A mitjans de novembre de 2022 la 
família de 
Just Manuel Casero i Madrid vam fer la 
donació del 
fons documental del qui, entre d'altres coses, va ser 
president del 
Consell Municipal de Sarrià de Ter entre mitjans de 
1979, fruit de les primeres 
eleccions municipals, i finals de gener de 
1981 quan, després d'un curt període de malaltia, va 
morir sobtadament a l'edat de 34 anys. 
Al llarg de la seva activitat 
política, 
social, 
cultural, 
periodística i 
cívica Just M. Casero va 
escriure molt, generant 
documents, 
articles i molts altres materials escrits, alguns 
publicats en forma de 
columna o 
articles periodístics en 
revistes, 
diaris i altres 
publicacions, d'altres publicats en forma de 
llibre i molts altres van restar 
inèdits fins que, arran de la seva mort primer la revista 
Presència i sobretot després 
Jaume Guillamet van 
publicar alguns dels seus 
escrits (que incloïen entre d'altres relats i poemes) en un 
dossier especial de la 
revista i en un 
llibre que 
Guillamet (Memòria de Just, Edicions 62, 1999), 
amic d'en Just, va 
publicar a mode de 
biografia.
Durant més de 
quaranta anys, després de la seva 
prematura mort, els 
escrits, 
documents i 
papers d'en 
Just van restar 
desats en 
calaixos i 
armaris de 
casa sota la 
cura i 
custòdia de la seva 
vídua, 
Maria Mercè Gumbau Reynalt, la meva mare, però a partir del 
40è aniversari de la seva 
mort va començar
 gestar-se la idea de 
donar aquest 
fons al 
Servei de Gestió Documental, d'Arxiu i Publicacions de l'
Ajuntament de 
Girona.
La 
donació d'un 
fons documental, per mínim 
interès històric que tingui, és la millor 
manera de 
preservar-lo i de 
deixar-lo com a 
llegat per a les 
futures generacions, també per al seu 
estudi i 
difusió. Els 
arxius no només en tenen 
cura, també els 
documenten, 
cataloguen i 
digitalitzen, a banda naturalment de posar-los a l'
abast de qualsevol 
persona, fent que un 
fons personal esdevingui de domini 
públic.
Els 
arxius públics són 
essencials per a la 
preservació de la 
memòria, per a tenir cura de 
llegats personals que 
transcendeixen les 
persones que el van generar i prenen una dimensió 
pública imprescindible per posar en 
context fets, relacions i 
moments històrics.
Les 
administracions tenen una 
responsabilitat sobre aquesta 
tasca i no se'n poden 
desentendre; d'aquí la importància de 
rebre, tenir cura i digitalitzar 
documents i 
arxius, i entre els arxius, naturalment, també 
fotografies.
El 
criteri arxivístic és 
diferent del criteri 
personal; l'escriptor, editor i fotògraf 
Quim Curbet m'explicava un dia que, en la 
donació del seu fons 
fotogràfic a l'
arxiu municipal de 
Girona, ell considerava que hi havia 
fotografies que, per la seva 
qualitat fotogràfica (
artística, per entendre'ns) quedarien 
descartades, però des de l'
arxivística algunes imatges tenien 
rellevància per la 
presència de 
persones concretes en 
circumstàncies concretes. És a dir, més que el valor 
artístic l'arxivística valorava en moltes de les seves imatges el valor 
narratiu i de 
testimoni.
El 
15 de novembre de 2022 el 
Servei de Gestió Documental, d'Arxiu i Publicacions de l'Ajuntament de Girona va 
rebre el 
fons Just Manuel Casero i Madrid, format per 10 capses d’arxiu, 4 capses de diari i 2 carpetes de gran format; entre moltes altres qüestions aquest fons també conté, inevitablement, documentació sobre el 
Consell Municipal de Sarrià de Ter.
L'acte de 
donació del 
fons va ser presidit per l'
alcaldessa de 
Girona, Marta Madrenas i pel 
cap del 
Servei de 
Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona, Joan Boadas i Raset, 
reconegut recentment amb dos 
prestigiosos premis, el "Fellow of the ICA" i el "Emmett Leahy Award", considerat aquest darrer el “
Nobel” de l'
arxivística, reconeixements que li han arribat a les portes de la seva jubilació.
Sobre els 
arxius, sobre el fet d'arxivar els 
papers, 
Just M. Casero en va 
escriure una 
columna, un 
Quiosc, que 
començava així: “Sóc un 
nostàlgic dels 
papers. Els papers poden
 arxivar-se de 
dues maneres:
 traspassant-los tots periòdicament a la bossa de les 
escombraries, o 
apilonant-los sobre una taula, en un armari, esperant el 
temps d'arxivar-los. Però aquest és un 
temps que no 
arriba mai 
programat, que no és un temps fatal com el temps d'exàmens, la festa major, la setmana santa.” 
“
Els papers també tenen el seu cor”, deia en aquest 
article en el que 
reflexionava sobre la 
dificultat de 
desprendre'ns-en. Aquesta mateixa 
dificultat l'expressava Maria Mercè Gumbau el dia de la 
donació del fons: “
Reconec que el passat 9 d’agost, quan en Lluís Esteve Casellas (tècnic de l'arxiu de Girona) va 
sortir de casa amb totes les caixes i carpetes vaig sentir una mica de 
recança. El 
pis del 
Pont Major seria, des d’ara, una mica més 
buit, una mica més 
trist...Aquell 
rau-rau, però, va deixat pas al 
ferm convenciment que a en 
Just li hauria 
agradat aquest 
pas que estem fent, i que tots els seus 
escrits i 
papers restaran des d’ara i per sempre en les 
millors mans.”
Per acabar, ja que parlem de 
papers i d'
arxius, recordar que l'any 
2008, en el marc de la 
X Fira del Paper, Sarrià de Ter va 
acollir un 
congrés internacional d'
Arxius i 
Drets Humans i es va fer, també, una exposició sobre “
Els papers de Salamanca”. Serveixi aquesta 
coda per a posar en 
valor la 
funció pública dels 
arxius, i alhora 
reivindicar la 
recuperació de la 
Fira del Paper de Sarrià de Ter, tristament 
extingida, confiem que només 
temporalment.
Article publicat al 
número 114 de la revista 
Parlem de Sarrià.