Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lluís llach. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lluís llach. Mostrar tots els missatges

divendres, 4 d’octubre del 2024

Arquer d'amor. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Arquer d'amor

Si et veia la sina
veia dos fitons; 
oh, deixa'm, amiga, 
que provi el meu pols. 

Si un pit et sagnava, 
beuria ta sang; 
si et sagnava l'altre, 
amb les dues mans. 

Obre ben bé els braços 
i acluca bé els ulls: 
si la carn no es bada 
la vida s'esmuny. 

Quan sentis ma boca 
aguanta l'alè -
t'estremiràs tota 
i és quan jo et prendré. 

Amiga, la vida 
és una cançó. 
Jo canto ta sina, 
arqueret d'amor. 

Joan Salvat-Papasseit

dimecres, 11 de setembre del 2024

La Diada descarnada


Fa 10 anys l'aleshores presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, va interpel·lar el president de la Generalitat, Artur Mas, dient allò de "president posi les urnes!". No sé si avui l'actual president de l'ANC, Lluís Llach, li farà alguna interpel·lació al president de la Generalitat, Salvador Illa, a qui va titllar de feixista, i després va matisar, parafeixista (per assistir a manifestacions "pseudofeixistes", va dir) un matís prou important, ja que el prefix "para-" vol dir, en el significat que volia dir Lluís Llach, "al costat de". És curiós perquè, des d'una l'altra banda, hi ha qui titlla el president Illa d'independentista, tot i que, seguint el símil, potser l'haurien de titllar de "paraindependentista"...

Més enllà d'aquesta, pel meu gust, desafortunada desqualificació, probablement el president de l'ANC s'hauria de preocupar més del mateix moviment independentista, en plena crisi existencial i electoral, que no del president de la Generalitat, que sembla que va per feina a governar, com si volgués arribar als 100 dies de govern amb molta feina feta!

La realitat és que els partits independentistes afronten la Diada d'enguany dividits, fins i tot diria que enfrontats, divisió i enfrontament especialment crus, sobretot dins d'ERC, partit que està immers en una crisi interna descarnada amb filtracions interessades, comunicats creuats i desmentiments públics.

La renovació del moviment, feta després de la derrota electoral, és especialment dolorosa i, en el cas d'ERC, fins i tot fratricida. Lluny d'una catarsi, el moviment sembla viure més aviat una penitència, de durada de moment indefinida, de conseqüències imprevisibles...

dissabte, 18 de setembre del 2021

"Laura". Minuts Musicals amb nom propi


Passava especialment d'excursió, de campaments o de ruta, o a les trobades com la Festa del pas i d'altres; també molts dissabtes... Al Cau cantàvem, i cantàvem molt!

Sempre hi havia qui gratava la guitarra, perquè sempre hi havia una guitarra, i cantàvem cançons que, tard o d'hora, acabaven formant part dels cançoners de campaments i rutes.

En un dels meus primers campaments, a mitjans dels anys vuitanta, vaig fer un intent, ara ja sabeu que fallit, d'aprendre a tocar la guitarra; potser no vaig tenir prou paciència, potser també vaig pensar que si ni me n'havia sortit al conservatori amb el solfeig, tampoc ho faria al Cau amb la guitarra; de cantar tampoc en sabia, ni en vaig aprendre però, com ara, ho feia igualment, i com ara cantava desafinant. Canto, i mai en sabré...

Entre les cançons que cantàvem n'hi havia, naturalment. de Lluís Llach, com "L'Estaca", "Cal que neixin flors a cada instant", i "Laura", una cançó d'amor, d'amor a l'amistat, que Llach va dedicar a la guitarrista que quasi sempre la va acompanyar als escenaris, Laura Almerich i Santacreu.

No va ser, aquesta, l'única cançó que Lluís Llach va dedicar a la Laura; també "Roses blanques", cançó que, entre d'altres, també es va cantar fa poc més de dos anys, a la cerimònia de comiat de la Laura Almerich i Santacreu, en la que també es va cantar "Laura".

"I si l’atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t’acompanyin els ocells,
que t’acaronin els estels;
i en un racó d’aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so, Laura."



dilluns, 14 de gener del 2019

No és la boira...

Photo on Foter.com

Aquest dissabte a la tarda, a l'auditori del Centre Cultural de la Mercè de Girona, els"Amics de la coral Genciana" ens van fer gaudir musicalment, i reflexionar políticament, amb el seu concert "Nova Cançó 2.0", una magnífica reinterpretació dels clàssics de la nova cançó catalana.

Les cançons de sempre (de Lluís Llach, Raimon, Joan Manuel Serrat i Maria del Mar Bonet) escoltades com mai (les veus d'una coral acompanyada d'un piano) amb una extraordinària versió de "Campanades a mort" que per si sola valia l'import de la taquilla inversa.

El concert, organitzat per l'ANC, tenia també un marcat i volgut caràcter polític, i tampoc es va deslliurar (de fet la pròpia proposta musical ho cerca) de l'inevitable paral·lelisme entre els nostres dies i els dies en què aquelles cançons van ser escrites i cantades (quasi) a l'uníson, també (aleshores) a Madrid!

Fa mesos, tal dia farà un any, que la política catalana està emboirada; i si aleshores la boira que volia escampar la Nova Cançó era el franquisme i la seva dictadura ara ho és (bona part de) la política i la justícia espanyoles, que tenallen l'independentisme amb repressió i presó.

I si aleshores malgrat aquella boira calia, i es va caminar, també cal fer-ho ara, malgrat la (nostra) boira...

Sí, malgrat la boira cal caminar i a fe que es camina... altra cosa és quan, en comptes de boira el que s'albira són eleccions! Aleshores alguns partits catalans, independentistes per a més pistes, més que caminar s'entorpeixen el pas emboirats per les enquestes i el (legítim i alhora perillós) desig de capitalitzar la caminada.

Com que es volen (essencialment) perquè (de moment) es necessiten, no els espera (ens espera) precisament un camí planer...

dimarts, 26 de setembre del 2017

L'Estaca del Meditarráneo


Ens han faltat paraules d'amor país petit endins, país petit enfora; altrament, és evident, no estaríem en aquesta situació: una Catalunya cada dia més intervinguda.

La tensió política és evident i es palpa a les institucions de fa temps, al carrer aquests darrers dies i inevitablement a les xarxes socials, on massa sovint es desboquen i es desborden perillosament, alimentant la confrontació més que amainant-la, si és que caldria fer-ho...

Dies enrere el cantautor Joan Manuel Serrat va declarar-se contrari al referèndum de l'u d'octubre (de fet cap novetat, cap sorpresa) i tot seguit es va iniciar l'enèsima (estúpida) escalada de piulades "filo i fòbico serratianes", unes tractant-lo com a mínim de traïdor, altres convocant escoltades massives de la seva música en una hora concreta... Ambdues coses, acció i reacció, tan estèrils com innecessàries.

Sí, de debò cal fer llistes negres de músics?, Cal fer llistes negres de músics, escriptors, directors de cinema o esportistes en funció del seu posicionament en relació al procés i al referèndum?

No, jo no deixaré d'escoltar Serrat per no ser independentista ni Llach per ser-ho, ni a Raimon per procurar mantenir-se'n al marge... No, jo no sóc d'eixe món...

Això sí, sort de l'humor! 




dimecres, 31 de maig del 2017

Aneu a parir!


Les veritats no sempre són senzilles, ja ho cantava Lluís Llach: Com t’ho podria dir perquè em fos senzill, i et fos veritat...

No sé si a l'Anna li resultava senzill però si sé que ens feia veritat, no ens l'estalviava, ens la deia sense concessions, ni que fos la seva. Potser ens la deia de forma abrupta, bèstia, directa i poc diplomàtica, no com la cançó de Lluís Llach, ens la deia sobretot quan no se la podia, ni volia callar.

Si hi ha veritats com a punys les de l'Anna a vegades eren autèntics ganxos d'esquerra! I sí, podien fer-te mal, però al capdavall sempre és millor la veritat incòmode que la mentida complaent, que no pietosa....

En l'amor particular Lluís Llach també es pregunta si sabrà acostumar-se a la seva absència... la veritat, la meva veritat, és que jo no. La seva és una d'aquelles absències a les que no t'hi acostumes, absències per morts a deshora, quasi a traïció. Si la mort no és injusta, serà que ho és la vida!

Era un amor molt particular, el de l'Anna, extraordinari també per inusual. Tal dia farà un any, i tal dia ja és avui.
La veritat? Com feia i deia l'Anna, aneu a parir!
La veritat? Algunes amigues seves ho han fet des que no hi és, d'altres ho faran els propers mesos...

La vida, tan injusta com la mort, segueix pels qui no ens acostumarem a la seva absència, ni renunciarem al seu record.

dijous, 27 d’abril del 2017

Ha desafinat Lluís Llach?


Lluís Llach ha fet un "Santi Vidal", certament de menor intensitat i també de menor transcendència, doncs a diferència del jutge al cantant dels Setze Jutges ni el govern ni els partits que li donen suport l'han volgut desautoritzar.

Lluís Llach, diputat independent de Junts pel Sí, va dir aparentment una obvietat: que els funcionaris que no compleixin la llei seran sancionats. El què va dir és obvi i fins i tot irrefutable; el com ho va dir, a quins funcionaris es van referir i en relació a la llei a acomplir, és a dir el context, van afegir a la seva obvietat un to indissimulat d'amenaça:

“En el moment que tinguem la llei de transitorietat jurídica, allò obligarà tots els funcionaris que treballen i viuen a Catalunya. El que no la compleixi serà sancionat. S’ho hauran de pensar molt bé. No dic que sigui fàcil, al revés, molts d’ells patiran. Perquè dins dels Mossos d’Esquadra hi ha sectors que en són molt contraris”.

D'acord que cal tenir present el context en què Llach va dir aquestes paraules, en un acte organitzat per Òmnium Cultural, no en una reunió amb els sindicats dels Mossos d'Esquadra, però sincerament sorprenen (o si més no a mi em sorprenen) i més venint d'ell!

No deixa de ser curiós, no obstant, que el mateix que el diputat Lluís Llach va dir en relació a la llei de transitorietat jurídica i els funcionaris en general, els Mossos d'Esquadra en particular, l'estat espanyol ho diu i reitera en relació a les lleis espanyoles (i catalanes) vigents i els càrrecs electes que les "surfegen", sinó incompleixen directament per acció o omissió: qui no compleixi la llei serà sancionat!

El dubte raonable és fins a quin punt es podrà sancionar l'incompliment d'una llei suspesa, doncs per més que la de transitorietat s'aprovi de forma exprés també s'espera que es suspengui cautelarment de forma exprés...

Ha desafinat Lluís Llach?
Lluís Llach ha fet un "Santi Vidal" i el president i el govern van sortir en la seva defensa davant els previsibles atacs de l'oposició, defensa no tant del que va dir sinó de la persona, del que Lluís Llach representa, doncs les seves paraules no poden ser refermades, avui per avui, ni pel conseller d'Interior ni pel propi president de la Generalitat; potser per això, en cas de necessitar dir-les, les diu un diputat...

Lluís Llach no ha estat desautoritzat però no sé si portes endins haurà rebut algun advertiment doncs les seves desafinades (?) paraules refermen la convicció dels qui ja la tenen, però no són de les que ajuden a convèncer els poc convençuts, aquesta desitjada massa d'indecisos que poden fer decantar la balança.

dijous, 10 de desembre del 2015

Un núvol blanc


No havia de ser aquest, l'article d'avui; tampoc havia de ser tan trist el dia d'avui, ni tan dolorosa la nit, una nit de les que ens sobren massa preguntes, i ens falten massa respostes; una nit per plorar, simplement plorar, i fer saber i sentir als qui com tu ploren, qui com jo ploren, que no ploren sols, que no plorem sols.

Els records m'inunden de llàgrimes, les circumstàncies m'encongeixen el cor, i entre una cosa i l'altra només penso que la darrera vegada que ens vam veure vam riure, com riem en una foto de quan érem (més) joves i que aquesta nit he buscat, però que encara no m'atreveixo a publicar...

No havien de ser aquestes les paraules d'avui, i no sé quines més haurien de ser; no me'n surten més, no en vull dir més, tot és massa recent i aquest tot és tan gros que espanta!

Encara atordit, Mireia, m'entrego a la música, que sempre acompanya i sap dir el que volem dir quan ens manquen les paraules, i l'esma per dir-les...




Senzillament se’n va la vida, i arriba
com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.

Serenament quan ve l’onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l’espera llarga
i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s.

Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanca...

Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que, si minva, l’estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que...

Només així, em deixo que tu em deixis;
així només, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanc...

Lluís Llach

dimecres, 16 de setembre del 2015

"Meridianament"


En realitat no hauria estat més que una gota en l'oceà, un gra de sorra en un desert... però possiblement per això, precisament per això m'hauria sentit immens com un oceà, immens com un desert!

Són curiosos els efectes que les grans multituds generen en les persones, en les individualitats; un dels més perniciosos és el de l'anonimat, el creure's part d'una massa i perdre de vista que hom no deixa de ser una persona única i indivisible, i sobretot responsable dels seus actes, el de creure's anònim i pensar que és la massa qui té la responsabilitat dels propis actes i accions...

Però en l'altre extrem, en positiu, les grans multituds generen en les persones un fort sentiment de pertinença a una gran col·lectivitat, sentiment que ens permet identificar-nos amb els "semblants" que ens envolten i que ens permet sentir-nos part de l'onada, ser una baula més d'una cadena forta i robusta que tot ho pot! I sí, també allò que la vida, compartida, és més!

Malgrat no haver participat, enguany, a la Via Lliure puc imaginar-me les sensacions que hagués tingut en cas d'haver-hi anat, les mateixes, si fa o no fa, que vaig experimentar a la manifestació del 2012 a Barcelona, en un dels trams de Sarrià de Ter de la Via Catalana del 2013, a la V de l'any passat...

D'haver participat a la Via Lliure, al bell mig de la Meridiana i empès per l'eufòria col·lectiva m'hauria pogut fer Almogàver o Miquelet en aquell mateix moment, i fins i tot, embriagat per les inevitables emocions del moment, hauria pogut votar impulsivament a Junts pel Sí en cas d'haver-hi una urna a prop i ser, aquell dia, el dia de les eleccions!

Quantes vegades en un moment d'emocions a flor de pell, d'eufòria, no ens fem propòsits o fem coses que després, amb les emocions tranquil·les, tirem enrere o ens penedim d'haver fet?

Però després, abandonada l'eufòria del moment no hauria pogut evitar veure, com ho veig ara de forma clara i meridiana, que a banda d'en Lluís Llach a la candidatura de Junts pel Sí també hi ha el President Mas, a qui admiro com a polític (hàbil, supervivent), però a qui per principis (els meus, quins sinó!) no votaria, ni tinc previst votar!

El meu vot serà, com una gota en l'oceà o un gra de sorra en un desert, només un vot més però, més que per qualsevol altra persona, fins i tot tu, més enllà de considerar-lo, o no, el vot de la meva vida, per mi serà el vot més important... com per a tu ho serà el teu!

dijous, 30 d’abril del 2015

Funeral d'Estat


El proper 20 de novembre farà 40 anys que el milita i dictador Francisco Franco Bahamonde, Generalíssim per la gràcia de pocs, va morir amb el convenciment de deixar-ho tot "lligat i ben lligat".

40 anys després moltes coses s'han deslligat, afortunadament, com la llibertat i la democràcia (encara que millorable), però romanen encara avui lligats aspectes de la nostra societat que caldria deslligar: la vinculació entre l'església catòlica i l'estat n'és una!

El nacionalcatolicisme, terme pompós, caspós i aparentment anacrònic, sembla haver-se sabut mutar, com el pitjor dels virus, per a sobreviure encara avui en la nostra societat democràtica i, suposadament, laica.

Que amb dècades de democràcia l'escola pública no s'hagi pogut alliberar de l'assignatura de religió, pensada i impartida per i des de l'església catòlica, demostra fins a quin punt el nacionalcatolicisme va calar, i profundament, no només en les estructures de l'estat, també en les mentals...

Si és d'Estat, funeral sense missa!
Una altra mostra és l'emotiu funeral d'Estat per les víctimes de l'accident de l'avió de Germanwings que es va celebrar aquest dilluns a la Sagrada Família de Barcelona, un funeral que si havia de ser d'Estat no hauria de ser una missa; un funeral d'Estat que no només hauria de tenir un caràcter més pluriconfessional, sobretot, essent un funeral d'Estat, un caràcter més aconfessional i laic.

El proper 20 de novembre, quan recordem el 20è aniversari de la mort del dictador, potser hauríem de fer inventari del què encara roman "lligat i ben lligat" per, com cantava Lluís Llach, poder-nos-en alliberar!




dissabte, 28 de març del 2015

#MinutsMusicals de versions amb "País petit"


Quan tinc a les mans el llibre "Coses i gent de l'Empordà", del periodista i professor Joan Guillamet, tinc la sensació de tenir un bon tros d'Empordà, d'un temps concret, a les mans.

Pere Quart s'endugué, també en un temps concret, tot el seu país, que també és el meu, tal vegada el vostre, a l'exili amb unes corrandes, les "Corrandes d'exili".

El nostre país, amb els seus desitjos i anhels, va cabre també en el llibre de poemes de Miquel Martí i Pol "L'àmbit de tots els àmbits"...

Un país
, una pàtria, bé caben en un llibre, en un poema, també en una cançó, com va fer Lluís Llach amb el seu "País petit".

Cançons com aquesta, i tantes altres, ens condensen un espai i temps permetent-nos endur-nos-les a la butxaca o, encara millor, al cor, sense necessitat de fer-nos contrabandistes.

"País petit", el llibre de Joan Guillamet, el de Martí i Pol o el poema de Pere Quart ens descriuen la nostra gent i paisatges d'un temps i d'un país permetent-nos conèixer-lo més i millor, apreciar-lo i estimar-lo des de l'enyor, des del record, però també des de la satisfacció de sentir-nos-en hereus i part.

"País petit" és una cançó molt versionada per músics catalans, però també per músics d'altres països, com l'islandès, establert a Barcelona de fa anys, Halldor Mar, que s'ha fet seva també aquesta cançó i n'ha fet una extraordinària versió. Halldor Mar té també altres versions de grans cançons catalanes... Potser torna a aparèixer per aquests minuts musicals de versions...

Avui, a banda de la versió de Halldor Mar, també comparteixo la versió que Guillamino (nét de Joan Guillamet) i Manuel Garcia van fer en motiu del projecte (i disc) "eXile", un treball sobre la memòria, la pèrdua, l'exili...

Gaudim doncs del "País petit" de Lluís Llach i de les versions de Guillamino i Manuel Garcia i, finalment, de Halldor Mar.  

Una cançó, el mateix petit país, tres maneres de cantar-la, de cantar-lo!







També podeu escoltar aquestes versions en aquesta llista de reproducció de Spotify!



I la setmana vinent somiarem California!

dissabte, 26 d’abril del 2014

#MinutsMusicals de 1974 amb "Abril 74" de Lluís Llach i la Revolució dels Clavells!


Ahir, 25 d'abril de 2014, va fer 40 anys de la Revolució dels Clavells portuguesa, un alçament militar que va acabar amb el règim autoritari i feixista instaurat a Portugal des de 1926.

La música va tenir el seu paper en aquest alçament militar, i no va ser precisament la música militar, sinó la cançó "Grândola, Vila Morena" de Zeca Afonso, que com "E Depois Do Adeus" de Paulo de Carvalho, van sonar per la ràdio just abans de l'acció militar com a senyal i avís per al moviment de les tropes!





Encara no 20 dies abans de la Revolució dels Clavells Paulo de Carvalho va participar al XIX Festival d'Eurovisió amb la cançó "E Depois Do Adeus"; però el Festival d'Eurovisió del 1974 se'l va endur, com bé recordeuABBA i el seu Waterloo... tot molt bèl·lic i militar!

A Catalunya dos cantauutors van composar dues cançons inspirades amb aquests fets, Maria del Mar Bonet amb "Abril"...



... I sí, Lluís Llach amb "Abril 74"...



Abril 74

Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca,
digueu-li que la vull
però no puc anar a estimar-la,
que encara hi ha combat.

Companys, si coneixeu el cau de la sirena,
allà enmig de la mar,
jo l'aniria a veure,
però encara hi ha combat.

I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
si guanyem el combat.

Companys, si enyoreu les primaveres lliures,
amb vosaltres vull anar,
que per poder-les viure
jo me n'he fet soldat.

I si un trist atzar m'atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
quan guanyem el combat.

Lluís Llach

Una altra cançó que evoca aquella època és "Avante Camarada" del compositor i músic portuguès Luis Cília, tot i ser una cançó escrita anys abans, des del seu exili a París, va esdevenir, i és encara, un himne molt popular a Portugal i allà on hi ha o hi ha hagut revolucions!





dissabte, 15 de març del 2014

#MinutsMusicals del 1974 amb #LluísLlach recordant #SalvadorPuigAntich: I si canto trist...

Portada del disc de Lluís Llach "I si canto trist...". Foto: Roger Casero
El 2 de març de 1974 la dictadura franquista va executar Salvador Puig Antich, una ignominiosa execució que va indignar a tots els qui fa 40 anys lluitaven contra la dictadura, lluitaven per la recuperació dels drets, de les llibertats, de la democràcia com ho feia, des de l'anarquisme, Salvador Puig Antich.

Si hi ha una cançó que ens remet directament a l'execució de Salvador Puig Antich és la cançó "I si canto trist" que Lluís Llach va publicar el mateix any 1974 al disc homònim!

Gaudiu-la i, perquè no, deixeu que us emocioni!



I si canto trist 

Jo no estimo la por, ni la vull per a demà,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada els somrís
d'un infant vora el mar
i els seus ulls com un ram d'il·lusions esclatant.

I si canto trist
és perquè no puc
esborrar la por
dels meus pobres ulls.

Jo no estimo la mort
ni el seu pas tan glaçat,
no la vull per a avui, ni tampoc com a record;
que m'agrada el batec d'aquell cor que, lluitant,
dóna vida a la mort
a què l'han condemnat.

I si canto trist
és perquè no puc
oblidar la mort
d'ignorats companys.

Jo no estimo el meu cant, perquè sé que han callat
tantes boques, tants clams, dient la veritat;
que jo m'estimo el cant
de la gent del carrer
amb la força dels mots
arrelats en la raó.

I si canto trist
és per recordar
que no és així
des de fa tants anys.

Lluís Llach

------------------
La cançó, actualitzada, va formar part de la banda sonora de la pel·lícula "Salvador" de Manuel Huerga.



dissabte, 18 de gener del 2014

Que tinguem sort! #MinutsMusicals del 1974 amb Lluís Llach

Lluís Llach als anys '70 del segle passat. Foto: El Periódico/Pilar Aymerich
Aquesta és una de les grans cançons d'amor (i desamor), no només d'en Lluís Llach, sinó catalanes! És aquesta una cançó reversible que tan pot servir per segellar un amor etern, com per suavitzar el trencament d'un amor que semblava etern...

Però no només és útil a l'amor (i desamor) aquesta cançó, també podem aplicar-la a d'altres àmbits on es pugui produïr un "si em dius adéu" o un "si véns amb mi..."

"Que tinguem sort" es va publicar l'any 1974 dins el disc "I si canto trist..." de Lluís Llach.

És aquesta cançó un dels himnes de Lluís Llach!

Gaudiu-la!



Que tinguem sort

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

Lluís Llach

Aquesta ha estat també una cançó versionada...











dimecres, 8 de gener del 2014

Quina música s'escoltava l'any 1974?


A l'hora d'aproximar-me musicalment a l'any que em va veure néixer, l'any 1974, he consultat quins van ser els principals "hits" d'aquell any a Estats Units, Anglaterra i a l'estat espanyol. També què s'escoltava a Catalunya, en català!

No vull presentar-vos aquí una simple llista de quins van ser els "números 1", sinó destriar, d'entre els "singles" que van ser-ho, els que per mi són temes importants, música que anys més tard jo he escoltat.

Repassant la llista de "números 1" americana de "singles" (senzills, no solters!) del 1974 observo que els components dels ja separats "The Beatles" seguien no només molt actius, sinó que a més amb importants èxits.

Aquell any van sonar la versió de Ringo Starr "You're Sixteen", inclosa en el seu tercer elapé, "Ringo", amb la col·laboració, entre d'altres, de Paul McCartney tocant el "kazoo". Malgrat el disc es va publicar el 1973 aquesta cançó va arribar al número 1 de la llista de senzills americana a finals de gener de 1974.



El propi Paul McCartney també va tastar l'èxit, el 1974, amb la cançó "Band on the Run" de l'àlbum homònim, el tercer de "Paul McCartney & Wings". Aquest tema va ser número 1 a les llistes americanes al mes de juny i va arribar a ser número 3 a les llistes del Regne Unit.



Per la seva banda John Lennon va situar la cançó "Whatever Gets You Through The Night" al capdamunt de les llistes americanes de senzills a mitjans de novembre de 1974.



Però no només s'alimentava de música dels ex-Bealtes l'any 1974! A la llista americana de números 1 de senzills també hi trobem la versió d'Eric Clapton de la cançó de Bob Marley "I Shot the Sheriff", "Sunshine on My Shoulders" de John Denver, "The Joker" de la Steve Miller Band, "Nothing from nothing" de Billy Preston (el 5è Beatle!) o "Can't Get Enough Of Your Love Baby" de Barry White!












A Anglaterra a les llistes d'èxits de 1974 hi trobem, entre d'altres, Suzi Quatro i el seu "Devil Gate Drive" i sobretot la cançó guanyadora del XIX Festival d'Eurovisió: "Waterloo" d'ABBA!





A l'estat espanyol, a banda d'escoltar tota aquesta música, l'any 1974 triomfaven Cecília i el seu "Ramito de violetas", Jeanette i el seu "Porque te vas" o Juan Pardo cantant en anglès "Conversaciones conmigo mismo"! I l'imprescindible (per mi) José Luís Perales cantava "Celos de mi guitarra"...










I a Catalunya, què sonava l'any 1974?

A Catalunya Lluís Llach va presentar, en dos concerts al Palau de la Música, a principis de febrer de 1974, el seu nou disc "I si canto trist..." i Raimon cantava "A Víctor Jara" i interpretava en català l'eterna "Amanda"!





Francesc Pi de la Serra l'any 1974 va fer un recital a l'Olympia de París i va publicar el celebrat "Fills de Buda" i Ovidi Montllor publica "A Alcoi", que inclou les "Corrandes d'exili" de Pere Quart. Un xic més frívola, però dient també tot el que calia, Guillermina Motta cantava cançons com la d' "El Vagó Llit".







L'any 1974 neix, en una casa a mig camí Sarrià de Ter i Palol de Revardit, un grup que fusionarà la música tradicional amb el rock, el jazz... la Companyia Elèctrica Dharma! També aquest mateix any neixen un altre grup que ha format part de la meva particular banda sonora: The Ramones!

És molta la música que es va escoltar l'any 1974! Potser tu hi has trobat a faltar aquella cançó... o aquella altra! Ho sé, és impossible recopilar-la tota!

Però avui tan sols n'hem fet un tastet! Al llarg d'aquest any els "Minuts Musicals" dels dissabtes estaran dedicats a cançons que es van començar a escoltar, o que van triomfar, l'any 1974!

Tenim tot un any per gaudir de molts "Minuts Musicals del 1974"!

dissabte, 15 de setembre del 2012

Més lluny del demà que ara ja s'acosta... #MinutsMuisicals amb #LluísLlach #11S2012

Si abans de la manifestació de l'11 de setembre va ser País Petit, els minuts musicals posteriors han de ser per Ítaca!



I

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

II

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

Lluís Llach

dissabte, 8 de setembre del 2012

#MinutsMusicals amb País Petit de #LluísLlach #Diada #11S

A pocs dies de l'11 de setembre, la nostra Diada, no trobo millor cançó que aquesta per fer que el nostre País Petit sigui cada dia més gran!


País Petit

El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a dormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d’un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m’agrada a mi
i no sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d’aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pels secrets del cor.
I és així, és així com m’agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d’amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que quan el sol se’n va a adormir
mai no està prou segur d’haver-lo vist.


Lluís Llach


dissabte, 28 d’abril del 2012

Que tinguis sort Josep #Guardiola! #MinutsMusicals amb #LluisLlach. #graciesPep #graciesGuardiola





Que tinguem sort

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
en mi.

Si em dius et vull,
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

Lluís Llach

Gràcies Pep, que tinguis sort!

dissabte, 14 d’abril del 2012

Corrandes d'exili (Pere Quart - Lluís Llach), #MinutsMusicals en homenatge a la #República

Corrandes d'exili

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna , que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarona amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.


 Pere Quart - Lluís Llach

Visca, i que torni aviat, la República!

dimecres, 27 d’abril del 2011

#MinutsMusicals amb #PaísPetit de #LluísLlach, a petició de #Guardiola, dedicada a #Mourinho



País Petit
El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tant petit
que des de dalt d'un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els poblets tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tant se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tant petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d'aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descrobreixin
detectors pels secrets del cor.

I és així, és així, com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.
El meu país és tant petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur
d'haver-lo vist.

Lluís Llach