Així comença... "Antics costums, tradicions i llegendes de l'Alt Empordà"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Antics costums, tradicions i llegendes de l'Alt Empordà" (Diputació de Girona, 1988), de Joaquim Gironella i Garañana, que a les portes de les festes de Nadal pren un valor especial, en aquest món cada vegada més globalitzat en el que vivim, on les celebracions tendeixen a uniformar-se; llibres com aquest ens ajuden a recuperar, valorar i, m'agradaria, preservar les tradicions pròpies, la memòria col·lectiva i una manera singular d’entendre les festes, arrelada al nostre territori i a la nostra història.

"Antics costums, tradicions i llegendes de l'Alt Empordà" és un llibre que, en la introducció del mateix autor, comença així:

EL PRESENT TREBALL és fruit de la gran afecció que de sempre hem tingut per les nostres tradicions, llegendes i costums, molts dels quals avui són gairebé extingits o almenys molt oblidats, però que antigament havien estat la sal i el pebre de la comarca de l'Alt Empordà, amb la qual ens sentim tan vinculats per haver-hi vist la llum primera.

La tradició és tot allò que el poble sap de memòria, sigui de l'ordre que sigui, mentre no reconegui un origen o una procedència erudita.

El costum, pròpiament dit, és allò que de manera intuïtiva hom pot fer cada dia i en un moment determinat de l'any. No és, per tant, un fet aïllat i deslligat completament del que l'envolta i forma part del mateix costum, sense ésser precisament una pràctica.

El nostre modest propòsit és el de procurar salvar de l'oblit els costums i tradicions de l'avior, tan abundants a la nostra comarca de l'Alt Empordà i molts d'ells interessants, si bé desconeguts gairebé per la majoria, especialment per la joventut. Per això hem decidit recopilar moltes d'aquestes tradicions i costums, unes vegades valent-nos de ploma aliena i, d'altres, gràcies a les nostres pròpies recerques.

Aquí va, doncs, la justificació d'aquest treball, esperant que els qui tinguin a bé llegir-lo siguin almenys indulgents i comprenguin el nostre interès a portar-lo a terme.

Fre al cotxe elèctric?

D'aquí a poc més d'un any, a casa haurem de prendre una decisió important: què fem amb el cotxe que tenim actualment? El consens familiar, si més no, és clar en una cosa: el canviarem. També coincidim que el nou vehicle hauria de ser una mica més gran i amb més capacitat de maleter. On no ens posem gens d'acord és en la qüestió clau: ha de ser de combustió, híbrid o elèctric?

Ara mateix, pràcticament l'únic defensor del cotxe 100% elèctric soc jo. I no ho tinc fàcil. Arguments com la manca de punts de càrrega, les limitacions reals de l’autonomia, sobretot quan es fan trajectes llargs (a Madrid, per exemple...), o els vídeos virals de bateries que exploten o s’incendien em fan trontollar un argumentari que, sobre el paper, semblava sòlid i convincent.

Per si no n’hi hagués prou, darrerament ha aparegut un nou element que complica encara més el debat. Europa sembla disposada a fer marxa enrere i permetre la venda de vehicles de combustió més enllà del 2035, fruit, sobretot, de la pressió del sector de l'automòbil. Una decisió que, si s'acaba confirmant, suposa un impuls clar per als vehicles de combustió i els híbrids, i un fre evident als cotxes elèctrics, que fins ara semblaven destinats a imposar-se, si més no imperatiu legal més que no pas per convicció col·lectiva, a partir d'aquella data.

Aquesta pilotada endavant envia, penso jo, un missatge ambigu en relació amb la reducció de les emissions, vinculada a l'electrificació del parc automobilístic: si ni tan sols Europa té clar cap on va, com se suposa que els consumidors hem de fer una aposta ferma i tranquil·la per una tecnologia que encara genera tants dubtes? La sensació és que el relat de la transició energètica en l'àmbit de la mobilitat grinyola, o si més no té moltes resistències (potser tantes com dubtes), i que el fre no el posa només el mercat i la indústria, sinó també la política, que segurament tampoc està fent com caldria els seus deures.

Encara queda temps per prendre la decisió definitiva, però avui, ara mateix, la impressió és que, molt probablement, ens quedarem a mig camí. Ni combustió pura ni elèctric del tot: avui la decisió de més consens seria un vehicle híbrid. Una mena de solució intermèdia que, al capdavall, no deixa de ser un vehicle de combustió vestit amb pell d’elèctric. Una decisió sobretot pragmàtica, potser, però també el reflex d'un futur que semblava que havia de ser clar i que la realitat el fa, de moment, inabastable.

La saviesa ancestral de la Teresa

Hi ha persones que, quan moren, amb elles es mor quelcom més que la seva vida, la seva existència: també es mor, en part, el seu coneixement, un coneixement que, per més que el tinguem escrit col·lectivament, individualment es transmet sobretot per via oral i per proximitat, a través de la convivència. Hi pensava dies enrere, arran de la mort de la Teresa, la mare de la meva tia Maria, de Cantallops. 

La Teresa era una dona sàvia; tenia una saviesa curulla de coneixements, d'aquells que cada vegada abunden menys, coneixements arrelats a la terra i als seus fruits, coneixements forjats i transmesos amb estima i, per moments, duresa, coneixements d'un món que a poc a poc s'apaivaga, en aquesta nostra societat cada vegada més urbana, i en aquest món rural cada vegada més industrialitzat.

Les seves netes, en representació de la família, d'alguna manera en parlaven, de la seva saviesa, l'altre dia a la cerimònia de comiat, quan recordaven els formatges i recuits que feia, les truites de patata o els guisats; també quan parlaven de les plantes que recol·lectava, i de la seva prodigiosa memòria, un pou de coneixement que abastava més anys dels que tenia, ja que era depositària de la memòria dels seus pares i avantpassats...

Avui dia, en aquesta societat líquida, també és líquida la nostra memòria, i volàtils i vaporosos els nostres coneixements. Sincerament, escoltant a la Teresa, com m'havia passat també escoltant a la meva àvia Juanita, més d'una vegada em sentia com un autèntic ignorant...

Els seus coneixements eren petris, sòlids com ho era, també, la seva capacitat de treball. Amb la Teresa, a banda de taula i menges, també havíem compartit estones de treball a l'olivar, i fins que la salut la va acompanyar, més enllà dels noranta-dos anys, sempre la veies collint olives, repassant per allà on havíem passat, sense deixar-ne cap per perduda, amb una constància i resistència admirables.

La duresa de la seva vida, ja des de la seva infància, vivint a muntanya i a pagès, la va enfortir en saviesa, coneixement i resistència; i sota la robustesa del seu cos, bategava amb força un cor generós, amb una gran capacitat d'estimar i de fer-se estimar, naturalment per la família, i també pels qui al llarg dels seus noranta-cinc anys la vam conèixer i tractar. 

El dia del seu enterrament, escoltant les sinceres i encertades paraules de les seves netes, pensava que aquell dia no només ens acomiadàvem d'una persona molt estimada, sinó també d'una part d’aquesta saviesa ancestral que ella encarnava.

DEP, Teresa.

Així comença... "Difamació"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Difamació" (Club Editor, 2025), d'Eva Piquer, que no deixa indiferent a ningú que l'hagi llegit i, fins i tot, a ningú que no l'hagi llegit, ja que d'una manera més o menys implícita, és d'aquells llibres que generen adhesió o animadversió cap a l'escriptora difamada, o cap a l'articulista difamador.

El llibre, petit i breu, i alhora potent, és un assaig en el qual l'autora relata la difamació patida en primera persona al llarg d'anys, i reflexiona com la difamació pot arribar a afectar profundament la vida d’una persona, també la seva reputació, no només per la difamació en si, també per la dimensió, avui dia, de la propagació impune de mentides i desqualificacions injustes a través de les xarxes socials.

El llibre serveix també per a la reflexió personal: qui estigui lliure de difamar (segons el diccionari, "dir mal (d’algú) cercant de fer mal al seu bon nom, a la seva reputació"), que llenci la primera pedra!

"Difamació" és un llibre que comença així:

Els meus vint-i-tres anys i jo som a Nova York, on hem vingut a mirar-nos el món conegut des de fora, a treballar com a corresponsals i a perdre'ns per llibreries de nou i de vell. A la Strand del carrer 12 amb Broadway m'encanto amb exemplars antics de la revista Time i em deixo atrapar per un article sobre l'art de fer i mantenir enemics. L'autor sosté que un enemic és un tresor a preservar perquè és l'única persona que sempre pensa en tu: quan no t'ataca en públic, t'ataca en privat.

Un enemic pot sorgir del no-res i per no res, llegeixo. I només tens dos camins: o l'ignores o el mates. O fas com si no hi fos o l'esborres literalment del mapa. Però ha de ser un crim perfecte: l'enemic no pot veure que tu n'ets l'assassí, o morirà feliç perquè haurà aconseguit l'objectiu d'amargar-te l'existència.

Soc massa jove per tenir enemics. És més: el primer enemic que tindré mai és ara mateix tan bon amic meu que d'aquí a uns mesos vindrà a passar dues setmanes al piset minúscul del carrer 60 que ens han permès llogar a mitges amb un altre català malgrat no tenir nòmina.

Atzucac o polvorí…

 "Carreró o camí que no té sortida." Aquesta és la definició del diccionari de la paraula atzucac, i aquesta és la situació que, avui en dia, té la porteria del Girona FC. Més que una paradoxa, la situació de la porteria del Girona FC sembla una maledicció.

El porter titular està en hores baixes; després d'un nefast inici de temporada amb errades clamoroses que van costar punts, semblava haver recuperat el seu gran nivell amb aturades de mèrit, d'aquelles que fan guanyar o salvar punts, en els darrers partits, fins que a la darrera jornada van tornar les errades clamoroses...

El teòric porter suplent, el que li podria disputar el lloc, està en una mena de "mira'm i no em toquis", ja que, fitxat a darrera hora a l'inici de temporada i sense haver disputat cap minut amb el Girona FC en partit oficial, vol mantenir aquesta condició per poder marxar en el mercat d'hivern; si juga ni que sigui un instant, la possibilitat de marxar del club per buscar minuts se li esvairia.

El tercer porter, titular fa unes temporades i suplent les anteriors, està lesionat i, per tant, no ha pogut ser una solució provisional, i el quart porter, jove i del planter gironí, està massa verd, encara, com va mostrar en l'oportunitat que va tenir, segurament precipitada per les circumstàncies...

És evident que aquesta situació amaga una realitat que s'intueix, més que no es manifesta des del club, i és que el fitxatge del teòric porter suplent, amb possibilitats de ser titular, va ser més una oportunitat de mercat, i per tant de la direcció esportiva, que no una aposta de l'entrenador, ja que si no l'hauria fet jugar, i potser consolidar com a titular, fa unes quantes jornades...

Ara l'entrenador del Girona FC només pot confiar a cegues en el porter titular, en hores baixes, i esperar que el mercat d'hivern li porti un altre porter suplent, amb possibilitats de disputar-li el lloc...

"Lloc o edifici convenientment disposat per a guardar-hi pólvora i altres explosius". Aquesta és la definició del diccionari de la paraula polvorí, i aquesta és la situació en què ens pensàvem que es convertiria la porteria del Barça aquesta temporada, amb el fitxatge del fins ara porter de l'Espanyol, que s'ha convertit, per voluntat de l'entrenador, en titular indiscutible; i de fet, per l'entrenador, el porter fins a la temporada passada titular indiscutible, ja recuperat de la lesió, sembla que passarà a ser el tercer porter, per darrere del porter  suplent, el popular porter fumador...

La gestió de les porteries, en els equips de futbol, és una d'aquelles carpetes sensibles i complexes perquè, per la seva especialització, les peces són més limitades, també les oportunitats de jugar. Mesos enrere semblava que la porteria del Barça seria un polvorí, i ara més aviat sembla una bassa d'oli; pel que fa a la del Girona FC, confio que més aviat que tard trobi una sortida de garanties que li permeti deixar enrere l'atzucac...

Una portada de traca i mocador!

 La portada del número 122 de la revista Parlem de Sarrià m'encanta! M'agrada per seva la composició, per l'enquadrament i la llum, i també m'agrada pel que representa, pel moment precís que descriu: l'esclat d'eufòria del final del pregó de la darrera Festa Major de Sarrià de Ter!

Reconec que, més enllà del mèrit de la fotografia, feta per Josep Brugada Gutiérrez-Ravé a peu de carrer, sota la balconada de l'ajuntament, de capturar aquest instant, la imatge em transporta als nervis, l'alegria i l'honor d'haver participat en aquell pregó col·lectiu que vam fer l'Associació Cultural Ona Sarrià.

Mentre preparàvem el pregó, més enllà de pensar el missatge, el què volíem dir, també vam pensar en com ho volíem dir, i aquí de seguida vam coincidir a convertir el balcó de l'Ajuntament de Sarrià de Ter en un estudi de ràdio, fent un pregó radiofònic; i de la colla hi ha qui va anar més enllà i va proposar fer esclatar un petit castell de focs al final del pregó, i segurament aquest detall, més enllà del que vam dir i de com ho vam dir, va ser el que més impacte va causar en el públic, que va reaccionar fent un gran "oooooooh!"

Va ser una magnífica coda del pregó, la guinda del pastís, va ser, literalment, la traca final d'un moment emocionant que la fotografia de la portada va saber recollir, i que fa que encara ressoni, traca i emocions, quan la miro.

Una magnífica portada per una magnífica revista, que fareu bé de fullejar i, per descomptat, de llegir!

Així comença... "Mi hermano persigue dinosaurios"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Mi hermano persigue dinosaurios" (Nube de tinta, 2017), del jove escriptor italià Giacomo Mazzariol, una novel·la autobiogràfica divertida i emotiva en què l’autor explica la seva relació amb el seu germà petit, en Giovanni, que té síndrome de Down.

Per bé que la síndrome de Down té el seu propi dia mundial, el 21 de març, m'ha semblat oportú recordar aquest llibre amb motiu del Dia internacional de les persones amb discapacitat, que se celebra cada 3 de desembre.

"Mi hermano persigue dinosaurios" és un llibre que comença així:

En fin, esta es la historia de Giovanni.

Giovanni, que va a comprar un helado.

-¿Cono o vasito?

-¡Cono!

-Pero si el cono no te gusta.

-¡Qué más da! Tampoco me gusta el vasito.

Giovanni, que a sus trece años tiene una sonrisa más ancha que sus gafas. Que le roba el sombrero a un vagabundo y se va corriendo; que adora a los dinosaurios y el rojo; que va al cine con una amiga, vuelve a casa y anuncia: «Me he casado». Giovanni, que baila en medio de la plaza, solo, al ritmo de la música de un artista callejero, y los transeúntes, uno tras otro, se sueltan y empiezan a imitarlo: Giovanni es un tipo que hace bailar plazas enteras. Giovanni, para quien el tiempo siempre son veinte minutos, nunca más de veinte minutos: si alguien se va de vacaciones durante un mes, se ha ausentado veinte minutos. Giovanni, que sabe ser agotador, extenuante, que cada día sale al jardín y les lleva una flor a sus hermanas. Y si es invierno y no encuentra la flor, solo les lleva hojas secas.

Giovanni es mi hermano. Y esta también es mi historia. Yo tengo diecinueve años, me llamo Giacomo.

Amigurumis. Entrevista a Fina Suñer Soler

Amigurumis. Reconec que és una paraula que, abans d'aquesta entrevista, no coneixia i, si l'havia escoltat mai, no me'n recordava. Sí que n'havia vist, d'amigurumis, tot i que no sabia com es deien fins que, en aquesta entrevista, la Fina Suñer Soler, que en fa com a afició, me'n va parlar amb passió.

Cercant-ne l'origen, la paraula és la combinació dels termes japonesos "ami" (teixir amb ganxet o mitja) i "nuigurumi" (nino de peluix), i el resultat són aquestes figures petites i simpàtiques, de colors vius, fetes amb ganxet.

Amb la Fina vam parlar dels amigurumis que fa i que té a casa, i també vam parlar de cosir i de les seves màquines de cosir, de les dues que té, una d'elles centenària!

De tot això i molt més en vam parlar mesos enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

El català, és cosa de pocs!

 "El català, cosa de tots". Aquest era el lema d'una campanya institucional de la Generalitat de Catalunya de principis dels anys vuitanta del segle passat, protagonitzada per La Norma. Aquesta era la campanya i la voluntat era estendre'n l'ús i normalitzar el català com a llengua d'ús habitual, especialment entre la població immigrant. 

Dècades després pensava que l'única esmena que caldria fer al lema d'aquesta campanya ("El català, cosa de tots") seria per la seva manca d'inclusió del llenguatge en clau de gènere, per aquest "tots", però em sembla que, veient el detall territorial de les dades de la darrera Enquesta d'usos lingüístics de la població, difoses la setmana passada, la qüestió de gènere no sembla que sigui el problema principal. I si la voluntat d'aleshores era que el català fos cosa de tots i de totes, de tothom o de tot ser, la realitat, avui dia, és que el català és cosa de pocs, de pocs i de poques, de cada vegada menys població de Catalunya.

Les dades recents mostren una pèrdua clara de l'ús del català com a llengua habitual, sobretot a les zones urbanes i metropolitanes, on la presència del català ha anat retrocedint. La fractura lingüística territorial cada vegada es fa més evident: mentre que en alguns àmbits rurals el català continua sent majoritari, als grans nuclis urbans retrocedeix de manera sostinguda, fins i tot a Girona! I aquí hi ha un factor global que, a més a més, ens juga en contra: la tendència, a escala planetària, d'una concentració més gran de la població a les ciutats, just allà on, en el nostre territori, el català és menys present i més difícil de fer prevaldre.

Els canvis demogràfics de les darreres dècades, naturalment, també tenen un pes important i representen tot un repte, a risc de caure en discursos extremistes discriminatoris. En molts barris, també en molts patis d'escola, el castellà funciona com a llengua habitual i, si el català no apareix amb naturalitat en  aquests espais socials, educatius o comunitaris, és difícil que s'hi arreli.

La politització del debat lingüístic tampoc no ajuda, i quan una llengua és percebuda com un símbol ideològic abans que com un patrimoni compartit, pot generar més refracció que atracció, esdevenint menys permeable. L'ús de la llengua com un separador entre "l'ells" i el "nosaltres", i no com un aglutinador, genera prejudicis i barreres cada vegada més difícils de superar.

El català, doncs, va perdent terreny, alhora que necessita fer grans esforços per fer-se veure en els grans productes de consum, com la música i el cinema, i sobretot les xarxes socials, fent que cada vegada tinguem més infants i joves que creixen i se socialitzen en entorns físics (patis d'escola, carrer, etc.) i digitals (xarxes socials, música, cinema, etc.) amb poca presència del català.

Preocupen aquestes dades, preocupa aquest retrocés de l'ús habitual del català a Catalunya, i sobretot preocupa que aquest senyal d'alarma, aquest SOS del català, no sigui percebut com a això, com un senyal, sinó que condueixi a la resignació...

Així comença... "Atrapada en el espejo"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, tot i publicar-se fa 18 anys, segueix essent, malauradament, d'actualitat...

"Atrapada en el espejo" (El Aleph Editores, 2007), de Gemma Lienas, explica la història de la Laura, una noia que queda atrapada en una relació de parella marcada pel control i la manipulació, a través de la veu de la Gina, la seva millor amiga, que a partir de la sobtada mort de la Laura, fa una relectura de la seva vida per intentar entendre les causes de la seva mort.

El llibre, tota una referència de la lluita contra la violència masclista, ens ajuda a entendre com aquesta s'emmascara sota l'aparença de l'amor, i entendre la dificultat de detectar-la i fer-la aflorar, i per això quasi vint anys després de la seva publicació, segueix essent una eina de sensibilització per a la lluita i erradicació de les violències contra les dones.

"Atrapada en el espejo" és un llibre que comença així:

Laura ha muerto.

La noticia me llegó inesperadamente, mediante un mensaje grabado por Ana, su madre, en el contestador de mi móvil. Aquella información tan breve me penetró en el cerebro como si me hubieran clavado un punzón con fuerza.

Maldije a Ana hasta el tuétano. Laura ha muerto. Así, con una frase de tres palabras y nada más.

Una frase que me había dejado una taquicardia vertiginosa en las venas del cuello y la garganta agarrotada alrededor de un grito silencioso.

Exonerar el president Pujol

Compassió. Diria que el que em provoca la visió, avui dia, del president Pujol és, sobretot, compassió; una compassió que tendeix a transformar-se en tristesa veient les imatges del president Pujol connectat telemàticament, des de casa seva, a la sala del tribunal que el jutja, a ell i a la seva família. La fragilitat d’una persona de 95 anys, amb problemes de salut evidents, no encaixa amb la complexitat, també la duresa, d’un procediment judicial que, en aquest cas, sembla oblidar la condició humana.

No nego la necessitat del judici, tampoc el dret que tenim que s'esclareixin els fets (essent conscients que la veritat judicial no sempre coincideix amb la veritat real, si és que hi ha una veritat), i que si els fets són delictius, se'n derivin conseqüències; però em sembla excessiu que el president Pujol, en el seu estat, participi d'aquest judici. I més quan és innegable que ell ja va pagar un preu (i que cadascú valori si suficient o no) amb la seva confessió voluntària de fa onze anys, eixamplant les seves ombres, afectant la seva reputació i acceptant un càstig moral que cap sentència , ara, podria amplificar.

Insistir avui en una condemna penal efectiva per al president Pujol, fins i tot fer-lo participar en el judici, sembla, més que una exigència de justícia, un acte d'insistència que no té en compte les seves circumstàncies personals físiques i cognitives. No ho trobo just; sí que hauria estat just fa onze anys, quan va confessar, no ara...

La justícia, per ser-ho de debò, també hauria de mesurar els límits evidents que imposen, en les persones, l'edat i la salut, i em sembla que el president Pujol, en aquest moment de la seva vida, ja no hauria d'estar per judicis, ni tan sols per aquest que el jutja. 

Exonerar el president Pujol no seria, penso jo, un acte d'impunitat ni de banalització dels fets, sinó un simple acte de compassió, ja que és evident que avui la seva figura desprèn més vulnerabilitat que poder. Avui dia, mes que un càstig, el president Pujol mereix, penso i sento jo, la nostra compassió...

El del "culo blanco"

L'inici de la cançó el recordo bé i, fins i tot, l'havia cantat de petit:

"Franco, Franco,
Que tiene el culo blanco
porque su mujer
lo lava con Ariel."

La cançó seguia amb la reina Sofía, però les següents estrofes, si les havia cantat, ja no les recordo, més enllà del fet que contenien insults com "zopenco". La primera estrofa l'havia cantat de petit segurament sense acabar de ser conscient qui era i què representava, aquest Franco, a banda del senyor que, sobretot, apareixia en les monedes "por la gracia de Dios".

Aquesta cançó burlesca, que s'entonava amb la música de l'instrumental himne espanyol, ens feia gràcia per això del "culo blanco" i la referència, aquesta sí coneguda i reconeguda, del detergent Ariel, que a casa el teníem, com el "Colón", en pols en format tambor...

Això que la seva dona blanquegés el cul de Franco em feia molta gràcia, quan era petit; que avui se'l blanquegi tot ell, ell com a dictador i el que va representar, ja no me'n fa tanta i menys veient alguna de les dades del darrer baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), que ha preguntat, amb motiu del 50è aniversari de la mort del dictador, sobre el franquisme.

Preocupa que avui, cinquanta anys després de la mort de Franco (que no del franquisme, és evident), més del 21% de les persones que van respondre l'enquesta considerin que els anys de la dictadura van ser bons o molt bons. Naturalment, podem valorar positivament que més del 65% considerin que els anys de la dictadura van ser molt dolents o dolents, però aquest més del 21% és, per al meu gust, i per a la qualitat democràtica de les nostres institucions, preocupant.

I més si veiem que la franja d'edat que creix més de partidaris d'una dictadura és la dels joves de 18 a 24 anys (nous votants), mentre baixa entre els que tenen més de 65 anys, quelcom aparentment comprensible, per una simple qüestió vital. De fet, des de 1985, quan es va començar a recollir aquesta dada, no hi havia hagut mai tants joves com ara que es mostrin partidaris d'una dictadura (13,5% el  2024, 7,2% el 1985), amb pics de fins al 10,9% el 1986 o del 9% el 2013, o baixades de fins al 2,4% el 2008 o del 5,1% el 2017. 

És significatiu, i alhora alarmant per la tendència que es dibuixa, l'increment dels darrers anys,  de més de 8 punts entre el 2017 i el 2024 de joves partidaris de la dictadura, fenomen que  segurament s'explica per la irrupció i consolidació de Vox, amb un discurs que no només no critica ni condemna obertament el franquisme (més aviat l'abraça), sinó que també qüestions i s'enfronta amb el feminisme, generant una preocupant adhesió, especialment, entre els nois joves.

Així doncs, mentre que entre les persones més grans la dictadura mai havia tingut un suport tan baix (el 4,2% el 2024, el 15% el 1985), entre les persones joves no havia tingut mai un suport tan alt. El franquisme, doncs, avui no resisteix, perviu oi creix pels nostàlgics que el van viure, sinó per l'entusiasme (i esperança?) que desperta entre els joves, especialment nois joves, amb la seva versió blanquejada a base de tòpics i relativitzacions...

El problema no és només que el franquisme hagi sobreviscut incrustat a la democràcia en algunes institucions (com la justícia, l'exèrcit, l'església i alguns partits polítics), el problema també és que la seva proposta actualitzada, exemplificada avui sobretot a través de Vox (i l'ala Ayuso del Partit Popular), tingui cada vegada més acceptació, especialment entre els joves.

El del "culo blanco" va morir fa cinquanta anys, no abans sense deixar-ho tot, com ell mateix va dir en més d'una ocasió, "atado y bien atado".

Així comença... ¡Arriba el campo!

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que no parla tant de com va finalitzar el franquisme (ara que fa 50 anys que va morir el dictador Francisco Franco, que no morir el franquisme...) sinó com es va consolidar, també a casa nostra.

El llibre ¡Arriba el campo! (Diputació de Girona, 2001), de Jordi Font i Agulló, ens ajuda a observar el franquisme des del món rural, mostrant-nos com pagesos i petits propietaris van viure i assumir la dictadura entre la por, la resignació i, naturalment en alguns casos, l'acceptació. El llibre ens convida a reflexionar sobre com el règim va arrelar en el dia a dia de la gent, de la nostra gent, i com aquest passat encara pesa en la memòria col·lectiva.

¡Arriba el campo! és un llibre que, en el seu pròleg, escrit pel professor d'història contemporània Pere Ysàs, comença així:

PRÒLEG

Fa poques setmanes, la commemoració del vint-i-cinquè aniversari de la mort de Franco va propiciar que es manifestés un notable interès públic per la dictadura i per la seva desaparició. Algunes veus van fer notar de nou la desmemòria pública sobre el règim franquista -o la persistència de determinada memòria laudatòria perceptible encara en carrers i places de moltes ciutats espanyoles, àdhuc monuments, dedicats a personatges destacats del franquisme i es va al·ludir, per enèsima vegada, al denominat "pacte de silenci" materialitzat suposadament durant la transició de la dictadura a la democràcia.

És evident que en el camí de la dictadura a la democràcia la majoria de forces polítiques, i bona part de la societat espanyola, van optar per no passar comptes amb la dictadura i concentrar-se en la construcció del règim democràtic; opció segurament inevitable ateses les condicions en què va fer-se el canvi polític per exemple, amb unes Forces Armades obertament hostils a la democràcia, però amb efectes polítics profundament desiguals i, en definitiva, perversos: així quedaven en un mes que discret segon pla tant les complicitats amb la dictadura d'uns com el compromís antifranquista d'altres. Amb tot, la renúncia a una impossible exigència de responsabilitats no havia de comportar necessàriament altres fenòmens, com per exemple l'oblit de la memòria de l'antifranquisme, tot i que per a molts no fos especialment favorable o còmoda.

Però si en la vida política i en l'opinió pública el franquisme ha estat efectivament obviat o mistificades continuen utilitzant formulacions com "règim anterior" o "anterior cap de l'Estat" per referir-se a la dictadura i al dictador-, la historiografia s'ha ocupat a bastament de l'estudi del règim franquista i de la societat durant els gairebé quaranta anys de la seva existència, fins al punt que avui és un dels temes de més interès per als contemporaneïstes. Aquest excel·lent llibre de Jordi Font i Agulló, fruit d'una llarga i laboriosa recerca, és una mostra de la millor investigació que avui s'està desenvolupant a Catalunya i a Espanya sobre el règim i sobre l'època franquistes, una investigació feta amb el màxim rigor, amb bases molt sòlides de caràcter documental i testimonial, i amb la consulta d'una àmplia bibliografia internacional per introduir una essencial dimensió comparativa que, a més, aporta nova llum sobre molts problemes.

L'estudi de Jordi Font s'ocupa d'una qüestió cabdal, com és la relativa a les actituds polítiques envers la dictadura, i ho fa a partir d'un espai i d'un temps delimitats -les comarques empordaneses entre 1939 i 1959- per poder procedir a una anàlisi exhaustiva, microscòpica, com afirma l'autor. Qüestió cabdal per entendre el règim i l'època franquista, però també cabdal per analitzar la memòria i la desmemòria actuals.

Els ous de Rubiales

Sembla que la vida de Luis Rubiales es redueix, fins i tot defineix, per moments a una simple qüestió d'ous; quan no se'ls toca ostensiblement, se'n serveix i amb un parell fa un petó no consentit a una jugadora o, si no, com l'altre dia, li'n llencen un parell, en aquest cas, de gallina...

Luis Rubiales ha tornat a ser notícia, amb uns ous com a protagonistes. En una presentació del seu llibre  (Matar a Rubiales), en el que intenta reescriure el relat (victimista?) del petó no consentit a Jenni Hermoso, es va trobar de sobte esquivant un parell d’ous, llançats, vam saber-ho després, pel seu oncle. Sí, pel seu propi oncle, de qui el mateix Luis Rubiales va dir que no està gaire bé del cap... L'escena, tant grotesca com simbòlica, va acabar amb Rubiales abraonant-s’hi instintivament, després d'intentar esquivar els ous, com si l'impuls fos més fort que la dignitat. A Rubiales el van aturar, mentre se'n diuen el seu oncle, que marxava insultant-lo...

L'incident, cal reconèixer, té força narrativa: la nova essència del mascle ibèric, que petoneja jugadores i es toca els ous sense pudor, rep un parell d'ous d'un familiar a la presentació del llibre que representa, per ell, el descàrrec (no fa pinta que de reparació) de la seva conducta vergonyosa. És impossible només veure una vegada l'escena, són tants els matisos que conté; i més si hi sumem les seves declaracions posteriors, en les que venia a dir que si no l'aturen, segurament ara estaria detingut i pendent de judici, qui sap si per haver rebentat els ous del seu oncle...

Els ous que li va llançar el seu oncle no només li van tacar la camisa, sobretot li van tacar l'orgull i aquesta façana d’arrogància ("No dimitiré!") i d'autojustificació que ha intentat mantenir des del mundial, presentant-se com una víctima del feminisme. Més que quins ous, li diria "quins pebrots!"

Repensem Girona, regenerem el Pont Major

Les ciutats són ecosistemes vius, espais on conviuen persones, activitats, natura i infraestructures que es relacionen constantment i es transformen amb el temps. Les ciutats no són simples escenaris de la nostra vida, com en la pel·lícula "El show de Truman", on simplement passen coses aparentment inconnexes i aleatòries, fruit del lliure albir, sinó que són organismes complexos que canvien, evolucionen i es transformen constantment. 

Prenc consciència de tot això, sobretot, quan miro fotografies antigues, per exemple de Girona, i m'adono de com s'ha anat transformant la ciutat, els carrers, els edificis, els negocis, els cursos dels rius o les zones verdes, en definitiva, el paisatge urbà; un paisatge urbà que, inevitablement, també inclou les persones... Aquesta transformació, amb espais que evolucionen, d'altres que desapareixen i d'altres que apareixen de bell nou, és un moviment continu, a vegades lent i d'altres més accelerat, propi de qualsevol ecosistema en evolució.

Interpretar la ciutat com un ecosistema ens ajuda, segurament, a entendre les interdependències que s'hi produeixen i que, en definitiva, la sostenen. Un ecosistema en què els barris actuen com a hàbitats amb dinàmiques pròpies, les entitats i organitzacions (socials, culturals, esportives, educatives, veïnals...) són espècies clau que generen cohesió, les polítiques públiques funcionen com a mecanismes de regulació i les persones són la biodiversitat que dona vida a tot el conjunt. Quan prenem consciència d’aquesta xarxa, d'aquesta interdependència entre tots els elements que formen part d'aquest ecosistema, podem interpretar-la i intervenir-hi, a priori, de manera més responsable i transformadora.

Aquesta és la voluntat, entenc, de les 2es les jornades Repensem Girona, que es faran aquesta setmana, en les que ens conviden a observar la ciutat amb una visió sistèmica, identificant necessitats, desequilibris i potencialitats, tot reconeixent que els canvis urbans són fruit (o haurien de ser-ho) de decisions i projectes compartits. La Girona d'avui no és més que la suma de moltes "Girona" pensada i repensada al llarg del temps, pensada i repensada al llarg de tants anys com anys té la ciutat.

Una part de la jornada es farà al barri de Pont Major, amb una passejada pel barri i un debat sobre la regeneració dels barris, una tria del tot conscient i intencionada, no en va és el barri que l'Ajuntament de Girona ha triat per a plantejar un projecte que s'ha presentat a la convocatòria del Pla de Barris, una oportunitat que, a banda d'històrica, pot representar un impuls per a la seva transformació en clau urbanística, de sostenibilitat i de cohesió sociocomunitària.

Entenent el barri com una peça essencial de l'ecosistema de la ciutat, tota acció que permeti activar un procés de regeneració al Pont Major anirà més enllà del mateix barri, contribuint també a la millora de l'ecosistema de què forma part, és a dir de la ciutat de Girona. 

Així comença... "Abolició"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Abolició. Polítiques, pràctiques, promeses" (Tigre de Paper i ICIP, 2025), d'Angela Y. Davis, amb traducció de Lola Fígols Fornell, que ha estat el primer dels tres llibres del Club de Lectura de Pau i Drets Humans d'aquest curs, un llibre tant interessant (i necessari) com dens. Reconec que és un llibre que m'ha costat llegir, no és d'aquells que t'empasses d'una glopada!

El llibre és un recull ordenat de diferents articles de l'autora en els que defensa que les presons no són una solució justa ni efectiva, sinó una herència de l’esclavitud i una arma de control social. Davis proposa entendre l'abolició no com, necessàriament, una acció immediata, sinó com un projecte col·lectiu de transformació d'un futur que faci les presons innecessàries, entenent que la seguretat no s'assoleix amb més càstig, sinó amb educació, salut, habitatge i comunitat.

"Abolició. Polítiques, pràctiques, promeses" és un llibre que comença així:

PRÒLEG

Aquests escrits al voltant de la presó, el complex industrial penitenciari i l'abolició de tots dos constitueixen un esforç col·lectiu i, tenint en compte la seva relació amb les pràctiques en desenvolupament del moviment, també provisional per comprendre uns processos responsables de certes formes contínues i sistemàtiques de destrucció en la nostra societat. Tot i haver demostrat una vegada i una altra la seva incapacitat a l'hora d'actuar com a garant de la seguretat pública i com a lloc de rehabilitació de les persones empresonades, la institució de la presó sempre ha promogut la pròpia continuïtat.

Per bé que aquests assaigs van ser escrits en un moment històric molt diferent de l'actual, espero que les idees que hi expresso puguin tenir algun valor contemporani. Més concretament, espero que aquests escrits ajudin els participants i acadèmics-activistes del moviment a apreciar el fet que, tot i que no hi ha una correlació directa entre els canvis que intentem generar a través de les pràctiques dels moviments radicals i les seves conseqüències en la realitat, aquestes conseqüències tenen el potencial de marcar una gran diferència i de revelar canvis que, d'altra manera, potser no hauríem sabut mai que necessitàvem. Tots els assaigs d'aquesta col·lecció reflecteixen unes idees i pràctiques col·laboratives, i, encara que sigui jo qui figura com a autora de la majoria d'aquests escrits, no pretenc de cap manera atribuir-me la responsabilitat exclusiva de les idees que exploren.

Avui, els torno a examinar per comprendre els avenços (i retrocessos) històrics, intel·lectuals i pràctics que van possibilitar. És amb aquest objectiu que els poso a disposició d'un públic més ampli.

De qui és la veritat?

Segurament, de veritat, tu tens la teva i jo la meva; veritats construïdes, les nostres i les de tothom, a partir de les creences, experiències i percepcions de cadascú de nosaltres. És clar que també existeix una veritat que segurament no és ni teva ni meva, sinó que és col·lectiva, fonamentada a partir del coneixement científic i de dades indiscutibles, i precisament aquesta veritat és cada vegada més qüestionada, obrint la porta a falsedats, mentides i lectures esbiaixades de la realitat que passen com a noves veritats absolutes. No és un fenomen, nou, ja fa anys que vivim en l'era de la postveritat, temps on les emocions i les percepcions (també les intencions) pesen més que els fets, i on la sospita ha substituït, sovint, la confiança. El fenomen nou és que aquest qüestionament de la veritat té cada vegada més adeptes...

Aquests darrers dies aquest fenomen se'ns ha fet, de nou, evident, a través de l'enquesta sobre postveritat i teories conspiratives 2025, publicada pel Centre d'Estudis d'Opinió, que retrata aquest clima creixent de desconfiança. L'estudi mostra que bona part de la població catalana creu que els governs amaguen informació, que els científics manipulen dades o que un petit grup d'elits pren les decisions globals. Aquesta percepció de manipulació institucional alimenta el terreny fèrtil de les conspiracions, un terreny on la lògica cedeix davant la percepció interessada de la realitat (la batalla dels relats) i la desinformació, farcida de notícies falses, es disfressa de pensament crític.

Un dels exemples més clars, que entre d'altres recull l'estudi del CEO, és la coneguda teoria del "gran reemplaçament", segons la qual s'assegura que els països europeus afavoreixen la immigració, especialment d'origen musulmà, per substituir la població europea autòctona. Segons el CEO, un 62% dels catalans considera aquesta afirmació falsa, però un 15% li dona algun grau de credibilitat, i un 16% no sap què pensar. 

En altres paraules: tres de cada deu persones no descarten del tot que algunes institucions promouen aquest reemplaçament, facilitant la immigració a partir de polítiques d'acollida. S'entén que, entre altres interessos i motius, rere aquest pensament hi ha la voluntat, especialment de l'extrema dreta, de la transmissió del temor (quan no el perill) per la pèrdua d'identitat i del canvi social i cultural, encenent el malestar per la vinguda de persones immigrades i proposant, alhora solucions senzilles (que se'n tornin a casa seva) a realitats complexes (si venen és, entre altres coses, per a treballar en les feines que "els autòctons" no volem fer).

Sigui com sigui, la realitat és que avui dia aquest relat alternatiu, per extravagant i esperpèntic que sigui o sembli, troba espai per arrelar i per créixer. Al capdavall, la postveritat també s'alimenta de la desconfiança i de la por, i de la sensació que cadascú té la seva veritat i té la necessitat que s'imposi.

Bigoti de novembre

Si féssim un cop d'ull a l'àlbum de fotos de la meva família és altament probable que, d'uns anys ençà, durant alguns dies del mes de novembre de cada any en algunes fotos hi aparegui amb bigoti; tot i que no és època de Carnaval, el cert és que quan em veig a les fotos, quan em miro al mirall els dies que convisc amb el bigoti, em sento una mica disfressat, com si portés un bigoti d'aquells postissos, com si aquest jo amb bigoti, no acabés de ser jo.

Potser és per això que, diria que mai, he aguantat cap mes de novembre sencer amb el bigoti, i al cap d'uns dies, dues setmanes a tot estirar, me l'acabo afaitant.

Això de deixar-me (només) el bigoti no és un joc, ni un estirabot, sinó un intent de ser partícip del "Movember", una campanya de sensibilització al voltant del càncer de pròstata. La campanya, dirigida als homes, ens convida, entre altres accions, a deixar-nos bigoti durant el mes de novembre, i això és el que jo faig d'entre totes les opcions (fer un donatiu, organitzar algun esdeveniment, etc.).

Les dades diuen que el de pròstata és el càncer més comú entre els homes, i tot i la seva alta incidència (a Europa 154, casos per cada 100.000 homes/any), sol tenir un bon pronòstic, ja que la majoria de casos diagnosticats en fases inicials són curables o controlables a llarg termini, i per això la majoria dels pacients diagnosticats, quan es moren, no és a causa del càncer de pròstata. Com en tants altres càncers, doncs, la detecció precoç és clau.

Quan em miro al mirall i em veig ridícul, també quan veig com em mira la gent, com si tingués mosques a la cara!, penso en el motiu pel qual em deixo créixer el bigoti durant uns dies de novembre, però arriba un punt que guanya el fet de no reconèixer-me, i considerant que ja he fet, encara que sigui mínimament, un gest, l'elimino de nou de la cara, recuperant de nou el meu rostre.

Així comença... "Les llegendes del Pont"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, finalment, i feliçment, ja és una realitat!

Es tracta de "Les llegendes del Pont", una iniciativa de la Colla de la Gegantona del Pont, una comissió de l’AV Pont Major, que recupera tres llegendes populars del barri de Pont Major de Girona: 

• la llegenda de la Majordoma de la plaça de l’Om
• la llegenda d’en Cinto i la Maria (els gegants de Sarrià de Ter)
• la llegenda del Bou d’Or

Aquestes tres llegendes, reescrites per la mateixa colla, han estat il·lustrades per en Nuxu Perpinyà i adaptades en format de conte. Aquesta publicació vol valorar i donar forma a la memòria col·lectiva del barri, transmetent-la a la mainada i a les famílies del barri, de Girona i d'arreu del món, esdevenint un element més de la cultura popular.

La publicació del llibre ha estat possible gràcies a una campanya de micromecenatge a través de la plataforma Verkami, que ha permès recaptar 3.000 € gràcies a les 100 donacions de particulars i algunes entitats, assolint el 100 % del finançament necessari per editar el llibre. La resposta de veïns i veïnes del pont Major, de Girona i d'arreu, així com d'algunes entitats i equipaments ha estat molt positiva, amb aportacions que no només han permès fer realitat l’edició del conte, sinó que també han servit per enfortir els vincles entre la comunitat i donar visibilitat al projecte més enllà del barri.

La publicació de "Les llegendes del Pont" és, alhora, un exercici de memòria i de futur. La recuperació d’aquestes històries locals contribueix a reforçar l’imaginari col·lectiu del barri de Pont Major, ajudant a explicar qui som i d’on venim, preservant-les també per al futur. D'altra banda, que el llibre hagi estat possible gràcies a la contribució de la gent, és una mostra del compromís i la implicació d’un barri que sap mobilitzar-se, com ha demostrat en altres ocasions. 

"Les llegendes del Pont" és un llibre que comença així:

De sempre s'ha dit que, si les parets parlessin, ens explicarien històries que han passat: potser converses, anècdotes... qui sap si algun ensurt.

Imagineu les parets de les cases del carrer del Pont. Segur que guarden molts secrets i aventures de tothom qui hi ha passat al llarg dels segles: traginers, artesans, pagesos, mercaders... i tota una llarga llista d'oficis. També aquells que, per elecció o per desventura, hi han passat buscant una vida millor.

Les parets han vist pluja i sequera, i també coses amagades que encara ningú no ha trobat. Les llegendes que recull aquest llibret surten de les parets d'una de les cases: Cal Borrego.

"Y sólo tú"

No sé si Carlos Mazón li va cantar a cau d’orella "Y solo tú" a la periodista Maribel Vilaplana, al reservat del restaurant El Ventorro, mentre la DANA feia estralls i s’enduia vides a les comarques de l’Horta Sud, la Ribera Alta, la Foia de Bunyol i la Plana d’Utiel. Amb aquesta cançó l’any 2011 Mazón, com a  integrant del grup Marengo, va intentar representar Televisió Espanyola al festival d’Eurovisió.

No sé si el món de la música va perdre una gran veu, però sembla evident que el món de la política i el País Valencià no hi van guanyar gaire.

"Y sólo tú, y sólo yo
Sabemos todos los secretos del amor
Y sólo tú, y sólo yo
En nuestro mundo dulce, alegre y soñador"

No sé si de l’amor, però només ell i la periodista, i les parets del restaurant El Ventorro, coneixen els secrets d’aquella fatídica tarda del 29 d’octubre de 2024, els motius pels quals el president va desatendre les seves funcions i responsabilitats, en el seu món dolç, alegre i somiador. Al capdavall, tant és què fes, només importa perquè li va impedir fer allò que s’esperava d’ell, ser allà on havia de ser en aquelles terribles circumstàncies. El que feia té importància perquè ell mateix i la periodista ho han embolcallat de secrets, misteris, mentides i contradiccions.

"Na na na na na nada... es igual si tú no estás
Me siento con mi soledad en un rincón, ouo...
Na na na na nada... es igual si no estás tú"

No sé si ara que ha dimitit com a president, tot i que no ha plegat com a diputat mantenint així la xarxa de seguretat que li confereix la condició d’aforat, trobarà un racó per seure amb la seva soledat. No sé si personal, segurament sí política, ara que el Partit Popular l’ha fet descavalcar de la presidència, acorralat entre l’escridassada del Funeral d’Estat i la declaració de Maribel Vilaplana, atrapat en cada vegada més mentides i convertit en una càrrega massa pesada per a Alberto Núñez Feijóo.

Sí que sé, sí que sabem, que si la seva no dimissió de fa un any i el que ha passat al llarg d’aquest darrer any va enfurismar les víctimes de la DANA i gran part de la societat valenciana, la seva dimissió d’ara, sense dissoldre el parlament ni convocar eleccions i mantenint l’acta de diputat, tampoc no ha satisfet el sentiment de justícia i d’assumpció de responsabilitats que esperen, del president absent, les víctimes de la DANA i gran part de la societat valenciana.

No sé si acabada la seva carrera política, Carlos Mazón voldrà recuperar la musical...

Per cert, "Y sólo tú" va ser la cançó que l'any 1981 va representar Televisió Espanyola a Eurovisió, interpretada pel cantant  José María Bacchelli...

Tres escriptors i un Casero

Són ben curioses, fins i tot a vegades misterioses, les associacions d'idees que fa el cervell; no sé si el vostre, sí el meu... 

El dijous de la setmana passada, mentre Josep Maria Fonalleras, membre del jurat del 45è Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, convocat per la Llibreria 22, argumentava el veredicte del jurat i ens feia una primera aproximació a les obres guanyadores, observava com el trio d'escriptors premiats, situats un xic enrere, l'escoltaven atentament.

No sé ben bé per què, potser pel fet que, de manera excepcional, fossin tres els premiats, em va venir al cap el títol de la pel·lícula "Tres solters i un biberó". Immediatament després, el pensament següent va ser inevitable: "tres escriptors i un Casero".

En fi, no cal aprofundir més en el funcionament del meu cervell ni en les seves associacions d'idees, que ja m'he exposat prou; sí que cal destacar que, per bé que el Premi Casero només se'l va endur un dels tres escriptors, els altres dos no van marxar amb les mans buides, sinó amb el premi de finalistes ex aequo i la pràctica seguretat que, com l'obra guanyadora, les seves també es publicaran.

I si la principal notícia d'aquella vetllada va ser l'obra guanyadora, "Hortoneda", de Roger Vilà Padró, la segona notícia va ser que, per primera vegada en les quaranta-cinc edicions d'aquest premi literari, el jurat havia decidit concedir el premi de finalista a dues obres: "Ingràvids", de Ramon Macià, i "Els jardins de la Nora", de Benet Salellas. La tercera notícia destacable, en clau eminentment gironina, va ser precisament que, oberta la corresponent plica, l'autor d'una de les obres finalistes fos l'advocat gironí Benet Salellas i Vilar, per a sorpresa de totes les persones assistents, inclòs el seu germà i alcalde de Girona, Lluc Salellas, que en sentir el nom es va regirar de cop, tant sorprès com emocionat.

De les 44 obres presentades enguany, el jurat en va destacar l'altíssima qualitat, definint la d'aquesta edició com una de les millors collites, si no la millor, del Premi Casero, i qualificant l'obra guanyadora com possiblement la millor de totes les guanyadores, tot i que Fonalleras ho va matisar amb ironia, recordant que ell mateix havia estat, fa uns quants anys, un dels guardonats.

Tres escriptors i un Casero, un "Casero" que ha premiat les obres dels tres escriptors, i ara només caldrà esperar uns mesos (l'obra guanyadora a finals de gener, les altres és d'esperar que un xic més tard) per poder llegir-les, gaudir-les i comentar-les.

Així comença... "Ístina"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Ístina" (Editorial Empúries, 2025), de David Cirici, que, tot i que no s'esmenti a la portada (en puc entendre els motius), sí a l'interior, va ser l'obra finalista del 44è Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, convocat per la Llibreria 22.

El llibre, publicat recentment, es va presentar la setmana passada a la Llibreria 22 i, tot i la poca presència de públic, o precisament per això, la presentació va tenir un inesperat gir de guió que no només ens va sorprendre als qui érem allà, sinó que sobretot ens va plaure, i molt, conscients del moment excepcional que vivíem, rebent-lo com un regal, i una justa recompensa.

La presentació ja va ser diferent des de l'inici; d'entrada per l'hora, a les vuit del vespre, quan normalment, des de fa uns anys, se solen convocar a les set de la tarda; i també pel lloc: en comptes de l'Espai 22, la presentació es va fer, com se solia fer abans, a la mateixa llibreria. Tot plegat semblava una mena de "retorn al passat", un retorn a les presentacions d'"avantes"...

Un altre element també la va fer, a l'inici, diferent: en Guillem Terribas no hi era i la benvinguda i introducció la va fer en Jordi Gispert, anunciant per a més tard l'arribada d'en Guillem.

A partir d'aquí tot va seguir segons el guió previst: dissecció del llibre, sempre acurada, per part de Josep Maria Fonalleras, i intervenció del mateix autor, David Cirici, parlant, a banda de la novel·la, del procés de confecció de la novel·la.

La novel·la, com va dir el mateix Cirici l'any passat el dia del lliurament del Premi Casero, relata la relació (literària, amorosa, sexual, epistolar...) entre una noia jove i el seu professor, quaranta anys més gran. La novel·la s'inspira, tal com el mateix autor escriu al final del llibre, als agraïments, en la correspondència sobre la literatura de ficció que David Cirici va mantenir amb una seva amiga (i alumna?), Valentina.

Arribat a aquest punt, amb un David Cirici que a poc a poc s'anava despullant explicant aquesta correspondència, en Guillem Terribas ja feia estona que havia arribat i, després de gravar imatges de la presentació per a la posteritat, va parlar i comentar el llibre fins a fer la pregunta que, a les acaballes de la presentació, la va capgirar: "I la Valentina, què en pensa de tot plegat?"

Aleshores, en David Cirici, veient que, literalment, estàvem en família, va dir, dirigint-se a una persona que jo no havia vist i que seia rere meu: "que ho expliqui ella mateixa!"

La cara de sorpresa va ser general i la noia, la Valentina, es va situar al davant del públic i va fer una intervenció magnífica sobre la distància entre ella i el personatge de la novel·la, explicant, també, detalls i anècdotes de la seva vida i la seva vinculació, estreta i intensa, amb la literatura.

Hi penso avui, dies després, encara amb incredulitat i, alhora, amb la satisfacció d'haver viscut un moment inesperat fins i tot un punt màgic, en una presentació eminentment "familiar", ja que entre el poc públic present no només hi érem una petita representació de la família Casero, i de la família de la Llibreria 22, també hi eren presents, just davant meu a primera fila, els avis de la Valentina!

En fi, sé que del llibre us n'he parlat poc, o de tot el (poc) que de moment en sé, però em semblava que aquest inesperat gir de guió l'havia de compartir...

En tot cas, sapigueu que "Ístina", de David Cirici, és un llibre que comença així:

M'estimo. M'agrada el que penso i el que somnio. M'agraden els meus cabells, els meus llavis molsuts, els meus ulls blaus, els meus pits, les meves mans i el meu sexe. I encara m'agrada més que tot això agradi a molts homes i algunes dones.

Jaume Guillamet, al 45è Premi Casero

Demà, dijous 30 d'octubre a partir de les 8 del vespre a la Sala La Planeta de Girona, es desvetllarà l'obra guanyadora del 45è Premi de novel·la curta Just M. Casero, que prendrà el relleu a "Presents Imperfectes" (Editorial Empúries, 2025), d'Elisabet Jané, va ser l'obra guanyadora del Premi Casero 2024.

És d'esperar que el jurat del premi hagi fet la feina garbellar d'entre les obres presentades i triar la finalista i la guanyadora; enguany la collita és, si més no quantitativament, notable: fins a 44 obres s'han presentat al 45è Premi Casero. 44 obres, que són dues vegades 22, pels que us agrada jugar amb els números i, especialment, amb el 22 que dona nom a la llibreria que organitza el premi, la Llibreria 22. Dijous al vespre sabrem si, a banda de quantitativa, la collita del 45è Premi Casero també és qualitativament rellevant!

Mentre esperem la decisió del jurat, que es farà pública demà al vespre, podem parlar d'una certesa en relació amb l'acte de lliurament: la participació del periodista, i amic d'en Just, Jaume Guillamet, que es farà una glossa abans del veredicte del jurat. 

Jaume Guillamet és de les persones que més, i durant més temps, va conèixer Just M. Casero, no en va fa vint-i-sis anys va publicar-ne la biografia en el llibre "Memòria de Just" (Edicions 62, 1999). No serà, aquesta, l'única vegada que Jaume Guillamet parlarà d'en Just, ho ha fet moltes altres vegades i ho seguirà fent sempre que sigui necessari, n'estic convençut, però sí que serà la primera vegada que en Jaume Guillamet parlarà d'en Just en el marc del Premi Casero, i aquest fet, del tot inèdit, és sens dubte rellevant.

D'aquí poc més de tres mesos farà 45 anys que en Just es va morir; demà dijous, a banda de revelar l'obra guanyadora del Premi Casero, tindrem una gran ocasió de recordar l'escriptor (i polític, i periodista...) que dona nom a aquest premi que és, com en Just mateix, tant modest i humil com digne.

Deixar de canviar l’hora

Aquest cap de setmana hem "guanyat" una hora, tot i que potser considereu que en realitat hem recuperat la que vam "perdre" a la primavera. Sigui com sigui, dissabte a la nit el canvi d'hora ens va regalar una hora més, una hora extra que potser vau aprofitar per dormir una mica més, o per esmorzar sense presses o, simplement, per badar sense sentir-vos culpables... 

És clar que aquesta hora de més també podria servir per fer allò que sempre deixem per a més endavant: trucar algú que fa temps que no veiem, començar a llegir aquell llibre que se'ns resisteix, endreçar l'habitació o el racó dels mals endreço... Una hora pot donar per molt, o per res, segons com i amb què la invertim.

Cada any, quan arriba el canvi d'hora, ens preguntem per la seva utilitat, i ens preocupem pels efectes que ens provoca (en la son, en l'energia, etc.) i el temps que necessitem per adaptar-nos-hi. I tant si ens ho pregunten com si no, el canvi d'hora sobretot ens permet posicionar-nos, no només en la preferència d'horari (equip horari d'estiu vers equip horari d'hivern), també respecte a la necessitat de mantenir els canvis, o de deixar de canviar l'hora dues vegades l'any. 

Personalment, jo soc partidari de deixar de canviar l’hora, i si cal escollir, jo prefereixo l’horari d’estiu, el de les tardes llargues i la llum que s’allarga fins al vespre, tot i que reconec que, si l’únic camí per deixar de moure les agulles del rellotge és quedar-nos amb l’horari d’hivern, l'acceptaria i abraçaria sense problemes.

I més que l'horari d'hivern o el d'estiu, potser el que caldria fer és ajustar-nos d’una vegada al fus horari que realment ens correspon, que ja fa massa anys, dècades, que vivim desfasats, i per això dinem i sopem tard, dormim menys del que toca i sovint ens llevem amb la sensació d’anar, més que a contracorrent, a contrallum. 

Així comença... "Els mestres de la República"

Dies enrere explicava, en les pàgines digitals d'aquest bloc, que finalment vaig veure la pel·lícula "El mestre que va prometre el mar", la tràgica història, real, d'un mestre republicà, Antoni Benaiges i Nogués, que va topar, tot ell, la seva metodologia i els seus ideals, amb la violència del franquisme.

Veient la pel·lícula em resultava impossible no pensar, de nou, en la gran pèrdua que va representar, pel país, per la democràcia i per l'educació, la derrota republicana, amb tots els avenços que s'esteven fent, especialment en el camp educatiu. 

Tot i que la pel·lícula se centra en el relat vital, hi trobem traces del moviment renovador de la República, tant a Catalunya com a Espanya, moviment que tan bé van recollir Raimon Portell i Salomó Marquès al llibre "Els mestres de la República" (Ara Llibres, 2006), en què documenten l'impuls i la contribució, tant valuosa com curta, de l'escola nova, laica i igualitària que plantejava la República, combatent l'analfabetisme imperant a l'època, i que va reprimir i anorrear el franquisme.

"Els mestres de la República" és un llibre que comença així:

1. On comencem?

Encara que pugui sobtar més d'un, aquest llibre podria començar en aquella Institución Libre de Enseñanza que va néixer el 1876 a Madrid i va introduir les idees i la pràctica de l'«escola nova» i va donar a conèixer pedagogs com Pestalozzi, Decroly i Dewey. Gent com Francisco Giner de los Ríos, Manuel Bartolomé Cossío i José Castillejo creien en la regeneració del país a través d'una escola que havia d'arribar a tothom i, també, en la formació per mitjà d'una educació integral de les persones. Més enllà dels corrents polítics i de les imposicions religioses, proclamaven la divulgació de la llibertat i la veritat científica. Sota les seves idees, gràcies al seu mestratge, els ajuts que oferien i les institucions que van promoure, com la Residencia de Estudiantes o l'Instituto-Escuela de Madrid, es van formar molts dels nostres mestres i pedagogs. Van obrir fronteres.

Però, per no anar massa enrere, ens situem al tombant del segle XIX al XX. Hi coincideixen molts canvis. S'acaba de perdre Cuba. El país ja està fortament industrialitzat. Els obrers s'organitzen. La Renaixença ha deixat de ser un moviment nostàlgic. Són molts els que treballen perquè el català recuperi el lloc de primera llengua del país, perquè pugui tornar a entrar a l'Administració pública, als diaris, a les escoles, d'on fa temps que ha estat bandejat. També es reclama més llibertat, dins d'un Estat que funciona amb un sistema democràtic força deficient.

A la cuina de dues grans institucions. Entrevista a Jordi Costa i Serra

Ja fa setmanes que a Ràdio Sarrià hem començat la nova temporada, i jo també ja he estrenat la tercera temporada del programa d'entrevistes "Cançons que parlen"! El cas és, però, que encara em queden força entrevistes de la segona temporada per compartir amb vosaltres aquí, com la que vaig fer-li, fa uns mesos, al sarrianenc Jordi Costa i Serra.

En Jordi és una d'aquelles persones que ha estat a la cuina i les entranyes de dues grans institucions de Sarrià de Ter: la Unió Esportiva Sarrià (UES) i l'Ajuntament de Sarrià de Ter. A la UES en Jordi hi ha fet, pràcticament, tots els papers de l'auca; a l'Ajuntament, tant ha tastat la fredor de l'oposició com les mels del govern.

És clar que l'handbol (bé, el "balonmano") i la política no són les seves úniques passions, ja que podríem afegir-hi la muntanya, sobretot a partir de la seva vinculació al patronat de Pares de Família, i, com altres sarrianencs i sarrianenques il·lustres, les motos!

De tot això i molt més en vam parlar mesos enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

Serà una realitat, el Pla de Barris Pont Major?

Fa mesos, més d'un any i tot, fins i tot potser dos, que al barri de Pont Major de Girona parlem del Pla de Barris. Quan el govern del president Aragonès va presentar i començar a treballar el projecte, de seguida a Girona es va plantejar que el barri escollit pel govern municipal seria el Pont Major.

Tot semblava que accelerava, però sense pressupostos el president Aragonès va finar la vida del seu govern i va convocar eleccions; amb el govern del president Illa el projecte es va alentir, xutant la pilota un any endavant per redefinir el pla, i convertir-lo en una convocatòria de concurrència competitiva, tot i que l'aposta del govern municipal de Girona va seguir essent el barri de Pont Major.

Aquest darrer any, i especialment aquests darrers mesos, els serveis tècnics municipals de diferents àrees han estat treballant, una mica contrarellotge, el projecte del Pla de Barris Pont Major, especialment les àrees de Transició Ecològica i Àrea Urbana, i la de Servei a les Persones i Convivència, juntament amb l'equip tècnic i la taula institucional del Pla Comunitari Construïm Ponts.

El projecte, finalment, la setmana passada es va presentar a la convocatòria i, dies més tard, a la premsa i al barri, en una reunió extraordinària de la  taula institucional del Pla Comunitari Construïm Ponts. El projecte, com marca la mateixa convocatòria, inclou 15 propostes d'actuacions distribuïdes en tres àmbits: 4 de l'àmbit de transformació física, 4 de l'àmbit de transició ecològica i 7 de l'àmbit d'acció sociocomunitària. 

El Pla de Barris Pont Major preveu un pressupost total de 24,9 milions d'euros, dels quals 8,8 milions els haurà d'aportar l'Ajuntament, 12,4 milions la Generalitat i 3,7 milions es preveuen aportar a través de fons privats, del Pla Estatal d'Habitatge i d'altres subvencions.

M'agradaria poder-vos descriure més detalladament cada una de les actuacions, però em sembla precipitat, ja que de moment són només projectes, i caldrà esperar a la resolució de la Generalitat de Catalunya per certificar que aquest Pla de Barris pugui ser una realitat. No voldria fer com la lletera del conte i entrebancar-me a mig camí d'explicar-vos les actuacions, fent càbales i somiant amb les millores...

De moment l'única certesa és que, finalment, l'Ajuntament de Girona ha pogut presentar el Pla de Barris Pont Major, i la bona notícia és que el pressupost, de quasi 25 milions d'euros, se situa en el topall màxim que permet la convocatòria. 

Ara només cal esperar la resolució de la Generalitat de Catalunya, i confiar que el projecte del Pla de Barris Pont Major mereixi ser una realitat.

Així comença... "Presents imperfectes"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, a diferència de la pràctica totalitat dels altres llibres d'aquesta sèrie, n'he llegit la primera pàgina per primera vegada per escriure'n aquesta referència, i alhora per començar-lo a llegir; en altres paraules, és un llibre que vaig començar a llegir ahir, no només per fer aquestes quatre ratlles, sobretot per tenir-lo llegit abans d'assistir, dijous de la setmana vinent, al Club de Lectura de la Biblioteca Just M. Casero.

"Presents imperfectes" (Editorial Empúries, 2025), d'Elisabet Jané, va ser l'obra guanyadora del Premi de novel·la curta Just M. Casero 2024 i, com mana la tradició des de fa uns anys, el llibre guanyador del premi Casero és la lectura del mes d'octubre del Club de Lectura de la Biblioteca Just M. Casero, en una sessió en què participa, en aquest cas, l'autora, i que representa l'inici dels "actes" del Premi Casero, just a les portes de l'inici de les Fires de Girona.

El cas és que, tot i que jo no formo part d'aquest club de lectura, sí que hi vaig, juntament amb la meva mare i altres familiars, a la sessió del mes d'octubre, amb la lectura del darrer Premi Casero; és per això que el llibre, que es va presentar al mes de gener, no me'l llegeixo fins ara, dies abans de la sessió del club.

Poca cosa us puc dir del llibre, que tot just acabo de començar, més enllà de compartir, com mana aquesta secció com comença...

"Presents imperfectes", d'Elisabet Jané, és un llibre que comença així:

EL LLORO

L'orella dreta de la senyora Maria suporta tres punts de sutura d'una picossada. L'agressor ha estat un lloro de cartró i guix que, la setmana passada, l'home de la senyora Maria va comprar per al lavabo reformat. Adquirida al mercat de segona mà, l'andròmina animalística, no arrenca, per poc, l'orella de la seva dona.

El matí de l'escomesa, la senyora Maria es trobava feinejant al quarto de bany mentre esperava el manyà que havia de canviar-los el vidre de la finestra; era un vidre amb flors de l'any de la Maria Castanya que calia substituir per un vidre translúcid modern, sense cap dibuix. Al costat de la finestra, l'home de la senyora Maria hi havia col·locat el lloro nou amb el seu peu. Estava, el marit, entusiasmat: l'ocell de color verd aportava un toc exòtic al lavabo acabat de reformar, i a més, feia joc amb un tamboret del mateix to de verd que ja tenien.