L'altre dia, arran de la publicació a les xarxes socials de la foto que il·lustra aquest article, escrivia: "Com amb les persones, a la vida hi ha pedres que et fan entrebancar i d’altres que et mostren el camí."
La frase ens situa com a caminants, caminants que a voltes s'entrebanquen amb una pedra, a voltes les pedres li marquen el bon camí. Just després de publicar-la, vaig pensar que nosaltres també som com les pedres, a voltes les que fan entrebancar, a voltes les que marquen el camí.
És probable que per algú, alguna vegada, hàgim estat, com una pedra, un entrebanc, una nosa, com la pedra que, per petita que sigui, se'ns cola dins la sabata... També és probable que per algú, alguna vegada, hàgim estat, com les fites dels senders de muntanya, la pedra que marca el bon camí...
El més segur és que tots i cadascú de nosaltres siguem, d'una manera o altra, ambdós tipus de pedra, en funció de les persones i de les circumstàncies que ens hi uneixen. I sí, voldria ser més fita que no una vulgar "rolling stone", ser aquella pedra que orienta i inspira, i no la que frena i fereix, però potser la clau és ser conscient que en realitat som ambdues pedres, tot i que no necessàriament alhora.
Possiblement, no podem evitar deixar de ser pedra, perquè la vida tard o d'hora ens posarà enmig del camí d’algú, d'algú que potser s'entrebancarà amb nosaltres, d'algú que potser gràcies a nosaltres trobarà el bon camí.
El plaer i el dolor, el gaudi i el patiment, són part intrínseca de la vida, i tal com cantaven Simon and Garfunkel, precisament la manera de no patir és esdevenir una roca (una pedra), esdevenir una illa...
