La ràdio sempre hi és

L'apagada general de dilluns no va deixar-nos literalment a les fosques perquè es va produir de dia, tot i que sí que va paralitzar, de forma tant sobtada com inesperada bona, part de la nostra activitat laboral i quotidiana. L'apagada general de dilluns, més que deixar-nos a les fosques va enlluernar, i de quina manera, les nostres mancances, vulnerabilitats i, sobretot, dependències, alhora que va il·luminar, com si es tractés d'una estrella invitada, la ràdio analògica.

Sense electricitat, els canals habituals d'informació i entreteniment com la televisió, internet, i les xarxes socials van desaparèixer de cop; les pantalles dels ordinadors i els televisors es van ennegrir i les connexions d'internet, les dades mòbils i el wifi, van anar fallant en qüestió de minuts afectant no només la nostra vida laboral, també l'accés a la informació, tan necessària en circumstàncies com aquesta. Va ser llavors quan la ràdio, fidel i resilient, va tornar a demostrar la seva importància vital.

Quan tot falla, la ràdio analògica, especialment la que emet a l'FM, segueix funcionant. A través d’un simple transistor a piles la veu de la ràdio arriba, veu que informa, entreté i, si cal, sobretot acompanya. La ràdio analògica no necessita connexions complexes ni grans infraestructures electròniques: la ràdio està dissenyada per resistir, la ràdio està acostumada a resistir. És un mitjà modest, humil, sovint silenciat i menystingut en temps de normalitat, però inigualable i insubstituïble quan la normalitat es capgira.

Vivim en una època de pantalles brillants i comunicació immediata, on la televisió i les xarxes socials ens ofereixen informació i entreteniment amb tot luxe de detalls i espectacularitat; només cal recordar les imatges de l'enterrament del papa Francesc, però la dependència absoluta de la xarxa elèctrica i d'internet converteix aquests suports digitals en terriblement fràgils quan es produeix una crisi. Aleshores, el transistor encès, l'anacrònic i revalorat transistor, el que ofereix la veu calmada de qui informa des d'un estudi modest, com el de Ràdio Sarrià, però preparat, esdevé una eina essencial tant per saber què passa com per sentir-se acompanyat.

La ràdio no només ens diu el que necessitem saber. També ens connecta amb els altres, ens reconforta i ens recorda que, malgrat l'adversitat, seguim formant part d’una comunitat. I ho fa amb una proximitat i una calidesa que cap altre mitjà és capaç d'igualar.

Dilluns va quedar clar, una vegada més, que la ràdio sempre hi és, i sempre hi serà.

Sense electricitat

La nevera. En el meu cas va ser la nevera el primer electrodomèstic que em va alertar del tall de llum. Abans de connectar-me en una reunió vaig anar a la cuina i quan vaig obrir la nevera vaig veure que no tenia llum; el primer pensament va ser que s'havien fos les bombetes... Però després vaig veure que els rellotges del forn i del microones no marcaven cap hora, estaven apagats.

D'haver estat assegut a l'estudi, me n'hauria adonat per l'apagada dels ordinadors, el meu i el de la feina, que quan vaig anar a fer un cop d'ull, per verificar que no hi havia electricitat, els vaig trobar apagats.

Amb el quadre de llums en ordre, el dubte (existencial i desesperat en aquestes ocasions) era el clàssic: és una apagada general o només de casa? Minuts després als grups de WhatsApp va començar una cascada de missatges sobre l'apagada, certificant l'abast general.

Sense electricitat, ja ho sabem de fa temps, el nostre món s'atura i, alhora, es col·lapsa. I arribat aquest punt, la distància entre la resignació i la desesperació està condicionada per les circumstàncies en què t'agafa l'apagada, i hi ha circumstàncies realment desesperants. En el meu cas, treballant des de casa, la resignació va ser més aviat acceptació. 

La reunió per què m'estava preparant va ser la primera cancel·lació de totes les que van venir després, tots els esdeveniments i les tasques de l'agenda d'ahir. I amb la pèrdua de la connexió d'internet i de la línia telefònica, la ràdio, l'analògica de la freqüència modulada, va ser l'única companyia i, sobretot, font d'informació. 

En dies com el d'ahir, sense electricitat, la ràdio analògica, sobretot l'escoltada des de transistors alimentats amb piles, pren especial rellevància, no només per accedir a la informació, també per a sentir-se acompanyat. 

Ja ahir, les vendes de transistors i piles va augmentar notablement, i així seguirà els pròxims dies; quina paradoxa que en un món globalitzat, tecnològic i digital com el d'avui, davant una situació d'emergència com la caiguda de l'electricitat el dispositiu clau d'informació sigui un transistor per escoltar la ràdio analògica. 

Sense electricitat, cal connectar amb l'FM.

Remuntar la remuntada

Des de fa unes hores la «culerada» somiem desperts, literalment desperts tenint presents les hores intempestives en què va acabar la final de la Copa del Rei, lluitada i finalment guanyada pel Barça després de la pròrroga.

El partit va ser una autèntica muntanya russa d’emocions i el guió final va oferir al Barça una victòria molt valuosa contra l’etern rival, el Real Madrid, més enllà del títol en si. El valor de la victòria rau sobretot en el fet que el Barça va remuntar un partit que abans li havia remuntat el Real Madrid, l’especialista històric en remuntades.

És cert que en la final de la Supercopa d’Espanya el Barça va capgirar el marcador després del gol inicial del Real Madrid, atropellant-lo després de forma contundent; però a la final de la Copa del Rei no va ser així: el Barça va ser superior, especialment a la primera part, i si hagués pogut marcar un segon gol potser hauríem vist un altre partit. El Real Madrid, però, va saber equilibrar el matx a la segona part i, en dues jugades a pilota aturada, va aconseguir capgirar el marcador. El Real Madrid va poder fer, finalment amb el Barça aquesta temporada, allò que tant sap fer: remuntar el partit.

El factor diferencial d’aquest Barça, com ha demostrat especialment aquest 2025, és que no es rendeix i, a diferència d’altres temporades, competeix fins al final. Aquest esperit competitiu sovint dona fruit, i ahir el fruit va ser, primer, el segon gol que empatava el partit i forçava la pròrroga, i, després, el tercer gol als minuts finals de l’afegit, que evitava els temuts penals (d’arribar-hi, sincerament, els veia perduts) i donava el títol al Barça, per joia i eufòria de tota la «culerada» i desesperació, furibunda i irada, d’alguns jugadors del Real Madrid.

La Copa del Rei «mola» quan es guanya i és un «xupito» quan es perd, però la rellevància d’aquest títol no rau només en el trofeu en si, sinó en el context: una victòria contra el principal rival, en una temporada en què el Barça li qüestiona l’hegemonia, també a Europa.

Des de fa unes hores la «culerada» somiem desperts, i convindria despertar-nos del somni de Morfeu, perquè la lliga i la Lliga de Campions s’han de seguir competint, i el risc de rebre una plantofada aquest dimecres, al pròxim partit (l’anada de les semifinals de la Lliga de Campions), és elevat.

Remuntar la remuntada ha estat una gesta, tant o més valuosa que una possible victòria per golejada. I d'aquí endavant es podrà guanyar o perdre, però ara ja sabem que la competitivitat d'aquest equip de Hansi Flick, aquesta temporada, ja no és negociable.

Whistle Stop. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó la melodia de la qual, segurament, heu xiulat alguna vegada!

L’any 1973, la factoria Disney va estrenar Robin Hood, una pel·lícula de dibuixos animats basada en el llegendari personatge del bosc de Sherwood; la pel·lícula utilitza animals antropomòrfics per a encarnar els diferents personatges, un recurs molt utilitzat en l'animació. Entre l'elenc d'actors i actrius que van posar veu als personatges hi trobem el mític actor britànic Peter Ustinov.

Qui també va posar veu a un dels personatges, al gall, el narrador de la història, va ser el cantant estatunidenc de country Roger Miller, que a més va compondre algunes cançons per a la banda sonora de la pel·lícula, com "Whistle Stop", la cançó instrumental que obre el film i en marca el to alegre i simpàtic.

Per cert, Roger Miller també és autor d'un gran èxit de la música country: "King Of The Road".

Així comença... "Tàmiris i els jacints"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, en el meu particular, entra a la categoria de "llibre de Sant Jordi", ja que és el que a casa m'han regalat o, més ben dit, he triat perquè em regalessin!

"Tàmiris i els jacints" (Cap de brot edicions, 2025), de Lluís Lucero Comas, té les dues condicions que enguany em vaig autoimposar per triar el llibre de Sant Jordi: (1) un llibre d'un autor català, (2) i escrit en català. El llibre, a més, té una tercera condició que el fa diferencial dels meus darrers llibres de Sant Jordi: és un llibre de poesia. I si a més, el poeta és gironí... què més podem demanar?

"Tàmiris i els jacints" és un llibre que comença així:

Comença el dia
i es força a escriure
quatre o cinc versos.
Duran enlloc?
O bé un bon foc
és llur planeta?

Ràdio Sarrià, vocació de servei públic

Per al bon funcionament d’una emissora municipal com Ràdio Sarrià, no només necessitem la infraestructura tècnica adequada i un equip humà, també és imprescindible, i obligatori en tant que emissora pública, disposar d’un reglament que estableixi els principis bàsics i els criteris d’actuació de la ràdio, així com els elements de control de la seva gestió i, naturalment, els mecanismes que vetllin pels drets i deures que són inherents a la ràdio en tant que servei públic, com l’accés a la informació, tal com estableix la Llei 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya.

Sense una regulació definida, sense un reglament, la ràdio municipal podria estar subjecta a decisions arbitràries que podrien posar en risc la seva independència i pluralitat, de la mateixa manera que la manca de recursos tècnics i econòmics podrien posar en risc la qualitat del servei. De fet, la dotació d’un reglament permet a Ràdio Sarrià no només garantir l’ordenament del seu funcionament, també garanteix i vetlla perquè l’emissora municipal disposi dels mitjans tècnics i humans necessaris per desenvolupar la seva tasca, per complir la seva funció i missió amb el màxim rigor i eficiència.

L’Ajuntament de Sarrià de Ter ha dotat, recentment, Ràdio Sarrià d’un reglament, establint així un marc normatiu que assegura el bon funcionament de l'emissora i garanteix, alhora, els drets dels veïns i veïnes a una comunicació plural, veraç i participativa, reforçant la seva funció de servei públic.

El reglament de Ràdio Sarrià, doncs, estableix com a principal objectiu que l’emissora municipal ha d’operar com un mitjà de comunicació local, promovent la participació ciutadana, la transparència informativa i el respecte als valors democràtics.

D’altra banda, entre els seus objectius específics, definits com a principis i criteris d’actuació, el reglament inclou, entre d’altres, garantir una informació veraç i objectiva, el respecte a la diversitat  i al pluralisme polític, promoure la cohesió social, la participació ciutadana i la inclusió i impulsar la llengua i cultura catalanes.

Per assegurar el compliment de la seva missió, el reglament estableix diverses garanties fonamentals, com la garantia de la participació del Ple de l’Ajuntament en l’elecció dels màxims responsables de la gestió, establint alhora els mecanismes per evitar possibles ingerències polítiques, i assegurar-ne així el funcionament independent; la garantia de la participació dels grups polítics amb representació municipal; la garantia de participació ciutadana i d’accés universal; o la garantia de transparència en la seva gestió.

Pel que fa a la gestió de l’emissora municipal, el reglament estableix i defineix tres òrgans de govern, el Consell Assessor, la Direcció de Ràdio Sarrià i la Regidoria delegada del servei. El Consell Assessor és un òrgan consultiu, format per representants de l’Ajuntament, professionals del sector i entitats del municipi, que assessora periòdicament sobre la programació, els continguis i el funcionament de l’emissora; la Direcció de Ràdio Sarrià és la responsable tècnica de la gestió del servei; finalment, la Regidoria delegada del servei actua com a intermediària entre l’Ajuntament i la Direcció de la ràdio, facilitant la comunicació i vetllant pel compliment dels objectius.

El reglament desplega i detalla molt més totes responsabilitats dels òrgans de govern, així com el seu funcionament, interacció i vinculació amb el mateix Ajuntament i la ciutadania, és a dir, veïns i veïnes i entitats.

Des de l’Associació Cultural Ona Sarrià entenem Ràdio Sarrià com un servei públic de radiodifusió que, a més de ser un canal informatiu que promou i difon la informació local, també és una eina essencial per a la dinamització social i cultural del poble, i per a la promoció de la cohesió social i la participació ciutadana. La informació local i la participació ciutadana són dos pilars que defineixen el nostre model de ràdio i són el principal estímul pels quals més d’una vintena de persones voluntàries fem ràdio a Ràdio Sarrià. 

El reglament de l’emissora municipal garanteix que Ràdio Sarrià continuï essent un mitjà de comunicació plural, transparent i compromès amb els valors democràtics, i alhora un espai de trobada per als veïns i veïnes, entitats i equipaments de Sarrià de Ter, oferint-los un altaveu per a les seves inquietuds i iniciatives.

El reglament de Ràdio Sarrià, en definitiva, ordena, vetlla i garanteix el model de ràdio que volem per a Sarrià de Ter. És per això que el necessitem tant com la infraestructura tècnica i l’equip humà.

Article publicat al número 120 de la revista Parlem de Sarrià.

Les (meves) noves tradicions de Sant Jordi

La de Sant Jordi és una de les grans diades de Catalunya, un gran dia de festa i celebració (de l'amor, dels llibres, de la llengua, de la primavera) cívica i ciutadana sense necessitat que sigui festiu. Un dia en què la tradició convida a regalar i regalar-nos roses (vermelles a ser possible) i llibres (en català i d'autors catalans preferentment). 

La tradició també mana, si el temps acompanya, a sortir i passejar pel carrer, per aquells carrers, places i rambles dels pobles, viles i ciutats  on s'instal·len parades de llibres i de roses i s'hi fan moltes altres activitats relacionades amb el Sant Jordi.

Des de fa uns anys, però, el meu Sant Jordi ha incorporat noves tradicions, actes socials, cívics i culturals que se sumen a aquesta celebració col·lectiva i que, a la seva manera, també l'enriqueixen.

Una d'aquestes noves tradicions del meu Sant Jordi ja no és tan nova: des de l'any 2013 a Plataforma Educativa celebrem, i lliurem, els Premis d'Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras, un reconeixement a la innovació i a l'emprenedoria socials, també a la corresponsabilitat ciutadana; una festa en la qual, més enllà dels premis i reconeixements, també presentem un llibre. L'acte de lliurament de la 13a edició dels Premis d'Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras enguany es farà, a partir de les 12 h, des d'un nou emplaçament, des del Hub Girona (la Farinera Teixidor), i tot el que passi (premis, reconeixements, llibre i humor) també es podrà seguir en línia.

Una altra d'aquestes noves tradicions del meu particular Sant Jordi és radiofònica: la programació especial de Sant Jordi de Ràdio Sarrià, que per segon any consecutiu, des de la municipalització de la gestió de la ràdio, torna a sortir al carrer per viure de prop, i fer arribar a tothom, la celebració del Sant Jordi a Sarrià de Ter. Tal com ja vam fer l'any passat, Ràdio Sarrià serà a peu de plaça, de la Plaça Catalunya, just davant de la Biblioteca Emília Xargay, centre neuràlgic de la celebració de Sant Jordi a Sarrià de Ter, amb una programació especial en què hi haurà molta música, la retransmissió dels premis de Sant Jordi que lliurarà l'Ajuntament i entrevistes als protagonistes del Sant Jordi sarrianenc.

És clar que el meu Sant Jordi, com segurament el vostre, donarà per molt més.
Bon Sant Jordi i que aquesta diada sigui generosa en roses i llibres!

En la mort del papa Francesc

El primer pensament que vaig tenir ahir, Dilluns de Pasqua, quan em vaig assabentar de la mort del papa Francesc va ser d'alleujament. Diumenge, quan el vaig veure a la televisió fent la seva (darrera) benedicció "urbi et orbi", la seva darrera aparició pública, no vaig poder evitar comentar, com qui parla amb la televisió, "deixeu-lo morir tranquil!" Feia patir, darrerament, veure'l i sentir-li el fil de veu que li quedava. Ignoro quins protocols té l'església, però em semblava que arribat a un cert punt, el papa Francesc, el que representa el papa Francesc, hauria de permetre que Jorge Mario Bergoglio es morís tranquil·lament.

El papa Francesc sempre l'hem situat a la part progressista de l'església, tenint present que, com amb la política nord-americana, el progressisme del Vaticà als nostres ulls és molt conservador. Inevitablement, el papa Francesc deixa una vida, un llegat i un papat amb llums i ombres, en què la llum s'imposa pel gir que la seva proclamació va representar, un gir precisament, i paradoxal, amarat d'ortodòxia: l'austeritat i la mirada i l'atenció a les persones més vulnerables, inspirat per la figura de Francesc d'Assís, de qui va manllevar el nom papal.

En la mort del papa Francesc, com en la de qualsevol altra papa, s'obre l'interrogant de la successió, amb el conclave com a punt culminant de l'elecció del nou papa. I davant l'interrogant, el temor que, aplicant la llei del pèndol, la "fumata blanca" anunciï un papa, més que conservador, ultraconservador, veient el pa que s'hi dona, en alguns àmbits de l'Església catòlica.

Si no fos pel seu vessant i influència política, que la té i molt, l'elecció del papa de Roma hauria de ser, per a una gran part de la població, no catòlica, atea o agnòstica, del tot innòcua, però ja sabem que no és així, i que tot i la laïcitat de molts estats, l'Església catòlica segueix exercint la seva influència política, com veiem a Espanya amb la Conferència Episcopal.

Però més enllà de la política, en la mort del papa s'esdevé quelcom semblant davant la mort d'un monarca: la litúrgia de l'enterrament i de la successió. I cal reconèixer que precisament l'església és alumna més que avantatjada en aquestes qüestions, fent de la litúrgia espectacle, d'aquells que, com en el cas de les monarquies, a banda de retransmetre's per la televisió, apareixen als llibres d'història.

En la mort del papa Francesc només puc dir-li que descansi en pau, i tot seguit dir-me a mi mateix, des del meu agnosticisme, que Déu ens agafi confessats, que espero que els cardenals del conclave no es passin de frenada per la dreta, per la ultradreta...

L'esperada resurrecció del Girona FC

Com cada primavera, la Setmana Santa arriba carregada de símbols poderosos: la passió, el sacrifici, la mort i, finalment, la resurrecció. El de la Setmana Santa és un relat que transcendeix la religió i s’inscriu també, en altres àmbits i circumstàncies de la vida, i aquests dies sembla encaixar en el relat d’un Girona FC que travessa, des de fa massa setmanes, el seu propi calvari futbolístic: els darrers nou partits de lliga els ha saldat amb sis derrotes i tres empats, i no guanya a la lliga des de principis de febrer. Aquests mals resultats del Girona FC, un autèntic Via Crucis, l'estan enfonsant a la classificació en una espiral de dubtes i patiment que el situa massa a prop del Gòlgota de la classificació, de la temuda crucifixió, de la zona de descens.

Les últimes jornades han estat una autèntica penitència: errades defensives, manca de gol i una sensació general de desconnexió amb el Girona FC que havia brillat la temporada passada, deixant-nos un regust amarg i una sensació d’impotència. El que fa pocs mesos semblava un equip sòlid i amb idees clares, avui sembla extraviat al desert. I com aquell que recorre el Via Crucis, el Girona FC ha de carregar amb el pes de les seves pròpies debilitats mentre la temporada avança inexorable, i l'abisme s'apropa indefectiblement.

La Setmana Santa, però, també ens recorda que, després de la foscor, de la mort, pot arribar la llum, es pot retornar a la vida. La visita del Betis avui a Montilivi s’eleva com una oportunitat de resurrecció, tot i que l'equip bètic, actualment en un gran estat de forma i amb ambicions europees, no serà precisament un rival fàcil. Però és precisament en aquests partits, en què tot sembla perdut, que emergeixen les redempcions més sonades, i més necessàries.

Una victòria contra el Betis no només significaria sumar tres punts vitals per allunyar-se del pou, sinó que podria ser l’inici d’una nova etapa, d'una resurrecció col·lectiva. Perquè aquest Girona FC, malgrat les seves febleses recents, encara té futbol, orgull i afició per escriure un final de temporada digne. I si a la banqueta qui ha de guiar aquesta resurrecció és Míchel, al camp el profeta hauria de ser, tant sí com no, Stuani, sortint de titular.

Com els relats religiosos més antics, el futbol també està fet de cicles, i potser ara és el moment perquè el Girona FC deixi enrere la seva travessa pel desert i torni a aixecar-se victoriós. No com un miracle, sinó com a resposta a l’esforç, el treball i la voluntat de redimir-se. 

Que aquesta Setmana Santa que avui es tanca, doncs, marqui el punt d’inflexió que el Girona FC necessita. Que Montilivi, avui, sigui escenari de la seva esperada resurrecció.

Whistle. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó, "Whistle" de Flo Rida, que no és ben bé el que sembla...

En moltes cançons, com en les altres arts, les coses no sempre són el que semblen literalment, sinó que amb l'ús de metàfores hi ha coses que tenen i prenen un altre significat. D'exemples en podem trobar molts, des de l'Estaca de Lluís Llach fins a La Faixa de La Trinca, per posar dos exemples propers.

Els dobles sentits en la música donen molt de joc, especialment quan es volen transmetre missatges altament sexualitzats, com és el cas d'aquesta cançó, en la que escoltem una agradable melodia enganxosa, xiulada amb un to despreocupat, i en realitat rere la metàfora del xiulet s'hi amaga una invitació a la pràctica de la fel·lació.

La funció del xiulet, doncs, en aquesta cançó és doble: musicalment, és un element distintiu del tema; simbòlicament, conté una alta càrrega sexual, fet que ha generat certa controvèrsia, essent criticada des de la perspectiva de gènere.

I és que parafrasejant l'expressió "per què diuen amor quan volen dir sexe?", amb aquesta cançó podríem dir "per què diuen xiulet quan volen dir fel·lació?"

Així comença... La "Bíblia"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que, tot i que es diu que és el més llegit de tots els temps, jo no l'he llegit i, de fet, ni tan sols em consta que el tingui a casa: la "Bíblia"!

La "Bíblia", el llibre sagrat del judaisme i el cristianisme, comença així:

Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües.

Déu digué: Que existeixi la llum.
I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit.
Hi hagué un vespre i un matí,  i fou el primer dia.

Déu digué: Que hi hagi un firmament enmig de les aigües, per a separar unes aigües de les altres.
I va ser així. Déu va fer la volta del firmament i va separar les aigües que hi ha a sota la volta de les que hi ha a sobre. Déu donà a la volta del firmament el nom de cel.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el segon dia.

Déu digué: Que les aigües de sota el cel s’apleguin en un sol indret i apareguin els continents.
I va ser així. Déu donà als continents el nom de terra, i a les aigües aplegades, el de mar. Déu veié que tot això era bo.

Déu digué: Que la terra produeixi vegetació, herbes que facin llavor i arbres de tota mena que donin fruit amb la seva llavor, per tota la terra.
I va ser així. La terra produí la vegetació, les herbes de tota mena que fan la seva llavor i els arbres de tota mena que donen fruit amb la seva llavor. Déu veié que tot això era bo.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el tercer dia.

Déu digué: Que hi hagi a la volta del cel uns llumeners per a separar el dia de la nit i assenyalar les festivitats, els dies i els anys, i que des de la volta del cel il·luminin la terra.
I va ser així. Déu va fer els dos grans llumeners: un de més gran que governés el dia i un de més petit que governés la nit; va fer també les estrelles. Déu els col·locà a la volta del cel perquè il·luminessin la terra, governessin el dia i la nit i separessin la llum de les tenebres. Déu veié que tot això era bo.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el quart dia.

Déu digué: Que les aigües produeixin éssers vius que s’hi moguin i animals alats que volin entre la terra i la volta del cel. Déu va crear els grans monstres marins,  els éssers vius de tota mena que es mouen dintre l’aigua, i tota mena d’animals alats. Déu veié que tot això era bo. Déu els beneí dient-los: Sigueu fecunds, multipliqueu-vos i ompliu les aigües dels mars, i que els animals alats es multipliquin a la terra.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el cinquè dia.

Déu digué: Que la terra produeixi éssers vius de tota mena: bestioles i tota mena d’animals domèstics i feréstecs. I va ser així. Déu va fer tota mena d’animals feréstecs i domèstics i tota mena de cucs i bestioles. Déu veié que tot això era bo.

Déu digué: Fem l’home a imatge nostra, a semblança nostra,  i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra  amb les bestioles que s’hi arrosseguen.
Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona. Déu els beneí  dient-los: Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra. 

Déu digué encara: Mireu, us dono totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor, perquè siguin el vostre aliment. A tots els animals de la terra, a tots els ocells del cel i a totes les bestioles que s’arrosseguen, a tots els éssers vius de la terra, els dono l’herba verda per aliment.
I va ser així.
Déu veié que tot el que havia fet era molt bo.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el sisè dia.

Així van quedar acabats el cel i la terra amb tots els seus estols. El setè dia, Déu havia acabat la seva obra. El dia setè, doncs, va reposar de tota l’obra que havia fet. Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora. 

Així foren els orígens  del cel i de la terra quan van ser creats.

Aïllar la X, la X d’Elon Musk

Una vegada resolta la incògnita de qui hi ha rere la X, una vegada desemmascarat el personatge, l’egòlatra i inquietant a parts iguals Elon Musk, moltes persones, empreses i organitzacions han optat per abandonar la seva xarxa i, a la seva manera, aïllar-la, tot i que avui, val a dir, està menys aïllada que mai; menys aïllada, especialment, del poder polític i, per descomptat, de l’econòmic.

Les matemàtiques mai han estat el meu fort, però si m’ho expliquen prou bé puc arribar a entendre que, en l’àmbit matemàtic, aïllar la X significa desxifrar el valor desconegut d’una equació, terme matemàtic que el diccionari defineix com la «igualtat entre dues expressions matemàtiques que contenen alguna variable»; és a dir, separar la incògnita, la X, per donar-li sentit en el conjunt de què forma part.

Des que Elon Musk va comprar Twitter i va transformar aquesta xarxa social en X, qui més qui menys n’intenta desxifrar el valor desconegut, és a dir, el que representa realment X, una vegada hem descobert que, tot i que s’hi assembla i com ja vaig explicar en el darrer article, X no és Twitter.

Quan Elon Musk va adquirir Twitter, ho va fer amb la promesa de garantir la llibertat d’expressió, un concepte que en mans de la dreta i, sobretot, de l’extrema dreta s’ha transfigurat de mala manera; la llibertat d’expressió ha pres una altra dimensió semàntica i conceptual, diferent de la que tenia el segle passat i que, tant en el cas de X com d’altres xarxes socials, serveix de paraigua per desplegar una progressiva i massiva desregulació dels continguts que s’hi publiquen.

És així com, amb la supressió dels mecanismes de verificació i la reinstauració de comptes expulsats per discursos d'odi o desinformació, com per exemple el mateix compte de Donald Trump, X ha esdevingut un terreny fèrtil per a les notícies falses, cosa que Twitter, al seu dia, havia combatut expulsant-ne el mateix Trump. La situació s’ha anat intensificant (agreujant si voleu), fins al punt que en l'actualitat X s’ha convertit en el paradigma de canal d’informació i difusió de la propaganda política i la manipulació massiva, basada en mitges veritats i falsedats senceres.

Al principi Elon Musk semblava aplicar a X una gestió erràtica, però és evident que amb el pas del temps ha fet de X un espai més fosc i sinistre; davant aquest escenari, i ja sense la simpàtica imatge de l’ocell blau piulador, la manca de verificació de continguts i l’augment descontrolat de la desinformació estan provocant un èxode de, que no volen formar, part ni ser còmplices, d’aquest ecosistema tòxic i desregulat, i que han anat migrant cap a alternatives més segures com Mastodon, Threads o BlueSky, on el control sobre la desinformació i la verificació de continguts és més estricte.

Accentua encara més aquesta incomoditat de formar part de X el nou paper del seu propietari, Elon Musk, a l’administració Trump, convertint-se en una figura política clau, en un aliat, gens discret, del poderós president, com vam veure durant la precampanya i campanya electoral, com veiem en les primeres passes de l’administració Trump.

Aquest degoteig de baixes de persones, empreses i organitzacions de X, però, no sé si és prou contundent per aïllar X de l’equació del món informatiu i tecnològic, per més que pugui tenir pèrdues en ingressos per publicitat o fins i tot una crisi reputacional. No sé fins a quin punt aquestes desercions li fan mal econòmicament, i tampoc sembli importar-li massa a Elon Musk que X esdevingui un reducte cada cop més extremista.

Tot i això, és evident que aïllar (la) X ja no és només una qüestió algebraica, també està esdevenint una qüestió política i social, tot i que de moment, d’impacte relatiu.

Em sembla que, per més que persones, empreses i organitzacions decideixin aïllar X, deixant-la com una incògnita prescindible en l’equació on la veritat i la responsabilitat informativa han de ser la prioritat, Elon Musk (també Donald Trump) sembla moure’s cada vegada millor en un entorn social, econòmic i polític on regna la desinformació i el caos. Amb aquest escenari, és evident, ell és el darrer interessat en desxifrar (la) X, en resoldre qualsevol mena d’equació.

Article publicat al número 120 de la revista Parlem de Sarrià.

Cinefòrum veïnal amb "El 47"

Dies enrere vaig tenir el privilegi de participar en un cinefòrum al Cinema Truffaut amb la projecció de la pel·lícula "El 47" i el debat posterior, una iniciativa organitzada per la Xarxa de Centres Cívics de Girona. Ens hi vam aplegar veïns i veïnes de tots els barris de Girona, compartint una estona de cinema i de reflexió sobre els reptes i les reivindicacions que afrontem, encara avui, des del moviment veïnal.

La pel·lícula, basada en fets reals, ens transporta al cor d'una de les moltes lluites veïnals i migratòries de la Catalunya de post guerra (ambdues lluites per molta gent eren indissociables), una lluita del barri de Torre Baró, a Barcelona. Veient la pel·lícula, però, no podia deixar de pensar en altres "Torre Baró", com el gironí que podria representar Torre Gironella, o el figuerenc que va viure i relatar en primera persona el meu pare, Just M. Casero, localitats que, com tantes altres arreu de Catalunya, també es va viure el barraquisme, la precarietat i la necessitat de dignificar la vida.  

Després de la projecció, vaig compartir col·loqui amb l’Antonio Fernández, un activista veïnal de Torre Baró que va viure aquells anys convulsos, i lluita en l'àmbit veïnal encara avui, en els anys convulsos actuals, la Joana Zambrana, una veïna de Girona que va viure en primera persona l’experiència del segrest del 47, i la Laura Tarrés, una jove activista vinculada al teixit associatiu de Santa Eugènia de Ter. Tots vam coincidir en la importància de la lluita col·lectiva, de l'organització veïnal i de la memòria compartida.

Al llarg de les meves intervencions vaig voler fer un apunt sobre dues figures imprescindibles per entendre el barraquisme a Girona i el seu llegat: Ramon Llorente i Luis Herrera. En Ramon Llorente, infant que va viure a les barraques de Montjuïc i que va arribar a ser el defensor de la Ciutadania de Girona, per la fermesa amb què sempre defensa que l’ascensor social només és útil si puja col·lectivament; en Luis Herrera per ser, encara avui amb més de noranta anys, un referent infatigable del moviment veïnal, una veu compromesa i sempre present en la lluita pels drets dels barris i de les persones més vulnerables.

En el col·loqui també vam remarcar la importància de l’educació com a eina d’inclusió i apoderament, ja que quan oferim oportunitats educatives, estem obrint portes, no només per créixer personalment, també per a fomentar l'esperit crític i per transformar col·lectivament la societat.  

I inevitablement també vam parlar del barraquisme, un fenomen avui encara present, tot i que no té la mateixa cara que fa dècades; el barraquisme no ha desaparegut: l’ocupació precària, el relloguer d’habitacions i la inseguretat residencial són el nou paisatge del barraquisme contemporani. 

La lluita per la dignitat continua, i continua essent una lluita veïnal. Només des de la comunitat, des del suport mutu i la lluita veïnal podem fer front als nous reptes socials i construir barris més justos, més dinàmics, més humans.

Més enllà de la projecció de la pel·lícula i del col·loqui posterior, el valor d'aquest cinefòrum va ser que veïns i veïnes de diferents barris, convocats a través dels centres cívics de la ciutat, vam compartir una activitat conjunta, i aquesta és, també, una altra manera de fer comunitat.

La guerra de Trump

El president Trump, a la seva manera i signant-la amb aquest retolador gruixut, ha declarat la guerra al món. La seva és una guerra que, en comptes de disparar míssils, es combat des de l’economia, amb els aranzels com a armes de destrucció massiva. La seva agressiva política comercial està trastocant (i veurem si transformant) el tauler del comerç internacional en un camp de batalla on cada país és un potencial enemic i cada producte importat, un cavall de Troia. Als antípodes de la diplomàcia tradicional, Trump opta per la confrontació oberta i directa, elevant les taxes duaneres fins i tot a socis històrics com la Xina, la Unió Europea, Mèxic o el Canadà. El seu objectiu declarat és protegir la indústria nord-americana, amb el MAGA (Make America Great Again) com a pretext; la seva tàctica, pressionar i desestabilitzar econòmicament el món sencer.

Igual que en una guerra convencional, el president Trump identifica objectius (enemics) i desplega la seva ofensiva amb precisió calculada. Els aranzels són els projectils que envia contra les economies que considera abusives o deslleials, i les represàlies que desencadenen aquests atacs (una escalada d'aranzels, com està passant amb la Xina) són les explosions que ressonen a tot el planeta. Els principals escenaris de combat són les borses, mentre que els danys col·laterals afecten empreses, persones treballadores i consumidores d'arreu del món, també dels Estats Units que vol tornar a fer grans.

La retòrica que fa servir Trump és clarament bel·licista. Parla de “guanyar” i “perdre” en termes absoluts, de “batalles” i “rendicions”, fent del comerç una guerra en què només pot quedar un vencedor: ell. Aquesta visió, intensificada amb la seva actitud altiva, arrogant i fins i tot dèspota, trenca amb dècades de política multilateral, en què els tractats comercials es basaven en la cooperació i la confiança. Amb Trump, el comerç esdevé una guerra de posicions, on cada concessió és percebuda com una derrota i cada aranzel, com una victòria tàctica.

La guerra de Trump potser no deixa rastres de destrucció física, però altera profundament l’ordre econòmic mundial. En lloc d’un món globalitzat i connectat per la confiança i l’intercanvi (bé, bastit també a través de l'abús i l'espoli), el president Trump impulsa una nova era de confrontació, sacsejant políticament estats, regions, continents i economies. La seva estratègia comercial és una mena de guerra freda del segle XXI, potser sense uniformes, però igualment perillosa i destructiva.

Abans incompetent que negligent

Salomé Pradas, exconsellera de Medi Ambient de la Comunitat Valenciana, va declarar la setmana passada, entre llàgrimes (de cocodril?) a la Ciutat de la Justícia per la seva actuació durant la gestió de la Dana de València. En la seva declaració va admetre no tenir experiència prèvia en emergències i va confessar que desconeixia l'existència del sistema d'alertes mòbils que hauria d'haver advertit a la població hores abans de la catàstrofe, evitant així la tragèdia que finalment, i fatal, es va produir. Aquesta confessió buscava, sembla evident, evitar responsabilitats penals per negligència, escudant-se en la pròpia incompetència.

Aquesta, ben segur, és una estratègia de defensa ben legítima judicialment, tot i que molt reprovable políticament, ja que en comptes d’assumir responsabilitats per una gestió deficient i lamentable, Pradas se les espolsa (apuntant als tècnics) i apel·la a la pròpia ignorància com a coartada, generant encara una major indignació a les famílies de les víctimes i a totes les persones afectades, d'una manera o altra, per la Dana de València.

Aquest posicionament de Salomé Pradas m'ha fet recordar la coneguda cançó de María Isabel "Antes muerta que sencilla", imaginant-me l'exconsellera cantant desvergonyidament "antes incompetente que negligente"... 

Salomé Pradas s'ha erigit en el paradigma d'una classe política que tendeix a prioritzar la seva projecció i protecció personal, fent evident no només la manca de preparació (també el desinterès per a preparar-se), per damunt de la vocació de servei, del servei a la ciutadania, i de l'assumpció de responsabilitats.

Aquest cas no és només un judici a una exconsellera, també hauria de ser-ho a aquesta manera de fer i exercir la política, sobretot quan es tenen responsabilitats de govern, perquè quan venen mal dades, quan apareixen els problemes, la incompetència, ja ho hem vist, costa vides. Perquè davant les crisis, no podem posar les nostres vides en la improvisació ni en les llàgrimes d'un govern incompetent, que per no fer, ni tan sols vol assumir les seves responsabilitats.

The Whistling Gypsy Rover. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, The Whistling Gypsy Rover, una cançó que, tot i semblar una balada tradicional irlandesa, va ser escrita als anys cinquanta del segle passat pel cantautor i locutor irlandès Leo Maguire. 

La cançó narra la història d’una jove que fuig amb un misteriós rodamon que xiula, per desesperació i enuig del seu pare, tot i que al final resulta que el rodamon xiulador en realitat és un noble disfressat. Aquesta trama, plena de romanticisme i transgressió social, segurament beu d'històries i llegendes antigues i populars, musicades i cantades durant segles...

La cançó es va fer especialment popular gràcies a la versió del grup nord-americà The Highwaymen, i entre moltes altres interpretacions hi ha la del grup irlandès de música folk The Clancy Brothers and Tommy Makem. 

El xiulet de la cançó n'és un tret inconfusible, un tret distintiu del noble rodamon i que, com ell, travessa la cançó aportant un aire alegre i, alhora, misteriós. 

Així comença... "Susqueda"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Susqueda", de Miquel Fañanàs, que, a escala gironina, va generar un cert pànic de l'estil de "La Guerra dels mons" quan una lectura de fragments del llibre per Ràdio Girona, el 21 d'abril de 1983, va generar tal alarma que alguns veïns i veïnes de diferents poblacions del curs del riu Ter van afanyar-se i córrer cap a zones elevades i allunyades del riu, tement una nova inundació pel trencament de la presa.

"Susqueda" (Edicions pel pèl, 1983), va obtenir un accèssit al Premi Just M. Casero de 1981 i l'autor, Miquel Fañanàs, en va fer una reedició, "Susqueda, crònica d'una catàstrofe" (Columna Edicions, 2018), en motiu del 50è aniversari de la presa.

Ara que anem deixant enrere aquests anys de sequera i restriccions, no sé si, amb els pantans de nou omplint-se, la por que la presa de Susqueda cedeixi segueix incrustada en alguns gironins i gironines... Pel temporal Glòria les inundacions no van ser perquè la presa cedís, sinó per desembassar, sembla que massa tard, el pantà de Susqueda.

Bé, el cas és que d'aquest llibre, que en realitat en són dos, en tenim dos començaments... 

"Susqueda" és un llibre que comença així:

Susqueda. 12 d'octubre
1.30 de la nit.

Havia deixat de ploure però aquell fred primerenc es deixava sentir amb una intensitat poc freqüent. Jeroni Vidal engegà un solitari renec i maleí per enèsima vegada la seva mala sort. Ell era dels qui opinaven que no calia que els tècnics fessin guàrdia de nits a la presa, i havia defensat davant el consell directiu de l'empresa, evidentment sense èxit, que com a mínim poguessin tenir lliures els dissabtes i diumenges. La seva proposta que es contractés un vigilant nocturn per als caps de setmana estigué a punt de prosperar, però, quan semblava que els directius donarien el seu vist-i-plau, vingueren aquells desafortunats articles a la premsa. "Els diaris tenen la culpa que hagi de treballar aquest diumenge" es repetia obsessionadament una i altra vegada.

"Susqueda, crònica d'una catàstrofe", comença així:

DIA I
Divendres, 12 d'octubre

Eren les 7.25 del matí quan en Mingo Sisquella es va despertar sobresaltat per aquella sacsejada que per ben poc no el fa caure del llit. Va veure els números lluminosos que marcaven l'hora, però la visió del despertador va desaparèixer immediatament del seu camp visual tan bon punt va caure a terra amb un notable estrèpit. Fins i tot li va semblar per un moment que sonaven les campanes de l'església de Santa Maria. Cada cop més esfereït, va adonar-se que el llit sobre el qual s'havia incorporat conti-nuava movent-se, com també ho feien la calaixera que tenia al davant i el llum nou suspès del sostre, que havia instal·lat feia tot just uns dies. Mentre tot ballava al seu voltant, va aconseguir posar-se els pantalons i la camisa, es va calçar amb les botes altes d'anar a cacera que sempre tenia a punt i va sortir al carrer. Va adreçar les passes cap a la plaça Major, que era a tocar de casa seva, perquè pensava que allí, on hi havia l'ajuntament, algú li podria dir què cony estava passant. No havia estat l'únic de tenir aquest pensament. Quan va arribar-hi, ja hi havia una bona colla de veïns tant o més espantats que ell.

L'ull del Pont: Turisme d'escombraries

Foto: Aniol Resclosa.

El passat 13 de desembre més de 160 veïns i veïnes del barri de Pont Major de Girona es van manifestar sota el lema «El Pont Major no és un abocador!». La protesta, en resposta a l’increment, els darrers mesos, de deixalles i brutícia al barri i va recórrer el carrer del Pont Major i el passeig Sant Joan Bosco, des de l’altura del Pont de l’Aigua fins a l’Institut Narcís Xifra i Masmitjà.

Aquest increment d’escombraries s’explica, en part i de forma més recent, pel procés d’implantació d’un nou sistema de recollida de residus a Girona, iniciat fa uns mesos, que preveu abandonar progressivament els contenidors oberts per contenidors intel·ligents (que requereixen d’una targeta magnètica per obrir-los) en barris on predominen més blocs de pisos, pel sistema porta a porta en barris amb més baixa densitat, on predominen habitatges unifamiliars, i per àrees temporals al Barri Vell i al Mercadal, degut a la configuració urbanística d’aquestes zones, un sistema que també funciona amb targeta, com els contenidors intel·ligents; el nou model també preveu la instal·lació d’una sèrie d’àrees d’emergència per a les fraccions d’orgànica i de rebuig, i la recollida comercial porta a porta.

Més enllà de les dificultats inherents en la seva implantació (resistències i canvis d’hàbits de la ciutadania, desajustos en la planificació, dificultats en l’execució, restriccions d’horaris o de tipologia de fracció, etc.), una de les conseqüències de la implantació de sistemes que abandonen els contenidors oberts (ja sigui el porta a porta o els contenidors intel·ligents) és l’increment del que s’anomena «turisme d’escombraries», fent que veïns i veïnes de les zones on s’han implementat aquests sistemes es desplacin a altres zones amb contenidors oberts per llençar les seves escombraries.

Aquest nou sistema de recollida de residus de Girona es va començar a desplegar el maig de 2024 amb la progressiva implantació del porta a porta a diferents barris, entre ells el de Montjuïc; a partir d’aleshores en algunes illes de contenidors del barri de Pont Major es va incrementar considerablement el volum d’escombraries, especialment la que hi ha a la zona de Can Camaret i algunes de l’entorn de passeig Sant Joan Bosco. Era habitual, de fet ho és encara avui, veure veïns i veïnes que baixen de Montjuïc i s’aturen a Pont Major per llençar les seves escombraries.

És clar que aquest fenomen, al barri de Pont Major, no és nou, i abans de la implantació del sistema porta a porta al barri de Montjuïc el Pont Major ja ha estat destí, i encara ho és avui, de les escombraries d’altres zones pròximes que fa més temps que han implementat el sistema porta a porta, com el barri de Campdorà i els municipis de Bordils, Celrà i sí, també cal dir-ho, Sarrià de Ter.

Aquest increment d’escombraries provoca que els contenidors es desbordin i que molts residus acabin a terra, al voltant dels contenidors; a vegades, fins i tot, les escombraries són a terra, fora del contenidor, i aquest ni tan sols és ple, ja que resulta més còmode i pràctic (?) llençar literalment les escombraries a terra, a vegades ni tan sols sense baixar del cotxe, que no molestar-se baixar del cotxe i obrir el contenidor per llençar-hi les escombraries a dins. 

Ha estat especialment greu i preocupant l’illa de contenidors que fins fa poc hi havia al carrer de Pont Major, a tocar del Pont de l’Aigua i al costat de la benzinera, convertint-se en un autèntic abocador descontrolat de tot tipus de residus, runes i material d’obra inclosos. La facilitat d’accés en vehicle, pel costat mateix de la benzinera, en facilitava l’abocament indiscriminat de residus. Dies abans de la manifestació l’Ajuntament de Girona va retirar els contenidors d’aquell punt i els va recol·locar en un altre indret, d’accés més difícil per als «turistes d’escombraries».

És clar que la brutícia dels voltants de les illes de contenidors del barri de Pont Major no és responsabilitat, només, dels veïns i veïnes de barris i municipis pròxims, també ho és dels mateixos veïns i veïnes del barri que deixen les escombraries a terra sense ni tan sols mirar si el contenidor és ple, que hi deixen mobles i trastos vells, fins i tot runa i material de construcció. L’incivisme no coneix fronteres.

Ara com ara al barri de Pont Major encara hi ha contenidors oberts i, per tant, segueix rebent residus que no li pertocaria rebre d’altres barris de Girona i d’altres municipis pròxims; aquesta situació, però, previsiblement hauria de canviar a partir de principis del mes d’abril de 2025, quan s’iniciarà la implementació dels contenidors intel·ligents a Pont Major. Caldria esperar que, amb els contenidors tancats, el fenomen de «turisme d’escombraries» tendeixi a l’extinció, tot i que el temor és que, en cas de persistir, es tradueixi amb encara més escombraries a terra, per la impossibilitat dels «turistes d’escombraries» d’obrir els contenidors. Veurem què passa.

En tot cas, aquesta situació posa de manifest la necessitat d’una millor coordinació entre barris i municipis veïns per gestionar correctament i de forma més eficient els residus, i per combatre l’incivisme, evitant males pràctiques com l’abocament incontrolat d’escombraries en altres zones. 

Un bon veïnatge, cívic i polític, també passa per respectar l’entorn i garantir que els sistemes de recollida no generin problemes col·laterals a altres zones, barris o municipis.

Article publicat al número 120 de la revista Parlem de Sarrià.

Una dona més que mai. Entrevista a Assumpció Grimal Puig

Una de les dificultats, una de les moltes que hi ha, de la lluita per a la igualtat és la manca de referents, per culpa entre altres coses per la invisibilització del paper de la dona en l'àmbit públic, relegada gairebé sempre a l'àmbit privat o, com a molt, a restar en un segon pla, sota la (cada vegada més insultant) denominació de "la gran dona que sempre hi ha rere un gran home".

I moltes vegades, quan cerquem referents recorrem a dones internacionalment conegudes que han tingut una certa repercussió i presència mediàtica. Aquestes referents estan molt bé i són, sens dubte, necessàries, i alhora cal valorar també referents més pròximes, dones igualment extraordinàries que també han canviat el món, el nostre món, encara que no siguin mundialment conegudes, ni reconegudes.

Una dona d'aquestes referents, referent del feminisme i de la lluita per la igualtat, és l'Assumpció Grimal Puig, una de les fundadores de l'Associació Dones Més que Mai de Sarrià de Ter, entitat que fa més de 25 anys que treballa, dia sí dia també, per donar suport i apoderar a les dones del poble, especialment (tot i que no exclusivament) a les dones grans.

L'Assumpció Grimal Puig és una feminista de pedra picada, un referent imprescindible del moviment feminista i de la lluita per la igualtat a Sarrià de Ter.

De tot això i molt més (sí, també de ratafia!) en vam parlar dies enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

Història d'un soldat

 A la presentació del número 120 de la revista Parlem de Sarrià l'Assumpció Vila, ànima de la revista, va venir a dir que la vida de cada soldat de la Guerra Civil mereixia ser estudiada, difosa i coneguda. 

Aquesta idea no la va desenvolupar gaire, però ja s'entenia el que volia dir, amb tota l'explicació que va fer arran del relat que ella mateixa publica en aquesta revista sobre la vida de Joaquim Canals i Cadarset, soldat republicà fill de Palol de Revardit la família del qual va acabar establint-se a Sarrià de Ter.

Recuperar el relat de la vida i la història dels soldats els humanitza, i més quan les seves restes, com la d'aquest soldat republicà, van anar a parar a la fossa comuna del Valle de Cuelgamuros (antic Valle de los Caídos).

Relatar les històries dels soldats no és només una qüestió de memòria, també ho és de dignitat. A la seva manera, sens dubte satírica, va fer-ho Ambrose Bierce l'any 1891 amb "Històries de soldats".

Al dossier d'història de la revista hi trobareu el relat i el context de la vida i la mort de Joaquim Canals i Cadarset, i naturalment molts altres continguts, sens dubte interessants, que us animo i convido a llegir.

Rebregar la democràcia

"Ús que ultrapassa els límits naturals o legals que té l’autoritat o el poder jurídicament considerats". Aquesta és la definició que ens dona el diccionari d'abús de poder, i que en altres paraules, més col·loquials, podríem definir com passar-se de la ratlla.

Heu ostentat mai algun poder, per exemple, com a càrrec electe en una institució pública?, o com a membre d'una organització? Jo sí i, per petita que sigui la parcel·la de poder que ostentis, la temptació d'abusar-ne sempre és allà, a la cantonada, esperant la seva oportunitat.

Afortunadament, les institucions públiques, també les organitzacions, tenen mecanismes per prevenir i, en cas de produir-se, impedir o castigar els abusos de poder; mecanismes com lleis i reglaments que articulen l'exercici (natural i legítim) del poder que s'ostenta, mecanismes com funcionaris públics que han de vetllar perquè l'exercici del poder dels càrrecs electes, per exemple, s'ajusti i no sobrepassi les lleis i els reglaments.

A més, a priori, la separació de poders (del legislatiu, l'executiu i el judicial) hauria de donar garantia que cap d'ells s'extralimita en el seu exercici, tot i que, lamentablement, hem vist que fins i tot aquesta separació de poders té esquerdes...

El control i la separació de poders són elements fonamentals i indissociables de la democràcia, establint mecanismes de control i evitant així, en principi, que una sola persona o institució concentri tot el poder, factor clau per evitar abusos i garantir drets i llibertats.

Donald Trump, en aquest segon i controvertit mandat, sembla estar disposat a rebregar la democràcia per seguir abusant del seu poder, trepitjant si cal el control i la separació de poders, erigint-se, més que com a president, com a emperador dels Estats Units. 

Vladímir Putin a Rússia i Xi Jinping a la Xina ja ho han fet, i ara que Donald Trump té un segon i darrer mandat, sembla disposat a abusar indissimuladament del seu poder per perpetuar-lo.

La temptació és molt llaminera, i el president Trump, ja ho hem vist, no només té gana, tampoc té escrúpols.

Winchester Cathedral. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó, "Winchester Cathedral", que, sorprenentment, va arribar al número 1 de les llistes d'èxit als Estats Units a mitjans de desembre de 1966, entre "You Keep Me Hangin' On" de The Supremes i "Good Vibrations" de The Beach Boys.

"Winchester Cathedral" és una curiosa i divertida cançó del grup anglès The New Vaudeville Band, creat i liderat pel músic Geoff Stephens, i les seves reminiscències sonores al "music hall" dels anys vint del segle passat va ser la clau de l'èxit, en contrast amb les sonoritats pop i rock del moment. 

Va ser tal l'èxit que la cançó que, gravat inicialment per músics d'estudi, Geoff Stephens va haver de formar una banda per a les actuacions en directe i aparicions en programes televisius.

L'any 2016, coincidint amb el 50è aniversari de la cançó, es va fer una nova versió, interpretada pel cor de la Catedral de Winchester, amb la finalitat de recaptar fons per a la seva restauració.

La cançó, ja ho veureu, és generosa amb els xiulets!

Així comença... Jim Morrison. Cuando la música acabe, apaga las luces

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre més amb el pretext de parlar, mínimament, de qui va interpretar el personatge protagonista del llibre en el cinema, més que pel personatge en si, que naturalment dona molt de si, no en va li han dedicat un munt de llibres, com el d'avui, i una pel·lícula. L'actor és Val Kilmer i el personatge, Jim Morrison.

Per moltes pel·lícules que hagi fet un actor, o una actriu, sempre n'hi ha que ens marquen més que d'altres, que recordem més que d'altres. Si tu em dius Val Kilmer, actor estatunidenc que va morir abans-d'ahir, jo et dic "Willow" i, pel·lícula que vaig veure amb 13-14 anys, i sobretot "The Doors", que vaig veure amb 16-17 i ja amb ple procés de mitificació del personatge, el músic, cantant i poeta maleït Jim Morrison.

"Top Secret!" em va agafar massa petit, amb 9-10 anys, i si hagués d'afegir alguna altra pel·lícula protagonitzada per Val Kilmer, hi afegiria el western "Tombstone", una de les moltes pel·lícules dedicades a un altre mite estatunidenc, Wyatt Earp.

Però per mi Val Kilmer és, sobretot, la personificació de Jim Morrison al cinema, i de Jim Morrison fa uns anys vaig comprar una de les moltes biografies que li han dedicat, "Jim Morrison. Cuando la música acabe, apaga las luces" (Editorial Planeta, 2021), d'Alberto Manzano, un llibre que repassa i relata l'agitada i xamànica vida d'un "sex-symbol" que tant va tocar el cel, com baixar als inferns.

"Jim Morrison. Cuando la música acabe, apaga las luces" és un llibre que comença així:

«Era al amanecer, mi madre y mi padre, una abuela y un abuelo, y yo íbamos en coche cruzando el desierto, y un camión lleno de obreros indios había chocado con un coche o algo así, no lo sé exactamente, pero había indios tirados por todas partes, sangrando.

Entonces mi padre detuvo el coche. Fue la primera vez que saboreé el miedo. Debía de tener unos cuatro años, y un niño es como una flor, su cabeza flota en la brisa. Ahora, al recordarlo, veo las almas de aquellos indios muertos corriendo enloquecidas, y uno de aquellos espíritus saltando dentro de mi alma. Y aún está ahí.»

El suceso tuvo lugar en la carretera de Santa Fe (Ruta 66), en las afueras de Albuquerque (Nuevo México), próximo a una reserva de los indios pueblo -grupo nativo norteamericano descendiente de los anasazi.

Pero lo que Jim veía no era más que un sueño, le dijo su padre: «No pasa nada, Jimmy, de verdad. Ha sido un sueño. No ha pasado nada. Solo ha sido un sueño», le dijo su padre mientras Jim sollozaba histéricamente en brazos de su madre: «¡Quiero ayudar-los, quiero ayudarlos! ¡Se están muriendo! ¡Se están muriendo!».

Pero, en realidad, lo que Jim veía era un montón de indios moribundos tirados en medio de la carretera junto a un camión volcado en un cruce de caminos. Entonces su padre detuvo el coche, bajó para ver si podía hacer algo y pidió a otro hombre que fuera a buscar un teléfono y llamara a una ambulancia. Jim seguía llorando desconsoladamente mientras observaba la caótica escena a través de la ventanilla. Su padre subió de nuevo al coche, y abandonaron el lugar. Jim seguía sollozando: «¡Quiero ayudar-los, quiero ayudarlos! ¡Se están muriendo! ¡Se están muriendo!».

Unos años más tarde, Jim explicaría que, en el mismo instante en que el coche de su padre se alejaba del cruce, un indio murió y su alma saltó dentro de su cuerpo, poseyéndolo. Según Morrison, se trataba de un brujo, un chamán indio, que se convertiría en su guía espiritual. «Fue el momento más importante de mi vida», sentenció.

Arribades T1

Dies enrere vaig anar a l'aeroport de Barcelona per recollir la meva filla gran, que tornava de Frankfurt; a aquelles hores, cap a les onze de la nit, no hi havia aglomeracions, però sí força gent esperant-se, com jo, davant les portes de sortida del vestíbul d'arribades de la Terminal 1.

Entre la gent regnava el cansament i una certa apatia, trencada, amb més o menys intensitat, per l'aparició del familiar o l'amistat que, amb més o menys alegria, apareixia rere les portes corredisses automàtiques.

Arrambats a la barra de davant les portes hi havia la gent més impacient, esperant amb cert delit l'arribada d'algú; hi destacava un noi amb un paquet embolicat entre les mans i un globus en forma de cor. 

Uns metres més enrere, alineats com una selecció de futbol abans d'escoltar l'himne del país de torn, hi havia els pacients xòfers que amb una tauleta digital (cap full de paper) mostraven el nom de la persona que havien de transportar. 

Entre els impacients de la barra i els pacients xòfers de més enrere, la majoria de persones simplement esperaven movent-se mínimament, com un suau vaivé de les onades a la platja un dia de mar calmada, agitat només en el moment de la sortida del passatge d'un avió.

Les cadires d'un lateral eren totes plenes de persones assegudes que feien cara de no esperar ningú i, per contra, hi havia persones que entre inquietes i indignades anaven mirant les pantalles informatives dels vols, interpretant, jo, que la seva desaprovació responia al retard que alguns anunciaven. 

En alguns racons, més o menys dissimulats, algunes persones dormien, o ho intentaven, i jo no vaig acabar de deduir si eren persones indigents i sense sostre o, simplement, persones viatgeres sense rumb.

Als establiments de menjar, dos d'oberts, hi havia algunes persones consumint, i a l'única botiga oberta el dependent s'estava al llindar de la porta amb cara d'ensopit i amb ganes d'abaixar la persiana, de tancar la paradeta, que deia en Bachs al Filiprim!

A la part posterior d'un dels establiments de menjar una petita colla de personal de seguretat la feia petar, aparentment aliens a tot plegat, que tot plegat era prou calmat i tranquil.

Jo m'ho mirava tot plegat passejant amunt i avall, escoltant la ràdio i mirant el mòbil de forma intermitent, qui sap si formant part del relat d'algú altre.

Les sales d'espera dels aeroports són una cruïlla de vides anònimes, de rostres estranys i personalitats intuïdes (o imaginades, o inventades), de mirades fugisseres i de pensaments inconnexos i passavolants que es perden en el temps d'espera, fins que el rostre esperat i conegut apareix entre la munió de passatgers, impregnat d'una familiaritat càlida que trenca la fredor de l'ambient.

Ciutadania intel·ligent

Quanta raó tenia la meva àvia materna quan deia que la culpa, o la qüestió, quan quelcom no acabava de rutllar, era del rere mànec. Al principi no ho entenia, però si t'ho diuen mentre agafes algun objecte pel mànec, com una paella, una pala o un rasclet, ho entens perfectament en la mesura que identifiques on rau el problema, és a dir, qui hi ha just rere del mànec.

La Defensora de la Ciutadania de Girona va demanar, dilluns d'aquesta setmana en un ple extraordinari en què va presentar la Memòria 2024, repensar els contenidors intel·ligents. La Memòria 2024, en l'apartat de les conclusions sobre la neteja viària i el nou sistema de recollida de residus, diu: 

"Certament en aquest àmbit hi ha moltes coses a millorar, els espais dels contenidors són bruts, les persones que no accepten aquest canvi deixen la brossa a terra o, fins i tot, hi ha usos indeguts dels contenidors. Potser cal repensar si els contenidors intel·ligents tenen l’efecte volgut, si cal millorar la freqüència de recollida de determinada fracció, i també quines accions sancionadores eficaces emprèn l’Ajuntament tant vers l’empresa adjudicatària del servei, com enfront dels ciutadans que actuen de forma incívica, i que se’n vegin els resultats."

És ben cert que els contenidors intel·ligents comporten una major complexitat, pel que fa al seu ús correcte, que els contenidors oberts; d'entrada, perquè per obrir-los cal una targeta magnètica, que no tothom ha recollit degudament, i també perquè, llevat del contenidor específic de la fracció orgànica i el més petit del tèxtil sanitari, el contenidor multi fracció té un ús diferent cada dia, tot i que per poc que hom hi aboqui el cap, s'observa que cada dia hi ha impropis, és a dir, fraccions que no correspondrien.

Tot plegat es tradueix en dos efectes no desitjats: 

• impropis dins el contenidor, pel mal ús llençant-hi el que aquell dia no toca tot i obrir-los amb targeta
• deixalles al voltant dels contenidors, deixades per qui no tenen targetes

Aquest nou sistema de recollida de residus exigeix temps, temps d'adaptació pel canvi d'hàbits que representa portes endins, ja que cada dia toca llençar algunes fraccions concretes; i sobretot requereix un cert aprenentatge i, per descomptat, responsabilitat i compromís. Aprenentatge per saber-ho fer correctament, i responsabilitat i compromís per voler-ho fer bé: recollir les targetes i llençar les escombraries com i quan toca.

No tinc clar, com comentava la Defensora de la Ciutadania, que la solució sigui tornar a l'anterior sistema, ja que igualment era habitual veure, dia sí dia també, impropis dins els contenidors (en tots i cadascun, fos del color que fos), i deixalles al voltant dels contenidors.

Parlem de contenidors intel·ligents i el que requereix el sistema és ciutadania intel·ligent, i naturalment una administració intel·ligent (diligent i flexible) i un servei eficient. Potser caldrà esperar un cert temps per veure si, amb aquest nou sistema, s'incrementa la recollida selectiva, també amb els contenidors intel·ligents, ja que aquest és el principal motiu de tot aquest canvi.