Aquest 2025 a Plataforma Educativa celebrem 30 anys d’història, tres dècades de compromís, de projectes compartits, de reptes i, sobretot, d'aprenentatges.
I si hi ha una cosa que realment ens defineix a les organitzacions, que ens mou i ens dona sentit, són les persones. I enguany, en aquest aniversari tan especial, hem fet una trobada amb les persones professionals que fa més de 20 anys que treballen i formen part del nostre grup d'entitats.
El reconeixement, però, no és només una qüestió de temps, és sobretot una qüestió de trajectòria, de dedicació i de valors viscuts i compartits. Aquestes persones no només han estat testimonis de l'evolució de Plataforma Educativa, sinó que, juntament amb les persones que atenem i acompanyem, n'han estat les protagonistes i el motor de canvi i transformació, sostenint, amb el seu saber fer, la seva expertesa i el seu compromís, el dia a dia de l'entitat. I ho han fet amb una fidelitat i una humanitat que mereixen ser reconegudes i celebrades.
La trobada, celebrada setmanes enrere, va ser un espai de reconnexió, de mirades còmplices, de records compartits i, sobretot, de gratitud.
No recordo haver fet servir mai el verb sallar en la primera accepció del seu significat al diccionari: “córrer una nau tallant l’aigua”, en una frase com la que el mateix diccionari posa d'exemple: "l’embarcació sallava enmig de la mar". La imatge, ben segur, la podem tenir ben clara, i jo més aviat diria "tallant les onades", tot i que no sempre a l'aigua hi ha onades per tallar, que les embarcacions també sallen en aigües tranquil·les.
Sallar és el nom d'una nova entitat que neix amb la voluntat d’obrir camí davant d’un dels grans reptes dels nostres dies, del nostre present, l’accés a l’habitatge, precaritzat aquests darrers anys i esdevenint un dels principals factors d'exclusió social.
La Fundació Sallar treballa per garantir un habitatge digne a persones i famílies en situació de vulnerabilitat, i alhora per ampliar i consolidar el parc públic de lloguer social de manera sostenible i a llarg termini a través de l’exercici del dret de tanteig i retracte, un dret reconegut legalment per la Generalitat de Catalunya, que permet adquirir la titularitat i la gestió dels habitatges durant 75 anys, evitant caure, així, en la dinàmica especulativa del mercat immobiliari i garantint, d'aquesta manera, que tots els habitatges es destinen al lloguer social.
Aquest model d'ampliació i consolidació del parc públic de lloguer social és possible gràcies a la garantia de finançament de l’Institut Català de Finances (ICF), que a través de la línia de préstecs ICF Habitatge Social, proporciona els recursos necessaris a entitats socials com Sallar, també als ajuntaments, per l'adquisició de la titularitat i la gestió d’habitatge assequible, amb finalitat social.
Sallar, però, no es limita a la gestió del parc d’habitatge social, també contribueix a la rehabilitació dels immobles i, sobretot, a l'acompanyament social de les persones que hi viuen o hi accedeixen, afavorint així processos de regularització, d’estabilitat, d'autonomia i d'inclusió.
El repte de l'habitatge, de l’habitatge entès com un dret i no com una mercaderia, només el podrem afrontar, amb garanties i estabilitat, amb la col·laboració de tothom (administracions, empreses, tercer sector social...), tal com mostra aquest vídeo explicatiu de què és, què fa, com ho fa i per a qui ho fa, Sallar.
Aquest dijous tenim una cita amb la costura, però no necessitarem ni fil, ni agulla ni màquina de cosir i, tot i això, us asseguro que cosirem, i tant si cosirem!
Aquest dijous a la tarda la sala El Canal de Salt s’omplirà gent amb ganes de teixir, de teixir, sobretot, comunitat, amb la presentació del projecte COOSIR, una iniciativa de la Cooperativa Idària.
COOSIR (sí, ho heu llegit bé, és la unió, amb fil i agulla, de les paraules “cooperativa” i “cosir”) és molt més que un taller de confecció, és un projecte que utilitza la costura com a eina d’inclusió social i inserció laboral, és una manera de teixir el futur des de l'economia verda, circular i de proximitat, i amb perspectiva feminista.
La presentació del projecte s'acompanyarà de la projecció de la pel·lícula "L’àvia i el foraster", i comptarem amb la presència i participació del director, Sergi Miralles, per al debat que es farà posteriorment, fent que sigui una d’aquelles sessions en què la pel·lícula no s’acaba quan surten els crèdits, ans al contrari.
La cita és gratuïta i oberta a tothom, tot i que requereix una inscripció prèvia. Us atreviu a COOSIR? Us hi esperem!
La de Sant Jordi és una de les grans diades de Catalunya, un gran dia de festa i celebració (de l'amor, dels llibres, de la llengua, de la primavera) cívica i ciutadana sense necessitat que sigui festiu. Un dia en què la tradició convida a regalar i regalar-nos roses (vermelles a ser possible) i llibres (en català i d'autors catalans preferentment).
La tradició també mana, si el temps acompanya, a sortir i passejar pel carrer, per aquells carrers, places i rambles dels pobles, viles i ciutats on s'instal·len parades de llibres i de roses i s'hi fan moltes altres activitats relacionades amb el Sant Jordi.
Des de fa uns anys, però, el meu Sant Jordi ha incorporat noves tradicions, actes socials, cívics i culturals que se sumen a aquesta celebració col·lectiva i que, a la seva manera, també l'enriqueixen.
Una d'aquestes noves tradicions del meu Sant Jordi ja no és tan nova: des de l'any 2013 a Plataforma Educativa celebrem, i lliurem, els Premis d'Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras, un reconeixement a la innovació i a l'emprenedoria socials, també a la corresponsabilitat ciutadana; una festa en la qual, més enllà dels premis i reconeixements, també presentem un llibre. L'acte de lliurament de la 13a edició dels Premis d'Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras enguany es farà, a partir de les 12 h, des d'un nou emplaçament, des del Hub Girona (la Farinera Teixidor), i tot el que passi (premis, reconeixements, llibre i humor) també es podrà seguir en línia.
Una altra d'aquestes noves tradicions del meu particular Sant Jordi és radiofònica: la programació especial de Sant Jordi de Ràdio Sarrià, que per segon any consecutiu, des de la municipalització de la gestió de la ràdio, torna a sortir al carrer per viure de prop, i fer arribar a tothom, la celebració del Sant Jordi a Sarrià de Ter. Tal com ja vam fer l'any passat, Ràdio Sarrià serà a peu de plaça, de la Plaça Catalunya, just davant de la Biblioteca Emília Xargay, centre neuràlgic de la celebració de Sant Jordi a Sarrià de Ter, amb una programació especial en què hi haurà molta música, la retransmissió dels premis de Sant Jordi que lliurarà l'Ajuntament i entrevistes als protagonistes del Sant Jordi sarrianenc.
És clar que el meu Sant Jordi, com segurament el vostre, donarà per molt més. Bon Sant Jordi i que aquesta diada sigui generosa en roses i llibres!
Aquest dissabte, dia 28 de desembre, Plataforma Educativa va fer 30 anys. Plataforma Educativa, doncs, va néixer l'any 1994, un any marcat per fets i esdeveniments com:
l'incendi del Gran Teatre del Liceu
l'alliberament de la farmacèutica d'Olot, Maria Àngels Feliu
el final de l'Apartheid a Sud-àfrica
el Renault Twingo com a cotxe de l'any a Espanya
l'estrena de pel·lícules com "Pulp Fiction", "Forrest Gump", "La màscara" o "El Rei Lleó"
els èxits musicals de cançons com "Streets of Philadelphia", "Zombie" o "La Macarena"
la defunció del cantant i líder de Nirvana Kurt Cobain
...
Han passat 30 anys i la majoria dels i les que vam començar aquesta aventura encara hi som, compartint un projecte viu, dinàmic i transformador que, en el meu cas, ha estat i segueix essent una font inesgotable d'aprenentatges i de creixement personal i professional. També 30 anys de compromís i d'amistat d'un equip humà que ha madurat, crescut i que s'ha fet gran al llarg d'aquests 30 anys.
La trajectòria d'aquests 30 anys de Plataforma Educativa és impressionant, i fins i tot fa una mica de vertigen i, per moments, basarda, però Plataforma Educativa no només és passat, també és present i sobretot futur, amb nous reptes, projectes i horitzons.
I com fa 30 anys, per mi aquesta aventurade Plataforma Educativa segueix essent il·lusionant i engrescadora, i formar-ne part és, sens dubte, un motiu de satisfacció i orgull, i alhora de responsabilitat.
Plataforma Educativa ha fet 30 anys; jo aleshores en tenia 20 i avui, que ja tinc 50 anys, segueix formant part del meu projecte vital, no només de la meva vida professional, un projecte compartit amb moltes persones, un projecte col·lectiu.
Dos anys després Sant Jordi torna a caure entre setmana, que és com més
ens agrada als catalanscelebrar aquesta diada tan nostrada.
Això
vol dir, entre moltes altres coses, que a Plataforma Educativa podrem
tornar a celebrar l'acte de lliurament dels Premis d'Acció Social Maria
Figueras i Mercè Bañeras el mateix dia de Sant Jordi, fent-los de nou al
barri vell de Girona, quatre anys després. L'any passat, després
de tres anys fent-los només en format telemàtic, vam recuperar el format
presencial (bé, de fet format híbrid) i vam fer l'acte de lliurament al Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona, i enguany,
quatre anys després, tornem al rovell de l'ou de Girona, en un nou
emplaçament: El Centre d'El Foment de Girona.
Des de la sortida
de la pandèmia, ja des de l'any passat, els fem en format híbrid i
potenciem, sobretot, que els Premis d'Acció Social Maria Figueras i
Mercè Bañeras es puguin seguir telemàticament en línia, a través de la
retransmissió que fem per YouTube.
El lliurament dels Premis d'Acció Social Maria Figueras i
Mercè Bañeras té dues parts, per una banda, el mateix lliurament dels premis, dels tres premis que donem, i, per una altra banda, com és tradicional en aquesta festa i per aquesta data, la presentació d'un llibre, "L'acolliment que volem", que seguirà alimentant la nodrida col·lecció de publicacions de l'entitat.
Pel que fa als premis, lliurarem el d'Innovació Social i el d'Emprenedoria Social a projectes que promouen la innovació i l'emprenedoria social, i també lliurarem el premi a la Corresponsabilitat Ciutadana, en reconeixement de la trajectòria i contribució d'una persona en la lluita i defensa dels drets de les persones amb discapacitat.
Tres premis i un llibre, i a l'acte de lliurament també hi haurà, roses a banda, alguna sorpresa més, i per això us animo a seguir-lo a través de la
retransmissió que farem per YouTube.
Mesos enrere, a principis d'octubre de l'any passat, vaig tornar a entrar a la parròquia de Sant Salvador d'Horta de Girona, per la cerimònia de comiat de la mare d'un company de feina. Feia uns quants anys que no hi entrava, i la darrera vegada també va ser per un enterrament.
No coneixia la difunta, només un dels seus fills, i quan abans de començar la cerimònia m'hi vaig adreçar per donar-li el condol, ja vaig veure que aquell comiat, que aquella cerimònia, seria diferent.
El company de feina em va preguntar si coneixia a la seva mare, una dona de poc més de setanta anys, molt activa en aquella parròquia. Quan li vaig dir que no, que no la coneixia, em va adreçar un somriure i em va dir: "avui la coneixeràs!"
I a fe, que la vaig conèixer, conèixer a través de les persones que van parlar d'ella, com el mateix mossèn, la mainada que feien catequesi o, persones ja adultes a qui anys enrere havia fet catequesi. I naturalment, la seva família.
Va ser una cerimònia emotiva, molt emotiva, però gens trista, tot i el procés dolorós de la seva malaltia; una cerimònia en què, a banda de glossar la seva vida amb paraules i imatges, també la van glossar a través de les cançons que li agradaven; algunes de les cançons jo les havia cantat, precisament, en els locals d'aquesta mateixa església, al CAU...
Van parlar les seves tres filles i el seu fill, el meu company de feina, i al final del seu parlament va començar a entonar a cappella una cançó que a la seva mare li agradava molt, i que també cantava, també li cantava: "La prima bella cosa" de Nicola Di Bari.
Aquella cerimònia de comiat va ser, sobretot, un cant a la vida i una veritable acció de gràcies.
Desconstruïm els rols, construïm igualtats. Aquest és el lema de la campanya de sensibilització i reivindicació de lameva entitat, Plataforma Educativa, en relació amb el Dia Internacional de les Dones, que es commemora cada 8 de març.
El lema obvia el terme "gènere", però se sobreentén, o si més no, jo ho faig, que quan diu desconstruïm els rols, es refereix als rols de gènere. Essent així, què és exactament el que demana la meva entitat amb això de desconstruir els rols (de gènere)?
Intuint que, en general, la segona part del lema (construïm igualtats) és més comprensible, tot i que naturalment també té molta profunditat i debat, voldria centrar-me més, per mirar d'entendre-ho bé, en els conceptes de la primera part del lema, desconstruïm els rols (de gènere), entenent que és quelcom que jo, en relació amb els meus rols de gènere, també he de fer. Però abans de desconstruir-me ho he de comprendre, i aquí, ja em perdonareu la reiteració, necessito recórrer de nou al diccionari.
Desconstruir: Desfer analíticament (un text o un concepte) per mitjà de la desconstrucció.
Desconstrucció: Mètode d’anàlisi crítica d’un text, d’un concepte o d’una construcció intel·lectual, que permet de desfer-ne l’estructura tot mostrant les seves contradiccions i ambigüitats.
Rol: (accepció aplicada a la sociologia) Model de comportament que, en una societat determinada, hom espera d’una persona amb relació al seu estatus.
Gènere: (accepció aplicada a la sociologia) Sexe en funció dels trets, els rols i les funcions que li són associats culturalment.
A aquestes definicions caldria afegir-ne una altra, la de rol de gènere, que segons el Termcat és el "Conjunt de comportaments i activitats que s'atribueixen socialment a cadascun dels sexes, que és variable segons les cultures".
Entenc, doncs, que el que hauríem de fer, socialment i col·lectiva, no és destruir els rols de gènere, sinó desconstruir-los, és a dir, desfer-ne l'estructura per fer evidents les seves contradiccions i ambigüitats per (primer) prendre consciència de fins a quin punt avui es desajusten amb la nostra realitat, més diversa en clau de gènere, i fan prevaler uns privilegis solidificats per la construcció clàssica i ancestral dels rols de gènere i (segon), construir-los de nou, car no deixen de ser atribucions socials, eliminant-te els factors de discriminació i de desigualtat.
Tal com s'intueix del lema, no podrem construir, en clau de gènere, una societat més igualitària si abans, individualment i col·lectiva, no fem l'exercici de desconstruir els rols de gènere, per més que ens costi a la majoria d'homes, alguns dels quals fins i tot s'hi resisteixen, s'hi oposen o s'hi neguen.
Cal que fem aquest exercici, perquè si bé avui la nostra societat és més diversa en clau de gènere, en clau de gènere també és menys igualitària.
Prou. No caldria dir res més, però malauradament cal. Prou, tot i que no qualsevol prou, que són moltes les definicions d'aquesta paraula. Prou, doncs, en la seva definició com a interjecció: "Ja basta, no més".
També podríem dir "s'ha acabat", expressió que ha esdevingut lema de denúncia per tot l'afer Rubiales. Podríem dir "prou, s'ha acabat!"
Però, no, la violència masclista no s'acaba i, de moment, ni les mesures penals ni les educatives han erradicat aquesta xacra. És més, fins i tot tenim la impressió que anem a més, que aquesta és una violència que es manifesta en edats més prematures, que també arrela en les generacions més joves.
Però no per això, i precisament per això, des d'entitats com la meva, Plataforma Educativa, no deixarem de dir "Prou!", que la violència masclista no té cabuda a cap societat, que reafirmem el nostre compromís cap a la conscienciació i la construcció d’un món lliure de violències.
Impulsar la innovació i l’emprenedoria socials són dos dels tres objectius dels Premis d’Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras de Plataforma Educativa. D’aquí que dos dels tres premis siguin el d’Innovació Social, el reconeixement a una iniciativa social innovadora que aporti solucions o propostes noves per a millorar la qualitat de vida de la ciutadania a Catalunya, i el d’Emprenedoria Social, el reconeixement d’una acció o iniciativa que s’hagi desenvolupat i mantingut en el temps.
Aquests reconeixements venen acompanyats d’una petita aportació econòmica, ja que entenem que no n’hi ha prou amb premiar bones idees, fer simplement un copet a l’esquena, també cal contribuir que aquestes iniciatives puguin executar-se i, en cas que ja ho estiguin, sostenir-se en el temps per tal de tenir impacte.
Som molt conscients que la innovació i l’emprenedoria socials necessiten finançament i la nostra modestaaportació hauria de permetre que els projectes premiatsd’enguany tinguin, a banda d’un estímul anímic per reconeixement social del premi, un impuls econòmic.
“Víctimas con Voz”, premi d’Innovació Social, és una plataforma virtual on les víctimes de maltractaments i d’assetjament escolar, així com les seves famílies o professionals que les atenen, poden accedir a recursos preventius, de suport i terapèutics gratuïts.
D’altra banda, "Cooperativa Terram. Aprenentatge, oportunitats i agricultura", premi d’EmprenedoriaSocial, promou activitats vinculades amb l’agricultura i el medi natural adreçades a persones en risc d’exclusió per afrontar la manca de relleu generacional als camps agraris, generant un espai de confiança i terapèutic, promovent oportunitats laborals i reactivant l’activitat agrària.
El tercer objectiu dels Premis d’Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras pren cos i forma amb la categoria de Corresponsabilitat Ciutadana, un reconeixement que enguany ha estat per a l'equipimpulsor de l'Escola d'Educadores i Educadors Especialitzats de Girona, per la seva la contribució en la professionalització de la figura l’educador i educadora social abans de la creació dels estudis universitaris del grau d'educació social, reconeixent també com una de les principals impulsores i en representació d'aquest equip a l’educadora social Teresa Castanys.
En l’acte de lliurament dels premis es va destacar el paper de formigueta que la Teresa Castanys va fer a l'Escola d'Educadores i Educadors Especialitzats de Girona, un treball no sempre prou visible ni reconegut; aquest mateix paper volen tenir aquests premis, que ja tenen una trajectòria de més de 10 anys i que, des de la modèstia, també contribueixen a la innovació i a l’emprenedoria socials del nostre país.
El divendres de la setmana passada, dia 21 d'abril, vaig participar per primera vegada, com a president de la Fundació Resilis, als Premis d'Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras. Fins ara sempre havia presidit l'acte l'Anna Sunyer, presidenta de l'entitat des de l'inici, fa quasi trenta anys, i naturalment les meves primeres paraules les hi havia de dedicar:
Anna se'm fa estrany pensar en Plataforma Educativa i que tu no en siguis la presidenta. Ha estat així tota la vida, tota la vida de l'entitat des del principi com a Associació Plataforma Educativa 3 Esses, després com a Fundació Plataforma Educativa i ara com a Fundació Resilis i, per extensió, Plataforma Educativa.
Si hagués de definir amb dues paraules la teva presidència serien la discreció i el rigor. Són dues paraules que parlen de tu com a presidenta perquè també parlen de tu com a persona. I d'alguna manera aquestes paraules també han impregnat el caràcter de la nostra entitat: discreció i rigor.
Ara em passes el relleu i no puc evitar sentir un cert vertigen. Per compartit i col·lectiu que sigui el govern de Plataforma Educativa hi ha càrrecs que fan respecte per la seva responsabilitat inherent, i la presidència sens dubte n'és un. Potser és per això que em costa tant donar-te les gràcies per tot perquè em sembla que precisament ara jo necessito més que mai l'Anna presidenta, el teu mestratge, suport i guia.
Els presidents de la Generalitat ho són de per vida, encara que el seu mandat s'hagi acabat. Per mi tu seràssempre presidenta de Plataforma Educativa, per més que ara el càrrec respongui a un altre nom.
Moltes gràcies per la teva dedicació i responsabilitat, i per endavant també te les dono per tot el que de la teva experiència i expertesa pugui necessitar.
Per Sant Jordi a Plataforma Educativa ens vestim de gala! Celebrem aquesta diada tan nostrada lliurant tres premis, els Premis d'Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras, presentant un llibre i, naturalment, regalant roses!
Els premis, que ja tenen més de 10 anys de vida, són un homenatge en vida a la Maria Figueras i la Mercè Bañeras, dues de les fundadores de l'entitat, dues amigues a qui estimem i a qui agraïm tot el que ens han aportat i aporten encara.
Els premis tenen tres categories, la d'innovació social, la d'emprenedoria social i la de corresponsabilitat ciutadana. El veredicte del jurat, que es va reunir la setmana passada, es farà públic aquest divendres 21 d'abril a partir de les 12 h a l'auditori Manel Xifra Boada de l'Edifici Narcís Monturiol del Parc Científic i Tecnològic de la UdG.
Aquest any recuperem la gala en format presencial, després de les obligades telemàtiques de les darreres tres edicions, tot i que també es podrà seguir en línia, per qui no es pugui desplaçar a Girona.
Però en aquest esdeveniment no només lliurem tres premis, també hi presentem un llibre i ja són una colla els que hem anat publicant. El títol del llibre d'enguany, "Protopies. Futurs que toquen de peus a terra", em té ben encuriosit!
Tres premis, un llibre (amb el seu punt) i, no en dubteu, en aquesta festa tampoc hi falten les roses! Ens agradarà molt regalar-vos-en una, ens agradarà molt que ens pugueu acompanyar!
"La seva veu té el mateix valor", aquest és el lema de la campanya del 8M de la meva entitat, Plataforma Educativa. El lema s'acompanya d'una dada prou interessant i reveladora: "si en una reunió hi ha més homes que dones, elles parlen un 75% menys".
Aquest comportament és molt simptomàtic i té el seu origen en els pilars de la desigualtat, que dóna a l'home una posició preeminent i de poder per davant de la dona, tradicionalment quasi sempre en segonpla.
De fet en les reunions, fins i tot en les de feina, es pot arribar a reproduir força fidelment el que tradicionalment ha passat en l'àmbit domèstic: mentre l'home fa la feina (teòricament) productiva (la remunerada, la que té valor) la dona s'ocupa de les tasques de cura (no remunerades, de menys valor). La socialització no igualitària tendeix a atribuir la pro activitat a l'home, mentre que situa a la dona en un pla de major passivitat i d'atenció (servei) als altres.
I aquí la clau no és només que les dones en siguin conscients i facin (i el fan) el pas endavant, també cal que els homes en prenguin consciència i facin el pas de cedir part del seu temps, del seu espai, a la participació de les dones.
És clar que amb això tampoc n'hi ha prou perquè en alguns entorns, malgrat en tinguin, la veu de les dones és menys valorada i és menystinguda, fins i tot més qüestionada. Per això és important que les dones també guanyin quota als llocs d'alta responsabilitat, a càrrecs de direcció d'empreses, organitzacions, administracions...
La seva veu té el mateix valor i si té el mateix valor mereix ser escoltada, necessitem escoltar-la. Part del drama, com bé diu el cartell ("que estigui normalitzat no vol dir que estigui bé") és que com aquesta, normalitzem massa situacions de discriminació i no les identifiquem com a causa de desigualtat.
Homes del món, si la seva veu té el mateix valor donem-li el valor que li atribuïm a la nostra i escoltem-la.
Ahir vaig participar en una jornada de treball interna de la meva entitat, amb més de 150 persones vingudes de les comarques de Girona, Barcelona, Tarragona i Terres de l'Ebre.
La jornada va ser molt profitosa, intensa i divertida; vam començar amb una presentació més institucional i estratègica per part de la direcció per passar, després, a les activitats més dinamitzades: primer una dinàmica de coneixença, després una de treball en equip.
Vam jugar, vam disfressar-nos de super herois i heroïnes, vam fer una mica de teatre, vam riure i fent tot això ens vam conèixer més i vam pensar en clau d'entitat fortaleses i amenaces (super poders i enemics). Vam fer equip en una d'aquelles jornades que s'anomenen de "team building".
Tot el que vam fer va estar molt bé i molt ben dinamitzat per una empresa especialitzada, però com sol passar en aquest tipus de trobades la màgia es va produir en l'autobús tonada, en el meu cas a Girona.
Ja havíem fet més de mig camí quan, després d'un lleuger ensurt amb una frenada en sec i els inevitables xisclets d'espant, una conversa aparentment intranscendent va derivar en el fet de la maternitat i la paternitat i un grup de persones vam començar a compartir i confrontar vivències i pensaments, generant un ambient de confiança i complicitat que no es respirava a l'anada.
Les tornades, les tornades d'un viatge, d'una excursió, d'una competició esportiva, d'una jornada de treball o d'una jornada de formació sempre són diferents de les anades perquè la tornada s'enriqueix de l'experiència viscuda en els espais formals (reunions, partits, activitats programades) i sobretot en els informals (estones mortes, moments d'esmorzar o dinar, etc).
És amb aquests espais no programats, amb espais de relació informal que creixen els equips, però per a que aquests espais tinguin valor cal que en els espais formals i programats passin coses significatives i que també tinguin i aportin valor.
De la jornada d'ahir recordarem les disfresses de super herois i heroïnes i, els qui vam compartir-la, també la conversa del bus de tornada.
Demà, 25 de novembre, és el Dia internacional per a l'eliminació de la violència envers les dones i a la meva entitat, com en tantes altres, i tants altres ens i administracions, també tenim marcada (en lila) aquesta data per recordar, i recordar-nos, que encara cal avançar molt per a l'erradicació d'aquesta xacra, per a dir alt i clar que la violència no és una opció.
Perquè les dones, encara avui, segueixen patint assetjament, també en l'àmbit laboral, i això és quelcom que elles, tampoc nosaltres, hem de permetre.
I quan parlem d'assetjament en l'àmbit laboral ens referim, entre d'altres situacions, a quan de forma repetida i sense el consentiment de l'altra es fan bromes, preguntes i comentaris sexuals o discriminatoris, tocar sense el consentiment, riure's de la forma de ser o de l'aparença i el cos, tractar amb un nom o pronom no desitjat o no prendre's seriosament les aportacions i la feina de les dones.
Davant aquestes situacions, no ho permetis, no ho deixis passar!
L'Anna, la nena protagonista del llibre (i pel·lícula) "Quan Hitler em va robar el conillet rosa", quan amb la seva família fuig de l'Alemanya que, just abans de les eleccions que van encimbellar al poder Adolf Hitler, ja recelava i perseguia els jueus diu, llegint un llibre sobre personatges famosos camí de Zurich, que el que tenen en comú tots els personatges famosos és que han tingut una infànciadifícil, i sentencia que ella i el seu germà no se'n faran. Aleshores, naturalment, no és prou conscient del camí de no retorn que està prenent ella, la seva família i la seva infància.
El llibre, també la pel·lícula, explica la història de l'exili de Judith Kerr i la seva família, motivat no només per la condició de jueus, també per la crítica del seu pare, Alfred Kerr, al nazisme. En el seu relat autobiogràfic Judith Kerr ens fa veure, des de la perspectiva d'una nena de nou anys, l'Anna, el seu alter ego, el que representa deixar enrere una vida, una país, una llar, una família, unes amistats, per iniciar un camí, per moments errant, de fugida i exili, incertesa, dificultats i tensions familiars.
Vaig veure la pel·lícula aquest dissabte a la tarda i, sense buscar-ho, al vespre vaig ensopegar, també a la televisió, amb "Cafarnaúm", una altra pel·lícula, més crua i dura, que també ens fa veure la realitat, en aquest cas la dels barris marginals de Beirut, des de la mirada d'en Zain, un intel·ligent i indocumentat infant que malda per sobreviure a la misèria i, sobretot, als abusos i a l'explotació que ell, també els seus germans, pateix per part dels seus pares, del seu entorn, de la societat on viu.
La d'en Zain també és la història d'una fugida, d'un altre tipus d'exili en un món hostil en què els infants (també les dones immigrades sense papers) són carn de canó, mà d'obra barata i objecte d'abús i explotació. Zain, acusat d'assassinat, demanda als seus pares per haver nascut, fent-los responsables de la seva malaguanyada infantesa.
Ignoro si "Cafarnaúm" té algun origen autobiogràfic, però és evident que la vida d'en Zain i la de la seva germana Sahar, també la del petit Yonas, representen malauradament, massa fidelment, la de milions i milions infants d'arreu.
Ahir aquestes dues pel·lícules em van ressonar de nou quan ahir vaig veure el lema de la meva entitat en motiu del Dia Internacional del Drets dels Infants: "Totes les persones grans, al principi van ser infants". Que important que algunes persones, quan es fan grans, recuperin i relatin l'infant que van ser, com a la seva manera també va fer el meu pare...
L'Anna, cap al final de la pel·lícula i ja camí d'Anglaterra, diu que ara potser sí, després de tot el periple viscut, després d'haver abandonat i deixat el conillet rosa en mans de Hitler, serà famosa... L'Anna del llibre, però, després de reflexionar sobre la vida que han tingut com a refugiats i exiliats, conclou que malgrat tot la seva no ha estat una infància difícil, que ella, juntament amb el seu germà i els seus pares sempre havien estat junts, i que mentre estiguessin junts la seva no seria una infànciadifícil.
Aquestes paraules de Judith Kerr fan justícia a la infància d'en Zain que denuncia la directora libanesa Nadine Labaki a "Cafarnaúm", una denúncia oberta i descarnada als pares i mares que desatenen els seus fills i filles, que els exploten i n'abusen, que els roben la infància...
🗣️"Totes les persones grans, al principi van ser infants"
✅Aquest 20 de novembre, les entitats que conformen Plataforma Educativa commemorem el Dia Internacional del Drets dels Infants
Malauradament l'assetjament i la violència masclista encara són ben presents en la nostra societat, incrustada en tots els àmbits: el familiar, el social i cultural, el religiós, l'esportiu... I també el laboral.
Malauradament l'assetjament i la violència masclista persisteixen però d'un temps ençà ja no ho fa el silenci, ni el de les dones assetjades i violades i no hauria de fer-ho el tantes vegades silenci còmplice dels altres homes.
Cal, però, seguir fent molta més pedagogia, i sobretot justícia, per eradicar l'assetjament i la violència masclista, i aquesta és una responsabilitat de tothom, no només de qui l'exerceix i de qui la pateix; de tothom.
L'assetjament i la violència masclista s'han de denunciar, i el que és més important, no s'han de produir. I aquí també hi entren els anomenats micro masclismes, aquells comentaris suposadament graciosos, aquelles mirades suposadament innocents, aquella proximitat física confiada que no deixen de ser comentaris degradants, mirades lascives i proximitat física buscada que tenen en comú la cosificació de la dona i que alimenten, a la part submergida de l'iceberg, l'assetjament i la violència masclista.
No, res de tot això és ni ha de ser normal, per més que ens semblés que ho era durant dècades... No, res de tot això s'ha de deixar passar.
Fer de la necessitat virtut, diu la frase, i jo hi afegiria "sense la necessitat de ser virtuós!"
La necessitat ja la vam tenir l'any passat, amb l'inici de l'estat d'alarma i el confinament; van aparèixer tantes necessitats, ara fa un any! Afortunadament també moltes virtuts.
La necessitat era transportar, quasi d'avui per demà, l'acte de lliurament dels Premis d’Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañerasdel format presencial al telemàtic; l'any passat va ser una autèntica contra rellotge i, amb el suport desinteressat d'un professional de l'audiovisual, vam poder retransmetre els premis fent un directe a YouTube. Quina odissea!, i al final, uf!, prova superada!
Aquest any la necessitat era la mateixa (retransmetre en directe els premis a través de YouTube), i vam afegir-hi un repte: fer-ho tot, absolutament tot (producció, realització i emissió) des de la pròpia entitat, sense tercers, tot amb personal de la casa! Si els esdeveniments telemàtics han vingut per quedar-se, val més que el saber-ho fer també es quedi, no?
El dia de Sant Jordi, minuts abans de les 12 del migdia, ho teníem tot a punt, i jo els nervis a flor de pell; vam convertir una sala de reunions de l'entitat en la sala de màquines, la de realització, amb tres ordinadors i els qui havíem de controlar la realització l'emissió amb els dits creuats!
A les dotze vam començar l'emissió, i poc a poc, minut a minut, l'escaleta i el guió van anar avançant, sorprenentment, sobre el guió previst! Ara una intervenció en directe, ara entra un vídeo, ara una retolació... Quins nervis!
Diu el meu rellotge, que m'ho mesura quasi tot, que l'estrès, durant aquella hora, es va incrementar... Estava tan nerviós que un company informàtic que em feia suport tècnic em va dir: perquè parles fluixet, igualment no ens senten! Vam esclatar de riure...
La realització va tenir algunes petites errades, però en general tot va anar molt bé i l'acte de lliurament va pode lluir, que és del que es tractava! Quan es va acabar vaig notar un gran alleujament, i alhora, ho reconec, una certa eufòria!
Vam fer de la necessitat virtut, i vam decidir fer-nos-ho nosaltres mateixos; vam fer de la necessitat virtut i vam decidir aprendre'n; vam fer de la necessitat virtut i, sense la necessitat de ser virtuosos, ara ja en sabem una mica més que fa un any!
Ara, fer un directe, ja no ens espenta tant! I sobretot sabem que, quan es fa un directe la feinada és, en gran mesura, tot el que cal preparar abans de prémer el "play"!
Ah, per cert, si voleu veure, o tornar a veure l'acte de lliurament de la 9a edició dels Premis d’Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras, només heu de fer un clic!
Aquest any sí, aquest any celebrarem Sant Jordi per Sant Jordi!
Ho farem d'aquella manera, com ho fem ara quasi tot: amb la cara emmascarada, les mans xopes de gel hidroalcohòlic, i amb la distància i aforament reglamentaris! Millor això que res!
Res és el que vam tenir l'any passat, amb un Sant Jordi suspès i prorrogat a l'estiu; i tot i que és cert que no serà un Sant Jordi com els d'abans, amb els centres de les ciutats plens a vessar, com a mínim podrem sortir al carrer i comprar i regalar llibres i roses!
El canvi de format, de presencial a telemàtic, però, no ha transformat l'esperit dels premis: celebrar i fer un reconeixement a l'acció social, i premiar la innovació social, l'emprenedoria social i la coresponsabilitat ciutadana.
Premis i reconeixements a banda, l'acte també ens servirà per a presentar un nou llibre de la col·lecció de Plataforma Educativa, i tot plegat ho amanirem amb un toc de màgia i un glop de música!
Si féssim un núvol de paraules de l'any 2020 segur que entre elles hi apareixeria la paraula reconeixement. Al principi de l'estat d'alarma i confinament el reconeixement va prendre cos i forma en els aplaudiments vespertins que des de les finestres i balcons fèiem al personal sanitari, un reconeixement encara vigent, tot i que menys aplaudit formalment.
Aquest 2020 hem après, per si encara no en sabíem, a reconèixer l'esforç, l'assoliment o la contribució de les persones que s'han situat a la primera línia en la lluita contra aquesta pandèmia. I si ja en sabíem, l'hem perfeccionat. El reconeixement és un ingredient que, d'una manera o altra, tothom necessita, no per a alimentar la vanitat (que en alguns casos també) sinó per a créixer a nivell personal i professional.
El personal sanitari no és l'únic que ha merescut, i mereix encara, el nostre reconeixement, també se'l mereix el món social, el dels i les professionals que es dediquen a l'acció social en tota la seva amplitud, ja sigui en serveis socials i educatius bàsics com especialitzats, acompanyant a les persones que, a banda de les conseqüències sanitàries de la pandèmia, també han patit i pateixen les econòmiques i socials.
L'acció social també mereix un reconeixement i des de Plataforma Educativa li farem el nostre en la 9a edició dels Premis d'Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras, que celebrarem, com és tradicional, la diada de Sant Jordi. Convocats des de l'any 2013, els Premis d'Acció Social mantenen la voluntat de reconèixer la tasca de persones, entitats, serveis i projectes que des de l'acció social contribueixen a la millora de la qualitat de vida de les persones. Els premis tenen tres categories, la d'innovació social i la d'emprenedoria social per a projectes, i la de corresponsabilitat ciutadana, un reconeixement de caràcter personal en el qual es posa de relleu la dedicació i contribució de la persona que el rep a l'acció social al llarg de la seva trajectòria.
Diuen els i les expertes que els reconeixements han de ser honests, autèntics i genuïns, que han de ser específics, i per tant és necessari identificar el valor de la contribució o benefici que l'esforç o l'assoliment hagin representat, i que és important fer-los públics, exterioritzar-los, formalitzar-los.
Enguany, Premis Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras de Plataforma Educativa, a banda de fer els tradicionals reconeixements a l’emprenedoria, a la innovació socials, i a la corresponsabilitat ciutadana, trobarem la manera de fer el reconeixement que, pensem, també mereix l'acció social.
