Spanish Civil War Song. Minuts Musicals històrics

988 dies són els que va durar la Guerra Civil Espanyola, els dies que hi ha entre el 17 de juliol de 1936 i l'1 d’abril de 1939. Aquella guerra, el que la va motivar i el que va generar després, és encara molt present en els nostres dies i condiciona la política espanyola, encara avui, com anys enrere possiblement no ens hauríem imaginat.

La Guerra Civil Espanyola, tot i ser un conflicte intern, també va tenir una gran repercussió internacional, no només bèl·licament, també en l'imaginari de molta gent una vegada es va acabar.

A principis dels anys seixanta el cantant estatunidenc de folk Phil Ochs, coetani i, en part, enemic de Bob Dylan, es preguntava si encara recordàvem Franco, l'antic aliat de Hitler. Phil Ochs es queixa de com la societat americana, i potser el món en general, ha oblidat els crims de guerra que Franco va perpetrar, es queixa de com les democràcies occidentals, especialment la nord-americana, van tolerar aquella dictadura, com van girar el cap...

La Guerra Civil Espanyola va obrir moltes ferides, i són moltes les que encara resten sense tancar.

Quaranta-set coma cinc, la xifra de la setmana

El quaranta-set coma cinc dels joves entre de 14 a 18 anys han tingut una intoxicació etílica alguna vegada en la seva vida; en altres paraules, quasi la meitat dels menors adolescents s'han emborratxat, almenys una vegada.

Aquesta setmana el Ministeri de Sanitat ha fet públiques unes dades sobre el consum d'alcohol i tabac dels joves menors d'edat, i són especialment preocupants les dades referides als nois i noies entre 12 i 13 anys.

El 34,6% dels joves de 12 i 13 anys reconeix haver consumit alcohol, com a mínim una vegada, el 25% haver fumat cigarretes electròniques i el 8% haver fumat tabac convencional. La prevalença en el consum d'alcohol disminueix lleugerament si només tenim en compte darrers dotze mesos, situant-se en el 30,6%, i els darrers 30 dies, situant-se en el 21,5%. Tot i això, que dos de cada deu joves entre 12 i 13 anys consumeixi alcohol ens hauria de preocupar.

Les borratxeres, en aquesta prematura edat, se situen al 7,2% alguna vegada a la vida, el 5,8% el darrer any i l'1,9% el darrer mes. Ja hem vist, però, com s'incrementa el percentatge en el grup d'edat posterior, entre els 14 i 18 anys.

El Ministeri de Sanitat assenyala una relació directa entre el consum d'alcohol dels menors d'edat i el consum d'alcohol dels pares i mares; en aquest sentit entre les dades destaca que en el 49,7% dels joves que han consumit alcohol, el pare abusa de l'alcohol, i la xifra augmenta al 62,2% quan qui abusa de l'alcohol és la mare.

En conclusió, ja podem maldar per les botellades, que sense ser-ne del tot conscients també les fomentem nosaltres, els pares i mares, en la mesura que els nostres fills i filles ens veuen beure alcohol a casa, en el dia a dia, quan estem de festa, en les celebracions... Si l'hàbit de llegir s'educa, el de beure i fumar també...

Els Pastorets de Pont Major

Atenció veïns i veïnes de Pont Major, atenció veïns i veïnes de Girona, atenció ciutadans d'arreu del món, al barri de Pont Major estem d'estrena, de doble estrena: estrenem el nou teatre del barri i estrenem Els Pastorets!

Com m'agradaria que aquest cartell i aquest anunci fossin veritat i no un desig, una il·lusió, un intent d'innocentada. El cert és que el que avui és una innocentada, en un futur no gaire llunyà podria no ser-ho, podria ser real, una notícia real!

Aquest inici de curs, una delegació del govern municipal de Girona, amb l'alcalde, la regidora d'educació, el regidor de cultura i la regidora de barri, van fer una visita institucional a l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà i entre els espais que van veure (alguna aula, un laboratori, la plataneda...) des de l'institut, també des de l'AMPA i l'associació de veïns i veïnes del barri es va tenir especial interès que la comitiva trepitgés el teatre de l'institut, en desús de fa molts anys pel seu mal estat.

Fa temps que es demana que aquest espai es reformi i s'habiliti de nou el teatre per al seu ús per a l'institut, també com un espai social i cultural més per al barri i, en definitiva, la ciutat. Des del barri volem que el projecte de rehabilitació entri a l'agenda política municipal, també, naturalment, la de la Generalitat. No és un projecte que es pugui executar a curt termini, per això requereix que més aviat que tard es vagin fent totes les gestions per poder-lo anar encabint en els respectius pressupostos.

L'altre dia, una veïna del barri i mare de l'AMPA Xifra, vinculada al món del teatre, va compartir una felicitació de Nadal i amb ella el desig que algun dia, amb el teatre rehabilitat, s'hi poguessin representar Els Pastorets... Avui sembla impossible, avui és una innocentada; tant de bo algun dia aquest desig sigui una realitat, i tu i jo puguem veure-ho!

La Quina de la Gegantona

No és de les més veteranes, tampoc de les que té els lots i premis més espectaculars; no és la més multitudinària, possiblement tampoc la més popular. La Quina de la Gegantona és la del meu barri, i només això, per mi, ja la fa especial.

Organitzada per la Colla de la Gegantona del Pont, la primera edició de la Quina va ser tot un èxit, les tres files llargues de taules de l'auditori Luis Herrera del Centre Cívic de Pont Major es van omplir i fins i tot es van haver d'ampliar.

Els lots, fruit de la col·laboració d'establiments del barri i de Girona, feien patxoca i il·lusió, però em sembla que el que va agradar més va ser l'ambient que s'hi va crear, un ambient naturalment alegre i festiu, també de comunitat.

Poc es va notar la inexperiència dels qui cantaven els números, ni el seu estil heterodox a l'hora de mencionar-los, tampoc els petits problemes amb la pantalla... Els van cantar una energia i alegria encomanadisses que van fer que les poc més de dues hores de Quina fossin entretingudes i per moments, també, emocionants encara que no cantessis cap línia, ni cap Quina!

La Colla de la Gegantona és tot un fenomen al barri de Pont Major de Girona, un moviment de famílies joves que en poc més d'un any i mig han recuperat una llegenda, han creat una gegantona, La Majordoma de la plaça de l'Om, sense oblidar-nos de la comparsa de gallines... Famílies que, també amb la Quina, volen fer i fan barri!

La Quina de la Gegantona no és l'única del meu barri, aquest pròxim divendres a la tarda l'Espai Jove organitzen la Quina Jove del Pont Major, i naturalment tothom hi està convidat, sense límit d'edat!

La postal de Nadal

Les postals de Nadal són, en si mateixes, tot un gènere. És clar que les postals de Nadal han canviat molt i ja fa anys que no són, només, aquelles que compràvem bones i fetes per desenes i que, després d'escriure-hi un missatge de bona esperança i de desig de bones festes, enviàvem per correu postal a la família, o els hi donàvem quan ens trobàvem, en dies com aquests...

Recordo que anys enrere compràvem un lot de postals d'Unicef, però amb l'impuls de les noves tecnologies i les xarxes socials les postals no només s'han digitalitzat, també s'han personalitzat i, en molts casos, les postals de Nadal familiars no són imatges de paisatges nadalencs bucòlics, sinó fotografies de la mateixa família, acompanyades de missatges de bona esperança i desig de bones festes, i més que per correu postal ara s'envien per correu electrònic, per WhatsApp i, sobretot, es comparteixen per les xarxes socials.

A casa, la fotografia de la postal de Nadal també ha esdevingut tot un gènere, com les fotografies de les celebracions d'aniversaris i sants o la fotografia de les vacances d'estiu. De fet, els primers anys per la felicitació solíem aprofitar alguna fotografia que ja ens havíem fet, i la de les vacances d'estiu al passeig de Sant Antoni era una de les predilectes.

Però els darrers anys hem optat per fer una fotografia específica per a la postal de Nadal, una fotografia pensada per aquesta finalitat. I si els primers anys l'editàvem afegint motius nadalencs a la fotografia d'estiu, o a la familiar genèrica, ara ja ens la fem al costat del nostre arbre de Nadal, l'olivera del pati de casa i ens vestim per a l'ocasió, amb motius nadalencs.

Des de fa uns anys, el moment de fer-nos la fotografia per a la postal de Nadal, és un altre dels moments familiars! El repertori és curiós i divertit i no només és testimoni de com hem anat fent-nos grans, també de com han anat evolucionant les nostres postals de Nadal...

Bones Festes!

La màgia del Nadal

Nadal ens enlluerna amb tants llums nadalencs, fins i tot ens porta a competir, estúpidament, per qui té l'arbre de Nadal més alt fins al punt que l'arbre no és arbre, i a aquest pas ni serà de Nadal.

Els llums de Nadal només han d'acompanyar-nos, que els protagonistes hauríem de ser nosaltres, i el nostre corral. I aquí per corral no hi llegiu només família, que també, llegiu-hi també amistats, a vegades més estimades que la mateixa família.

Sigui com sigui la família, sigui quina sigui la família, les festes de Nadal són dies de trobades i de retrobaments, dies que al mateix temps que compartim l'alegria de veure'ns (alegria naturalment modulable i modulada), també compartim l'enyorança dels qui trobem a faltar, dels qui ja no hi són.

El buit és quelcom més que una cadira que ja no s'ocupa, és aquell comentari que ja no arribarà més, aquella broma tan seva, aquell gest, aquella veu que ja no escoltarem. Algun dia faltarem nosaltres, però fins aleshores serem nosaltres qui tindrem un record, més o menys íntim i personal, més o menys compartit amb qui ens envoltarà a la taula, pels nostres estimats absents. Un record potser encara dolorós, un record potser emocionat, un record potser melangiós, fins i tot un record acompanyat de rialles...

Recordant els absents, aquests dies, ens recordem que estem vius, que nosaltres encara estem vius i que seguim tenint motius per viure, bons motius per viure malgrat les adversitats, que d'una manera o altra sempre apareixen.

Potser sense voler-ho, potser inconscientment, per Nadal sobretot celebrem l'alegria de viure, de compartir taula i conversa amb les persones que estimem, amb les persones que ens estimen.

Si Nadal té màgia, no és precisament la dels llums de Nadal, és una altra que costa més de definir, d'escriure, de descriure; la màgia de Nadal no és dolça i ensucrada (dolços i ensucrats ho són els torrons i els tortells de Reis), és agredolça i contradictòria, com la vida mateixa.

Potser, al capdavall, la màgia de Nadal és sobreviure a aquestes festes i sortir-ne indemne, d'una peça!

Bon Nadal!

 

Wreck Of The Edmund Fitzgerald. Minuts Musicals històrics

El 10 de novembre de 1975 el buc de càrrega SS Edmund Fitzgerald es va enfonsar al Gran Llac, el llac més gran dels Grans Llacs d'Amèrica del Nord, situats entre els Estats Units i el Canadà. El buc es dirigia cap a Detroit i pel camí es va trobar amb un altre vaixell, i van fer un tros de ruta junts. 

Una tempesta els va fer alterar les seves rutes i ambdós vaixells de càrrega van mantenir la comunicació fins que el segon, l'Arthur M. Anderson, va perdre la comunicació amb el buc SS Edmund Fitzgerald enmig d'un violent onatge que sacsejava la nau. Passada la tempesta no va arribar la calma, al radar de l'Anderson no hi havia rastre del buc de càrrega SS Edmund Fitzgerald. El buc s'havia enfonsat i els 29 tripulants que hi treballaven van morir.

La tragèdia del buc SS Edmund Fitzgerald va inspirar al músic i cantant Gordon Lightfoot la cançó "Wreck of the Edmund Fitzgerald"; dies després del naufragi Lightfoot va veure mal escrit el nom del buc a la revista "Newsweek, "Edmond" en comptes d'"Edmund", interpretant l'errada com un deshonor als mariners morts en el naufragi. 

La cançó, a tall d'homenatge, descriu l'incident i fa referència als detalls de la tempesta i al misteri que envolta el naufragi del buc SS Edmund Fitzgerald, ja que no es va trobar cap explicació clara del naufragi durant les investigacions posteriors.

Cinc milions set-cents cinc mil tres-cents noranta-cinc, la xifra de la setmana

Aquesta xifra, aquesta elevada xifra no són els milions que avui guanyaré al sorteig de Nadal de la loteria nacional, que pels diners que hi jugo són molt menys els diners que em podrien tocar i em temo que, com a molt, potser grato que en algun em retornin els diners, o ni això!

No, aquesta xifra, ben segur ja ho heu deduït, són els diners que va recaptar, fins al moment de tancar el programa, La Marató de TV3, ara La Marató de 3Cat, que es va celebrar diumenge passat: 5.705.395 euros. La recaptació d'enguany va ser notablement inferior a la de l'any passat, 8.034.807 euros dedicats a la salut cardiovascular, també a la de 2021, 9.022.147 euros dedicats a la salut mental i sobretot a la de 2020, que va recaptar, al tancament del maratonià programa televisiu, 10.305.000 euros dedicats a la Covid-19.

Per cercar una recaptació similar al tancament de la gala d'enguany, ens hem de remuntar a l'any 2009 amb una recaptació de més de 5,5 milions d'euros dedicats a les malalties minoritàries. És cert que encara queden dies, setmanes i algun mes per seguir fent donacions, i sense anar més lluny La Marató de 2009 finalment es va tancar amb una recaptació total de 7.120.569 euros.

Segurament la temàtica d'enguany (la salut sexual i reproductiva), més dispersa i, potser per algunes persones, més controvertida, no ha ajudat a recaptar tants diners, però més enllà dels diners per mi hi ha una altra xifra que és tant o més important que la de la recaptació: la de l'audiència.

Diumenge passat 1.733.000 persones van connectar amb La Marató de 3Cat, esdevenint líder d'audiència, amb una quota mitjana del 16,8% i 217.000 espectadors. Aquestes xifres no són poca cosa, també és important valorar-les. Perquè al costat de la voluntat recaptadora, La Marató de 3Cat també té la voluntat divulgativa, l'ànim d'informar i conscienciar la població, en aquest cas, sobre la importància de la salut sexual i reproductiva.

El missatge té més força, crida més l'atenció, quan es parla d'una malaltia, més que de salut, per més que siguem conscients que la salut és quelcom més que l'absència de malaltia. I certament de malalties se'n va parlar, a La Marató, però sense posar el focus, sense posar tota l'atenció en una de sola.

Cinc milions set-cents cinc mil tres-cents noranta-cinc euros, al capdavall, són molts diners, i més que se'n poden sumar els pròxims dies, setmanes i fins i tot algun mes...

L'agraïment

Abans no acabi l'any he de fer, públicament, un agraïment: voldria agrair a l'Ajuntament de Sarrià de Ter per, recollint el guant, organitzar dies enrere un acte de commemoració dels 40 anys de la independència de Sarrià de Ter, de la segregació de Girona.

El prec el vaig fer en un article publicat a la revista Parlem de Sarrià i el nou equip de govern va entomar-lo, penso jo, amb responsabilitat i va ser a temps de programar un acte per, des de la història i les vivències i records d'alguns dels protagonistes d'aquell moment i d'aquella lluita, valorar aquells fets i circumstàncies i, sobretot, a les persones i entitats que s'hi van implicar.

De fet, és evident que no és per mi, que calia fer aquest acte de memòria i reconeixement, és precisament per les persones i entitats que van empènyer políticament i social el poble per a reclamar la seva independència municipal i que es van arromangar per fer-la possible. També per les persones que, una vegada recuperada l'autonomia municipal, van haver d'afrontar l'arrencada d'un nou ajuntament democràtic que començava a caminar endeutat.

Sota la batuta de Javier Anton Pelayo, catedràtic en història moderna i contemporània, Quim Rodríguez (aleshores president del Consell Municipal), Jordi Cañigueral (aleshores primer alcalde després de la independència), Miquel Resplandis (aleshores president de l'Associació de veïns de Sarrià de Baix - La Rasa), Josep Llunell (aleshores membre del Consell Municipal), Joana Rosdevall (aleshores membre de l'Associació de veïns de Sarrià de Dalt i del Grup de Muntanya Sarrià), Josep Lafuente (aleshores president de l'Associació de veïns del Pla de l'Horta) i Assumpció Vila (coautora del llibre "Sarrià, un fet singular"), van posar context a l'annexió de Sarrià de Ter a Girona per completar el somni de la "Gran Gerona", iniciat anys abans amb les annexions de Santa Eugènia de Ter, Palau - Sacosta i Sant Daniel, i posteriorment Salt, part de Sant Gregori (Sant Ponç, Domeny i Taialà) i part de Celrà (Campdorà). Somnis de grandesa que afortunadament no van quallar.

L'annexió de Sarrià de Ter no va resignar a una part de la població, que va mantenir-se contrària i que va veure en la recuperació de la democràcia l'oportunitat per desfer el que havia volgut deixar, lligat i ben lligat, el franquisme. El període entre 1979 i 1983, amb Sarrià de Ter dins de la Girona democràtica, va servir per, a través del Consell Municipal, primer presidit per Just M. Casero i després de la seva prematura mort, per Joaquim Rodríguez, preparar políticament, jurídicament i administrativament la segregació, alhora que per muscular l'embrió del nou ajuntament que durant aquests quatre anys es va gestar.

Va fer bé, l'ajuntament, de commemorar el 40è aniversari d'aquell fet, d'aquella fita; l'efemèride, penso, s'ho valia, també les persones que d'una manera o altra en van formar part. Modestament, només puc dir moltes gràcies.

Presència absent

 
Ignoro quin va ser el motiu, quina la inspiració del periodista (també polític i banquer) gironí, Manuel Bonmatí i Romaguera, per anomenar Presència al setmanari que va crear, l'any 1965. M'agradaria pensar que en feia prou amb la primera accepció de la definició del diccionari: "fet d’ésser, de trobar-se, present", tota una declaració d'autoafirmació. El fet d'ésser de Presència, el d'existir no només va ser una novetat en el món periodístic gironí i català, també va ser una nosa pel règim, com es va poder comprovar ben aviat.

D'entre les moltes històries i anècdotes que aquest dilluns es van recordar i compartir, a la Casa de Cultura de Girona, la de l'origen del nom no es va explicar; tampoc la de la trista desaparició de la capçalera, ara fa cinc anys.

Congregats per l'associació Amics de la Unesco de Girona i sota la presentació i moderació del president del Col·legi de Periodistes de Catalunya a la Demarcació de Girona, el periodista Jordi Grau, l'historiador Josep Clara, l'escriptor Jordi Dalmau, el periodista i escriptor Pius Pujades i el polític i activista cultural Joan Vidal i Gayolà van participar en la taula rodona "Memòria del setmanari Presència". El motiu de tal celebració, per si en calia algun, va ser el 50è aniversari de l'anul·lació, per part del Tribunal Suprem d'una resolució del 1971 del Ministeri d'Informació i Turisme i posteriorment del corresponent acord del Consell de Ministres, naturalment presidit pel dictador Franco, que havia fet tancar la revista.

La taula rodona va ser esplèndida, un curull d'anècdotes i històries, també d'història en majúscules, sobre l'origen del setmanari, els seus primers i convulsos anys de vida, la crisi que va desembocar, per obra i gràcia d'un nou bisbe, amb la confluència de l'equip que provenia de la revista Vida Catòlica, les negociacions (?) a Madrid per evitar el tancament, les lluites internes, l'ús de la llengua, la pretesa (o interpretada) orientació política del setmanari... En definitiva, del seu valor històric, la seva innegable contribució a la cultura, la llengua, també al periodisme del nostre país.

Es va comentar, amb la boca petita, que potser algun dia es podria recuperar la capçalera de Presència; no sé si a hores d'ara té gaire sentit; al seu dia El Punt Avui va decidir eliminar-la sense matar-la, deixant-la en els llimbs... Jo la impressió que tinc és que Presència s'ha mort i se li deu, com a mínim, un comiat digne, més que aquesta absència indefinida a risc de restar, si no fos per actes com el de dilluns, en el més ignominiós oblit.

Inserció laboral i dret al treball: una reflexió en el marc dels Drets Humans i els ODS

 

La Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada per les Nacions Unides el 1948, que enguany fa 75 anys, reconeix el dret fonamental al treball com a una part intrínseca de la dignitat humana. Aquest dret es converteix en una peça clau per a la consecució del benestar individual i col·lectiu de totes les societats, ja que està estretament vinculat amb la inserció laboral, pel que fa al procés d’incorporació i adaptació d'una persona al mercat de treball. D’altra banda, els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS), adoptats el 2015, destaquen la importància d'assegurar oportunitats d'ocupació i treball decent per a tothom, així com la promoció d'un creixement econòmic inclusiu.

El programa Incorpora de la Fundació “la Caixa” contribueix a fer possible aquest dret i aquests objectius a través de l’acció que fan les entitats que en formen part, juntament amb les empreses que hi col·laboren, tot promovent la inserció laboral, facilitant oportunitats de feina, i enfortint la col·laboració entre els sectors social i empresarial.

La inserció laboral: el pont entre el dret al treball i la pràctica

Més concretament, l’article 23 de la Declaració Universal dels Drets Humans proclama que totes les persones tenen dret al treball i a unes condicions de feina justes i favorables. Aquest dret està vinculat a la dignitat inherent de tots els éssers humans, i els reconeix la capacitat i la responsabilitat de contribuir al progrés de la societat. D’aquí que, a banda de la retribució econòmica, el salari, la inserció laboral i la feina són factors d’inclusió social.

La inserció laboral, doncs, esdevé el pont entre el dret al treball i la seva realització pràctica, entre el dret escrit i el seu exercici pràctic i real. La creació d'oportunitats d'ocupació i l'accés al mercat laboral són elements essencials per assegurar que aquest dret sigui tangible per a totes les persones, independentment de la seva procedència, gènere, discapacitat o altres característiques. Fruit de la col·laboració de la xarxa d’entitats socials del grup de Girona del programa Incorpora de la Fundació “la Caixa” i les empreses col·laboradores, aquest 2023 s’han gestionat més de 1.040 ofertes laborals que han permès a més de 925 persones en risc d’exclusió social accedir al mercat laboral.

Entitats socials i empreses amb compromís social, factors clau en la creació de treball i creixement econòmic 

Més recentment, els ODS, particularment l'ODS 8 relatiu al Treball Decent i Creixement Econòmic, destaquen la necessitat de promoure oportunitats d'ocupació digna, estimular la creació d'empreses sostenibles i garantir condicions laborals justes. Aquest objectiu reconeix que la consecució del dret al treball no només implica l'accés a l'ocupació, sinó també assegurar que aquesta ocupació sigui digna i que contribueixi al desenvolupament sostenible.

La col·laboració entre les entitats socials i les empreses amb compromís social en el marc del projecte laboral de la Fundació “la Caixa” s’enfoquen especialment en aquest objectiu, en l’ODS 8, relatiu al Treball i al Creixement Econòmic. Aquesta col·laboració ha permès que més de 540 empreses de les comarques gironines facilitin oportunitats laborals a les persones ateses pel programa.

Amb aquesta col·laboració, les empreses també fan una contribució a l’ODS 10 relatiu a la Reducció de les Desigualtats, ja que en la identificació del talent aposten per la no discriminació, tot facilitant la inserció laboral de persones vulnerables i en risc d’exclusió social. 

Aquest treball conjunt entre les entitats socials i les empreses que promou la Fundació “la Caixa” amb el programa Incorpora suposa també una contribució a l’ODS 17, relatiu a les Aliances per a l’assoliment dels objectius, ja que fomenta el treball en xarxa i la cooperació entre els agents del territori per crear impactes positius i sostenibles per a les persones i per a la societat.

Tots els drets requereixen que algú vetlli per al seu compliment; també algú que contribueixi a fer-los realitat. El dret al treball no n’és una excepció, i a banda de l’administració, les entitats socials i les empreses també hi hem de contribuir i vetllar per al seu compliment. El programa Incorpora de la Fundació “la Caixa”, a través de la col·laboració entre les entitats socials i les empreses per promoure la inserció laboral dels col·lectius més vulnerables, hi posa el seu granet de sorra.

Article publicat al portal web del programa Incorpora de la Fundació "la Caixa".
A la foto, part de l'equip tècnic del grup de Girona del programa Incorpora.

El repte de la diversitat

La setmana passada escrivia sobre el nou horitzó poblacional de Catalunya, ara que ja hem sobrepassat els 8 milions d'habitants, que preveu que en qüestió de dues dècades assolim els 10 milions. Vaig compartir algunes dades del Centre d'Estudis Demogràfics de Catalunya, que comparaven alguns indicadors de la Catalunya dels 6 milions d'habitants (1987) amb l'actual, la dels 8 milions d'habitants.

Hi ha algunes dades, concretament quatre, que no vaig esmentar i que avui m'agradaria repassar breument, dades que mostren de forma clara i diàfana que no només som més habitants, també que la població que conformem és molt més diversa, i si voleu, també, complexa.

El 1987, quan érem 6 milions, el 32,3% de la població era nascuda a la resta d'Espanya, el 2023 menys de la meitat, el 15,2%. El 1987 la població de nacionalitat estrangera representava l'1,1% de la població catalana, el 2023 el 16,3%. El 1987 la taxa d'ocupació de les dones a Catalunya era del 26,5%, el 2023 del 50,9%. El 1987 els fills i filles nascuts dins del matrimoni representaven el 91,6%, el 2023 el 51,7%.

Totes aquestes dades dibuixen dues societats ben diferents: la del 1987, més simple i homogènia, la de 2023, més complexa i heterogènia. La composició social dels nostres barris, pobles, viles i ciutats ha canviat, també la composició de les famílies. No en voldria fer, ara, un judici de valor, simplement pretenc posar èmfasi en les dues realitats, ben diferents, que dibuixen les dades sobre un mateix territori en dos moments temporals diferents.

Potser és per això que ens costa tant trobar solucions, mesures que puguin donar resposta al repte de la diversitat, la que hi ha a peu de carrer, la que hi ha dins l'escola, la que hi ha en l'àmbit laboral, etc. És innegable que algunes mesures han resultat encertades, que s'han fet polítiques inclusives que han pogut donar una resposta prou satisfactòria a les noves necessitats, a la nova realitat, tan evident com que d'altres, per més esforços que es facin, per més recursos que s'hi destinin, resulten més estèrils.

Aquests darrers 35 anys no només hem crescut en nombre d'habitants, també en diversitat, per la qual cosa el nostre creixement no ha estat per motiu de natalitat, sinó pel factor migratori. Aquest factor afegeix complexitat a la realitat, exigència en el repte (la inclusió) i dificultats en la solució. I davant aquesta situació, és massa temptador voler minvar la diversitat, tornar a una societat més uniforme, com plantegen els discursos racistes de l'extrema dreta... 

El veritable repte és la diversitat, entenent que aquesta no només és inevitable, sinó que sobretot ens enriqueix.

Biko. Minuts Musicals històrics

El 12 de setembre de 1977 Steve Biko, un destacat activista antiapartheid i líder del moviment estudiantil negre a Sud-àfrica durant la dècada dels anys seixanta i principis dels setanta del segle passat, va morir estant en custòdia policial, a causa de les lesions cerebrals provocades per la pallissa que li va propinar la policia sud-africana. Biko, que aleshores tenia trenta anys, havia estat detingut per les autoritats del règim d'apartheid.

Steve Biko va ser un dels fundadors del Moviment d'Estudiants Negres (Black Consciousness Movement), moviment que buscava empoderar i conscienciar la població negra sobre la seva identitat i dignitat, fent del reconeixement i la valoració de la seva cultura un element essencial per a la llibertat i l'autoestima del poble negre. La seva mort va provocar una gran indignació i va contribuir a la creixent pressió internacional contra el règim d'apartheid.

L'any 1980 el músic i cantant Peter Gabriel va compondre i publicar la cançó "Biko", en homenatge al seu llegat i la seva lluita contra l'apartheid a Sud-àfrica. La lletra de la cançó destaca la vida i la mort de Biko, incloent-hi detalls com el seu arrest i la seva mort sota custòdia policial.

Intensa i emotiva, la cançó va contribuir a promoure la consciència mundial sobre la injustícia de l'apartheid.

Deu milions, la xifra de la setmana

Alguns dies, llegir el diari és un acte de resistència; bé, avui en dia ho és diàriament, si el llegiu en paper, un acte de resistència, però jo em referia a la nostra capacitat per entomar les males notícies que, és evident, també explica el diari (i els informatius dels altres mitjans): crims, conflictes, guerres, etc.

No va ser cap notícia d'aquesta naturalesa el que em va desesperar, dies enrere, va ser una aparentment més innòcua, a priori inofensiva, que duia per titular "Cap als 10 milions". I si el titular ja em va deixar estabornit, els dos breus que l'acompanyaven em van deixar KO: "Catalunya s'ha de preparar per continuar la línia d'augment de població, tant en nombre com en diversitat. El repte serà adequar els serveis socials, la salut pública i l'habitatge a una mitjana d'edat cada cop més alta".

Deu milions d'habitants! Encara no hem assumit que som 8 milions, amb tot el que això suposa, i ja ens hem de preparar per als 10! I el més dramàtic és que la previsió és que sumarem aquests dos milions de població més ràpidament del que vam sumar els dos per passar dels sis als vuit; la previsió del Centre d'Estudis Demogràfics és que en qüestió de dues dècades, potser menys, siguem dos milions més de persones a Catalunya, si sostenim el creixement actual de població, amb un augment anual de 110.000 persones. De veritat cal ser tants? De veritat podrà sostenir, aquesta major càrrega el nostre estat de benestar?

La notícia s'acompanyava amb una gràfica comparativa d'algunes dades de 1987, quan érem sis milions, amb dades de 2023, quan hem arribat als vuit, i algunes dades em van preocupar: ara som una població més envellida (les persones majors de 65 anys representen el 19,3% de la població, l'any 1987 el 12,6%), amb una mitjana d'edat més alta (43 anys al 2023, 26 al 1987) i tot i que hem augmentat l'esperança de vida (dels 77 als 83 anys), hem incrementat notablement la densitat de població, de 187 habitants per km² el 1987, a 243 habitants per km² a 2023.

Jo, que avui ja estic per sobre la mitjana d'edat, d'aquí a vint anys ja formaré part de la població major de 65 anys, i potser és per això que em neguitegen tant aquestes projeccions de futur, perquè la població menor de 16 anys no ha augmentat en la mateixa proporció que la major de 65 anys, ja que el 1987 representava el 12,6% i el 2023 el 15,3%, i una societat sense joves és una societat sense futur.

En resum, si l'any 1987 vaig celebrar els 6 milions i enguany ja em preocupen els 8, ja maldo des d'ara per a quan arribem als 10...

Com més et conec...

Hi ha moments i situacions en el que resulta inevitable no sentir la conversa d'algú altre, fins i tot no escoltar-la, encara que no vulguis. Un d'aquests moments i situacions és, per exemple, un trajecte en avió.

Assegut al seient del mig, al del meu costat, al passadís i al de l'altra banda del passadís de la mateixa fila, hi seien dues noies, que primer em va semblar que eren amigues, i després vaig deduir que eren parella.

Aixecat el vol una d'elles va treure el portàtil i van començar a veure, juntes, una pel·lícula, tot un clàssic modern nadalenc, la comèdia romàntica "Love Actually". Aquesta és una de les poques pel·lícules que ha dirigit el premiat guionista Richard Curtis, autor dels guions de pel·lícules d'èxit com Quatre bodes i un funeral, Notting Hill, El diari de Bridget Jones o Cavall de guerra, guionista i cocreador, també, de les mítiques sèries L'Escurçó Negre i Mr. Bean.

Precisament aquests dies estic tornant a veure L'Escurçó Negre, i després també recuperaré Els Joves, sèries que inevitablement em transporten a la meva adolescència, i que ara miro amb uns altres ulls.

En fi, tornem a l'avió. Acabat el visionament de la pel·lícula, la parella va intentar veure algun altre programa, no sé si un capítol d'alguna sèrie, però no van poder i, després de diversos intents infructuosos, van endreçar l'ordinador portàtil i els auriculars sense fils, i van començar a xerrar entre elles.

Inevitable no sentir, impossible no escoltar. En la resta de trajecte vaig saber que, a banda de parella, ambdues eren mestres de primària i que ambdues tenien gos, vaig deduir que cadascuna d'elles el seu. Una va confessar donar més prioritat al seu gos que a les reunions del consell escolar; bé, no a totes les reunions del consell escolar, però sí algunes (que total, són un tràmit i per estar mirant el mòbil prefereixo estar a casa amb el gos), per no deixar el seu gos sol a casa tantes hores. L'altra no sé quin problema va tenir amb el seu gos, els seus pares i la seva parella, justament la noia que seia al meu costat, però devia ser un problema prou greu perquè van començar-se a discutir que si la teva família, que si vas prioritzar el gos (a ella, vaig entendre), tota una lletania de retrets creuats amunt i avall.

Val a dir a favor d'elles que no van fer cap escàndol, la discussió no va sortir de mare i va ser prou civilitzada, sense alçar el to de veu ni sense fer escena, ja m'enteneu. Però és evident que en aquella parella hi havia conflictes no resolts, o no prou afrontats, entre elles i la família d'una d'elles, i els gossos...

Jo, per intentar-me abstreure de la conversa, a banda de remenar el telèfon mòbil, vaig pensar, i taral·lejar internament, en aquella cançó d'Els Pets que diu que "com més et coneixo, molt més m'agrada el teu gos", però després vaig pensar que d'aquesta relació potser no se'n salven ni els gossos!

L'etiqueta del vi

El vi, com tants altres productes, també entra pels ulls; és cert que potser són més importants altres factors, com l'origen, amb denominació o sense, o l'anyada, però moltes vegades hi ha vins que també ens atrauen per l'etiqueta.

Hi ha etiquetes que simplement són funcionals, d'altres són autèntiques obres d'art pensades per fer destacar aquella ampolla entre les altres, per cridar-nos l'atenció entre tanta oferta en un lineal de supermercat, en un celler o a la carta de vins d'un restaurant.

Siguin com siguin les etiquetes, més funcionals, més artístiques, fins ara totes, o gairebé, ens amagaven informació, la informació que altres productes alimentaris (el vi n'és un) estan obligats a mostrar: els ingredients i els valors nutricionals.

Aquest privilegi, excepcionalitat si voleu, que tenia el sector del vi respecte a la resta de productes alimentaris s'ha acabat i, per obligació d'una normativa europea, tots els vins elaborats a partir del 8 de desembre d'enguany hauran d'incloure la llista d'ingredients i la corresponent declaració nutricional.

És clar que tanta informació no sempre podrà tenir cabuda a totes les etiquetes, i els productors podran també proporcionar aquesta informació a través d'una etiqueta electrònica, per exemple per mitjà d'un codi QR que puguem escanejar.

Hi ha informació que és obligatòria que aparegui a l'etiqueta física, com els al·lèrgens (com els sulfits que ja hi apareixen) o el valor energètic, que es pot simplificar amb l'ús de pictogrames, com fan altres productes.

No sé si amb tota aquesta informació més d'un s'endurà una sorpresa, per exemple, en veure que a la llista d'ingredients hi ha quelcom més que suc de raïm fermentat, ja que és habitual l'ús, en segons quin tipus de vins, d'aromatitzants, additius o enzims per a la seva elaboració. Ara caldrà que tots els ingredients constin en l'etiqueta.

O potser sorprendrà la declaració nutricional, en la que segurament destacarà el valor calòric i el contingut de sucre del vi, una informació sens dubte crítica, alhora que, com en la resta de productes alimentaris, necessària.

Tota aquesta transparència, n'estic convençut, serà beneficiosa pels consumidors (el consum responsable requereix informació) i també pels productors, sobretot pels bons productors de vi, pels que tenen cura del producte i la seva elaboració, també pels vins naturals i ecològics.

Possiblement, ara més que mai, mirar detingudament l'etiqueta serà clau per a escollir un bon vi, més enllà de la denominació, de l'anyada o del seu disseny.

El Girona FC, a la dimensió desconeguda

La meritòria victòria contra el Barça a Montjuïc, 2 a 4, és una altra de les fites assolides, aquesta temporada, per un Girona FC desbocat i desbordant de futbol i gols, de bon futbol i gols!

La victòria del Girona FC és meritòria no només pel fet de ser la primera contra el Barça, també perquè va ser contra un bon Barça, contra un Barça que va poder desplegar un bon joc en atac, generant el doble d'ocasions de gol que el Girona FC, contra un Barça que venia d'una bona dinàmica de joc i, sobretot, de resultats.

La victòria és meritòria perquè, una vegada més, el Girona FC va mostrar-se com un equip molt efectiu davant de porteria, un equip sòlid mentalment, que sap sobreposar-se a gols en contra, un equip que, per més que es torcin les coses, no li perd la cara al partit i el segueix competint.

La victòria també és meritòria perquè li permet sumar tres punts més i enfilar-se de nou, en solitari, al capdamunt de la lliga, aprofitant l'ensopegada del Real Madrid a Sevilla, empatant contra el Betis.

La meritòria victòria contra el Barça situa al Girona FC, tal com va dir Míchel, en una altra dimensió, en una dimensió fins ara desconeguda. Si al setembre era l'equip revelació, ara, a les portes de les festes de Nadal i a les acaballes de la primera volta, el Girona FC és un ferm candidat a classificar-se per a les competicions europees i, de moment, manté el pols als tres grans de la lliga, Real Madrid, Barça i Atlético de Madrid, en la lluita pel títol.

Es fa difícil preveure fins quan el Girona FC aguantarà el pols; jo sincerament pensava que a hores d'ara ja hauria defallit, i de moment manté el tipus desplegant un gran joc i erigint-se, provisionalment, en l'equip més golejador. El camí traçat fins aquí ja ha estat tot un regal i és evident que cal seguir fent camí, que en aquesta nova dimensió, tot està per fer i tot és possible...

En aquesta dimensió desconeguda, el Girona FC té tot el dret a somiar, a somiar amb Europa i en somnis més grans... Potser jo, patidor de mena com tants altres aficionats, també m'hauria de permetre somiar, no abaratir el somni...

PISA trepitja Educació

Em temo que la consellera d'Educació, Anna Simó i Castelló, aquestes festes de Nadal s'haurà de menjar un carbó que, probablement, no li correspon. Potser quan el rebi, per obra i gràcia del tió o bé per la màgia dels Reis d'Orient, pot enviar-li directament a l'anterior conseller, Josep González i Cambray, fins i tot fer-ne més parts i enviar-ne als darrers consellers i conselleres d'Educació.

El darrer informe PISA ha deixat força malparat el nostre sistema educatiu, situant-nos a la cua en comprensió lectora, en matemàtiques i en ciència, en una caiguda, segons els mateixos responsables de l'informe, sense precedents. Els motius són diversos, les causes complexes i em preocupen encara més les conseqüències, un torpede a la línia de flotació del que havia estat un dels grans pilars del nostre país, del nostre autogovern: l'educació. L'informe PISA ens ha trepitjat allà on ens fa més mal, al nostre sistema educatiu.

Mentre ens recuperem de la plantofada, sens dubte dolorosa per a tota la comunitat educativa, no puc evitar pensar en la paradoxa que vivim: probablement tenim un dels desplegaments legislatius i normatius més avançats d'Europa (o això pensem, o si més no pensàvem o ens hem cregut) i, per contra, se suposa, una de les pitjors aplicacions d'aquest desplegament, atesos els resultats.

Deixeu-me anar un xic enrere, concretament l'any 2007. Un dia el conseller d'Educació, l'aleshores socialista Ernest Maragall, va venir a Girona per a presentar-nos les Bases per la Llei d'Educació de Catalunya i en l'article que vaig fer de la presentació en destacava l'esperit, naturalment benintencionat:

"La Llei d'Educació, segons el document de bases, s'ha de desplegar a partir d'una sèrie de principis generals: l'equitat, l'excel·lència, la cohesió social i la identitat compartida. L'equitat entesa com la igualtat d'oportunitats d'accés i de promoció al sistema educatiu i dins el sistema educatiu, l'excel·lència com a principi de qualitat del sistema educatiu; la cohesió social com a principi bàsic i comú que ha de transmetre l'escola i la identitat compartida en què la llengua i la cultura catalanes han de ser els eixos vehiculars del fet educatiu."

La Llei d'Educació de Catalunya es va aprovar l'any 2009. Més endavant hem tingut altres desplegaments normatius, alguns d'especial rellevància com el Pacte contra la segregació escolar (2018), que ja apuntava l'evidència d'un greu problema de segregació en el sistema educatiu, i el decret que se'n deriva, el celebrat Decret de la programació de l'oferta educativa i del procediment d'admissió en els centres del Servei d'Educació de Catalunya (2021), altrament dit decret d'admissions.

Aquest decret estableix, entre d'altres, "diverses mesures específiques per a l'equitat escolar i la cohesió social: la reducció del nombre màxim d'alumnes per grup, l'establiment d'una proporció màxima d'alumnat amb necessitats educatives específiques per centre, el tancament de grups a partir de l'inici de curs, limitacions a l'escolarització d'alumnat en els centres amb una alta proporció d'alumnat amb necessitats educatives específiques amb posterioritat a l'inici de curs, l'oferta de places singular per a la desagregació de centres i la formació contínua en matèria de lluita contra la segregació escolar; es preveu la promoció de la participació de l'alumnat en situació socioeconòmica desafavorida en les activitats complementàries i en els serveis escolars i la garantia de l'accés d'aquest alumnat a aquestes activitats i serveis en condicions d'equitat."

El govern de Catalunya, naturalment preocupat pels resultats del darrer informe PISA, ha atribuït els mals resultats a la sobre representació de l'alumnat immigrant, entrant en un terreny perillós i pantanós, sense faltar-li segurament part de raó. El problema és que precisament gran part de la literatura dels desplegaments legislatius i normatius recents parlen precisament de la seva capacitat de cohesió i inclusió, i no sé si és per manca de temps o de recursos, o d'ambdós, que la distància entre el marc normatiu i la realitat és cada vegada més gran.

Així doncs, aprovem, i possiblement amb nota, en la planificació i redacció de lleis, decrets i pactes; suspenem en la seva aplicació pràctica, en la seva dotació de recursos i en els resultats que caldria esperar de tot allò que hem escrit. Ves que, en comptes de mirar tant Europa, no hàgim de fer una visita a Castella i Lleó, la comunitat autònoma que més excel·leix en els darrers resultats de l'informe PISA.

O encara més senzill, mirar-nos a nosaltres mateixos, mirar-nos al mirall i reconèixer que no som tan fantàstics, i dedicar-nos a fer, simplement, allò que hem dit, escrit i aprovat que faríem...

He Was a Friend of Mine. Minuts Musicals històrics

"He Was a Friend of Mine" és una cançó tradicional nord americana que parla de la pèrdua d'un amic i de la melangia que acompanya aquesta pèrdua. Una de les primeres gravacions d'aquesta cançó data de 1939 i anys més tard va enregistrar-la Bob Dylan per al seu disc de debut, publicat el 1962, tot i que finalment no s'hi va incloure.

El 22 de novembre de 1963, ara fa seixanta anys, el 35è president dels Estats Units, John Fitzgerald Kennedy, va morir assassinat d'un tret al cap mentre participava en una desfilada del seu viatge oficial a Dallas. Aquell dia va morir un president i va néixer un mite. La vida i obra de JFK, amb les seves llums i les seves ombres, és sobradament coneguda, alhora que misteriosa és encara la seva mort.

Aquella nit Roger McGuinn, líder del grup de folk rock The Byrds, va adaptar la cançó "He Was a Friend of Mine" en homenatge al president assassinat. La lletra de Roger McGuinn situa a la figura de Kennedy com un amic que s'ha perdut, reflectint així el sentiment de molta gent durant aquells dies de commoció i tristesa.

Aquesta cançó també s'ha fet servir, en altres ocasions, per homenatjar altres víctimes d'assassinat, com el de George Floyd.

Disset, la xifra de la setmana

A vegades tinc la impressió que ens compliquem la vida tots solets, sense que ningú ens ho demani; hi pensava aquesta setmana davant la proposta de la Unió Europea que es pugui avançar a 17 anys la possibilitat de treure's el carnet de conduir cotxes.

Entenc que entre els motius hi ha una harmonització de l'edat per treure's el carnet de conduir, que en alguns països europeus ja és a 17 anys, però no sé si aquesta mesura respondrà a un altre dels motius que s'argumenten: la reducció de la sinistralitat.

Segons dades de la Comissió Europea, a Europa va haver-hi 20.000 morts l'any 2022 i malgrat que els menors de 30 anys només representen el 8% dels conductors, els d'aquesta franja d'edat van estar involucrats en el 40% dels sinistres. No sé si rebaixant l'edat de treure's el carnet millorarà o empitjorarà aquesta dada...

La mesura contempla que els menors de 17 anys només puguin conduir acompanyats d'una altra persona major de 24 anys i amb, com a mínim, cinc anys de carnet. Aquesta mesura encara em sembla més temerària, per segons qui a 24 anys no hi ha gaires traces de maduresa, i encara menys dins un cotxe.

No entenc quina necessitat hi ha en avançar l'edat per posar-se davant un volant, sobretot quan cada vegada són menys els joves que es treuen el carnet, i més tard l'edat en què se'l treuen. Els darrers anys s'ha anat reduint el nombre de permisos de conduir expedits i s'ha incrementat la mitjana d'edat en què els joves se'l treuen; si anys enrere era el desig dels 18 anys, ara la motivació és, sobretot, per motius familiars i laborals, quan comencen a treballar o quan volen formar una família.

No sé, potser són altres les mesures que caldria prendre per rebaixar la sinistralitat, i no només amb els conductors menors de 30 anys, sinó amb tots; potser la renovació del permís de conduir hauria de requerir quelcom més que una prova mèdica, potser caldria valorar les aptituds i, sobretot, les actituds al volant, i és això, més que l'edat, el que marca la diferència entre la seguretat i l'accident. I aquí tothom s'hi ha de sentir interpel·lat.

Ballant amb les oliveres

Si Kevin Costner ballava amb llops, el meu oncle balla amb les oliveres.

L'hivern és temps de collir olives i fa setmanes que els meus oncles de Cantallops feinegen de valent pentinant els olivars, omplint caixes, carregant el remolc i portant les olives al trull per tornar-ne carregats d'oli, enguany, malauradament, carregats amb menys oli que altres anys...

Aquest cap de setmana a casa els hi hem donat un cop de mà, que tota ajuda sempre és benvinguda. Estirar les borrasses (nosaltres en diem "borrassos"), menar les màquines, unes pintes amb pues llargues al capdavall d'un mànec llarg que es mouen frenèticament entre les branques per fer caure les olives, moure els "borrassos" d'una olivera a una altra seguint el rengle, buidar els "borrassos" en caixes quan estan ben carregats, carregar el remolc, repassar i recollir les olives que han quedat per terra... De feina no en falta i n'hi ha per a tothom.

Aquest any, la feina la fem amb música de fons; el meu oncle té un d'aquests altaveus sense fils que es connecten al mòbil a través de Bluetooth i hi va sonant música, penjat d'una olivera, la que estem treballant o la del costat: ara una "bachata", ara un tango, ara música country, ara un bolero... Totes les cançons són ballables, totes les cançons les ha ballat el meu oncle, no en un olivar, sinó en una sala de ball!

Amb la música de fons (que no al ritme de la música!) vam anar batent les oliveres fent més amena la feina. Mentre bats amb la màquina no pots parlar, el soroll és prou eixordador, però sí escoltar la música, que l'altaveu és prou potent!

Ens recordava l'altre dia la meva mare com anys enrere, quan era petita, les dones cantaven mentre feinejaven i treballaven al camp; potser això d'escoltar-hi música no és tan forassenyat!

Advent formatger

L'Advent és el "temps litúrgic que precedeix Nadal" i anys enrere a casa també el marcàvem encenent una espelma cada un dels diumenges que el precedien, tal com mana la tradició. L'Advent és un compte enrere que tenia (té encara per a molta gent) la funció i missió de preparar Nadal, una preparació sobretot espiritual.

La corona d'Advent n'és un dels símbols, una corona de branques de pi que envolta les quatre espelmes que s'encenen, d'una en una, cada diumenge d'Advent. Algunes tradicions atribueixen una virtut a cada espelma: l'amor, la pau, la tolerància i la fe.

La corona no és l'única tradició vinculada a l'Advent, també hi ha la del calendari, tradició de què es tenen referències des de meitats del segle XIX. A principis del segle XX es va editar el primer calendari d'Advent imprès, que contenia 24 estampetes de personatges religiosos, una per cada dia de desembre abans de Nadal; el calendari, com si fos un àlbum de cromos, va tenir molt d'èxit. Anys després les estampetes es van substituir per petites xocolatines amb motius nadalencs, fent més llaminera la tradició.

A casa, des que la mainada era petita, que fem el calendari d'Advent, el de les xocolatines, i de fet la tradició la mantenim encara que la mainada ara ja no ho sigui tant, de petita... Enguany, però, de calendaris d'Advent en tenim dos; al tradicional de xocolata hi hem sumat un de formatges, el calendari d'Advent formatger.

Iniciativa d'una formatgeria de Girona, Cal Formatger, aquest calendari d'Advent consisteix en 24 porcions de 24 formatges diferents i la idea és, com amb de xocolata, obrir un formatge cada dia, gaudir d'un formatge cada dia. I cada dia la formatgeria en desvetlla el tipus, ja que al calendari no hi ha cap referència de quins tipus de formatge són les 24 porcions. Aquest calendari d'Advent és tot un festival de formatges, tot un regal anticipat de Nadal!

El calendari d'Advent formatger és eminentment laic (no "light"), més gastronòmic que espiritual (tot i que hi ha formatges que et fan acaronar el cel!) i a la seva manera també contribueix a preparar les festes de Nadal, més concretament a triar els formatges que compartirem, si s'escau, a les taules compartides dels àpats nadalencs...

Despolotitzar la justícia

L'amnistia està marcant l'inici d'aquesta nova legislatura, com ha marcat el debat d'investidura, i s'entreveu com el gran tema, el de major importància política no de l'inici, sinó de la legislatura sencera. El seu tràmit no serà com el dels indults, la llei d'amnistia generarà, com ja ho fa ara, un gran soroll polític i mediàtic.

És d'esperar que, malgrat el soroll i les traves, de tota mena, que hi posaran el Partit Popular i Vox, la llei d'amnistia s'acabi aprovant i, finalment, aplicant. De ser així segurament no s'haurà resolt tot, ni de bon tros, però sí que s'haurà reparat quelcom i aquesta llei, juntament amb els indults, hauran contribuït a desjudicialitzar la política. No caldrà parlar de perdó, potser sí, d'una manera o altra, de reparació.

Al final s'ha vist que desjudicialitzar la política era una qüestió de voluntat política i ara han confluït, tot i ser igualment divergents, els interessos necessaris per poder afrontar la qüestió. Tot i que fràgil, l'acord per la investidura i la legislatura amb l'amnistia com un dels compromisos és de calat. La política també és això.

Som més a prop de desjudicialitzar, en part, la política i, paradoxalment, més lluny de despolititzar la justícia. El jutge García Castellón s'erigeix ara en el principal ariet per seguir encausant l'independentisme, cercant desesperadament i arreu traces de terrorisme al Tsunami Democràtic, investigant el president Puigdemont i Marta Rovira.

Despolititzar la justícia és el veritable repte i la resistència no és només món judicial, també del polític; res indica que el Partit Popular deixarà de bloquejar la renovació del Consell General del Poder Judicial, l'òrgan que ha de vetllar, ai l'as, per a garantir la independència dels jutges i magistrats enfront dels altres poders de l'Estat. Ja podem anar esperant asseguts...

Escola d'educació especial o escola ordinària?

Entenc el dilema que les famílies amb fills i filles amb discapacitat puguin tenir a l'hora d'escolaritzar-los: escola d'educació especial o escola ordinària?

Naturalment, el tipus i grau de discapacitat poden fer decantar la balança, però la realitat és que l'escola inclusiva encara és lluny de la que es descriu al decret de l'atenció educativa a l'alumnat en el marc d'un sistema educatiu inclusiu.

Segons dades de la Fundació Aspasim, el 2021 només el 15% dels alumnes a qui donen suport a l'escola especial van anar a l'escola ordinària. D'altra banda, aquell mateix any, el Diari de l'Educació posava en relleu aquestes dades del mateix Departament d'Educació: "Segons les dades facilitades pel Departament d’Educació, el curs 2020/21 els 103 centres especials que hi ha a Catalunya acollien un total de 7.818 alumnes, 362 més que el curs anterior, 731 més que dos cursos enrere i 979 més que el curs 2017/18, al principi del qual es va aprovar el famós decret d’escola inclusiva. La previsió d’aquest any del Departament és que aquests centres tindran 7.600 alumnes, però la previsió de l’any passat era que en serien 7.200, i no s’ha complert".

Aquestes dades evidencien les dificultats de promoure la inclusió a l'escola, que no és inclusiva com tampoc ho és, en general, la societat; podem fer un paral·lelisme semblant amb altres àmbits com l'esport i lleure, en l'oci, l'habitatge, el món laboral, etc.

La inclusió requereix recursos (econòmics i humans) i la impressió és que l'escola ordinària prou fa per atendre a l'alumnat ordinari, i pateix molt quan ha d'atendre a l'alumnat amb necessitats educatives especials. Esdevé quasi missió impossible quan, a més, ha d'atendre a l'alumnat amb discapacitat.

El Departament d'Educació té una infografia, derivada del decret de l'escola inclusiva, que diu "una escola per a tothom, un projecte per a cadascú". Lamentablement, la nostra escola encara no és per a tothom, precisament perquè no té un projecte per a cadascú...

Escola d'educació especial o escola ordinària? Si jo m'hi trobés, si hagués de decidir, segurament tindria molts dubtes...

The Last Song. Minuts Musicals històrics

El 23 de novembre de 1991 el músic i cantant Freddie Mercury va anunciar que estava malalt de sida; just l'endemà, va morir.

La seva mort va consternar el món de la música, bé, va consternar el món sencer, no en va Mercury no només era un músic talentós, sobretot era una de les grans estrelles del rock.

Bernie Taupin, lletrista de capçalera d'Elton John, afectat per la mort de Freddie Mercury, va començar a escriure una lletra que posteriorment esdevindria, amb la música d'Elton John, la cançó "The Last Song".

Elton John va compondre la música entre llàgrimes, segurament d'aquí el to emotiu i melancòlic de la cançó. La lletra ens explica com un jove homosexual malalt de sida busca la reconciliació amb el seu pare, després d'anys de discussions i baralles a causa de la seva orientació sexual.

Per cert, ahir, amb motiu del Dia Mundial de la Sida, el departament de Salut va exposar les dades al voltant d'aquesta malaltia i el titular seria que en els darrers deu anys el nombre d'infeccions per VIH a Catalunya s'ha reduït a la meitat gràcies a l'estabilització de les infeccions.

Setanta, la xifra de la setmana

Aquesta setmana el cel de Catalunya ha tornat a brillar amb intensitat, amb la intensitat de les estrelles Michelin, de les 70 estrelles que brillen en el firmament gastronòmic català. Enguany són 43 els restaurants amb una estrella, 6 els que en tenen dues i 5 els que en tenen tres, fent un total de 54 restaurants i 70 estrelles! 

Ahir em preguntava si algú es faria el propòsit, de cara al 2024, de visitar i menjar a tots i cadascun d'aquests restaurants amb estrella, a raó, per exemple, d'un per setmana. Aquest algú m'agradaria ser jo, si l'economia m'ho permetés, pagant no només el menú del restaurant, també, l'estada a la població en qüestió, que hi ha àpats que no es poden fer amb presses...

Bé, qui no es consola és perquè no vol, que alguns d'aquests restaurants (pocs, però alguns) els he trepitjat i hi he menjat. Un d'ells el Disfrutar, ara fa vuit anys.

El restaurant Disfrutar és un dels darrers d'assolir les desitjades tres estrelles, que l'encimbellen al capdamunt de la prestigiosa guia francesa i l'apropa a l'Olimp dels restaurants, on per exemple hi ha El Celler de Can Roca. Resulta que la Sira l'any 2015 va reservar una taula per anar-hi junts a principis de desembre d'aquell mateix any; quan va fer la reserva encara no tenien cap estrella Michelin, sí quan hi vam anar a menjar, el 5 de desembre de 2015, tot just feia uns dies que els havien atorgat la primera!

El cert és que, en correspondència amb el nom del restaurant, vam "disfrutar"! De moment no tenim previst tornar-hi, són altres els restaurants (amb estrelles o sense) que tenim a la llista, entre ells tornar, per tercera vegada, al restaurant Compartir de Cadaqués, i tants altres...

Potser uns restaurants brillen, gràcies a les estrelles, més que d'altres, però a Catalunya tenim professionals de la restauració de gran nivell, un nivell que també han contribuït a alçar els i les restauradores estrellats.

Escriure a mà

"Fora pantalles: cal tornar a llegir en paper i a escriure a mà".
Aquest és el titular de l'entrevista de la publicació cultural Catorze a la professora de català (també és escriptora) Àfrica Ragel. No us la perdeu, és molt interessant tot el que hi diu!

Ella ho té clar i ho defensa des de la primera resposta: "s’aprèn molt millor escrivint a mà que amb l’ordinador". També ho tenen clar a l'institut on treballa, un nou institut del municipi de Vallcarca en el que només tenen alumnat de primer d'ESO: "som set professors i hem decidit que no s’utilitzaran tablets ni mòbils. No tenim ordinadors. Hem començat el curs amb paper i boli, i m’he adonat que era necessari: no saben escriure. Amb l’ordinador sí, però a mà, no. N’hi ha molts que escriuen amb lletra de pal. Estan acostumats a teclats. És culpa de tots".

Ells comencen de bell nou i, des del principi, ja marquen una pauta: llibres en paper, i paper i bolígraf. D'altres instituts, que anys enrere havien fet una accelerada i esforç en l'adquisició de tablets, ordinadors i llibres digitals, també tornen al paper. Podria semblar una regressió, però no ho és, és una evolució positiva.

És curiosa la situació que he vist a casa: les meves filles quan estudien fan resums i esquemes a mà, fins i tot una passa a net els apunts a mà, de llibreta a llibreta. Diria que aquests darrers anys elles han escrit a mà molt més que jo.

Jo escric a mà sobretot a la feina, quan prenc apunts en reunions, o a vegades ni això; també escric cartes personals, tot i que menys de les que escrivia fa vint o trenta anys enrere, quan la meva producció epistolar era més intensiva.

Jo escric molt cada dia, per qüestions laborals i personals, i sobretot escric a l'ordinador o amb el telèfon mòbil. Escric poc a mà, potser cada vegada menys i, segur, cada vegada, ho reconec, amb més mala lletra. Si quan escrivia més prolíficament ja era de mal llegir, a vegades ara la trobo del tot inintel·ligible, ni jo me l'entenc...

Però tornem a l'educació, tornem a la mainada. Aquesta entrevista posa de relleu el que tantes famílies reclamen aquests dies en nombrosos xats de WhatsApp i Telegram, el que pregonen també molts docents: menors lliures de mòbils, cal posar fre a l'accés prematur, indiscriminat i amb poc control (a vegades sense control) de la mainada a les pantalles, un fre a casa, un fre també a les escoles i instituts.

Cal tornar a escriure a mà, i potser també tornar a jugar més al carrer, tot i que amb els carrers que tenim avui, i com els tenim avui, és missió impossible i fins i tot, tota una temeritat. Però això ja és un altre tema...

Morir per la Madonna de Bruges

Dies després de participar en el Club de Lectura sobre Pau i Drets Humans de Girona vaig veure la pel·lícula The Monuments Men. En una de les escenes finals un historiador, o ara no recordo si era un militar, pregunta a Frank Stokes, personatge interpretat per George Clooney i inspirat en el personatge real George L. Stout, si havia valgut la pena que Jean Claude Clermont, interpretat per l'actor francès Jean Dujardin i inspirat en el personatge real Jacques Jaujard, hagués mort defensant la Madonna de Bruges.

En una escena de la pel·lícula el personatge de Jean-Claude Clermont està defensant tot sol l'escultura de la Madonna de Bruges enmig d'un atac alemany i es posa davant de l'obra d'art per protegir-la, sacrificant la seva pròpia vida en un intent desesperat per preservar aquesta valuosa obra d'art de Michelangelo que els nazis havien robat de la ciutat de Bruges, a Bèlgica.

El personatge interpretat per George Clooney respon a la pregunta amb un inapel·lable sí i reconec que, encara amb la lectura fresca del llibre "Johnny va agafar el fusell", de Dalton Trumbo, la seva contundent afirmació va ressonar dins meu amb menys èpica que ho hauria fet abans de llegir el llibre.

"Morir no és noble", diu ja malferit Joe Bonham, el protagonista del llibre, per boca del Dalton Trumbo, "encara que moris per honor. Encara que moris sent l'heroi més gran de la història". I en un altre fragment del llibre diu: "No hi ha cap paraula que valgui una vida. (...) Canviaria democràcia per vida. Canviaria independència i honor i alliberament i decència per vida".

Si una vida no val ni una paraula, la canviaria per la Madonna de Bruges?

És indiscutible que en la seva resposta afirmativa (sí, havia valgut la pena donar la vida per l'escultura), el personatge interpretat per George Clooney no només pretén aportar una gran dosi d'honor a la mort del company, també i sobretot, pretén aportar un honorable sentit a la seva vida, que és al capdavall el que va sacrificar per salvar una escultura.

Jo no tinc tan clar que morís per ella, per la Madonna de Bruges...