Jada Pinkett Smith

Jada Pinkett Smith era, abans del clatellot, una de les moltes dianes a les que Chris Rock dispararia la seva ironia, sarcasme o bromes de mal gust (cadascú que ho qualifiqui com vulgui); després de la cleca Jada Pinkett Smith va situar-se a l'ull de l'huracà sense voler-ho, com un vèrtex més d'aquest inesperat triangle, entre l'irreverent humorista i el seu home, que va sortir en defensa seva i del seu honor, sense que ella li hagués demanat, se suposa...

El dia que els focus només havien d'enfocar Will Smith, amb el mastegot el pla de càmera es va obrir i allà la vam veure, esdevenint involuntàriament protagonista d'un fet que inevitablement tothom recordarà, i que segur li ha alterat la vida.

Per culpa de la bufetada del seu marit ara tothom sap que pateix alopècia, tot i que ella mateixa va fer-ho públic anys enrere. La broma de Chris Rock, és evident, no va fer-li gens de gràcia, i ella va aguantar-la estoicament, sense riure i amb un rictus seriós. Una broma pesada més, deuria pensar, tot i que aquesta feta davant d'una gran audiència.

Després de la disculpa pública de Will Smith, Jada Pinkett Smith també ha trencat el seu silenci amb un lacònic text publicat a Instagram en el que ve a dir: "és temps per sanar i estic centrada en això." Jada Pinkett Smith, és evident, vol deixar enrere aquest vergonyós episodi i passar pàgina.

Ara que Will Smith i Jada Pinkett Smith ja s'han pronunciat, caldrà parar l'orella i escoltar el que Chris Rock ens pugui dir, si és que té quelcom més a dir...

Chris Rock

No sé si a hores d'ara Chris Rock encara té la mà de Will Smith marcada a la cara. La sonora cleca que va rebre és de les que cou, i és admirable com va poder aguantar el tipus primer amb la plantofada i, després, amb els improperis que Will Smith li va etzibar a pulmó.

La disculpa de Will Smith finalment ha arribat, i és d'agrair que algú li hagi fet veure que eren necessàries, i possiblement per a ell mateix imprescindibles, per refer la mala imatge que va oferir, i la mala premsa que, en general, s'ha guanyat.

No sé si Chris Rock estava disposat a parar l'altra galta, després de rebre el mastegot de Will Smith, per rebre tantes galtades com persones va ofendre (o com a mínim va riure's) a la darrera gala dels Òscar; no sé si, com Chris Rock, els humoristes han d'incorporar en el sou les hòsties dels qui s'ofenen, si prenen exemple del que va fer Will Smith: si el que dius m'ofèn, pam, castanyot al canto!

I qui diu castanyot, diu bufetada, clatellada, cleca, plantofada, mastegot, bescollada, ventallot, manotada, galeta, fava, bocinada, sabocada, pinya, sapastrada, llet, volea, bolet, carabassinada, tafarrada... Mai una gleva havia fet tant pel català!

Però no ens desviem del tema; la disculpa era necessària perquè la seva absència donava ales a la justificació de l'ús de la violència per a resoldre els conflictes en un grau (l'ofensa) en el que no està justificada, si és que té justificació enlloc. No, no es pot anar bufetejant als humoristes, per dolentes, o inapropiades que siguin les seves bromes.

I sí, la disculpa era imprescindible perquè és l'avantsala del perdó i, per tant, de la possible restitució del dany causat. Les persones ens equivoquem (no som infal·libles, som humans), causem danys, demanem disculpes i, algunes vegades (m'agradaria pensar que la majoria) som perdonats. I un dia demanem perdó, i un altre perdonem; i perdonem, també, perquè coneixem el valor de ser perdonats per tenir l'oportunitat de reparar el dany.

Entenc que Chris Rock haurà acceptat de bon grat la disculpa de Will Smith; també entenc que seguirà fent bromes, algunes més afortunades que d'altres, a risc d'ofendre a més gent, tot i que espero que no a risc de rebre més nyesples. Aquests dies també s'ha parlat dels límits de l'humor i de la llibertat d'expressió; fins ara penso que no calia parlar-ne, ja que abans calia donar prioritat a la conducta més recriminable: la bufetada, la violència.

Feta la disculpa ara ja podem parlar, si voleu, de Chris Rock i el seu sentit de l'humor...

Will Smith

Will Smith va cometre dos errors a la darrera cerimònia dels Òscar: bufetejar Chris Rock i no demanar-li disculpes minuts més tard quan va rebre l'Òscar com a millor actor. És més, lluny de demanar-li disculpes va intentar justificar-se amagant-se en el personatge que el va fer guanyar l'Òscar de millor actor protagonista.

No cal discutir massa si Chris Rock es mereixia la plantofada. D'acord, potser la seva va ser una broma de mal gust, rient-se del pentinat de Jada Pinkett Smith, afectada per un problema d'alopècia, però no per això mereixia la bufetada. 

El pitjor càstig que pot rebre una broma pesada, més que una plantofada, és la indiferència del públic, fins i tot la seva desaprovació, mai un acte de violència física com la plantofada que Chris Rock va rebre, per més que algú pugui pensar, com Will Smith, que se la mereixia.

En cas de merèixer la bufetada qui possiblement li hauria d'haver propinat és Jada Pinkett Smith, no Will Smith, que ofès es va deixar endur pels impulsos més primaris (la violència), erigit-se com a mascle alfa defensant amb agressivitat la seva família.

Will Smith es va equivocar bufetejant l'humorista Chris Rock i, a banda de criticar-lo i retreure-li el gest, reconec que jo potser, en la mateixa situació o una de semblant, hauria fet el mateix. No sé si bufetejar-lo, però no sé si m'hagués mantingut impassible encaixant la broma. M'agradaria poder dir el contrari, però m'enganyaria a mi mateix. 

Alguna vegada, quan han ofès alguna de les meves filles, he reaccionat impulsivament sortint iradament en la seva defensa, fins i tot sense que ella m'ho hagi demanat. I sí, com Will Smith amb el seu discurs, jo després també he intentat justificar-me, que de raons i motius tampoc me'n faltaven... Però al final, amb les pulsacions més calmades, és més fàcil veure que la resposta violenta i agressiva no contribueix a resoldre el conflicte, i en aquest cas tan sols ha minimitzat l'ofensa que l'ha provocat.

Will Smith encara és a temps de disculpar-se davant Chris Rock, de fer-ho si vol privadament, que el perdó, com la venjança, també és un plat que se serveix fred. Ho ha fet, o li han fet fer, aquesta matinada amb un comunicat. 

Will Smith va espatllar la gala que el va coronar com a millor actor, un Òscar tan merescut com eclipsat per una inoportuna bufetada... 

Horari d'hivern, horari d'estiu

Horari d'hivern, horari d'estiu, horari d'hivern, horari d'estiu... Potser ja seria hora de deixar de donar tantes voltes al canvi d'horari i quedar-nos-en amb un.

Aquest dissabte a les notícies entrevistàven experts que advocaven per mantenir l'horari d'hivern, opció que argumentaven per motius de son i descans, de rendiment escolar i laboral, prioritzant la llum solar més al matí que a la tarda.

És millor que els estudiants vagin a l'institut amb la llum del dia (per tant que es faci clar més d'hora, com amb l'horari d'hivern) i que al vespre no enganyem el nostre cervell fent-lo creure que a les vuit encara és de dia (per tant que es faci clar més d'hora, com amb l'horari d'estiu).

Jo, insisteixo, sóc més d'horari d'estiu que d'horari d'hivern, que això que a cap hora sigui fosc ho trobo molt depriment, que a mi m'agrada que el dia s'allargui i no em fa res que a primera hora del matí al sol se li enganxin els llençols...

És clar que mentre anem traient els pètals de la margarida (horari d'hivern, horari d'estiu, horari d'hivern, horari d'estiu...), i mentre discutim si canviem o no de fus horari podríem anar avançant seriosament en la reforma horària de la que tant parlem i poc implantem.

Horari d'hivern, horari d'estiu, horari d'hivern, horari d'estiu... I així procastinem, donant voltes i més voltes al canvi d'horari, cada mes d'octubre i cada mes de març, mentre no ens atrevim a modificar els horaris laborals i comercials, i mentre anem grapejant amb els escolars.

D'horari d'hivern a horari d'estiu, qui horaris passa anys empeny... 

Minuts Musicals localitzats a la URSS

Es parla de fa un temps, arran dels conflictes bèl·lics que el president Putin va obrint (ara aquí, després allà), de les seves ínfules imperialistes, no sé si per l'obscur desig, la fantasia, de reconstruir la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, de tornar a la URSS.

Tornar a la URSS és el que fa el protagonista de la mítica cançó de The Beatles, un espia soviètic que torna dels Estats Units possiblement una mica més "ianqui" del que es pensava, però que té ganes de retrobar-se amb les noies d'Ucraïna i de Moscou, tot i que "Georgia's always on my my my my my my my my my mind!"

La cançó, composada per Paul McCartney, vol parodiar (o s'inspira, com vulgueu) en “Back in the USA” de Chuck Berry, i és evident que en les segones veus de Lennon i Harrison hi trobem traces, ressonàncies, dels The Beach Boys; Mike Love, cantant del grup  californià, va suggerir a McCartney parlar de les noies soviètiques com ells ho feien de les "California Girls"...

En fi, el plena Guerra Freda i en plena campanya patriòtica "I'm Backing Britain" aquesta picada d'ullet al món soviètic no va agradar a tothom, tampoc als soviètics, que van vetar The Beatles. Quan fa uns 20 anys Paul McCartney va tocar a Moscou durant la gira "Back to World" va dir que “el seu principal interès de fer un concert a Rússia era per a tocar aquesta cançó!"

La URSS no cal que torni, tot i que la cançó la tornarem a escoltar tantes vegades com faci falta!

"El profeta"... L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Diu el diccionari que un profeta és una "persona que, inspirada per un déu, prediu el futur o revela coses ignotes a la ment." De seguida poden venir-nos noms al cap, com Jesucrist o Mahoma, Isaïes, Joan Baptista o Ismael.

A mi, però, quan se'm presenta al davant la paraula "profeta", em ve al cap el llibre, "El Profeta", que va escriure fa quasi cent anys el poeta libanès Gibran Khalil Gibran.

El llibre relata com, en la seva marxa cap a la terra natal (confirma aquest fet que ningú és profeta en la seva terra?) ,el profeta Al-Mustafà és interpel·lat per les persones amb qui ha conviscut els darrers dotze anys, que li pregunten sobre infinitat de qüestions, sobre els temes cabdals (i eterns i recurrents) de la vida:  l'amor, el matrimoni, els fills, el donar, el menjar i el beure, la feina, l'alegria i el dolor, les cases, la roba, el comprar i el vendre, el crim i el càstig, les lleis, la llibertat, la raó i la passió, el dolor, el coneixement, l'ensenyança, l'amistat, la parla, el temps, el bé i el mal, la pregària, el plaer, la bellesa, la religió i la mort.

Aforismes i paràboles nodreixen la prosa, que esdevé poètica, no sé si profètica... I sobre els profetes qui també té un aforisme és Joan Fuster:

"El profeta, més que endevinar, provoca."

Tot i que en tota profecia hi ha un cert grau de moralitat, les que ens agraden són les que, com diu Fuster, més que endevinar ens provoquen, ens fan pensar, com fa a la seva manera, i amb el seu estil, Gibran Khalil Gibran a "El Profeta".

Cap al final del llibre, i després d'haver respost a quasi totes les preguntes, posa en boca del profeta Al-Mustafà aquestes paraules quan un vell sacerdot li demana que els parli de la religió:

"És que he parlat d'alguna altra cosa avui?
No és la religió tots els nostres actes i reflexions?
(...)
Qui pot separar la seva fe dels seus actes, o la seva creença dels seus afanys?
(...)
Aquell que vesteix la seva moralitat com vesteix la seva millor roba, seria millor que caminés nuu."

Possiblement el bon profeta és el que, provocant, fa que les coses vagin cap on ell les ha endevinat...

Les platges, en silenci

Les platges fa mesos que, com alguns animals, hivernen. Durant la seva hibernació  esdevenen llocs agradablement silenciosos on el soroll del vent i l'onatge es fan més presents, alliberats del brogit dels estiuejants i turistes que en qüestió de setmanes iniciarà el seu crescendo.

Amb l'entrada a la primavera comencem a albirar les platges a l'horitzó com un territori a conquerir de bell nou quan la calor, instintivament, ens hi porti.

La majoria dels nuclis urbans de les platges també viuen l'hivern endormiscats, mantenint una mínima activitat comercial i turística, sobretot els caps de setmana, en una mena de letargia que els manté en vida, tot i fer la impressió, per contrast amb l'ebullició estival, d'estar esmorteïts.

Poblacions que durant la major part de l'any viuen a un ritme més pausat, i que s'accelera i s'intensifica vertiginosament els mesos d'estiu, densificant hotels i establiments turístics, carrers i platges.

Les platges, en silenci, transmeten una agradable sensació de tranquil·litat, fins i tot quan es mostren feréstegues amb el mar remolinat, sobretot perquè es transformen en un espai més per a gaudir que per a conquerir; a l'hivern ningú competeix per un pam de sorra a primera línia de mar.

I si bé l'aigua no convida a entrar-hi, la platja s'ofereix com un espai per passejar i contemplar la seva virginitat artificial, despullada de tot allò que a l'estiu ens sobra (soroll, para-sols, tovalloles, turistes...), tot allò al que nosaltres també hi contribuïm amb escreix.

Les platges, en silenci, en qüestió de setmanes tindran els dies comptats... Gaudim-les abans no sigui massa tard.

"Mamil"

L'altre dia, en una jornada d'una entitat empresarial del sector turístic de la Costa Brava a la que hi vaig participar per motius de feina, em vaig quedar, en la xerrada que l'expert en turisme Jaume Marín va fer després de la meva, amb aquest concepte: "mamil".

Reconec que no l'havia vist ni escoltat mai aquest concepte, tot i que el món, el nostre món n'és ple!

"Mamil" és l'acrònim de “Middle-Aged Man in Lycra”, que traduït seria home de mitjana edat en licra, tot i que bé podríem dir home de mitjana edat enfundat en licra o, segons els casos, home de mitjana edat embotit en licra!

L'acrònim fa més d'una dècada que funciona i es va encunyar a Anglaterra quan, sobretot arran dels èxits del ciclista Bradley Wiggins, molts anglesos van optar per afrontar la crisi de la mitjana edat (als 40 i als 50) comprant-se una bicicleta en comptes d'una moto o un descapotable, com haurien fet temps enrere...

El resultat ja el sabem, i ja no és només ciclisme, sinó que els homes de mitjana edat ens enfundem en licra (o neoprè) per a fer curses, maratons, triatlons, travesses a mar obert... No se'ns escapa que per a fer tot això calen bàsicament dues coses: temps i diners. Temps per entrenar i destinar caps de setmana a curses i competicions; diners per a adquirir el material i la roba tècnica, que barata-barata no és.

I quan els homes fem això, ho fem molt intensament i no parem ni per vacances! I aquí és on l'acrònim, en forma de "target" (públic objectiu), entra en joc quan es parla de l'oferta turística de qualsevol destí. I és en aquest context que Jaume Marín en va parlar, en la necessitat que els establiments turístics tinguin presents realitats com aquestes, quelcom que a Girona ciutat coneixem (i a vegades patim) en escreix.

"Mamil", doncs, als ulls dels qui es dediquen al turisme, és sinònim de client adult, amb ganes de gaudir del territori i, sobretot, amb cert poder adquisitiu.

No descarto, però, que alguns d'aquests "mamil" a banda de la licra i la bicicleta també tinguin la moto i el descapotable...

El Sàhara Occidental, novament abandonat

El canvi de rumb de la política exterior del govern espanyol respecte a la situació del Sàhara Occidental ha estat, per mi, tan sorprenent com inesperada.

Si només disposés d'una paraula per a definir-ho em quedaria amb aquesta: traïció ("violació de la fidelitat que hom deu a algú o a alguna cosa"). I no sé si fidelitat seria la paraula exacta, però sí que ho serien responsabilitat i compromís.

Pensava que, per la responsabilitat històrica d'Espanya amb el Sàhara Occidental, el govern mantindria el compromís de fer prevaldre les resolucions de la ONU, que reconeixen el dret del poble sahrauí a autodeterminar-se. I és clar, sembla ser que aquesta paraula, autodeterminació, és una paraula prohibida!

I això que la pròpia ONU manté que el Sàhara Occidental és encara un territori no descolonitzat, i en aquests casos, sense espai per al dubte, el dret a l'autodeterminació és clar i diàfan!

El govern espanyol traeix de nou el Sàhara Occidental; va fer-ho l'any 1975 abandonant el territori i lliurant-lo al Marroc i Mauritània, ho fa ara alineant-se amb el Marroc i amb la seva voluntat que esdevingui una autonomia, concepte depauperat fins i tot a Catalunya.

Aquest viratge fa malpensar: des de fa quants anys que l'estat espanyol dissimulava?

El canvi de rumb de la política exterior del govern espanyol respecte a la situació del Sàhara Occidental ha estat, també per mi, sorprenent, inesperada i profundament decebedora i indigna. 

En aquest cas un gest val més que mil paraules!

Pares sense manual

Els pares moltes vegades lamentem que les criatures que tenim, els nostres fills i filles, no vinguin amb un manual d'instruccions sota el braç, tot i que disposar-ne tampoc seria garantia d'èxit, veient com acaben alguns dels mobles que muntem de l'Ikea!

És cert que hi ha llibres i molta literatura sobre la criança, i d'uns anys ençà també més sobre la paternitat; són sens dubte de gran utilitat, però la realitat sempre és més punyetera, més variable i amb més excepcions de la que descriuen llibres, guies i manuals d'ajuda per a pares novells.

A més, el que t'ha servit per una criatura no necessàriament et serveix per un altra, que tot i que el motlle sigui el mateix (que tampoc) els ingredients són diferents, i sobretot les circumstàncies.

De pare, doncs, com amb tantes altres coses de la vida, se n'aprèn sobre la marxa i, en gran part, més enllà del que llegim i escoltem, amb el clàssic assaig i error. I el problema d'aquest mètode d'aprenentatge és que inevitablement es cometen errors.

Els meus com a pare són incomptables, i alguns han estat persistents, ja sabeu, allò d'entrebancar-se dues (o més!) vegades amb la mateixa pedra. Errors per manca de recursos, per manca de destresa, per manca de temps, per manca de paciència... Alguns, com en el tennis, errors no forçats, d'altres errors de càlcul, o errors forçats per la desesperació, que a vegades, massa vegades, en la condició de pare també aflora i es fa present.

L'error és una oportunitat per a l'aprenentatge, això també ho sabem i la cultura nord-americana ens n'ha acabat de convèncer; però fins i tot així hi ha errors que, malauradament, passen factura. Els errors, com els pecats, o els delictes, també tenen els seus graus, i l'error no es mesura només pel fet en sí, sinó en com aquest és percebut i processat.

Els pares, quan ens estrenem en aquesta condició lamentem que les criatures no vinguin amb manual d'instruccions; aquesta és la gràcia, aquest és el risc. També passa a l'inrevés: els pares, per a les criatures, per als nostres fills i filles, tampoc tenim un manual d'instruccions, i com a molt només podem oferir-los un full de reclamacions per, com a mínim, exercir el dret a la queixa!

El manual d'instruccions és la vida, la vida compartida, personal i intransferible amb cada criatura, i per més criatures que es tinguin no hi ha dos manuals iguals. perquè no hi ha dues criatures iguals, ni el mateix pare és igual per a cada criatura.

I per grans que es facin, el manual sempre resta inacabat, que la condició de pare és com els contractes que ara vol potenciar la nova reforma laboral: indefinits i, com a molt, fixes discontinus.

Aquesta és el drama, aquest és el repte, aquesta és la gràcia, aquesta és la màgia i la responsabilitat de la paternitat.

Minuts Musicals localitzats a Roma

Tots els camins porten a Roma, diu la dita, però jo encara no he trobat el camí que m'hi dugui; el segueixo cercant...

El més a prop que he estat a Roma, culturalment parlant, ha estat quan he trepitjat, amb respecte i admiració, les excavacions de la Vil·la Romana de Sarrià de Ter, o quan passo pel costat dels carreus de la muralla romana que encara es conserven a Girona...

Seria diferent "si hagués nascut a Roma, fa més de dos mil anys...", aleshores podria ser conscient que Roma, i tot el que d'imperial representa Roma, no es va construir en un dia, i que abans d'una república va ser, també, una monarquia amb rei, el Rei de Roma!

Tots els camins porten a Roma menys el del rei emèrit, que per més que ell insisteix que el portin de nou cap a Madrid, de moment no el fan moure d'Abu Dabi...

Em temo, però, que l'emèrit trepitjarà abans Madrid que jo Roma...

"El perill"... L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

El perill, la percepció del perill salva vides, sobretot la nostra! També la dels ratolins.

La toxoplasmosis és una malaltia parasitària que els gats infecten als ratolins que disminueix en els rosegadors la percepció de perill, esdevenint així una presa més fàcil per als àgils felins.

Passa el mateix amb les persones?
Ja sabem que la toxoplasmosi és una de les malalties que les dones embarassades han d'evitar, i no sé si també afecta als humans de la mateixa manera que als ratolins... 

A vegades veient l'atreviment d'algunes persones, posant en risc la seva vida, per exemple en activitats esportives extremes, penso que sí.

És clar que aquestes persones, agosarades de mena, per mi temeràries, també poden tenir altres motivacions, com la que expressava Joan Fuster en aquest aforisme:

"El perill atrau perquè altera la rutina".

De petit, el que em divertia i alterava la rutina eren les eternes persecucions de Tom i Jerry, i és evident que Jerry, l'intrèpid ratolí, no està afectat per aquest paràsit, que si no la sèrie de dibuixos no hauria tingut més que un capítol!

En el meu cas, si és per salvar la pell, benvinguda sigui la rutina!

La família de la cara oculta de la lluna

La família, a vegades, és com la lluna, que té una cara que sabem que existeix però que no hem vist mai, o en el cas de la família, quasi mai. 

Hi pensava ahir, en la cerimònia de comiat d'una meva cosina segona que va morir sobtadament. El seu avi matern i el meu avi patern eren germans però les famílies, pels motius que siguin i que ara tampoc venen al cas, van deixar de fer-se, ja m'enteneu, van deixar de trobar-se i compartir vida, festes i celebracions, si és que algun dia ho havien fet. 

Aquesta és una part de la família que sé que existeix però a la que em costa posar-hi cares, i els records pràcticament s'acumulen, només, d'enterrament a enterrament. Som família i, alhora, pràcticament autèntics desconeguts. 

I no és, en aquest cas, una qüestió de distància, ens separen menys de quaranta quilòmetres, però no ens uneixen forts vincles emocionals. Ens mantenim en una respectuosa distància que, en dies com ahir, voldria que pogués ser més curta, tot i que és més una fantasia que una realitat abastable... 

El parentiu hi fa una part, la resta l'hi hem de posar nosaltres, i a vegades no l'hi posem per mandra, per falta d'interès o perquè, simplement, encara som ostatges de conflictes i disputes familiars d'antuvi no resoltes.

Mantenir cohesionada una família requereix temps i dedicació, temps i dedicació per trobar-nos i fer allò de generar records, i sobretot construir i compartir un relat, i els relats, com els testaments, massa sovint esquerden famílies. 

Com cultura, la religió o la política, la família també es nodreix i es solidifica a través del relat, i quan el relat no és compartit ni consensuat en certa mesura, la família s'escindeix. 

És aleshores quan les enviem, o simplement transiten amb indiferència, cap al costat fosc de la lluna... 

L'educació, en vaga

La planificació educativa corre el risc d'esdevenir un oxímoron, al mateix nivell de la intel·ligència militar, la calma tensa, la cervesa sense alcohol o els silencis eixordadors...

El nou decret d'admissions (DECRET 11/2021, de 16 de febrer, de la programació de l'oferta educativa i del procediment d'admissió en els centres del Servei d'Educació de Catalunya) es va rebre per part de la comunitat educativa amb moltes esperances, ja que sobre el paper dóna un major pes a la participació d'aquesta en la planificació, tot i que la realitat, sempre més tossuda, de moment ens mostra que a vegades les bones intencions es queden en el paper, i que en la pràctica seguim trobant-nos amb les mateixes traves i entrebancs de sempre: la Generalitat tira pel dret!. I com amb la participació, també amb la transparència. Ho dic per experiència i amb coneixement de causa, com a membre del Consell Municipal d'Educació de Girona.

I és en qüestions com aquesta que el Departament i la Conselleria d'Educació fallen. L'anunci de l'avançament del curs escolar n'és el darrer exemple. I aquesta decisió, i sobretot la manera com es va prendre i comunicar la decisió, més que la decisió en sí, ha estat la gota que ha fet vessar el got del professorat, ja molt exigit i desgastat de sempre, i més encara per la pandèmia i el confinament.

Que el propi conseller d'Educació trinxés qualsevol opció de debat sobre aquesta mesura, sobre la seva implantació, deixava en paper mullat tot discurs de major transparència i participació.

Que un govern, i més concretament un partit, que centra la seva acció d'aquesta legislatura en una taula de diàleg amb l'Estat la negui portes endins, en aquest cas a la comunitat educativa, per si sol ja és motiu d'enuig, de protesta i, perquè no, de vaga.

És clar que els motius són molts més, com el nou currículum, la filosofia o el tema del 25% del català... Motius no en falten i les direccions dels instituts de secundària de la demarcació de Girona els van posar en solfa i enviar al Departament d'Educació. 

A l'Institut Narcís Xifra i Masmitjà de Girona encara patim la mala planificació de la Conselleria, i lluny de posar-hi remei sembla que persisteix en els errors, escoltant poc i fent com si res... Arriba un punt que les bones paraules i millors intencions esdevenen estèrils, sobretot davant els implacables fets consumats que tant sovint, massa, practica la Conselleria d'Educació.

Sense oli de gira-sol

És un peix que es mossega la cua: es genera, pel motiu que sigui, l'alarma que un producte tindrà problemes d'abastiment i correm al supermercat a comprar-lo compulsivament i en massa, buidant-ne els prestatges i generant, aleshores sí, problemes d'abastiment, confirmant la profecia.

A l'inici de la pandèmia i el confinament va passar amb el paper de vàter, la farina i el llevat, i ara, amb la guerra d'Ucraïna passa sobretot amb l'oli de gira-sol.

És curiós aquest fenomen de l'efecte crida, en què actuem per mimetisme amb un comportament gregari. Matèria d'estudi per la sociologia i la psicologia. La por hi juga un paper important, el temor de quedar-nos amb el rebost buit, sense existències, sense tenir l'oportunitat d'adquirir-ne en cas que ens falti; és quelcom més primari, entenc, que racional.

Aquesta història de l'oli de gira-sol, però, a banda de preocupar-nos més o menys per quedar-nos-en sense ens hauria de preocupar fins a quin punt la globalització ens ha fet vulnerables; ho vam veure, viure i patir per la pandèmia, amb problemes d'abastiment de matèries primeres, productes i recursos, i ara també per la guerra d'Ucraïna, a banda de l'oli de gira-sol i d'alguns cereals, també per l'increment del preu de l'energia...

Com més globalitzada l'economia, com més globalitzats els mercats, més globalitzades són també les conseqüències d'un conflicte aparentment local, en realitat global. Putin actua local perquè pensa en global.

A casa em queda oli de gira-sol per a fer com a mínim dues coques de iogurt, pel que en qüestió de dies n'hauré de comprar... I no discutiré ara si la coca també la podria fer amb oli d'oliva, que sí, que ja ho sé, d'això ja en parlaré, si cal, un altre dia; o potser no, que encara podria prendre mal...

Twitter perd Donaire

Hi ha com a mínim dues coses que he fet a la meva vida, i que encara mantinc, inspirades per José Antonio Donaire: escriure un bloc (aquest) i ser a Twitter.

El seu bloc, "De bat a bat", era dels que calia seguir i llegir, no només pel que explicava, pels temes (els de la seva activitat política i professional) sinó sobretot per com els explicava. José Antonio Donaire és d'aquelles persones que es fan escoltar, i llegir...

El seu perfil de Twitter també era un far, i quan jo vaig entrar-hi, ara fa més de 14 anys, ell ja hi era i ja feia escola. Essent diputat al Parlament va ser dels que més va contribuir, juntament amb Carles Puigdemont o Ernest Benach, a fer de Twitter un espai de debat polític, aleshores saludable i constructiu.

La setmana passada, però, José Antonio Donaire va piular que apagava la seva vida virtual a les xarxes, també a Twitter:

"La xarxa és un espai tòxic. Hi ha illots de talent, de bellesa i d’imaginació, però enmig d’un oceà de soroll, agressivitat i conflicte. He arribat a la conclusió que m’hi he d’escapar. Aquest cap de setmana em desconnectaré per sempre de l’univers virtual. Ens retrobem al carrer."

Aquest anunci és un símptoma més que quelcom estem fent malament, especialment quan piulem. Aquell Twitter que anys enrere enriquia el debat parlamentari, que podia servir per a mostrar la discrepància sense perdre el respecte i que permetia confrontar, ha esdevingut un espai hostil i desagradable, on en general sembla premiar-se més l'insult que la comprensió, on la diferència i la diversitat ofenen, en comptes d'enriquir.

També a Twitter, qualsevol cosa que diguis pot ser utilitzada en contra teva, i la moneda de canvi ja no són arguments, sinó insults.

José Antonio Donaire diu que ja en té prou, i apagant el seu perfil a Twitter se'ns apaga un far...

Minuts Musicals localitzats al món

"Que boig el món", canten Lax'n'Busto, i ja ens ho advertien, als anys vuitanta, Tears for Fears quan cantaven "Everybody Wants To Rule The World" (tothom vol governar el món). I per més que Louis Armstrong s'esforcés a cantar-nos com de meravellós és el món ("What a Wonderful World") anys més tard REM van cantar, com si fos una premonició, sobre la fi del món tal i com el coneixem amb "It's The End Of The World As We Know It (And I Feel Fine)".

Tenim el món a les nostres mans, i sembla no importar-nos... Podríem tornar-lo a l'home que (ens) va vendre el món ("The Man Who Sold The World"), cançó de David Bowie de la que Nirvana en van fer una extraordinària versió.

"El món volta" cantava el mític Jimmy Fontana amb "Il Mondo", i ens la cantava fins i tot en català... És clar que si hi ha una versió que m'agrada especialment d'aquesta cançó és la del grup italià Punkreas...

Per més boig que estigui, per més que tothom el vulgui governar, per més que s'acabi o sigui meravellós, el que és evident és que malgrat tot...

"El món volta
i ni un moment pot aturar-se..."

"El mal d’Europa"... L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Europa torna a estar en guerra. Ens omplim la boca parlant que la Unió Europea ens ha permès gaudir de dècades de pau, després de la reconstrucció de la Segona Guerra Mundial, però el cert és que guerra i pau són conceptes tan relatius, i alhora complexes, com ho és el d'Europa, i no sé si podem dir-ho amb la boca tan oberta...

No sé si avui ens serviria d'anàlisi l'aforisme que Joan Fuster va escriure sobre Europa, sobre el mal d'Europa:

"El mal d’Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar."

I si conceptes com guerra, pau i Europa per ús i abús ens poden confondre, també ho és el de jacobí, que el diccionari defineix com a "relatiu o pertanyent al jacobinisme", que al seu torn defineix com la "teoria política dels jacobins, caracteritzada per la seva defensa a ultrança de la democràcia formal (utòpica i abstracta)."

I és que arriba un punt que ni les paraules ens serveixen, perquè ens confonen de tant que les hem rebregat.

El mal d'Europa, i per extensió del món, és creure'ns, siguem o no jacobins, civilitzats. 

"El poder de la mentida", frases i cites

Quan de petit anava d'excursió amb l'escola tard o d'hora, dalt de l'autobús, cantàvem allò de "ahora que vamos despacio, vamos a contar mentiras, tra-la-ra...". Aleshores no era prou conscient, com anys després o, per exemple, després d'haver llegit aquest llibre, que la mentida és inherent a la condició humana, i que la veritat ni és una, ni és absoluta!

La lectura del llibre "El poder de la mentida: Manipular la veritat per construir relats" (Edicions Saldonar, 2018), del periodista Joan Julibert, m'ha acompanyat aquestes darreres setmanes i mentre passava pàgines no podia evitar marcar frases que volia retenir abans de tornar el llibre a la biblioteca. Marcades i revisades, al final han estat 20 les frases que destil·lo del llibre, a les que hi afegeixo 11 cites d'entre les que conté d'altres autors. 

Són frases que, com la pròpia lectura del llibre, potser no són una recepta màgica per a destriar la veritat de la mentida, però ens ajuden a reflexionar-hi i a entendre que en tota veritat sempre pot amagar-s'hi un punt de mentida, i viceversa...

1. Les mentides primigènies, les primeres que aprenem, però, són només un petit avenç d'un art que evoluciona fins al màxim refinament i sofisticació, gràcies al qual som capaços de perfilar les tècniques més elaborades.
2. El desengany és l'altra cara de l'engany, i aquest és el que dóna pas a la mentida.
3. En moltes ocasions, la veritat no es defineix tant per la seva constatació indiscutible com per la falta d'un discurs que sigui alternatiu, o, dit d'una altra manera, es concep més aviat per l'absència d'un relat que la desmenteixi.
4. El periodisme no només fa una fotografia de la realitat, sinó que utilitza i sofistica tècniques i rutines de producció i consum necessàries per persuadir, per fer veure la realitat d'una manera determinada.
5. El periodisme és la ploma persistent que a còpia de repetir una realitat en el dia a dia dels ciutadans ha acabat fixant-nos la història col·lectiva que es pretenia.
6. Avui el periodisme prefereix lectors afins que no pas crítics, s'estima més lectors que assenteixin que se sorprenguin.
7. (...) una de les tècniques més efectives de desinformació és la sobreinformació, quan es crea un context propici per a la confusió per reduir els judicis de valor.
8. La raó no crea mai tantes afinitats com les emocions o la fe.
9. Es tracta senzillament de convèncer un nombre significatiu de persones de l'existència d'una realitat imaginària perquè s'acabi assumint com a real.
10. A l'època de la postveritat, mentir és més fàcil.
11. (...) la veritat no és un valor absolut, sinó una construcció que necessita un relat per fixar-ne els termes.
12. Tendim a escoltar amb més atenció el que ens referma en la nostra manera de veure el món o els nostres principis que no pas el que ens fa entrar en contradicció amb els nostres valors, idees, i amb els nostres aprenentatges previs i la tradició.
13. Si recuperem Geroge Orwell i la fixació que tenia sobre com el llenguatge marca el pensament, ens adonarem que un dels principals artefactes dialèctics o retòrics per construir imaginaris és deixar a l'ombra aquelles parts que podrien qüestionar els postulats favorables a les formes de domini que s'entenen com a naturals.
14. El poder és sens dubte la principal font de legitimació de la mentida, perquè ell mateix no és res més que una convenció sustentada sobre una ficció o una realitat deformada.
15. El poder, de fet, està tan convençut que domina el relat, que pot amagar sense problema tot el que podria qüestionar-lo, i té a les mans la prerrogativa de magnificar o difondre tot el que creu que el pot beneficiar, i no dubta d'exercir-la quan convé a la seva posició de domini.
16. (...) el poder establert, el que concilia l'entesa entre la política i l'economia, allò que anomenem l'stablishment, és capaç d'atorgar-se a si mateix la possibilitat de determinar quan té interès donar informació sobre uns fets i quan és millor ocultar-los.
17. En definitiva, la mentida legítima és l'escut en què ens podem refugiar per explicar per què contínuament estem reconstruint la realitat, perquè ens veiem empesos a redecorar tot el que vivim.
18. En política, o en qualsevol altra activitat en què l'autoritat sigui un element d'ordre necessari, és més important la credibilitat que la veritat, i aquesta no és sempre fruit d'una cerca intensiva per descobrir el que és, sinó el que sembla.
19. (...) buscar la veritat no significa voler trobar un valor absolut sinó desmuntar els que ens tenallen la llibertat i ens fan esclaus d'un sistema de valors que ens impedeix el progrés.
20. Perquè, en realitat, un periodista té una funció essencial en un entorn de llibertat d'expressió, que no és cap altra que potenciar fins al límit possible el dubte sobre les veritats establertes, i obrir interrogants per evitar que les realitats creades acabin conduint-nos pel camí de la tirania.

Cites del llibre d'altres autors:

1. Josep Maria Terricabras responent a la pregunta que Ponç Pilat fa a Jesucrist (Què és la veritat?): "La veritat és allò que nosaltres anomenem veritat. Com la justícia, com la fraternitat, com la igualtat, és allò que nosaltres construïm al llarg dels segles".
2. Jorge Galindo (periodista): "saber que no se sap és molt millor que creure cegament en una cosa que és falsa".
3. Martín Caparrós (periodista): "la informació -tal com existeix- consisteix a dir a molta gent què li passa a molt poca: la que té poder".
4. Leila Guerreiro (periodista): "abans de seguir convé recordar que el periodisme no és una eina d'evangelització ni un òrgan de propaganda i que, en tot cas, quan perd la seva mirada crítica deixa de ser periodisme".
5. Guillem Martínez (periodista): "el primer que necessites per enganyar una societat és una societat amb la ferma voluntat de ser enganyada".
6. Ryszard Kapuscinski: "quan es va descobrir que la informació era un negoci, la veritat va deixar de ser important".
7. Manuel Castells (sociòleg): "els mitjans de comunicació no són el quarts poder. Són més importants, són l'espai on es crea el poder".
8. Antoni Puigverd (escriptor i periodista): "la força destructora del periodisme ha coincidit amb l'entronització d'un nou estament social: l'audiència".
9. Jaques Racnière (pensador): "la dissensió no es troba entre els que pensen blanc i els que pensen negre, sinó entre els que pensen blanc però amb concepcions diferents i diverses de la blancor"
10. Arthur Shopenhauer: ""és més fàcil aconseguir el suport a unes tesis apel·lant a la voluntat que no pas a la raó. Així doncs, cal saber detectar els interessos pels quals es mou l'interlocutor".
11. Hannah Arendt (filòsofa): "com més èxit tingui un mentider i més gran sigui el nombre de convençuts, més possibilitats hi ha que s'acabi creient les seves pròpies mentides".

Després de tanta mentida, em sembla que el proper llibre que demanaré a la biblioteca serà "Cròniques de la veritat oculta" de Pere Calders...

Pau Riba, al marge

Sincerament, no us sabria dir més enllà de tres títols de cançons de Pau Riba sense haver-les de buscar, i les tres que em sé són de les seves cançons més populars, més conegudes: Noia de porcellana, L'home estàtic i Taxista.

Així de memòria no em consta haver comprat mai cap dels seus discos, ni tan sols el Dioptria, ni tan sols gravat en una cinta de casset. Algunes cançons, aquestes més populars i conegudes, les tinc en alguna llista de Spotify...

No ho dic amb orgull, ho dic fins i tot amb un punt de vergonya, però dir el contrari, dir-vos que tinc i he escoltat fins a la sacietat la seva discografia, seria enganyar-vos i, el que és pitjor, enganyar-me a mi mateix.

Recordo haver-lo vist actuar en un concert en viu i en directe a Cassà de la Selva, ja fa uns anys dins el Festival Emergent del Gironès. La seva música i la seva actitud, allò de la posada en escena, no era ni complaent ni de complaença, era, com ha estat sempre, combatent; allò que no et deixa indiferent, ja que la seva radicalitat és, era aclaparadora, i fins i tot un punt pertorbadora... Com, sinó, carregar-se la "cultureta"?!

Amb Pau Riba no es pot separar l'obra de l'artista, tot és obra, tot és artista. I si bé és cert que ha estat un artista majúscul, alhora ha estat, per al públic en general, un artista de marge, d'aquells de culte que acaben influint a molta més gent de la que l'escolta.

No us sabria dir més enllà de tres títols de cançons de Pau Riba sense haver-les de buscar. No podria dir el mateix de Lluís Llach, de Raimon o de Joan Manuel Serrat... 

Elles rere la càmera

El cinema català, que no necessàriament en català, destaca i premia darrerament la mirada femenina.

Una bona mostra són els darrers Premis Gaudí, que han coronat les cineastes Neus Ballús i Clara Roquet amb les seves darreres pel·lícules, "Sis dies corrents" i "Libertad" com a millor pel·lícula i millor pel·lícula en llengua no catalana respectivament. Clara Roquet dies enrere també va guanyar, amb "Libertad", el Goya a la millor direcció novell.

El bon moment de la mirada femenina del cinema català també es va premiar a la Berlinale amb l'Os d'Or d'"Alcarràs" de la directora Carla Simón, que amb "Estiu 1993" també va guanyar el Goya a millor direcció novell i els Gaudí, entre d'altres, a millor pel·lícula i millor direcció.

Anys enrere eren anècdota les directores, i podem recordar noms com Pilar Miró, Gracia Querejeta o l'admirada Iciar Bollain; més recentment trobem, a Catalunya, notables aportacions de directores com Isabel Coixet, Maria Ripoll, Leticia Dolera o Mar Coll, a banda de les ja esmentades....

Les dones, al cinema, també han hagut de lluitar molt per a fer-s'hi un lloc, especialment en aquells àmbits tradicionalment dominats pels homes; de fet la lluita encara continua i persisteix, també en el cinema, el sostre de vidre, i no només en la interpretació.

La mirada femenina encara és notícia, potser encara no està del tot normalitzada, com no hem normalitzat altres realitats: no caldria adjectivar de "trans" una actriu, simplement hauríem de presentar-la com a actriu, però com que no ho hem normalitzem, "necessitem" posar-li l'etiqueta. Queda camí, tenim feina...

La mirada femenina és necessària, tant com ho és la masculina, perquè el cinema, el món, la vida necessita i es nodreix d'ambdues mirades, de fet de totes les mirades; el problema, al cinema, al món, a la vida és que per defecte encara en predomina només una, la masculina, i encara massa vegades tenyida, adjectivada i lacrada de masclisme.

La cinematografia catalana avui té una mirada de gènere més completa que anys enrere, una mirada més fidel a la realitat; més completa no vol dir completa del tot ni satisfactòria, vol dir més equilibrada que abans; és clar que la cinematografia catalana, rere aquest dolç moment per la major i gran contribució de les dones, malda per la llengua, com a l'escola, a la justícia, al comerç... És clar que això ja és una altra història, un altre tema, una qüestió potser per un altre dia, que avui és el dia de les dones!

Jo, a la guerra...

Jo, a la guerra no hi aniria per res del món i en cas que, com la muntanya amb Mahoma, la guerra vingués a mi segurament en fugiria!

L'altre dia, remenant papers de casa, vaig ensopegar amb una carpeta plena de papers de quan, ara farà trenta anys, vaig fer-me objector de consciència. Ho tenia clar, molt clar, que no volia fer "la mili", que no m'hi veia de soldat. Com diu la cançó de Sau, "No he nascut per militar".

Ho recorden l'exèrcit i el Ministeri de Defensa que sóc objector de consciència? En cas d'entrar en guerra, com ara s'hi ha vist abocada Ucraïna, es respectaria la meva condició d'objector? M'ho preguntava dies enrere quan vaig escoltar que a Ucraïna tots els homes s'havien de mobilitzar per a la defensa del país, mobilitzar a nivell militar, s'entén.

En l'hipotètic cas de cridar-me a files, tot i no haver fet el servei militar, jo fugiria abans no passés el que deia la cançó de Sau:

"Canviaran la meva roba
El meu nom, el meu cabell
Em donaran una arma blanca, roba verda
I un fusell"

I és que per més humanitat que puguem trobar en els exèrcits, per més solidaritat i companyonia, camaraderia si voleu, la naturalesa de l'exèrcit és la despersonalització de qui en forma part, especialment quan menor és el rang, procés que permet convertir una persona en soldat, una persona amb nom i cognoms, amb personalitat i identitats pròpies, en carn de canó.

Jo, a la guerra, en cas d'entrar en combat seria dels primers a caure; n'estic convençut. Quan miro una pel·lícula bèl·lica sempre m'identifico amb els personatges, interpretats per extres, que ni ta sols tenen frase i que com a molt esgarrapen un sol pla, un fugisser fotograma; el de la seva mort!

Jo, a la guerra, fugiria per no morir i, també, per no matar. És clar que dir-ho, des de la comoditat del meu escriptori i sense que la meva vida, ni la de la meva família, estigui en perill, és molt fàcil, i no sé com acabaria reaccionant si, de veritat la meva vida i la de la meva família estigués amenaçada i en perill.

Jo de la guerra en fugiria, que a les guerres per un soldat heroic són molts els que s'hi deixen literalment la pell, i a vegades ni tan sols sense entrar en combat. Aquests dies de guerra estic rellegint "Històries de soldats" d'Ambrose Bierce, uns relats de les "batalles íntimes d'uns personatges llançats a la força destructora de la tenebra".

Si la guerra és una "força destructora", qui no en voldria fugir?

Minuts Musicals localitzats a Sarajevo

Les imatges de ciutats d'Ucraïna bombardejades i assaltades per l'exèrcit rus em retornen a la retina la de les ciutats devastades per la Guerra dels Balcans, als anys noranta.

És ben cert que totes les guerres s'acaben assemblant, i és que la guerra és sobretot mort i destrucció, i files inacabables de desplaçats i refugiats, gent que fuig de les bombes, dels atacs...

Una de les ciutats devastades durant la Guerra de Bòsnia va ser Sarajevo, capital de Bòsnia i Herzegovina, i per a la història va quedar la cançó "Miss Sarajevo" que U2 i Brian Eno van composar sota el projecte "Passengers".

L'any 1993, amb Sarajevo assetjada per l'exèrcit serbi comandat per Ratko Mladić i Radovan Karadžić, la població va organitzar un concurs de bellesa i la guanyadora, "Miss Sarajevo", juntament amb la resta de participants, van fer-se una fotografia amb una pancarta que deia "No deixeu que ens matin".

La història es repeteix, i amb ella malauradament també les guerres...

"Digueu la veritat"... L'aforisme de la setmana. Any Joan Fuster

Teniu sed de venjança?
Sí, d'aquella que la dita diu que és un plat que es serveix fred...

La venjança no és neutra, i llegint-ne la definició ("punició, dany, greuge, etc., que hom infligeix a algú per tal de satisfer el seu ressentiment per un greuge o un dany inferit per aquest a ell o a altri."), no sempre i necessàriament és justa, ja que l'alimenta el ressentiment.

Altra cosa és que sigui necessària, pertinent, que la necessitem per calmar la nostra fúria i, com diu la definició, el nostre greuge.

En un dels seus aforismes Joan Fuster citava la venjança, vinculant-la amb la veritat:

"Digueu la veritat. Així us vengeu."

I per bé que amb aquest aforisme podríem esperar que, com diu l'Evangeli segons Sant Joan (8, 31-42), la veritat ens faci lliures, no tinc clar que la venjança repari el greuge, guareixi el ressentiment. La cultura cristiana optaria més aviat pel perdó...

És clar que la veritat, encara que sigui només la nostra veritat, és tant potent i té tanta força que difícilment es pot emmordassar, i a risc de mossegar-nos la llengua i fer-la sagnar a vegades l'alliberem, també assedegats de venjança, sobretot quan el perdó no arriba, o el trobem insuficient.

El problema és que per més que la veritat ens faci lliures, la venjança no...

Corresponsals de guerra

Des que ha esclatat la guerra, amb la invasió i els atacs de Rússia contra Ucraïna, som molta gent, a Catalunya i em sembla que més enllà, que seguim les cròniques dels corresponsals de guerra de TV3 amb una barreja d'admiració i patiment.

Admiració pel seu compromís amb la informació (que no oblidem és un dels nostres drets), per la seva professionalitat i per la manera com ens expliquen el que passa, donant veu a les persones anònimes, gent del carrer com nosaltres, que pateix la guerra i les seves devastadores conseqüències.

Patiment pel risc que assumeixen apropant-se al front, movent-se en territori hostil, jugant-se la pell periodistes, tècnics, traductors i tot l'equip de suport, per fer-nos arribar la informació de primera mà.

Ahir al migdia, a la primera connexió del periodista Lluís Caelles al Telenotícies, vaig patir quan, pocs segons després de connectar, va haver de tallar en directe la seva crònica i la connexió perquè va aparèixer tot de gent d'un cotxe que els demanava la documentació, suposo, que per identificar-se. En una altra crònica ja va informar que els havien advertit que hi havia moltes milícies ucraïneses i que l'exèrcit no podia respondre per elles...

També fa patir, aquests dies, el corresponsal Manel Alías, i no només quan es protegeix amb una armilla antibales i un aparatós casc. Sembla que la credencial i la identificació de periodista hauria de ser una protecció, però ja sabem que en molts conflictes precisament els periodistes són el blanc. Manel Alías em fa patir, també perquè se suposa que ja havia acabat la seva feina de corresponsal a Rússia i ja enfilava un nou repte professional a TV3; el conflicte i la guerra l'han fet tornar...

Com el "general Bum Bum" aquests i altres corresponsals se'n van a la guerra, però ells no van "damunt del seu cavall" ni fan "tremolar la terra"... Ens fan tremolar a nosaltres, que esperem les seves extraordinàries cròniques i, sobretot, esperem que puguin tornar a casa ben aviat, com tots els refugiats que aquesta guerra desplaça.

Admirem els i les corresponsals de guerra perquè ens fan patir, ens fan patir perquè els i les admirem, i aquest és un bucle del que no podem escapar.

El darrer pagès de la família

Si el record que tinc del meu avi matern és dalt d'un carro, primer tirat per una mula, més tard per un burro, el record que tinc i tindré del meu oncle és dalt d'un tractor! I després del menut que sempre havia tingut, ara en té un d'un xic més gros i potent, i amb el nou tractor se'n va cap a l'hort, o els olivars, més content que un gínjol!

Ja fa setmanes que el meu oncle es fa un tip d'escatir les oliveres, amb l'esperança que aquest 2022 hi hagi anyada, sempre que plogui més del que ho fa ara. També treballa els horts i, si mai es quedés sense feina, se'n buscaria; però la que té no se l'acaba!

El meu oncle sempre ha viscut a pagès i, tot i que ha fet vida laboral treballant en una granja de porcs, sempre ha treballat de pagès, fent doble jornada, com tanta altra gent.

De petit, quan passava setmanes d'estiu a Cantallops, m'agradava esperar-lo al migdia, quan venia per dinar, i ajudar-lo a treure els fems de la cort de les vaques, enforcant-los i duent-los fins a un femer que ja fa anys que no hi és.

Alguna vegada també l'havia acompanyat fins a Figueres per comprar adob, o en algun mecànic de La Jonquera per reparar alguna eina... Penso en el meu oncle i sempre el veig enfeinat, allargant les hores, que cada hora de sol compta!

Les finques que el meu oncle treballa ja les treballava el seu pare, i la seva àvia, i el seu besavi, i així fins a generacions que es remunten al segle XVII; les finques que treballa el meu oncle no sé qui les treballarà quan ell ja no pugui fer-ho, i aquest sí que és un abisme que fa vertigen!

Em temo que el meu oncle, que avui fa setanta anys, és el darrer pagès de la família. Ni els meus cosins, ni el meu germà, ni jo seguim l'ofici, ni tan sols la tradició. Tot el seu coneixement, tot el seu ofici, la seva traça, fins i tot els seus secrets restaran orfes si ningú els recull i segueix; orfes també quedaran les finques si ningú les treballa, per més amo que puguin tenir!

Avui el meu oncle fa setanta anys i, com en Serrat quan en tenia vint, encara té força, no té l'ànima morta i es sent bullir la sang!

Per molts anys oncle Miquel!

"Girona Emociona" o "Girona m'enamora"?

Després de molts anys enamorant-nos ja són deu els que Girona, se suposa, Emociona.

Fruit del canvi de color polític del govern municipal (2011) un dels senyals més evidents del nou rumb a la Plaça del Vi va ser la retirada del controvertit fanal que il·luminava la plaça, i alhora feia entrebancar la gent. Un altre va ser la defenestració de l'eslògan "Girona m'enamora" que, juntament amb la icònica i colorista "Gi" de l'enyorat Joan Casanovas (i les cases de l'Onyar, i la transformació del barri vell...) ens va reconciliar amb la ciutat, enterrant la pretèrita grisa i negra.

Amb aquell canvi de govern es van defenestrar més coses i persones, però no em correspon a mi fer-ne inventari...

Del "Girona m'enamora" vam passar al "Girona Emociona", un eslògan (també una nova tipografia i paleta de colors) potser més fàcilment convertible en etiqueta a les xarxes socials, amb un verb, emocionar, potser més modern i menys carrincló que enamorar.

I més enllà del canvi del verb el que veritablement vam perdre, amb el canvi d'eslògan, va ser la ema apòstrof, i aquest no és un detall menor. De fet és un element transcendent, ja que aquesta ema apòstrof érem nosaltres: tu, jo i tothom que trepitjava, pel motiu que fos, la ciutat.

L'eslògan "Girona Emociona" posa el focus en la ciutat, en Girona, que emociona, i no seré jo qui ho negui, així en general; en canvi l'eslògan "Girona m'enamora" posa focus en qui el pronuncia, en qui visita la ciutat; aquest eslògan també parla de mi gràcies a la ema apòstrof; jo sóc la ema apòstrof. "Girona m'enamora" m'interpel·la i, sobretot m'hi inclou; no és el mateix que Girona emocioni (sense ema apòstrof) que Girona m'enamori. Ja ho diu, i ens ho recorda, la sardana de Ricard Viladesau. La ema apòstrof és la clau, el matís que fa que un eslògan estigui a anys llum de l'altre.

No sé si fa deu anys el cap pensant del nou eslògan va pensar en un possible "Girona m'emociona" que també inclogués la ema apòstrof, però potser el nou eslògan s'assemblaria massa al destronat. En fi, tangibles de canvis de governs, de canvis de colors, de canvis de cicles...

"Girona Emociona" o "Girona m'enamora"?
Jo, que sóc més dels Beatles que dels Stones, més dels The Clash que dels Sex Pistols, més dels Amics de les Arts que de Manel, més del Wordle que del Paraulògic, sóc més de "Girona Emociona" o "Girona m'enamora". Sí, ho sé, previsible...