Tot l'any com a l'estiu

Hi ha una nadala del grup "Glaucs", el que dècades enrere va muntar el músic Jofre Bardagí, que es titula "Jo voldria que tot l'any fos com Nadal", recollint aquest desig impossible que la (suposada) pau i alegria que es respira per festes de Nadal...

Em serveixo del títol d'aquesta cançó per, parafrasejant-lo, informar-vos del canvi que, a partir d'avui, faré en el calendari de publicacions d'articles d'aquest bloc, que s'actualitzarà, tot l'any, com a l'estiu, és a dir, a raó de tres dies per setmana, els dilluns, dimecres i divendres.

Aquesta és una decisió meditada i pensada de fa temps, i aquest estiu l'he acabat prenent tot i que reconec que és una decisió que no m'ha estat fàcil. En qüestió de setmanes farà 18 anys que escric i publico 6 entrades a la setmana aquest bloc, de dilluns a dissabte, i més enllà de l'hàbit, que no necessàriament fa el monjo, la dificultat més gran ha estat la inèrcia, trencar aquesta inèrcia i passar de 6 publicacions a la setmana a 3. 

Si hi havia un moment per fer-ho és ara, seguint les petjades del ritme de publicacions vacacionals, i prorrogant-lo indefinidament al llarg de l'any. El motiu? La necessitat de gestionar millor el temps que dedico a tot el que no és feina ni família...

Així doncs, contradient el que vaig afirmar a principis d'agost, a partir d'avui seguiré publicant coses que faig, coses que veig i coses que penso no de dilluns a dissabte sinó (només?) els dilluns, dimecres i divendres, fent que tot l'any sigui com l'estiu...

Fer el cim

Des de l'estiu de 1989 que no hi havia tornat; feia tants anys que no havia tornat al poble cerdà de Meranges que ni tan sols el recordava. De fet, abans d'aquell estiu de 1989 no hi havia anat mai, tampoc.

Meranges va ser el punt d'inici de la primera de les tres rutes de muntanya que vaig fer amb el Cau els estius de 1989 (de Meranges a Andorra), 1990 (d'Àreu a Tavascan) i 1991 (d'Espot a Boí), essent "pioner". A l'escoltisme, una manera de "fer país" és trepitjant-lo, i l'escoltisme, a casa nostra, sempre ha tingut tradició muntanyera, una tendència a tirar amunt, muntanya amunt...

Feia molts anys que no tornava a Meranges i, de fet, el primer dia hi vaig passar de llarg, anant cap al refugi  de Malniu, punt de trobada de la sortida familiar, punt des d'on vam fer l'excursió, l'endemà, cap al Puigpedrós, el cim més alt de les comarques gironines.

Pujant cap al cim, notant l'esforç en el cos (el cor accelerat, l'alè insuficient, les cames exigides), vaig connectar amb les sensacions i, sobretot, els pensaments de quan era jove i feia aquelles rutes, aleshores carregats, a més, amb el menjar de tots els dies, els atuells de cuina i les tendes: quin sentit tenia tot aquell esforç?

Fer el cim, al capdavall, és molt més que conquerir una muntanya. És enfrontar-se a un mateix, posar a prova els propis límits, escoltar la veu interior que et diu que potser no cal seguir i, tanmateix, continuar. 

Fer el cim és resistir, acceptar el patiment just, aquell que no posa en perill la vida, però que et fa sentir viu, compromès amb el camí. I quan arribes a dalt, el plaer és intens, no només per la vista sinó per tot el que has superat. I si no hi arribes, si el cos diu prou o el temps canvia, queda la satisfacció d’haver-ho intentat. 

Perquè, en el fons, fer el cim és, sobretot, caminar-hi amb sentit, amb un sentit, un propòsit, i per arribar a dalt, o si més no intentar-ho, cadascú hi ha de trobar el seu.

L'alt de La Trinca

Hi ha notícies que a banda de sorprendre'ns, d'una manera o altra ens sacsegen emocionalment. A mi, personalment, la mort de Toni Cruz, l’alt de La Trinca, m'ha sorprès i, alhora, corprès. Sorprès per inesperada, no sabia, suposo que com tanta altra gent, que estava malalt; corprès perquè ell, com a integrant de La Trinca, és un referent ineludible de la meva infància i adolescència. 

La Trinca, musicalment, forma part del paisatge sonor de la meva infància. Quan era petit em sabia i taral·lejava quasi totes les cançons, que m'havia après amb aquell entusiasme que només tens de petit quan descobreixes alguna cosa que et fa riure sense saber ben bé per què, cançons que cantava sense entendre-les del tot, aleshores, però que trobava divertides, i que no vaig comprendre-les fins més endavant... 

Aquell trio tan divertit, aquella mena de Santíssima Trinitat, el ros, l'alt i el de la barba, encara es van fer més referents quan van fer el salt a la televisió amb el programa "No passa res", mantenint l'esperit satíric, agut i compromès del trio, quan jo ja era a les portes de l'adolescència.

Potser és per això que ara, amb la mort de Toni Cruz, s'obre inevitablement una porta que ens connecta amb la màquina del temps i ens fa retornar al passat, en el meu cas en el de la meva infància i adolescència, recordant aquelles cançons i aquells gags que tant ens van entretenir, fer riure, cantar i pensar.

La sàtira política d'avui, amb programes televisius i radiofònics com "Polònia" i "La competència", beu entre d'altres d'aquelles fonts, del talent i l'enginy d'un trio que tot cantant ens parlava, per exemple, dels feixistes, d'una tribu d'indis, de l'evidència que l'home ve de la patata o de l'intent de cop d'estat de 1981...

Descansi en pau en Toni Cruz, i llarga vida a l'alt de La Trinca i, entre altres personatges, al fill punky que tan bé representava en el mític gag de la família catalana...

Així comença... "Aigües encantades"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre que quan el vaig llegir, ara fa 32 anys, no em va deixar indiferent; parlo de l'obra de teatre "Aigües encantades" (Edicions 62, 1992), de Joan Puig i Ferrater, una de les lectures obligatòries de COU del curs 1992/93, juntament amb "La bogeria" de Narcís Oller, "Somnis", de Guerau de Liost, "Sol i de dol" de J.V. Foix, "Antígona" de Salvador Espriu, "Bearn" de Llorenç Villalonga i "Vacances pagades" de Pere Quart.

L'obra de teatre retrata, en un context rural, el conflicte entre la tradició i el progrés, entre tot el que representa la tradició (la superstició, la submissió...) i el que representa el progrés (el coneixement científic, el pensament lliure...).

L'obra de teatre em va agradar tant que, uns estius més endavant, ja com a cap d'un agrupament escolta, vaig endur-me el llibre com a lectura compartida a la ruta d'estiu.

"Aigües encantades", de Joan Puig i Ferrater, és un llibre que comença així:

Acte primer

Sala espaiosa a casa de PERE AMAT. Al fons, la porta d'un corredor que condueix a l'interior de la casa. També al fons, a l'esquerra, una porta més petita amb dos esgraons al peu, que condueix a les golfes. A la dreta del fons, un gran armari dins el mur, on s'hi veuen fruites, roba de taula, servei de vaixella i demés coses pròpies. Al costat dret, un balcó i cadires. Al costat esquerre, la porta que dona directament a l'escala de l'entrada. En primer terme, una taula i un canapè de boga, contra la paret. Pels murs, quadres representant vides de sants. L'habitació fosqueja, és monòtona i severa.

Tarda avançada d'una festa d'estiu. Se senten tocar les campanes amb un so planyívol. Un mormol llunyà i apagat de cants i pregàries trenca el silenci de l'habitació.

CECÍLIA, sola, s'està asseguda prop del balcó, llegint. És una noia magra i pàl·lida, molt nerviosa, morena i petita. Vesteix i va pentinada amb molta negligència i originalitat. Després d'una pausa, se sent pujar les escales enmig d'un gran silenci.

CECÍLIA (deixant de llegir, però sense moure's): Qui hi ha?

He superat la crisi dels 50?

Ara que ja tinc 51 anys, em pregunto si he superat la crisi dels 50... si és que n’he de tenir una. Perquè si no me n'he adonat, potser és que ha passat de puntetes, discreta, o potser és que ha optat per esquivar-me, pensant que ja en vaig tenir prou amb la crisi dels 40, que vaig anar tan avançat amb la dels 40, que aquella crisi ja va convalidar la dels 50...

Reviso les característiques de la crisi dels 50 en els homes: crisi d'identitat i reflexió sobre la vida, sobre el que hem fet i el que ens queda per fer; qüestionament de la parella i de les relacions familiars; competència laboral, respecte d'un mateix segons les pròpies expectatives, i respecte del talent jove que empeny; preocupació pel físic i sobretot per l'envelliment i, per descomptat, les inevitables revisions  i seguiments mèdics que s'inicien a partir d'aquesta edat...

Algunes d'aquestes qüestions no són específiques de la crisi dels 50, sinó que es poden manifestar en altres moments, i de fet en mi, algunes d'aquestes qüestions, es van manifestar en la dels 40... En tot cas, de moment segueixo sense ganes de comprar-me una moto gran ni tinc el repte de fer una marató, no he deixat la feina per obrir un "xiringuito" a la platja, tot i que sí que he canviat de feina, ni tan sols he començat a vestir amb camises hawaianes, que les que porto ja les tinc de fa uns anys...

He de reconèixer, però, que hi ha un factor que s'atribueix a la crisi dels 50 que em preocupa des de fa un temps, i té a veure amb l'envelliment i que em genera una certa contradicció: jo no tinc cap problema a anar sumant anys i accepto molt alegrament els 51 que ja porto viscuts, conscient que són més dels que em queden per viure; sí que tinc un problema amb les canes de la meva barba, que fa anys que mantinc a ratlla, perquè em tinc la impressió que quan poblen la meva cara en fan més gran del que realment soc. Això em fa ser víctima de la crisi dels 50?

A vegades penso que algun dia em reconciliaré amb la meva barba, que la deixaré créixer de nou, i potser llavors no hauré superat cap crisi d'edat, sinó que simplement m'hauré convençut que, finalment, la meva barba blanca no em posa més anys dels que realment tinc. Qui sap si aquesta serà una manera de superar la crisi dels 60, si és que en aquesta edat també es pateix una crisi existencial...

Viure unes quantes pantalles enrere...

Segurament l'edat influeix, per la qüestió generacional, tot i que estic convençut que no és, possiblement, l'únic factor. Abans d'ahir parlava de com, en la gala dels Premis CRIT, em vaig sentir en fora de joc, una sensació semblant a la que vaig tenir quan, mesos enrere, vaig assistir a la gala dels premis Enderrock...

Dic que l'edat potser no és l'únic factor perquè, de fet, en alguna de les xarxes socials de referència dels i les creadores de contingut, Instagram, hi soc i des de fa anys, però la qüestió no és (només) ser-hi, sinó quin ús en fas, de quina manera l'utilitzes i hi interactues.

Comptat i debatut, no costa gaire observar que a Instagram bàsicament hi faig el mateix que hi feia quan el vaig obrir (2012), és a dir, publicar fotografies, i els apartats de les "Stories" i dels "Reels" són un terreny que tinc poc adobat. En altres paraules, faig servir Instagram com si fos un bloc, tot i que cada vegada hi penjo i comparteixo menys contingut, quedant molt enrere l'època en què publicava, quasi, una foto cada dia.

I en el fons, em sembla, aquesta és la pantalla en què m'he quedat, en la pantalla dels blocs. Aquest el vaig estrenar fa quasi divuit anys i aquí segueixo. Recordo que fa 18 - 20 anys en seguia molts de blocs, i molts d'ells eren molt inspiradors; fins i tot hi havia eines webs que et facilitaven la subscripció als blocs de manera que en rebies les actualitzacions i podies estar al dia. Fa vint anys, sens dubte, els i les generadores de continguts els trobaves en els blocs personals.

Avui són a Instagram i a TikTok, i ja no omplen les pàgines d'un bloc digital sinó que generen contingut audiovisual en aquestes xarxes en les quals jo, o bé no hi soc, o bé hi soc sense acabar-les d'entendre del tot. 

Així que aquí em teniu, vivint tranquil·lament unes quantes pantalles enrere, conscient que hi ha trens als quals cal pujar, i d'altres que no...

Nominada als Premis CRIT

Demà divendres a casa ens vestirem de gala, de gala de nit d'estiu en la primera nit que dona l'entrada astronòmica d'aquesta estació que sembla que fa dies que ha arribat. 

Aquests darrers dies, a casa, qui més qui menys hem anat rumiant quin vestit ens posarem, tot i que la nostra particular protagonista se n'ha comprat un per a l'ocasió.

I l'ocasió és la gala de lliurament dels Premis CRIT, una iniciativa que vol destacar, valorar i premiar la feina dels creadors de continguts digitals en llengua catalana en categories que van des de la divulgació científica fins a l’humor, passant per continguts d’actualitat, cultura, llengua o estils de vida. 

L'ocasió es dona, per a nosaltres, perquè la meva filla gran, la Clàudia Casero Canyigueral, autora del perfil @teoremadeclaudia, és una de les nominades en la categoria de divulgació científica, un fet que per si sol ja és tot un premi, un reconeixement.

Fa de mal pronosticar qui guanyarà en cada categoria, ja que cadascuna el premi es preveu renyit, pel que, guanyi qui guanyi, serà un premi merescut. Més enllà dels premis, el veritable premi és la visibilitat que la convocatòria ha donat a la creació de continguts de qualitat en català, un fet que avui cal reivindicar més que mai.

Jo ja tinc el vestit a punt, la camisa triada i les sabates enllustrades! Gaudirem de la festa i lluirem amb orgull la matemàtica divulgadora que tenim a la família, i guanyi o no, ben segur, farem un crit!

Així comença... "A cadascú el que és seu"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "A cadascú el que és seu" (Edicions 62, 1988), de l'escriptor sicilià Leonardo Sciascia, que és l'únic testimoni d'un fet, si voleu anecdòtic, de la meva, d'ara fa poc més de 37 anys...

A la primera pàgina del llibre, just quan girem la portada, hi ha quelcom més que el meu nom; com en altres llibres que tinc, també hi ha el motiu pel qual aquest llibre, que ja fa temps que té les pàgines esgrogueïdes, va arribar a les meves mans.

Escrit per mi mateix, a la part superior dreta d'aquesta primera pàgina hi diu: "Roger Casero. Concurs de redacció en català. 30-4-88. St. Jordi. Escola de Magisteri". Aquest llibre va ser l'única recompensa, a banda de la satisfacció de participar-hi, del concurs de redacció en català a Girona, després de ser seleccionat per la meva escola.

No recordo quina redacció vaig escriure; recordo més la que vaig escriure a l'escola i que em va dur a participar en el concurs en l'àmbit de Girona; recordo vagament el dia, sobretot la impressió que em va causar, físicament, l'edifici i les aules de "l'Escola de Magisteri", que aleshores acollia els estudis de Magisteri i avui acull els de medicina i infermeria.

El que sí que vaig descobrir aleshores és que m'agradava escriure, però no me'n sortia gaire amb la ficció; segurament aquell concurs va ser un toc de realitat...

Del llibre, podria comentar-vos que me'l devia llegir aquell estiu, i ara he hagut de recórrer a la breu sinopsi que hi ha a la contraportada per recordar-ne la trama: "Ens trobem en un poble de l'interior de Sicília. Una carta anònima amenaça de mort el farmacèutic Manno, un home que fins aquell dia vivia tranquil, no havia fet mai cap mal a ningú, i no es ficava en política. Però l'amenaça s'acompleix puntualment, durant una cacera, sense donar temps a Manno d'encomanar-se a Déu ni al diable. Laurana, un jove professor d'institut, mogut per la seva passió intel·lectual, intentarà de buscar l'assassí enmig d'una xarxa de silenci i complicitat."

"A cadascú el que és seu" (Edicions 62, 1988), de Leonardo Sciascia amb traducció, en aquesta edició, de Francesc Parcerisas, és un llibre que comença així:

La carta va arribar amb la repartició de la tarda. El carter, com de costum, va deixar el feix multicolor dels impresos publicitaris damunt el taulell, després, amb precaució, quasi com si tingués por que explotés, deixà la carta: sobre groc, adreça impresa en un rectangle blanc enganxat al sobre.
-Aquesta carta no em fa gens de gràcia -va dir el carter.
El farmacèutic va aixecar els ulls del diari, va treure's les ulleres i demanà:
-Què dius? -una mica dur i encuriosit.
-Deia que aquesta carta no em fa gens de gràcia.
Amb l'índex va apropar-la lentament, per sobre el marbre del taulell, cap al farmacèutic.
El farmacèutic va inclinar-se per mirar-la, sense tocar-la; després va aixecar-se, es tornà a posar les ulleres i la va mirar de nou.
-Per què no et fa gràcia?
-L'han tirada al correu aquí, aquesta nit o aquest matí d'hora; i, i, l'adreça, l'han retallada d'un full amb l'encapçalament de la farmàcia.
-Molt bé va constatar el farmacèutic, i esguarda el carter, embarassat i inquiet, com si esperés una explicació o una decisió.
-És una carta anònima va dir el carter.
-Una carta anònima? -va repetir el farmacèutic

L'enèsim número de telèfon bloquejat

Ja he perdut el compte: un dia més, una trucada més, una altra trucada d'un número desconegut, una altra trucada no resposta, un altre número de telèfon bloquejat. A aquestes altures, el meu telèfon mòbil s’està convertint en una mena de cementiri de números desconeguts, per no dir fantasmes. També us passa a vosaltres? Sospito que sí...

El ritual és sempre, si fa o no fa, el mateix: sona el telèfon, per descomptat d'un número desconegut i, amb una barreja de resignació i curiositat, per si qui fa la trucada és algú saludat, responc. I per resposta rebo un silenci; un silenci que penja, immediatament, la comunicació. Ja no sé si és pitjor rebre per resposta aquest molest silenci o la veu artificial que em demana que desi el número i els enviï un missatge, que tenen una bona oferta de feina (que no he demanat) per a mi, o bé la veu real d'una persona que intenta encolomar-me una tarifa, una alarma, una assegurança, una estafa, o ves a saber què més. 

Bé, aquesta trucada sense conversa, en la que la comunicació es penja tan bon punt despenjo, m'inquieta molt més, ja que no n'entenc el motiu, ni les intencions. Jo sempre responc dient "hola", per allò de ser amable i per evitar el temut "sí", que diuen que poden fer servir per a estafar-te...

M'incomoden cada vegada més les trucades de números desconeguts. De fet, darrerament ja no les responc, aquestes trucades, a risc de no respondre alguna persona que en realitat no és desconeguda. Ja m'ha passat més d'una vegada. Aleshores un correu electrònic, o un missatge de text aclareixen l'origen d'aquell número desconegut, que deixa de ser-ho, però potser en el camí no he estat prou diligent, o prou amable.

Em molesten molt, aquestes trucades; per inoportunes i per inútils. També per invasives. El telèfon mòbil s'ha convertit en una mena porta giratòria en la que hi entren tota mena d'intrusos, de trucades no desitjades ni demanades que no fan més que fer-nos perdre el temps i els nervis, que ens molesten fins al punt d'alterar-nos l'estat d'ànim i fer-nos enfadar. 

Després d'aquestes inoportunes i molestes trucades el que acostumo a fer és bloquejar aquell número de telèfon. És una reacció no exempta d'un cert temor, de la por que aquella trucada representi la porta d'entrada al meu telèfon mòbil i, per tant, a les meves dades, a la meva vida d'algun virus, algun programari maliciós, etc. 

La sensació de vulnerabilitat és inevitable. Engreixo el llistat de números de telèfons bloquejats, però aquestes trucades molestes no cessen, per la qual cosa em sembla que l'acció de bloquejar-los és totalment estèril. Demà serà un altre dia, un dia més, una trucada més, una altra trucada d'un número desconegut, una altra trucada no resposta, un altre número de telèfon bloquejat...

El dia prometia

El dia prometia. Era el primer dilluns feiner després de la Setmana Santa i encara conservàvem traces de l'alegria de la diada de Sant Jordi, sempre tan agraïda, tenyida només per la tristesa per la mort del papa Francesc. El dia prometia, un dilluns d'una altra setmana curta, amb la festivitat del Primer de Maig per a molts, i fins i tot d'un pont per a uns quants; les setmanes curtes sempre s'afronten amb més energia i optimisme, imagineu-vos si sempre fos així amb la setmana dels 4 dies laborables...

El dia prometia, també, pel rendiment de les plaques fotovoltaiques; des de primera hora, com jo, es preparaven per donar el màxim de si mateixes i a partir de les vuit del matí la seva producció d’energia va començar a créixer amb força, cobrint, al voltant de les onze, pràcticament tot el consum domèstic. Tot feia pensar que seria, novament, una jornada d’autosuficiència energètica.

El dia prometia, també, pel meu rendiment: correus per respondre, indicadors per observar, dades per analitzar, documents per llegir, reunions per preparar, trucades pendents i fins i tot algunes d'inesperades, que no inoportunes... Jo tampoc havia arribat al meu pic, anava fent ara una tasca, després una altra, i en un moment donat, vaig fer una petita pausa, vaig anar a la cuina i quan vaig obrir la nevera, vaig veure que no s'encenien els llums que s'il·luminen quan s'obre la porta...

El dia prometia, però, de sobte cap al migdia, la línia verda de la producció solar va caure en picat. En aquell moment no ho vaig veure, no vaig pensar a veure l'aplicació de les plaques fotovoltaiques; ho vaig mirar hores després: de més de 3,2 kW a zero en qüestió de segons. I no només això, també va caure, com s'observa al gràfic, el consum domèstic, senyal inequívoc (ara ja ho sé) que no només es va deixar de generar energia, sinó que tota la instal·lació es va aturar. I com el subministrament d'energia jo, en un primer moment i sense entendre res de res, també em vaig aturar.

El dia prometia i inevitablement la meva activitat laboral es va veure abruptament interrompuda, però afortunadament hi ha tasques, moltes de les quals posposem de forma quasi contínua, que no requereixen electricitat: ordenar documents, repassar apunts de reunions, llegir informes impresos... I, a més, la bateria del mòbil, mentre va durar la connectivitat, va permetre un cert temps de comunicació, ni que fos per suspendre reunions i per compartir la incomprensió del que vivíem, amb companys i companyes de feina. Tot amb la ràdio de fons...

El dia prometia i la interrupció va durar més de cinc hores; durant aquest temps, ni un sol watt va circular per l’habitatge, ni el que generaven les plaques, ni el que venia de la xarxa. Un silenci elèctric absolut que el sistema fotovoltaic va deixar registrat amb precisió quirúrgica.

El dia prometia i, més d'una setmana després, encara no sabem amb precisió l'origen de l'aturada, què és el que va fer d'un dia que prometia en un dia que, ben segur, no oblidarem.

Sense electricitat

La nevera. En el meu cas va ser la nevera el primer electrodomèstic que em va alertar del tall de llum. Abans de connectar-me en una reunió vaig anar a la cuina i quan vaig obrir la nevera vaig veure que no tenia llum; el primer pensament va ser que s'havien fos les bombetes... Però després vaig veure que els rellotges del forn i del microones no marcaven cap hora, estaven apagats.

D'haver estat assegut a l'estudi, me n'hauria adonat per l'apagada dels ordinadors, el meu i el de la feina, que quan vaig anar a fer un cop d'ull, per verificar que no hi havia electricitat, els vaig trobar apagats.

Amb el quadre de llums en ordre, el dubte (existencial i desesperat en aquestes ocasions) era el clàssic: és una apagada general o només de casa? Minuts després als grups de WhatsApp va començar una cascada de missatges sobre l'apagada, certificant l'abast general.

Sense electricitat, ja ho sabem de fa temps, el nostre món s'atura i, alhora, es col·lapsa. I arribat aquest punt, la distància entre la resignació i la desesperació està condicionada per les circumstàncies en què t'agafa l'apagada, i hi ha circumstàncies realment desesperants. En el meu cas, treballant des de casa, la resignació va ser més aviat acceptació. 

La reunió per què m'estava preparant va ser la primera cancel·lació de totes les que van venir després, tots els esdeveniments i les tasques de l'agenda d'ahir. I amb la pèrdua de la connexió d'internet i de la línia telefònica, la ràdio, l'analògica de la freqüència modulada, va ser l'única companyia i, sobretot, font d'informació. 

En dies com el d'ahir, sense electricitat, la ràdio analògica, sobretot l'escoltada des de transistors alimentats amb piles, pren especial rellevància, no només per accedir a la informació, també per a sentir-se acompanyat. 

Ja ahir, les vendes de transistors i piles va augmentar notablement, i així seguirà els pròxims dies; quina paradoxa que en un món globalitzat, tecnològic i digital com el d'avui, davant una situació d'emergència com la caiguda de l'electricitat el dispositiu clau d'informació sigui un transistor per escoltar la ràdio analògica. 

Sense electricitat, cal connectar amb l'FM.

Arribades T1

Dies enrere vaig anar a l'aeroport de Barcelona per recollir la meva filla gran, que tornava de Frankfurt; a aquelles hores, cap a les onze de la nit, no hi havia aglomeracions, però sí força gent esperant-se, com jo, davant les portes de sortida del vestíbul d'arribades de la Terminal 1.

Entre la gent regnava el cansament i una certa apatia, trencada, amb més o menys intensitat, per l'aparició del familiar o l'amistat que, amb més o menys alegria, apareixia rere les portes corredisses automàtiques.

Arrambats a la barra de davant les portes hi havia la gent més impacient, esperant amb cert delit l'arribada d'algú; hi destacava un noi amb un paquet embolicat entre les mans i un globus en forma de cor. 

Uns metres més enrere, alineats com una selecció de futbol abans d'escoltar l'himne del país de torn, hi havia els pacients xòfers que amb una tauleta digital (cap full de paper) mostraven el nom de la persona que havien de transportar. 

Entre els impacients de la barra i els pacients xòfers de més enrere, la majoria de persones simplement esperaven movent-se mínimament, com un suau vaivé de les onades a la platja un dia de mar calmada, agitat només en el moment de la sortida del passatge d'un avió.

Les cadires d'un lateral eren totes plenes de persones assegudes que feien cara de no esperar ningú i, per contra, hi havia persones que entre inquietes i indignades anaven mirant les pantalles informatives dels vols, interpretant, jo, que la seva desaprovació responia al retard que alguns anunciaven. 

En alguns racons, més o menys dissimulats, algunes persones dormien, o ho intentaven, i jo no vaig acabar de deduir si eren persones indigents i sense sostre o, simplement, persones viatgeres sense rumb.

Als establiments de menjar, dos d'oberts, hi havia algunes persones consumint, i a l'única botiga oberta el dependent s'estava al llindar de la porta amb cara d'ensopit i amb ganes d'abaixar la persiana, de tancar la paradeta, que deia en Bachs al Filiprim!

A la part posterior d'un dels establiments de menjar una petita colla de personal de seguretat la feia petar, aparentment aliens a tot plegat, que tot plegat era prou calmat i tranquil.

Jo m'ho mirava tot plegat passejant amunt i avall, escoltant la ràdio i mirant el mòbil de forma intermitent, qui sap si formant part del relat d'algú altre.

Les sales d'espera dels aeroports són una cruïlla de vides anònimes, de rostres estranys i personalitats intuïdes (o imaginades, o inventades), de mirades fugisseres i de pensaments inconnexos i passavolants que es perden en el temps d'espera, fins que el rostre esperat i conegut apareix entre la munió de passatgers, impregnat d'una familiaritat càlida que trenca la fredor de l'ambient.

Per pocs anys!...

Ja fa cinc anys que la Sira té Covid persistent. Ja fa cinc anys que la Sira arrossega la Covid persistent, que l'acompanya, dia sí, dia també, en totes i cadascuna de les activitats de la seva vida diària, sense treva, sense pausa. 

I sí, alguns dies són més bons que d'altres, i al llarg d'aquests cinc anys en algunes qüestions hi ha hagut una millora; i sí, potser si la veieu, alegre i riallera com és ella de natural, potser pensareu "però si la veig molt bé!"... Una cosa és que la veieu bé, altra que estigui curada. Perquè curada, curada, de la Covid persistent, la Sira, com tantes altres persones afectades, no ho està.

Al llarg d'aquests cinc anys el que la Sira ha hagut d'aprendre, ves quin remei, és a conviure amb la malaltia i amb totes les seves manifestacions, molèsties i limitacions, a conviure'hi per intentar fer vida amb el màxim de normalitat, i alhora acceptar les inevitables renúncies, algunes doloroses.

Aquesta és una Covid persistent i així la volem seguir anomenant; persistent de persistir (durar llarg temps), però no permanent ni crònica, amb el desig, i la voluntat, que pugui remetre, que perdi intensitat, que desaparegui del mapa i, sobretot, del seu cos!

Ahir, que feia cinc anys que arrossega i conviu amb la Covid persistent, no li vaig dir "per molts anys" sinó "per pocs anys!", i després vaig afegir-hi, "o encara millor, per cap més!"

"Urruti, t'estimo!"

El 24 de març de 1985 era diumenge, dia de futbol; bé, els diumenges, per a mi, a partir d'una certa edat van ser, sobretot, dia de mirar esports, tots els esports que es podien mirar, aleshores, per la televisió, en obert: motociclisme, automobilisme, bàsquet, futbol... La del diumenge era, sobretot, tarda de futbol i,  en el meu cas i com tants altres, especialment tarda de futbol i ràdio. Hi ha setmanes que de futbol, avui, pràcticament n'hi ha cada dia, però això és un altre tema...

El 24 de març de 1985 jo tenia 10 anys; no recordo què vaig fer exactament aquell dia podria haver-hi altes probabilitats que, amb la meva mare i el meu germà, anéssim a dinar a Cantallops, a casa dels avis... Sí que recordo haver escoltat la mítica expressió de Joaquim Maria Puyal, tot i que no recordo si en directe o posteriorment, i sobretot recordo que durant molts anys vaig tenir penjat a la meva habitació un pòster d'aquell Barça campió de la Lliga 1984-85.

Aquella aturada, aquell penal aturat al Valladolid que ens va donar una lliga, acompanyat segons després d'una energètica i estètica botifarra, va elevar a Urruti a la categoria de mite, i amb l'expressió d'en Puyal, aquest mite va entrar directament als nostres cors, com una pilota que entra irremeiablement a la porteria per a fer gol!

Urruti, nascut a Sant Sebastià, va debutar amb la Reial Societat, tot i que al club de la seva ciutat va viure a l'ombra de dos altres grans porters: Artola, amb qui posteriorment, coincidiria al Barça, i el mític Arkonada, que a banda de treure-li la titularitat de la porteria dues temporades després que Artola se n'anés al Barça, també li va prendre la titularitat de la porteria de la selecció espanyola. Amb l'eclosió i consolidació d'Arkonada a la Reial Societat, Urruti se'n va anar cap a Barcelona l'any 1977 per jugar el RCD Espanyol.

Valorat i estimat allà on va jugar, tant a la Reial Societat com a l'Espanyol, va ser al Barça on es va convertir en llegenda, gràcies al seu caràcter i al seu carisma, i sobretot gràcies a aquest penal. Va arribar al Barça l'any 1981 i, tot i lesionar-se a l'inici de la temporada, quan es va recuperar va convertir-se ja en el porter titular del Barça que va aixecar la Recopa d'Europa l'any 1982.

Si aquell penal aturat, que va valer una lliga, va ser el cim d'aquell Barça entrenat per Terry Venables, la fatídica final de la Copa d'Europa de Sevilla, l'any 1986 contra l'Steaua Bucarest, va representar no només el declivi d'aquell equip, també va representar l'inici de la seva sortida del Barça i retirada del futbol, amb l'arribada de Zubizarreta. Retirat del futbol, recordo que Urruti va obrir, com era habitual entre els jugadors retirats de l'època, una botiga de roba esportiva i un concessionari de cotxes, i va seguir més o menys vinculat al Barça i al món de l'esport.

Francisco Javier González Urruticoechea, Urruti, va morir tràgicament a finals de maig de 2001 víctima d'un accident de trànsit, a l'edat de 49 anys. Urruti es va morir, però la seva llegenda segueix ben viva i el seu record, expressat amb aquest "Urruti, t'estimo!", és etern...

Un cafè... Sol?

Que un gos salivi perquè sap que és l'hora de menjar és normal; també ho fem nosaltres. Ivan Pàvlov, fisiòleg i psicòleg rus, va fer-los salivar sense mostrar-los el menjar, sinó fent sonar una campana que els gossos havien associat al menjar. Pàvlov feia sonar la campana cada vegada que donava menjar als gossos, de manera que, inevitablement, el gos associava la campana amb l'hora de menjar, com nosaltres quan anàvem a l'escola i sonava la sirena del primer torn de menjador!

La gràcia de l'experiment de Pàvlov és que va arribar un punt que sense donar-los menjar, els gossos salivaven quan sentien la campana, convertint aquest estímul inicialment neutre en un estímul condicionat.

Pensava en els gossos de Pàvlov quan l'altre dia quan, demanant un cafè, el cambrer em va preguntar: sol? Aquesta pregunta, quan es demana simplement un cafè, és tan previsible com la saliva dels gossos de Pàvlov quan senten la campana, com si fos una resposta condicionada per un estímul (la comanda d'un cafè) que no hauria de suposar cap dubte.

Entenc que els i les cambreres, quan et pregunten "sol?" cada vegada que demano, simplement, un cafè (no un tallat, ni un cafè amb llet, ni un cafè curt, ni un cafè llarg, ni un cafè irlandès...), ho fan per esvair qualsevol dubte sobre una comanda (la dels cafès) que, reconec, des de fa uns anys ha guanyat complexitat per la gran tipologia i diversitat de cafès, llets i edulcorants, establint un potencial d'infinites combinacions.

És clar que en la pregunta d'algun cambrer (sol?), hi he vist més l'emoció continguda per la simplicitat de la comanda, davant la complexitat de comandes d'altres tipus de cafès: descafeïnats, de sobre, de màquina, amb estèvia, amb llet descremada, en got de vidre...

Durant un temps demanava un cafè sol, que és una reiteració com ho és parlar de persones humanes, per més que en algunes persones costi trobar-hi traces d'humanitat; però ara el torno a demanar a seques (un cafè) i, com el gos de Pàvlov, salivo esperant la resposta en forma de pregunta: sol?

Pasta Gansa

He crescut amb la ràdio: a casa la meva mare sempre la tenia engegada, com a mínim, a la cuina; de fet encara li té, d'engegada, quan la vaig a veure, talment com si no l'hagués apagat mai. 

Jo he crescut amb la ràdio de fons, especialment, quan era petit, amb Catalunya Ràdio, com el "senyor Ximelis", que deia allò de "jo miro TV3 i escolto Catalunya Ràdio! Escoltar "El Suplement" els caps de setmana al matí era quasi com la missa de diumenge, i quan vaig ser més gran i Catalunya Ràdio va estrenar el primer programa esportiu nocturn, el "No ho diguis a ningú" d'en Jordi Basté, me'n vaig fer oient fidel.

És clar que si hi ha un programa de ràdio que de jove m'agradava especialment era el "Pasta Gansa" d'en Mikimoto (Miquel Calçada i Olivella), tot i que no el vaig escoltar des dels seus inicis, l'any 1988, ja que aleshores quan s'emetia, al migdia, jo era a l'escola o a l'institut...

D'en Mikimoto, la primera veu que va sonar a la primera emissió de Catalunya Ràdio, ja m'agradava el programa (no només) musical de TV3 "Oh, Bongònia" (Ei, canalla!) o el magazín "Mikimoto Club", programa precursor del mític "Persones humanes".

Però, bé tornem a la ràdio i al "Pasta Gansa", un concurs en el qual, com en general en la vida, les preguntes (enginyoses, divertides i per moments hilarants) eren més importants que les respostes, tot i que hi havia respostes que feien guanyar centenars de milers de... pessetes!

La mecànica del programa era bàsica; uns quants concursants, unes quantes preguntes, de resposta més difícil a mesura que s'anaven encertant, i uns diners que cada concursant es jugava a cada pregunta, podent-se plantar en algun moment. 

El programa, que era un concurs, no deixava de ser, en el fons, una paròdia dels concursos, i aquesta era també la seva gràcia. I per bé que la mecànica era bàsica, la producció no n'era gens, amb guions molt ben treballats i tot un reguitzell d'efectes sonors i sintonies que acompanyaven les preguntes i les respostes, com el cant del gall d'indi mentre s'esgotava el temps de les respostes.

Avui, Dia Mundial de la Ràdio, a Ràdio Sarrià preguntem "Quin programa de ràdio t'ha marcat?", i d'entre els molts que podria esmentar, avui la meva resposta és el "Pasta Gansa"!

Comprar o reparar?

Fa uns 28 anys vaig comprar un sofà llit; era un sofà llit econòmic, amb una estructura metàl·lica i de fusta senzilla i alhora prou robusta. Ja feia dos anys que havia marxat de casa, compartint pis amb un amic, i aleshores me n'anava a viure sol, en un altre pis, i necessitava moblar-lo mínimament.

Durant uns anys va ser el sofà principal de casa, el d'aquell pis i el que, ja casat, vam comprar amb la Sira; tres o quatre anys després, si fa o no fa, vam comprar un sofà nou, un tresillo de més qualitat i confortable, i aquest sofà llit va passar a tenir una funció secundària, i el vam ubicar a l'estudi.

Avui, ja a la casa nova que vam comprar fa uns anys, segueix a l'estudi, i sol ser on m'assec per a llegir llibres. És un sofà llit que amb prou feines ha servit de llit i que inevitablement amb el pas dels anys s'ha anat desgastant, especialment l'espuma de la part encoixinada, també de la tapisseria, que s'ha anat descolorint i una tacant. L'estructura, senzilla i alhora prou robusta, està bé.

Temps enrere vaig plantejar-me jubilar-lo, i vaig començar a mercadejar altres sofàs llit, més petits, per situar-lo igualment a l'estudi, afegint-hi un balancí; fa temps que m'agradaria tenir un balancí, a l'estudi, sobretot per a llegir.

Mentre mirava opcions i preus del balancí i un sofà llit nou, sentia com creixia el càrrec de consciència de si realment calia canviar de sofà, si no estava trencat, per dos mobles nous, i si no valia més la pena reparar-lo, posant-hi coixins i tapisseria nous, seguint la premissa que, motivada per a la sostenibilitat, diu que és millor reparar que comprar de nou.

Vaig deixar de mercadejar balancins i sofàs llit nous, i vaig buscar un parell de tapisseries de Girona. Vaig prendre les mides de l'estructura del sofà llit i vaig carregar la part encoixinada al cotxe, per dirigir-me en una tapisseria.

Vaig demanar pressupost per fer nova la part encoixinada, és a dir, espuma i tapisseria (tot de gamma mitjana) nous. Al cap d'uns dies, em va arribar el pressupost, i la sorpresa va ser que reparar el sofà llit, fer coixins nous amb una nova tapisseria, no només valia més, proporcionalment, del que em va costar al seu dia el sofà llit, també valia més que la compra d'un sofà llit i balancí nous, que estava mercadejant.

Davant aquesta situació, em vaig preguntar: què haig de fer?, reparar o comprar? I aquí estic, mesos després, seguint donant voltes al dilema, i de moment no he fet ni una cosa, ni l'altra... 

I mentrestant, el balancí segueix esperant a la meva llista de desitjos...

Afaitat a la setmana dels barbuts

De jove, de seguida que vaig poder i quan va ser mínimament presentable, em vaig deixar créixer la barba. Tenia tantes ganes de fer-me gran (de començar a treballar, de casar-me, de tenir mainada...), que em devia semblar que deixar-me créixer la barba acceleraria aquell procés d'emancipació. 

Durant molts anys, doncs, la barba va definir el meu rostre; no una barba llarga i frondosa, més aviat una barba curta i retallada, tot i que poc perfilada. 

Amb el pas dels anys, la meva barba, entre rossa i castanya, es va anar emblanquinant per clapes, ara una mica per aquí, després una mica més per allà, fent joc amb el pocs cabells que m'anava quedant, orfe ja de cabellera... 

Així van anar passant els anys fins que, amb el confinament de la pandèmia per la Covid-19, vaig deixar-me créixer la barba força al seu aire, més com un entreteniment, també com un experiment per veure com em quedaria una d'aquestes barbes llargues i perfilades que d'un quant temps ençà han anat poblant rostres d'amics, coneguts i saludats. 

Un dia, em van demanar de gravar un vídeo i mirant-me al mirall, no em vaig acabar de reconèixer; aquella barba, més aviat blanquinosa, m'envellia terriblement, com si de sobte i sense avisar, estigués prement l'accelerador del pas del temps i em sumés anys per parells, fins i tot per lustres. 

Aquella barba, poblada de canes, em feia sentir més gran del que era, em donava l'aparença de ser més gran, més vell del que era o, si més no, de com em sentia. Aquell no era jo. 

Aleshores, ves quin remei, em vaig afaitar i, ja amb la cara neta de pilositat, em vaig mirar i, aleshores sí, em vaig reconèixer de nou: aquella cara que veia davant del mirall, que em mirava de fit i a fit i que m'examinava, era jo, tornava a ser jo. 

Des d'aleshores, mantinc la barba a ratlla, procurant que no es passi ni un pèl! Em vaig comprar una nova màquina d'afaitar i si durant anys em retallava la barba un cop a la setmana, ara m'afaito tres cops a la setmana, i la barba ja no defineix el meu rostre. 

Fa uns anys he deixat de ser un barbut, pel que aquesta setmana que avui comença, la setmana dels barbuts, amb les onomàstiques de sant Pau l'Ermità, sant Maur Abat i sant Antoni Abat, que anys enrere em sentia pròpia, ara em resulta aliena, ja no m'interpel·la. 

No descarto, d'aquí a uns anys, reconciliar-me amb la barba i tornar-me-la a deixar, però em sembla que hauré d'esperar fins que jo mateix l'accepti, fins que de nou em reconegui a mi mateix amb barba, amb una inevitable barba blanca... 

Plataforma Educativa, 30 anys

Aquest dissabte, dia 28 de desembre, Plataforma Educativa va fer 30 anys.
Plataforma Educativa, doncs, va néixer l'any 1994, un any marcat per fets i esdeveniments com:

• l'incendi del Gran Teatre del Liceu
• l'alliberament de la farmacèutica d'Olot, Maria Àngels Feliu
• el final de l'Apartheid a Sud-àfrica
• el Renault Twingo com a cotxe de l'any a Espanya
• l'estrena de pel·lícules com "Pulp Fiction", "Forrest Gump", "La màscara" o "El Rei Lleó"
• els èxits musicals de cançons com "Streets of Philadelphia", "Zombie" o "La Macarena"
• la defunció del cantant i líder de Nirvana Kurt Cobain
• ...

Han passat 30 anys i la majoria dels i les que vam començar aquesta aventura encara hi som, compartint un projecte viu, dinàmic i transformador que, en el meu cas, ha estat i segueix essent una font inesgotable d'aprenentatges i de creixement personal i professional. També 30 anys de compromís i d'amistat d'un equip humà que ha madurat, crescut i que s'ha fet gran al llarg d'aquests 30 anys. 

La trajectòria d'aquests 30 anys de Plataforma Educativa és impressionant, i fins i tot fa una mica de vertigen i, per moments, basarda, però Plataforma Educativa no només és passat, també és present i sobretot futur, amb nous reptes, projectes i horitzons. 

I com fa 30 anys, per mi aquesta aventura de Plataforma Educativa segueix essent il·lusionant i engrescadora, i formar-ne part és, sens dubte, un motiu de satisfacció i orgull, i alhora de responsabilitat. 

Plataforma Educativa ha fet 30 anys; jo aleshores en tenia 20 i avui, que ja tinc 50 anys, segueix formant part del meu projecte vital, no només de la meva vida professional, un projecte compartit amb moltes persones, un projecte col·lectiu. 

30 anys...

Bones festes!

Totes les fotografies tenen la seva història, per curta i, si voleu, insignificant que sigui, i la de la felicitació de Nadal de la meva família, no n'és una excepció.

La història, com la mateixa fotografia, potser no té res d'extraordinària, més enllà del nostre àmbit personal i familiar, però sí que representa un moment en què, com en tantes altres fotografies, pensem en com ens volem mostrar, quina imatge volem donar i, conscientment o no, transmetre.

La fotografia escollida forma part d'una petita col·lecció en què, després de col·locar el trípode buscant un bon enquadrament, posem davant la càmera en diferents posicions i postures, algunes més formals, d'altres més divertides, ara amb les filles intercalades, ara amb les filles al mig...

A vegades apareixen nervis, o presses, sobretot si, com el dia que ens vam fer la fotografia, fa fred; però sobretot cal que aparegui un mínim consens per triar, primer la imatge, la fotografia escollida, i després el disseny, que com veieu és més aviat auster, sense massa filigranes.

La de la felicitació de Nadal és una de les moltes fotografies de família que ens fem al llarg de l'any, juntament amb les de cada celebració familiar (aniversaris, sants, etc.), i de totes les que ens fem és, possiblement, la que pensem més en vosaltres, les persones familiars, amigues, conegudes o saludades que, d'una manera o altra, la rebreu, la veureu. Perquè és amb aquesta fotografia que enguany us volem dir, simplement i alhora sincerament, 

Bones festes i feliç 2025!