Una portada de traca i mocador!

 La portada del número 122 de la revista Parlem de Sarrià m'encanta! M'agrada per seva la composició, per l'enquadrament i la llum, i també m'agrada pel que representa, pel moment precís que descriu: l'esclat d'eufòria del final del pregó de la darrera Festa Major de Sarrià de Ter!

Reconec que, més enllà del mèrit de la fotografia, feta per Josep Brugada Gutiérrez-Ravé a peu de carrer, sota la balconada de l'ajuntament, de capturar aquest instant, la imatge em transporta als nervis, l'alegria i l'honor d'haver participat en aquell pregó col·lectiu que vam fer l'Associació Cultural Ona Sarrià.

Mentre preparàvem el pregó, més enllà de pensar el missatge, el què volíem dir, també vam pensar en com ho volíem dir, i aquí de seguida vam coincidir a convertir el balcó de l'Ajuntament de Sarrià de Ter en un estudi de ràdio, fent un pregó radiofònic; i de la colla hi ha qui va anar més enllà i va proposar fer esclatar un petit castell de focs al final del pregó, i segurament aquest detall, més enllà del que vam dir i de com ho vam dir, va ser el que més impacte va causar en el públic, que va reaccionar fent un gran "oooooooh!"

Va ser una magnífica coda del pregó, la guinda del pastís, va ser, literalment, la traca final d'un moment emocionant que la fotografia de la portada va saber recollir, i que fa que encara ressoni, traca i emocions, quan la miro.

Una magnífica portada per una magnífica revista, que fareu bé de fullejar i, per descomptat, de llegir!

Així comença... "Mi hermano persigue dinosaurios"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Mi hermano persigue dinosaurios" (Nube de tinta, 2017), del jove escriptor italià Giacomo Mazzariol, una novel·la autobiogràfica divertida i emotiva en què l’autor explica la seva relació amb el seu germà petit, en Giovanni, que té síndrome de Down.

Per bé que la síndrome de Down té el seu propi dia mundial, el 21 de març, m'ha semblat oportú recordar aquest llibre amb motiu del Dia internacional de les persones amb discapacitat, que se celebra cada 3 de desembre.

"Mi hermano persigue dinosaurios" és un llibre que comença així:

En fin, esta es la historia de Giovanni.

Giovanni, que va a comprar un helado.

-¿Cono o vasito?

-¡Cono!

-Pero si el cono no te gusta.

-¡Qué más da! Tampoco me gusta el vasito.

Giovanni, que a sus trece años tiene una sonrisa más ancha que sus gafas. Que le roba el sombrero a un vagabundo y se va corriendo; que adora a los dinosaurios y el rojo; que va al cine con una amiga, vuelve a casa y anuncia: «Me he casado». Giovanni, que baila en medio de la plaza, solo, al ritmo de la música de un artista callejero, y los transeúntes, uno tras otro, se sueltan y empiezan a imitarlo: Giovanni es un tipo que hace bailar plazas enteras. Giovanni, para quien el tiempo siempre son veinte minutos, nunca más de veinte minutos: si alguien se va de vacaciones durante un mes, se ha ausentado veinte minutos. Giovanni, que sabe ser agotador, extenuante, que cada día sale al jardín y les lleva una flor a sus hermanas. Y si es invierno y no encuentra la flor, solo les lleva hojas secas.

Giovanni es mi hermano. Y esta también es mi historia. Yo tengo diecinueve años, me llamo Giacomo.

Amigurumis. Entrevista a Fina Suñer Soler

Amigurumis. Reconec que és una paraula que, abans d'aquesta entrevista, no coneixia i, si l'havia escoltat mai, no me'n recordava. Sí que n'havia vist, d'amigurumis, tot i que no sabia com es deien fins que, en aquesta entrevista, la Fina Suñer Soler, que en fa com a afició, me'n va parlar amb passió.

Cercant-ne l'origen, la paraula és la combinació dels termes japonesos "ami" (teixir amb ganxet o mitja) i "nuigurumi" (nino de peluix), i el resultat són aquestes figures petites i simpàtiques, de colors vius, fetes amb ganxet.

Amb la Fina vam parlar dels amigurumis que fa i que té a casa, i també vam parlar de cosir i de les seves màquines de cosir, de les dues que té, una d'elles centenària!

De tot això i molt més en vam parlar mesos enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

El català, és cosa de pocs!

 "El català, cosa de tots". Aquest era el lema d'una campanya institucional de la Generalitat de Catalunya de principis dels anys vuitanta del segle passat, protagonitzada per La Norma. Aquesta era la campanya i la voluntat era estendre'n l'ús i normalitzar el català com a llengua d'ús habitual, especialment entre la població immigrant. 

Dècades després pensava que l'única esmena que caldria fer al lema d'aquesta campanya ("El català, cosa de tots") seria per la seva manca d'inclusió del llenguatge en clau de gènere, per aquest "tots", però em sembla que, veient el detall territorial de les dades de la darrera Enquesta d'usos lingüístics de la població, difoses la setmana passada, la qüestió de gènere no sembla que sigui el problema principal. I si la voluntat d'aleshores era que el català fos cosa de tots i de totes, de tothom o de tot ser, la realitat, avui dia, és que el català és cosa de pocs, de pocs i de poques, de cada vegada menys població de Catalunya.

Les dades recents mostren una pèrdua clara de l'ús del català com a llengua habitual, sobretot a les zones urbanes i metropolitanes, on la presència del català ha anat retrocedint. La fractura lingüística territorial cada vegada es fa més evident: mentre que en alguns àmbits rurals el català continua sent majoritari, als grans nuclis urbans retrocedeix de manera sostinguda, fins i tot a Girona! I aquí hi ha un factor global que, a més a més, ens juga en contra: la tendència, a escala planetària, d'una concentració més gran de la població a les ciutats, just allà on, en el nostre territori, el català és menys present i més difícil de fer prevaldre.

Els canvis demogràfics de les darreres dècades, naturalment, també tenen un pes important i representen tot un repte, a risc de caure en discursos extremistes discriminatoris. En molts barris, també en molts patis d'escola, el castellà funciona com a llengua habitual i, si el català no apareix amb naturalitat en  aquests espais socials, educatius o comunitaris, és difícil que s'hi arreli.

La politització del debat lingüístic tampoc no ajuda, i quan una llengua és percebuda com un símbol ideològic abans que com un patrimoni compartit, pot generar més refracció que atracció, esdevenint menys permeable. L'ús de la llengua com un separador entre "l'ells" i el "nosaltres", i no com un aglutinador, genera prejudicis i barreres cada vegada més difícils de superar.

El català, doncs, va perdent terreny, alhora que necessita fer grans esforços per fer-se veure en els grans productes de consum, com la música i el cinema, i sobretot les xarxes socials, fent que cada vegada tinguem més infants i joves que creixen i se socialitzen en entorns físics (patis d'escola, carrer, etc.) i digitals (xarxes socials, música, cinema, etc.) amb poca presència del català.

Preocupen aquestes dades, preocupa aquest retrocés de l'ús habitual del català a Catalunya, i sobretot preocupa que aquest senyal d'alarma, aquest SOS del català, no sigui percebut com a això, com un senyal, sinó que condueixi a la resignació...