El carbó, per a Donald Trump

Abans d'ahir a la nit vaig assistir, excepcionalment i de forma un xic improvisada, a la cavalcada dels Reis de l'Orient a Figueres; una de les comparses era, com en totes les cavalcades d'arreu del país, la del carbó, i no era poc el que carretejaven en braços els patges i patgesses, i el que es deduïa que hi havia en el carruatge que els acompanyava.

Els patges i patgesses feien veure que el donaven al nombrós públic congregat al llarg del recorregut, i és que, sincerament, qui més qui menys també ens en mereixem una mica, de carbó, que portar-se bé al llarg de tot l'any és prou difícil, per no una missió impossible...

És clar que si algú es mereix una bona carretada de carbó, aquest principi d'any, és el president estatunidenc Donald Trump, amb la seva ingerència política (invasió...) a Veneçuela i detenció del seu president, Nicolás Maduro, saltant-se la legalitat internacional amb total impunitat, i una gran dosi de cara dura.

No negaré que Nicolás Maduro no sigui mereixedor, també, d'una bona carretada de carbó, però Donald Trump està fent mèrits per rebre'n tant com petroli de Veneçuela. Amb la mateixa barra que mesos enrere va signar els aranzels a tort i a dret, ha intervingut políticament Veneçuela enviant no només un missatge a Llatinoamèrica, sinó al món sencer: aquí ara mano jo.

Mana ell, governant el seu país trepitjant, si cal, la legislació pròpia, i intervenint a escala mundial trepitjant, si cal, la legislació internacional. En fa prou amb les seves ordres i un retolador gruixut per imposar la seva llei, i amb la seva fatxenderia deu esperar a veure si algú gosa escopir-li a la cara, discutir-li, més enllà de declaracions i comunicats, les seves decisions i accions.

I el més curiós del cas, és que res del que fa ens sorprèn, ja que tot el que fa és el que d'una manera o altra havia anunciat que faria. Amb el president Trump, en aquest segon mandat, el que es veu és el que hi ha, sense subterfugis, sense dissimular.

El problema no és que els Estats Units estiguin governats per un tirà, sinó que aquest tirà el que vol, sobretot, és governar el món...

La comunicació és clau

Ens pot sorprendre o indignar més o menys, però difícilment podrem estar en desacord amb el que el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, va dir a l'aleshores president de la Comunitat Valenciana, el dimitit Carlos Mazón, en plena crisi de la Dana de València: "Lleva la iniciativa en la comunicación, es la clave".

D'acord, Feijóo s'hauria pogut preocupar per les víctimes i per la terrible situació que es vivia en aquelles hores, i des de feia hores, però en aquells missatges de WhatsApp es va mostrar especialment preocupat per la construcció i la gestió del relat, no sé si conscient que aquesta era una batalla que ja s'estava perdent.

Més enllà de les derivades polítiques d’aquests missatges i de les suposades mentides que han evidenciat, ja que no semblava estar informat puntualment del que passava, la preocupació de Feijóo, vist el desenvolupament posterior dels esdeveniments i la gestió, també comunicativa, de Mazón, estava del tot justificada. Carlos Mazón no només no va saber gestionar la crisi, sinó que tampoc va saber gestionar la comunicació de la crisi i, tal com apuntava Feijóo en el seu missatge, aquesta era la clau.

El problema de Feijóo, i del mateix Mazón, és que quan el president valencià va rebre el missatge sobre la necessitat de dur la iniciativa comunicativa, aquesta ja estava perduda. Ho estava després de tanta sobretaula al restaurant El Ventorro, sobretot perquè li mancaven informació i context, dos elements clau en qualsevol procés comunicatiu. Hi ha una frase que ho resumeix prou bé: "es pot informar sense comunicar, però no es pot comunicar sense informació".

Mazón, els dies posteriors a la crisi, va informar, però no va comunicar, especialment en la dimensió de connexió que té la comunicació; Mazón no es va fer entendre ni va connectar amb la majoria de la societat valenciana. I, per desgràcia seva, i també de Feijóo, la clau de la comunicació i del relat es va perdre al reservat d'El Ventorro, fent estèril un missatge que potser ja naixia, aleshores, a la desesperada.

Benvingut (al) 2026

Comencem l’any, si fa o no fa com sempre, amb el desig compartit de felicitat. Potser és un tòpic, això de desitjar-nos un bon any, però sempre és millor estrenar-lo amb l’esperança que ens transmet l’expressió “bon any nou” que no pas amb una, per exemple, de l’estil “tindràs un (altre) any de merda!”.

Precisament perquè sabem que al llarg de l’any tindrem dies de merda, perquè sabem que hi haurà decepcions, contratemps, tristeses i alguna angúnia, ens desitgem bons auguris. L’esperança és que, malgrat tot, puguem vèncer les dificultats que inevitablement, tard o d’hora, es faran presents i ens trasbalsaran, i que puguem continuar vivint trobant i donant a la nostra vida.

Amb esperança és com donem la benvinguda l'any 2026, sabent que, com diu la cançó d’Els Esquirols, “cada dia surt el sol i tot recomença, i la fosca de la nit amb força hem de vèncer…”. “Tots volem un món millor”, continua la cançó, i malgrat que cada dia sembla que el repte sigui més difícil, segurament el veritable repte és fer una mica millor el nostre petit món.

El meu petit món, he de reconèixer-ho, aquest final d’any ha millorat. No és que fos dolent, ans al contrari, però l’arribada del meu primer net ho ha capgirat tot. De sobte, el futur ja no és només una preocupació que, en el meu cas, es projectava en la vida i la supervivència de les meves filles; ara aquesta preocupació s’estén més enllà i es projecta en la vida i el futur del meu primer net.

Així que avui no només li dono la benvinguda al nou any, el 2026, sobretot li dono la benvinguda el 2026 al petitó de la família, que tot just fa quatre dies que és entre nosaltres i ja ens ha alegrat l'any i la vida!

Benvingut 2026, benvingut, petitó, a aquest 2026 que et veurà créixer!