Fem plans, pel 13 d'octubre?

Consulto l'agenda i observo que el diumenge 13 d'octubre, de moment, no tinc cap cita; el dia abans és dissabte i festiu, Dia de la Hispanitat, i per això ni tan sols serà un cap de setmana llarg, sinó un cap de setmana aparentment normal.

L'aparença de normalitat  pot truncar-se si, com tot sembla indicar, aquest estiu no s'investeix cap president de la Generalitat i, irremeiablement, ens aboquem de nou a unes noves eleccions al Parlament, confirmant així que aquesta haurà estat una legislatura borda.

El que la nit electoral semblava impossible, fins i tot imperdonable, cada dia que passa no només sembla més plausible sinó que, per alguns, fins i tot més desitjable: amb l'amnistia aplicada, tot i els entrebancs, hi ha qui, ja amnistiat, té previst ser cap de llista i, qui sap, capgirar la tendència i recuperar vots i possibilitat de ser president. El conte de la lletera ja l'hem viscut en altres ocasions, i ben recents...

No sé, potser darrerament estem més pendents de noms propis que de propostes, i les que es formulen semblen brindis al sol. La realitat, sempre tossuda, diu que a Catalunya l'independentisme pateix un cert esgotament, que el PSC va guanyant eleccions una rere l'altre i que ara tan important és pactar per governar com deixar de pactar perquè l'altre no ho faci, és a dir, bloquejar. Aquest és, si cap partit demostra el contrari, el nostre present.

Si aquest estiu no tenim president de la Generalitat ens tocarà tornar a votar de nou el diumenge 13 d'octubre, i qui sap si aleshores la situació serà, si fa o no fa, com la d'avui. A vegades xutes la pilota endavant i, simplement, l'acabes perdent...

La legislatura borda

Aquesta quinzena legislatura es posa interessant. El primer pas, l'elecció de la presidència del Parlament, s'ha fet de forma prou àgil i ràpida, gràcies a les discretes i efectives negociacions entre Junts i ERC, designant i votant Josep Rull president del Parlament. El següent pas, l'elecció del president de la Generalitat, no serà tan àgil i ràpid.

De fet, la mateixa proclamació de Rull com a president del Parlament ja indueix a pensar que, com bé assegura ERC, el pacte per aquesta presidència no incloïa el pacte per la de la Generalitat, ja que de ser així s'entén que la presidència del Parlament hauria recaigut en ERC, i no en Junts.

Sembla que anem, doncs, en un escenari d'investidures fallides en cas que Puigdemont i Illa postulin la seva candidatura, i tot i que cal deixar marge per a la negociació per veure si alguns partits poden arribar a un acord, la sensació és que en cas d'haver-hi algun intent d'investidura, aquesta esdevindrà, més aviat, la precampanya de la repetició electoral.

En els seus discursos i argumentaris, els partits van obrint cada vegada més aquesta possibilitat, uns potser esperant recuperar els candidats titulars, amb l'aplicació de la llei d'amnistia, d'altres confiant que la inèrcia electoral els segueixi remant a favor.

És per tot això que aquesta pot ser una legislatura borda. No bastarda, sinó, com diu la tercera accepció del diccionari, que no dona fruit. Ara per ara sembla que l'únic fruit que donarà aquesta quinzena legislatura seran unes noves eleccions al Parlament.

La quinzena (legislatura)

Avui comença la quinzena legislatura del Parlament de Catalunya, i avui dia es fa difícil preveure quanta vida tindrà. Si ens fixem en les darreres, els auguris no són gaire prometedors.

Fem un breu repàs de les darreres legislatures, a partir de la sisena legislatura (1999 - 2003), la darrera de Jordi Pujol observem que, bé per un all, bé per una ceba, esgotar la legislatura és, pràcticament una missió impossible!

• 3 anys la setena (2003 -2006), la del president Maragall.
• 4 anys la vuitena (2006 - 2010), la del president Montilla.
• 2 anys la novena (2010 - 2012), la primera del president Mas.
• 3 anys la desena (2012 - 2015), la segona del president Mas.
• 2 anys l'onzena (1015 - 2017), la del president Puigdemont.
• 3 anys (quasi) la dotzena (2028 - 2020), la del president Torra.
• 3 anys la tretzena (2021 - 2024), la del president Aragonès, que per un acord del Parlament va ser considerada la catorzena, comptant d'aquesta manera com a primera la de les eleccions de 1932, la del president Macià.

L'estabilitat parlamentària, des que han desaparegut les majories absolutes, va cara, i més amb la fragmentació del Parlament (amb més grups parlamentaris que anys enrere) i amb la consolidació dels blocs, que des de fa anys no només es configuren sobre l'eix dreta - esquerra, també sobre l'eix nacional.

És clar que abans d'albirar una possible investidura de la presidència de la Generalitat, primer caldrà constituir la mesa i la presidència del Parlament i això, avui, també és un gran interrogant. De seguir enrocades les posicions d'uns i altres, havent finalitzat aquest cicle electoral, no sembla tan forassenyat que més aviat que tard a Catalunya tornem a visitar les urnes...

No sembla que aquesta quinzena legislatura que avui comença, pugui gaudir d'una llarga vida parlamentària.

Paraules de nit electoral

Les darreres eleccions al Parlament de Catalunya han confirmat el moviment del pèndol que s'albirava, amb una clara victòria del PSC amb vots i escons que arracona l'independentisme, que perd la majoria i passa del 51% al 43%.

La nit electoral va deixar moltes declaracions, però a mi em van sorprendre especialment les dels Comuns fent una clara aposta pel tripartit i les del president Puigdemont plantejant a ERC la possibilitat de formar un govern "d'obediència estrictament catalana".

Entenc que els Comuns apostin (ara quasi a cegues) per un govern tripartit, sobretot si aquest possible nou govern català permet donar una major estabilitat al govern espanyol, del que també formen part, però no deixa de ser curiós que en aquesta petició ja no resti el que pugui passar, o deixar de passar amb el Hard Rock, quan aquest tema va ser, precisament, el que va fer descavalcar el govern Aragonès per la negativa dels comuns de donar suport als pressupostos. Tot i que un possible govern entre PSC, ERC i Comuns tindria amb 68 escons una majoria suficient (la mínima, però suficient) el fallit acord pressupostari hauria tingut una majoria més folgada...

D'altra banda, també em sorprèn (o no?) que ara el president Puigdemont i Junts convidin a ERC a la unitat (de l'independentisme) que aquests darrers anys li han negat, per formar un (certament difícil) govern "d'obediència estrictament catalana". Si ERC i Junts fins ara sumaven 65 escons, en aquesta legislatura en sumaran 55, deu menys. Sembla que un govern "d'obediència estrictament catalana" era més plausible abans que ara... En la lluita interna per a liderar l'independentisme parlamentari, aquest ha perdut bous i esquelles i, possiblement, només el relleu dels lideratges permetrà refer confiances i reconstruir un possible camí.

Salvador Illa, l'indiscutible guanyador d'aquestes eleccions, va dir que Catalunya obre una nova etapa, i sembla que la inèrcia i la força del pèndol l'empeny cap a la desitjada i cobejada presidència de la Generalitat.

En blanc?

D'aquí a deu dies hi ha les eleccions al Parlament de Catalunya i tocarà anar a votar. Tinc clar que votaré, però, tinc clar què votaré?

En realitat, el meu vot per aquestes eleccions al Parlament de Catalunya el vaig decidir fa més de dos anys, a mitjans de gener de 2022, i fins i tot vaig deixar per escrit aquesta decisió:  

Ja ho he decidit. A les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya votaré en blanc. Votaré en blanc perquè no em vull abstenir; votaré en blanc, i no nul, perquè vull que el meu vot sigui vàlid (altra cosa és si serà útil...). Votaré en blanc perquè no vull que el meu vot no se'l quedi ningú, cap partit, cap parlamentari.

M'és igual quan es convoquin, si quan toca o si s'avancen. Votaré en blanc, agafaré el sobre i l'introduiré a l'urna sense cap papereta de cap partit, de cap dels que he votat alguna vegada, de cap dels que no he votat mai, de cap dels que tenen representació parlamentària, de cap dels que no. Res, cap papereta, només el sobre, un sobre orfe de qualsevol sigla.

I si us pregunteu si aquesta decisió és pel tema aquest de la vergonyosa "llicència per edat" del Parlament de Catalunya, doncs sí, però no només. Aquest tema ha estat la gota que ha fet vessar el got, el meu got, i és que ja en tinc la pipa plena de tanta pantomima política. 

És cert que, amb tot el que ha plogut des d'aleshores, aquest tema de la llicència per edat del Parlament de Catalunya avui dia sembla del plistocè, però rellegint l'article, m'he anat autoconvencent de nou:

Estic tip de tanta hipocresia, de tanta comèdia, de tanta lluita caïnita, de tanta escenificació i tan poca versemblança. Estic enfadat i decebut. Possiblement més decebut que enfadat.

Així que si, ja ho he decidit i ho deixo escrit ara i aquí per a no oblidar-me'n. A les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya votaré en blanc. 

I tant com fa dos anys vaig escriure això, avui podria fer una altra cosa, certament; podria no ser esclau de les meves paraules i alliberar-me amb el meu silenci, respecte del meu vot i votar, com sempre he fet, amb més convenciment o menys, a qui em plagui, sense haver de donar explicacions a ningú més que a mi mateix.

I també podria escoltar els cants de sirena dels partits polítics, i escoltar com diuen que el moment és crític, que hi ha molt en joc, que no s'hi val a badar, que cada vot compta i que si votem malament el país se'n va en orris... Però la hipèrbole electoralista és massa evident i no fa més que alimentar la comèdia, la lluita caïnita, l'escenificació i la poca versemblança.

Així doncs, en aquestes eleccions al Parlament de Catalunya em seré fidel a mi mateix més que a qualsevol promesa de qualsevol partit, i mantindré el meu vot en blanc, el meu vot de protesta, un vot que expressa, també una trista decepció.

Un gat vell al nou govern

A l'Albera hi ha un llop nou i al nou govern hi ha Quim Nadal, un gat vell.

Semblava que Quim Nadal s'havia retirat de la política, fins i tot així ho havia manifestat en alguna entrevista, però de fet Nadal no ha tornat a la política perquè, senzillament, no l' ha deixat mai, no n'ha marxat. Potser no tenia carnet de partit, potser no tenia càrrec però Quim Nadal ha seguit actiu políticament, només cal llegir-li alguns dels seus articles, tot i que amb una activitat de més baixa intensitat, des de darrera la barrera, i ara ha tornat al bell mig de l'arena.

Tant incombustible com hiperactiu, Nadal no para, ara torna a la primera línia política com a Conseller de Recerca i Universitats del govern Aragonès, un govern (ara per ara) fràgil a nivell parlamentari tot i que més compacte a nivell polític. Quim Nadal, bregat en el debat i el combat polític, també en la gestió de govern, s'entén que hi aportarà quelcom més que experiència; aportarà aquesta pàtina transversal que ERC i el president Aragonès volen donar al govern, i que tant incomoda, fins i tot indigna, a molts independentistes.

La seva presència, també la de Carles Campuzano i Gemma Usabart, és la prova del nou, per a molts independentistes, que aquest nou govern Aragonès arracona la independència en favor de la gestió del dia a dia: menys retòrica, més senzillesa; menys lírica, més prosa, tot i que amb Nadal segur que el govern tindrà, com a mínim, un polsim de prosa poètica. Prosa patètica, que diran els altres...

Nadal, Campuzano i Usabart són catalanistes, d'això no en tenim cap dubte, i a la seva manera s'han manifestat a favor del dret a decidir, que deu ser el mínim exigible pel president Aragonès per enrolar-se al seu govern, però no són independentistes de pedra picada, tot i que això ho hem anat veient amb molts altres independentistes que ho semblaven. Això de l'independentisme té molts matisos, ara ja fa temps que és evident, encara que per moments dolorós. 

Veurem com neda Quim Nadal en aquest nou govern, veurem quin paper hi juga, més enllà de l'estricta gestió de la seva conselleria; Nadal és bastant tot terreny i en el joc de la política sempre s'ha sabut moure, tot i que amb errors, amb prou criteri. A més no oblidem que tenia bitllet i seient destacat en el Dragon Khan del primer tripartit... 

Aquesta setmana, més de 20 anys després de deixar de ser-ho, en una reunió veïnal del meu barri encara hi havia qui el reivindicava com a alcalde, com a alcalde proper i, sobretot, resolutiu. La seva ombra és molt allargada, tant com la seva trajectòria i, com en Lucky Luke, a vegades s'hi mou més ràpid; aquest darrer moviment n'ha estat el darrer exemple. El que deia, gat vell.

Foc nou al govern

El president Aragonès ha fet renéixer de les cendres del govern en flames i cremat per Junts, amb qui el compartia, un nou govern i avui les fins ara conselleries "juntaires" han estrenat consellers i conselleres. Bé en més d'un cas algunes conselleries s'han reestrenat!

Pam, jugada mestra en tota la cara!, deuen pensar des d'ERC, que ha volgut passar pàgina ràpidament a la crisi de govern. De moment guanya la batalla del govern, caldrà veure si també se'n surt amb la dels pressupostos.

Amb aquest nou govern, ara monocolor amb consellers independents amb passat convergent, socialista i comú, el president Aragonès fa un canvi de guió i, alliberat de l'èpica retòrica de Junts, ara l'alinea encara més al del seu partit amb allò d'eixamplar la base, mentre manté a foc lent, fent aquell xup-xup que quasi no esquitxa, la independència i tot el que se li assembli. Legítim? Tant com qüestionable... És comprensible que més d'un no pugui evitar cantar-li, al president Aragonès i a ERC, "no era això, companys no era això..."

A ERC cal observar-li més la seva comunicació no verbal que no el que diu i escriu; com amb tu i amb mi, en la comunicació no verbal sempre hi ha més veritat, que el paper ho aguanta tot i les paraules, ja ho sabem, se les endú el vent.

Mentre Junts encara és al 14 de febrer de 2021 maldant la trencadissa del 52%, ERC accelera amb un cop de gas del president Aragonès per estabilitzar ni que sigui per uns mesos el govern pensant en les eleccions municipals. ERC sap que té una part del seu electorat, i del que vol conquerir, que no s'alimenta de proclames patriòtiques sinó d'obra de govern, i sap que tenir a la fotografia ex convergents, socialistes i comuns entre files, al partit o al govern, estimula la infidelitat a l'hora de votar. Fins ara aquesta estratègia no li ha anat malament, a nivell electoral.

El preu d'aquesta jugada mestra, el pecat si voleu, és que amb aquest canvi de rumb traeix l'esperit del govern del 52%, tot i que aquest 52% al final ha resultat ser poc més que un miratge. La jugada té risc i ara el president Aragonès rebrà un nou embat, irat i dolgut, des de l'oposició. Si Twitter és l'avantsala del que es dirà al Parlament, ja podem preparar les crispetes!

Més enllà de la batalla parlamentària pels pressupostos sembla que la propera batalla electoral es lliurarà a les eleccions municipals, que inevitablement també es jugaran, a cara descoberta, en clau de país. La bona notícia és que només falten set mesos; la mala notícia és que encara falten set mesos!

Laura Borràs, final de temporada

La telenovel·la nostrada "Com si fos ahir" va tancar temporada fa una setmana amb un, segons van recollir les cròniques i crítiques televisives, melodramàtic episodi final, emès en horari de màxima audiència. El cinc de setembre, el nou i discutit primer dia d'escola, el serial televisiu seguirà desgranant les seves embolicades i rocambolesques trames.

Uns dies més tard el Parlament de Catalunya també va tancar temporada, curs polític que en diem, amb un melodramàtic episodi final emès dijous en horari de màxima audiència informativa, l'hora del Telenotícies Migdia. El plat fort de l'episodi va ser la suspensió de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, i la guarnició van ser la discutida i discutible taula de diàleg i l'agònica nova proposta de la candidatura dels jocs d'hivern, en un desesperat intent del govern abans de l'inevitable desgel.

A principis de setembre sabem que es reprendrà el serial televisiu i que s'iniciarà un nou curs escolar. També ho farà el curs polític i caldrà veure fins a quin punt el sisme per la suspensió de Laura Borràs ha fet caure un govern cada vegada més acostumat a trontollar, alhora també a resistir, a sobreviure, a mal viure si voleu.

Borràs va morir (institucionalment) matant en un dur i cru estirabot en forma de compareixença en la que va alliberar tota la ràbia i bilis acumulada: titllar a ERC i la CUP, se suposa que els companys de viatge del 52%, d'hipòcrites no és poca cosa. Borràs va morir (institucionalment) defensant-se a capa i espasa i el seu encaparrament de no dimitir ni fer cap pas al costat formen part de la seva legítima defensa. Sentint-se i declarant-se innocent amb tanta contundència com vehemència, hom no espera d'ella, tampoc del partit que presideix i que de moment la defensa a ultrança i sense fissures, que faci ni un sol gest que pugui indicar, ni tan sols insinuar, el contrari: no donarà el braç a tòrcer, no farà cap concessió.

D'aquí el seu enroc, la seva persistència a mantenir-se en el càrrec, a aferrar-se, com li recrimina molta gent, a la cadira presidencial. Per això Laura Borràs arremet contra tot i tothom que qüestioni la seva innocència flanquejada, a banda del seu partit, sobretot pel seu fidel estol de fans incondicionals que té, i es manifesten, especialment a Twitter, més que al carrer.

El curs polític es tanca amb Borràs suspesa com a diputada i despullada de la institucionalitat de la presidència del Parlament. Quan s'iniciï de nou cada trama seguirà el seu curs, també la de l'afer Borràs i caldrà veure, d'entrada, si el govern encara es manté dempeus i resisteix la creixent pressió per a que es trenqui, tot i tenir cada vegada més peus de fang; també caldrà estar molt atents al judici oral, al procés i a la corresponent sentència. Fins on resistirà Junts la resistència granítica de Laura Borràs?

El curs polític s'ha tancat amb la presidenta del Parlament suspesa i l'interrogant és si a la propera temporada Laura Borràs serà sentenciada, o si abans caurà el govern. De moment la independència no hi és, ni se l'espera.

Article publicat a la Revista Mirall.

L'article vint-i-cinc punt quatre

A Laura Borràs, presidenta del Parlament, se li acumula la feina, feina d'aquella que no és precisament agradable de fer ni d'afrontar, però que forma part del càrrec...

Per un costat ha de gestionar de nou la validesa o no d'una delegació de vot, ara la del diputat de Junts i ex conseller de Cultura Lluís Puig; per una altra ha de defensar-se com a diputada i presidenta del Parlament davant l'embat de la majoria de partits, independentistes i no, que li demanen de forma més o menys dissimulada la dimissió apel·lant a la preservació de la dignitat de la institució i a l'article 25.4 del reglament del Parlament de Catalunya, que regula les "causes de suspensió dels drets i deures parlamentaris". 

Això és el que diu aquest article:

"En els casos en què l’acusació sigui per delictes vinculats a la corrupció, la Mesa del Parlament, una vegada sigui ferm l’acte d’obertura del judici oral i en tingui coneixement, ha d’acordar la suspensió dels drets i deures parlamentaris de manera immediata. Si es plantegen dubtes sobre el tipus de delicte o sobre el règim d’incompatibilitats aplicable al llarg de la suspensió, cal el dictamen de la Comissió de l’Estatut dels Diputats."

Borràs ja ha deixat clar que no dimitirà, però la qüestió és una altra: en cas d'obrir-se el judici oral, la suspendrà el Parlament en aplicació d'aquest article? 

Aquest article del reglament del Parlament, aprovat al seu dia pels propis parlamentaris, és d'aquells que hom aprova pensant més amb els altres partits polítics que amb el propi i que quan interpel·la un partit, o un càrrec electe, se li comencen a buscar les contradiccions, entre la que destaca aquesta: aquest article atempta contra la presumpció d'innocència? 

No sé si l'atempta o no, però aquest article ara no l'atempta més o menys que quan va ser aprovat. I en tot cas la possibilitat i responsabilitat de modificar-lo és del propi Parlament. Mentre no sigui modificat s'entén que aquest article és vigent, i per tant aplicable, per a tots els diputats, naturalment amb totes les garanties que han d'oferir els serveis jurídics del Parlament. 

És clar que la temptació de fer-ne una lectura i aplicació "ad hoc", en benefici dels propis interessos, sempre hi és i hauria de ser quelcom a evitar; no només per no donar corda a allò de feta la llei feta la trampa, també per la pròpia credibilitat i integritat democràtica de la institució. 

De mal borràs

Aquests darrers dies un nou sisme posa a prova la solidesa de l’independentisme en general, i del govern en particular, amb epicentre a la presidència del Parlament de Catalunya, ara que sembla que Laura Borràs és a un pas de ser processada per la presumpta concessió irregular de contractes quan era la responsable de la Institució de les Lletres Catalanes.

Tot i que la partida encara es juga al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), en cas que s’obrís el judici oral la partida es jugaria primer al Parlament de Catalunya, que hauria de resoldre què fer amb la presidenta: sostenir-la o deixar-la caure.

Malgrat encara no hem arribat a aquesta pantalla els partits polítics van marcant la seva línia i les dels partits independentistes no són (oh sorpresa!) precisament convergents, sinó tot el contrari. El futur polític de la presidenta del Parlament pot anar de mal borràs abans de trepitjar el TSJC per la manca d’unitat política dels partits independentistes en la seva defensa, i de nou al govern li veurem les costures, a risc que s’esquincin encara més.

Que pel TSJC hi hagi prou indicis per jutjar Borràs de prevaricació, frau, falsedat documental i malversació fa arrufar el nas d’ERC i la CUP fins al punt que la presidenta Forcadell i ERC l’han convidat subtilment (?) a dimitir, diuen que per preservar la dignitat de la institució, situant la possible acusació de Borràs a quilòmetres lluny de la repressió política de l’estat espanyol: no és repressió, és presumpta corrupció, es llegeix entre línies, quan no literalment.

Abans que ho faci el TSJC, fins i tot abans que pugui fer-ho un jurat popular com ha demanat Laura Borràs, a la presidenta la sentenciarà el Parlament, a risc que, amb ella o sense, l’independentisme segueixi irremeiablement de mal borràs.

El borràs, defineix el diccionari, és la “part més basta de l’estopa de cànem sense netejar”, el “teixit bast fet amb aquesta estopa”. Amb Borràs la qüestió és si és la “part més basta de l’estopa de cànem sense netejar” o si encara és un actiu polític a preservar, a banda de per a Junts, per a l’independentisme.

Lluny de calmar-lo, l’afer Borràs pot intensificar el sisme fent trontollar encara més l’estabilitat del govern de la Generalitat i fent tan sols pessigolles a l’estat i al govern espanyols. En aquest cas, si hi ha jugada mestra em declaro incapacitat per veure-la, ni tan sols olorar-la…

Article publicat a la Revista Mirall.

Dissociació d'esferes

Ahir a la tarda vaig escoltar l'entrevista que la presidenta del Parlament Laura Borràs va oferir a RAC1. Borràs aquest cap de setmana va dir que ella tenia tota la pel·lícula dels fets i que aquesta setmana l'explicaria, s'explicaria; és evident, i això és del tot legítim, que aquesta setmana i amb aquesta entrevista ha començat a explicar la pel·lícula, la seva pel·lícula.

Escoltada l'entrevista, i en alguns trams escoltada i re escoltada amb atenció, he d'admetre que qui dimiteix sóc jo: dimiteixo d'intentar entendre-hi quelcom...

Generalment els bons estudiants no es limiten a escoltar la lliçó i a llegir-la, també és important escriure, fer l'exercici d'escriure per tal de comprendre-la millor, i això és el que he fet amb alguns passatges de l'entrevista: escoltar-la i escriure-la.

Aquest és un fragment de l'entrevista, especialment quan el periodista Adrià Santasusagna, ben informat, pregunta i interpel·la a la presidenta del Parlament:

• Laura Borràs (LB): "Efectivament a partir del moment en què la JEC retira la credencial el fet de d'estar fent les funcions per les quals la JEC t'ha retirat les credencials implica, naturalment, una desobediència."
• Adrià Santasusagna (AS): "Per tant, a partir del dia 28 (de gener) ell  ja no era diputat?" 
• LB: "Això és fals (...). Que Pau Juvillà no fos diputat a partir del dia 28 és fals, i jo ho vull dir amb tota la claredat i la contundència".
  
• AS: "Els funcionaris actuaven com si no fos diputat?"
• LB: "Pau Juvillà el 3 de febrer és ratificat com a diputat pel Ple del Parlament de Catalunya amb una majoria àmplia, ratificant el dictamen de la Comissió de l'Estatut del Diputat del dia abans, per tant, estem aquí en aquesta dissociació d'esferes: políticament el Parlament de Catalunya, amb els seus diputats, en votació al Ple d'un dictamen que passa per la Comissió de l'Estatut del Diputat, considera a tots els efectes que Pau Juvillà és diputat.
  (...) que ell (Pau Juvillà) no pogués votar (el dia 3) no era perquè no fos diputat i el Parlament no el considerés diputat, era perquè hi havia un conflicte d'interessos, i en les anteriors ocasions en què s'havia votat això ell ja no havia votat [hi ha qui ho desmenteix, això...], i en canvi s'estava demanant aquesta votació amb l'única finalitat de que jo incorregués en unes conseqüències penals. (...) Jo no in-admeto el vot de Pau Juvillà, no l'accepto, que és diferent. 
• AS: "Si Pau Juvillà no va ser convocat al ple, com es va poder acceptar o denegar la seva delegació de vot?"
• LB: "Jo convoco el ple, jo no convoco els diputats; la convocatòria de ple estava feta, i jo admeto la seva delegació de vot personalment (...). La delegació de vot de Pau Juvillà es va admetre, no es va acceptar per un conflicte d'interessos, i aquesta és una diferència bastant notable i em sembla que no cal afegir gaires coses més." 
• AS: "Per tant, (...) si en aquest ple algú hagués decidit alterar l'ordre del dia per votar algun altre tipus de qüestió, Pau Juvillà hagués pogut votar?" 
• LB: "és que en aquest cas l'acceptació (de la delegació) va ser per votar l'únic punt que hi havia a l'ordre del dia; les propostes de modificació de l'ordre del dia (...) es produeixen en el moment en el que s'obre l'ordre del dia, i no hi va haver cap proposta; si hi hagués hagut una proposta Pau Juvillà estava convocat com a diputat del Parlament de Catalunya pel ple del parlament de Catalunya que havia de votar un dictamen que l'afectava a ell en la seva condició de diputat.

No segueixo amb la transcripció, que l'entrevista la podeu trobar i escoltar fàcilment, i a més després van intervenir els tertulians i encara em va inquietar més evidenciar que lluny està la Mònica Terribas de la periodista punyent, fins i tot un punt incòmode, que era anys enrere; és clar que tampoc tenia massa clar si preguntava la periodista o la futura vicepresidenta d’Òmnium Cultural...

De l'entrevista em vaig quedar amb el concepte dissociació d'esferes, i vés que aquesta no sigui la clau per entendre-ho tot plegat, és a dir, no entendre res.

La dissociació és "l'acció de dissociar o de dissociar-se", i dissociar és "separar allò que era unit per associació". Esfera és un "cos o espai limitat per una superfície tots els punts de la qual equidisten d'un punt anomenat centre."

Vés que el problema no sigui que ni l'independentisme ni el procés són una esfera, sinó múltiples, i si algun dia ens va semblar que estaven associades, o com a mínim, alineades, ja fa temps que estan dissociades; pel que sí, tenim un problema i es diu dissociació d'esferes!

A les properes, en blanc

Ja ho he decidit. A les properes eleccions al Parlament de Catalunya votaré en blanc. Votaré en blanc perquè no em vull abstenir; votaré en blanc, i no nul, perquè vull que el meu vot sigui vàlid (altra cosa és si serà útil...). Votaré en blanc perquè no vull que el meu vot no se'l quedi ningú, cap partit, cap parlamentari.

M'és igual quan es convoquin, si quan toca o si s'avancen. Votaré en blanc, agafaré el sobre i l'introduiré a l'urna sense cap papereta de cap partit, de cap dels que he votat alguna vegada, de cap dels que no he votat mai, de cap dels que tenen representació parlamentària, de cap dels que no. Res, cap papereta, només el sobre, un sobre orfe de qualsevol sigla.

I si us pregunteu si aquesta decisió és pel tema aquest de la vergonyosa "llicència per edat" del Parlament de Catalunya, doncs sí, però no només. Aquest tema ha estat la gota que ha fet vessar el got, el meu got, i és que ja en tinc la pipa plena de tanta pantomima política.

Tip que els titulars dels mitjans, quan afortunadament ens mostren les vergonyes dels nostres polítics i del nostre sistema polític, siguin els detonants de decisions que haurien de prendre's des de la pròpia política.

Ja va passar amb el cas de l'assetjament sexual d'un alt càrrec del govern, que ningú va assumir responsabilitats (destitució, dimissió) fins que el tema va esclatar als mitjans. I ara altra vegada els partits fan l'orni, primer, i després s'apressen a fer grans proclames (tan grans com buides) interpel·lant a la responsabilitat i la transparència quan Twitter els crema als dits. Pura hipocresia ("simulació de qualitats i sentiments").

Estic tip de tanta hipocresia, de tanta comèdia, de tanta lluita caïnita, de tanta escenificació i tan poca versemblança. Estic enfadat i decebut. Possiblement més decebut que enfadat.

Així que si, ja ho he decidit i ho deixo escrit ara i aquí per a no oblidar-me'n. A les properes eleccions al Parlament de Catalunya votaré en blanc.

Uixer

"Empleat subaltern encarregat del servei de sessions d'un tribunal, de certes assemblees, etc.", així defineix el diccionari la paraula uixer, que qualsevol dia d'aquests potser ens trobarem al Wordle. 

Uixer, és del que hauria de treballar , i no educador social. No sé com no vaig tenir la visió: si al seu dia vaig passar de ser un jugador més aviat dolent de bàsquet a àrbitre, al primer revés de la política m'hauria d'haver fet uixer. Ara cobraria més, molt més, del que cobro i tindria una prejubilació daurada!

Altra vegada manca de visió, però què voleu, entre l'estigmatisme, la hipermetropia i la uveïtis idiopàtica crònica és normal que no vegi l'oportunitat, tot i que és cert que ni la vaig tenir, ni la vaig buscar.

Aquesta "llicència per edat" del Parlament de Catalunya que el diari Ara ha destapat és de mal explicar i justificar ara i quan, a l'any 2008, es va prendre la mesura, per més que les circumstàncies aleshores fossin diferents.

I és que, més enllà de la morterada del cost d'aquest privilegi laboral, el problema és el concepte: cobrar una nòmina a canvi de no treballar, a canvi de res! I fa mal que això es fes, i faci, amb diners públics i en el marc d'un ens públic que, com el govern, hauria de ser exemplar i escrupolós en la gestió del diner públic. 

I per si no fos prou la indignació pel cost i pel concepte també resulta inquietant, per dir-ho d'alguna manera, que no n'hàgim sabut res fins catorze (catorze!) anys després. Perquè quan es va aprovar ningú se'n va fer ressò? Ho haguéssim acceptat llavors? Em sembla que no...

I ara que ha sortit a la llum els partits es fan els suecs, se'n renten les mans i es fan els sorpresos com si no anés amb ells... Doncs sí, va amb ells, amb els que han presidit la mesa del Parlament o n'han format part, i amb que no. Bé que s'ha d'aprovar, no, el pressupost del Parlament? Ara tots els partits amb representació parlamentària s'escandalitzen però l'escàndol és el seu silenci (ignorant, interessat o còmplice) d'aquests anys.

Amb exemples com aquest pren sentit l'expressió "classe política", i amb un exercici gens dissimulat de demagògia és ben lícit que els i les catalanes ens queixem que "el Parlament ens roba!".

Uixer, hauria d'haver estat uixer... 

El que callem...

A vegades el que callem eixorda més que el que diem, per alt i fort que diem el que diem.

És el que setmanes enrere va passar amb el discurs de Nadal del rei Felip VI, que va callar i no va dir res sobre la controvertida situació del seu pare, el reu emèrit!

És el que va passar dies enrere en el discurs de la nova presidenta del Parlament, Laura Borràs, en el que es va declarar hereva de la presidenta Carme Forcadell, obviant volgudament mencionar i fer qualsevol referència explícita a qui rellevarà en el càrrec, el fins ara president del Parlament Roger Torrent.

Laura Borràs i Junts li tenen botada de fa temps a Roger Torrent, especialment per la investidura fallida del president Puigdemont a finals de gener de 2018,  i per l'acceptació de la retirada de l'acta de diputat del president Torra a finals de gener de 2020.

Hi ha qui considera, dins l'àmbit independentista, que en ambdues situacions el president Torrent va trair la causa independentista, hi ha qui considera que va preservar la institució catalana...

La nova presidenta del parlament, Laura Borràs, no se'n va oblidar, de Torrent, ans al contrari! Amb el seu silenci el va assenyalar més, amb el seu silenci i amb el reconeixement explícit a Forcadell, que va donar encara més dimensió al que va callar.

I nosaltres, què callem?

Per bocamolls que siguem hi ha coses que, a risc de mossegar-nos la llengua fins a sagnar, callem; i ho callem perquè potser és pitjor dir-ho, o a vegades simplement perquè no trobem la manera de dir-ho...

També passa que, de sobre, diem el que callem com un volcà en erupció, i escopim lava que deixa rere seu terra cremada... És clar que una bona via d'escapament és Twitter, on molta gent diu, piulant i com si res, el que rarament diria cara a cara; a Twitter molta gent diu el que, en altres circumstàncies, callaria...

El que callem no es silencia, el que callem segueix murmurant dins nostre i a vegades fins i tot demana a crits poder ser dit, implora ser cridat! 

I com Felip VI amb l'emèrit Joan Carles I, o Laura Borràs amb Roger Torrent, a vegades la millor manera de dir-ho és amb un silenci, callant i fent, com diu el poeta, del silenci paraula... 

A Borràs se li va entendre tot, també el que no va dir, especialment el que va callar...

A cavall guanyador...

Temps era temps, eren cinc els partits que solien participar en els debats electorals de els eleccions al Parlament, just els que tenien representació parlamentària: CiU, PSC, ERC, PP i ICV, o el que vindria a ser la centre-dreta nacionalista catalana, els socialistes, l'esquerra independentista, la dreta i els comunistes.

Ja fa anys que el mosaic polític català s'ha transformat en un trencadís, amb escissions a totes bandes, i avui per avui no només són més els partits polítics amb representació parlamentària, també més els que participen en els debats electorals; en el darrer d'aquesta setmana a TV3, que jo tampoc vaig veure, van participar-hi fins a nou partits polítics, i això que no hi havia el menystingut (o sobrevalorat?) PNC...

No sé si després del procés de dispersió d'aquests darrers anys, de fraccionament de les propostes polítiques, vindrà un temps de re-concentració, que això és com la llei del pèndol...

Sigui com sigui, amb cinc o nou partits als debats, el que no ha canviat, per part dels partits teòricament majoritaris, és la crida al vot útil, al vot que pot garantir, com a mínim, la representació d'aquella força política d'aquell territori al parlament. També s'apel·la al vot útil en el cas que, a banda de la representació parlamentària, permeti al partit en qüestió formar govern...

La veritat és, però, que el vot, excepte quan és nul, sempre és útil, fins i tot el vot en blanc, altra cosa és que puguem dir el mateix del partit i del càrrec electe que en fa ús, del nostre vot; d'aquí la importància de conèixer, abans de votar, quines són les intencions dels partits, tant pel que fa a les polítiques que defensaran, i desplegaran si són al govern, i quines aliances i pactes tenen previst fer...

És clar que les promeses electorals, massa vegades, se les endú el vent, i el vent també s'endú, massa sovint, la nostra memòria!

La utilitat del vot és un factor de decisió pel votant amb certa promiscuïtat electoral, però hi ha un altre factor que també entra en joc en plena campanya, i que s'alimenta de sondejos i enquestes: votar a cavall guanyador.

La nit electoral acaba proclamant vencedors i perdedors, i hi ha qui en aquest joc, si s'ho pot estalviar, prefereix no perdre. Al capdavall, si no guanyen els teus, o els teòricament més teus, com a mínim que guanyin els que finalment has votat! La qüestió és sentir-se vencedor, sentir que s'és part de la victòria...

El més curiós d'aquest fet és que, en la majoria d'ocasions, el debat és estrictament intern i personal, com el vot, que és secret i intransferible, però que ressona com un eco, de forma estrident, dins la nostra consciència.

14F: eleccions enverinades

Siguin el dia que siguin, i sigui quin sigui el resultat, les properes eleccions al Parlament de Catalunya ja estan enverinades.

Només faltava convidar-hi la justícia, en aquest cas de la mà del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya (TSJC), i si hi pren part és perquè així és l'estat de dret, ens agradi o no, ens convingui més o menys...

El cert és que sembla que aquesta situació es podria haver evitat, i no de poques maneres. Per començar ens hauríem estalviat tot aquest sarau si el president Torra hagués convocat les eleccions, fent ús d'una de les poques competències exclusives que té; va preferir la inhabilitació per la pancarta...

Una altra opció hauria estat, una vegada inhabilitat el president Torra, que el Parlament investís un nou president, un escenari que els mateixos partits que l'haurien d'investir van descartar, suposo, per no incrementar la tensió interna d'un govern esgotat. Aquesta opció hauria permès tenir un major control, polític i jurídic, sobre el calendari electoral...

Una altra opció hauria estat gestionar millor la suspensió, no només cercant el màxim consens, cercant sobretot la unanimitat, que no és el mateix. I fins i tot sense unanimitat, i amb el consens assolit, una altra opció que ens hauria estalviat enverinar encara més aquestes eleccions hauria estat fer un decret de suspensió irrefutable, sense escletxes.

El problema no és que es pugui impugnar un decret del govern, això és una garantia democràtica que si no la tinguéssim no viuríem en democràcia; el problema és que el decret no sigui jurídicament prou sòlid i, d'una o altra manera manera, volent protegir un dret en pugui vulnerar un altre...

I potser el principal problema és que la majoria de ciutadans de tot plegat ja en tenim la pipa plena, de la constant baralla política, fent de cada tema una nova (i esgotadora) batalla entre partits, i de la constant ingerència de la justícia en la nostra agitada vida política.

Siguin el dia que siguin, i sigui quin sigui el resultat, les properes eleccions al Parlament de Catalunya ja estan enverinades, i més enllà de les seves circumstàncies particulars, aquestes eleccions estan enverinades simplement perquè també ho està la política catalana i espanyola, que no troben la manera de resoldre un conflicte polític que segueix enverinant-ho tot...

El 14F, lluny de ser l'antídot és més verí! 

Més culpes, menys responsabilitats

Diuen els cronistes i analistes polítics, i potser aviat també els historiadors, que fa uns anys la política catalana va fer girar el seu eix passant del clàssic esquerra - dreta a l'actual independentista - unionista; aquests girs passen fins i tot a escala mundial: al seu dia també vam passar de mirar-nos el món des de la perspectiva de l'eix occident - orient, a fer-ho des de la perspectiva nord - sud...

Quan la política catalana es governava des de l'eix esquerra - dreta es parlava de l'oasi català, i si un programa simbolitzava (quasi) a la perfecció aquest oasi era el programa del circuit català de Televisió Espanyola "La barberia", una tertúlia esportiva participada per membres de diferents partits polítics que, si bé és cert que parlaven sobretot del Barça, ho feien amb una cordialitat i respecte que avui costaria de sostenir més enllà de dos programes, fins i tot entre companys d'eix! Potser també hi ajudava que aleshores no hi havia Twitter...

Ja fa anys que aquell oasi és un miratge i que avui la política es defineix més per la confrontació que per l'acord, més per la discrepància que pel consens, més per les culpes que per les responsabilitats.

Un bon exemple són les eleccions del 30 de maig, o del 14 de febrer, o del dia que finalment es facin; aquests dies els partits han començat una nova batalla, han començat a afilar els llapis per escriure el relat que culparà a uns, o a als altres, del que passi o deixi de passar el dia que votem en relació als resultats i a la situació epidemiològica.

Com més culpes reparteixen menys responsabilitats assumeixen, i el problema no és només que ho facin, sinó que nosaltres els hi permetem i, d'alguna manera, hi contribuïm.

Jo ja no és que enyori l'època de l'oasi català, que potser no era tan oasi, sinó que m'entristeix que ja quasi ni recordem que un dia ens vam creure que, com va escriure i practicar Rafael Campalans, política vol dir pedagogia.

El gener fa pujada

Imagen de Pexels en Pixabay

El gener, com el camí de la cançó d'en Serrat, fa pujada!

El gener és costerut pel repte que suposa arribar-hi al capdamunt, a final de mes, amb el saldo positiu després de l'excessiu dispendi nadalenc; més que en cap altra època de l'any, per Nadal tot és excessiu...

El gener fa pujada i ha estat, literalment costerut per als i les professionals de la Fundació Resilis, que aquest primer mes de l'any han vist trossejar la seva nòmina, pagada fraccionada i amb retard per la reiterada demora de la Generalitat dels pagaments a l'entitat pels serveis que presta.

Els comptes de la Generalitat agonitzen i amb ells ho fan també les cada vegada més endeutades finances de les entitats socials que presten serveis públics. La repercussió és de tal magnitud que per algunes entitats la despesa anual en interessos bancaris és insultant.

El gener fa pujada i amb ell ho fan també els pressupostos (reiteradament prorrogats) de la Generalitat, víctimes col·laterals de la tempesta política d'aquests dies. I si bé ni tan sols un nou pressupost podria resoldre la situació, com a mínim sí que contribuirien a mitigar-la.

El gener fa pujada i és especialment costerut, per segon any després del de fa dos anys, pel president del Parlament, Roger Torrent, que després de no permetre, aleshores, la investidura del president Puigdemont, ara no permet al president Torra, també per indicació i recomanació dels serveis jurídics del Parlament sota la pressió i amenaça de la justícia espanyola, exercir de diputat.

Sembla evident que al president del Parlament els finals de gener no li són propicis, i que sobretot serà recordat, d'infaust record per alguns, digne pels altres, pels seus finals de gener.

El gener fa pujada i veurem si el febrer, enguany de traspàs, fa rodolar nous pressupostos o la legislatura muntanya avall!

Per lliure...

Per lliure el president Torra va treure's de la màniga, en seu parlamentària, la carta d'un nou referèndum com qui s'hi guarda un as, per sorpresa dels grups parlamentaris que donen suport al govern, i enuig afegit d'ERC.

Per lliure el president del Parlament, Roger Torrent, va convocar una reunió per a tractar les derivades de la sentència, especialment la violència al carrer i la discutida (i discutible) acció policial, per sorpresa del propi govern i, diuen, també la pròpia mesa del Parlament, i enuig afegit de Junts per Catalunya.

Per lliure l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va assistir en aquesta reunió convocada pel president del Parlament i no a la que el president Torra va fer amb les alcaldies de les altres capitals del país.

Per lliure la CUP va convocar, per ahir, una assemblea de càrrecs electes oberta a tots els dels partits independentistes, sense esperar a fer una convocatòria conjunta amb la resta de partits independentistes, que formalment ja van rebutjar assitir-hi.

Pot el president Torra fer una proposta en seu parlamentària sense haver-la consensuat, ni tan sols comentat abans, amb el seu propi govern, i amb els partits que li donen suport? Naturalment que sí, un president ha de tenir prou autoritat per fer-ho, més quan la pròpia presidència és una institució! Altra cosa és que li convingui a l'estabilitat del seu govern... No sé si la seva proposta, més aviat, venia beneïda des de Waterloo...

Pot el president del Parlament gestionar com consideri la seva agenda? Naturalment que sí, a risc, però, que hi hagi qui interpreti que la seva agenda respon només al seu propi interès polític, més enllà del que pot tenir el seu propi partit...

Pot la CUP convocar una assemblea amb càrrecs electes que no són del seu partit? Entenc que, en aquesta ocasió, seran els càrrecs electes que no són de la CUP els qui en tot cas hauran de donar explicacions als seus respectius partits, cas que els hi demanin...

Així que, abandonada la unitat, ara ja també l'estratègica (els partits independentistes no han pogut, volgut o sabut consensuar una resposta a la sentència...), cada partit va a la seva, i hi ha qui dins de cada partit també! En aquest campi qui pugui, és evident que més d'un va per lliure, no sabem si per interès personal, institucional o polític, o tot alhora!

Per lliure, ja ho hem vist, hi va de nou la gent, i especialment els més joves; per lliure i organitzats, i alliberats (aparentment) de les directrius dels partits independentistes, possiblement massa preocupats per les eleccions del 10N i qui sap si, sobretot, per les autonòmiques que tard o d'hora vindran.

No tinc clar, però, que tanta gent anant per lliure sigui un bon símptoma de llibertat...

Quina Creu (de Sant Jordi)!

La notícia va ser Leo Messi i la idoneïtat que rebi o no la Creu de Sant Jordi fins que l'ex presidenta del Parlament, Núria de Gispert, li va copar el debat i els titulars!

Ben segur que per la seva condició d'ex presidenta del Parlament Núria de Gispert mereix tal reconeixement, com també el rebran Ernest Benach i Joan Rigol, i de fet el debat seguiria al voltant de Messi si no fos per la seva penúltima piulada polèmica!

No és la primera vegada, tan de bo sigui l'última, que Núria de Gispert s'excedeix verbalment a Twitter, que abusa de l'insult d'una manera, ja em perdonareu, impròpia de qui ha ostentat tal magna representació.

I el problema (insultar i menysprear via Twitter) no és només seu, és un problema que, com els escarbats, es reprodueix i creix, pel meu gust, en excés! Si els piuladors fessin duets com fan els músics, Núria de Gispert podria fer un duet piulador amb en Toni Albà (un altre piulador procliu a l'insult i el menyspreu), a dos insults per piulada!

Quina llàstima que Twitter serveixi per insultar (no era així al principi, us ho asseguro!), per dir a la xarxa el que (segurament) no es diria (mai) a la cara...

És clar que el problema no és l'eina sinó, com deia la meva àvia, el rere mànec, i en aquest cas no sé si hi ha un problema de comprensió del mitjà: no, a Twitter ni enlloc hauríem d'actuar com si ens protegís una mena d'immunitat digital, o vés a saber què es deuen pensar!

Sigui com sigui el problema no és que Núria de Gispert tingui la Creu de Sant Jordi, el problema, ara per ara, és que utilitzi Twitter d'una manera tant maldestra!

Sincerament, preferiria estar debatent si Messi mereix, o no, la Creu de Sant Jordi...