 anys no és edat perquè mori ningú, i menys sobre una moto! 

A vegades lloem la precocitat d'esportistes d'elit que, com en el cas de les motos, guanyen curses i campionats abans de poder tenir el carnet de conduir... Fins i tot admirem les imatges de grans pilots que de ben petits sembla que van aprendre a anar abans en moto que en bicicleta! 

La prematura mort del jove pilot ens colpeix perquè sota la granota de pilot hi havia un noi, quasi encara un nen, un noi que segur que, com la seva família, era conscient dels riscos de córrer i competir sobre una moto. 

Quan passen aquestes desgràcies jo també em pregunto què feia un noi de 14 anys competint sobre una moto, sobretot perquè jo als 14 anys simplement les mirava a la televisió... 

A bodes em convides!

La pandèmia del coronavirus va impedir-me, l'any passat, assistir al darrer casament al que em van convidar. Els nuvis, ja feliçment casats, van celebrar la cerimònia aquest any, mesos després del que tenien previst, en petit comitè i seguint les recomanacions i les mesures preventives (restriccions) de la Covid-19...

Del darrer casament que vaig anar ja fa uns anys, i de moment no n'hi ha cap a l'horitzó... Ara les parelles no es casen tant, i les que ho fan solen fer cerimònies i convits més modestos, menys multitudinaris...

M'agrada que em convidin a casaments i m'agrada molt més assistir-hi! No sé, serà que m'agraden les festes familiars, també les que no són de la meva família...

Sense cap en perspectiva no puc fer res més que recordar els casaments als que he assistit, i precisament avui en recordo un de particularment especial: el meu!

Avui fa 23 anys que, sota un sol de justícia i amb molta calor, em vaig casar amb la Sira. Calor a banda, el recordo com un dia molt emocionant i emotiu, envoltats de la família i amistats, en total unes 190 persones; fotos i records a banda, del casament encara en conservo alguns documents, com la llista de convidats, el model d'invitació, el llibret de la cerimònia, la (sempre complexa i arriscada) distribució de les 20 taules i fins i tot el llistat, ben detallat, dels regals i ingressos que vam tenir, i de totes les despeses: vestits, anells, convit, viatge... naturalment tot en pessetes!

Vint-i-tres anys després, repassant la llista d'invitats, també les fotos d'aquell dia, encara es mantenen parelles, d'altres han canviat, i malauradament no són poques les persones que, per llei de vida o no, ja no hi són...

M'agraden molt els casaments, i del meu en tinc un gran record: per mi ha estat el millor al que he assistit i, possiblement, assistiré mai... Això no vol dir que no vulgui assistir-ne a cap més, al contrari! Per mi, si rebo una invitació, a bodes em convides!

"Baba O'Riley". Minuts Musicals amb nom propi

"Terme infantívol per àvia"; així defineix el nostre diccionari la paraula baba. Aquesta paraula jo no l'he fet servir mai atribuïda a les meves àvies, però l'he sentida en algunes famílies. Sense anar més lluny el periodista i escriptor Rafel Nadal s'hi refereix a la seva, d'àvia, a qui precisament dedicarà el seu nou llibre, "La baba Montserrat. Quan s'esborren les paraules", per tancar la seva particular trilogia familiar després de publicar "Quan érem feliços" (2012) i "Quan en dèiem xampany" (2013).

El títol d'aquesta mítica cançó dels The Who, popularitzada en versió remesclada com a sintonia de la sèrie "CSI: New York", no fa referència a cap àvia, sinó a un altre "Baba", el líder espiritual hindú Meher Baba, qui al seu dia va inspirar el component de la banda Pete Townshend; una altra inspiració d'aquest mestre espiritual hinduista va desembocar en la popular cançó "Don't Worry, Be Happy" de Bobby McFerrin...

Resolt el 50% del títol  l'altre 50% es deu al músic i compositor minimalista Terry Riley, també admirat per Townshend.

"Baba O'Riley", publicada l'any 1971 dins el disc "Who's Next", és el vestigi, com d'altres d'aquest disc, d'una obra no publicada per The Who, una òpera rock que van estar preparant després de publicar "Tommy" (1969). L'òpera rock, que s'havia de titular "Lifehouse" contenia una llarga versió de mitja hora d'aquesta cançó que finalment, descartat el projecte "Lifehouse", es va reutilitzar, en una versió més curta, per al disc.

Després de "Who's Next" The Who van publicar, llavors sí, la seva segona òpera rock, "Tommy", però això ja és una altra història...

Les cites dels llibres. "Xargay, el vol d'una ratlla", de l'Ajuntament de Girona

A la modesta llibreria de casa meva no tots els llibres són novel·les, també hi ha llibres de poesia, assajos, llibres d'història, de fotografies i sí, fins i tot hi ha algun catàleg d'exposició!

Reconec que aquests darrers no abunden, i dels pocs que tinc aquest sobre l'Emília Xargay és un dels que més m'agrada. Publicat l'any 2007 en motiu d'una exposició de la seva obra per les Fires de Girona, coincidint amb el 80è aniversari del seu naixement, i el 5è de la seva mort, el catàleg recull de forma extensa, i a través de diferents veus i mirades, la vida i obra de l'eugenial artista sarrianenca.

El catàleg conté diferents cites, algunes de la pròpia Emília Xargay, i a mi m'agrada especialment aquesta del primer capítol:

"Pel saberut, pel qui es pensa que tot ho sap, gairebé tot resulta ridícul. Pel qui és raonable, per a la persona que raona, gairebé res no resulta ridícul." Goethe.

Aquest catàleg li va fer justícia, tot i que no sé si, encara avui, Emília Xargay té, més enllà de les nostres comarques, el reconeixement que mereix...

La memòria del foc

No sé si el foc té memòria, ja que sovint passa sobre terra cremada. El que sí té, el foc, és que se’ns queda gravat a la nostra, de memòria, i per llunyà que sigui el record sempre en resta un vestigi que el manté viu.

Recordo, per exemple, observar des de Montjuïc, atònit, les flames que cremaven a la muntanya dels Àngels al juliol de 1983, el primer incendi que recordo; o com amb els amics del CAU a l'agost de 1994 vam presentar-nos de voluntaris per col·laborar a l'extinció del foc que aquell estiu va cremar a la comarca de La Selva; i naturalment el record del foc de l'Alt Empordà de 2012, que viscut des de Cantallops inevitablement va fer aflorar la memòria del foc de 1986...

D'aquell incendi en tenim memòria, memòria documentada l'any 2006, vint anys després d'aquell terrible incendi...

Aquesta és la "Memòria del foc de 1986"... El documental dura un xic més de tres quarts d'hora, però cada minut paga la pena!

Imprudència o temeritat?

No hi ha dona embarassada que durant la gestació no s'hagi preocupat, i previngut, sobre la toxoplasmosi, una malaltia provocada per el paràsit "toxoplasma gondii", paràsit que sol habitar en els gats i en la carn crua, i que pot tenir terribles conseqüències per a la vida que està en camí...

El cas és que quan aquest paràsit entra en contacte amb els ratolins, els rosegadors, diuen els investigadors, mostren una conducta més arriscada i menys temerosa davant els seus depredadors felins, esdevenint així una presa fàcil; a més, per interès del paràsit, amb la posterior ingesta aquest torna de nou al cos del felí...

D'aquesta història de la toxoplasmosi m'interessa la derivada conductual en els rosegadors, i no sé si els investigadors també l'han relacionada amb les conductes més arriscades, menys temeroses davant els perills, d'algunes persones a qui els agrada més el risc, a qui els agrada viure al límit.

Penso per exemple en Álvaro Bultó, que va morir practicant "wingfly", un esport extrem que consisteix en volar (planejar) amb un "vestit amb ales", o Vince Reffet, l'anomenat home ocell, que va morir mentre entrenava amb el seu artefacte volador...

Les seves morts poden ser equiparables a la d'altres esportistes que moren practicant seva passió (i professió), com passa algunes vegades amb pilots d'automobilisme o motociclisme...

Hi ha d'altres morts, també associades al risc, que ens poden semblar més estúpides, en cas que alguna mort es pugui titllar així; dies enrere vaig llegir que una influenciadora de Instagram, Sofia Cheung (no sabia qui era...) va morir en precipitar-se cascada avall mentre intentava fer-se una "selfie" a Pineapple Mountain...

No és la primera mort per una "selfie" i lamentablement no serà la darrera, i la majoria d'aquestes morts són de joves; segons algunes estadístiques situen la mitjana als 22 anys.

Imprudència? Temeritat?
Una imprudència temerària, que com diu el diccionari és la "negligència o manca de precaucions inexcusable, contrària a una prudència raonable." Per mi aquí la paraula clau és inexcusable...

Em sembla que en el meu cas, temerós de mena i al contrari (per exemple) que Philippe Petit, el meu contacte amb la toxoplasmosi va ser més aviat llunyà, sinó definitivament nul!

Feixes cremades

És impressionant, i alhora desolador, veure com els incendis descarnen el paisatge i ens el mostren despullat de qualsevol color, verd, marró, que no sigui el gris i negre de les cendres.

El foc deixa sota les seves flames el cadàver inert de la terra, descobrint-nos el seu veritable relleu, desproveït de vida, com un cos que es descompon irremeiablement...

De les cendres, com l'au Fènix, en brotarà de nou la vida, tenyint de nou de verd el seu mantell, d'un verd esperança que avui no imaginem, d'un verd que no esborrarà el devastador negre que avui ho taca tot...

L'incendi del Cap de Creus, entre Llançà i el Port de la Selva, no només ens ha tenyit de sutge i tristesa aquest estiu, també ens ha mostrat desproveïdes de vida un munt de feixes que ahir eren ermes, i abans d'ahir curulles de vida, i d'activitat. I aquests dies hem tornat a parlar de vinyes, que com les del poeta també eren verdes, també vora el mar, tot i que ja fa anys, dècades, fil·loxera a banda, que no ens fan companyia...

Fantasiegem de nou sobre si caldria tornar a treballar aquelles feixes, que com tantes altres de tantes altres vessants, de tants altres llocs, resten abandonades, vestigi d'una activitat que al seu dia va deixar de ser productiva, i que avui potser tampoc ho seria. Que la natura les domini de nou potser no és el problema; sí que ho és que cremin víctimes d'una negligència, o intencionadament, devorades pel foc.

Les feixes cremades del Cap de Creus ens recordaran durant dies, setmanes, mesos i anys fins a quin l'estupidesa humana no té límit, i el pitjor, sembla no tenir remei...

La llengua viperina del poder

El serial futbolístic de l'estiu l'havia de protagonitzar el Barça amb la renovació de Leo Messi i la necessària, i urgent, sortida de jugadors del vestidor, però el diari digital "El Confidencial" l'ha contraprogramat amb les polèmiques gravacions del president del Real Madrid, Florentino Pérez, que més que un serial s'estan convertint en autèntic un culebrot! 

La filtració d'aquestes converses, gravades fa una colla d'anys, ha generat un intens debat periodístic sobre la necessitat o conveniència que els mitjans de comunicació se'n facin o no ressò, també sobre l'ètica de fer-les públiques, entenent que es van produir en l'àmbit privat i sense el coneixement ni consentiment del magnànim president blanc...

Més enllà d'aquest debat, necessari, interessant i interessat, el que fan aquestes filtracions és despullar Florentino Pérez, abanderat del "señorío", i mostrar-nos-el sense focus ni artificis, sense màscara, ensenyant-nos la seva llengua viperina. 

De fet aquestes declaracions, i especialment les que fan referència als mitjans de comunicació, mostren la pitjor cara del poder, la que vol controlar l'opinió pública i publicada, la que vol controlar els mitjans, un poder que ara té la veu de Florentino Pérez i que versa sobre el futbol, i que malauradament també s'exerceix, si fa o no fa, a la política, a les empreses i a les organitzacions.

Escoltar Florentino Pérez titllant de cul d'olla als jugadors o entrenadors pot ser un divertimento, si voleu, però escoltar-lo parlant així del seu abús de poder sobre els mitjans de comunicació, inclosos els públics,  és quelcom diferent i més greu, i no fa cap gràcia... 

Aquest abús de poder, que ara hem sentit de la veu del magnànim president blanc, no és una exclusivitat seva, i el preocupant és que ell, i d'altres persones amb poder en l'esport, l'empresa o la política, l'exerceixin impunement. Aquest és el veritable verí... 

"Roxanne". Minuts Musicals amb nom propi

Si The Police no haguessin anat a París a l'octubre de 1977, per a tocar juntament amb The Damned, un dels principals grups de l'escena punk del moment, potser no haurien composat un dels seus primers èxits, la cançó "Roxanne".

La cançó parla d'una prostituta, Roxanne, i diu la història que en aquell viatge Sting les va veure per primer cop i de prop a París, pels voltants de l'hotel de mala mort on s'allotjaven. El nom de la cançó, però, no li va inspirar cap prostituta, sinó un personatge de l'obra de teatre "El Cyrano de Bergerac", Roxana, cosina de Cyrano; resulta que en alguna paret prop de l'hotel hi havia l'anunci d'una representació teatral de l'obra, i Sting es va quedar amb el nom...

La cançó relata una història d'amor impossible, l'enèsima entre un home i una prostituta, i sí, al seu dia ja vam dir que per la temàtica ens fa pensar en la "Roberta" de Billy Joel.

"Roxanne" es va publicar en el primer disc de The Police,  Outlandos d'Amour (1978), i és una de les cançons imprescindibles d'aquest extraordinari trio!

Les cites dels llibres. "Libertad emocional", de Ferran Salmurri

Dies enrere parlava de la importància que va tenir el llibre "Intel·ligència emocional", de Daniel Goleman; naturalment aquest no va ser ni el primer ni l'únic llibre sobre el tema, i són molts més el que s'han publicat arreu, també a casa nostra, també d'autors nostres.

Fa una colla d'anys a casa va aterrar el llibre "Libertad emocional. Estratégias para educar las emociones" (Paidós, 2004), del psicòleg Ferran Salmurri, un llibre que no només volia ampliar la modesta biblioteca domèstica, també els coneixements d'una parella jove (tot i que ja amb anys de relació), i d'uns pares novells, aleshores ja amb dues criatures, i la tercera en camí; una parella, com totes, amb la necessitat d'entrenar les emocions...

I és que sí, tal i com exposa el psicòleg Ferran Salmurri, les emocions es poden educar, es poden entrenar.

El llibre conté una cita a l'inici del llibre d'Aristòtil,

"Som el que fem dia a dia. De manera que l'excel·lència no és un acte, sinó un hàbit." Aristòtil

... i d'altres al llarg del llibre; trobo especialment significativa la que hi ha a l'inici del primer capítol:

"Cap home és lliure si no és amo de sí mateix." Epictet

Podem no controlar, sempre, les emocions, sí el que fem amb elles, com les gestionem... Llibres com aquest hi ajuden, ajuden a reconèixer-les, a gestionar-les, a entrenar-les...

Florentino Pérez confidencial

"L.A. Confidential" és una molt bona pel·lícula de cinema negre estrenada a finals dels anys noranta, protagonitzada entre d'altres per Russell Crowe, Kim Basinger, Kevin Spacey, Danny DeVito i Guy Pearce. A la trama, realment enrevessada, tres policies han de treure l'entrellat d'una intriga criminal amanida pels draps bruts del departament de policia...

De draps bruts tothom en tenim, no només el Departament de Policia de Los Angeles, no només el Real Madrid!

Els draps bruts es renten a casa, però a vegades és necessari airejar-los i fer-los públics, sobretot si són objecte de delictes o de fets punitius. No és el cas, sembla, de les declaracions del president del Real Madrid, Florentino Pérez, que tot i fer-se i enregistrar-se (?) fa anys, aquests dies s'estan ventilant pels mitjans de comunicació.

En converses aparentment privades el magnànim president del Real Madrid es desfà en crítiques i menyspreus parlant de jugadors històrics com Raúl González, Iker Casillas o Cristiano Ronaldo, i de l'entrenador José Mourinho.

El seu interès periodístic és qüestionable, i la seva utilitat deu ser desgastar la figura d'un president que, a aquestes alçades, no sembla que res pugui erosionar-lo, ni tan sols aquestes filtracions.

Les gravacions són suculentes i conviden a sucar-hi pa, però abans d'untar-nos-en els dits és pertinent calibrar si aquestes declaracions són de les que caldria fer públiques, o de les que s'haurien d'haver quedat en la confidencialitat i privacitat de qui les va dir, i qui les va escoltar...

La confidència és l'acció, o l'efecte, de confiar, i la confiança, ja ho sabem, és material sensible, fràgil; quantes confidències guardem de les altres persones? Quantes són les confidències que les altres persones ens guarden i protegeixen?

A vegades, paradoxalment, la fragilitat de les confidències és inversament proporcional al poder que ostenta la persona a qui les protegim, i com diu la cançó de Barcelona, "Florentino Pérez tiene poder!"

Com qualificar Naim Darrechi?

Fins abans d'ahir no sabia qui era Naim Darrechi.
De Naim fins ara coneixia el músic i cantant català d'Operación Triumfo, Naim Thomas, i el futbolista Mohamed Alí Amar, més conegut com a Nayim, format al Barça i que després de jugar a Anglaterra va passar a la història del futbol europeu, sobretot, gràcies al seu espectacular gol que li va donar al Real Zaragoza la seva primera i única Recopa d'Europa, l'any 1995!

Fins abans d'ahir no sabia qui era Naim Darrechi, fins que les meves filles abans d'ahir van posar el seu nom sobre la taula, a l'hora de sopar. Resulta que aquest mallorquí de 19 anys és un dels influenciadors espanyols més importants, especialment a Tik Tok, on té uns 26 milions de seguidors.

El cas és que aquest nen ric, en una conversa a YouTube, va dir sense vergonya ni rubor que ejacula a dins en les seves relacions sexuals, sense avisar ni demanar el consentiment a les seves parelles, quelcom que fa deliberadament, i que davant les queixes de les noies ell diu que és estèril i que s'ha operat, és a dir, una mentida.

No sé si el noi és conscient que la seva fatxenderia li pot sortir molt cara, d'entrada pel rebuig per la seva conducta i per parlar-ne de forma desvergonyida, després per la possibilitat que, tal i com va dir la ministra d'Igualtat, Irene Montero, hagi incorregut en un delicte d'abús sexual en treure's el preservatiu o ejacular dins sense el consentiment i podria ser acusat d'agressió sexual.

Per a més inri, aquest jove "tiktoker" ja va generar polèmica quan es va declarar contrari a l'avortament, amb unes desafortunades declaracions, del tipus "si te has descuidado y te has quedado embarazada, te jodes, pero no te cargues al bebé..."

En fi, que davant tal personatge no sabria com podria definir-lo: idiota?, estúpid?, imbècil?... El cert és que tots aquests adjectius qualificatius es mouen si fa o no fa per allà mateix, però cap d'ells li acaba de fer justícia, ja que es queden curts. Pot ser això i molt més: fatxenda, cregut, egòlatra, pocavergonya, fanfarró... però sobretot és una cosa: masclista.

Un masclista jove i ric a qui l'únic que cal agrair-li és la seva vanitat, que ens ha fet veure el masclista que porta dins... Ja ho va dir Antoine de Saint-Exupery: "per als vanitosos tots els altres homes són admiradors"; en aquest cas, per als influenciadors "youtubers" o "tiktokers" podem canviar la paraula admiradors per "followers", seguidors...

Per a Naim Darrechi totes les dones deuen ser receptacles on ejacular impunement, com qui juga a la ruleta russa a veure quina queda embarassada... Les seves disculpes, en una efímera història de Instagram recorrent al tòpic del "fora de context", semblen fetes més per recomanació d'algun servei jurídic, que no per penediment ni del que va dir, ni del que diu que ha estat fent...

Tots aquests adjectius (fatxenda, cregut, egòlatra, pocavergonya, fanfarró...) combinen amb el de masclista, i defineixen Naim Darrechi... A diferència dels altres Naim que coneixia, el d'aquest jove és un talent malaguanyat...

No és passió, és violència

El futbol aixeca passions! Encara diria més: el futbol és passió!
Ho és el futbol, també qualsevol altre esport, i naturalment moltes altres activitats...

El futbol, aixeca passions i aquest ha estat un cap de setmana especialment apassionant, amb les finals de la Copa Amèrica i de l'Eurocopa. Entenem que el futbol és passió en una de les moltes definicions que té la paraula: "emoció molt forta."

Certament el futbol emociona, aixeca passions, i malauradament no només les més nobles; el futbol també desperta les pitjors emocions, també de manera molt forta, emocions que deriven en odi i violència.

Anglaterra va perdre la final de l'Eurocopa contra Itàlia a la tanda de penals, i els tres jugadors que van fallar-los, Marcus Rashford, Jadon Sancho i Bukayo Saka, han rebut una allau d'insults racistes a les xarxes socials per part d'aficionats anglesos. La federació anglesa de futbol i el govern britànic han hagut de sortir al pas, en defensa dels jugadors i reclamant respecte, i la policia està investigant les publicacions.

No sé si els aficionats que vomiten piulades i publicacions racistes contra els jugadors són els mateixos que fan créixer els índexs de violència masclista contra les dones: segons un estudi la violència masclista augmenta un 26% quan juga la selecció anglesa de futbol, i s'incrementa fins un 38% si aquesta perd. Alcohol i frustració alimenten perillosament la violència masclista...

La vinculació de l'esport en general, i particularment el futbol, amb la violència no és nova; malauradament és una relació estreta i són molts, i d'arreu, també de casa nostra, els exemples que ho fan evident, encara avui.

El futbol aixeca passions, i en un altre ordre de coses, malauradament també desperta la violència, que no és el mateix...

Messi es treu l'espina

Lionel Messi fa 14 anys que tenia una espina clavada, una dolorosa espina que al llarg d'aquests anys s'ha anat clavant més endins al ritme de finals perdudes, i que fins aquest cap de setmana no s'ha pogut arrancar.

Messi ha guanyat, finalment, un títol amb la selecció absoluta de l'Argentina, el gran deute pendent que tenia Messi amb el seu país, i segurament el futbol amb Messi. L'Argentina de Messi ha guanyat la Copa Amèrica d'enguany sense que Messi brillés especialment a la final, sí rotundament en el conjunt del torneig. Amb el xiulet final Messi va caure agenollat, plorant emocionadament, traient-se la dolorosa espina, alliberant-se del feixuc pes de la història, i tot l'equip el va anar abraçar i, minuts més tard, el va mantejar alçant-lo per a la història!

Al 2007 un joveníssim Messi va perdre la primera final amb l'absoluta, perdent la Copa Amèrica contra Brasil; l'any 2015 Argentina va perdre la final contra Xile a la tanda de penals, i l'any següent, en una edició especial de la Copa Amèrica, va tornar a perdre la final contra el mateix rival, i també a la tanda de penals, fallant-ne un l'astre argentí.

Però no totes les finals disputades per l'Argentina de Messi les ha perdut disputant la Copa Amèrica; també va perdre la final del Mundial 2014 a la pròrroga contra Alemanya. La malastrugança de Messi amb l'Argentina semblava irremeiable, un mal endèmic, essent incapaç de vèncer a les finals, quelcom que feia més habitualment amb el Barça...

Fins aquest any, fins aquest estiu, fins que aquest cap de setmana Messi finalment s'ha tret l'espina clavada i, d'alguna manera, s'ha reconciliat amb l'Argentina, i l'Argentina amb ell... 

Hi ha dues dades que aparentment no tenen res a veure amb aquesta victòria, però que com a dades són allà: aquesta ha estat la primera final que Messi ha jugat sense Maradona, i sense estar vinculat a nivell contractual amb el Barça...

"Ahí lo dejo!"

"Hello, Dolly!" Minuts Musicals amb nom propi

Em fascinen, ho reconec, les històries que hi ha rere els càstings de moltes pel·lícules, en el procés d'elecció de l'elenc artístic que la protagonitza, els actors i actrius que han descartat temeràriament papers, també els i les que, tot i no ser la primera opció, ni la segona ni la tercera, els han acabat protagonitzant i esdevenint icona de la pel·lícula.

Del primer cas no puc oblidar el de Tom Selleck, l'etern Magnum, que precisament per seguir fent aquest paper d'intrèpid investigador privat, va rebutjar el de Indiana Jones que finalment faria, per a glòria seva, Harrison Ford.

Del segon cas podem parlar de Barbra Streinsand i la seva participació a la pel·lícula "Hello, Dolly!", adaptació cinematogràfica del musical de Broadway. Descartada l'actriu que va fer la versió a Broadway, la primera opció del director, Gene Kelly, va ser Judy Garland, descartada pels productors, i fins a 4 actrius van optar al paper, entre elles Bette Davis i Julie Andrews.

Barbra Streisand va arribar al projecte després del seu debut cinematogràfic amb "Funny Girl", amb Oscar inclòs, lligada pel contracte que tenia amb la productora.

Streisand, molt més jove que les altres actrius descartades o que havien descartat el paper, molt més jove que el personatge, Dolly, que va acabar interpretant, va haver d'encaixar en un rodatge del que sempre ha dit que es va sentir incòmode...

La pel·lícula va ser un èxit, i també la cançó, "Hello, Dolly!", popularitzada per Louis Armstrong anys abans... 

A vegades, com en aquest cas, el que passa a la rerebotiga de la pel·lícula bé valdria una pel·lícula!

Les cites dels llibres. "¡Arriba el campo!", de Jordi Font i Agulló

Podem pensar que el franquisme és quelcom llunyà, fins i tot aliè a nosaltres; llunyà en el temps, llunyà en la distància... Podem pensar-ho i seguir-nos enganyant, o bé recórrer a la història i acceptar que el franquisme ni ens és tan llunyà, ni tan aliè, per més que el situem al segle passat, i l'identifiquem i el situem, avui per avui, més enllà de les nostres comarques...

"¡Arriba el campo!: primer franquisme i actituds polítiques en l'àmbit rural nord-català" (Diputació de Girona, 2001), de l'historiador Jordi Font i Agulló, ens retrata com el franquisme va penetrar, també, en l'àmbit rural de les nostres comarques, observant especialment l'Empordà, a través de la recerca arxivística i de la recollida de testimonis orals.

El llibre, que certament té una mirada local, pren també universalitat per les semblances del fenomen amb l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista. D'aquí que no resulti gratuïta, ans al contrari, aquesta cita del polític, escriptor i historiador italià Angelo Tasca amb la que s'inicia el prefaci del llibre:

"Para nosotros, definir el fascismo quiere decir ante todo escribir su historia. Una teoría del fascismo tendría que partir del estudio de todas sus formas, de las encubiertas como de las manifiestas, de las reprimidas tanto como de las triunfantes; pues hay varios tipos de fascismo, y cada uno encierra tendencias múltiples y a veces contradictorias, que se desarrollan y pueden llegar a modificar algunos de sus rasgos fundamentales. Definir el fascismo equivale así a comprender esa evolución, a captar la "diferencia específica" en un país determinado y en una época determinada."  Angelo Tasca.

No sé si el coneixement del nostre passat és un deure; com a mínim és una responsabilitat ineludible...

Les llàgrimes de la derrota

Diuen que les tandes de penals són un cara o creu, però diria que no vaig ser l'únic que va témer que Espanya la perdria just abans de començar-la, en el sorteig, moneda enlaire, per escollir la porteria i qui llançaria primer: mentre a Giorgio Chiellini, el veterà capità italià, se'l veia, tot murri, molt segur del que volia, Jordi Alba, capità des de la substitució de Busquets, se'l veia perdut, com si no entengués res... 

Allò va ser un mal presagi. Itàlia va fallar menys i va passar. L'Espanya de Luis Enrique, que va fer un gran partit, es va quedar a les portes de la final... 

El jove Pedri, la darrera perla del Barça i de la selecció espanyola, i que en aquesta Eurocopa ha brillat i madurat a parts iguals, va plorar desconsoladament al final del partit, perduda la tanda de penals... 

La imatge no és nova, i es reprodueix cada temporada davant eliminatòries i finals perdudes, descensos consumats o ascensos que s'escapen... 

És inevitable que, en aquests moments, les emocions aflorin, i si l'eufòria inunda a qui guanya, la tristesa i desolació s'apodera de qui perd.

Luis Enrique, el seleccionador espanyol, a la roda de premsa posterior a l'eliminació va parlar de les llàgrimes:

"Estoy cansado de ver en los torneos de alevines a los jugadores llorando. Hay que empezar a gestionar la derrota de otra manera. Hay que felicitar al rival. Esto enseña a los niños que cuando se pierde no hay que llorar. Hay que felicitar al contrario y levantarse."

Tenint clar que les llàgrimes de la derrota són inevitables, també naturals i, per tant, s'han de deixar baixar, entenc i comparteixo amb Luis Enrique la necessitat de gestionar la derrota d'una altra manera. 

Perdre no sempre és sinònim de fracassar, i en aquest cas l'eliminació de la selecció espanyola a les semifinals de l'Eurocopa no és un fracàs, sinó que, tot i no passar a la final, la trajectòria de "la roja" al torneig ha estat notable. 

Segurament Pedri, ja amb el disgust digerit i havent-se eixugat les llàgrimes, acabarà valorant positivament la participació de la selecció espanyola en general, i sobretot la seva participació i el seu joc en particular. I més tenint present que la selecció espanyola està consolidant un nou grup de joves jugadors.

Hi ha derrotes que curteixen, i sens dubte aquesta n'és una, més enllà de les llàgrimes... 

L'aire que respira l'Àngel de la Catedral

Fullejava l'altre dia un exemplar del Punt Diari de l'estiu de 1979. És molt entretingut fullejar diaris antics, i no només per les notícies i personatges que hi surten, també per la cartellera de cinema, la graella de la programació de televisió, molt més curta que l'actual, i pels anuncis classificats.

Passant pàgines em va sorprendre un macro anunci immobiliari de Montjuïc, sector de Girona que aleshores s'estava urbanitzant, deixant enrere el seu passat erm i de refugi de barraques, adossades al castell que presideix la muntanya.

El reclam de l'anunci avui també seria molt actual: "Ha pensat què vol dir viure a 2 minuts del Centre de Girona i respirar el mateix aire que l'Àngel de la Catedral?"

A l'anunci fins i tot s'ofereix un estudi per una prova de franc per un cap de setmana o 3 dies, i a banda de l'estació i el tren de rentat, en dos minuts, els mateixos que per baixar al centre de Girona, s'informa de l'estat del temps amb dades comparades entre la ciutat de Girona i el Parc de Montjuïc!

A jutjar per com s'ha urbanitzat, des d'aleshores, la muntanya de Montjuïc de Girona, són moltes les persones i les famílies (més de 2.700 habitants) que hi han cercat, entre d'altres atractius, respirar el mateix aire que respira l'Àngel de la Catedral.

Altra cosa és si avui l'aire que respira l'Àngel de la Catedral, també la resta de gironins i gironines, és tan net i pur (?) com el que l'anunci deia que respirava fa 42 anys... 

Esmena a la totalitat

Ahir em vaig descarregar l'informe de la meva vida laboral. A dia d'avui els dies computables per a prestacions econòmiques de la Seguretat Social són 9.595, que representen 26 anys, 3 mesos i 9 dies.

Tot i que ja havia treballat abans, sense contracte, el meu primer contracte laboral, a jornada parcial i com a subaltern, és de finals d'octubre de 1993. I des de principis d'abril de 1995 que estic treballant, quasi ininterrompudament, a jornada sencera.

Als meus 47 anys, estrenats tot just avui, en porto més de 26 treballant, més de la meitat de la meva vida, com moltes i molts de vosaltres, ho sé, i compto que encara me'n queden uns 20 més abans no em jubili; aleshores se suposa que portaré més del 68% de la meva vida treballant i cotitzant, i aquests dies el govern espanyol m'està dient que podré triar entre treballar més, o cobrar menys de pensió, quan pugui jubilar-me...

Entenc la complexitat del sistema, i que la demografia i l'economia no hi ajuden, però la perspectiva no és massa bona, ja no per albirar una jubilació daurada, sinó mínimament digna!

L'esmena a la totalitat però, no és només per aquesta qüestió; també és perquè ara resulta que jo, nascut al 1974, també sóc un "baby boomer"... Serà possible!

Resulta que els afectats per aquesta reforma del sistema de pensions seríem les persones nascudes entre els anys cinquanta i mitjans dels setanta, i suposo que per economitzar el llenguatge se'ns posa a tots en el mateix sac de "baby boomers".

A veure, se suposa que jo sóc de la "Generació X", que no ho dic jo, que ho diu la Viquipèdia!
- Baby boomers: persones nascudes entre el 1946 i el 1964, fruit de l'augment de la natalitat a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial.
- Generació X: persones nascudes entre 1965 i 1980.
Tan difícil és?

En fi, que entre una cosa i l'altra m'estan esguerrant l'aniversari titllant-me de "boomer" (on s'és vist!) i proposant-me una jubilació impossible... Mentrestant, això sí, jo anar cotitzant, com des de fa més de 26 anys...

L'Espanya de Luis Enrique

La selecció espanyola de futbol ja és, per sorpresa d'uns quants i disgust de molts, a les semifinals de l'Eurocopa 2020! Hi és amb un bri de sort, certament, i també per mèrits propis.

Luis Enrique va fer una convocatòria valenta i atrevida, i no precisament per no convocar cap jugador del Real Madrid, ni per descartar Sergio Ramos; el seu atreviment ha estat configurar un equip jove (mitjana de 26 anys, amb 10 jugadors de menys de 25 anys) convocant molts jugadors amb poques participacions a la selecció espanyola absoluta, però d'un talent inqüestionable: dels 24 jugadors convocats 16 tenen menys de 15 participacions a la selecció espanyola, alguns d'ells titulars, com el joveníssim Pedri!

L'Espanya de Luis Enrique possiblement és la menys ibèrica, tot i que en "Manolo" segueix animant-la des de la grada amb el seu inconfusible "bombo". La majoria de jugadors que formen part de la selecció a l'Eurocopa 2020 juguen o han jugat fora de la lliga espanyola, en equips europeus: un total de 14 pertanyen a clubs europeus, la gran majoria de la lliga anglesa. La lliga espanyola i els clubs espanyols no saben (o no poden) retenir el talent, que se'n va a Europa , però aquesta és una altra qüestió...

És clar que l'Espanya de Luis Enrique és un equip que té mancances a les dues àrees; si el mig del camp és el seu fort, amb el veterà Busquets,  el jove Pedri i el solvent Koke, a les àrees l'equip pateix més, concedint massa en defensa, més enllà del gol que es va empassar el porter Unai Simón, i no mostrant-se letal en atac, com sí han demostrat Itàlia, la propera rival, o Anglaterra.

Luis Enrique està fent un relleu generacional, i aquí caldria sumar-hi el lesionat Ansu Fati, i està fent aquest relleu signant una gran Eurocpa, situant a la selecció entre les quatre millors del torneig.

Espanya no era favorita a l'inici del torneig i tampoc ho és ara, a les semifinals que es jugarà contra una pletòrica i combativa Itàlia. A aquestes alçades la selecció espanyola ja no té res a perdre, i molt a guanyar, i això sempre és un factor que pot jugar a favor; d'altra banda el seleccionador Luis Enrique segur que encara pensa en el fatídic partit de quarts de final del Mundial de 1994, quan Espanya va caure contra Itàlia, i Luis Enrique va acabar ensangonat per un cop de colze que va rebre de Tassotti...

Al seu dia Luis Enrique i Tassoti ja van fer les paus, però una victòria de l'Espanya de Luis Enrique contra Itàlia no deixaria de tenir un mínim element de justícia poètica, o com a mínim futbolística.

"Barbra Streisand". Minuts Musicals amb nom propi

L'any 1973 el grup alemany Nighttrain va publicar una cançó "Hallo Bimmelbahn", cançó que va versionar el grup Boney M. l'any 1979 amb el seu "Gotta Go Home". La tercera parada d'aquesta cançó és la que, inspirada per aquestes, va publicar el duet Duck Sauce l'any 2010, i que van titular "Barbra Streisand" en homenatge a l'actriu, i també cantant, Barbara Joan "Barbra" Streisand.

A vegades els camins de la música són més inescrutables que els del Senyor!

Les cites dels llibres. "Intel·ligència emocional", de Daniel Goleman

Aquest llibre, publicat l'any 1995, és un dels llibres que, sense cap mena de dubte, va marcar el tombant del segle, sobrepassant els límits de la psicologia, la pedagogia i l'educació, i esdevenint en un dels grans "best-sellers", imprescindible per entendre la condició i relacions humanes.

El concepte de intel·ligència emocional va venir per quedar-se, i no per a competir amb la intel·lectual, sinó per a complementar-se i enriquir-se, per a conèixer-nos i comprendre'ns millor a nivell individual i col·lectiu.

D'intel·ligència no n'hi ha una ni dues, de fet n'hi ha moltes i abans de Goleman altres psicòlegs ja havien parlat i escrit sobre intel·ligència emocional (Mayer i Salovey) o intel·ligències múltiples (Howard Gardner); Daniel Goleman va tenir l'encert de socialitzar aquest concepte, de popularitzar-lo i posar-lo a l'abast de tothom.

En el llibre, abans de desplegar la intel·ligència emocional en diferents parts, s'inicia amb un capítol previ, "El desafiament d'Aristòtil", que conté, com bé haureu deduït, una cita del filòsof grec:

"Qualsevol pot enfadar-se, això és quelcom molt senzill. Però enfadar-se amb la persona adequada, en el grau exacte, en el moment oportú, amb el propòsit just i de la manera correcta, no resulta, sens dubte, tan senzill." Aristòtil, "Ètica a Nicòmac"

La intel·ligència, també l'emocional, es pot fomentar, entrenar i enriquir, no és un quocient que ens defineix i ens cataloga, és quelcom que forma part de nosaltres i del que n'hem de tenir cura...

La senyora Conxita

Des de fa uns anys veient passejar a la senyora Conxita pels carrers de Sarrià de Baix veies quin dels seus fills o filles se'n feia càrrec aquell dia. I a la senyora Conxita, centenària des de feia uns anys, era fàcil veure-la passejant, acompanyada, pels carrers de Sarrià de Ter...

La senyora Conxita (per mi i per molta gent sempre la senyora Conxita) era tota una institució, a Sarrià de Ter, i ho era per mèrits propis, més enllà de ser, també, la dona de l'Andrés Rodríguez, mestre del poble durant quasi quatre dècades i, com ella, impulsor de l'activitat social, cultural, política i esportiva del poble: la biblioteca, el Patronat de Pares de Família, l'handbol...

Més d'una generació de veïns i veïnes de Sarrià de Ter i Sant Julià de Ramis la recordaran com a cuinera de les colònies d'estiu a la casa de Granollers de Rocacorba; a casa la Sira la recorda especialment repartint la llet amb Cola-Cao del ressopó, "un Cola-Cao boníssim!", recorda la Sira, un Cola-Cao que no era com el que prenia a casa seva gràcies al secret (un xic de sucre) que la senyora Conxita hi afegia!

Al llarg dels seus intensos 103 anys són molts els records que la senyora Conxita ha sembrat entre totes les persones que l'hem conegut o saludat, i el record que ens deixa és dolç i bondadós com el Cola-Cao que preparava...

Els pobles, també els barris i algunes ciutats, basteixen el seu caràcter a través del caràcter de la seva gent, i la senyora Conxita, juntament amb el senyor Andrés i la seva família, també ha contribuït a definir part del que ha estat, és i serà Sarrià de Ter. Hi ha qui hi som de pas i la nostra petja l'esborra la pols del camí, hi ha qui, com la senyora Conxita, amb el seu pas ferm i decidit obren i tracen un camí...

A la senyora Conxita la trobarem a faltar; ara quan vagi a Sarrià de Ter ja no podré dir, com feia sempre quan la veia passejant pel carrer Lloses, o el carrer Dr. Trueta, "mira, la senyora Conxita!"

Veure-la caminar, fins fa ben poc, a la seva centenària edat més que una lliçó de longevitat, és una lliçó de perseverança. DEP