Narcís Sastre i Fulcarà, 
gironí amb arrels
 sarrianenques, allibera el 
geògraf que duu a dins per a oferir-nos, en aquest llibre, la seva
 mirada tècnica, professional i alhora apassionada dels 
canvis urbanístics que han 
transformat la Girona del tombant de segle, i ens projecta els 
reptes de la Girona present i futura, una ciutat que es segueix 
debatent entre els seus
 jo administratiu i municipal, i real i supramunicipal. Escrit en plena 
pandèmia de la Covid-19 el llibre també recull, i així actualitza, com el 
confinament i les restriccions han afectat i afecten
 l'espai públic i l'espai privat i, per tant, la
 planificació urbana i urbanística.
Des de Sarrià de Ter la relació amb Girona es podria definir d'amor - odi, una relació amb sentiments ambivalents, aparentment contraris i contradictoris que, en realitat, es complementen i 
s'harmonitzen més bé del que sembla.
Des de Girona la relació amb Sarrià de Ter, observada amb ulls sarrianencs, es podria definir que va des 
de la utilitat a la indiferència, que no deixa de ser una versió menys apassionada i més pragmàtica de l'amor - odi.
Com seria avui Sarrià de Ter de seguir essent un barri de Girona? Com s'hauria desenvolupat a nivell urbanístic? Quina dotació d'equipaments tindria? Hauria conservat els 
trets d'identitat propis o s'haurien 
diluït, com amb més o menys mesura ha anat passant amb Palau Sacosta, Sant Daniel o Santa Eugènia...
El llibre "
Girona XX-XXI. Geografia urbana d'una ciutat en moviment" (Llibres del Segle, 2021), de 
Narcís Sastre i Fulcarà, no tracta explícitament aquestes qüestions, per bé que sí que
 hi sobrevola en algun passatge, sobretot en relació al 
Pla Director Urbanístic del Sistema Urbà de Girona (PDUSUG) del que, a banda de 
Girona, 
Salt, també en formen part 
Vilablareix, 
Fornells de la Selva i 
Sarrià de Ter. Aquest Pla Director Urbanístic, tot i ser vigent, sembla que
 reposa més còmodament al fons dels calaixos dels respectius ajuntaments, ja que quan gosa treure el cap resulta inevitable que no es produeixin
 tensions entre municipis, com hem vist, per exemple, amb la 
ubicació del nou Hospital Doctor Josep Trueta. La 
planificació conjunta continua essent, doncs, una 
assignatura pendent.
Més enllà d'aquesta 
relació ambivalent entre 
Girona i Sarrià de Ter (i la resta de municipis de l'àrea urbana), és evident que part del que
 fa o deixa de fer Girona afecta a Sarrià de Ter, i viceversa. Un exemple podria ser 
l'obertura del Pont de l'Aurora de Girona, que ha desviat part del trànsit provinent de Campdorà cap al Pont Major; un altre exemple seria 
l'Institut de Sarrià de Ter, que ha impactat en el ser o no ser de l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona. 
És precisament per aquesta 
interdependència, encara que 
desigual i descompensada, que el 
llibre de 
Narcís Sastre sobre el present i futur de Girona també és 
d'especial interès per a Sarrià de Ter, ja que per sobre de la
 ciutat administrativa es 
desplega la 
ciutat real, l'àrea urbana, de la que 
Sarrià de Ter en forma part i no se n'escapa, ni vol fer-ho. 
Narcís Sastre desplega el seu particular plànol de la ciutat al llarg de 14 episodis, 14 rutes en les que ens 
guia per a diferents
 espais i indrets, testimonis i protagonistes de la 
transformació urbanística de Girona dels darrers
 seixanta anys. 
Llegint el llibre hom té la sensació de passejar-se per la ciutat mentre en
 Narcís explica, amb una bona mixtura de coneixement científic, normativa urbanística, sempre feixuga, i vivències personals, 
com i perquè s'ha transformat la Plaça U d'octubre, el Parc Central, el sector dels Químics,... 
Sastre s'hi aproxima des de la mirada més científica i professional, i alhora també des de la mirada de 
qui coneix i ha trepitjat el terreny. 
Des de la perspectiva de Sarrià de Ter no se'ns escapa una 
conclusió que 
Sastre comparteix en el primer capítol, "
Reciclar ciutat: Girona en evolució", un capítol de caràcter introductori: 
"la Girona que avui coneixem es va definir i desenvolupar entre 1980 i 2010, els anys de major dinamisme." 
Convé recordar que
 Sarrià de Ter va recuperar la independència municipal l'any 1983, pel que el seu propi 
desenvolupament urbanístic (Pla de l'Horta, el Pla de Vinyers, sector Cobega i Pla dels Socs), recosint barris i creant nous espais urbans i equipaments, es va fer amb la ja recuperada autonomia municipal. 
La resposta a les preguntes abans plantejades (Com seria avui Sarrià de Ter de seguir essent un barri de Girona? Com s'hauria desenvolupat a nivell urbanístic?...) és
 pura ficció, tot i que no seria descabellat 
especular si, per exemple, s'hauria
 prioritzat el desenvolupament urbanístic de la peça que al seu dia es va reservar per a la
 Facultat de Medicina, a tocar de Girona...
Tornant al llibre, 
Narcís Sastre es serveix de la 
transformació de Girona per fer
 pedagogia sobre 
urbanisme, explicant per exemple com el
 motor industrial de la ciutat va
 perdent força (la Grober, la Gerundense, els Químics, la Pagans...) i com es
 reciclen els espais que s'alliberen, bé per a usos 
residencials, bé per a guanyar 
espais verds (o grisos), bé per ambdues coses.
La seva vocació docent i pedagògica li permet fer-nos 
àgil i fàcil la lectura als qui, com jo, no tenim coneixements específics sobre urbanisme, i sobretot ens ajuda a 
identificar, observar i
 comprendre millor els
 canvis de la ciutat de Girona, dels que nosaltres mateixos també hem estat
 testimonis, tot i que ens els hem mirat des d'una altra mirada, 
des de Sarrià de Ter estant.
Al llibre 
es copsa el pols entre la complicada convivència de l'activitat industrial i dels usos residencials, quelcom que 
Sarrià de Ter coneix i pateix avui molt més que
 Girona, que ja fa dècades que ha
 centrifugat l'activitat industrial. A 
Sarrià de Ter aquesta és, sobretot des de la darrera crisi de 
Torraspapel, una qüestió 
encara no resolta, si és que hi ha resolució possible.
Després de 
fer-nos passejar, entre d'altres indrets, per la Devesa, Domeny, Santa Eugènia, la Creueta o l'Eixample (recomano fer la lectura del llibre amb un plànol de la ciutat a mà), 
Narcís Sastre tanca el llibre amb uns "
apunts sobre la ciutat que ve" i amb un darrer capítol dedicat a 
qui pagarà la festa! Sobre la ciutat que ve ens introdueix el concepte de "
Girona soft", parlant més de "
soft city" (ciutat tova) que de "
smart city" (ciutat intel·ligent), un matís gens innocent ja que posa la tecnologia al seu lloc: 
és el mitjà per a gestionar la ciutat de forma més eficient, no la finalitat en sí mateixa.
 Narcís Sastre ho té clar:
 la ciutat al servei de les persones, i sobretot en la condició de vianants. I això requereix un 
urbanisme tou ("soft") que promogui "
ciutats plurals, verdes, dinàmiques i inclusives". Ciutats més pensades per a les persones que per als cotxes. 
Pel que fa a
 qui pagarà la festa, 
Narcís Sastre apunta algunes
 propostes sobre la fiscalitat clàssica, com l'IBI, i d'altres 
més modernes apostant més pel “
peatge de congestió”, paradigma de Londres, que pel de les “
zones de baixes emissions”, ara més en voga a casa nostra. També ens fa
 reflexionar sobre els
 costos per l'ús i ocupació de l'espai públic dels vehicles, també quan els aparquem, i la necessitat que per una millor mobilitat i sostenibilitat en reduïm l'ús i limitem l'espai que ocupen, especialment quan els aparquem, i que 
l'aparcament gratuït tendeixi a desaparèixer a través de fórmules flexibles i variables de pagament. No se li escapa, a
 Narcís Sastre, que aquesta és una qüestió no exempta de polèmica i controvèrsia, que
 a la festa a tothom ens agrada anar-hi, i a ningú li agrada pagar-la!Esmentar finalment que el llibre té un
 proemi a cura de 
Damià Calvet, conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya entre el 2018 i el 2021, un 
pròleg a cura de
 Joaquim Nadal, alcalde de Girona del 1979 al 2002, i un
 epíleg de l'alcaldessa 
Marta Madrenas.
"
Girona XX-XXI. Geografia urbana d'una ciutat en moviment" ens ofereix una
 imatge dinàmica de la 
transformació urbanística de 
Girona, una transformació que des de
 Sarrià de Ter no podem 
deixar d'observar, ni que sigui
 de cua d'ull. 
Article publicat al número 111 de la revista Parlem de Sarrià.