A voltes amb "La Vuelta"

Aquesta edició de "La Vuelta" ha estat marcada, sobretot, per les protestes contra el genocidi del govern d'Israel sobre Palestina i el seu poble. Les mobilitzacions no s'han limitat a la multitudinària exhibició de banderes palestines: també hi ha hagut "invasions de camp" i intents d'aturar la cursa a peu de carretera en diferents etapes, especialment arran de la presència de l'equip ciclista israelià Israel-Premier Tech, propietat d'un empresari proper al primer ministre Netanyahu, motiu central de la protesta.

Aquestes accions han tensat la cursa fins al punt que la direcció i l'organització s'han vist obligades, en més d'una ocasió, a escurçar o modificar el recorregut, amb la complexitat logística que això implica i amb conseqüències tant en el traçat com en el desenvolupament esportiu.

Les protestes han generat moments de tensió, amb la intervenció policial, amb càrregues incloses, i amb detencions. També han revifat l'enèsim (i estèril) debat sobre si cal barrejar política i esport, quan en realitat el debat hauria de ser sobre fins a quin punt la política condiciona l'esport.

Perquè és evident que resulta impossible separar-los: l'esport també és política. Ho veiem en molts àmbits, i la no participació de Rússia en competicions internacionals n'és un exemple clar. I davant d'aquest exemple inevitablement sorgeix la pregunta: per què Rússia no i, en canvi, Israel sí que pot continuar competint?

De totes les veus que s'han escoltat aquests dies, m'ha agradat especialment la del futbolista gallec Borja Iglesias, un jugador diferencial sobretot a les sales de premsa. Preguntat sobre els "sabotatges" a "La Vuelta", va respondre: "Se le da más importancia a parar un evento que a un genocidio."

Les seves paraules contrasten amb les declaracions de l'exciclista i comentarista Perico Delgado davant les protestes:

• "Esto es un tema político y no tiene nada que ver con el deporte."
• "Estas acciones deslucen el deporte y dañan la imagen del país."
• "Alguien ha hecho negocio vendiendo banderas."

I encara contrasten més amb les paraules del narrador de TVE de "La Vuelta", el periodista Carlos de Andrés, que en antena va defensar la llibertat d'expressió i de protesta, i sobretot va denunciar el genocidi d'Israel contra Palestina.

En definitiva, aquesta edició de "La Vuelta" ens recorda que l'esport no és mai una bombolla aïllada, sinó un aparador global on també es projecten les contradiccions del nostre món. I més enllà dels ports, les escalades, les escapades i els esprints, hi ha causes que, per molt incòmodes que resultin, no es poden ignorar.

Així comença... "L'àmbit de tots els àmbits"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre de poemes que és, possiblement, un dels més llegits del nostre país, una gran obra, "L'àmbit de tots els àmbits" (Edicions del Mall, 1981), d'un gran poeta, Miquel Martí i Pol. 

L'edició conté un pròleg del també poeta Salvador Espriu, que entre moltes altres coses, respecte del primer poema del llibre, el que reprodueixo aquí, diu: 

"En els vint-i-cinc versos del primer poema, "Ara mateix", (...) el poeta, (...) enfila amb una reflexiva pressa una agulla, (...) amb el fil d'un propòsit que amb un bri d'ironia diu que no ens diu, i es posa a apedaçar torta la nostra roba nacional, que prou veres ho necessitaria. Sí, tot està per fer i qui sap si sempre ho estarà, perquè desfem sense respir el que fem, com a l'Hades el soguer i la somera, no destriables en nosaltres, en el nostre privatiu infern."

"L'àmbit de tots els àmbits" és un llibre que comença així:

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

La Diada de tothom

Si l'eslògan, la marca d'identitat del govern del president Illa és "el Govern de tothom", no és d'estranyar que, per extensió, l'esperit de la celebració institucional de la Diada nacional de Catalunya d'enguany també pretengui ser-ho. 

Això d'"El Govern de tothom" forma part, inevitablement en els nostres dies i com han fet i fan molts altres governs, de l'estratègia comunicativa del govern de generar una marca, conceptual i gràfica, que aporti caràcter i personalitat a l'acció de govern, més enllà de la mateixa acció de govern.

Així és com es defineix aquesta marca al manual de comunicació del govern:

"El Govern de tothom és el missatge que ha d’identificar la comunicació de l'acció del Govern de la Generalitat de Catalunya, amb l'objectiu de transmetre a la ciutadania la voluntat de governar per a tothom, és a dir, on tothom s'hi senti representat, independentment del territori, la generació, la ideologia, etc.
Perquè quan parlem de tothom parlem d’una Catalunya de totes i tots. Parlem d'un govern de tothom."

Que les coses siguin de tothom, a priori, està molt bé, tot i que ja sabem que en algunes ocasions, allò que és de tothom no és de ningú, i és aleshores quan ningú se'n fa responsable... No és el que passa amb la celebració de la Diada, que més que ser de tothom, més aviat cadascú té la seva, de celebració i, per tant, de Diada.

Cada vegada ens queden més lluny aquelles celebracions unitàries, i no només dels de finals dels anys setanta, si no les de fa una dècada, que a banda de ser més unitàries, també eren més multitudinàries. Aquests darrers anys a la Diada li ha passat, si fa o no fa, com al procés, que s'ha trossejat, confrontat i dispersat, i més enllà de bones paraules i poques intencions, cada partit, cada organització va a la seva i fa la seva.

Possiblement, com la llei del pèndol, aquest procés de dispersió - concentració forma part del procés, i avui en dia encara no hem arribat, ni de bon tros, al punt final de la dispersió. Al capdavall, la Diada de tothom és només un desig, un miratge, també als ulls del mateix independentisme, en el que la independència potser tant voler ser de tothom, no ha acabat essent de ningú...

En tot cas, sembla clar que qui també la reclama, la Diada, és el president Illa i el seu govern, la reclama per fer-la de tothom, també dels no independentistes que aquests darrers anys se n'havien allunyat...

El pregó d'Ona Sarrià

Plourà o no plourà? Aquesta era la principal preocupació que l'Ajuntament de Sarrià de Ter i l'Associació Cultural Ona Sarrià teníem els dies previs, fins i tot hores prèvies, al pregó de la Festa Major. La previsió marcava pluja pel dijous a la tarda i a mesura que passaven els dies, i les hores, s'anava concretant i afinant més la previsió i calia, sobretot, prendre la decisió: muntar-ho i preparar-ho tot al carrer Major i al balcó de l'Ajuntament, o al pavelló municipal?

Finalment, el mateix dijous a primera hora de la tarda es va prendre la decisió: muntem al carrer Major i a l'Ajuntament, conscients que plourà al llarg de la tarda, però no a l'hora del pregó, a les nou de la nit. Finalment, i feliç, la decisió va ser encertada i, efectivament, a la tarda va fer un ruixat, però vam poder fer el pregó amb total normalitat.

Potser va ser per això que, entre qui havíem de fer el pregó, els nervis d'aquests darrers dies i hores es van centrar més en la previsió meteorològica que no en el mateix pregó, del que dies abans vam fer una gravació a manera d'assaig general. El cas és que finalment va arribar el moment, després del programa previ de Ràdio Sarrià fet des del mateix Ajuntament, de sortir al balcó per fer el pregó, que, com no podria ser d'altra manera, vam voler-lo fer radiofònic...

I aquest en va ser el resultat!

Així comença... "El perfum"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, com tots, podem olorar entaforant el nas entre les seves pàgines i, això no obstant, en notarem moltes més olors si, en comptes de ficar-hi el nas, el llegim. Em refereixo a "El perfum" (Seix Barral, 1987, amb traducció de Judith Vilar), un llibre que l'escriptor alemany Patrick Süskind va convertir en tot un fenomen literari gràcies a la fascinant història, ambientada en la (pudent) França del segle XVIII, d'un noi amb un olfacte excepcional i una obsessió per crear la fragància perfecta, obsessió que l'aboca al crim i a la tragèdia.

"El perfum" és un llibre que comença així:

Al segle XVIII visqué a França un dels homes més genials i abominables d'una època en la qual sovinteja-ren les figures genials i abominables. Aquí narrarem la seva història. S'anomenava Jean-Baptiste Grenouille, i si el seu nom, a diferència del d'altres monstres genials, com per exemple De Sade, Saint-Just, Fouché, Bonaparte, etcètera, ha caigut en oblit, sens dubte no ha estat perquè Grenouille fos inferior a aquests homes cèlebres i tenebrosos pel que fa a l'altivesa, el menyspreu pels seus consemblants, la immoralitat, en un mot, a la impietat, sinó perquè el seu geni i la seva única ambició es limitaren a un terreny que no deixa cap senyal en la història: al regne fugisser de les olors.

A l'època a la qual ens referim regnava a les ciutats una fetor a penes concebible per a nosaltres, homes moderns. Els carrers pudien a fems, els patis interiors pudien a orins, els bucs de les escales pudien a fusta podrida i a excrements de rata, les cuines, a col podrida i a greix de moltó; les cambres sense ventilació feien pudor de resclosit, les alcoves pudien a llençols llardosos, a edredons humits i a la punyent olor dolçassa dels orinals. Les xemeneies pudien a sofre, les adoberies pudien a lleixius corrosius, els escorxadors, a sang coagulada. Els homes pudien a suor i a roba bruta; en llurs boques pudien les dents corrompudes, llur alè pudia a ceba i llurs cossos, quan ja no eren joves, a tumors, a llet agra i a formatge ranci. Pudien els rius, pudien les places, pudien les esglésies, pudia sota els ponts i dins els palaus. El pagès pudia com el capellà, l'oficial d'artesà com l'esposa del mestre; pudia tota la noblesa, i fins i tot pudia el rei, pudia com una fera, i la reina pudia com una cabra vella tant a l'estiu com a l'hivern. Perquè al segle divuit encara no havia estat deturada la corrosiva activitat dels bacteris, i a causa d'això no hi havia cap ocupació humana, sia creadora sia destructora, cap manifestació de vida en gestació o en decadència que no anés acompanyada d'alguna fetor.

I naturalment a París la fetor ja era desmesurada, perquè París era la ciutat més gran de França. I dins de París hi havia, al seu torn, un indret on la fetor regnava de manera especialment infernal, entre la Rue aux Fers i la Rue de la Ferronnerie, és a dir, el Cime-tière des Innocents. Durant vuit-cents anys hi havien dut els morts de l'hospital Hôtel-Dieu i de les parròquies veïnes, durant vuit-cents anys s'hi havien traginat i abocat dins llargues fosses, dia rere dia, dotzenes de cadàvers, durant vuit-cents anys s'havien amuntegat els ossos en sepulcres i osseres. I a la fi, a la vigília de la Revolució Francesa, quan algunes de les fosses reblertes d'ossos s'ensorraren perillosament i la fetor del sobreeixit cementiri incità els veïns no tan sols a protestar, sinó a revelar-se de debò, fou tancat i abandonat, i en aquell lloc, una vegada amuntegats a les catacumbes de Montmartre els milions d'ossos i cranis, s'hi bastí un mercat de queviures.

I fou aquí, a l'indret més pudent de tot el regne, on va néixer el 17 de juliol del 1738 Jean-Baptiste GrenouiIle. Fou un dels dies més xafogosos de l'any.

Pregoners!

📣Atenció, notícia d'última hora!
Bona nit,
aquest vespre la junta d'Ona Sarrià hem estat convocats per l'alcalde i l'equip de govern a l'Ajuntament de Sarrià de Ter perquè ens havien de comunicar una notícia important, que, com segurament compartireu, ens honora i que hem rebut amb molta emoció🥹 i il·lusió🤩! Podeu escoltar l'exclusiva en aquest àudio!🥳🎉

Amb aquest missatge, enviat la nit del 15 de juliol al grup de WhatsApp de Ràdio Sarrià, vam informar la gran colla que formem l'Associació Cultural Ona Sarrià, que l'Ajuntament de Sarrià de Ter ens havia fet la proposta de ser els pregoners de la Festa Major d'enguany, a través d'un arxiu d'àudio que ens va fer escoltar, a la junta directiva de l'entitat, convocada al mateix ajuntament.

Tot va començar dies enrere, quan vam rebre una comunicació de l'alcalde que ens convocava a una reunió a l'Ajuntament amb la secretària municipal; la reunió es feia just després d'un ple municipal, per assegurar la presència de la funcionària pública, i era important que hi fóssim tota la junta.

Amb aquestes premisses, i tenint present que en aquell plenari municipal de mitjans de juliol s'aprovaven dos punts vinculats amb la ràdio, jo ja temia el pitjor: que la reunió requerís la presència de la secretària, amb perdó i respecte per la persona i la figura institucional que representa, per mi no era un bon presagi. Estava convençut que la reunió era per a comunicar alguna mala notícia, algun problema amb el reglament, el protocol o la direcció de la ràdio...

Res més lluny de la realitat, el fet que la secretària ja no hi fos, d'entrada, em va sorprendre i, després, em va tranquil·litzar, i de seguida vam veure que la convocatòria amb la secretària havia estat un pretext per assegurar la màxima representació de la junta d'Ona Sarrià.

Escoltat l'àudio, vam rebre la notícia de ser els pregoners amb una barreja d'alegria, d'il·lusió i de cangueli, pel respecte que implica tal responsabilitat. És clar que, mentre anàvem assumint l'encàrrec més d'un i una ja anàvem rumiant idees i propostes per a fer el pregó...

El fet és que han anat passant dies i setmanes des d'aleshores, i avui ja som quasi al cap de carrer: demà dijous a les 9 del vespre estem citats al balcó de l'Ajuntament de Sarrià de Ter per a fer el pregó. Un pregó que, naturalment, també es podrà escoltar per Ràdio Sarrià!

Tot l'any com a l'estiu

Hi ha una nadala del grup "Glaucs", el que dècades enrere va muntar el músic Jofre Bardagí, que es titula "Jo voldria que tot l'any fos com Nadal", recollint aquest desig impossible que la (suposada) pau i alegria que es respira per festes de Nadal...

Em serveixo del títol d'aquesta cançó per, parafrasejant-lo, informar-vos del canvi que, a partir d'avui, faré en el calendari de publicacions d'articles d'aquest bloc, que s'actualitzarà, tot l'any, com a l'estiu, és a dir, a raó de tres dies per setmana, els dilluns, dimecres i divendres.

Aquesta és una decisió meditada i pensada de fa temps, i aquest estiu l'he acabat prenent tot i que reconec que és una decisió que no m'ha estat fàcil. En qüestió de setmanes farà 18 anys que escric i publico 6 entrades a la setmana aquest bloc, de dilluns a dissabte, i més enllà de l'hàbit, que no necessàriament fa el monjo, la dificultat més gran ha estat la inèrcia, trencar aquesta inèrcia i passar de 6 publicacions a la setmana a 3. 

Si hi havia un moment per fer-ho és ara, seguint les petjades del ritme de publicacions vacacionals, i prorrogant-lo indefinidament al llarg de l'any. El motiu? La necessitat de gestionar millor el temps que dedico a tot el que no és feina ni família...

Així doncs, contradient el que vaig afirmar a principis d'agost, a partir d'avui seguiré publicant coses que faig, coses que veig i coses que penso no de dilluns a dissabte sinó (només?) els dilluns, dimecres i divendres, fent que tot l'any sigui com l'estiu...

Així comença... "Què es pot esperar quan s'està esperant"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, salvant les distàncies, deu ser quasi en tantes cases com al seu dia La Bíblia, ja que és més que un dels llibres de referència per a les dones que estan embarassades, m'atreviria a dir que és el llibre de referència, quasi la bíblia de les dones embarassades! No en va fa més de 40 anys que es va publicar la primera edició, i avui dia segueix essent un llibre de referència per a la moltes dones embarassades.

Parlo, és evident, del llibre "Què es pot esperar quan s'està esperant" (Ediciones Médici, 1998), d'Arlene Eisenberg, Heidi Murkoff i Sandee E. Hathaway, amb traducció de Victòria Tarrida i M. Àngels Termes, un llibre que aleshores a casa va arribar abans del primer embaràs, en una mena de declaració d'intencions... Avui és un llibre que, d'alguna manera, ha tornat a fer-se present...

El llibre, en l'edició que tenim a casa, en un primer capítol d'agraïments titulat "Un milió de gràcies", comença així:

Els llibres i els bebès tenen moltes coses en comú. Tots dos exigeixen molt de temps, molta feina, dedicació i atencions (sense esmentar una sana dosi de preocupacions) per convertir-se en el millor producte possible. Tots dos requereixen també la cooperació d'un equip de persones. Hem tingut la gran sort de comptar amb un de molt bo per a la creació del nostre llibre, i a totes aquestes persones els dediquem el nostre agraïment.

Girona FC: plantilla oberta, equip per fer

"Qui no vulgui jugar, que faci un pas al costat".
Amb aquestes declaracions, un dels capitans del Girona FC, David López, va expressar el seu malestar per la manca de compromís d’alguns jugadors de la plantilla. Míchel, l’entrenador, també va mostrar la seva disconformitat, venint a dir que no tenia equip; equip entès com el grup de persones que s’uneixen per assolir un objectiu comú.

El Girona FC ha començat de manera estrepitosa la competició de lliga, i no estrictament pels resultats, dues derrotes, sinó per la manera com s’han produït: fruit d’errades clamoroses que denoten manca de concentració. Sembla que alguns jugadors, amb un peu al Girona i l’altre al mercat, tenen el cap en un altre lloc, i no pas al camp.

Costa d’entendre, de fa anys, que la lliga s’iniciï sense les plantilles dels clubs tancades, amb el mercat encara obert de bat a bat. És evident que aquesta situació afecta tots els clubs, no només el Girona. Una altra cosa és que, darrerament, el Girona sigui dels que més tard tanquen la seva plantilla. I un dels riscos d’anar tard és precisament aquest: que alguns jugadors pensin més en els possibles equips on poden acabar jugant que no pas en el Girona FC.

Confeccionar un equip (un grup de persones que s’uneixen per assolir un objectiu comú) no és fàcil i no s’aconsegueix d’un dia per l’altre. D’això també es queixa Míchel en relació amb el club i la confecció de la plantilla.

Acabades les dues primeres jornades, el Girona FC és a la cua de la classificació amb vuit gols encaixats i només un a favor, un balanç certament preocupant. Entenc que, fins i tot en aquests moments, saltin les alarmes. Però abans de demanar que rodin caps (el de Quique Cárcel, director esportiu, o el del mateix Míchel), jo donaria el temps necessari per, primer, tancar la plantilla i, després, confeccionar l’equip.

I valorar, d’aquí a uns mesos, si un i l’altre mereixen menjar-se els torrons a Girona. Jo confio que sí, que ambdós se'ls seguiran menjant aquí.

Mar i muntanya

I vosaltres, sou més de mar o de muntanya?

Potser algunes o alguns de vosaltres ho teniu clar i podeu respondre de forma immediata i sense dubtar, sense pensar-vos-ho... Jo, sincerament, prefereixo que no em feu triar entre mar i muntanya. No són pas antagònics, sinó absolutament complementaris.

Carn o peix? Blanc o negre? Esquerra o dreta? Mar o muntanya? Sovint reduïm la vida a dicotomies, com si només es pogués optar per una cosa o per l’altra. És cert que, a vegades, simplificar ajuda, un sí o un no poden resoldre un dilema, algunes qüestions no volen matisos, amb algunes qüestions no s'hi valen matisos... Però fins i tot en qüestions aparentment binàries, com la independència, tan pròpia de casa nostra, la realitat s'omple de matisos, d’arestes i, per a alguns, de contradiccions.

Però tornem a les vacances... Amb les vacances d’estiu passa una mica el mateix; quan s'acosten, la pregunta és gairebé inevitable: mar o muntanya? Però la resposta no té per què ser necessàriament excloent, al contrari, la tria pot ser múltiple i fins i tot combinada. I encara més en el nostre cas, en què tenim la sort immensa de poder gaudir, sovint a pocs quilòmetres de distància, tant d'una cosa com de l'altra, tant del mar com de la muntanya, una combinació que no només és deliciosa al plat, sinó també a la vida.

Les meves vacances d'estiu, des de fa molts anys, si no tota la vida, tenen una mica de mar i una mica de muntanya, i la meva impressió és que si algun estiu em manca algun d'aquests paratges, em sembla que tindré la impressió que l'estiu, amb les seves vacances, no haurà estat del tot complet...

És per això, que si m'ho pregunteu (mar o muntanya?), jo respondré, de forma immediata i sense dubtar, sense pensar-m'ho, mar i muntanya, així, amb la i, la conjunció copulativa, i no amb la o, la conjunció disjuntiva.

Així comença... "La catastròfica visita al zoo"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre de l'autor, Joël Dicker, que més he llegit aquests darrers estius, ja que des de fa sis o set estius, tants com llibres té publicats, que llegeixo un dels seus llibres... 

Aquest estiu no ha estat una excepció i m'he llegit, en dos dies a peu de platja, sota el para-sol assegut en una cadira, naturalment de platja, "La catastròfica visita al zoo" (La Campana, 2025), un llibre en què Joël Dicker escriu una novel·la molt divertida per a tots els públics mantenint l'estil narratiu que tant el caracteritza. 

És un llibre que agradarà als lectors fidels de l'escriptor suís i que, sens dubte, generarà una nova fornada de nous lectors i lectores joves que, més aviat que tard, podran seguir llegint-lo amb els seus anteriors llibres, un xic més densos i complexos, igualment (per a mi), apassionants.

Em pregunto, i alhora m'agradaria, que d'aquest llibre se'n fes una adaptació cinematogràfica... 

"La catastròfica visita al zoo" és un llibre que comença així:

Un divendres de desembre, quan faltaven pocs dies per a Nadal, van tenir lloc uns fets al zoo de la petita ciutat on vaig néixer que van deixar empremta entre la gent.

Durant tots aquests anys, ningú ha sabut la veritat sobre el que va passar realment. Fins que ha aparegut aquest llibre.

Ni jo mateixa, que en vaig ser una de les protagonistes, hauria dit mai que un dia ho explicaria tot. Però vaig canviar d'idea quan em vaig adonar que, quan ens fem adults, tenim una tendència força empipadora a oblidar el nen que vam ser. I això que encara el portem a dins, ben viu. Em vaig prometre que un dia hi posaria remei, i això és el que em proposo amb aquest llibre. És per això que, posats a revelar tot el que va passar, he decidit explicar els fets tal com els vaig viure aleshores, quan era encara una nena.

Aquesta nena que us presento amb molt de gust i a qui, a partir d'aquest moment, cedeixo la paraula.

Piscines de merda

Ja no sé quantes són les piscines dels nostres pobles, viles i ciutats que s'han hagut de tancar per la contaminació de restes fecals, per culpa d'un repte viral que convida a defecar a les piscines públiques, o a abocar-hi femta, per gravar la reacció de les persones que s'hi banyen. Algunes piscines fins i tot s'han hagut de tancar en més d'una ocasió.

La broma, certament pesada, no només té conseqüències sanitàries per motius obvis, també econòmiques, pel cost de depurar l'aigua i el vas de la piscina, i socials per la no utilització del servei que donen quan s'han de tancar.

És evident que darrere d’aquesta mena de "reptes" hi ha molt més que una gamberrada puntual, hi ha una mostra d’una frivolitat preocupant, a l'enèsima recerca desesperada de visites i "likes" a canvi de posar en risc la salut i la convivència. Els qui ho fan no només embruten una piscina, embruten també un espai comunitari i de convivència, i el converteixen en un escenari de burla i fastig.

A les persones que perpetren aquestes bromes pesades els faria un suggeriment: si tanta il·lusió els fa nedar envoltats de merda, no cal que vagin a "cagar-se" literalment en una piscina pública, es poden comprar una d'aquestes piscines petites de plàstic i que omplir-la amb la seva pròpia collita; i naturalment, poden banyar-s'hi i gravar-se, i fins i tot és possible que aconsegueixin molts més "likes", i la resta ens estalviarem la seva pudor, i la seva manca de pudor.

Ser pedra

 L'altre dia, arran de la publicació a les xarxes socials de la foto que il·lustra aquest article, escrivia: "Com amb les persones, a la vida hi ha pedres que et fan entrebancar i d’altres que et mostren el camí." 

La frase ens situa com a caminants, caminants que a voltes s'entrebanquen amb una pedra, a voltes les pedres li marquen el bon camí. Just després de publicar-la, vaig pensar que nosaltres també som com les pedres, a voltes les que fan entrebancar, a voltes les que marquen el camí. 

És probable que per algú, alguna vegada, hàgim estat, com una pedra, un entrebanc, una nosa, com la pedra que, per petita que sigui, se'ns cola dins la sabata... També és probable que per algú, alguna vegada, hàgim estat, com les fites dels senders de muntanya, la pedra que marca el bon camí...

El més segur és que tots i cadascú de nosaltres siguem, d'una manera o altra, ambdós tipus de pedra, en funció de les persones i de les circumstàncies que ens hi uneixen. I sí, voldria ser més fita que no una vulgar "rolling stone", ser aquella pedra que orienta i inspira, i no la que frena i fereix, però potser la clau és ser conscient que en realitat som ambdues pedres, tot i que no necessàriament alhora. 

Possiblement, no podem evitar deixar de ser pedra, perquè la vida tard o d'hora ens posarà enmig del camí d’algú, d'algú que potser s'entrebancarà amb nosaltres, d'algú que potser gràcies a nosaltres trobarà el bon camí. 

El plaer i el dolor, el gaudi i el patiment, són part intrínseca de la vida, i tal com cantaven Simon and Garfunkel, precisament la manera de no patir és esdevenir una roca (una pedra), esdevenir una illa...

Així comença... "Els estius a Cantallops"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que tinc pendent llegir i que, salvant les distàncies, el títol (Els estius a Cantallops) també podria formar part d'un capítol de la meva mai escrita biografia...

"Els estius a Cantallops: correspondència entre Eduard Toldrà i Manuel Capdevila (1921–1961)" (Brau Edicions, 2018) és un recull de cartes escrites i enviades entre el compositor Eduard Toldrà i el seu amic i biògraf Manuel Capdevila al llarg de quaranta anys. 

Aquest epistolari ofereix una visió íntima i propera de la seva amistat, combinant records personals, reflexions sobre la música i el context cultural de l’època, amb el paisatge i l’ambient d'aquest petit i bonic poble empordanès, Cantallops, on estiuejava el cèlebre compositor, com a teló de fons.

"Els estius a Cantallops" és un llibre que comença, en el seu preludi, així:

Ciutat, 21 de desembre de 1921

Molt senyor meu i amic:
Acabo de llegir les lletres que m'han deixat a casa. No tan sols no hi tinc cap inconvenient, sinó que em sentiré molt honorat de veure publicada la sardana "Lluna plena" en la simpàtica revista que dirigeix.

Mil mercès! Crec que no els farà falta un exemplar, cregut que faran ús del que vaig donar a l'Esbart Català (de Dansaires).

Manin sempre a qui és bon amic.

Eduard Toldrà

Nota bene: Puc donar-li ja el títol de la sardana que escriuré per a la festa del 15 de gener a l'Esbart. Es dirà "L'hereu i la pubilla".

Molt més que "la Sole de l'Ajuntment"! Entrevista a Sole Muñoz Moreno

Algunes vegades, algunes persones reben el que s'anomena un antropònim toponímic o contextual, és a dir, una versió popular del nom que fa referència a un lloc determinat; és possible que, sobretot si viviu en pobles o en barris relativament petits, vosaltres mateixos en tingueu un pel qual la gent es refereix a vosaltres.

Un cas paradigmàtic, ja esmentat en aquest bloc si no recordo malament, és el de la meva àvia materna, coneguda com "la Juanita de Can Llonch", tot i que ella a Can Llonch no hi va viure mai... 

Un altre cas curiós és el de "la Sole de l'Ajuntament", que en el meu entorn se la seguia anomenant així (també a vegades pel cognom), fins i tot després de plegar de l'Ajuntament de Sarrià de Ter i tornar a treballar a la Diputació de Girona. No va ser mai, si més no per a mi, "la Sole de la Diputació"...

L'atribució de l'antropònim toponímic o contextual no sol ser tant una decisió de la mateixa persona com del seu entorn, i sobretot té la finalitat d'optimitzar la comunicació, facilitant la identificació de la persona. En aquest sentit, aquests noms tenen una funció eminentment pràctica: permeten identificar de manera ràpida i inequívoca una persona dins d’un entorn on sovint els noms i cognoms oficials no són prou distintius.

És clar que aquesta simplificació, per útil i pràctica que pugui resultar, té l'inconvenient que redueix la persona a una sola faceta, part de la professional en aquest cas, invisibilitzant totes les altres dimensions. 

És evident que la Sole Muñoz Moreno és molt més que "la Sole de l'Ajuntament", i de moltes de les altres "Soles", no de totes, és impossible!, en vam parlar setmanes enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

Fer el cim

Des de l'estiu de 1989 que no hi havia tornat; feia tants anys que no havia tornat al poble cerdà de Meranges que ni tan sols el recordava. De fet, abans d'aquell estiu de 1989 no hi havia anat mai, tampoc.

Meranges va ser el punt d'inici de la primera de les tres rutes de muntanya que vaig fer amb el Cau els estius de 1989 (de Meranges a Andorra), 1990 (d'Àreu a Tavascan) i 1991 (d'Espot a Boí), essent "pioner". A l'escoltisme, una manera de "fer país" és trepitjant-lo, i l'escoltisme, a casa nostra, sempre ha tingut tradició muntanyera, una tendència a tirar amunt, muntanya amunt...

Feia molts anys que no tornava a Meranges i, de fet, el primer dia hi vaig passar de llarg, anant cap al refugi  de Malniu, punt de trobada de la sortida familiar, punt des d'on vam fer l'excursió, l'endemà, cap al Puigpedrós, el cim més alt de les comarques gironines.

Pujant cap al cim, notant l'esforç en el cos (el cor accelerat, l'alè insuficient, les cames exigides), vaig connectar amb les sensacions i, sobretot, els pensaments de quan era jove i feia aquelles rutes, aleshores carregats, a més, amb el menjar de tots els dies, els atuells de cuina i les tendes: quin sentit tenia tot aquell esforç?

Fer el cim, al capdavall, és molt més que conquerir una muntanya. És enfrontar-se a un mateix, posar a prova els propis límits, escoltar la veu interior que et diu que potser no cal seguir i, tanmateix, continuar. 

Fer el cim és resistir, acceptar el patiment just, aquell que no posa en perill la vida, però que et fa sentir viu, compromès amb el camí. I quan arribes a dalt, el plaer és intens, no només per la vista sinó per tot el que has superat. I si no hi arribes, si el cos diu prou o el temps canvia, queda la satisfacció d’haver-ho intentat. 

Perquè, en el fons, fer el cim és, sobretot, caminar-hi amb sentit, amb un sentit, un propòsit, i per arribar a dalt, o si més no intentar-ho, cadascú hi ha de trobar el seu.

Així comença... "La casa dels caps de setmana"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre d'aquells que, com s'intueix en el títol, "La casa dels caps de setmana" (Editorial Empúries, 2023), de Marta Pasqual, premi Just M. Casero 2022, la casa no es limita a ser, només, l'escenari de part de la trama, també és un dels protagonistes de la novel·la.

Hi ha cases, a la literatura, el cinema o el teatre, que no són només un lloc, són una presència, pràcticament un personatge, espais que retenen el que s’hi viu, com si fossin testimonis directes, amb consciència pròpia, dels fets que s'hi produeixen. Tenim al cap, recentment, com la pel·lícula "Casa en flames" mostra com una casa d'estiueig pot ser l'espurna d’un incendi emocional d'una família. 

A "La casa dels caps de setmana" Marta Pasqual retrata una casa que esdevé una mena de símbol d'una família, l'escenari d’allò que es construeix, que es trenca i que persisteix, una casa que guarda secrets, converses pendents i veritats revelades, una casa que és molt més que un simple receptable de quatre parets.

"La casa dels caps de setmana" és un llibre que comença així:

La màquina retroexcavadora ha començat a preparar el terreny. Per poder fer uns bons fonaments, és molt important treure els arbres i les pedres. Que no quedi res. Un cop tot arrabassat, començaran les obres. Vindran els paletes, faran les rases i les ompliran de formigó armat. Llavors vindran l'estructura, els tancaments, la coberta, les instal·lacions, els revestiments i, finalment, els acabats. Diuen que el propietari, l'Oriol, és un manetes i que quasi tot s'ho farà ell mateix. Només ha contractat uns paletes que l'ajudin a fer els fona-ments perquè sap que cal fer-los a consciència. És la base de la casa i tot el pes de l'edificació s'hi recolza. A les famílies, el paper de sostenir pertoca als progenitors, però això l'Oriol potser no ho sap perquè li van matar el pare a la guerra i treballa des dels nou anys.

*

Davant de la parcel·la buida hi ha la família que l'ha comprat. El pare i la mare, l'Oriol i l'Anna, tenen els dits entrellaçats; la filla primogènita, la Blanca, està exultant perquè acaba de fer la comunió i ja se sap gran, i el fill petit, l'Oriolet, que no deu arribar als cinc anys, està distret mirant si el carrer que baixa pel costat dret té prou pendent per embalar-se amb la bicicleta nova que li han portat els Reis. Venen d'un poble industrial del Vallès Occidental i diuen que serà la casa dels caps de setmana. El pare diu que les cases es construeixen perquè durin, perquè passin d'una generació a l'altra.

Més que una autoritat, tota una institució! Entrevista a Joan Paretas Saló

 

Als pobles, viles i ciutats, també a Sarrià de Ter, hi ha persones que són autoritats, persones que exerceixen càrrecs perquè se'ls ha atorgat legalment o administrativament, figures que representen estructures jeràrquiques, com per exemple alcaldes o alcaldesses, directors o directores d'escola o capellans. La seva capacitat d'influir o decidir prové del poder institucionalitzat que ostenten, poder que pot ser transitori (segons el cas) i que no necessàriament és sinònim de respecte o reconeixement social.

D'altra banda, als pobles, viles i ciutats, també a Sarrià de Ter, hi ha persones que són institucions, persones que sense tenir cap càrrec oficial són percebudes com a institucions per la comunitat, bé per la seva trajectòria, bé el seu compromís, bé pel seu exemple de vida, pel seu servei a la comunitat, o bé per tot plegat. Són persones que, d'una manera o altra deixen empremta. El seu reconeixement no depèn d'un nomenament, sinó de l’estima i, sobretot, del respecte col·lectiu. Aquesta autoritat és més duradora i profunda, perquè està arrelada a la memòria, a la gratitud i a les vivències i les experiències compartides.

En Joan Paretas Saló és tota una institució a Sarrià de Ter, tot i no haver-hi nascut; el seu compromís amb diferents entitats del poble, la seva vocació de servei i el seu caràcter obert i acollidor, l'han fet mereixedor del reconeixement i respecte de tants veïns i veïnes com l'han tractat, un reconeixement i agraïment que convindria fer-li explícit i conscient.

Entrevistar en Joan Paretas va ser tota una aventura, també una responsabilitat, i sobretot va ser un enorme plaer! Vam parlar de la seva vida, de la d'abans de venir a Sarrià de Ter i de la de després d'aterrar-hi, de les seves passions i de les seves cançons!

De tot això i molt més en vam parlar setmanes enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

L'agost, inhàbil?

El mes d'agost sol acompanyar-se de l'adjectiu "inhàbil", que vol dir, ras i curt i segons el diccionari, "no hàbil", una definició que no desprèn tota la càrrega que té aquest terme.

Inhàbil fa referència als dies en què, a priori, no es compten a efectes de terminis legals o administratius i que per extensió apliquem per fer-nos entendre que és un mes que no compta, en el que aparentment no passa (gaire) res.

Hi influeix el fet que sigui el mes que concentra més vacances, especialment les del personal de les institucions públiques, que aturen (gairebé) tota la seva activitat, entrant en una mena d'estat letàrgic.

És clar que durant el mes d'agost passen moltes coses, com en qualsevol altre mes, i fins i tot les institucions públiques mantenen la seva activitat, com els mitjans de comunicació que, tot i calçar-se xancletes i oferir una programació més fresca i lleugera, segueixen al peu del canó.

En resum, el mes d'agost compta més del que sembla, per bé que el puguem seguir considerant inhàbil. El que té el mes d'agost, com també part del mes de desembre i de gener, és un evident canvi de ritme, i aquest canvi de ritme també el té, des dels seus inicis, aquest bloc.

És per això que durant les pròximes setmanes el meu bloc també es posa en mode "agost", i a partir d'avui i fins a l’1 de setembre, hi trobareu actualitzacions tres dies per setmana els, dilluns, dimecres i divendres. El contingut seguirà la línia habitual  amb l'objectiu de mantenir el batec sense forçar el pas.

La gran eufòria. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó que fa estiu tot i que no és necessàriament "una cançó d'estiu", i que el seu esperit alegre, festiu i vitalista trenca amb el to melancòlic amb què vam començar i aprendre a escoltar les cançons de Joan Dausà.

I en aquesta cançó no s'hi xiula la melodia, però a la part final, com un element que reforça precisament el seu aire vibrant i optimista, eufòric, s'hi senten uns enèrgics xiulets!

Així comença... "El Pont Major"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que al seu dia quan es va publicar, i avui encara es recorda, va generar certa controvèrsia entre alguns veïns i veïnes del barri. Bé, diguem que el terme "controvèrsia" és un intent d'eufemisme per dir, ras i curt, que és un llibre que no va agradar a tothom del barri de Pont Major.

"El Pont Major" (Ajuntament de Girona, 2005) va ser un encàrrec del mateix ajuntament a la periodista Eva Vázquez dina la col·lecció "Tot barris", essent aquest el segon número de la col·lecció, després del barri de Sant Narcís.

Un dels motius pels quals el llibre no va ser del tot beneït per part de la comunitat local és que qui el va escriure no és del barri; a priori això no hauria de representar un inconvenient, ja que a vegades precisament és millor una mirada forana i, sobretot, no contaminada per les inevitables fílies i fòbies locals. 

Un altre element de controvèrsia, segurament derivat del primer, és que la mirada no és, ni de bon tros, edulcorada, ni té una voluntat laudatòria del barri, sinó que més aviat en fa un repàs històric sense vocació historiogràfica, més aviat un relat poètic en vers, per moments cru, fins i tot insultant, per alguns veïns i veïnes, quan fa referència amb paraules eufòniques a la lletjor d'alguns indrets del barri. 

Sigui com sigui, per mi el llibre té la virtut, més enllà de la recopilació fotogràfica que li és inherent, de ser una mirada, particular si voleu, del barri d'algú que s'hi aproxima sabent-se foraster i que en balanç de totes les paraules escrites, comptades i debatudes, hi acaben pesant més les referències neutres i positives, que no les negatives. 

I tot i que aquesta secció va de com comencen els llibres, i no de com acaben, el final és tota una sarcàstica declaració de principis: "Per primera vegada en la seva història, algú ha comprès que aquest és un lloc digne de romandre-hi i no una carretera de pas."

"El Pont Major" és un llibre que comença així:

Diuen que al Pont Major, els passavolants i els nouvinguts són tinguts per forasters. Ignoro si hi ha desdeny en aquesta etimologia que va forjar-se en el temps que el pont era una mena d'àrea de servei entre els viatgers que feien el camí d'anada i tornada de França per reposar-hi i avituallar-se, però és ben probable que s'hagi guanyat tant el nom com la reticència aquell que s'avingui a presentar l'àlbum fotogràfic d'un barri que no li pertany. Acceptar-ho és un atreviment i un risc, encara que qui els assumeixi provingui, també, d'un dels vorals que formen l'anella urbana de Girona, mal que pesi als proclamadors de la seva, d'altra banda, ben guanyada independència. Cap semblança entre un lloc i l'altre, cap exploració sobre el terreny, cap referència bibliogràfica exhaustiva, no podrà suplir, ni per aproximació, el do llampeguejant de la memòria, que en aquesta prologuista forana queda confinada a l'espai restringit que va d'una discoteca avui derruïda i a la boira fluvial i gelatinosa que s'hi estenia a la matinada, fins a un camp de futbol de terra on recorda haver vist pelar-se obstinadament els genolls a un dels seus germans. Aquests episodis escadussers no construeixen ni tan sols una identificació precària amb el lloc, no pas com la consciència de ser la prolongació genètica d'un mosso de les cavallerisses de can Ravetllat o d'haver jugat entre els geranis d'un pati del barri vell de Salt on l'eco tenebrós d'un pou va revelar, en una sola tarda, la idea de l'infinit i la premonició de la por.

El darrer canvi del canvi de model de recollida de residus

L’Ajuntament de Girona ja ho ha aprovat. En qüestió de mesos, previsiblement a principis de l'any vinent, tornaran al carrer tots els contenidors, els de totes les fraccions. Això sí, seguiran essent dels tancats que cal obrir amb targeta. Els contenidors tornaran allà on s'han mantingut, mentre que allà on es fa el porta a porta es mantindrà aquest sistema, així com a les zones on hi ha recollida amb àrees temporals.

Reconec tot plegat em produeix opinions contradictòries, o si més no farcides de matisos. Per una banda, celebro que s’obri una escletxa (una modificació del contracte no poc important) per millorar un servei que fa temps que no funciona com cal i, per una altra banda, lamento que precisament això sigui l'evidència que en el seu moment no es va dimensionar bé, ni econòmicament ni operativament, el contracte.

És inevitable la sensació de ser els conillets d’Índies d’un sistema, als ulls d'ara, mal planificat des del començament, amb una implantació que ha coincidit, precisament, amb un increment de la taxa d'escombraries, factor que ha desesperat encara més els veïns i veïnes, que hem vist que paguem més, però no tenim un servei a l’alçada.

Amb la modificació aprovada, a partir de l'any vinent als barris que ja tenim contenidors tancats podrem llençar les escombraries cada dia i a qualsevol hora, obrint-los amb la targeta. Aleshores jo em pregunto: si haguéssim començat per aquí, no ens hauríem estalviat molts maldecaps? Aquest model, més flexible, més racional, podria haver estat un bon punt de partida i potser no hauria generat tant de rebuig.

Ara bé, aquest canvi s’hauria de notar. I no només en la comoditat i facilitat per a llençar les escombraries, sobretot s'hauria de notar amb menys escombraries i residus al voltant dels contenidors. És clar que això no passarà per generació espontània: cal pedagogia, informació i persistència per part de l'Ajuntament. La responsabilitat individual existeix, i naturalment cal interpel·lar-la, però no pot suplir les mancances del sistema.

L’altre aspecte que em preocupa és la taxa d'escombraries, incrementada recentment. Si fem bé la recollida selectiva, això s’ha de notar a la butxaca. No pot ser que cada millora vingui acompanyada d’un nou increment. Si volem que la gent cregui en el sistema, cal demostrar que fer-ho bé té recompensa i que es va avançant, tal com diu el mateix ajuntament, amb l'anomenada taxa justa.

És clar que amb aquesta modificació no tot són flors i violes; em sap greu la desigualtat que hi ha entre diferents sistemes. Els barris amb porta a porta i amb àrees temporals continuaran com fins ara, amb dies concrets i horaris limitats, i això accentua més el greuge que senten molts veïns i veïnes. 

Hi ha petites propostes que podrien ajudar. Per exemple, als barris amb porta a porta es canviarà el sac de poda per un cubell més gran. Em sembla bé. Però també caldria una mica de flexibilitat horària, permetre que els veïns tinguin més marge per treure els cubells o més opcions per a fer servir les àrees d'emergència.

I ja que parlem d’aquestes àrees d’emergència, per què no poder-hi llençar totes les fraccions? Ara només serveixen per rebuig i orgànica. Si ja no faran falta als barris amb contenidors tancats, potser caldria pensar com les podem aprofitar millor als barris amb porta a porta.

En definitiva, celebro que es rectifiqui, i confio que no sigui només maquillatge. Si realment volem un sistema de recollida selectiva que funcioni, ha de ser just, eficient i comprensible. I sobretot, ha de fer-nos sentir que val la pena fer les coses bé.

La història no escrita del CE Pontenc

Dies enrere el Girona FC celebrava el seu 95è aniversari; de l'aniversari se'n fa ressò cada any les Efemèrides de Girona: 25 de juliol de 1930 - Es funda el Girona Futbol Club en un local de l'antic Cafè Norat.

El Girona FC és, des de fa moltes dècades, el club de futbol més important de la ciutat de Girona, també des de fa molts anys, el més important de les comarques gironines, tot i que anys enrere clubs com el Palamós o el Figueres li havien fet ombra... Avui, consolidat a l'elit i, confiem que per molts més anys, a la primera divisió, ningú li discuteix la supremacia.

Avui el Girona FC és el primer club de futbol de la ciutat, però no va ser el primer a constituir-se; aquest honor, sembla ser, el té l'Strong FC, fundat l'any 1909. Són d'altres els clubs de futbol que es van fer i desfer en aquella època, a principis del segle XX, tal com recull, per exemple, la Viquipèdia, clubs com l'Sport FC, el Club Patronat, l'Agrupación Juventud, l'Atlètic, el Gerunda, Olímpic, el Catalònia, l'Estudiantil o l'Industrial, i més endavant, a la dècada dels anys 20, el CE Gironí o la Unió Deportiva Girona.

Trobo estrany que en aquest inventari de clubs de futbol gironins no s'esmenti el CE Pontenc, o "Pontense", fundat l'any 1918 i que possiblement és el club actiu (esportiu en general, i de futbol en particular) més longeu de la ciutat, ja que va ser fundat abans que en GEiEG (1919) i que el Girona FC (1930).

Fent una cerca bàsica i ràpida en l'hemeroteca gironina he trobat una referència de l'any 1922 d'una crònica d'un partit (F. C. Sportiu Pontense 1 -  F. C. Cassà 4) publicada a la revista setmanal "Sportiva" el 8 d'agost de 1922. Altres referències posteriors són diferents publicacions del "Diari de Girona d'avisos i notícies" de 1923 i 1925, o de la revista quinzenal "Aigua Cuit", el 20 de desembre de 1925.

La meva impressió és, doncs, que la història del CE Pontenc resta pendent d'escriure's, d'estudiar, recopilar i escriure's. És possible que els documents fundacionals s'hagin perdut, que el mateix club, avui dia, no els tingui, i potser caldria cercar en altres arxius, però la història del futbol gironí no serà completa fins que no s'escrigui, amb un mínim rigor històric, la història de la fundació i els inicis del CE Pontenc o, com es devia dir a l'inici, del F. C. Sportiu Pontense.

En cas d'escriure's aquesta història, la història de l'actual CE Pontenc, a la revista "Som del Pont" estarem encantats de publicar-la...

El pols de Ter Stegen

Pensem un moment en els darrers grans porters del Barça, els que han marcat una època, i a mi, per generació, sobretot me'n venen 4 al cap: Urruti, Zubizarreta, Valdés i Ter Stegen. Cap dels tres primers va marxar del Barça per la porta gran, per diferents circumstàncies cadascun d'ells, tot i ser uns grans porters i donar un altíssim rendiment; Ter Stegen sembla que tampoc ho farà, pel pols que, segurament de forma legítima, està plantejant al club.

Hansi Flick sembla tenir clara la porteria de la pròxima temporada: tot indica que Joan Garcia, el porter de moda i fitxat aquest estiu provinent del RCD Espanyol, serà el porter titular i que Wojciech Szczesny, fitxat d'emergència la temporada passada quan ja estava retirat, i que va donar un bon rendiment, serà el porter suplent.

Iñaki Peña, el porter suplent de Ter Stegen que no va acabar de convèncer Flick hauria de marxar sense massa problemes traspassat a un altre club, i la pedra a la sabata de la porteria blaugrana és el (fins ara) capità, un Ter Stegen amb cartell de transferible fins que es va decidir operar, i que ara sembla que fa més nosa que servei.

Entenc que marxar del Barça no sempre és fàcil, i menys quan tens contracte vigent, per més que el club fitxi un porter per qüestionar-te la titularitat, quan no arrabassar-te-la, per voluntat de l'entrenador. Com es devia sentir Urruti, el gran "Urruti, t'estimo!", quan el Barça va fitxar Zubizarreta? Relegat a la suplència, Urruti no només va deixar el Barça, també es va retirar del futbol.

Ter Stegen devia sentir el mateix amb el fitxatge de Joan Garcia, per bé que el porter alemany no té previst retirar-se, i menys la temporada abans d'arribar a ser, per fi, el titular indiscutible (?) de la seva selecció en un gran torneig, com serà el Mundial de Futbol de l'any vinent. D'aquí que el porter alemany defensi aferrissadament la seva posició al club i al terreny de joc, plantejant un pols al Barça quan aquest ja el veia més fora que dins...

Ter Stegen passarà pel quiròfan i no podrà jugar d'entrada; els mesos de recuperació són claus per habilitar la inscripció de Joan Garcia, i el mercat d'hivern oferirà a Ter Stegen i al Barça una nova oportunitat per gestionar la seva situació, la seva possible sortida, que en cas de produir-se, estaria bé que fos de mutu acord i que permetés al porter alemany sortir per la porta gran del club, no per la del darrere o la de servei...

Els nous lladres entren per la pantalla

Els lladres ja no entren a casa nostra per la finestra, sinó que entren a les nostres vides (que és molt més que entrin a casa nostra) a través de la pantalla. I el que volen no és només robar-nos un objecte concret, com una joia, el cotxe o diners en efectiu, ara l’objectiu és molt més subtil, valuós i intangible: les nostres dades. Ja sabem que, d’un quant temps ençà, la nostra informació personal, les nostres contrasenyes, els nostres comptes bancaris o els nostres hàbits de consum han esdevingut moneda de canvi. Totes les nostres dades tenen un valor enorme al mercat negre digital, i la nova ciberdelinqüència fa servir tota mena d’estratègies per aconseguir-les, la major part de les vegades, sense que ni nosaltres mateixos en siguem conscients.

Aquest tipus d’enganys han crescut molt els últims anys, i cada vegada són més difícils de detectar. Ho veiem cada vegada més sovint als mitjans de comunicació, i el ganxo pot ser una trucada aparentment normal, un missatge de text que simula ser d’una empresa o persona coneguda o una aplicació falsa que instal·lem sense adonar-nos.

Un dels senyals que hem d’activar quan sospitem que alguna comunicació pot ser falsa i delictiva, és la pressa amb què ens demanen que prenguem alguna decisió, quan ens alerten d’una suposada urgència, quan apel·len a la por, quan ens demanen que ens decidim en qüestió de segons; sota aquesta pressió els ciberdelinqüents molt sovint ens desarmen i podem acabar donant-los accés a part de la nostra vida digital i de les nostres dades sense voler-ho.

A més, ara els delinqüents, que sempre solen anar una passa per endavant que la policia, compten amb l’ajuda de la intel·ligència artificial, que permet perpetrar estafes molt més creïbles i versemblants. Amb aquesta tecnologia poden simular la veu d’un familiar, generar textos perfectament redactats i personalitzats, o fins i tot fer trucades automàtiques amb respostes convincents. El perill ja no és només caure en un parany per falta de coneixement, sinó deixar-se enganyar per una simulació que sembla real.

És per tot això que és tan important estar atents, informar-nos i parlar-ne. Desconfiar de missatges que demanen dades, trucades estranyes o peticions urgents. Mai donar contrasenyes o codis per telèfon, i sempre revisar bé les adreces dels enllaços abans de clicar. I si alguna cosa ens fa dubtar, convé aturar-nos, respirar i comentar-ho amb algú (un familiar o la policia) i sobretot no prendre una decisió precipitada.

La millor protecció que tenim és el sentit comú (malgrat que sigui el menys comú de tots els sentits) i el fet de no sentir-nos sols davant d’aquesta realitat. I si quan entren per la porta tanquem amb clau, posem alarma o mirem per l'espiell, també ho hem de fer davant els nous lladres que entren per la pantalla.

Article publicat al número 121 de la revista Parlem de Sarrià.

Heartaches by the Number. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, "Heartaches by the Number", una cançó country escrita per Harlan Howard que interpretada per Guy Mitchell el 1959 va arribar al capdamunt de les llistes d'èxit.

La cançó parla d’un home atrapat en un cercle de decepcions amoroses, on cada desengany esdevé un "maldecap numerat", traducció aproximada del títol, i tot i la lletra dramàtica i trista, la cançó té un to animat, accentuat pel xiulet que l'introdueix... 

Convertida en un clàssic del country, ha estat versionada, entre d'altres, per Jerry Lee Lewis, Willie Nelson, Rosanne Cash (filla del mític Johnny Cash) i Elvis Costello, o Cyndi Lauper, tot i que en totes aquestes versions, realment extraordinàries, s'han oblidat de xiular...

Així comença... "La maravilla del dolor"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre dels que va contribuir a consolidar un terme del món de la ciència en general, i la física en particular que, aplicat a la psicologia, avui emprem possiblement en excés, especialment durant i després de la pandèmia de la Covid: resiliència.

La resiliència és, en la seva definició de l'àmbit de la tecnologia, la "resistència que presenten els sòlids al trencament per xoc, donada per una xifra que caracteritza la fragilitat del sòlid", i en l'àmbit de la psicologia la "capacitat de l’individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses".

Una figura imprescindible de l'aplicació a la psicologia del concepte de resiliència és el neuròleg, psiquiatre i psicoanalista francès Boris Cyrulnik, sobretot arran de la publicació, l'any 2001, del llibre "Los patitos feos. La resiliencia: una infancia infeliz no determina la vida", tot un èxit editorial i de vendes, tot i que anteriorment ja havia abordat aquesta qüestió al llibre publicat l'any 1999 a França "La maravilla del dolor. El sentido de la resiliencia" (Ediciones Granica, 2001), reeditat l'any 2002 vist l'èxit del llibre publicat posteriorment.

Fa més de vint anys aquests llibres no només em van causar un gran impacte, també em van fer descobrir vides resilients que, possiblement fins aleshores, no les havia definit com a tals...

"La maravilla del dolor. El sentido de la resiliencia", de Boris Cyrulnik, és un llibre que comença així:

No se trata de lo que ustedes creen. No hay desgracia maravillosa. Pero cuando sobreviene la adversidad, ¿hay que someterse? Y si combatimos, ¿con qué armas contamos?

EL DESLUMBRAMIENTO DE CONOCER A NIÑOS QUE SUPERAN LA ADVERSIDAD

Siempre nos han deslumbrado esos niños que saben superar inmensas desgracias y forjarse una vida de hombre, a pesar de todo. Pero esta manera clásica de plantear el problema revela ya la forma como se lo interpreta. Nos "deslumbran" porque han "superado" una inmensa "desgracia". El deslumbramiento y la desgracia ya están relacionados. Y para que el sentimiento de triunfo acuda a la mente del observador, se necesita que el niño lastimado haya tenido tiempo de escribir varios capítulos de su historia y, al volverse así hacia su pasado, pueda advertir que ha triunfado.

Sólo mucho más tarde, al llegar a la "edad de la razón", podemos atribuir significado triunfal al estruendo de la infancia. Y sin embargo, en el instante mismo de la agresión, había ya un sentimiento en que se mezclaban sufrimiento y esperanza. En el momento de la herida, el niño abatido soñaba: "Un día saldré adelante... un día me vengaré... les demostraré..." Y el placer de soñar, combinándose con el dolor de la realidad, le permitía soportarlo. ¿Tal vez el tormento mismo exaltaba la necesidad de imaginar? "Los caminos empantanados tornan más deseable el alba espiritual y más tenaz la exigencia de un ideal".

La desgracia nunca es convertimos en relato, damos un sentido al sufrimiento y comprende-mos, mucho tiempo después, cómo pudimos transformar una desgracia en maravilla, ya que todo hombre herido se ve forzado a la metamorfosis: "Aprendí a transformar la desgracia en una prueba. Si una te baja la cabeza, la otra te la levanta", explica Catherine Enjolet.

Dos palabras organizarán la manera de observar y comprender el misterio de los que han salido adelante y una vez adultos vuelven hacia las cicatrices de su pasado. Son dos palabras extrañas, que preparan nuestra mirada: resiliencia y oxímoron.

Cuando la palabra resiliency nació en la física (soltura de reacción, elasticidad), designaba la capacidad de un cuerpo para resistir un choque. Pero atribuía demasiada importancia a la sustancia. Cuando pasó a las ciencias sociales, significó "la capacidad para triunfar, para vivir y desarrollarse positivamente, de manera socialmente aceptable, a pesar de la fatiga o de la adversidad, que suelen implicar riesgo grave de desenlace negativo". 

¿Cómo volverse humano a pesar de los golpes del destino? Esta pregunta existe apenas tratamos de descubrir el continente olvidado de la infancia.

La darrera presentació?

30 anys i 121 números després sembla que la revista "Parlem de Sarrià" podria tancar una etapa i, confiem, començar-ne una de nova. Una sèrie de circumstàncies, feixugues d'explicar amb detall, ens situen en una mena de període d'incertesa sobre la continuïtat d'aquesta revista tal com l'hem conegut aquests darrers trenta anys.

Les circumstàncies són feixugues d'explicar amb detall, però pel boc gros podríem parlar d'una licitació un xic tortuosa de la impressió que, com el gat de Schrödinger, inclou i no inclou la maquetació, i del lògic desgast i cansament de l'equip motor de la revista. 

Aquesta mena de petita crisi existencial, però, lluny d'amenaçar-ne la continuïtat, li hauria de donar un nou impuls, obrint una nova etapa en la seva edició i garantint-ne el futur, tant des de la perspectiva de la gestió i coordinació dels continguts com, naturalment, de la solvència econòmica. És evident que les revistes locals, ni aquesta ni cap altra, es fan soles, i al darrere hi ha, pressupostos a banda, esforç i dedicació continuats.

En tot cas, mentre acabem de dilucidar si aquesta mena de petita crisi esdevindrà una nova oportunitat, avui a la tarda presentarem com cal el darrer número publicat, amb la ferma voluntat que no sigui, ni de bon tros, la darrera presentació, l'últim ball de la revista "Parlem de Sarrià".

30 anys d’història, 20 anys de trajectòries compartides

Aquest 2025 a Plataforma Educativa celebrem 30 anys d’història, tres dècades de compromís, de projectes compartits, de reptes i, sobretot, d'aprenentatges. 

I si hi ha una cosa que realment ens defineix a les organitzacions, que ens mou i ens dona sentit, són les persones. I enguany, en aquest aniversari tan especial, hem fet una trobada amb les persones professionals que fa més de 20 anys que treballen i formen part del nostre grup d'entitats.

El reconeixement, però, no és només una qüestió de temps, és sobretot una qüestió de trajectòria, de dedicació i de valors viscuts i compartits. Aquestes persones no només han estat testimonis de l'evolució de Plataforma Educativa, sinó que, juntament amb les persones que atenem i acompanyem, n'han estat les protagonistes i el motor de canvi i transformació, sostenint, amb el seu saber fer, la seva expertesa i el seu compromís, el dia a dia de l'entitat. I ho han fet amb una fidelitat i una humanitat que mereixen ser reconegudes i celebrades.

La trobada, celebrada setmanes enrere, va ser un espai de reconnexió, de mirades còmplices, de records compartits i, sobretot, de gratitud.