Torre Pacheco

Torre Pacheco han tornat a posar en evidència una estratègia cada cop més habitual de l’extrema dreta: aprofitar qualsevol incident per difondre notícies falses, generar alarma social i dirigir l’odi cap a la població immigrant. 

A través de les xarxes socials es va escampar una versió distorsionada dels fets, sense contrastar, ni verificar, ni esperar resultats oficials, no amb l’objectiu d'informar, sinó d'encendre els ànims, assenyalar culpables i alimentar un relat de confrontació: "o nosaltres o ells".

Aquesta estratègia, basada en la desinformació, l’estigmatització i els prejudicis, busca connectar amb les emocions més primàries, sobretot la por i la ràbia, i activar l'odi i la violència, atribuint a la immigració tots els mals possibles, des de la inseguretat fins a l’atur, identificant un potencial enemic i instrumentalitzant-lo per canalitzar el malestar social. És així com el discurs d’odi es propaga, es normalitza i es converteix en proposta política.

La dificultat de combatre aquest fenomen és creixent. Les xarxes socials amplifiquen missatges falsos amb molta més velocitat i abast que qualsevol desmentiment; la mentida sempre és més ràpida que la veritat, i així, pas a pas, es va consolidant en l’imaginari col·lectiu la idea que la solució passa per l’expulsió de persones immigrants, el tancament de fronteres i la mà dura.

Aquesta recepta, que ja s’aplica en països governats per l’extrema dreta, ha mostrat conseqüències greus, com la violació de drets i la deshumanització, generant encara més fractura social. Tot i això, aquest discurs continua quallant perquè apel·la a una seguretat fictícia i a una identitat excloent.

Torre Pacheco ens hauria de servir d’avís, no com a excepció, sinó com a símptoma d’una deriva perillosa a la qual, sembla, irremeiablement naveguem. Els partits d'extrema dreta saben que sembrant odi recolliran vots, i no fan més que adobar el terreny (ara als carrers, després als parlaments) per seguir sembrant.

L’enèsima prova de resistència de Pedro Sánchez

Hi ha materials que abans de ser utilitzats en estructures crítiques, passen assaigs de tracció, compressió o impacte per saber si aguantaran quan calgui. Pedro Sánchez fa anys que se sotmet, voluntàriament o no, a proves similars i cada crisi que ha patit (i no són poques dins o fora del partit) ha estat un test per comprovar si el seu lideratge aguanta, si cedeix o si es trenca. I fins ara, ha resistit, i sobreviscut, a les primàries del 2016, al desgast de governs de coalició, a l'embat de la dreta, a les exigències de l’independentisme, al retorn de Puigdemont i fins i tot a la seva pròpia carta sobre "reflexionar".

Però l'explosió del cas Cerdán, amb ramificacions amb el cas Ábalos, li ha fet entrar (un cop més) en zona de risc, qui sap si de fractura, amb una doble afectació: d’una banda, qüestiona la regeneració promesa dins del PSOE, que no acaba de fer net; de l’altra, posa en tensió els pactes amb els socis d’investidura, pactes que se sustenten amb una fràgil estabilitat parlamentària. 

Pedro Sánchez ha respost amb l’estratègia habitual, basada en el control de danys en clau de partit (perdent dolorosament "dues mans dretes"...), i amb la promesa, i el convenciment, de seguir governant fins al final de la legislatura. Però no tothom li compra el discurs, i portes endins del partit creixen les veus crítiques (Emiliano García-Page, president de Castella - la Manxa), també portes enfora, en clau governabilitat, especialment pel que fa als seus socis de govern. Pedro Sánchez torna a estar a la corda fluixa, i amb la impressió que cada vegada té menys xarxa de seguretat.

A diferència de les proves de laboratori, realitzades en un entorn segur, la política sempre no avisa quan una estructura es col·lapsa; ho hem vist al llarg de la història, també la més pròxima i recent... La confiança és com una soldadura, que aparentment pot aguantar molt, fins que inesperadament (i fatal) es trenca. I Pedro Sánchez, tot i l’ofici i els reflexos que té, sap que l'esquerda oberta per aquest escàndol no es tanca només amb bones paraules i les millors intencions. Superarà aquesta nova prova de resistència?

Trump ja dispara amb bales

El president Trump ja fa la guerra i dispara amb bales, no només amb aranzels, si és que mai havia deixat de fer-ho...

Donald Trump sempre ha entès la vida, també la política, com un combat en el qual només ell pot sortir vencedor, sigui en una campanya electoral, una negociació comercial o una cimera internacional; ell no pacta, ell imposa, ell no dialoga, ell desafia. L'hem vist desafiant en algun cara a cara amb altres presidents (podem recordar la incomoditat de Volodímir Zelenski) en trobades multilaterals, de fet arreu on va es fa acompanyar, sempre, del seu caràcter altiu i fatxenda, per dir-ho en bones paraules.

I si va començar aquest segon mandat declarant la guerra amb aranzels, ara la declara amb armes, llençant míssils. Amb l’atac recent a l’Iran, Trump ha deixat torpedinat qualsevol pretensió de contenció o diplomàcia, desconsiderant el consens dels (suposats) aliats, sense atendre cap organisme internacional i sense buscar cap més raó que el del seu propi orgull, la seva temerària determinació: ha decidit que era el moment de disparar, i ho ha fet.

Donald Trump, ara més que mai, no governa sinó que imposa, que és un matís prou important, ja que ell mateix se salta recomanacions i directrius, per exemple, de la legislació estatunidenca en algunes de les decisions que pren. Trump entén el seu lideratge com una imposició, la imposició de la seva voluntat per qualsevol de cap altra, convertint els Estats Units en una autèntica (i perillosa) arma de destrucció massiva que actua per lliure, ignorant compromisos, menystenint tractats i ridiculitzant qualsevol forma de cooperació global. No és la primera vegada que un president estatunidenc aposta per la via militar, és cert, però sí que és, potser, la vegada que es fa amb menys escrúpols i de forma més unilateral. 

Al capdavall, Donald Trump més que fer la guerra amb aranzels, i ara amb míssils, sobretot fa la guerra amb la seva particular visió del món i dels seus interessos en la que els aranzels, les lleis, les fronteres i els míssils són només les seves armes per imposar la seva voluntat, al preu que sigui. Una visió que, a llarg termini, no deixa cap guanyador clar, ni tan sols els mateixos Estats Units, a banda d'ell… 

10 milions per salvar el parc?

10 milions són els euros que, fruit  d'un acord  de la Generalitat amb els Comuns per aprovar el tercer suplement de crèdit, se suposa que estan destinats a preservar el parc Jordi Vilamitjana, un espai verd afectat pel projecte del nou Campus de Salut de Salt i Girona. 

L’acord sembla clar, i alhora, paradoxalment, poc aclaridor, ja que aquesta dotació pressupostària no garanteix l’execució de cap mesura concreta, no explica el com: “El compromís del govern de Catalunya, sobre la base de l’acord amb els Comuns per al tercer suplement de crèdit, consisteix a preveure una partida pressupostària per si l’Ajuntament vol expropiar la propietària dels terrenys on s’ha de construir el nou Trueta, preservant el parc Jordi Vilamitjana. Hi ha, per tant, partida per a expropiacions previstes.”

L’ambigüitat és evident. El Govern, fins ara, que se sàpiga, no ha concretat en cap proposta, projecte o idea d'execució d'aquesta proposta, i sembla que més aviat deixa la pilota a la teulada de l’Ajuntament de Girona, que fins ara ha defensat la ubicació prevista del nou hospital com l’única viable. El govern municipal, sorprès (i indignat) per l'anunci i la manca de comunicació i d'informació del Govern de la Generalitat, segueix defensant el pla urbanístic engegat i els terminis i condicions ratificades en el protocol que setmanes enrere van signar, solemnement, la generalitat, l'Ajuntament i la UdG.

Arribats a aquest punt, doncs, què preval: el protocol ratificat entre les administracions competents?, l'acord entre el Govern i els Comuns?

Aquest tipus de pactes, sorgits d’equilibris parlamentaris (segurament necessaris, imprescindibles per a la viabilitat d'un govern en minoria), poden generar un efecte pervers: es presenten com una victòria política, a risc que acabin tenint entre poc i gens de recorregut. I això pot generar, inevitablement, una gran frustració ciutadana, especialment si es creen expectatives que després no es poden complir. 

El rerefons és clarament polític. El parc Jordi Vilamitjana s’ha convertit en molt més que un símbol de la lluita veïnal, és sobretot una arma de pugna política entre partits i governs, una pugna d'interessos i deslleialtats, que poden acabar convertint els 10 milions en pols...

Les males llengües d'Isabel Díaz Ayuso

Isabel Díaz Ayuso, l'ínclita presidenta de la Comunitat de Madrid, continua essent un vers lliure. Un vers, naturalment, que només admet ser recitat en castellà.

El darrer, i esperpèntic, episodi de la seva particular croada, no només contra Pedro Sánchez, també contra tot allò que soni mínimament català, va ser l'espectacle de marxar, en plena conferència de presidents autonòmics, en sentir parlar alguna llengua que no fos castellà per part d'algun altre president, tal com havia anunciat que faria. El gest no només li ha donat la notorietat i quota mediàtica que buscava, també l'ha seguit posicionant, cada vegada més, a l'ala més dretana del Partit Popular, confonent-se per moments, especialment en les seves declaracions posteriors, amb l'extrema dreta.

De les seves paraules, del to amb què les va pronunciar, es desprèn un odi resclosit cap a les llengües cooficials d'Espanya que put a franquisme i que, com la colònia que vol tapar la pudor de suor, intenta dissimular enarborant la bandera de la llibertat.

Les males llengües d'Isabel Díaz Ayuso, el gallec, l'euskera i el català, només haurien de servir com a nota folklòrica d'una Espanya pluriuninacional, amb una clara voluntat de portar-les a l'extinció.

Davant el seu gest, possiblement més simbòlic que efectiu, s'ha de destacar, i alhora valorar, el respecte (com a mínim institucional) de la resta de presidents del Partit Popular presents a la conferència, que traductor en mà van mantenir-s'hi en tot moment a la trobada, sense renunciar a les seves discrepàncies.

Diuen les males llengües, que no sé si alhora són les més ben informades, que a banda de rebentar la conferència de presidents, Isabel Díaz Ayuso també va rebentar l'estratègia d'oposició del seu propi partit en aquesta trobada, enviant un nou torpede a la línia de flotació d'Alberto Núñez Feijóo.

Tal com diu l'expressió castellana, Isabel Díaz Ayuso "no deja títere con cabeza"...

El penúltim gir de guió del Campus de Salut del nou Trueta

Els girs de guió són aquells moments que, en les novel·les, les pel·lícules o les sèries ho capgiren tot, de forma inesperada, en una història. Quan estan ben fets, sorprenen i donen força al relat, fent que t'hi enganxis i que t’ho miris tot amb uns altres ulls; quan estan ben fets, són fins i tot plaents. 

Però si són barroers, previsibles o fins i tot si n’hi ha massa, generen una immensa decepció, rebaixant la qualitat del producte, sigui novel·la, pel·lícula o sèrie, fent que, en comptes de mantenir l’interès, desertem de la lectura o del visionament, sobretot ara que amb tanta oferta audiovisual, tenim el poder del comandament a les mans.

El projecte del Campus de Salut vinculat al nou Hospital Trueta fa massa temps que té massa girs de guió. En més de dues dècades, ha acumulat canvis d’ubicació, de model, de prioritats i d’actors polítics. Primer es va planificar prop de la seva actual ubicació, al nord de Girona, amb l'interès de col·laboració de Sarrià de Ter, i després va aparèixer la pugna entre Girona i Salt, amb la (desesperada?) proposta de Domeny... La batalla política, partidista i territorial va ser intensa fins que es va arribar, semblava, a un consens institucional. I en l'execució del tràmit urbanístic d'aquest consens va aparèixer l'afectació, i la posterior lluita (veïnal i política), per la defensa del Parc Jordi Vilamitjana.

I ara, en plena negociació pressupostària, arriba el penúltim gir: l’acord entre el Govern i els Comuns per, se suposa, garantir els recursos que permetin preservar el Parc Jordi Vilamitjana, una proposta tan il·lusionadora com poc concreta, que fa témer que no sigui, només, un miratge... 

Aquest penúltim gir de guió no és només un detall urbanístic, és un gest polític amb una important càrrega simbòlica pel que simbolitza la defensa del Parc Jordi Vilamitjana, i és un moviment que reobre un debat que, si més no a escala institucional, es donava per tancat, per exemple, amb l'acte de compromís que el Govern de la Generalitat, els ajuntaments de Salt i de Girona i la UdG van rubricar dies enrere.

Aquest nou gir de guió és una nova escena en un serial que ja no sabem si és un drama, una tragicomèdia o una saga infinita. El risc és que, mentre es reescriu el guió amb un excés de girs, el final segueix ajornat. I el risc és que les expectatives que ara s'obren, sobre la possibilitat de salvar el Parc Jordi Vilamitjana, es quedin precisament només en això, expectatives.

No sé quants girs de guió més tindrà aquest serial, però em sembla que ja fa massa temporades que  qui més qui menys n'esperem, finalment, el desenllaç.

Els frescos de Sixena

Sembla prou evident que el cas dels frescos del monestir de Sixena no és tant una qüestió de patrimoni cultural com una qüestió política, de batalla política. La lluita aparentment gira entorn del patrimoni, però la veritable, i cada cop menys dissimulada, batalla és política.

Arribats a aquest punt, els frescos ja no són només les pintures de Sixena arrencades al seu dia per salvar-les d’un incendi i conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya. No. Els frescos són, sobretot, els responsables polítics del govern d’Aragó, que han decidit embolcallar-se amb l’excusa del patrimoni per tapar la batalla real del Partit Popular, una lluita molt més tèrbola: la del menyspreu sistemàtic a tot allò que faci olor de català.

Cal una bona dosi de cinisme, si no és ignorància, per reclamar amb urgència i escarafalls unes obres fràgils, gairebé impossibles de traslladar sense posar-les en perill, i fer-ho sense cap garantia tècnica real per a la seva conservació. I cal també una bona dosi d’incoherència per exigir només les peces conservades a Catalunya, mentre es guarda silenci sobre la dispersió d’altres obres del mateix monestir, escampades per museus d'altres ciutats espanyoles que, curiosament, no desperten cap "greuge històric".

L’obsessió, doncs, no és pel patrimoni, sinó per Catalunya. La reclamació dels frescos encaixa com un guant en aquesta estratègia de sumar victòries judicials i polítiques contra Catalunya a qualsevol preu, fins i tot al preu que les pintures acabin literalment esmicolades, fins i tot malmetent el patrimoni que diuen voler conservar. Però tant se val, per a la dreta i l’extrema dreta espanyola, contra Catalunya tot s’hi val.

Contenidors intel·ligents, ciutadania emprenyada

L'altre dia, quan vaig obrir el contenidor, quasi m'emociono: estava notablement ple i amb molts residus del que pertocava aquell dia (envasos) i, sobretot, hi havia més escombraries a dins, que no pas a fora. Llàstima, però, que una flor no fa estiu.

El canvi del model de recollida de residus és, possiblement, el tema que més preocupa i del que més parla, la ciutadania. Potser el nou Campus de Salut és el projecte, amb polèmica i tensió incloses, de major impacte, també urbanístic, de futur de la ciutat (i l'àrea i la demarcació de Girona per extensió), però avui el problema real i, sobretot, quotidià dels veïns i veïnes de Girona és el de les escombraries.

El procés d'implantació, començat ara fa un xic més d'un any, encara no s'ha completat, i la percepció és que en cada fase el nou model ha anat guanyant, sobretot, detractors. La resistència inicial és, pràcticament, inevitable: allà on fins ara hi havia contenidors oberts de totes les fraccions, ara hi ha contenidors tancats (es parla més de contenidors tancats que d'intel·ligents) amb limitacions de fraccions segons el dia. Tan sols aquest simple matís (que no és simple) obliga a cada habitatge, a cada persona, a fer un canvi d'hàbits en la gestió domèstica dels residus; és a dir, a disposar d'una targeta per obrir el contenidor i a llençar només la fracció (o fraccions) que toquen cada dia. Sembla evident que aquest és un canvi que no tothom ha acceptat de bon grat.

Em comentava un veí, l'altre dia, que aquest nou model de recollida posa les coses més difícils a la gent conscienciada que separa els residus de fa anys, que motiva menys als que podrien fer-ho i que no té cap efecte pels que passen de tot, i segueixen llençant les escombraries on els sembla, menys a dins dels contenidors.

El fet és que, per més que l'Ajuntament de Girona expliqui que el canvi està motivat per una directiva o una llei europea, molts veïns i veïnes no poden evitar percebre que qui els està obligant a fer tots aquests canvis és l'Ajuntament, un caprici de l'Ajuntament i, més concretament, de l'equip de govern, tot i que aquest canvi el planifiqués i aprovés un altre equip de govern.

Aquest enuig, que es propaga inevitablement en el boca-orella de moltes converses, s'ha reforçat encara més amb la dèria, per moltes persones, de la renaturalització de les zones verdes urbanes, incrementant la percepció que la ciutat bruteja no només per la quantitat d'escombraries que hi ha al voltant dels contenidors, sinó per les males herbes que creixen descontroladament (?) als escocells i, sobretot, a les voreres. I aquí la percepció és que, a banda de fer més brut, aquestes herbes fan lleig, quan no entorpeixen la visibilitat del trànsit en alguns indrets.

A aquestes altures apel·lar a la pedagogia és tan necessari com, tristament, inútil. Les queixes s'acumulen i alimenten l'estat d'opinió que el sistema no funciona. El govern municipal té dos anys per intentar endreçar aquest tema que, ara com ara, com cap altre és el que més factura li pot passar, electoralment.

A veure demà, com trobo els contenidors, què sentiré, emoció o decepció?

Games Without Frontiers. Minuts Musicals que xiulen

Al llarg d'aquest 2025 els dissabtes el dedicaré a les cançons que xiulen, peces musicals que, en algun moment, contenen música xiulada.

Xiular: Fer un so o una sèrie de sons musicals expel·lint amb força l’aire amb els llavis contrets o tibants, o també amb l’ajuda dels dits, que hom introdueix a la boca d’una manera apropiada.

I avui, una cançó de Peter Gabriel, "Games Without Frontiers", el títol de la qual s'inspira en el programa de televisió "Jeux sans frontières", produït com el Festival d'Eurovisió, per la Unió Europea de Radiodifusió.

Aquest programa, que en una primera etapa es va emetre entre el 1965 i el 1982, era una mena de gimcana entre països europeus que simulava cooperació entre nacions; Espanya va participar-hi en la segona etapa del programa, entre el 1988 i el 1999, i entre d'altres el van presentar els (aleshores) popularíssims Ignacio Salas i Guillermo Summers.

En aquesta cançó Peter Gabriel juga amb el títol (en clara al·lusió al programa) per fer una crítica a la guerra i als conflictes internacionals, denunciant el comportament infantil i competitiu dels països i nacions, com si la guerra fos simplement un joc, un joc sense conseqüències. Entre els noms que es mencionen a la cançó, apareixen un Adolf i un Enrico, clares referències a Hitler i Mussolini.

Els xiulets, en aquesta cançó, no només se senten, també es canten en aquests dos versos:

"Whistling tunes we hide in the dunes by the seaside"
(Xiulant cançons, ens amaguem entre les dunes vora el mar)

"Whistling tunes we're kissing baboons in the jungle"
(Xiulant cançons, besem babuïns a la jungla)

"Jocs sense fronteres / Guerra sense llàgrimes", diu la cançó...

Renaturalització o deixadesa?

El debat (a Girona, suposo que com a tants altres llocs, no tanquem un debat que ja n'estem obrint un altre...) està servit i, com sol passar en aquests casos, genera comentaris de tots els colors i per a tots els gustos, generant de tot menys, ara per ara, consens.

El debat sobre el nou model de jardineria urbana, que substitueix la gespa tradicional i plantes ornamentals per vegetació autòctona que creix (més o menys) espontàniament, no està deixant indiferent a gaire ningú i divideix, a traç gruixut, entre qui voldria recuperar la percepció estètica tradicional de l’espai públic (gespa ben segada i zona enjardinada), i entre qui valora i aplaudeix aquest nou concepte, tenint presents les necessitats ecològiques i de sostenibilitat del present. Per poc que apuntis el tema, apareix la controvèrsia, que no és només tècnica o mediambiental, sinó sobretot cultural, estètica i fins i tot emocional.

El concepte de renaturalització, ara tan en voga, defensa un canvi de paradigma per recuperar espais urbans més semblants als ecosistemes originals del territori, utilitzant plantes autòctones resistents a la sequera, amb cicles vitals propis i que afavoreixin la biodiversitat. Aquest model respon a criteris de sostenibilitat, especialment en un context de canvi climàtic, escassetat d’aigua i crisi de biodiversitat, fent que el resultat, l’aspecte visual d’aquestes zones, xoqui amb l’imaginari col·lectiu de com haurien de ser les zones verdes i enjardinades de l'espai públic (gespes ben retallades amb flors de colors vius dibuixant simetries o figures geomètriques, evidenciant l'ordre i el control humà sobre la natura.

Aquesta visió clàssica de les zones enjardinades fa que quan les herbes creixen espontàniament (mal anomenades ara males herbes), quan hi ha fullaraca o flors silvestres seques, molts ciutadans ho interpretin com a deixadesa i fins i tot brutícia, encara que siguin el resultat, com està passant a Girona i a tantes altres viles i ciutats, d’una gestió i decisió conscient, volguda i planificada.

Aquest canvi de model, en cas d'apostar-hi, no pot ser només tècnic; cal, paral·lelament, pedagogia i comunicació, explicar-ne els beneficis i, fins i tot també, establir-ne els límits o acotar-ne l'execució, en la mesura que aquest nou model de jardineria es vagi entenent i assimilant. I és que el dubte és raonable: On acaba la renaturalització i on comença la deixadesa?

Potser caldria evitar segons quines actuacions sota el pretext de la renaturalització, alhora que caldria entendre que renaturalitzar no significa no intervenir... La línia, en alguns casos, és tan fina!

I encara que la bellesa és molt subjectiva, sigui amb el model clàssic o amb el renaturalitzat, el que esperem dels espais verds, dels jardins urbans de la ciutat, és que siguin bonics, i potser algunes actuacions en clau renaturalització no embruten, però fan lleig...

Israel, 12 punts

Al darrer Festival d’Eurovisió, Espanya va atorgar sorprenentment (?) els 12 punts del vot popular a Israel. Aquest resultat, que anys enrere hauria passat com una anècdota musical més, o per una simple qüestió d’afinitats estètiques, enguany no es pot entendre fora del tens context polític i bèl·lic que protagonitza Israel. En plena ofensiva militar d’Israel sobre Gaza, ofensiva condemnada per nombroses organitzacions internacionals com a desproporcionada i qualificable de crim de guerra, i fins i tot de genocidi, la seva participació a Eurovisió ha generat controvèrsia, protestes i pronunciaments contraris arreu del continent.

El que va passar a Espanya és curiós, fins i tot paradigmàtic: mentre a les xarxes socials, als mitjans i als carrers es demanava l’exclusió d’Israel del festival, una mobilització paral·lela, sembla que molt ben organitzada, des de sectors de la dreta i l’extrema dreta (no sé si més pro israelians o més en contra de Pedro Sánchez) va desplegar una campanya per votar massivament a favor d’Israel. No es tractava d’un simple suport genuí a la proposta musical de la cantant israeliana, més aviat es tractava d'un gest, molt més que simbòlic, de suport polític. Votar Israel era, en aquest context, tota una declaració d'intencions, un posicionament polític i una clara, i contundent, afirmació ideològica.

Aquests 12 punts del vot popular espanyol a Israel, reproduïts també en altres països, no només tenien per missió relativitzar la dimensió humanitària del conflicte a Gaza, sinó que confirmava una vegada més fins a quin punt Eurovisió continua essent un festival geopolític disfressat d’espectacle musical. La seva història ho corrobora, amb puntuacions que mai han estat del tot neutres: vot entre països veïns, vot per aliances estratègiques, vot per vells ressentiments... 

Eurovisió, un festival que aquests darrers anys ha anat a l'alça, presentat com una celebració musical de la unitat i comunió europees (amb Austràlia com a convidada de pedra), no pot evitar veure's atrapat entre el seu esperit fundacional i les contradiccions del món actual, també de l'Europa actual, una Europa cada vegada més polaritzada; és així com aquest festival també s’ha convertit en una finestra on no només es mostren cançons, sinó nacions i, inevitablement, també posicionaments ideològics.

Aquests 12 punts a Israel, més enllà de la música, evidencien que res, ni tan sols una gala d’Eurovisió, és aliè a la política. I que la cultura, com l'esport, la política o d'altres manifestacions, quan s’escau pot esdevenir pont quan s'escau, trinxera.

Electrificar la vida

La nostra vida està cada dia més endollada; l’electrificació és el camí que estem seguint per descarbonitzar l’economia i, en definitiva, la vida: cotxes elèctrics, calefaccions amb bomba de calor, cuines d’inducció, plaques solars... 

Cada vegada tenim més coses endollades i rere aquesta electrificació hi ha una voluntat mediambiental que apunta, ens agrada pensar, cap a un futur més net i eficient, menys contaminant. Però aquesta aposta també ens fa més vulnerables en la mesura que posem tots els ous en un mateix cistell, el cistell de l'electricitat, generant una dependència que, quan falla el sistema, ens deixa quasi paralitzats: quan la mobilitat, la climatització i fins i tot la cuina passen a dependre d’un únic sistema, un error o una avaria poden tenir un impacte molt més ampli que abans.

Anys enrere, quan se n'anava la llum, podíem seguir cuinant amb el gas, i trucar-nos amb els telèfons fixos, aquells clàssics de baquelita de color de gos com fuig. És clar que no ens quedàvem sense internet perquè, simplement, no en teníem...

La darrera gran incidència en el subministrament elèctric, deixant desenes de milions de ciutadans sense electricitat durant hores i generant un monumental caos, especialment pel que fa a la mobilitat, és un toc d’alerta. Si avui un tall ens deixa sense ordinador o nevera, sense telèfon ni connectivitat o sense trens, demà pot deixar-nos, també, sense escalfar la casa o sense carregar el cotxe elèctric. La xarxa elèctrica no només ha de suportar una demanda creixent, també ha de poder-nos donar una major garantia de continuïtat en el subministrament.

No es tracta de frenar el progrés, sinó de fer-lo amb seny. Reconec que en energia no hi entenc ni un borrall, però no cal entendre-hi massa, ni gens, per dir que caldria garantir una xarxa robusta i invertir en emmagatzematge, i sembla evident que, en paral·lel, ens hem de preparar més i millor per afrontar aquestes situacions.

Electrificar la vida pot ser una gran oportunitat, però no pot convertir-se en una nova forma de vulnerabilitat. Si volem confiar en el sistema elèctric per fer-ho tot, el sistema ens ha de poder garantir que no fallarà quan més el necessitem.

Abans incompetent que negligent

Salomé Pradas, exconsellera de Medi Ambient de la Comunitat Valenciana, va declarar la setmana passada, entre llàgrimes (de cocodril?) a la Ciutat de la Justícia per la seva actuació durant la gestió de la Dana de València. En la seva declaració va admetre no tenir experiència prèvia en emergències i va confessar que desconeixia l'existència del sistema d'alertes mòbils que hauria d'haver advertit a la població hores abans de la catàstrofe, evitant així la tragèdia que finalment, i fatal, es va produir. Aquesta confessió buscava, sembla evident, evitar responsabilitats penals per negligència, escudant-se en la pròpia incompetència.

Aquesta, ben segur, és una estratègia de defensa ben legítima judicialment, tot i que molt reprovable políticament, ja que en comptes d’assumir responsabilitats per una gestió deficient i lamentable, Pradas se les espolsa (apuntant als tècnics) i apel·la a la pròpia ignorància com a coartada, generant encara una major indignació a les famílies de les víctimes i a totes les persones afectades, d'una manera o altra, per la Dana de València.

Aquest posicionament de Salomé Pradas m'ha fet recordar la coneguda cançó de María Isabel "Antes muerta que sencilla", imaginant-me l'exconsellera cantant desvergonyidament "antes incompetente que negligente"... 

Salomé Pradas s'ha erigit en el paradigma d'una classe política que tendeix a prioritzar la seva projecció i protecció personal, fent evident no només la manca de preparació (també el desinterès per a preparar-se), per damunt de la vocació de servei, del servei a la ciutadania, i de l'assumpció de responsabilitats.

Aquest cas no és només un judici a una exconsellera, també hauria de ser-ho a aquesta manera de fer i exercir la política, sobretot quan es tenen responsabilitats de govern, perquè quan venen mal dades, quan apareixen els problemes, la incompetència, ja ho hem vist, costa vides. Perquè davant les crisis, no podem posar les nostres vides en la improvisació ni en les llàgrimes d'un govern incompetent, que per no fer, ni tan sols vol assumir les seves responsabilitats.

Rebregar la democràcia

"Ús que ultrapassa els límits naturals o legals que té l’autoritat o el poder jurídicament considerats". Aquesta és la definició que ens dona el diccionari d'abús de poder, i que en altres paraules, més col·loquials, podríem definir com passar-se de la ratlla.

Heu ostentat mai algun poder, per exemple, com a càrrec electe en una institució pública?, o com a membre d'una organització? Jo sí i, per petita que sigui la parcel·la de poder que ostentis, la temptació d'abusar-ne sempre és allà, a la cantonada, esperant la seva oportunitat.

Afortunadament, les institucions públiques, també les organitzacions, tenen mecanismes per prevenir i, en cas de produir-se, impedir o castigar els abusos de poder; mecanismes com lleis i reglaments que articulen l'exercici (natural i legítim) del poder que s'ostenta, mecanismes com funcionaris públics que han de vetllar perquè l'exercici del poder dels càrrecs electes, per exemple, s'ajusti i no sobrepassi les lleis i els reglaments.

A més, a priori, la separació de poders (del legislatiu, l'executiu i el judicial) hauria de donar garantia que cap d'ells s'extralimita en el seu exercici, tot i que, lamentablement, hem vist que fins i tot aquesta separació de poders té esquerdes...

El control i la separació de poders són elements fonamentals i indissociables de la democràcia, establint mecanismes de control i evitant així, en principi, que una sola persona o institució concentri tot el poder, factor clau per evitar abusos i garantir drets i llibertats.

Donald Trump, en aquest segon i controvertit mandat, sembla estar disposat a rebregar la democràcia per seguir abusant del seu poder, trepitjant si cal el control i la separació de poders, erigint-se, més que com a president, com a emperador dels Estats Units. 

Vladímir Putin a Rússia i Xi Jinping a la Xina ja ho han fet, i ara que Donald Trump té un segon i darrer mandat, sembla disposat a abusar indissimuladament del seu poder per perpetuar-lo.

La temptació és molt llaminera, i el president Trump, ja ho hem vist, no només té gana, tampoc té escrúpols.

Ciutadania intel·ligent

Quanta raó tenia la meva àvia materna quan deia que la culpa, o la qüestió, quan quelcom no acabava de rutllar, era del rere mànec. Al principi no ho entenia, però si t'ho diuen mentre agafes algun objecte pel mànec, com una paella, una pala o un rasclet, ho entens perfectament en la mesura que identifiques on rau el problema, és a dir, qui hi ha just rere del mànec.

La Defensora de la Ciutadania de Girona va demanar, dilluns d'aquesta setmana en un ple extraordinari en què va presentar la Memòria 2024, repensar els contenidors intel·ligents. La Memòria 2024, en l'apartat de les conclusions sobre la neteja viària i el nou sistema de recollida de residus, diu: 

"Certament en aquest àmbit hi ha moltes coses a millorar, els espais dels contenidors són bruts, les persones que no accepten aquest canvi deixen la brossa a terra o, fins i tot, hi ha usos indeguts dels contenidors. Potser cal repensar si els contenidors intel·ligents tenen l’efecte volgut, si cal millorar la freqüència de recollida de determinada fracció, i també quines accions sancionadores eficaces emprèn l’Ajuntament tant vers l’empresa adjudicatària del servei, com enfront dels ciutadans que actuen de forma incívica, i que se’n vegin els resultats."

És ben cert que els contenidors intel·ligents comporten una major complexitat, pel que fa al seu ús correcte, que els contenidors oberts; d'entrada, perquè per obrir-los cal una targeta magnètica, que no tothom ha recollit degudament, i també perquè, llevat del contenidor específic de la fracció orgànica i el més petit del tèxtil sanitari, el contenidor multi fracció té un ús diferent cada dia, tot i que per poc que hom hi aboqui el cap, s'observa que cada dia hi ha impropis, és a dir, fraccions que no correspondrien.

Tot plegat es tradueix en dos efectes no desitjats: 

• impropis dins el contenidor, pel mal ús llençant-hi el que aquell dia no toca tot i obrir-los amb targeta
• deixalles al voltant dels contenidors, deixades per qui no tenen targetes

Aquest nou sistema de recollida de residus exigeix temps, temps d'adaptació pel canvi d'hàbits que representa portes endins, ja que cada dia toca llençar algunes fraccions concretes; i sobretot requereix un cert aprenentatge i, per descomptat, responsabilitat i compromís. Aprenentatge per saber-ho fer correctament, i responsabilitat i compromís per voler-ho fer bé: recollir les targetes i llençar les escombraries com i quan toca.

No tinc clar, com comentava la Defensora de la Ciutadania, que la solució sigui tornar a l'anterior sistema, ja que igualment era habitual veure, dia sí dia també, impropis dins els contenidors (en tots i cadascun, fos del color que fos), i deixalles al voltant dels contenidors.

Parlem de contenidors intel·ligents i el que requereix el sistema és ciutadania intel·ligent, i naturalment una administració intel·ligent (diligent i flexible) i un servei eficient. Potser caldrà esperar un cert temps per veure si, amb aquest nou sistema, s'incrementa la recollida selectiva, també amb els contenidors intel·ligents, ja que aquest és el principal motiu de tot aquest canvi.

Kit de supervivència

La Comissió Europea, dies enrere, va fer una sèrie de recomanacions perquè nosaltres, la població civil, la ciutadania, ens preparem davant possibles situacions d'emergència, bé causades per catàstrofes naturals, bé causades per conflictes bèl·lics, per guerres, que també són catàstrofes (de conseqüències catastròfiques) no naturals, sinó humana...

La recomanació podria ser pertinent veient els efectes de la crisi climàtica que vivim, i resulta difícil, per a nosaltres, esborrar de la retina la devastació de la Dana de València. La recomanació podria ser pertinent, però em sembla que els efectes del canvi climàtic són només un pretext, i que el que veritablement els interessa és que, amb l'excusa d'una escalada bèl·lica a Europa, el Vell Continent es rearmi ara que l'Oncle Sam ens fa pam i pipa.

Aprofitant la benintencionada proposta que puguem afrontar millor una situació crítica causada per algun fenomen meteorològic, ens posen la por al cos amb l'amenaça d'una escalada bèl·lica per justificar l'increment de despesa militar i de defensa.

L'altre dia revisava el contingut d'aquest kit de supervivència que ens hauria de permetre subsistir durant almenys 72 hores sense ajuda externa, i em sembla que seria dels primers a llepar o a morir.

És clar que, situat en el pitjor dels escenaris, el kit de supervivència proposat fins i tot fa curt, i caldria afegir-hi, segons el que he consultat per internet, com a mínim:

• Pastilles potabilitzadores o filtres d’aigua portàtils per convertir aigua no potable en segura.
• Màscares FFP2 o FFP3 per protegir-se de pols, fum o contaminants.
• Paper d’alumini o bosses hermètiques per protegir aliments i documents.
• Emissor-receptor de ràdio (walkie-talkie) per comunicar-te sense xarxa mòbil.
• Xiulet d'emergència per alertar de la teva ubicació si et perds.
• Mapa detallat de la teva zona i una brúixola.
• Sac de dormir resistent a temperatures baixes.
• Guants resistents i gorra o passamuntanyes per protegir-se del fred i la intempèrie.
• Esprai de pebre.
• Cordes resistents.
• Pala plegable.

Això de les cordes no sé si són per, arribar el cas, penjar-me, i la pala per cavar la meva pròpia tomba...

Bromes a banda, l'existència d'un kit de supervivència pot ser una mesura prudent en determinades situacions, però també reflecteix el clima d'incertesa, por i amenaça que es vol instaurar. És de sentit comú estar preparats per a emergències, però si el perill és tan imminent, potser el més important no és disposar d'un kit de supervivència, sinó invertir energies i recursos per evitar que aquesta amenaça catastròfica esdevingui una realitat.

Fòrum Ciutadà Girona 2100: (Re)construir Girona des dels barris

Divendres de la setmana passada, en el marc del Fòrum Ciutadà Girona 2100, vaig exposar, com a president de la Coordinadora d'Associacions Veïnals de Girona (CAV Girona), la necessitat de repensar el paper dels barris en la governança de la ciutat. Girona ha d'avançar cap a un model més descentralitzat, on la participació ciutadana sigui real i efectiva, i on els barris tinguin un rol determinant en la planificació i gestió dels recursos.

Aquestes són les idees que, amb altres paraules, vaig desenvolupar.

Suport als Centres Cívics i condemna de les destrosses al Centre Cívic Onyar

En primer lloc, vaig voler expressar la nostra condemna pels danys soferts pel Centre Cívic Onyar i manifestar el suport de la CAV Girona a tot el personal, usuaris i entitats que fan vida en aquest espai i en la resta de centres cívics de la ciutat. Aquests equipaments són fonamentals com a espais d'acollida, educació, cohesió i participació comunitària.

Els Centres Cívics: xarxa de proximitat i dinamització

Des de la creació del primer Centre Cívic a Sant Narcís el 1989, Girona ha consolidat una xarxa que actualment compta amb vuit Centres Cívics i 21 Espais Cívics i Locals Socials. Aquests espais han esdevingut pilars fonamentals per a la dinamització dels barris, fomentant la col·laboració veïnal i acostant serveis a la ciutadania.

De cara al futur, cal aprofundir en la descentralització municipal per tal que aquests equipaments no només acullin activitats socials i culturals, sinó que esdevinguin també centres de gestió i planificació territorial.

Els barris com a eixos de vertebració urbana

Tal com vaig remarcar en la meva intervenció, "els barris no han de ser només un element de divisió territorial, sobretot han de guanyar pes i importància en la vertebració de la ciutat en clau de gestió dels recursos i serveis, planificació urbanística, participació ciutadana i cohesió social". 

Així doncs, els barris no han de ser simples divisions administratives, sinó autèntics motors de gestió de la ciutat. La seva importància rau en la capacitat d'influir en aspectes clau com la planificació urbanística, la distribució de recursos i serveis, la participació ciutadana i la cohesió social.

Cap a una participació ciutadana real i efectiva

El model actual de participació ciutadana no pot reduir-se a votar cada quatre anys ni a processos limitats per imperatiu legal. Ha de ser un diàleg continu i estructurat entre les entitats veïnals, la ciutadania i les administracions. Aquest diàleg ha d'incloure:

1. Accés a la informació sobre temes que afecten la ciutat (urbanisme, educació, residus, mobilitat, etc.).
2. Interacció amb les administracions i altres agents socials per generar propostes i debatre estratègies.
3. Participació en la presa de decisions, encara que no siguin vinculants, per assegurar que la veu de la ciutadania sigui escoltada.
4. Seguiment i avaluació de les decisions, per garantir-ne la transparència i efectivitat.

Propostes per una governança més participativa

Finalment, vaig apuntar dues mesures que permetrien avançar en aquest model de governança més participativa:

    • Reforçar la figura de la regidoria de barri, dotant-la de competències executives i d'un pressupost propi per a una gestió més eficient.

    • Potenciar els consells de barri, donant-los d’estructura, competències i recursos perquè puguin esdevenir veritables espais de decisió col·lectiva.

Construir la Girona del 2100 passa, necessàriament, per donar-los el protagonisme que mereixen.

Els barris són l'escala idònia per connectar territori i societat, la complexitat del territori i la complexitat de la societat. 

Vamos a contar mentiras, tralará

Segurament María Dolores de Cospedal i Alicia Sánchez-Camacho van cantar, tant o més que jo, de petites a l'escola quan anaven d'excursió amb l'escola, la cançó "Vamos a contar mentiras", aquella que començava així:

"Ahora que vamos despacio
Ahora que vamos despacio
Vamos a contar mentiras, tralará
Vamos a contar mentiras, tralará
Vamos a contar mentiras

Por el mar corren las liebres
Por el mar corren las liebres
Por el monte las sardinas, tralará
Por el monte las sardinas, tralará
Por el monte las sardinas"

La cançó, innocent i divertida, no era més que un entreteniment per fer més curt el viatge en autobús quan anàvem d'excursió, tot i que per algunes persones potser va ser tot un descobriment i, sobretot, un aprenentatge en l'art de mentir, una capacitat que, certament, es pot entrenar.

Mentir requereix memòria, una bona dosi de cara dura i una certa habilitat i capacitat de control emocional. Més enllà de la meva memòria i de la duresa de la meva cara, a mi quasi sempre em delata, quan vull mentir o com a mínim dissimular, la meva comunicació no verbal i, en concret, l'expressió de la meva cara; sí, jo soc d'aquells que amb la cara paga...

María Dolores de Cospedal i Alicia Sánchez-Camacho em van semblar molt entrenades en l'art de mentir, l'altre dia en les seves compareixences al Congrés de Diputats en la comissió sobre la Operació Catalunya; tan entrenades que me les vaig imaginar en un possible gag de Polònia cantant a duo, precisament, aquesta cançó de les mentides, això sí, amb la lletra adaptada, en aquest cas per gentilesa de la intel·ligència artificial i un parell d'indicacions:

"Ahora que estamos en sede,
ahora que estamos en sede,
vamos a contar mentiras, tralará,
vamos a contar mentiras, tralará,
vamos a contar mentiras.

Yo no supe nada de esto,
yo no supe nada de esto,
ni informes ni policías, tralará,
ni informes ni policías, tralará,
ni informes ni policías.

Nunca hablé con Villarejo,
nunca hablé con Villarejo,
ese audio es pura envidia, tralará,
ese audio es pura envidia, tralará,
ese audio es pura envidia.

No existía un plan secreto,
no existía un plan secreto,
todo son sucias patrañas, tralará,
todo son sucias patrañas, tralará,
todo son sucias patrañas.

Las cloacas son un cuento,
las cloacas son un cuento,
no hay ni un dato que lo diga, tralará,
no hay ni un dato que lo diga, tralará,
no hay ni un dato que lo diga.

La Operación Cataluña,
la Operación Cataluña,
fue un invento, qué manía, tralará,
fue un invento, qué manía, tralará,
fue un invento, qué manía.

Y aunque todo se ha escuchado,
y aunque todo se ha escuchado,
¡aquí nadie va a la trena! Tralará,
¡aquí nadie va a la trena! Tralará,
¡aquí nadie va a la trena!"

La cançó original acaba així:

"Ahora que vamos deprisa
Ahora que vamos deprisa
No contamos más mentiras, tralará
No contamos más mentiras, tralará
No contamos más mentiras"

Em sembla que ni María Dolores de Cospedal ni Alicia Sánchez-Camacho, per ràpid que vagin, no tenen ganes de deixar de mentir. Una altra cosa serà si les seves mentides s'acaben elevant a la Fiscalia General de l'Estat...

La cremà que necessita el país Valencià

Les Falles de València, salvant les distàncies com les "chirigotas" de Cadis, són un gran termòmetre de la realitat, en la mesura que la crítica, la ironia i fins i tot la sàtira són part intrínseca de la seva naturalesa. A les Falles de València d'enguany els efectes de la dana hi són ben presents, tant els efectes de solidaritat (sols el poble salva al poble) com els polítics per la mala gestió, centrats sobretot tot i que no exclusivament, en la figura del president Mazón.

A l'exposició de ninots n'hi havia un dedicat al president valencià amb aquest text que l'acompanyava:

"Ja no eres molt honorable
Eixe privilegi has perdut
Per estar tantes hores
Aquell dia desaparegut

Ja no eres molt honorable
I sempre a l'esquena portaràs
Haver deixat les funcions
I al teu poble abandonat

I per això sempre serás
Mazón el SOCARRAT"

Mazón, però, no només té la capacitat que no mullar-se quan plou, tampoc sembla que s'hagi de cremar (socarrar) gaire, ara, amb l'acord amb Vox per aprovar els pressupostos de la Generalitat valenciana. 

Lluny d'assumir responsabilitats, Carlos Mazón segueix amb la seva fugida endavant, defugint responsabilitats polítiques i mirant d'esquivar les judicials, atribuint-se un indult que el poble, o si més no una important part del poble valencià, li nega, i que Vox li serveix en safata de plata.

Avui les Falles de València cremaran i el foc, a banda de donar la benvinguda a la primavera, no servirà, lamentablement, per fer la neteja que necessita el País Valencià... bé, perdó, la Comunitat Valenciana!

No és només una qüestió d'altura

Al barri de Pont Major de Girona tenim uns quants fronts oberts; per fronts em refereixo a conflictes, necessitats o demandes no cobertes o no resoltes, tot i que alguns d'aquests fronts sembla que estan en el camí de resoldre's satisfactòriament.

Fent un repàs ràpid d'aquests fronts oberts, en destacaria:

• El turisme d'escombraries i la implantació, teòricament a partir d'ahir (?), del nou model de recollida d'escombraries amb contenidors intel·ligents.
• El futur del batxillerat a l'institut Narcís Xifra i Masmitjà; aquest tema, a l'espera de confirmació o anunci oficial, sembla prou ben encaminat.
• Les obres de consolidació dels balcons / accessos del bloc d'habitatges del passeig Sant Joan Bosco 38, que sembla que avancen a batzegades.
• Les voreres malmeses, inacabades o inexistents al barri, un mal endèmic que arrosseguem mandat rere mandat.
• N'hi ha més, la llista és més llarga...

Va ser parlant precisament de les voreres amb l'Ajuntament, en una reunió a mitjans de febrer, que l'AV Pont Major ens vam assabentar de l'aprovació inicial del Pla de Millora Urbana (PMU) Destil·leries I, que preveu la reurbanització de dues parcel·les per a construir-hi fins a 441 habitatges, en blocs d'entre baixos i 4 fins a baixos i 8 pisos.

L'anunci ens va agafar per sorpresa i a contrapeu, i amb pocs dies disponibles per conèixer bé i estudiar la proposta i presentar-hi al·legacions, que vam haver de preparar i presentar a correcuita. No entenc per què ningú de l'Ajuntament, ni la regidora de barri, ni el regidor de planejament ni l'alcalde ens va dir res a l'AV Pont Major, com a mínim, just després de l'aprovació inicial, en la Junta de Govern Local de 3 de gener de 2025, d'aquest PMU. 

Un planejament d'aquesta magnitud no pot passar desapercebut, com si res, ni per l'AV Pont Major ni per al barri. Una tramitació tan important no pot avançar amb la mínima informació pública exigible, la publicació al Diari Oficial de la Província i als mitjans locals en forma d'edicte; una aprovació d'aquest calibre i abast requereix, entenc, la informació prèvia a l'AV Pont Major i la informació pública a tot el barri.

La informació prèvia a l'AV Pont Major no va ser-hi; el tema va sortir com un element col·lateral mentre parlàvem de les voreres; la informació al barri, encara esperem que es faci.

Em dol, com a veí i com a membre de l'AV Pont Major, aquesta manca de diligència i interès de l'Ajuntament respecte a un tema cabdal, respecte a un planejament que generarà un gran impacte en el barri. Un impacte urbanístic, arribant a alçades inaudites a Pont Major, de fins a vuit plantes d'altura més els baixos, i un impacte social, augmentant en més del 50 % el nombre d'habitatges del barri, generant una zona que tindrà una elevada (i no desitjada) densitat.

El barri de Pont Major ja va viure una sacsejada semblant quan el barri va doblar de cop i volta la població quan es van construir els pisos del Grup Pont Major, amb tot el que va representar a escala urbanística i social; ara, precisament just al costat d'aquests habitatges, es fa un planejament desorbitat a risc de tornar a estressar el barri.

És evident, i innegable, que aquests terrenys tard o d'hora s'havien d'urbanitzar, i jo, com la immensa majoria dels veïns i veïnes, sempre havia pensat que la urbanització estaria en harmonia amb les altures que hi ha al sector, amb blocs de baixos i tres o fins i tot quatre pisos, no de quatre en amunt...

És així com, quan semblava que alguns dels fronts oberts que tenim al barri s'anaven resolent positivament, n'apareix un altre de gran magnitud. I l'altura dels blocs ens preocupa, ens preocupa molt, tot i que com ja heu pogut deduir no és només una qüestió d'altura, de l'altura dels pisos; també és una qüestió d'altura política, de valentia i de transparència, d'excel·lir en la informació pública d'una transformació urbanística tan important.