Girona, la Toledo catalana

Aquests dies que es vesteix i tenyeix de flors, Girona s'omple de visitants i de turistes que se la passegen, i per moments la col·lapsen. Aquests darrers anys la ciutat de Girona no ha necessitat, com a destí turístic, més promoció que mostrar-se a si mateixa, el seu patrimoni, la seva gastronomia i les seves comarques. Queden enrere les referències florentines, el complex d'inferioritat (com a pols d'atracció turística) vers la ciutat de Figueres o esdevenir el pla b dels turistes de la Costa Brava quan plou...

Fins i tot queda enrere, perduda i pretèrita en el temps, la referència de Girona com la Toledo catalana. L'any 1933, amb la finalitat de promoure la 2a Fira Comercial, es va editar una revista promocional de l'esdeveniment que duia per títol "Gerona, la Toledo catalana. Y su II feria comercial. Guia y visión espiritual de la inmortal Ciudad", en la que es destacava el patrimoni arquitectònic de la ciutat, especialment la Catedral, i el parc de la Devesa.

La setmana passada, caminant pel carrer dels Ciutadans de Girona, en ple Barri Vell, vaig topar amb un nombrós grup de turistes que ocupava pràcticament tota l'amplada del carrer, i que es va haver d'arraconar per deixar pas a un pilot de ciclistes que alhora intentava avançar un transportista; per moments i en qüestió de segons el carrer es va col·lapsar i va ser aleshores que jo, que era a la cua del grup de turistes, vaig sentir turista que, resignat, va exclamar: "¡Esto es peor que Toledo!"

Ignoro com ho porten, això del turisme, a la monumental capital manxega; aquí a Girona, més enllà d'aquesta anècdota i de les inevitables (?) aglomeracions del Temps de Flors, el turisme genera una dinàmica i tensions internes que la ciutat, la política i la cívica, potser haurien de debatre i d'afrontar, identificant oportunitats (que hi són i moltes) i riscos (que hi són i molts) per evitar que la ciutat mori d'èxit, i amb ella morim d'èxit (o d'inanició) els que (encara) hi vivim.

Catorze mil, la xifra de la setmana

Aquest mes de setembre a les comarques de Girona s'han volatilitzat 14.000 llocs de treball. La xifra, no m'ho negareu, fa basarda!

El motiu és ben evident i conegut, el final de la temporada turística, i la davallada (com l'augment al llarg de la primavera) és un indicador clar i contundent de la dependència d'una gran part de l'economia gironina del turisme estacional estival.

Les conseqüències d'aquesta realitat també són prou conegudes: contractació temporal, inestabilitat de l'ocupació, contractació més precària...

La reforma laboral ha acabat amb els contractes temporals, però molta de la contractació estacional a l'estiu es cobreix amb contractes fixes-discontinus o, en grau més baix, contractes per circumstàncies de la producció. La reforma laboral ha millorat algunes condicions i algunes dades, no encara la precarietat laboral.

D'altra banda, és innegable que el turisme és un dels principals motors de l'economia de les comarques de gironines, generador de riquesa i d'ocupació; també és cert que cal ser conscients, a banda de les seves bondats, dels riscos que comporta aquesta alta dependència, i aquesta massiva destrucció de llocs de treball, que sens dubte sacseja el mercat laboral i les vides de les persones que en formen part, n'és un.

La demolició

Aquesta setmana ha començat l'enderroc d'un edifici situat a primera línia del passeig de Sant Antoni de Calonge. Datat de principis del segle XX aquest edifici, de planta baixa i pis, havia estat un antic i petit hotel, tot i que des de feia molts anys que es feia servir per a l'ús particular.

Mesos enrere l'edifici es va vendre per a fer-hi apartaments, uns nous i flamants apartaments a peu de passeig i a primera línia de mar, i per tal d'aixecar el nou edifici, de quatre plantes, aquests dies ha començat l'enderroc, la demolició. 

En qüestió d'hores només hi quedarà un solar amb la runa amuntegada i tot el que van viure i veure aquestes parets que ara s'enderroquen (ai si parlessin!) s'esmicolarà com elles mateixes, es desfarà com un terròs de sucre.

Aquest edifici era dels pocs vestigis d'un passat llunyà, dels pocs que van viure, encara que de forma incipient, l'arribada i l'auge del turisme. L'edifici, amb greus problemes estructurals, no tenia altre destí que la demolició. 

Al passeig encara resten dues casetes baixes, d'aquestes blanques, modestes i senzilles, tot i que com aquest antic hotelet també tenen els dies comptats i sobre el seu solar ja s'estan projectant plànols de nous apartaments que es vendran a preu d'or. 

Són els signes del nostre temps, d'un temps que, en part o totalment, tard o d'hora també es demolirà. 

Dos mil vint-i-cinc, la xifra de la setmana

Dos mil vint-i-cinc són els quilòmetres que la setmana passada vam fer de viatge, entre Girona i Florència, passant per Pisa.

No és la distància exacta sinó un xic més, ja que també cal tenir presents els desplaçaments interns i les voltes que, inevitablement, a vegades també s'han de fer per trobar el camí correcte o, simplement, trobar aparcament.

Dos mil vint-i-cinc quilòmetres i quatre persones dins el cotxe. Entre les moltes converses que vam mantenir durant el viatge entre retenció i retenció va ser si l'opció triada era la més sostenible, econòmica i eficient. Les alternatives, avió o tren, les vam descartar per cara la primera i complexa la segona. 

També vam preguntar-nos si, en el context actual de crisi climàtica calia fer aquest viatge o qualsevol altre, si cal seguir viatjant ...

Tenint present que no és una necessitat bàsica, d'aquelles que esdevenen drets, viatjar i fer turisme és una activitat que inevitablement genera un impacte ambiental i, certament, com amb la resta d'activitats cal valorar també les opcions més sostenibles a nivell econòmic i mediambiental, tot i que no sempre aquestes opcions estan perfectament alineades. 

L'opció més sostenible hauria estat el tren, però a banda de més complexa (pels transbords) també requereix més inversió de temps, i et dóna menys autonomia... L'avió és sens dubte la més ràpida, però també la que genera més impacte... 

Tren, cotxe, avió... A vegades l'elecció depèn del pla de viatge, del número de persones, de la disponibilitat de dies i, és evident, de l'economia. 

En fi, els dos mil vint-i-cinc quilòmetres finalment van representar aproximadament unes 24 hores de viatge repartides en diferents dies i que, a la seva manera, amb les pauses, els paisatges, la música, les converses i els silencis també van formar part del viatge. 

El Tour més hipnòtic

Les etapes del Tour de França tenen un inevitable efecte hipnòtic, no només pel soporífer que ens deixa endormiscats al sofà mentre esperem el moment de l'ascensió transcendental al port de muntanya de torn o de l'esprint ajustat de "foto finish" a la recta final d'etapa, també per l'habilitat de la realització de la retransmissió televisiva d'oferir-nos imatges espectaculars del patrimoni històric, cultural, arquitectònic i natural de França que fan venir ganes de viatjar-hi i visitar paratges, monuments i poblets.

Perquè el Tour de França, més que cap altra volta ciclista, és sobretot un immens i impressionant publireportatge sobre el país gal, una invitació a recórrer els seus paratges, pobles i ciutats, no necessàriament en bicicleta, per capturar amb la pròpia càmera el que ens mostra la televisiva.

Com si la mítica cursa ciclista fos només el pretext, el Tour és un gran anunci turístic de França que ven destins i experiències disparant-nos vistes a vol d'ocell retransmeses des de l'helicòpter i, d'un temps ençà també, des de drons.

A vegades, mig endormiscat al sofà, es produeix un aiguabarreig entre el Tour i els meus somnis, efímers i lleugers, i em sembla estar entre aquells paisatges... De fet, amb el Tour somio despert que algun dia en faré totes les etapes acompanyant el pilot, simplement com a turista, resseguint el mateix recorregut que els ciclistes i fent parada, i naturalment fonda, als finals d'etapa! 

Més que córrer i guanyar el Tour, somio recorre'l com a turista...

L'enèsim baixador dels busos turístics de Girona

No fa massa dies Girona va estrenar una nova ubicació del baixador dels busos turístics, situada al Passeig de la Devesa direcció Sant Ponç, just després de la rotonda de Pedret i al costat de l'aparcament de la Copa, ocupant un dels dos carrils d'aquest curt tram de carrer; hi caben, màxim, tres autobusos.

Aquesta és la quarta ubicació en pocs anys: de la del carrer de Berenguer Carnicer es va passar a la fallida de Fontajau (massa lluny del centre) i després a la incomprensible de Pedret.

Aquest emplaçament se suma als altres dos que l'Ajuntament posa a disposició dels busos turístics, Fontajau i de l'estació d'autobusos, on els busos a banda de deixar el passatge també poden estacionar, tot i que aquests emplaçaments queden massa lluny del centre de la ciutat

Des que els busos turístics es van treure del carrer Berenguer Carnicer, que precisament es va urbanitzar pensant en aquest ús, ubicar el baixador ha estat un maldecap per a l'Ajuntament i, per moments, un suplici per a turistes i veïns i veïnes.

No acabo de tenir clar que aquest nou emplaçament funcioni bé i són com a mínim aquests tres els motius que m'ho fan sospitar:

• Tres són multitud, excepte en aquest cas: Segurament l'Ajuntament té més dades i coneixement que jo, no en dubto, però em sembla que habilitar espai perquè només tres busos puguin carregar o descarregar turistes al mateix temps em sembla insuficient.
• Risc de col·lapse a la rotonda: Quan hi hagi un quart o un cinquè autobús esperant hi ha el risc que faci de tap a la sortida de la rotonda, tap que ja es forma només amb el semàfor de vianants. Si l'alternativa és anar fent voltes a la rotonda anem servits; si noi volta la rotonda, haurà de voltar pel pont de França, per Sant Ponç i pel pont de la Barca. Més voltes, més contaminació.
• Les riuades de turistes: Quan el baixador es va situar a Fontajau la riuada de turistes col·lapsava sobretot la rotonda i la zona del rellotge; quan era als jardins de Pedret, col·lapsava el trànsit pel pont de Pedret; ara passarà tres quarts del mateix al pont de Pedret. Quan la riuada baixava al carrer Berenguer Carnicer els turistes ja estaven en zones de trànsit de vehicles restringit, per la qual cosa no alimentaven el col·lapse circulatori.

L'imminent Girona Temps de Flors serà una nova prova de foc per aquesta nova ubicació. Una nova prova d'estrès per als gironins i gironines...

Catorze coma nou milions, la xifra de la setmana

Els inicis d'any solen anar acompanyats d'un bany (o pluja, la qüestió és mullar-nos!) de xifres de balanç de l'any anterior i aquesta setmana el govern de la Generalitat ha fet públiques, a des de l'estand de Fitur a Madrid, les del balanç de l'any turístic 2022.

En el cas del turisme el bany és abundant (o la pluja torrencial), concretament de catorze coma nou milions de turistes internacionals, és a dir, quasi 15 milions de turistes. Tot i que la xifra és elevada i important encara és lluny dels 19,3 milions turistes internacionals del 2019, el rècord històric.

És indiscutible l'impacte econòmic del turisme internacional, amb una despesa acumulada de més de setze coma sis milions d'euros amb una despesa mitjana de 1.112 euros per persona.

Sense negar la importància del turisme com a motor econòmic em pregunto, inundat per totes aquestes xifres, si sempre n'hem de voler més. Entenc que ja no es tracta que necessàriament en vinguin més, sinó que els que vinguin gastin més, facin més despesa, però així i tot em pregunto si, per despesa que facin, podem calcular un topall, per al país en general i les destinacions en particular, que ens permeti absorbir tal quantitat de persones (amb tot el que representen) sense perjudicar en excés la vida i el dia a dia dels que hi vivim tot l'any.

No tinc clar, des de la més absoluta ignorància sobre el tema, que haguem d'aspirar a un nou sostre, als vint milions de turistes internacionals. Hi penso i no puc evitar la sensació de veure un entrecot d'aquells descomunals i calcular de quina manera tota aquella massa de carn s'encabirà a l'estómac. L'empatx és inevitable, també amb el turisme.

Temps de Flors (i virolles)

Aquest cap de setmana Girona ha estat un formigueig de visitants i turistes que han omplert a vessar els estrets carrers del barri vell atrets per les flors que aquests dies embelleixen façanes, patis i espais.

Més que de formigues podríem parlar d'abelles, que aquests dies també cerquen les flors per xuclar-ne el nèctar. Els visitants i turistes d'aquests dies (espero!) no xuclaran les flors, s'alimentaran, molts d'ells, en els restaurants i terrasses del centre de Girona, que pel Temps de Flors fan el seu particular agost.

Potser aquests dies els restaurants del centre de Girona perdran l'alè de tant treballar, però segur que recuperaran l'aire que els va mancar durant la pandèmia i especialment durant el confinament.

És Temps de Flors i més que de flors i violes, és temps de flors i virolles! 

Les feines del present

Fa unes setmanes, en una reunió de l'equip de coordinacions Incorpora, la direcció del programa va compartir una imatge d'aquesta mateixa Setmana Santa en la que es veia un robot servint les taules del restaurant d'un hotel. L'hotel era de les Illes Balears.

Dies enrere també en parlava a Girona l'expert en turisme José Antonio Donaire. Parlava d'aquest mateix exemple, en què per recollir i servir una comanda ja podríem prescindir del personal de sala, fins i tot per cuinar-la en segons quins processos, i parlava d'altres exemples d'automatització i robotització del sector del turisme: la neteja d' una habitació, els tràmits del "check in" i "check out"...

Val a dir que una cosa és tenir la tecnologia i els recursos per aplicar l'automatització d'un procés i una altra és estar preparats, i disposats, per acceptar aquesta automatització. Anys enrere escoltava en una xerrada el responsable d'un hospital que explicava que humanament encara no estàvem preparats per a que un robot servís els àpats en un hospital, ja que encara donem molt valor al tracte humà, tot i que és evident que poc a poc ens anem i anirem acostumant a la robotització...

Davant aquest escenari, com serà el mercat laboral del futur? La resposta la tenim, en part, al present, en les feines del present. Hi ha sectors que ja fa temps que estan fent aquesta reconversió, com el logístic. Ja són molts els magatzems automatitzats i el que s'han perdut són sobretot els llocs de treball menys qualificats, generant d'altra banda nous llocs de treball més especialitzats i amb valor afegit.

Parlem de robotització i automatització però sabem que tot i que la tecnologia avança a molta velocitat la implantació és sempre més lenta. Ens toca gestionar el mentrestant, i el mentrestant ens diu que avui els hotels segueixen necessitant cambreres i cambrers de sala.

Colar-se

Van ser tan descarats que no ho vaig poder evitar, i vaig saltar interpel·lant-los cridant mig en castellà mig en anglès. No vaig ser l'únic, altres persones de la cua, que com jo també s'havien esperat pacientment al seu lloc que la cua avancés, també van cridar-los l'atenció.

Fèiem cua davant el Museo del Prado per pujar a un bus turístic i la cua no avançava massa. Els busos no s'omplien del tot, per tenir lloc pels passatgers de les altres parades, i la cua s'anava allargant.

Ells estaven rere nostre. Una parella italiana. Com altres persones, al veure la llarga cua, van preguntar al bus que acabava d'arribar per descarregar el passatge si podien pujar, però els hi van dir que no i els van assenyalar la cua.

Viatjar posa a prova, entre d'altres coses, la paciència. A les cues ja veus qui s'espera pacientment, qui ho fa amb resignació i qui s'inquieta... Jo he tingut cues de tot.

Per fi la cua avançava i un dels responsables dels busos turístics va demanar-nos que respectant l'ordre, a partir d'uns turistes que teníem un xic més endavant, ens dirigíssim a un altre bus. En el moment de separar la cua la parella d'italians van avançar per l'esquerra i es van plantar davant la porta del bus, colant-se descaradament davant nostre i d'una desena més de turistes.

Van ser tan descarats que no ho vaig poder evitar, i vaig saltar interpel·lant-los cridant mig en castellà mig en anglès. No vaig ser l'únic, altres persones de la cua, que com jo també s'havien esperat pacientment al seu lloc que la cua avancés, també van cridar-los l'atenció. 

Davant la reprovació de la cua ella va cedir immediatament, però ell es va resistir una mica, fins que ella se'l va endur al lloc de la cua que els corresponia. Van poder pujar al bus turístic sense cap problema...

Reconec que a vegades no les puc evitar, aquestes situacions: calia que saltés i, visiblement queixós, els interpel·lés quan es van voler colar? Segurament no; va ser un impuls, i no nego que motivat, inconscientment,, més per la pròpia espera que pel noble sentiment de justícia.

Ves que no saltés perquè en el fons, de tenir la seva barra, jo també m'hauria volgut colar... I si jo no ho feia, ells tampoc!

El museu de les fotos prohibides

Vaig preguntar-ho a l'entrada del museu: "se pueden hacer fotos?" "No, sólo en la entrada, no dentro del museo."

Hi ha museus que deixen fer fotos, alguns amb alguna excepció a alguna sala, o a alguna obra. Al Museo del Prado no es poden fer fotos. D'acord, cap problema, queda entès. Queda entès?

En el recorregut per les sales no hi ha la típica iconografia que et recorda la prohibició, quelcom en el que potser caldria invertir mínimament, i que estalviaria feina al personal que hi ha a les sales, que no paren d'advertir als intrèpids visitants que gosen desenfundar el telèfon mòbil i capturar un trosset del Jardí de les Delícies, de Las Meninas, de El Cardenal, de Saturn devorant un fill o del Cavaller amb la mà al pit...

M'encurioseix l'irrefrenable fenomen de no poder evitar fer la foto. No poder-ho evitar tot i ser conscient de la prohibició, fins i tot acceptant el risc de ser advertit. És clar que l'advertiment no passa d'aquí, d'un avís a mode de recordatori de la prohibició, a la que els fotògrafs furtius responen fent-se els despistats...

Entenc que fer la fotografia és un acte més aviat primari, un impuls motivat potser per les ganes de compartir-la després fent evident que hom l'ha vist (l'obra) o que hi ha estat (el museu). O simplement pel desig instantani de retenir aquella imatge, per poca qualitat que tingui, davant el temor que la nostra memòria n'esvaeixi el record. Com quan volem fer una foto amb el mòbil a la lluna plena...

És clar que prohibir és, moltes vegades, el primer estímul i motiu per saltar-se la prohibició. De no fer-ho potser tampoc es farien tantes fotos, fotos així convencionals, però sí possiblement moltes selfies... Una vigilant del museu explicava a unes noies que entre d'altres motius no es deixaven fer les selfies, que amb la "tonteria" en algun museu alguna obra s'ha malmès per l'estupidesa de voler-se fer una foto graciosa...

De totes les persones que vaig veure que el personal del museu va advertir a cap els hi va fer esborrar la foto prohibida. El fotògraf furtiu, doncs, se n'endú la caça, major en alguns casos, cap a casa i vés a saber què se'n farà d'aquesta foto robada.

Jo proposaria als responsables del museu que les capturessin i potser se'n podria fer un museu amb totes les fotos prohibides dels museus del món, o qui sap si una exposició, temporal i itinerant, o un perfil de Instagram o com a mínim un fil de Twitter...

Durant tota la meva visita no em vaig treure el telèfon mòbil de la butxaca, ni tan sols per consultar res de cap obra o autor; la temptació és massa gran, el premi massa petit, quasi insignificant; el que té valor no és fer-li la foto al quadre, sinó mirar-lo amb els propis ulls...

Les platges, en silenci

Les platges fa mesos que, com alguns animals, hivernen. Durant la seva hibernació  esdevenen llocs agradablement silenciosos on el soroll del vent i l'onatge es fan més presents, alliberats del brogit dels estiuejants i turistes que en qüestió de setmanes iniciarà el seu crescendo.

Amb l'entrada a la primavera comencem a albirar les platges a l'horitzó com un territori a conquerir de bell nou quan la calor, instintivament, ens hi porti.

La majoria dels nuclis urbans de les platges també viuen l'hivern endormiscats, mantenint una mínima activitat comercial i turística, sobretot els caps de setmana, en una mena de letargia que els manté en vida, tot i fer la impressió, per contrast amb l'ebullició estival, d'estar esmorteïts.

Poblacions que durant la major part de l'any viuen a un ritme més pausat, i que s'accelera i s'intensifica vertiginosament els mesos d'estiu, densificant hotels i establiments turístics, carrers i platges.

Les platges, en silenci, transmeten una agradable sensació de tranquil·litat, fins i tot quan es mostren feréstegues amb el mar remolinat, sobretot perquè es transformen en un espai més per a gaudir que per a conquerir; a l'hivern ningú competeix per un pam de sorra a primera línia de mar.

I si bé l'aigua no convida a entrar-hi, la platja s'ofereix com un espai per passejar i contemplar la seva virginitat artificial, despullada de tot allò que a l'estiu ens sobra (soroll, para-sols, tovalloles, turistes...), tot allò al que nosaltres també hi contribuïm amb escreix.

Les platges, en silenci, en qüestió de setmanes tindran els dies comptats... Gaudim-les abans no sigui massa tard.

"Mamil"

L'altre dia, en una jornada d'una entitat empresarial del sector turístic de la Costa Brava a la que hi vaig participar per motius de feina, em vaig quedar, en la xerrada que l'expert en turisme Jaume Marín va fer després de la meva, amb aquest concepte: "mamil".

Reconec que no l'havia vist ni escoltat mai aquest concepte, tot i que el món, el nostre món n'és ple!

"Mamil" és l'acrònim de “Middle-Aged Man in Lycra”, que traduït seria home de mitjana edat en licra, tot i que bé podríem dir home de mitjana edat enfundat en licra o, segons els casos, home de mitjana edat embotit en licra!

L'acrònim fa més d'una dècada que funciona i es va encunyar a Anglaterra quan, sobretot arran dels èxits del ciclista Bradley Wiggins, molts anglesos van optar per afrontar la crisi de la mitjana edat (als 40 i als 50) comprant-se una bicicleta en comptes d'una moto o un descapotable, com haurien fet temps enrere...

El resultat ja el sabem, i ja no és només ciclisme, sinó que els homes de mitjana edat ens enfundem en licra (o neoprè) per a fer curses, maratons, triatlons, travesses a mar obert... No se'ns escapa que per a fer tot això calen bàsicament dues coses: temps i diners. Temps per entrenar i destinar caps de setmana a curses i competicions; diners per a adquirir el material i la roba tècnica, que barata-barata no és.

I quan els homes fem això, ho fem molt intensament i no parem ni per vacances! I aquí és on l'acrònim, en forma de "target" (públic objectiu), entra en joc quan es parla de l'oferta turística de qualsevol destí. I és en aquest context que Jaume Marín en va parlar, en la necessitat que els establiments turístics tinguin presents realitats com aquestes, quelcom que a Girona ciutat coneixem (i a vegades patim) en escreix.

"Mamil", doncs, als ulls dels qui es dediquen al turisme, és sinònim de client adult, amb ganes de gaudir del territori i, sobretot, amb cert poder adquisitiu.

No descarto, però, que alguns d'aquests "mamil" a banda de la licra i la bicicleta també tinguin la moto i el descapotable...

"¡Qué bonito!"

Un dels tòpics del turisme diu que viatgem a altres llocs per admirar el que, si fa o no fa, també tenim a casa i que, per quotidià, no valorem prou o, si més no, de la mateixa manera.

També passa amb els museus, que els tenim quasi tots trepitjats i vistos menys els de casa, o amb les esglésies... Massa vegades es compleix l'altre tòpic, el que diu que no sabem el que tenim, o encara pitjor, que no ho valorem fins que ho perdem. És clar que no cal perdre-ho per valorar-ho, a vegades n'hi ha prou amb obrir els ulls, i parar l'orella. 

Caminava dies enrere, a finals de setembre, per la Girona m'enamora, ja sabeu, aquella Girona que "t'enamora a tu, m'enamora a mi, i a tots ens enamora..."  Tornava d'una reunió i passant pel Passeig Canalejas vaig creuar-me amb una família que s'apropaven al Pont de Sant Feliu; just quan hi arribaven i els vaig deixar unes passes enrere vaig sentir que l'home deixava anar espontàniament un "¡qué bonito!"

Dissimuladament vaig girar-me, fent l'orni, i el vaig veure palplantat davant la barana de pedra del costat del pont, fotografiant amb el telèfon mòbil les cases de l'Onyar, la Catedral i Sant Feliu, una de les imatges icòniques de la ciutat. Tot seguit va cridar a la dona, que ja havia començat a enfilar el pont estirant un cotxet amb un nen a dins; va recular.

L'home va començar a remenar la bossa que fins aleshores duia a l'esquena i en va treure una càmera de fotos: aquella vista mereixia ser millor retratada. És quelcom que jo també faig, quan viatjo; me n'enduc la càmera i al final les fotos que queden són les que he retratat amb la càmera de fotos, i no amb el telèfon mòbil... Coses de "boomer", suposo.

Vaig deixar la família immortalitzant l'Onyar mentre assaboria, camí de la moto, aquell "¡qué bonito!" que ressonava, i ressona encara dins meu, i que alimenta l'orgull gironí de saber que la meva és, fins i tot amb la seva lletjor i mancances, una bonica ciutat que enamora...

Per qui toquen les campanes?

Quan a les acaballes de la primavera ja albirem l'estiu, torna l'anunci de la cervesa amb el mar, naturalment Mediterrani, de fons, torna la foto de la paella de la Rahola (orfes de la foto a la platja de l'Ana Obregón) i torna l'enèsim debat, enguany centrat a Banyoles, sobre si les campanes han de repicar, o no, de nit!

Com les reposicions televisives estiuenques, el debat sobre els tocs nocturns de campana són un clàssic d'estiu i, si en féssim un repàs històric, podríem anar resseguint la geografia catalana; enguany Banyoles ha estat protagonista, amb l'església de Santa Maria dels Turers.

L'escena ja la coneixem: el toc de les hores petites destorba el son dels turistes, que no poden conciliar bé la son giravoltant en llits que no són els seus i, suposo, atordits per d'altres sorolls que també desconeixen. La majoria, conscients que hi passaran pocs dies, suporten estoicament, o en silenci, els repics, qui sap si fins i tot entenent que formen part de l'encant del destí turístic; d'altres se'n queixen amargament i en fan soroll, argumentant no només que són un turment, sinó fins i tot un anacronisme.

Per qui toquen les campanes?
La resposta és simple: per a tothom, per a qui les vol escoltar, i qui no. Però potser no és aquesta, la pregunta clau, sinó "perquè toquen les campanes?" I aquí la resposta, a banda de simple, és palmària: per donar les hores a qui les vol, i naturalment també a qui no.

A mi les campanes no em molesten, tampoc els trens que van i vénen; són sorolls quotidians que, a mode de metrònom, marquen el ritme de les hores; sí que em molesten altres sorolls urbans, especialment l'estrident esgarip de les motos petaneres, que atordeixen tothom al seu pas...

Potser sí algun dia les campanes d'arreu deixaran de tocar, i els campanars seran talaies silencioses, vestigi d'una època pretèrita; potser aleshores el seu silenci serà més eixordador, i ens acabarem descarregant una aplicació al mòbil que ens marqui les hores a toc de campanes.

L'error del baixador turístic de Pedret

Reconec que més d'una vegada he intentat resoldre un error cometent-ne un altre, a vegades per orgull, d'altres per tossuderia, d'altres per ambdues coses... No sé si és per qüestió d'orgull o tossuderia, però em sembla que l'Ajuntament de Girona està cometent un error, per intentar resoldre'n un altre... M'explico.

Ja fa uns dies que l'Ajuntament de Girona ha transformat una bona colla d'aparcaments pel nou baixador turístic de Girona, situat al final de la Ronda de Pedret, a tocar del semàfor, l'escultura "Columna de la Història de Girona" de Domènec Fita, i el Pont de Pedret.

Personalment, i potser també egoistament, penso que aquesta decisió és un error, el segon que l'Ajuntament comet en relació als busos turístics que s'aturen a la ciutat.

Al seu dia, ja fa una colla d'anys, es van habilitar uns aparcaments específics per aquests busos, al carrer Berenguer Carnicer, sota les vies del tren i al costat de la plaça Jaume Vicens Vives. Ben a prop s'hi va situar un Punt d'informació turística, i uns lavabos, per donar un mínim servei als turistes.

Fa un temps l'Ajuntament va decidir que els busos turístics ja no paressin en aquest indret i per disgust del sector, va enviar turistes i autocars a Fontajau. Per mi l'error no va ser enviar els busos a Fontajau, sinó enviar-hi també els turistes.

No es podia haver mantingut aquesta zona del carrer Berenguer Carnicer com a baixador per als turistes i enviar després els busos a Fontajau?

Això és el que ara es vol fer amb aquesta nova zona habilitada a Pedret, que els busos hi estacionin, facin baixar els turistes, i que després busos i xofers s'esperin a Fontajau fins que hi tornin per a recollir-los.

Aquesta decisió no perjudica als turistes, que com abans estaran a prop del centre històric de Girona, sinó que ens afectarà als veïns i veïnes dels barris de Pedret, Montjuïc, Sant Daniel, Barri Vell, Pont Major i Campdorà, és a dir, als veïns i veïnes que entrem al centre de Girona per la Ronda de Pedret. 

El perjudici és doble, a banda de la pèrdua d'aparcaments al barri de Pedret; per un costat un increment  de trànsit d'autocars per aquell sector, ja prou saturat de vehicles a hores punta; per l'altre costat un increment notable d'ús dels passos de vianants de la zona, afectant encara més al trànsit, ja generalment prou saturat.

Des del nou baixador els turistes poden prendre dos camins; o bé travessar pel pas de vianants de la Ronda Pedret i seguir pel que hi ha al carrer de Palamós, o bé travessar per pas de vianants que hi ha al Pont de Pedret, resseguint el curs del diu. Les riuades de turistes passant pels passos de vianants faran alentir encara més el trànsit de vehicles, a risc de saturar més encara aquella zona, força poblada de cruïlles.

Deixant els turistes a sota les vies del tren, no només estalviem un increment de busos a la zona de Pedret, també minimitzem l'afectació al trànsit rodat per les riuades de turistes, que en aquell punt és quasi insignificant.

Per mi va ser un error enviar els turistes (que no els busos) a Fontajau, i és un error enviar-los, ara, a Pedret; i no sé si és per orgull o per tossuderia, però em sembla que l'Ajuntament no desfarà un error que pagarem sobretot, els veïns i veïnes...

El precintat cul de la lleona

El cul de la lleona de Girona ja va esdevenir mortal l'any 2015, quan un turista, fidel a la tradició, va caure escales avall; aleshores també es va precintar l'accés a tal noble part, fins que s'hi va afegir una barana.

Aquests dies el cul més petonejat de la ciutat, diria que possiblement també de la comarca, del país, d'Europa i fins i tot del món, resta de nou precintat preventivament, pel Coronavirus.

La tradició, certament poc higiènica, convida al visitant, avui turista, a besar-li el cul com a bon presagi per tornar a Girona, tot i que avui per avui fer-ho pot provocar precisament tot el contrari, hom córrer el risc de no tornar a Girona, ni a enlloc! Dramatitzant podríem dir que el del cul de la lleona pot ser el petó de la mort!

La tradició també ens interpel·la als i les gironines, sobretot si, pel motiu que sigui, hem marxat de la ciutat; però ja fa anys que els i les gironines no li besem el cul, que això és cosa de turistes!

Vés que no sigui aquest el problema! Ara ja sabem perquè en tenim tants, de turistes... Dècades enrere Girona no era el destí turístic que és avui; li passaven per davant la Costa Brava, en general, i Figueres amb el Museu Dalí en particular.

Avui el turisme és un important motor econòmic i social de la ciutat, que tampoc ha escapat de la gentrificació i l'augment d'habitatges turístics, amb tot el que això suposa, especialment al barri vell, i ha esdevingut un destí especialment rellevant per al turista ciclista, amb voluntat manifesta de ser una ciutat "bikefriendly"...

El cul de la lleona forma part de l'itinerari imprescindible que tot turista ha de fer quan visita Girona, essent parada obligada juntament amb la Catedral i el Call Jueu; amenaçat pel canvi d'ubicació de la parada dels autocars turístics, desplaçats incomprensiblement a Fontajau, amb la seva nova ubicació, ben aviat al barri de Pedret, el cul de la lleona tornarà a ser la darrera etapa de la visita si és que ho ha deixat de ser mai.

Amb els temps que corren, amb virus globalitzats i turistes que arriben d'arreu, potser més valdria treure barana i escala i reescriure la llegenda i la tradició, essent suficient, més que fer-li un petó a la natja, llençar-li al més pur estil Marilyn, que també ens hi va la salut dels i les gironines!

"Creueristes" que no són turistes!

Ai els creuers, són tan odiats com estimats!

Odiats per uns, que els perceben com una espècie invasora que, arribada per mar, arrasa tot el que es troba terra endins quan per unes hores la conquereix; estimats per altres, que els veuen com diners amb cames que cames ajudeu-me visiten-mengen-gasten a riuades, les riuades dels qui desembarquen per unes hores avui en un port, demà en un altre...

Aquests pobles flotants que compten per milers els seus esporàdics habitants s'han consolidat com a model turístic i representen avui un important actiu econòmic del sector, al mateix temps que el propi sector en debat la sostenibilitat econòmica i ambiental del model.

Aquests dies políticament convulsos tres creuers, com si fossin les tres caravel·les, centren la nostra atenció, en especial un, decorat amb uns coneguts dibuixos animats. Els tres creuers fan l'agost aquests primers dies de tardor convertits en casernes flotants de la Guàrdia Civil, que semblen haver vingut no per conquerir la nostra terra, com ho feren al seu dia les tres caravel·les de Cristòfor Colom, sinó per reconquerir-la per Espanya davant el risc d'escissió.

Viuen en un creuer, els milers de guàrdies civils, però és evident que no han vingut de vacances...

El vídeo de la setmana: és temps de flors...

Fidels a la cita les flors tornen a irisar carrers, places, parcs i patis del barri vell de Girona i els visitants, turistes i autòctons, tornem a atapeir-los! De res ens servirà lamentar-nos de nou, els gironins en el fons en som tan o més culpables que els visitants forans de la massificació humana del Temps de Flors...

De tots els festivals que es fan i desfan a la ciutat dels quatre rius (i una séquia) el de les flors és, possiblement, el més conegut i reconegut internacionalment, motiu suficient per molts per visitar Girona, motiu suficient pels de Girona per fer el tafaner, per treure el nas als patis privats que la resta de l'any ni ensumem!

Ens sumem doncs a aquest florejat festival exhibint portes enfora l'orgull gironí i advertint, "sotto voce" i portes endins, que algun dia el Temps de Flors morirà d'èxit, algun dia el Temps de Flors no florirà o, pitjor encara, les flors se'ns pansiran de debò...

Fins que això no passi, uns i altres trobarem la millor manera de gaudir de Girona i el seu Temps de Flors; aprofiteu-lo, que el d'enguany aviat s'acaba!



Bon divendres!

Avís a la població... de la Girona 10!

Aquest cap de setmana, des de divendres fins a diumenge, Girona viurà una mena d'estat d'excepció a causa de la invasió de turistes en motiu del Girona 10!

Durant aquests dies s'espera que milers de turistes gaudeixin d'àpats i pernoctacions a deu euros, tot i que esperem que siguin molts més els euros que deixin a la ciutat, però sobretot, i aquesta és la finalitat, que amb independència de si han fet o no un petó al cul de la lleona tornin a Girona més aviat que tard!

No sé si aquest any, fruit de l'amable i sorprenent crònica del turista andalús "el gilipolles", s'incrementarà el nombre de visitants espanyols en general i andalusos en particular, àvids no només de descobrir una bonica ciutat, sinó de comprovar que el citat andalús tenia raó, que els catalans no som tan terribles com a voltes ens pinten alguns mitjans ce comunicació...

És per això que caldria que el govern de la ciutat emprengués una sèrie de mesures per garantir que els possibles visitants espanyols reafirmin la impressió que se'n va endur l'andalús; entre les mesures es podria decretar una retirada controlada d'estelades (tampoc cal treure-les totes!) i donar vacances (se'n pot anar de cap de setmana!) a l'alcaldessa independentista Marta Madrenas per tal que la tinent d'alcalde socialista, Sílvia Paneque, n'assumeixi temporalment les funcions ni que sigui, com seria el cas, accidentalment: recuperar per unes hores una Girona amb alcaldia socialista, com en els vells (i bons?) temps!

També convindria que l'ajuntament escampés un ban municipal, un avís a la població, recordant que durant aquest cap de setmana caldria extremar l'amabilitat que ens caracteritza, no polemitzar massa per l'idioma, cas que ens hàgim de passar al castellà, afinar el nostre humor i assajar el nostre millor somriure...

Seran només setanta dues hores d'estat d'excepció, però el Girona 10 bé s'ho val, no? La ciutat al servei dels turistes, tampoc serà tant l'esforç...

Girona rai? No, Girona 10!