El darrer canvi del canvi de model de recollida de residus

L’Ajuntament de Girona ja ho ha aprovat. En qüestió de mesos, previsiblement a principis de l'any vinent, tornaran al carrer tots els contenidors, els de totes les fraccions. Això sí, seguiran essent dels tancats que cal obrir amb targeta. Els contenidors tornaran allà on s'han mantingut, mentre que allà on es fa el porta a porta es mantindrà aquest sistema, així com a les zones on hi ha recollida amb àrees temporals.

Reconec tot plegat em produeix opinions contradictòries, o si més no farcides de matisos. Per una banda, celebro que s’obri una escletxa (una modificació del contracte no poc important) per millorar un servei que fa temps que no funciona com cal i, per una altra banda, lamento que precisament això sigui l'evidència que en el seu moment no es va dimensionar bé, ni econòmicament ni operativament, el contracte.

És inevitable la sensació de ser els conillets d’Índies d’un sistema, als ulls d'ara, mal planificat des del començament, amb una implantació que ha coincidit, precisament, amb un increment de la taxa d'escombraries, factor que ha desesperat encara més els veïns i veïnes, que hem vist que paguem més, però no tenim un servei a l’alçada.

Amb la modificació aprovada, a partir de l'any vinent als barris que ja tenim contenidors tancats podrem llençar les escombraries cada dia i a qualsevol hora, obrint-los amb la targeta. Aleshores jo em pregunto: si haguéssim començat per aquí, no ens hauríem estalviat molts maldecaps? Aquest model, més flexible, més racional, podria haver estat un bon punt de partida i potser no hauria generat tant de rebuig.

Ara bé, aquest canvi s’hauria de notar. I no només en la comoditat i facilitat per a llençar les escombraries, sobretot s'hauria de notar amb menys escombraries i residus al voltant dels contenidors. És clar que això no passarà per generació espontània: cal pedagogia, informació i persistència per part de l'Ajuntament. La responsabilitat individual existeix, i naturalment cal interpel·lar-la, però no pot suplir les mancances del sistema.

L’altre aspecte que em preocupa és la taxa d'escombraries, incrementada recentment. Si fem bé la recollida selectiva, això s’ha de notar a la butxaca. No pot ser que cada millora vingui acompanyada d’un nou increment. Si volem que la gent cregui en el sistema, cal demostrar que fer-ho bé té recompensa i que es va avançant, tal com diu el mateix ajuntament, amb l'anomenada taxa justa.

És clar que amb aquesta modificació no tot són flors i violes; em sap greu la desigualtat que hi ha entre diferents sistemes. Els barris amb porta a porta i amb àrees temporals continuaran com fins ara, amb dies concrets i horaris limitats, i això accentua més el greuge que senten molts veïns i veïnes. 

Hi ha petites propostes que podrien ajudar. Per exemple, als barris amb porta a porta es canviarà el sac de poda per un cubell més gran. Em sembla bé. Però també caldria una mica de flexibilitat horària, permetre que els veïns tinguin més marge per treure els cubells o més opcions per a fer servir les àrees d'emergència.

I ja que parlem d’aquestes àrees d’emergència, per què no poder-hi llençar totes les fraccions? Ara només serveixen per rebuig i orgànica. Si ja no faran falta als barris amb contenidors tancats, potser caldria pensar com les podem aprofitar millor als barris amb porta a porta.

En definitiva, celebro que es rectifiqui, i confio que no sigui només maquillatge. Si realment volem un sistema de recollida selectiva que funcioni, ha de ser just, eficient i comprensible. I sobretot, ha de fer-nos sentir que val la pena fer les coses bé.

La història no escrita del CE Pontenc

Dies enrere el Girona FC celebrava el seu 95è aniversari; de l'aniversari se'n fa ressò cada any les Efemèrides de Girona: 25 de juliol de 1930 - Es funda el Girona Futbol Club en un local de l'antic Cafè Norat.

El Girona FC és, des de fa moltes dècades, el club de futbol més important de la ciutat de Girona, també des de fa molts anys, el més important de les comarques gironines, tot i que anys enrere clubs com el Palamós o el Figueres li havien fet ombra... Avui, consolidat a l'elit i, confiem que per molts més anys, a la primera divisió, ningú li discuteix la supremacia.

Avui el Girona FC és el primer club de futbol de la ciutat, però no va ser el primer a constituir-se; aquest honor, sembla ser, el té l'Strong FC, fundat l'any 1909. Són d'altres els clubs de futbol que es van fer i desfer en aquella època, a principis del segle XX, tal com recull, per exemple, la Viquipèdia, clubs com l'Sport FC, el Club Patronat, l'Agrupación Juventud, l'Atlètic, el Gerunda, Olímpic, el Catalònia, l'Estudiantil o l'Industrial, i més endavant, a la dècada dels anys 20, el CE Gironí o la Unió Deportiva Girona.

Trobo estrany que en aquest inventari de clubs de futbol gironins no s'esmenti el CE Pontenc, o "Pontense", fundat l'any 1918 i que possiblement és el club actiu (esportiu en general, i de futbol en particular) més longeu de la ciutat, ja que va ser fundat abans que en GEiEG (1919) i que el Girona FC (1930).

Fent una cerca bàsica i ràpida en l'hemeroteca gironina he trobat una referència de l'any 1922 d'una crònica d'un partit (F. C. Sportiu Pontense 1 -  F. C. Cassà 4) publicada a la revista setmanal "Sportiva" el 8 d'agost de 1922. Altres referències posteriors són diferents publicacions del "Diari de Girona d'avisos i notícies" de 1923 i 1925, o de la revista quinzenal "Aigua Cuit", el 20 de desembre de 1925.

La meva impressió és, doncs, que la història del CE Pontenc resta pendent d'escriure's, d'estudiar, recopilar i escriure's. És possible que els documents fundacionals s'hagin perdut, que el mateix club, avui dia, no els tingui, i potser caldria cercar en altres arxius, però la història del futbol gironí no serà completa fins que no s'escrigui, amb un mínim rigor històric, la història de la fundació i els inicis del CE Pontenc o, com es devia dir a l'inici, del F. C. Sportiu Pontense.

En cas d'escriure's aquesta història, la història de l'actual CE Pontenc, a la revista "Som del Pont" estarem encantats de publicar-la...

El pols de Ter Stegen

Pensem un moment en els darrers grans porters del Barça, els que han marcat una època, i a mi, per generació, sobretot me'n venen 4 al cap: Urruti, Zubizarreta, Valdés i Ter Stegen. Cap dels tres primers va marxar del Barça per la porta gran, per diferents circumstàncies cadascun d'ells, tot i ser uns grans porters i donar un altíssim rendiment; Ter Stegen sembla que tampoc ho farà, pel pols que, segurament de forma legítima, està plantejant al club.

Hansi Flick sembla tenir clara la porteria de la pròxima temporada: tot indica que Joan Garcia, el porter de moda i fitxat aquest estiu provinent del RCD Espanyol, serà el porter titular i que Wojciech Szczesny, fitxat d'emergència la temporada passada quan ja estava retirat, i que va donar un bon rendiment, serà el porter suplent.

Iñaki Peña, el porter suplent de Ter Stegen que no va acabar de convèncer Flick hauria de marxar sense massa problemes traspassat a un altre club, i la pedra a la sabata de la porteria blaugrana és el (fins ara) capità, un Ter Stegen amb cartell de transferible fins que es va decidir operar, i que ara sembla que fa més nosa que servei.

Entenc que marxar del Barça no sempre és fàcil, i menys quan tens contracte vigent, per més que el club fitxi un porter per qüestionar-te la titularitat, quan no arrabassar-te-la, per voluntat de l'entrenador. Com es devia sentir Urruti, el gran "Urruti, t'estimo!", quan el Barça va fitxar Zubizarreta? Relegat a la suplència, Urruti no només va deixar el Barça, també es va retirar del futbol.

Ter Stegen devia sentir el mateix amb el fitxatge de Joan Garcia, per bé que el porter alemany no té previst retirar-se, i menys la temporada abans d'arribar a ser, per fi, el titular indiscutible (?) de la seva selecció en un gran torneig, com serà el Mundial de Futbol de l'any vinent. D'aquí que el porter alemany defensi aferrissadament la seva posició al club i al terreny de joc, plantejant un pols al Barça quan aquest ja el veia més fora que dins...

Ter Stegen passarà pel quiròfan i no podrà jugar d'entrada; els mesos de recuperació són claus per habilitar la inscripció de Joan Garcia, i el mercat d'hivern oferirà a Ter Stegen i al Barça una nova oportunitat per gestionar la seva situació, la seva possible sortida, que en cas de produir-se, estaria bé que fos de mutu acord i que permetés al porter alemany sortir per la porta gran del club, no per la del darrere o la de servei...

Els nous lladres entren per la pantalla

Els lladres ja no entren a casa nostra per la finestra, sinó que entren a les nostres vides (que és molt més que entrin a casa nostra) a través de la pantalla. I el que volen no és només robar-nos un objecte concret, com una joia, el cotxe o diners en efectiu, ara l’objectiu és molt més subtil, valuós i intangible: les nostres dades. Ja sabem que, d’un quant temps ençà, la nostra informació personal, les nostres contrasenyes, els nostres comptes bancaris o els nostres hàbits de consum han esdevingut moneda de canvi. Totes les nostres dades tenen un valor enorme al mercat negre digital, i la nova ciberdelinqüència fa servir tota mena d’estratègies per aconseguir-les, la major part de les vegades, sense que ni nosaltres mateixos en siguem conscients.

Aquest tipus d’enganys han crescut molt els últims anys, i cada vegada són més difícils de detectar. Ho veiem cada vegada més sovint als mitjans de comunicació, i el ganxo pot ser una trucada aparentment normal, un missatge de text que simula ser d’una empresa o persona coneguda o una aplicació falsa que instal·lem sense adonar-nos.

Un dels senyals que hem d’activar quan sospitem que alguna comunicació pot ser falsa i delictiva, és la pressa amb què ens demanen que prenguem alguna decisió, quan ens alerten d’una suposada urgència, quan apel·len a la por, quan ens demanen que ens decidim en qüestió de segons; sota aquesta pressió els ciberdelinqüents molt sovint ens desarmen i podem acabar donant-los accés a part de la nostra vida digital i de les nostres dades sense voler-ho.

A més, ara els delinqüents, que sempre solen anar una passa per endavant que la policia, compten amb l’ajuda de la intel·ligència artificial, que permet perpetrar estafes molt més creïbles i versemblants. Amb aquesta tecnologia poden simular la veu d’un familiar, generar textos perfectament redactats i personalitzats, o fins i tot fer trucades automàtiques amb respostes convincents. El perill ja no és només caure en un parany per falta de coneixement, sinó deixar-se enganyar per una simulació que sembla real.

És per tot això que és tan important estar atents, informar-nos i parlar-ne. Desconfiar de missatges que demanen dades, trucades estranyes o peticions urgents. Mai donar contrasenyes o codis per telèfon, i sempre revisar bé les adreces dels enllaços abans de clicar. I si alguna cosa ens fa dubtar, convé aturar-nos, respirar i comentar-ho amb algú (un familiar o la policia) i sobretot no prendre una decisió precipitada.

La millor protecció que tenim és el sentit comú (malgrat que sigui el menys comú de tots els sentits) i el fet de no sentir-nos sols davant d’aquesta realitat. I si quan entren per la porta tanquem amb clau, posem alarma o mirem per l'espiell, també ho hem de fer davant els nous lladres que entren per la pantalla.

Article publicat al número 121 de la revista Parlem de Sarrià.

Heartaches by the Number. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, "Heartaches by the Number", una cançó country escrita per Harlan Howard que interpretada per Guy Mitchell el 1959 va arribar al capdamunt de les llistes d'èxit.

La cançó parla d’un home atrapat en un cercle de decepcions amoroses, on cada desengany esdevé un "maldecap numerat", traducció aproximada del títol, i tot i la lletra dramàtica i trista, la cançó té un to animat, accentuat pel xiulet que l'introdueix... 

Convertida en un clàssic del country, ha estat versionada, entre d'altres, per Jerry Lee Lewis, Willie Nelson, Rosanne Cash (filla del mític Johnny Cash) i Elvis Costello, o Cyndi Lauper, tot i que en totes aquestes versions, realment extraordinàries, s'han oblidat de xiular...

Així comença... "La maravilla del dolor"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre dels que va contribuir a consolidar un terme del món de la ciència en general, i la física en particular que, aplicat a la psicologia, avui emprem possiblement en excés, especialment durant i després de la pandèmia de la Covid: resiliència.

La resiliència és, en la seva definició de l'àmbit de la tecnologia, la "resistència que presenten els sòlids al trencament per xoc, donada per una xifra que caracteritza la fragilitat del sòlid", i en l'àmbit de la psicologia la "capacitat de l’individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses".

Una figura imprescindible de l'aplicació a la psicologia del concepte de resiliència és el neuròleg, psiquiatre i psicoanalista francès Boris Cyrulnik, sobretot arran de la publicació, l'any 2001, del llibre "Los patitos feos. La resiliencia: una infancia infeliz no determina la vida", tot un èxit editorial i de vendes, tot i que anteriorment ja havia abordat aquesta qüestió al llibre publicat l'any 1999 a França "La maravilla del dolor. El sentido de la resiliencia" (Ediciones Granica, 2001), reeditat l'any 2002 vist l'èxit del llibre publicat posteriorment.

Fa més de vint anys aquests llibres no només em van causar un gran impacte, també em van fer descobrir vides resilients que, possiblement fins aleshores, no les havia definit com a tals...

"La maravilla del dolor. El sentido de la resiliencia", de Boris Cyrulnik, és un llibre que comença així:

No se trata de lo que ustedes creen. No hay desgracia maravillosa. Pero cuando sobreviene la adversidad, ¿hay que someterse? Y si combatimos, ¿con qué armas contamos?

EL DESLUMBRAMIENTO DE CONOCER A NIÑOS QUE SUPERAN LA ADVERSIDAD

Siempre nos han deslumbrado esos niños que saben superar inmensas desgracias y forjarse una vida de hombre, a pesar de todo. Pero esta manera clásica de plantear el problema revela ya la forma como se lo interpreta. Nos "deslumbran" porque han "superado" una inmensa "desgracia". El deslumbramiento y la desgracia ya están relacionados. Y para que el sentimiento de triunfo acuda a la mente del observador, se necesita que el niño lastimado haya tenido tiempo de escribir varios capítulos de su historia y, al volverse así hacia su pasado, pueda advertir que ha triunfado.

Sólo mucho más tarde, al llegar a la "edad de la razón", podemos atribuir significado triunfal al estruendo de la infancia. Y sin embargo, en el instante mismo de la agresión, había ya un sentimiento en que se mezclaban sufrimiento y esperanza. En el momento de la herida, el niño abatido soñaba: "Un día saldré adelante... un día me vengaré... les demostraré..." Y el placer de soñar, combinándose con el dolor de la realidad, le permitía soportarlo. ¿Tal vez el tormento mismo exaltaba la necesidad de imaginar? "Los caminos empantanados tornan más deseable el alba espiritual y más tenaz la exigencia de un ideal".

La desgracia nunca es convertimos en relato, damos un sentido al sufrimiento y comprende-mos, mucho tiempo después, cómo pudimos transformar una desgracia en maravilla, ya que todo hombre herido se ve forzado a la metamorfosis: "Aprendí a transformar la desgracia en una prueba. Si una te baja la cabeza, la otra te la levanta", explica Catherine Enjolet.

Dos palabras organizarán la manera de observar y comprender el misterio de los que han salido adelante y una vez adultos vuelven hacia las cicatrices de su pasado. Son dos palabras extrañas, que preparan nuestra mirada: resiliencia y oxímoron.

Cuando la palabra resiliency nació en la física (soltura de reacción, elasticidad), designaba la capacidad de un cuerpo para resistir un choque. Pero atribuía demasiada importancia a la sustancia. Cuando pasó a las ciencias sociales, significó "la capacidad para triunfar, para vivir y desarrollarse positivamente, de manera socialmente aceptable, a pesar de la fatiga o de la adversidad, que suelen implicar riesgo grave de desenlace negativo". 

¿Cómo volverse humano a pesar de los golpes del destino? Esta pregunta existe apenas tratamos de descubrir el continente olvidado de la infancia.

La darrera presentació?

30 anys i 121 números després sembla que la revista "Parlem de Sarrià" podria tancar una etapa i, confiem, començar-ne una de nova. Una sèrie de circumstàncies, feixugues d'explicar amb detall, ens situen en una mena de període d'incertesa sobre la continuïtat d'aquesta revista tal com l'hem conegut aquests darrers trenta anys.

Les circumstàncies són feixugues d'explicar amb detall, però pel boc gros podríem parlar d'una licitació un xic tortuosa de la impressió que, com el gat de Schrödinger, inclou i no inclou la maquetació, i del lògic desgast i cansament de l'equip motor de la revista. 

Aquesta mena de petita crisi existencial, però, lluny d'amenaçar-ne la continuïtat, li hauria de donar un nou impuls, obrint una nova etapa en la seva edició i garantint-ne el futur, tant des de la perspectiva de la gestió i coordinació dels continguts com, naturalment, de la solvència econòmica. És evident que les revistes locals, ni aquesta ni cap altra, es fan soles, i al darrere hi ha, pressupostos a banda, esforç i dedicació continuats.

En tot cas, mentre acabem de dilucidar si aquesta mena de petita crisi esdevindrà una nova oportunitat, avui a la tarda presentarem com cal el darrer número publicat, amb la ferma voluntat que no sigui, ni de bon tros, la darrera presentació, l'últim ball de la revista "Parlem de Sarrià".

30 anys d’història, 20 anys de trajectòries compartides

Aquest 2025 a Plataforma Educativa celebrem 30 anys d’història, tres dècades de compromís, de projectes compartits, de reptes i, sobretot, d'aprenentatges. 

I si hi ha una cosa que realment ens defineix a les organitzacions, que ens mou i ens dona sentit, són les persones. I enguany, en aquest aniversari tan especial, hem fet una trobada amb les persones professionals que fa més de 20 anys que treballen i formen part del nostre grup d'entitats.

El reconeixement, però, no és només una qüestió de temps, és sobretot una qüestió de trajectòria, de dedicació i de valors viscuts i compartits. Aquestes persones no només han estat testimonis de l'evolució de Plataforma Educativa, sinó que, juntament amb les persones que atenem i acompanyem, n'han estat les protagonistes i el motor de canvi i transformació, sostenint, amb el seu saber fer, la seva expertesa i el seu compromís, el dia a dia de l'entitat. I ho han fet amb una fidelitat i una humanitat que mereixen ser reconegudes i celebrades.

La trobada, celebrada setmanes enrere, va ser un espai de reconnexió, de mirades còmplices, de records compartits i, sobretot, de gratitud.

Avís per als amants

La parella d’amants enxampada inesperadament per la "kiss cam", la càmera del petó, ha esdevingut un autèntic avís per a navegants. Per a molts amants, que intenten mantenir un equilibri, sempre tant fràgil com temptador, entre la discreció i les ganes de gaudir del moment, aquest cas és un avís dels riscos que estan prenent.

El risc zero no existeix, i ja ho sabem que pràcticament l’única manera de no ser enxampat amb l’amant és, ras i curt, no tenir-ne. Avui dia, envoltats de càmeres que ho enregistren tot, costa molt passar desapercebuts. La foscor d’una sala de concerts plena fins a la bandera pot semblar, en teoria, un escenari ideal per a la discreció, però ja s’ha demostrat que ni això és garantia de res.

El moment en què la càmera els va enfocar va ser tant breu, com èpic: ella es va girar en sec, ell es va amagar instintivament, i allò, aquell gest espontani i gairebé còmic, va desemmascarar-los i, inevitablement (?), va fer-los virals. 

Quan comprem una entrada per a un concert, convé llegir la lletra petita. Ara ja ho sabem. Aquesta és part de la que apareixia en l’entrada del darrer concert al qual vaig assistir:

“Promo Arts Music es reserva el dret de gravar i compartir imatges abans, durant o després dels espectacles que tenen lloc als seus espais, incloent-hi imatges del públic, amb l’única finalitat promocional i informativa de les activitats que s’hi duen a terme. El portador de l’entrada reconeix i accepta que la seva imatge personal podrà ser captada durant la seva estada al recinte, i autoritza de forma expressa que pugui ser usada de manera il·limitada i indefinida en qualsevol material informatiu.”

El nostre consentiment, per tant, és implícit. Així doncs, poca cosa podem fer davant la difusió d’una imatge nostra en un concert en aquell context. Una altra cosa molt diferent, naturalment, és el que ha passat després amb la revelació de la identitat d’aquesta parella i de les seves circumstàncies personals (feina, família, etc.). És evident que l’ús que se n’ha fet ha superat amb escreix la "finalitat promocional i informativa" de què parla la lletra petita.

I tornant a la parella i a la seva espontània reacció, penso que potser si, simplement, haguessin fet el que s’esperava d’ells, un petó i prou, tot plegat hauria passat més desapercebut, la càmera hauria canviat de focus buscant una nova parella i ells haurien pogut continuar gaudint del concert, i de la seva relació.

Però així és la vida pública en temps d’hipervisibilitat, i sovint el que més t’exposa no és el que fas, sinó el que intentes amagar.

L'ull del Pont: Sota el Pont de l’Aigua

A diferència de l’aigua trista que el poeta Josep Maria de Sagarra descrivia al poema Girona a la tardor (“Sota del pont camina l’aigua trista, és l’aigua de la pluja de Tots Sants”), sota el Pont de l’Aigua, d’un temps ençà, hi circula una energia molt diferent. El pas dels anys i, sobretot, la intervenció urbanística han transformat aquest espai en un veritable corredor de vida, més enllà del curs del riu, amb la consolidació de la via verda que passa per sota d’una de les seves voltes. Allà on, temps enrere, pràcticament només hi desfilava el riu, la majoria de vegades en silenci, alguns dies fent brogit, ara hi conflueixen persones, bicicletes i una nova manera de recórrer el territori.

Les obres de rehabilitació que s’hi han dut a terme recentment han consolidat l’estructura del pont, corregint afectacions produïdes pel temps i millorant-ne la resistència. Són obres de manteniment totalment necessàries, gairebé imperceptibles per a qui circula per sobre del pont, però vitals per prorrogar i assegurar-ne la vida útil, també per sota.

I és que sota el Pont de l’Aigua hi transcorre la via verda que enllaça el barri del Pont Major, i també el poble de Sarrià de Ter, amb el barri i el pla de Campdorà, amb la mirada posada en la futura i desitjada connexió fins a Celrà. Aquesta via, pensada per a la mobilitat sostenible, permet desplaçar-se a peu o en bicicleta envoltats de natura, seguint el curs del Ter, tal com també es pot fer des de l’altra banda de la riba, des dels barris de Fontajau i Sant Ponç de Girona fins a Sarrià de Ter, en una ruta que ja connecta, a més, amb Sant Gregori i la vall de la Llémena.

Després del temporal Glòria, el projecte de la via verda al barri del Pont Major s’ha consolidat, i s’hi han habilitat punts de descans i s'hi han incorporat elements de protecció que integren el traçat dins el paisatge de ribera. La recuperació d’aquest entorn fins i tot ha permès que formi part del recorregut d’alguna de les cercaviles de la Colla de la Gegantona del Pont.

L’ull del pont, aquest espai inferior sovint ignorat o considerat residual, ha esdevingut una zona transitable. Per sota del Pont de l’Aigua, no només hi passa el riu, sinó també una nova manera d’habitar l’entorn, de fer territori, generant un espai que connecta barris i municipis i, sobretot, persones. On abans hi havia un límit, una barrera, ara hi ha una connexió, un vincle.

El Pont de l’Aigua, doncs, no només uneix per sobre Sarrià de Ter i el Pont Major, sinó que, per sota, dona vida a una altra manera de gaudir del nostre entorn d’una manera més pausada i tranquil·la que ens permet redescobrir els marges del riu des de la vora, i que aposta per un present més verd i sostenible.

Sota el pont, l’aigua, si aquesta ho havia estat mai, ja no és trista, ni camina sola.

Article publicat al número 121 de la revista Parlem de Sarrià.

Bloodless. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, sí, una altra cançó del músic Andrew Bird que ens transporta, curiosament, a la Catalunya de 1936, just abans que esclatés la Guerra Civil, ahir va fer 89 anys.

La cançó és una crítica a les tensions polítiques i socials dels nostres dies, que ens aboquen a una "guerra incívica, de moment sense sang", com el 1936 a Catalunya, escrivia Bird el 2018, tot i que avui ja sabem que les guerres dels nostres dies estan ben tacades de sang...

Així comença... "Algoritmocràcia"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre d'aquells que penses que són realment interessants de llegir i que, alhora, sospites que el que llegiràs pot deixar-te encara més preocupat pel nostre present i futur, esclavitzats com estem, segurament cada vegada més, a les pantalles, les xarxes i els algoritmes.

"Algoritmocràcia, viure en llibertat en el temps dels algoritmes" (Llibres del Segle, 2023), d'Arthur Grimonpont, amb traducció d’Albert Punsola Vilar i Maria Soler del Valle, és un llibre que ens revela, de forma divulgativa i fonamentada, fins a quin punt els algoritmes i la intel·ligència artificial influeixen en les nostres vides, en el nostre consum digital, fins i tot en el que pensem i votem, individualment i col·lectiva. És un llibre, més que per augmentar la por, ens pot servir per informar-nos críticament i, tal vegada, reclamar una major regulació d'aquest espai de creació, generació i consum de continguts digitals.

"Algoritmocràcia, viure en llibertat en el temps dels algoritmes" és un llibre que comença així:

La primera pàgina web és de l'any 1990. Trenta anys més tard, el 60% de la humanitat té accés regular a internet. Aquests 4.500 milions d'usuaris passen una mitjana de 6 hores i 43 minuts al dia en línia. Encara que no és una necessitat fisiològica, passem més temps a internet que menjant, parlant o caminant; més temps que llegint llibres, escoltant la ràdio o veient la televisió; i més temps que totes aquestes activitats juntes. Durant la seva escolarització, els joves ara passen quatre vegades més temps a internet que a classe. Als Estats Units, tres de cada deu adults diuen estar "gairebé constantment a internet". Aquesta xifra s'eleva a gairebé el 50% per als joves de 18 a 29 anys. Vivim literalment a internet.

Internet no només ha substituït una eina per una altra: també ha generat multitud d'usos sense antecedents, incloses les xarxes socials. Inexistents fa només vint anys, ara representen el primer ús de la web en termes de temps dedicat i nombre d'usuaris. Facebook tenia gairebé tres mil milions d'usuaris habituals el 20228; YouTube més de dos mil milions; Instagram (propietat de Facebook), mil milions i mig; i TikTok, que va aparèixer el 2016, ja supera els mil milions 10.

Encara que les plataformes socials tenen múltiples usos i ofereixen funcionalitats diferents, el seu model econòmic és gairebé el mateix. Consisteix a transformar el temps que hi passem en ingressos publicitaris. D'aquí sorgeix una competència terrible per compartir un recurs rar i preciós: el nostre temps d'atenció. La nostra exposició a la publicitat, ingrés gairebé exclusiu de totes les xarxes socials, depèn d'aquest nou petroli.

Però la nostra atenció és un recurs limitat...

Espais de Memòria

El número 121 de la revista "Parlem de Sarrià" ja és al carrer, també a internet, disponible per a llegir en línia.

D'entre els molts temes que, com des de fa 30 anys, tracta la revista, destaca la instal·lació de diversos Espais de Memòria al carrer Major de Sarrià de Ter, en què a través d'uns tòtems amb textos i fotografies, es recuperen episodis com els cafès-casino, l’escola Francesc Macià, l’accident del Carrilet o els bombardeigs durant la Guerra Civil. 

Aquesta iniciativa, impulsada pel Consell de Redacció de la revista i l’Ajuntament, forma part del projecte del "Memorial Democràtic" i s’ha nodrit de material documental i testimonis orals recollits des dels anys noranta.

Tal com escriu Jordi Dalmau en el seu article, "els carrers són aules obertes i és aquí on s'han instal·lat diversos tòtems que il·lustren fets que aquest poble ha aportat a la història de Catalunya". Aquesta és, sens dubte,  una excel·lent manera de fer visible el passat i convertir-lo en patrimoni col·lectiu viu, al servei de la comunitat.

Podeu aprofundir-hi llegint la revista i, naturalment, trepitjant el carrer Major de Sarrià de Ter i visitant els tòtems.

Torre Pacheco

Torre Pacheco han tornat a posar en evidència una estratègia cada cop més habitual de l’extrema dreta: aprofitar qualsevol incident per difondre notícies falses, generar alarma social i dirigir l’odi cap a la població immigrant. 

A través de les xarxes socials es va escampar una versió distorsionada dels fets, sense contrastar, ni verificar, ni esperar resultats oficials, no amb l’objectiu d'informar, sinó d'encendre els ànims, assenyalar culpables i alimentar un relat de confrontació: "o nosaltres o ells".

Aquesta estratègia, basada en la desinformació, l’estigmatització i els prejudicis, busca connectar amb les emocions més primàries, sobretot la por i la ràbia, i activar l'odi i la violència, atribuint a la immigració tots els mals possibles, des de la inseguretat fins a l’atur, identificant un potencial enemic i instrumentalitzant-lo per canalitzar el malestar social. És així com el discurs d’odi es propaga, es normalitza i es converteix en proposta política.

La dificultat de combatre aquest fenomen és creixent. Les xarxes socials amplifiquen missatges falsos amb molta més velocitat i abast que qualsevol desmentiment; la mentida sempre és més ràpida que la veritat, i així, pas a pas, es va consolidant en l’imaginari col·lectiu la idea que la solució passa per l’expulsió de persones immigrants, el tancament de fronteres i la mà dura.

Aquesta recepta, que ja s’aplica en països governats per l’extrema dreta, ha mostrat conseqüències greus, com la violació de drets i la deshumanització, generant encara més fractura social. Tot i això, aquest discurs continua quallant perquè apel·la a una seguretat fictícia i a una identitat excloent.

Torre Pacheco ens hauria de servir d’avís, no com a excepció, sinó com a símptoma d’una deriva perillosa a la qual, sembla, irremeiablement naveguem. Els partits d'extrema dreta saben que sembrant odi recolliran vots, i no fan més que adobar el terreny (ara als carrers, després als parlaments) per seguir sembrant.

167,56 milions d'euros

167,5 milions d'euros són molts diners, una morterada de diners que segurament tu i jo mai veurem junts, així posats un sobre l'altre. 167,56 milions d'euros, a tu i a mi, segurament ens resoldrien la vida, o qui sap si ens la complicarien definitivament, però en tot cas, fins i tot amb molt menys, amb "les engrunes" que resten després de la coma, ja faríem...

167,56 milions d'euros és l'import dels pagaments indeguts de diferents prestacions socials del Departament de Drets Socials i Inclusió en el període 2016–2024, tal com recull un informe de la Sindicatura de Comptes segons dades del mateix departament.

Un pagament indegut és una ajuda o prestació econòmica que l’administració pública paga a una persona sense que en tingui dret, ja sigui perquè ha deixat de complir els requisits, perquè hi ha hagut un error en la tramitació o perquè s’ha aportat informació incorrecta.

Imaginem que tinc dret a rebre una prestació econòmica a causa d’una situació personal o familiar concreta, i que la rebo correctament. Un dia, però, aquesta situació canvia, i ja no compleixo els requisits per continuar rebent-la. Suposem que, des que comunico aquest canvi fins que l’administració resol la finalització de la prestació, passen uns mesos, i durant aquest temps la continuo cobrant. Doncs bé, tots els pagaments que rebo a partir del moment en què ja no em correspon la prestació són pagaments indeguts, que l’administració em pot reclamar dins d’un termini legal, i que estic obligat a retornar.

Aquest és un exemple habitual de com es generen els pagaments indeguts en l’àmbit de les prestacions socials, i és així com, al llarg d’aquests 9 anys (2016–2024), s’han acumulat fins a 167,56 milions d’euros en pagaments indeguts de diverses prestacions socials.

Resulta evident que el marge de millora en la gestió d’aquestes prestacions existeix, i la mateixa consellera de Drets Socials i Inclusió ja va anunciar, arran de la publicació de l’informe, la creació d’un nou organisme per gestionar aquestes prestacions de manera, se suposa, més eficient.

L’informe de la Sindicatura de Comptes també aporta una altra dada rellevant: “L’any 2022 les obligacions reconegudes en el pressupost del Departament de Drets Socials i Inclusió per prestacions econòmiques de dret subjectiu van ser de 978,29 M€ (el 31,60% del total de les despeses reconegudes amb càrrec al pressupost del departament)”.

És a dir, només l’any 2022, l’import total de totes les prestacions econòmiques de dret subjectiu va ser de 978,29 milions d’euros, una quantitat que representava aproximadament una tercera part del pressupost del departament.

La xifra és realment significativa, i cal entendre que la immensa majoria de les prestacions es van gestionar i executar correctament. De fet, si fem una simulació, tenint present que els 167,56 milions d’euros de pagaments indeguts corresponen a un període de 9 anys (2016–2024), la mitjana de pagaments indeguts per any seria de 18,6 milions d’euros, és a dir, menys del 2 %.

Fa bé la Sindicatura de Comptes en assenyalar els aspectes que cal millorar, ja que la gestió dels diners públics ha de ser escrupolosa i estar subjecta a seguiment, control i auditoria. Alhora, també cal contextualitzar l’import dels 167,56 milions d’euros: tot i que és una xifra important, representa una proporció relativament petita del total de prestacions, i en molts casos, els pagaments indeguts són degudament retornats per les persones beneficiàries.

Mentre denunciem les coses que són millorables, també hem de poder dir les que funcionen bé; ambdues qüestions són necessàries, perquè, és evident, que una cosa no treu l'altra...

L'alt de La Trinca

Hi ha notícies que a banda de sorprendre'ns, d'una manera o altra ens sacsegen emocionalment. A mi, personalment, la mort de Toni Cruz, l’alt de La Trinca, m'ha sorprès i, alhora, corprès. Sorprès per inesperada, no sabia, suposo que com tanta altra gent, que estava malalt; corprès perquè ell, com a integrant de La Trinca, és un referent ineludible de la meva infància i adolescència. 

La Trinca, musicalment, forma part del paisatge sonor de la meva infància. Quan era petit em sabia i taral·lejava quasi totes les cançons, que m'havia après amb aquell entusiasme que només tens de petit quan descobreixes alguna cosa que et fa riure sense saber ben bé per què, cançons que cantava sense entendre-les del tot, aleshores, però que trobava divertides, i que no vaig comprendre-les fins més endavant... 

Aquell trio tan divertit, aquella mena de Santíssima Trinitat, el ros, l'alt i el de la barba, encara es van fer més referents quan van fer el salt a la televisió amb el programa "No passa res", mantenint l'esperit satíric, agut i compromès del trio, quan jo ja era a les portes de l'adolescència.

Potser és per això que ara, amb la mort de Toni Cruz, s'obre inevitablement una porta que ens connecta amb la màquina del temps i ens fa retornar al passat, en el meu cas en el de la meva infància i adolescència, recordant aquelles cançons i aquells gags que tant ens van entretenir, fer riure, cantar i pensar.

La sàtira política d'avui, amb programes televisius i radiofònics com "Polònia" i "La competència", beu entre d'altres d'aquelles fonts, del talent i l'enginy d'un trio que tot cantant ens parlava, per exemple, dels feixistes, d'una tribu d'indis, de l'evidència que l'home ve de la patata o de l'intent de cop d'estat de 1981...

Descansi en pau en Toni Cruz, i llarga vida a l'alt de La Trinca i, entre altres personatges, al fill punky que tan bé representava en el mític gag de la família catalana...

Sisyphus. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó, "Sisyphus", del músic singular, i alhora multiinstrumentista, Andrew Bird, sí, el mateix que xiulava la setmana passada, i el mateix que xiularà la setmana vinent, perquè quan ensopegues amb un músic que xiula tan bé, resulta difícil prescindir-ne en una secció com aquesta.

La cançó d'avui s'inspira en el mite de Sísif, aquest personatge condemnat per Zeus, per haver enredat els Déus, a empènyer eternament una pedra muntanya amunt, ja que cada vegada feia arribar la pedra al cim, aquesta tornava a rodolar avall... 

Una metàfora, en els nostres dies, de l’esforç inútil, que ens convida a emprar l'esforç allà on cal, on pugui tenir impacte, a actuar amb responsabilitat.

Així comença... "Aigües encantades"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que quan el vaig llegir, ara fa 32 anys, no em va deixar indiferent; parlo de l'obra de teatre "Aigües encantades" (Edicions 62, 1992), de Joan Puig i Ferrater, una de les lectures obligatòries de COU del curs 1992/93, juntament amb "La bogeria" de Narcís Oller, "Somnis", de Guerau de Liost, "Sol i de dol" de J.V. Foix, "Antígona" de Salvador Espriu, "Bearn" de Llorenç Villalonga i "Vacances pagades" de Pere Quart.

L'obra de teatre retrata, en un context rural, el conflicte entre la tradició i el progrés, entre tot el que representa la tradició (la superstició, la submissió...) i el que representa el progrés (el coneixement científic, el pensament lliure...).

L'obra de teatre em va agradar tant que, uns estius més endavant, ja com a cap d'un agrupament escolta, vaig endur-me el llibre com a lectura compartida a la ruta d'estiu.

"Aigües encantades", de Joan Puig i Ferrater, és un llibre que comença així:

Acte primer

Sala espaiosa a casa de PERE AMAT. Al fons, la porta d'un corredor que condueix a l'interior de la casa. També al fons, a l'esquerra, una porta més petita amb dos esgraons al peu, que condueix a les golfes. A la dreta del fons, un gran armari dins el mur, on s'hi veuen fruites, roba de taula, servei de vaixella i demés coses pròpies. Al costat dret, un balcó i cadires. Al costat esquerre, la porta que dona directament a l'escala de l'entrada. En primer terme, una taula i un canapè de boga, contra la paret. Pels murs, quadres representant vides de sants. L'habitació fosqueja, és monòtona i severa.

Tarda avançada d'una festa d'estiu. Se senten tocar les campanes amb un so planyívol. Un mormol llunyà i apagat de cants i pregàries trenca el silenci de l'habitació.

CECÍLIA, sola, s'està asseguda prop del balcó, llegint. És una noia magra i pàl·lida, molt nerviosa, morena i petita. Vesteix i va pentinada amb molta negligència i originalitat. Després d'una pausa, se sent pujar les escales enmig d'un gran silenci.

CECÍLIA (deixant de llegir, però sense moure's): Qui hi ha?

L’enèsima prova de resistència de Pedro Sánchez

Hi ha materials que abans de ser utilitzats en estructures crítiques, passen assaigs de tracció, compressió o impacte per saber si aguantaran quan calgui. Pedro Sánchez fa anys que se sotmet, voluntàriament o no, a proves similars i cada crisi que ha patit (i no són poques dins o fora del partit) ha estat un test per comprovar si el seu lideratge aguanta, si cedeix o si es trenca. I fins ara, ha resistit, i sobreviscut, a les primàries del 2016, al desgast de governs de coalició, a l'embat de la dreta, a les exigències de l’independentisme, al retorn de Puigdemont i fins i tot a la seva pròpia carta sobre "reflexionar".

Però l'explosió del cas Cerdán, amb ramificacions amb el cas Ábalos, li ha fet entrar (un cop més) en zona de risc, qui sap si de fractura, amb una doble afectació: d’una banda, qüestiona la regeneració promesa dins del PSOE, que no acaba de fer net; de l’altra, posa en tensió els pactes amb els socis d’investidura, pactes que se sustenten amb una fràgil estabilitat parlamentària. 

Pedro Sánchez ha respost amb l’estratègia habitual, basada en el control de danys en clau de partit (perdent dolorosament "dues mans dretes"...), i amb la promesa, i el convenciment, de seguir governant fins al final de la legislatura. Però no tothom li compra el discurs, i portes endins del partit creixen les veus crítiques (Emiliano García-Page, president de Castella - la Manxa), també portes enfora, en clau governabilitat, especialment pel que fa als seus socis de govern. Pedro Sánchez torna a estar a la corda fluixa, i amb la impressió que cada vegada té menys xarxa de seguretat.

A diferència de les proves de laboratori, realitzades en un entorn segur, la política sempre no avisa quan una estructura es col·lapsa; ho hem vist al llarg de la història, també la més pròxima i recent... La confiança és com una soldadura, que aparentment pot aguantar molt, fins que inesperadament (i fatal) es trenca. I Pedro Sánchez, tot i l’ofici i els reflexos que té, sap que l'esquerda oberta per aquest escàndol no es tanca només amb bones paraules i les millors intencions. Superarà aquesta nova prova de resistència?

Només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, o quan se'ns crema el país!

Bàrbara de Nicomèdia és una santa que, segons la llegenda, va ser martiritzada i, finalment, decapitada pel seu pare per haver-se fet cristiana, i just després de matar-la, un llamp el va fulminar. És per això que se la considera protectora contra les tempestes i patrona dels que treballen amb foc i explosius, dels oficis relacionats amb la mineria, l'artilleria, etc.

L'expressió "només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona" ve d'aquí i vol dir que només ens preocupem dels perills quan ja els tenim a sobre, quan ja són inevitables i els mals, possiblement, irremeiables, en comptes prevenir-los amb temps...

Només ens recordem de Santa Bàrbara quan trona, o quan se'ns crema el país!, quan les flames avancen descontrolades, com amb l'incendi del Baix Ebre, quan el fum ho cobreix tot, quan s'evacuen, o es confinen, pobles sencers. 

I és aleshores quan, lamentablement, recordem el que caldria haver fet (i que potser no s'ha fet del tot...): netejar (treballar) el bosc, un bosc que creix i que com més creix menys es treballa (s'explota), i a aquest factor només cal sumar-hi un episodi de pluges torrencials (primer) i un episodi de sequera (després) per desfermar les flames, atiades pel vent.

Un estiu més acumulem les imatges d'efectius desbordats, hectàrees calcinades, gent, desolada, confinada o desplaçada, natura ferida. Si només actuem i invoquem Santa Bàrbara quan trona, o quan tot crema, seguirem apagant focs que es podrien haver evitat.

He superat la crisi dels 50?

Ara que ja tinc 51 anys, em pregunto si he superat la crisi dels 50... si és que n’he de tenir una. Perquè si no me n'he adonat, potser és que ha passat de puntetes, discreta, o potser és que ha optat per esquivar-me, pensant que ja en vaig tenir prou amb la crisi dels 40, que vaig anar tan avançat amb la dels 40, que aquella crisi ja va convalidar la dels 50...

Reviso les característiques de la crisi dels 50 en els homes: crisi d'identitat i reflexió sobre la vida, sobre el que hem fet i el que ens queda per fer; qüestionament de la parella i de les relacions familiars; competència laboral, respecte d'un mateix segons les pròpies expectatives, i respecte del talent jove que empeny; preocupació pel físic i sobretot per l'envelliment i, per descomptat, les inevitables revisions  i seguiments mèdics que s'inicien a partir d'aquesta edat...

Algunes d'aquestes qüestions no són específiques de la crisi dels 50, sinó que es poden manifestar en altres moments, i de fet en mi, algunes d'aquestes qüestions, es van manifestar en la dels 40... En tot cas, de moment segueixo sense ganes de comprar-me una moto gran ni tinc el repte de fer una marató, no he deixat la feina per obrir un "xiringuito" a la platja, tot i que sí que he canviat de feina, ni tan sols he començat a vestir amb camises hawaianes, que les que porto ja les tinc de fa uns anys...

He de reconèixer, però, que hi ha un factor que s'atribueix a la crisi dels 50 que em preocupa des de fa un temps, i té a veure amb l'envelliment i que em genera una certa contradicció: jo no tinc cap problema a anar sumant anys i accepto molt alegrament els 51 que ja porto viscuts, conscient que són més dels que em queden per viure; sí que tinc un problema amb les canes de la meva barba, que fa anys que mantinc a ratlla, perquè em tinc la impressió que quan poblen la meva cara en fan més gran del que realment soc. Això em fa ser víctima de la crisi dels 50?

A vegades penso que algun dia em reconciliaré amb la meva barba, que la deixaré créixer de nou, i potser llavors no hauré superat cap crisi d'edat, sinó que simplement m'hauré convençut que, finalment, la meva barba blanca no em posa més anys dels que realment tinc. Qui sap si aquesta serà una manera de superar la crisi dels 60, si és que en aquesta edat també es pateix una crisi existencial...

És Nico Williams el nou Mbappé del Barça?

Dies enrere escrivia sobre Nico Williams com a desig per al Barça, àvid per fitxar aquest jove i talentós extrem, que tan bona entesa té, per exemple, amb Lamine Yamal. Però finalment el petit dels germans Williams ha decidit quedar-se a Bilbao dient novament que no al Barça i renovant altra vegada amb l'Athletic Club. Digerida la (relativa) sorpresa, comença a ser inevitable preguntar-nos: serà Nico per al Barça el que Mbappé ha estat durant anys per al Madrid?

Els madridistes saben bé de què parlo, ja que durant uns quants estius Kylian Mbappé va ser la gran esperança blanca, el fitxatge desitjat, i quan finalment semblava que arribava, un inesperat gir de guió el mantenia de nou a París... Fins que l'estiu passat, finalment, el real Madrid el va poder fitxar. Però abans de dir que sí, va dir molts cops que no.

Amb Nico Williams podria passar quelcom similar respecte del Barça. Nico no sembla tenir pressa per marxar de Bilbao, i menys la temporada que l'Athletic Club torna a compatir la Champions League; d'altra banda, resulta evident que a Bilbao s'hi sent còmode i sap que les ofertes i els cants de sirena, del Barça i d'altres equips, novament arribaran. 

És clar que ara com ara el Barça, però, no juga amb les mateixes cartes que el Ral Madrid, ja que sense múscul econòmic, ni marge salarial, pot desitjar molt, però fitxar poc. I això fa que el somni de Nico Williams, igual que el de Mbappé ho va ser per al Madrid, a banda de recurrent, no pugui fer-se realitat.

Potser sí, potser Nico és ja el nostre Mbappé (confio que no un nou "Griezmann"), i de ser així voldria dir que encara que sigui més d'hora que tard, vindrà al Barça per rendir. De moment, però, només és un objecte de desig, un somni, avui, inabastable.

The Whistling Caruso. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una peça musical breu, "The Whistling Caruso", composta pel músic Andrew Bird i que forma part de la banda sonora de la pel·lícula "The Muppets" i que és un clar exemple que el xiulet, com la mateixa veu, és en si mateix un instrument musical...

Així comença... "Girona, ara i sempre. Una crònica"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre del qual ja en vaig publicar, fa quasi quatre anys, un apunt: "Girona ara i sempre. Una crònica" (Diputació de Girona, 1982), de l'enyorat Narcís-Jordi Aragó.

I si aleshores el vaig obrir per compartir una de les moltes cites que conté el llibre, avui l'obro per compartir les primeres línies del "Pòrtic" que l'obre...

"Girona ara i sempre. Una crònica", de Narcís-Jordi Aragó és un llibre que comença així:

A un gironí no li pregunteu mai de la vida quants esglaons té l'escalinata de la Catedral.

Des del llindar de la muralla ciclòpia, arran de la Via romana i a dues passes del Call jueu, l'escalinata monumental puja cap al claustre romànic, la nau gòtica i la façana barroca. Pedres de totes les èpoques i de tots els estils convergeixen en aquest punt on sembla concentrar-se sencera la història de Girona.

A un gironí no li pregunteu mai quants esglaons té aquesta escala. Noranta? Noranta-nou? Cent? Cent u? No ho sabrà. I, si ho sap, no us ho voldrà pas dir. S'estimarà més que la dada es mantingui envoltada de misteri; que l'escala inacabable ascendeixi fins a l'infinit i que una boira espessa s'arrapi a l'últim replà sense deixar-ne veure l'acabament. De fet, ja és aquesta la impressió que dona. Hom comença a pujar amb els peus lligats a terra, però a mesura que va ascendint s'apodera d'ell una creixent sensació d'irrealitat. Les cases del voltant s'empetiteixen; els carrers laterals s'enfonsen com pous; sorgeixen arreu terrats i teulats, arbres i campanars i una cresta llunyana de muntanyes blaves. La gent que passa per la plaça és diminuta i distant, i, en canvi, les campanes sonen a frec d'orella, i els núvols naveguen pel cel a l'abast de la mà.

Arribat a dalt de tot, el visitant ha perdut la noció del temps i de l'espai. I és justament aquí dalt on de debò convergeix la història, no ja de la ciutat, sinó del món. A dins del temple, a mà esquerra, hom entra simultàniament en un doble túnel del temps. D'una banda, el passat; de l'altra, el futur. D'una banda, el brodat romànic únic al món en el qual s'expressa dia per dia, amb les imatges del Gènesi, la història bíblica de la creació. De l'altra, el llibre del Beatus sobre l'Apocalipsi, amb els dibuixos miniats de la fi del món. El principi i la fi, l'alfa i l'omega, reunits misteriosament al capdamunt d'una escalinata. Entre aquest brodat i aquest llibre, la història sencera de la humanitat, la completa aventura de l'home sobre la terra des de la primera llum a la llum definitiva.

Girona entre l'ahir i el demà: Girona ara i sempre. Com explicar el misteri d'aquesta ciutat que guarda amb imatges i paraules la doble crònica del principi i de la fi del món? 

El negre de Banyoles

Tota fruita té el seu procés de maduració i, més tard o més d'hora, cau per si sola; el metge Alphonse Arcelin va fer accelerar, paradoxalment, la maduració d'un procés (la retirada del negre de Banyoles del Museu Darder) que, estic convençut, sense la seva intervenció s'hagués produït igualment, tot i que segurament més tard i en (i per) altres circumstàncies.

Dic paradoxalment perquè, tot i que la lluita d'Alphonse Arcelin va actuar d'accelerant, la resolució del cas no va ser ni molt menys ràpida ni immediata, el litigi amb l'Ajuntament de Banyoles va durar quasi una dècada. La sèrie documental "El negre té nom" ens ha fet reviure aquells fets de la Catalunya i la Banyoles preolímpica, i totes les derivades polítiques, museístiques i socials, a favor i en contra la retirada del negre de Banyoles del Museu Darder.

Veient el documental podria semblar que es projecta una imatge d'una Banyoles racista, encapçalada per l'alcalde d'aleshores, Joan Solana, judici que em sembla injust, per més traces que, per desconeixement o ignorància, se'n puguin detectar amb els ulls que avui ens mirem el món, que són força diferents de com ens el miràvem aleshores.

El Museu Darder, juntament amb l'estany de Banyoles, era una visita escolar recorrent de moltes escoles de les comarques gironines i de Catalunya; jo mateix l'havia visitat i en cap de les visites vam interpretar aquella exposició del negre de Banyoles com un acte de racisme, i entenc que aquest era el sentit general no només del centenar de visites d'escoles d'arreu que cada curs hi anaven, sinó del conjunt de la població de Banyoles, de les comarques gironines i de Catalunya.

És clar que a vegades una mirada nova, una mirada diferent ajuda a enfocar i conceptualitzar diferent les coses, i aquest canvi d'enfocament també necessita el seu procés, la seva assimilació. Salvant les distàncies, però per entendre aquestes transicions de canvis culturals i presa de consciència, anys enrere es jugava, per Setmana Santa, a "matar jueus", joc que fa dècades que ja no es juga per la incorrecció política que representa avui dia.

No crec que Banyoles, ni el seu alcalde, ni el munt d'escoles d'arreu del país que visitaven el Museu Darder fossin racistes aleshores, tot i que l'acceptació de l'exposició del negre de Banyoles ens sembli un acte de racisme avui; i si parlem d'avui, el que sí que sé, és que Banyoles té, des de fa anys, una planificació escolar que li permet combatre, amb prou èxit, la segregació escolar, i aquest fet potser també valdria per a un documental, si algú tingués a bé de fer-lo...

La crònica negra als mitjans: cal parlar-ne o és millor callar?

El número 3 de la revista Som del Pont inclou un reportatge, "El crim de Can Tita", un cas tràgic de fratricidi que va passar l’any 1943, que ha generat certa controvèrsia i és del tot comprensible, ja que parlar d’un crim, encara que hagi passat fa més de vuitanta anys, remou emocions, pot tenir implicacions personals o familiars i, legítimament, hi ha qui considera que no cal parlar-ne, ni escriure'n res. El debat, però, no és nou i forma part d’un vell dilema del periodisme i de la memòria col·lectiva.

La pregunta és pertinent: cal publicar aquest tipus de continguts en una revista local? I la resposta, al meu entendre, no depèn del que s'explica (uns fets reals, documentats i inqüestionables) sinó de com s'explica; el tractament que se’n fa, per mil és la clau. El rigor periodístic, el respecte a les persones i la voluntat de contextualitzar són condicions essencials per abordar fets tan delicats com aquests amb dignitat i responsabilitat.

La crònica negra ha tingut, té i tindrà una presència habitual als mitjans de comunicació, de vegades amb una aproximació més propera a l’espectacle, d'altres més propera a la informació, i fins i tot algunes vegades amb un ús i abús del sensacionalisme. Però la crònica negra també pot ser una eina de memòria històrica, una manera de recuperar episodis silenciats, de comprendre millor el passat i fins i tot pot tenir un efecte reparador.

El reportatge "El crim de Can Tita" no és només una narració d’uns fets foscos, sinó sobretot una recerca rigorosa a partir de fonts documentals, judicis i testimonis que busca explicar, més que jutjar. La seva publicació ens obliga a pensar què vol dir fer periodisme des del territori, des d'un barri, com es construeix la memòria col·lectiva i quin paper hi tenen les publicacions locals, com "Som del Pont".

De tot això en volem parlar aquesta tarda en el marc de la presentació del número 3 de la revista, en una conversa amb Carmina Solano Badia, periodista i autora del reportatge, i Jordi Grau Ramió, periodista i president de la Junta de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya. 

Parlar del passat no sempre és còmode, ni agradable, però si es fa amb rigor i respecte, pot ajudar a entendre millor qui som i d’on venim, personalment i col·lectiva. 

Infern d'una nit d'estiu

Si William Shakespeare l'hagués d'escriure avui, potser en comptes de "Somni d'una nit d'estiu" titularia aquesta comèdia romàntica com a "Insomni d'una nit d'estiu", que és el que vivim, aquestes darreres nits, la majoria de nosaltres: un infern sense treva, un malson nocturn que no ens deixa dormir, ni somiar, plàcidament.

A moltes llars, aquestes nits, l'aire esdevé dens, enganxós i irrespirable, i obrir finestres no és suficient quan lluny d'anhelar les nits tropicals (quan la temperatura no baixa dels 20 graus), ens assoten amb nocturnitat les nits tòrrides (per sobre dels 25 graus) i fins i tot les nits roents (quan el mercuri no baixa dels 30 graus), convertint els nostres llits en autèntics inferns.

Entenc que, a banda de la qualitat de la son, aquestes calorades nocturnes tenen més conseqüències en la nostra salut física i mental, en la mesura que no ens permeten descansar com caldria, amb els nostres cossos amarats de suor girant-se resignadament sobre matalassos massa calents, buscant desesperadament un raconet del matalàs fresc i despertant-nos cada dos per tres. 

Diuen els experts que aquest no és un fenomen puntual, sinó una tendència que s’intensificarà: les nits tòrrides han augmentat en freqüència i intensitat els darrers anys i ja no són una excepció sinó una realitat habitual dels estius mediterranis. I mentre hi ha qui segueix negant la crisi climàtica, ens caldrà adaptar els habitatges i la manera de climatitzar-los, conscients que el canvi climàtic no només ens escalfa els dies, també ens escalfa i ens roba el descans de les nits.

Aquest estiu l’infern el tenim a casa: és a les finestres obertes a la recerca d'una mica de corrent d'aire, a la suor que no s’eixuga, a la son que no  es concilia... Mal negoci si canviem les nits de somni, per aquestes infernals.

Nico Williams

El possible fitxatge de Nico Williams pel Barça ha reobert ferides entre part de l’afició de l'Athletic Club, si és que aquestes s'havien tancat. El jove i talentós extrem, crescut a Lezama i símbol del club, torna a ser objecte de desig del Barça, un estiu més, després que ja ho fos l'estiu passat en plena disputa de l'Eurocopa. Aleshores, malgrat els rumors i l’interès, i les ballarugues amb Lamine Yamal, Nico va decidir continuar a San Mamés, renovant contracte i reafirmant el seu compromís. Però ara l'interès del Barça torna, i amb més força, i segurament també el seu interès per marxar i seguir creixent, com a futbolista.

Molts aficionats bilbaïns veuen amb dolor i indignació que un jugador insígnia com Nico Williams, format a casa, pugui marxar per diners i prestigi esportiu. És l'enèsima repetició d’un relat conegut: el del jugador de casa, del planter, que fa el salt a un club més gran, més poderós i amb més potencial per jugar regularment competicions d'alt nivell i guanyar títols. Això, a Bilbao, cou especialment perquè l'Athletic Club construeix la seva identitat arrelant-se, sobretot, al territori, i també a la pedrera i al compromís. La possible sortida de Nico es viu com una traïció.

Aquest, però, és un fenomen és habitual en el futbol modern. El mateix Athletic Club ha fitxat, al llarg dels anys, jugadors “de tota la vida” d’altres clubs bascos, com la Reial Societat o l’Osasuna, i també en aquells casos l'afició rival s’ha sentit traïda. Quan un club gran pesca en un de més petit, fa mal, sobretot si el petit també se sent gran... Però quan un club que es vol gran i diferent també juga aquest joc, s'evidencia una realitat inqüestionable: ningú resta al marge de les regles del mercat.

El Barça també sap què vol dir perdre jugadors importants. El cas més emblemàtic, i dolorós, va ser el de la marxa de Luís Figo al Reial Madrid a cop de talonari, provocant una ferida profunda en el sentiment blaugrana que avui dia encara fa mal. El futbol, malgrat la passió que mou, fa temps que es regeix pels criteris econòmics i l'ambició esportiva. Nico Williams, si decideix marxar, no ho farà per odiar l'Athletic Club, sinó per créixer professionalment, com ha fet recentment el porter Joan Garcia en relació amb el RCD Espanyol. És una decisió legítima, encara que dolgui.

En el futbol continuen pesant els sentiments, però els sentiments no decideixen ni condicionen, sempre, els contractes, i cada estiu veiem com, inevitablement, el peix gran es menja el petit, podent ser un mateix club, alhora, peix gran i peix petit, en relació amb els altres. Acceptar aquesta realitat no vol dir renunciar a la passió ni als sentiments, però sí entendre que el món del futbol que molts enyoren, o voldrien, ja no existeix.