Fins a 33 anys! Entrevista a Engràcia Bramon Ayats

Avui dia, les trajectòries dels i les mestres a les escoles són de períodes més curts que anys i dècades enrere: hi ha més mobilitat, i també més possibilitat de fer-la, ja que hi ha més escoles.

Dècades enrere era més habitual trobar mestres que comptaven per dècades la seva dedicació a la mateixa escola, fins al punt que veien passar famílies senceres, generació rere generació, tenint alumnes els pares dels quals ja els havien tingut, també, d'alumnes.

Aquest va ser el cas de la mestra Engràcia Bramon Ayats, tota una referent per a diverses generacions d'alumnes de l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter i, tot i que fa més de deu anys que es va jubilar, la seva empremta i el seu llegat, després de 33 anys de dedicació, encara segueixen vius i presents dins i fora de la comunitat educativa del poble. Un bon exemple de la petjada que ha deixat al poble va ser l'honor que va tenir, una vegada jubilada, de ser pregonera de la Festa Major.

De la seva trajectòria a l'Escola Montserrat de Sarrià de Ter i de molt més en vam parlar amb l'Engràcia, mesos enrere, en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

Vozinha

Es diu Josimar José Évora Dias, tot i que futbolísticament se'l coneix com a Vozinha, i va ser el responsable que la selecció espanyola de futbol no passés de l'empat a zero en l'estrena del Mundial 2026 contra una de les seleccions mundialistes debutants: Cap Verd. No en va, aquest veterà porter va ser escollit el millor jugador del partit.

Amb quaranta anys acabats de fer, Vozinha, que juga el seu primer i, possiblement, darrer Mundial, és el setè jugador més gran que disputa aquesta Copa del Món; fa més de catorze anys que defensa la porteria de la selecció de Cap Verd, amb la qual ha jugat uns noranta partits. A nivell de clubs, a banda d'alguns del seu Cap Verd natal, ha jugat en equips d'Angola, Moldàvia, Xipre, Eslovàquia i Portugal; actualment és porter del Grupo Desportivo de Chaves, de la Segona Divisió portuguesa.

Vozinha va fer aturades de mèrit que li van permetre mantenir la porteria a zero, frustrant, juntament amb el pal i la seva atapeïda defensa, els atacs d'una selecció espanyola poc inspirada i, fins a l'entrada de Lamine Yamal, sense gaire desequilibri. I per bé que l'entrada de Lamine va aportar alguna espurna, el seu joc no va brillar com s'esperava i no va poder revolucionar el partit.

Vozinha va impedir que la selecció espanyola sumés els seus primers tres punts, i encara bo, pels interessos de La Roja, que l'altre partit del grup també va acabar en empat, de manera que les opcions de classificació per als setzens de final encara estan intactes.

La selecció espanyola jugarà contra Aràbia Saudita diumenge a la nit i aquest partit sí que l'ha de guanyar si no vol començar a complicar-se la vida. I, naturalment, pot encomanar-se a Vozinha, que hores més tard, la matinada de dilluns, s'enfrontarà amb Cap Verd contra Uruguai, les teòriques favorites per classificar-se directament com a primera i segona del grup.

Començar amb un empat no és un mal resultat: al Mundial 2010 la selecció espanyola va començar perdent el primer partit i es va alçar amb la Copa del Món en el darrer i definitiu; el que ningú esperava és que l'empat fos contra la selecció de Cap Verd. En tot cas, en aquestes competicions la clau és anar de menys a més, anar greixant l'equip partit rere partit, i més en un Mundial tan llarg com aquest.

Pel que fa a Vozinha, de moment amb un sol partit ja s'ha guanyat uns quants titulars i portades, estampant el seu nom a la història del futbol en general, i dels Mundials en particular. I és que més enllà de les estrelles, en aquestes competicions també brillen jugadors més modestos, autèntics obrers del futbol.

El Mundial més gran de la història?

Avui, 15 de juny, la selecció espanyola debuta en el Mundial 2026 contra la de Cap Verd, a Atlanta. El debut de «la Roja» arriba enmig d'un campionat que els organitzadors i molts mitjans de comunicació no es cansen de qualificar com el més gran de la història. Certament, en part, ho és, almenys en xifres: és la primera edició amb 48 seleccions, setze més que en l'anterior format, i amb 104 partits repartits en 39 dies i tres països, Estats Units, Mèxic i Canadà. Rècords absoluts en tots els sentits quantitatius.

Però el més gran de la història, és també el millor? Aquí ja no hi ha tanta unanimitat. Que hi hagi més seleccions no significa, necessàriament, que hi hagi més qualitat. De fet, l'ampliació de 32 a 48 equips ha obligat a repensar el format de la fase de grups, amb 12 grups de quatre i una classificació que inclou els vuit millors tercers, una fórmula que, sobre el paper, sembla més un embolic que una millora.

Personalment, penso que un Mundial amb tantes seleccions és excessiu, sobretot quan ja existeixen fases de classificació prèvies que haurien de garantir que les seleccions presents són, realment, les millors de cada confederació. Una cosa és que hi hagi més seleccions, i una altra ben diferent és que hi hagi les millors seleccions. La qualitat del joc, al final, no la determina el nombre de participants, sinó el nivell de qui hi juga. I això ho dirà el camp, no la FIFA.

Sigui com sigui, avui Espanya s’estrena contra Cap Verd, i «la Roja» hi arriba com una de les seleccions favorites per al títol, tot i que potser no la principal: aquest honor sembla reservat a França, però en una competició tan llarga i amb tantes seleccions com aquesta, qualsevol previsió és excessivament agosarada. El Mundial més gran de la història ja ha començat i, encara està per veure si serà, també, el millor o un dels millors.

Without You. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Without You".

La de Badfinger, publicada el 1970, és una cançó que parla de la pèrdua i de la impossibilitat d'imaginar la vida sense la persona estimada. Amb una aparent senzillesa, transmet una tristesa profunda que explicaria per què ha acabat convertint-se en un clàssic versionat per tants artistes.

La d'Avicii, del 2017, transforma aquest mateix sentiment en una cançó més lluminosa i enèrgica. Aquí el "sense tu" no és tant un lament, sinó una afirmació de supervivència: continuar endavant, malgrat l'absència.

La de David Guetta, del 2011, que es mou en el terreny de la música electrònica, parla d'una dependència emocional gairebé absoluta, d'aquella sensació que tot perd sentit quan l'altra persona no hi és.

La de The Kid LAROI, del 2022, més directa i contemporània, retrata una ruptura marcada per la nostàlgia, el desencís i la dificultat de deixar enrere una relació.

Quatre "Without You" que ens recorden que un simple "sense tu" pot amagar moltes coses: tristesa, nostàlgia, dependència o la voluntat de tirar endavant.

Lleó XIV, el mirall de les nostres contradiccions

El Papa Lleó XIV, durant la missa de Corpus que va fer a la Plaça Cibeles de Madrid, va pronunciar una frase, una sentència, que va cridar especialment l'atenció: "Ningú pot agenollar-se davant el Senyor i menysprear el germà." És una frase contundent, carn de titular, sense escapatòria possible: és una d'aquelles frases que et posen davant del mirall de les teves pròpies contradiccions i no et deixen mirar cap a un altre costat.

Jo, que soc agnòstic i no m'agenollo davant el Senyor, podria no sentir-me interpel·lat per aquesta frase i, no obstant, me'n sento. M'explico: la lectura més immediata de la frase apunta a aquelles persones manifestament religioses i creients, fidels servents de l'Església i dels seus valors, que al mateix temps menyspreen les persones migrades, sembren discursos d'odi i construeixen fronteres on l'Evangeli hi construiria ponts. No ens costaria gaire posar-hi noms de persones i de partits polítics. Però seria massa còmode quedar-nos aquí, assenyalant els altres. 

La frase ens l'hem d'aplicar cadascú de nosaltres, en les nostres pròpies contradiccions: les que hi ha entre el que creiem íntimament i el que diem que creiem, també entre el que pregonem i el que fem realment. I l'hem d'aplicar, també, a la mateixa Església, quan, per exemple, menysprea les víctimes d'abusos sexuals o quan ignora el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos.

Ara que el Papa és a Catalunya, la frase cobra també una dimensió local. No es pot valorar la diversitat cultural i al mateix temps menysprear una llengua, el català, que és oficial, viva i d'ús comú. No es pot fer gala de la fraternitat i ignorar la realitat lingüística i cultural d'un poble. La frase del Papa, llegida en clau catalana, diu el mateix que en qualsevol altra clau: qui proclama uns valors, ha de viure'ls.

Al capdavall, la grandesa d'aquesta sentència és que no admet excepcions ni categories. Agenollar-se davant el Senyor, o fer gala dels valors de solidaritat i fraternitat, implica una coherència que no es pot seleccionar a la carta. I aquesta coherència no és una qüestió de perfecció, sinó de compromís: el compromís honest d'intentar ser allò que diem que som, sabent que no sempre ho aconseguirem, però sense deixar d'intentar-ho, mentre anem gestionant, com podem, les nostres pròpies contradiccions.

El Papa Lleó XIV ens ha fet de mirall de les nostres pròpies contradiccions; possiblement ell, quan s'hi mira cada matí, hi veu les seves...

L'últim ball de Xavi Pascual?

Quan Xavi Pascual va arribar al Barça de bàsquet a mitjans d'aquesta temporada, ho va fer amb l'etiqueta de salvador: l'home que havia de recuperar un equip erràtic, especialment a l'Eurolliga, i trencar una sequera de títols que s'allarga ja tres temporades. L'inici va ser esperançador, però la prematura eliminació a la Copa del Rei i a l'Eurolliga, sumada a la impossibilitat del club per fer recanvis davant les lesions, van precipitar l'anunci que no seguirà la propera temporada, seduït pels cants de sirena de Dubai. Així que Xavi Pascual ja sap que té els dies comptats al Palau Blaugrana, i la pregunta és si aquests dies li donaran per aixecar un títol.

Perquè el context, ara mateix, és més favorable del que semblava fa unes setmanes. Després d'un darrer partit de la lliga regular desastrós, tancat amb una sonora xiulada del públic, el Barça ha reaccionat i ha guanyat, amb una notable millora del joc, la primera eliminatòria del play-off contra un combatiu UCAM Múrcia, plantant-se a les semifinals de la lliga ACB amb un aire diferent, més sòlid i, possiblement, més esperançador.

El camí, a més, s'ha fet inesperadament més planer. Les semifinals les havia de jugar, teòricament, contra el Real Madrid, líder de la lliga regular. Però l'equip blanc ha caigut, contra tot pronòstic, davant el vuitè classificat, el Tenerife, en una eliminació tan sobtada com històrica, que culmina una temporada negra per al conjunt de Scariolo, en aquesta, també, segona etapa al club blanc, que ha perdut les finals de la Supercopa, la Copa del Rei i l'Eurolliga. Ara serà el Tenerife qui s'enfrontarà, a partir de demà, al Barça a les semifinals.

Sabem que Xavi Pascual no seguirà la propera temporada. El que no sabem és si aquestes semifinals seran el seu darrer ball amb el Barça, o si el destí li reserva uns dies més, els d'una final, per acomiadar-se com mereix: amb un altre títol a les mans. El camí sembla més planer, però en realitat és costerut, fa pujada, i pel camí es trobarà tot un matagegants!

Just M. Casero: 80 anys

El 5 de juny de 1946, avui fa 80 anys, era un dimecres. Aquell dia, a Rossio ao Sul do Tejo, una de les freguesia (equivalent a parròquies civils, barris o districtes) de la ciutat portuguesa d'Abrantes, a més de 1.150 quilòmetres de Girona, naixia Justo Manuel Casero Madrid. Era el quart fill, tal com relata Jaume Guillamet a Memòria de Just, de José Casero, fill d'una família de traginers i carboners de Càceres, i d'Obdúlia Madrid, filla gran d'un caporal d'una finca de Santa Marta de Magasca, poble situat entre Càceres i Trujillo, que s'havien casat el 13 d'octubre de 1937. Ell tenia 25 anys, ella 20.

La família havia marxat anys abans d'una Extremadura extremadament empobrida, més encara sortint de la Guerra Civil, a la recerca de feina, i el pare d'en Just en va trobar, primer, en una plantació a San Miguel do Río Torto, on va néixer el seu germà gran, en Josep, el 1942, i poc després en una finca de Rossio, propietat d'un matrimoni sense fills, treballant d'encarregat.

El nom de Justo li va venir pel seu avi patern, i el de Manuel pel senyor de la finca, Manuel da Costa Cabazos, que el va apadrinar. El dimecres 5 de juny de 1946, a Rossio ao Sul do Tejo, naixia Justo Manuel Casero Madrid, portuguesinho. Amb la seva germana gran, la Juana, amb prou feines hi va coincidir uns mesos: havia nascut l'any 1938 a Santa Marta de Magasca i va morir l'any 1947, ja a Rossio. L'any següent, el 1948, encara a Portugal, va néixer una altra nena, la Darlinda. La segona germana, la Salvadora, nascuda l'any 1939 a Santa Marta de Magasca, tampoc la va conèixer, doncs va morir essent encara ben petita, l'any 1940. Sí que va veure néixer les altres dues germanes, ja vivint a Figueres: la Maria Gràcia, el 1951, i l'Eulàlia, el 1953.

Avui el meu pare, Just Manuel Casero Madrid, hauria fet 80 anys. És clar que, a banda d'aquest naixement, el propi Just en va relatar un altre, de naixement, un de més simbòlic: el de quan va començar a ser català. Així comença el manuscrit amb el qual, anys més tard, relataria el periple migratori de la seva família errant:

"Jo vaig començar a ser català un matí de primavera, a l'any 50, pocs dies abans d'acomplir el meu quart aniversari de permanent exili, fill de patriotes nòmades."

Un altre element d'autoafirmació d'en Just és la fotografia que acompanya aquest article. A la foto s'hi veu en Just infant, despullat sobre un mur; possiblement la fotografia li deuria fer el seu padrí. Al dors, anys més tard, en Just hi va escriure tota una declaració: "C'est moi".

Aquesta va ser, possiblement, la seva primera fotografia. Les darreres les va fer un joveníssim Quim Curbet, a petició de la meva mare, ara fa 45 anys, a un Just de 34 anys, sense vida, sense més vida per viure.

Al llarg d'aquests 45 anys hem omplert el seu silenci recordant i revisitant la seva vida, els seus escrits, les seves fotografies, fins i tot la seva veu escadusserament gravada, conformant-nos, ves quin remei, amb tot el que ens va deixar, i especulant, de tant en tant, en què pensaria avui, com seria físicament, i què se n'hauria fet del polític, periodista, escriptor i poeta que, tot i manifestar-se de forma incipient i amb força, no va irrompre ni desenvolupar-se plenament del tot.

I, sobretot, què se n'hauria fet, al llarg d'aquests 45 anys d'absència, del marit, del germà, del cunyat, del gendre, del cosí, del tiet... del pare. Qualsevol especulació és pura fantasia, res més que un entreteniment del qual, finalment, tampoc en trauríem l'aigua clara.

Però avui, la pregunta sembla inevitable: com seria en Just amb vuitanta anys? Seguiria portant barba? La impossibilitat de respondre aquesta pregunta fa que qualsevol intent de projectar-ne la imatge, ara que la intel·ligència artificial ho permet, sigui un intent fallit i, alhora, del tot artificial. Una especulació més...

Avui fa vuitanta anys que va néixer, a més de 1.150 quilòmetres de distància de Girona, Just Manuel Casero Madrid, i si l'hem de recordar per alguna cosa, és per la seva vida i per la seva obra, plenes, per curtes i inacabades que fossin, doncs és gràcies a la seva vida i a la seva obra que avui, com tants altres dies, com cada dia, el recordem i l'estimem.

La Roja menys blanca

Durant dècades, una part de l'afició del Real Madrid va viure amb la convicció que la selecció espanyola era, en bona mesura, una prolongació natural del seu equip. No era estrany veure alineacions de la Roja plenes de jugadors blancs, ni que molts identifiquessin els èxits d'una amb els èxits de l'altre.

Per això resulta especialment significativa la circumstància actual: per primera vegada a la història, la selecció espanyola masculina es prepara per a una gran cita internacional, tot un Mundial de futbol, sense cap jugador del Real Madrid a la convocatòria. Ni un.

En canvi, el gruix de l'equip recau sobre futbolistes del Barça, fins al punt que podríem considerar que els blaugrana constitueixen la columna vertebral d'aquesta selecció que es prepara per al Mundial. I, per a més inri, una part molt important dels jugadors convocats són catalans. Tants, que gairebé es podria dibuixar un onze titular d'una potencial selecció catalana amb garanties competitives.

La situació genera una curiosa paradoxa emocional. Hi ha aficionats madridistes que, per convicció o sentiment, volen veure triomfar la selecció espanyola, però que al mateix temps no poden evitar pensar que aquest èxit passaria, inevitablement, per les botes d'uns futbolistes que vesteixen cada setmana la samarreta del seu gran rival esportiu.

A la banda contrària, naturalment, també hi ha contradiccions. Hi ha aficionats del Barça que no se senten identificats amb la selecció espanyola, que no la viuen com a pròpia o que fins i tot la contemplen amb certa animadversió. Però quan observen l'estil de joc, els automatismes i els jugadors, hi reconeixen moltes de les característiques i de les traces de l'estil de joc del Barça. Una situació que recorda inevitablement aquella selecció campiona del món a Sud-àfrica, construïda al voltant d'una generació irrepetible de jugadors blaugranes.

Potser per això, quan jugui la selecció espanyola, veurem situacions aparentment contradictòries. Culers desitjant que la Roja faci un bon paper perquè això significarà que els seus jugadors brillen. I madridistes que viuran amb més entusiasme els partits d'altres seleccions, on sí que hi participen les estrelles del seu equip.

D'entre aquestes contradiccions, fins i tot hi ha qui hi afegeix una altra capa. També hi ha qui percep una certa apropiació simbòlica, indeguda, de la selecció, en aquest cas no des de la perspectiva blaugrana, sinó des de l'estrictament nacional i identitària. Per a alguns sectors de l'espanyolisme més recalcitrant, resulta incòmode comprovar que la selecció que representa Espanya depèn avui, en bona mesura, de jugadors catalans, formats a Catalunya o identificats amb el futbol català.

Paradoxalment, una selecció que durant anys alguns catalans van percebre com excessivament espanyola és vista avui per alguns espanyols com excessivament catalana.

Però el futbol fa temps que va deixar de ser només futbol, si és que mai ha estat només futbol. Els clubs representen identitats, territoris, formes d'entendre el món i fins i tot projectes polítics. Les seleccions nacionals, encara més.

Per això el futbol (i l'esport en general) té aquesta capacitat única de convertir emocions aparentment simples en dilemes i contradiccions. Mentre el cor estira cap a una banda, el cap ho fa cap a una altra. Les samarretes es barregen amb les banderes, les rivalitats amb les identitats i les emocions amb les conviccions. És aleshores quan descobrim que aquestes contradiccions no són cap anomalia. Són, simplement, la manifestació més humana de l'esport.

10 anys després, Anna...

Deu anys després, Anna, et segueixo trobant a faltar. No són poques les vegades que penso en tu; a casa, a l'estudi, hi tinc una foto teva i, he de reconèixer, que és d'aquelles fotos que et tornen la mirada.

És la foto que es va repartir, a manera de targeta recordatori, el dia que et vam acomiadar. Al darrere, sota el teu nom complet, ANNA ESCAPA CANET, escrit així, en majúscules, com eres tu, majúscula, i sota l'expressió "Ha viscut i estimat 38 anys" (proposada per la meva mare), de fet quasi 39 anys, per poc més d'un mes, hi ha un escrit que et definia, que et defineix a la perfecció; un escrit marca de la casa de l'Esteve, del teu pare:

"Perquè quan arribaves se't sentia
I ara que marxes se't nota..."

Quan arribaves, se't sentia, no passaves desapercebuda. Sempre eres directa, fins i tot poc diplomàtica o, a vegades, sense aquella dosi del políticament correcte. Reconec que la teva embranzida podia arribar a espantar, a fer respecte, però tota aquesta energia era sempre positiva, carregada de generositat i, a la teva manera, d'estima; va ser l'energia que et va permetre deixar empremta en tantes i tantes persones que, avui, deu anys després, Anna, no només et recordem: et seguim estimant.

Són molts els records, moltes les imatges i situacions: de petits amb la barca del teu pare o els dinars familiars, però m'agradava molt trobar-te a Can Ninetes, primer, i a La Marfà, després, quan amb l'excusa d'anar a esmorzar mirava si et trobava per, mentre anaves feinejant, cafès i entrepans amunt i avall, fer safareig, repassant gairebé tothom del nostre entorn.

El teu caràcter desacomplexat contrastava molt amb el meu, més políticament correcte, i aquest contrast era part de la gràcia de la nostra amistat, de la nostra estima.

Deu anys després, Anna, se't sent, encara se't sent, i tant que se't sent; és clar que d'una altra manera, però aquesta mirada teva que em retornes quan et miro a la foto, manté el pols de la que tenies quan te la van fer.

Sabem que no tornaràs més, Anna; també que no et deixarem marxar del tot...

Freedom. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Freedom".

La de George Michael, publicada el 1990, és una cançó icònica, com el seu vídeoclip, dels anys norants, que parla de la necessitat d’alliberar-se, de deixar enrere una imatge pública i unes expectatives que ja no encaixaven. Exponent del seu pop elegant, George Michael converteix la llibertat en una reafirmació personal i artística. 

La de Beyoncé, del 2016, té una força molt més intensa i combativa, amb influències del soul, el gospel i  el hip-hop, i parla d’una llibertat més profunda i col·lectiva, vinculada a la resistència, la identitat i la dignitat.

Dues cançons amb el mateix títol, "Freedom", que entenen la llibertat de maneres diferents: una més íntima i personal, l’altra més social i reivindicativa.

Ràdio Sarrià: projectes de futur

Durant uns anys, malauradament, a l'Associació Cultural Ona Sarrià vam deixar de parlar de Ràdio Sarrià en clau de present per parlar-ne en temps passat, amb un trist sentiment de pèrdua, de nostàlgia i fins i tot d'indignació.

Fa aproximadament tres anys, però, vam fer un canvi de xip. Vam despertar l'entitat de la llarga hibernació i, sobretot, vam començar a parlar de Ràdio Sarrià en clau de present, del present immediat, i a mobilitzar-nos amb un objectiu molt clar: reactivar Ràdio Sarrià i fer-ho, sobretot, amb i per al poble.

Aquests darrers dos anys han estat molt intensos i ens han permès, gràcies al compromís de l'Ajuntament i al treball conjunt amb Ona Sarrià, fer les millores tècniques necessàries per garantir un bon servei de ràdio. Alhora, hem pogut confeccionar i consolidar una programació diversa, amb tota mena de continguts elaborats amb un equip de persones col·laboradores voluntàries que hi posen, a cada minut de ràdio, coneixements, hores i passió.

És innegable que sense l'empenta i l'energia de totes aquestes persones, sense el compromís i les inversions de l'Ajuntament, no hauríem pogut revitalitzar Ràdio Sarrià i tornar-la a fer present a les ones hertzianes, amb una programació feta des de Sarrià de Ter i pensant en Sarrià de Ter.

En paral·lel a aquest treball més visible i audible, també s'ha treballat per estabilitzar el projecte dotant l'emissora d'una direcció, d'un reglament, d'un consell assessor i d'un model de col·laboració. D'aquesta manera s'ha bastit l'estructura jurídica i administrativa necessària per assegurar-ne la bona gestió.

Del present al futur

Arribats a aquest punt hom podria pensar que hem arribat a la meta, a destí. Res més lluny de la realitat. Després d'haver parlat de Ràdio Sarrià en clau de passat i en clau de present, ara comencem a parlar-ne en clau de futur, del futur immediat i del que és un xic més llunyà, també. Perquè només projectant, avui, la ràdio municipal del futur, podrem fer-la realitat quan aquest futur arribi.

I com ens imaginem, projectem i dibuixem, des d'Ona Sarrià, aquest futur per a Ràdio Sarrià? Aquestes són algunes idees, algunes propostes que ja hem compartit amb l'Ajuntament i que naturalment també volem compartir amb totes i tots vosaltres.

L'estudi 1, a peu de carrer

Aquest és, possiblement, el més gran i important dels reptes i el que millor representa, físicament i simbòlicament, la ràdio que volem. Des que Ràdio Sarrià es va instal·lar al carrer Firal a principis dels anys noranta del segle passat, l'estudi 1 ha estat sempre al primer pis; és un estudi ampli i confortable i ara, de nou, molt ben equipat.

No obstant això, no és, per a nosaltres, el millor emplaçament per a l'estudi principal. Entre altres qüestions, i aquesta és certament rellevant, no és un estudi accessible per a persones amb mobilitat reduïda.

Nosaltres somiem amb un estudi 1 a peu de carrer, a la planta baixa; no només per a fer-lo accessible a les persones amb mobilitat reduïda i a tothom, sinó també per a fer més visible, des del carrer, la cuina on es couen i servim els programes, la sala de màquines principal de l'emissora municipal.

L'edifici de Ràdio Sarrià té una entrada amb uns grans finestrals i ens agradaria molt que, amb l'estudi 1 a peu de carrer, els veïns i veïnes de Sarrià de Ter, a banda d'escoltar-nos, també ens poguéssiu veure fer ràdio.

Sabem que aquest no és un repte que es pugui fer d'avui per a demà, que requereix pressupost d'inversions i que caldrà afrontar-lo per fases. Però també sabem que tard o d'hora es farà realitat i que, aleshores, Ràdio Sarrià tindrà molt més que les dues finestres del primer pis obertes al carrer, al poble, al món: hi tindrà la porta principal i tot un finestral.

Presència digital renovada

Un altre repte important és la recuperació del domini web històric de l'emissora, radiosarria.cat, una qüestió que resulta certament incomprensible que avui dia encara no s'hagi resolt. Però sobretot, volem crear un web actualitzat i posat al dia que ens permeti, emissora endins, allotjar-hi tots els programes en format pòdcast i, emissora enfora, facilitar-ne l'accés.

Som conscients que avui la ràdio no només s'escolta en directe, sinó que molta gent l'escolta de forma asincrònica, quan vol i des d'on vol, a través dels pòdcasts. De fet, sabem que, a banda de fer-ho en directe a través de l'FM o en línia a través del web, molta gent escolta Ràdio Sarrià d'aquesta manera, a través dels programes que tenim penjats a Internet.

El darrer quadrimestre de l'any, els diferents programes de Ràdio Sarrià han tingut més de dues mil escoltes a través dels diferents pòdcasts que publiquem. Aquest fet, més enllà de la xifra, és una mostra tangible que tenim una audiència cada vegada més fidel.

Són moltes més les idees i els reptes que tenim, però aquests dos, l'estudi a peu de carrer i la presència digital renovada, representen els espais físic i digital de l'emissora. I aquests espais, ambdós, els volem més accessibles i al vostre abast.

Des de l'Associació Cultural Ona Sarrià continuarem treballant per fer millor la ràdio d'avui, la del nostre dia a dia, i per a projectar i fer realitat la ràdio del demà.

Article publicat al número 123 de la revista Parlem de Sarrià.

El Girona FC es precipita al descens

Podem lamentar-nos de la pilota al pal que, d'haver entrat, no només hauria canviat el resultat i el curs del partit, sinó que també hauria servit per salvar el Girona FC. Però lamentar-nos només per aquesta jugada seria com mirar i centrar-nos, només, en l'arbre que ens impedeix veure el bosc.

I en el bosc d'aquesta temporada hi ha un mal inici, amb una ratxa negativa que va costar molt de revertir, i un final nefast, incapaç de guanyar un sol partit en les darreres jornades. I així, sense guanyar, la salvació no només es fa més costeruda: el descens, com ha passat, s'acaba precipitant irremeiablement. I només faltava que l'Elx CF acabés empenyent el Girona FC precipici avall...

Míchel torna a deixar el Girona FC allà on l'havia agafat, a la Segona Divisió, després d'haver-lo enlairat a l'olimp del futbol europeu en una temporada històrica. Potser d'aquest creixement accelerat també n'ha estat víctima, el Girona FC: el club va esdevenir un gegant amb peus de fang, vivint un miratge que ens feia creure que érem més grans del que realment som. Que el futbol de primer nivell europeu era ja el nostre hàbitat natural. I resulta que no. El nostre hàbitat natural no és, encara i de moment, la Primera Divisió.

El Girona FC ha consumat el seu segon descens a Segona Divisió i ara tocarà tornar a mastegar un ascens, una tasca realment difícil, com el propi club ja sap per experiència. Caldrà refer el projecte esportiu, qui sap si començant per l'entrenador, i iniciar un nou cicle, tancat ja el de Míchel. Un cicle que, malgrat el final amarg, ens ha donat moments que cap aficionat del Girona no oblidarà mai. I amb això, com a mínim, ningú no ens podrà prendre.

A partir d'avui, doncs, el camí torna a fer pujada...

El primer alcalde de la independència. Entrevista a Jordi Cañigueral Viñals

Hi ha dates que marquen un abans i un després en la vida d'un poble, i per a Sarrià de Ter, una d'aquestes dates és l'any 1983. No el 1979, com a la majoria de municipis catalans, any de les primeres eleccions municipals de la recuperada democràcia, perquè Sarrià de Ter, com també Salt, estava aleshores annexionat a Girona, i a les primeres eleccions municipals de la democràcia encara formava part del municipi de Girona. Va ser, doncs, el 1983 quan Sarrià de Ter va recuperar la seva independència municipal i, amb ella, el seu primer ajuntament democràtic després de la dictadura franquista.

El primer alcalde d'aquest nou Sarrià de Ter lliure i autònom va ser en Jordi Cañigueral Viñals, que va haver d'assumir el repte de posar en marxa totes les competències d'un ajuntament, després dels quatre anys de transició en els quals el Consell Municipal havia estat preparant el terreny. No és poca cosa, ni poca responsabilitat.

Del procés d'independència municipal de Sarrià de Ter, dels reptes d'aquells primers anys, d'algunes de les cançons que l'han acompanyat a la seva vida, i de molt més en vam parlar mesos enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

Vorejant el precipici

Hi ha un acudit en castellà, de qualitat qüestionable i alhora metàfora clara, que diu que un senyor s'apropa a un precipici i hi veu un cartell: "Cuidado con el borde del precipicio." El cas és que apareix un altre home en escena que, després d'empènyer el senyor precipici avall, diu: "Yo soy el borde del precipicio." Doncs bé, el Girona FC porta unes setmanes vorejant el precipici, i arribats a aquest punt, hi ha qui està disposat a empènyer-lo precipici avall, a fer-li una darrera empenta, després d'haver-s'hi encaminat perillosament.

Quatre derrotes i dos empats en els darrers partits han portat el Girona a una situació que fa uns mesos semblava inimaginable i que semblava superada, després d'un nefast inici de competició i d'una certa recuperació esperançadora: a falta d'una sola jornada per acabar la lliga, l'equip es troba en zona de descens. I el que és pitjor, a diferència d'altres vegades que n'hi ha prou amb no perdre o amb esperar que els rivals s'enfonsin, aquí la situació no admet matisos ni càlculs: al Girona només li val guanyar. Ni tan sols l'empat el salva. Caixa o faixa.

El darrer partit de la lliga, contra l'Elx CF a Montilivi, és, doncs, una final absoluta. Una final que no hauria d'haver-se de jugar, perquè la temporada del Girona ha tingut moments prou bons com per no haver-se de trobar en aquesta situació límit a l'última jornada. Però el futbol ja se sap que no entén de mèrits acumulats ni de trajectòries; entén de punts, i els punts, en els moments clau, no han arribat. Dels 37 partits disputats, el Girona FC només n'ha guanyat 9, n'ha empatat 15 i n'ha perdut 13.

I enmig de tot plegat, Míchel, el més gran i més estimat entrenador del club. Ell que va agafar el Girona FC a Segona Divisió, que el va fer ascendir a Primera Divisió i el va portar al capdamunt de la classificació, amb una magnífica temporada i una històrica classificació per la Champions League, seria una llàstima que, ara que sembla que té els dies comptats a Montilivi, passi el que passi, deixés el club allà on el va agafar. El costat positiu és que el Girona FC es jugarà la permanència contra l'Elx CF, un equip amb unes xifres similars. El costat negatiu és que l'empat no val. Montilivi, dissabte al vespre, dictarà sentència: Girona FC o Elx CF, un dels dos caurà; l'altre podrà dir, alleugerit, com diu l'acudit, "Yo soy el borde del precipicio".

Els riscos de compartir fotos dels nostres fills i filles a les xarxes

És possible que, si sou de la generació dels «baby-boomers», de la «generació X» i fins i tot de la dels «millennials», hàgiu viscut aquesta escena o us hi hàgiu reconegut quan l'heu vista en alguna pel·lícula. L'escena és aquella de l'adolescent que porta a casa la nova parella i els pares, o especialment la mare, treuen l'àlbum de fotos familiar, d'aquells d'anelles on s'hi anaven enganxant les fotos de la família, perquè la parella vegi les fotos de l'adolescent quan era un nadó, mentre aquest es mor de vergonya.

Ja fa anys que aquesta escena pràcticament no es produeix, i no només perquè amb prou feines es fan àlbums de fotos físics, sinó perquè és possible que avui una parella d'adolescents ja hagi vist les fotos de petit de l'altre a les xarxes socials dels pares i mares, sinó a la seva... Bé, les fotos de nadó i de totes les seves etapes.

Tornant a l'escena, tot i que la situació podia ser vergonyosa, fins i tot incòmoda, aquelles fotos íntimes i familiars es mantenien als àlbums físics de casa i no en sortien. Aquelles fotos en paper, també els seus negatius, restaven sota el control i la custòdia de la família dins de casa i, excepte algunes fotos de celebracions com ara bateigs, aniversaris o comunions, no es compartien ni amb familiars llunyans i, encara menys, amb estranys.

Amb la digitalització de la fotografia, d'una banda, i l'eclosió de les eines digitals i les xarxes socials, de l'altra, tot això ha canviat. Avui els àlbums de fotos són sobretot digitals, amb quantitats ingents d'imatges desades a casa d'altri, com Google, Apple, Meta i companyia, i amb una compartició i propagació de moltes d'aquestes fotos i vídeos de caràcter familiar, fins i tot íntim, a les xarxes socials.

La nova necessitat creada per les xarxes socials de compartir gairebé tota la nostra vida a través de la seva xarxa, de la seva teranyina, no és immune a moments tan especials i intensos com la maternitat i la paternitat. Avui dia ja no ens estranya gens veure com molts pares i mares comparteixen, i gairebé retransmeten, a les xarxes socials el dia a dia de la gestació, del naixement i de la criança dels seus fills i filles, exposant-los també a ells i a elles.

D'aquesta pràctica de publicar de manera recurrent imatges i vídeos dels fills i filles a les xarxes socials i eines digitals com Instagram, TikTok, Facebook, X, YouTube o WhatsApp se'n diu «sharenting», un neologisme anglès nascut de la unió de «share» (compartir) i «parenting» (criança).

Aquesta sobreexposició digital dels infants, sovint feta amb la millor de les intencions, no és ni innòcua ni neutra, i quan es publiquen de manera reiterada imatges i vídeos de nens i nenes, se'ls està dotant d'una identitat digital prèvia, construïda per tercers, els seus propis pares i mares, de la qual no són conscients ni poden opinar. Abans fins i tot de saber llegir o escriure, alguns infants ja tenen una petjada digital profunda i extensa, amb imatges, hàbits, expressions, gustos, moments íntims i escenes quotidianes (a vegades amb plors i enrabiades) que quedaran associades al seu nom, al seu rostre, a la seva identitat, i que condicionant i afectant així el seu futur.

Els riscos d'aquesta exposició són presents i futurs. A curt termini poden aparèixer situacions de burla, d'ús inadequat de les imatges o de vulneració de la intimitat. A mitjà i llarg termini aquestes imatges poden reaparèixer en el futur fora de context, condicionar la seva reputació digital, afectar processos educatius o laborals, o simplement esdevenir una font de vergonya o malestar quan l'infant ja és adolescent o adult i descobreix que la seva vida ha estat àmpliament documentada i exhibida sense haver-ho escollit. Ja n'hem vist exemples, i més que ens en trobarem.

A tot plegat, en la compartició de les imatges dels fills i filles a les xarxes, s'hi suma un element clau: la pèrdua de control. Un cop una imatge surt de l'àmbit privat, encara que sigui compartida en un grup aparentment tancat o de confiança, el control real, en aquest cas per part dels pares i mares, desapareix. Les fotos poden ser reenviades, copiades, descarregades o emmagatzemades en dispositius i servidors dels quals ja no en sabem res ni en tenim cap control. Allò que inicialment es comparteix per satisfer familiars, amics, coneguts o saludats, pot acabar circulant en espais completament aliens i fins i tot en mans de xarxes de pornografia infantil o de persones amb intencions delictives, que sovint s'alimenten d'imatges aparentment innocents extretes de xarxes socials i xats familiars.

Aquest escenari, incòmode però real, ha obert també un debat ètic sobre la monetització de la infància, dels fills i filles. Cada cop són més visibles els casos de pares i mares que converteixen el dia a dia dels seus fills i filles en contingut per a les xarxes socials, en audiència i, en definitiva, en negoci: infants que protagonitzen canals de YouTube, perfils d'Instagram o vídeos de TikTok amb milers o milions de visualitzacions, sense que quedi clar fins a quin punt hi ha consentiment, protecció o retorn real per a ells. Infants que es converteixen en productes. La pregunta és tan necessària com inevitable: on acaba la criança i on comença l'explotació?

Tot això ens obliga, un cop més, a una reflexió més àmplia sobre la necessitat desmesurada de fer visible la nostra vida a les xarxes socials, sobre aquesta pulsió gairebé automàtica (i malaltissa?) de compartir-ho tot: el que mengem, el que sentim, el que vivim i, quan som pares i mares (avis i àvies), també el que viuen els nostres fills i filles (nets i netes). Potser cal preguntar-nos si aquesta exposició constant respon realment a una voluntat de compartir, o més aviat a una dinàmica imposada per empreses i plataformes digitals que viuen de la nostra atenció (del nostre temps), de les nostres dades i del nostre contingut.

Davant d'aquest context no hem de perdre mai de vista que sempre hauria de prevaldre l'interès superior dels infants, que hauria d'estar per damunt de qualsevol altra consideració. Alguns països ja han començat a legislar per limitar, regular o fins i tot prohibir la publicació d'imatges de menors a les xarxes socials, especialment quan hi ha una explotació reiterada o comercial. I amb això no es tracta de criminalitzar les famílies, sinó de posar uns límits clars en un entorn digital que ha demostrat ser molt més agressiu, persistent i opac del que ens pensem i percebem.

És en aquest context que s'entén perfectament que avui hi hagi mares i pares que, conscients d'aquests riscos, decideixin no compartir cap imatge dels seus fills i filles, ni tan sols amb la família més propera, a través de xats o xarxes socials. No ho fan per desconfiança, sinó per una voluntat conscient de no perdre el control sobre aquestes imatges, de protegir la seva intimitat i de preservar-los, als seus fills i filles, d'un dret que, paradoxalment, abans era gairebé automàtic: el dret a créixer sense ser observats, arxivats i etiquetats constantment. Un dret que, d'alguna manera, s'assemblava molt al que teníem quan les fotos familiars, les de la nostra infantesa, simplement dormien dins d'un àlbum de paper, guardat en un calaix de casa.

Article publicat al número 123 de la revista Parlem de Sarrià.

Gravity. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Gravity".

La de John Mayer, publicada el 2006, és una cançó amb un aire de blues que parla d’una força que ens estira cap avall, que ens posa a prova i ens fa dubtar, fent de la gravetat una metàfora d’allò que ens pesa i ens condiciona.

La de Sara Bareilles, del 2007, amb un to més emotiu i a cop de piano, parla també d’una força que ens atrapa i ens arrossega, en una relació intensa en què costa mantenir l’equilibri.

Dues "Gravity" que parlen d’aquesta curiosa i misteriosa força invisible que ens pot fer caure, però també aprendre a mantenir-nos dempeus.

Homenatge a Salomó Marquès Sureda

El 30 d'octubre de 2025 va ser el darrer dia que vaig parlar amb en Món Marquès. Ell era al davant de la cua per entrar a la Sala La Planeta, per assistir, com cada any, a l'acte de lliurament del XLV Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, al costat de la Montse Terradas. Vaig saludar-lo i vam comentar breument quelcom relativament recent que ara no recordo. Aleshores ja sabia que havia tingut un mal pas.

Divendres passat el vaig tornar a veure, a l'acte d'homenatge que el Nucli Paulo Freire li va organitzar a l'Auditori Irla, un auditori que va quedar minúscul, de la gentada que hi va assistir. Va ser un homenatge emotiu i coral, en el qual vam poder escoltar la veu de moltes persones representatives de diferents àmbits, i també moments de la seva vida, que van valorar sobretot la seva contribució, com versaven els tres conceptes del pòrtic de l'homenatge, a l'educació, la memòria i la democràcia.

El seu llegat és vast i som moltes les persones que, d'una manera o altra, en són deixebles. Jo no sé si deixeble, però el que sí vaig ser, durant uns anys, va ser alumne seu com a estudiant del grau d'Educació Social a la UdG. Ell, juntament amb Sebas Parra i Alfons Martinell, formaven part del professorat que més admirava: sens dubte pel seu coneixement i per la seva capacitat de transmetre'l, sempre de forma crítica i participativa, i segurament també perquè tots tres havien estat amics, bons amics del meu pare, i naturalment també de la meva mare.

Com tants altres estudiants, en Mon també va despertar en mi l'interès pel moviment de renovació pedagògica de la República, sentint-me orgullós, a més, d'haver estat alumne d'una de les escoles de Girona nascuda en aquella època, el Col·legi Ignasi Iglesias, obra de l'arquitecte Ricard Giralt i Casadesús, avui Escola Montjuïc.

Hi ha una petita anècdota personal amb en Mon que no he explicat mai. El 25 d'abril de 2007, a un mes comptat de les eleccions municipals, en Mon va presentar, a l'antiga Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter, el llibre "Els mestres de la República" (Ara Llibres, 2006), escrit per Raimon Portell i ell mateix, i en la seva dedicatòria, em sembla que com tanta altra gent, va fer gala de la seva poca capacitat, si més no en aquesta qüestió particular, per als pronòstics: la dedicatòria comença dient "Al futur alcalde de Sarrià, en Roger...", i el cas és que l'alcalde sortint d'aquelles eleccions en va ser un altre, de Roger, pel que potser no ho va pronosticar tan malament.

La dedicatòria continua i a mig camí diu "esperant que ben aviat vingui la III República", i aquest sí que és un pronòstic que, tot i que ja han passat quasi vint anys d'aquella dedicatòria, encara espero que algun dia es compleixi.

Anècdotes a banda, celebro que en Mon hagi tingut en vida l'homenatge i el reconeixement que es mereix, i el més bonic del que es va fer divendres de la setmana passada va ser veure, i viure, com el seu mestratge i el seu missatge han calat, tan profundament, en tantes persones.

Infiltrades

Fa uns dies escrivia sobre la proposta del Govern de la Generalitat d'introduir policies de paisà en alguns instituts, una proposta que havia generat un rebuig unànime de la comunitat educativa. Doncs bé, aquesta setmana hem sabut que els Mossos d'Esquadra van infiltrar dues agents en una reunió de docents convocada arran de la vaga de mestres i professorat. Les van identificar i fer fora de la reunió. I jo, llegint la notícia, no podia evitar pensar: primer de paisà als instituts, ara d'infiltrades a les assemblees, sembla que hi ha una certa dèria per part del govern d'introduir la policia, d'una manera o d'una altra, en el sistema educatiu.

La perplexitat és majúscula. No sé si forma part dels protocols dels Mossos infiltrar agents en qualsevol moviment que tingui previst fer vaga o accions de protesta, però el que sí sé és que les vagues i les mobilitzacions del col·lectiu docent no han representat mai cap risc ni perill per a la ciutadania, més enllà de la logística familiar i de possibles talls de carrers. Infiltrar agents en una assemblea de mestres no és, precisament, el que hom esperaria d'un cos policial d'un país democràtic. I menys, quan el que es discuteix a l'assemblea és com millorar les condicions de l'educació pública.

A la perplexitat s'hi afegeix la sorpresa, i un cert punt d'humor, pel fet que les agents fossin detectades amb certa facilitat: sembla que no duien samarretes grogues, el símbol de la protesta del col·lectiu docent, un error estratègic o si més no, com a mínim, garrafal. Si la infiltració era una operació seriosa, el resultat va ser, com a mínim, poc lluït per al propi cos dels Mossos. Una operació fallida que, si no fos perquè la infiltració en si mateixa és una qüestió seriosa i preocupant, semblaria gairebé una broma. La indignació de la comunitat educativa és lògica i comprensible; l'evidència que l'operació va ser un fracàs, també.

I és una llàstima, perquè la policia ja forma part, i de manera molt positiva, del sistema educatiu quan participen, amb uniforme i a cara descoberta, en sessions d'educació viària, de seguretat a les xarxes o en tantes altres accions valorades molt positivament per la comunitat educativa. Aquesta és la policia que l'escola necessita i aprecia. No la de paisà als instituts. No la d'infiltrada a les assemblees de docents.

Quelcom més que una qüestió de fe. Entrevista a Ma. Carme Boadas Virgili.

No és per una qüestió de fe, sinó per una d'aquelles vicissituds de la vida, que hi ha persones que quan neixen tenen un nom i que, amb el pas dels anys, són conegudes per una variació del mateix; és el cas de la Ma. Carme Boadas Virgili, a qui a Sarrià de Ter, i sospito que arreu, sobretot la coneixem com la Mamen!

Amb la Mamen vam parlar, entre d'altres temes, de la fe, de la seva fe. La fe, segons el diccionari, és l'"adhesió personal a Déu, a una religió, a una realitat o un ideal que hom pren com a sentit darrer de la pròpia existència".

És clar que, per més definició del terme que hi hagi al diccionari, la fe és personal (i transferible), i cadascú la sent o la viu a la seva manera. La fe i les creences ens acompanyen al llarg de la vida, siguin quines siguin, fins i tot la creença de no tenir fe, i es fan presents, especialment, en determinats moments, alguns de caràcter més formal, els que formen part dels rituals o la litúrgia, d'altres més transcendents, com l'afrontament de la pròpia mort, moment en el qual hom intenta cercar el sentit de la vida viscuda.

D'ambdues coses en vam parlar amb la Mamen: especialment de la catequesi i la primera comunió, per la seva condició de catequista durant uns anys, i de la seva pròpia mort, per la seva condició de mortal, que, si no es demostra el contrari, com creia Eduard Punset, és la condició de tothom.

I escoltant la Mamen, tant parlant de la catequesi (seguir Jesús és estimar, ensenyar i educar és estimar), com de la seva mort (celebrar l'alegria i la gratitud d'haver viscut), vaig confirmar que les creences, quan són profundes, són quelcom més que una qüestió de fe: són, sobretot, una qüestió d'actitud.

De la seva vida, de la seva fe i de moltes més coses en vam parlar mesos enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

Per activa

El pròxim clàssic, el Barça - Real Madrid que es jugarà diumenge vinent al nou Camp Nou, no és una final, però ho sembla. No ho és perquè no deixa de ser un partit més d'una jornada més de la lliga espanyola, tot i que no és un partit qualsevol: és un clàssic, i un Barça - Real Madrid sempre és especial, però aquest, a més, és un clàssic en el qual es pot decidir un títol, el de lliga per al Barça, sempre que guanyi, o fins i tot empati, contra el Real Madrid. És per això que, tot i no ser una final, ho sembla.

El Barça podria haver estat, matemàticament, campió de lliga per passiva si el Real Madrid hagués perdut o empatat, aquest diumenge passat, contra el RCD Espanyol, però finalment va guanyar i va posposar, per a diumenge vinent, l'oportunitat de seguir posposant al Barça la celebració d'un títol que ningú dubta que s'endurà. I amb la victòria contra els "pericos", el Real Madrid també es va estalviar haver-li de fer el passadís d'honor al Barça al nou Camp Nou.

Així doncs, és força probable que el títol de lliga es confirmi diumenge vinent en el clàssic que es jugarà al nou Camp Nou, ja que, dels tres resultats possibles, dos (victòria "culer" o empat) certificarien el títol de lliga per al Barça, mentre que una victòria del Real Madrid el posposaria, com a mínim, una jornada més.

Aquest és, de fet, l'escenari preferit de la majoria de la "culerada": no només guanyar el títol per activa, guanyant o traient un resultat positiu sobre el terreny de joc, sinó sobretot fer-ho davant l'etern rival, contra el Real Madrid, quelcom que no ha passat mai a la lliga. Jo, "tribunero" de cor, sincerament preferia que el títol ja estigués decidit i que el Barça afrontés el clàssic ja campió i sense pressió, però confiar en un Espanyol que aquest 2026 encara no ha guanyat cap partit, i que els darrers quatre o cinc partits només ha fet un gol, era confiar massa.

La part positiva és que una victòria, fins i tot un empat, contra el Real Madrid que permeti certificar un nou títol de lliga representa un valor afegit més a un partit que, per si sol, ja és apassionant. Diumenge a la nit en traurem l'entrellat, i jo ja estic preparat, i mentalitzat, per a qualsevol resultat, fins i tot una victòria "merengue"...

Policies a les aules

El Govern de la Generalitat ha plantejat una proposta pilot per introduir policies de paisà en alguns instituts, una proposta que ha generat un rebuig pràcticament unànime de la comunitat educativa. I no és d'estranyar: quan vaig sentir la proposta, el primer que em va venir al cap va ser la pel·lícula "Poli de guarderia", aquella comèdia en la qual Arnold Schwarzenegger s'infiltrava en una escola bressol per atrapar un delinqüent. Però allò era una comèdia, i el que ara ha proposat el Govern no té res de còmic: és una mesura que transmet un missatge preocupant sobre com s'entén i cal afrontar avui l'educació i la convivència als centres. Amb policies?

El cinema, però, també ens ha aportat una altra mirada, molt més propera a la realitat de molts centres educatius. Pel·lícules com "La classe" ("Entre les murs") mostren com és possible transformar la convivència i el rendiment d'alumnes conflictius en instituts de zones amb alta segregació escolar, no a través de la presència policial, sinó a través de la tasca docent, del diàleg, de la relació humana entre el professorat i l'alumnat. La solució als problemes de convivència als instituts no porta placa, sinó que es vesteix amb vocació, programes i, sobretot, recursos.

La proposta de policies de paisà als instituts és preocupant en un doble sentit. Per un costat, bandeja i minimitza les solucions socioeducatives, que encara tenen molt de recorregut de millora. Per un altre, treu autoritat a les figures professionals naturals dels centres: el professorat, els orientadors, els educadors socials, els psicòlegs. No es tracta de posar-hi figures d'autoritat formal i externa, sinó, precisament, de tot el contrari: es tracta de donar més autoritat, més recursos i més suport a les figures que ja hi són i que coneixen l'alumnat, el context i la realitat del centre.

Els instituts no necessiten policies; necessiten més mans, és a dir, ràtios més baixes, més educadors socials, més orientadors, més psicòlegs, més professionals que puguin acompanyar la complexitat creixent de l'alumnat d'avui. La comunitat educativa ho sap, ho reclama i ho ha dit de manera unànime davant d'aquesta proposta. La resposta, curiosament, és dins dels instituts, no fora amb policies, ni que sigui de paisà.

Work Song. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Work Song".

La de Nina Simone, publicada el 1965, s’arrela en la tradició de la comunitat afroamericana de cants de treball, amb un ritme marcat i repetitiu que evoca l’esforç col·lectiu i la duresa del dia a dia. 

La de Hozier, del 2014, s’allunya d’aquesta idea i porta el “work song” cap a un terreny molt més íntim i metafòric, ja que la cançó parla d’amor, de lleialtat i de redempció, amb un to intens i quasi espiritual.

Dues "Work Song" que, en un dia com avui, Dia del Treball, prenen un sentit especial, i alhora diferent.

Un any després, i encara sense transistor a piles

Fa exactament un any, el 28 d'abril de 2025, la nevera em va avisar que alguna cosa no anava bé: el llum interior no es va encendre quan vaig obrir la porta. Tan sols amb un cop d'ull vaig veure que el problema no era només de la nevera: els rellotges del forn i del microones tenien la pantalla petita fosa a negre, no marcaven l'hora. El següent pas va ser revisar el quadre elèctric: tot amunt. En qüestió de minuts, els grups de WhatsApp confirmaven la magnitud de la tragèdia: apagada general! General no al barri, no a la meva ciutat, no a la comarca... sinó de tot arreu. Sense electricitat, el món, per uns moments, va semblar aturar-se. I el nostre món digital, hiperconnectat i dependent de l'electricitat, es va apagar.

L'apagada, però, no va ser total, i aquell dia vam aprendre que en moments de crisi com aquell, el dispositiu més útil per mantenir-nos al corrent de tot va resultar ser el menys connectat a la corrent: la ràdio de freqüència modulada, escoltada des d'un transistor alimentat amb piles. Sense internet, sense el mòbil, sense televisió, la ràdio hi era, com sempre. Aquells dies les vendes de transistors i piles es van disparar arreu. Quina paradoxa que, en un món dominat per la digitalització, davant d'una emergència el recurs clau sigui un artefacte tan senzill i anacrònic com un transistor.

Aquells dies vaig escriure que calia tenir un transistor a piles a casa, que formava part d'un kit mínim de supervivència davant d'imprevistos com aquell. I ara, un any després, no puc fer res més que autocrítica: encara no l'he comprat. El transistor a piles segueix essent una assignatura pendent, postergada dia rere dia, com tantes coses que ens fem el propòsit de fer quan hi ha una urgència, i que després oblidem quan tot torna a la normalitat.

La normalitat ens adorm, ens relaxa, ens acomoda. Però si torna a passar, jo seguiré sense transistor. I la ràdio, aquella vella i fidel ràdio analògica, seguirà retransmetent i informant, com sempre. Que no m'atrapi, aleshores, sense transistor... Ja m'ho he anotat a l'agenda, d'avui no passa!

Presentació de "Just M. Casero: fragments de vida"

Aquest és el text que vaig llegir aquets dissabte passat, en motiu de la presentació de l'exposició «Just M. Casero: fragments de vida», al Centre Cívic Pont Major de Girona.

Bon dia a tothom.

Primer de tot voldria agrair-vos la vostra assistència, ens emociona, sorprèn i commou que després de tants anys el record d'en Just segueixi mobilitzant família, amics, saludats i coneguts d'aquí i d'arreu. Us agraïm de tot  cor que hàgiu vingut, i agraïm també l'escalf de moltes persones que per motiu d'agenda avui no poden ser aquí, però voldrien.

I, naturalment, voldríem agrair al Centre Cívic Pont Major i a la Biblioteca Just M. Casero la proposta i organització d'aquesta exposició, amb una menció especial a la Mila Gómez i a l'Ester Vinyes, per l'interès, la cura i l'estima amb què l’han organitzat, i per les facilitats que ens han donat a la família per ser-ne partícips. Moltes gràcies, Mila i Ester.

Aquesta exposició, que ha estat habitant i habitarà aquesta Sala Luís Herrera durant tot el mes d'abril, forma part de les activitats de Sant Jordi del barri de Pont Major, també de la ciutat de Girona, i ens agrada molt que en el marc d'aquesta diada tant especial es recordi en Just i la seva faceta literària, la seva vessant d'escriptor i de poeta. Tan sols aquest gest, situar aquesta exposició en motiu de Sant Jordi, és molt més que un reconeixement, és tota una declaració de principis que reforça la vessant literària d'en Just.

I per afegir encara més solemnitat a l'exposició, convé subratllar la doble efemèride que es dóna aquest any 2026, amb el vuitantè aniversari del seu naixement, el 5 de juny de 1946, i el quaranta-cinquè de la seva mort, el 31 de gener de 1981. Dues dates que, en el cas d'en Just, representen el parèntesi de la seva vida entre nosaltres, una vida que, com és evident, també avui, transcendeix.

A l'hora de reivindicar la vena literària d'en Just, em preguntava dies enrere a quina edat va començar a escriure; no quan va aprendre a escriure, sinó quan va començar a escriure textos literaris, o si més no amb una vocació literària. La resposta, o una possible aproximació a la resposta, la trobem al llibre «Memòria de Just», la biografia que el seu amic, Jaume Guillamet, va publicar l'any 1999 a Edicions 62, recuperant i publicant textos d'en Just, alguns fragments dels quals presents en aquesta exposició.

En Just va entrar al Seminari de Girona l'any 1957, amb onze anys. Jaume Guillamet escriu:

 «És d'aquest temps el meu primer record d'en Just. Una tarda de setembre, vigílies de tornada al Seminari, potser aquell mateix 1959. Ell, en Joan Castell i jo, que era més petit i vivia a prop, al carrer de Vilabertran. Tots tres xerrant, al cantó dels Caputxins, a l'hora que la gent sortia de treballar, amb carros i bicicletes baixant pel carrer de Tapis.

Són d'aquesta època, 1960, unes primeres narracions en fulls de llibreta, amb lletra infantil. La majoria duen anotades les correccions del professor de literatura, mossèn Modest Prats. Té 14 anys. Hi ha una història de dos germans i un viatge, un relat d'immigració que reflecteix un exercici intens de llenguatge i adjectivació, que mereix una valoració positiva del professor: «Força ben portat l'interès.»»

Em sembla que quan en Just va començar a escriure, ja no va parar de fer-ho; escriure es va convertir en un joc, en una descoberta, una escapatòria, un hàbit. Possiblement, també, una cura i un camí per descobrir-se, reconèixer-se, autoafirmar-se. En Just va començar, ja de ben jove, a escriure textos literaris i poètics.

Bona mostra en tenim en el recull de poemes «Una eterna claredat. Antologia de poemes, 1960-1970», una selecció de poemes a cura de Roger Costa-Pau, publicat l'any 2008 per CCG Edicions; alguns fragments dels quals presents en aquesta exposició. Diu Roger Costa-Pau:

 «Vull pensar que he estat prudentíssim en la meva gosadia. I vull pensar, també, que si el mateix poeta hagués pogut viure amb plenitud la relectura dels seus propis poemes, hagués coincidit amb mi com a mínim en alguns d'aquests retocs subtils... No oblidéssim que Just escriu des de la urgència. Ell sap de totes totes que escriu des d'una plena i insalvable urgència. Revisa els poemes, sí, un cop escrits per aquesta seva ploma que molt sovint és incapaç d'atrapar la ment, però en general no s'entreté en el detall, en el matís... No sóc amic dels pronòstics, però sí dels pressentiments: per la seva construcció i per la seva música, els seus poemes -i no només aquests que ara us brindem- contenen en algun punt del seu desplegat la certesa sempre fràgil que un moment o altre tornarien a sentir la carícia de la mà amiga que els havia esbatanat al món.»

Jaume Guillamet ja va fer una selecció dels poemes d'en Just a «Memòria de Just», en un capítol titulat «Poeta desconegut», després de recopilar-los tots en una edició privada de 1997, «Just M. Casero, poesia dispersa». El mateix Guillamet a l'epíleg del llibre «Una eterna claredat», escriu:

«Els versos d'en Just varen ser una sorpresa. Ell sempre deia que volia escriure una novel·la, i no va tenir temps. El que vàrem trobar són versos. Poesia dispersa en fulls i grafies diverses, conservats entre els papers que guardava Maria Mercè Gumbau, la jove vídua del jove amic perdut.

 [...] És una lírica tendra i tensa, amarada d'una estranya barreja de malenconia, esperança i necessitat de transcendència. És el Just jove i pobre, que fa fort l'esperit en la llengua d'adopció sense renunciar a la llengua dels pares, que no pas de la terra d'origen - «portuguesinho»- com era i recordava.»

En Just escriu a «Vida Parroquial», a «L'Empordà», a «Tele-Exprés», a «Presència», a «Serra d'Or», a «Oriflama», a «El Poble d'Andorra» i, sobretot, al «Punt Diari» a través de la seva columna diària «Quiosc», situada a la contraportada del diari, alguns fragments dels quals presents en aquesta exposició. L’any 1981 la la Diputació de Girona i el Punt Diari van recollir-los tots en un llibre, titulat simplement «Quiosc», i l’editor, impressor, fotògraf –autor d'algunes de les fotografies exposades aquí– i escriptor Quim Curbet el va reeditar l’any 2001. En el prefaci de l'edició del «Quiosc» de 2001, l'arquitecte, assagista, poeta i novel·lista Quim Español escriu:

«[...] els articles d'en Just Casero no es limiten a l'anecdotari urbà del moment. Sovint els textos aixequen el vol sumptuosament, i el pretext es converteix en categoria que supera el temps i la província. Ara bé, em sembla que la millor raó d'aquesta reedició rau en la voluntat de l'editor de lluitar contra el crepuscle de la memòria, tot recordant el teixit de fets locals que van acompanyar, i ajuden a entendre, les transformacions de gran abast dels inicis de la democràcia. La condició postmoderna de l'home que oblida el seu lloc en la història és un signe del temps, però no necessàriament un bon símptoma. La desmemòria, justificable com actitud personal, no és, de ben segur, una virtut social.»

No va ser casualitat, ni un fet fortuït, que Quim Curbet reedités «Quiosc», ans al contrari. El mateix Curbet, amic també d'en Just, s'explica prou bé situant Just M. Casero en una alineació d'admiració de columnistes de primer ordre. Diu Quim Curbet al llibre «Un cor verd», publicat el 2025 a l'Editorial Afers:

 «Encara que alguns s'ho puguin pensar, Aragó, Bolós, Casero i Espinàs no era la davantera de cap equip de futbol. Mossèn Carles de Bolós i Vayreda va morir el 6 de febrer de 1959 quan Just Manuel Casero només tenia tretze anys i encara havia de començar a criar barba.

 [...] Bolós va deixar de publicar la seva columna pràcticament el dia que jo vaig néixer i sempre he pensat que alguna cosa em devia traspassar del seu esperit; potser ens vam creuar en algun lloc del líquid amniòtic sideral, però a part d'aquest dubtós fet, he de dir que he estat més deixeble d'Aragó i de Casero, amb els quals sí que vaig conviure. Vaig aprendre dels «Quioscs» d'en Just que va publicar fins a la seva mort i de les columnes de l'altre, peces d'orfebreria literària que actualment ja gairebé ningú sap, pot o vol fer.

[...] aquests, precisament aquests de la meva alineació mítica, són imprescindibles: Aragó, Bolós, Casero i Espinàs. Amb un equip així sí que es podien guanyar lligues!»

La selecció dels textos d'aquesta exposició són fragments de textos d'en Just, fragments de cròniques, de columnes, de poesies; fragments literaris d'un escriptor inacabat i d'un poeta desconegut. “Fragments de vida” és una invitació a aturar-se, a llegir, a mirar, a descobrir i a recordar. I, potser, a completar cadascú, a la seva manera, els fragments d'una vida que no es pot explicar del tot i que, fragmentada, continua configurant-se...

En aquesta exposició hi trobareu fragments d'un Just que ens parla dels seus orígens, de la seva vida i de la seva mort. Uns fragments que ressegueixen un Just que, paradoxalment, a mesura que avança la seva vida i es topa bruscament amb la seva mort, es fa més i més present. La imatge icònica d'en Just recolzat al llindar de la balconada del pis superior de la Casa Masó que acompanya els textos, és una imatge que evocava i recordava Jaume Guillamet al final de l'epíleg del llibre «Una eterna claredat»:

 «Darrere la rialla franca d'aquell rostre rodó i jovial de cabells llargs i arrissats i barba rossa, hi havia el jove poeta trist i delitós de vida, de llibertat i de justícia que aquest llibre descobreix.» 

I jo hi afegiria, que aquesta exposició redescobreix.

Moltes gràcies.
Roger Casero Gumbau

Exposició «Just M. Casero: fragments de vida»
Centre Cívic Pont Major. Girona, 25 d’abril de 2026

Roses. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Roses".

Tantes roses que vam veure ahir, i no n'hi ha dues d'iguals, com tampoc són iguals aquestes dues cançons, aquestes dues roses...

La de Outkast, publicada el 2003, és una cançó que amb aquell estil que barreja hip-hop i funk, ens presenta una escenografia típica estatunidenca, per parlar-nos d’una noia aparentment perfecta, però altiva i superficial, com si fos una rosa... 

La de The Chainsmokers, del 2015, és una cançó de pop electrònic amb un aire més íntim i un punt melancòlic, que parla d’una relació marcada per la fragilitat i la dependència emocional, d'una relació fràgil com una rosa...

Dues "Roses" diferents, com totes les que podem trobar en un jardí.

Cal vèncer el drac

Dies enrere, l'escriptor Eduardo Mendoza va afirmar que Sant Jordi era "un maltractador d'animals" i que "segurament no sabia llegir", i va demanar deixar d'anomenar Sant Jordi al Dia del Llibre. No sé d'on va sorgir aquesta afirmació, quin pensament la va inspirar, ni si darrere hi ha una mica de menyspreu, o alguna cosa més, cap a una tradició que és molt més que una llegenda. El que sí sé és que em va sorprendre, i molt, que una persona culta com ell no tingués en compte una cosa fonamental: que la llegenda de Sant Jordi és, precisament això, una llegenda, i que el drac no és un animal, sinó una figura literària, un símbol. El símbol del mal.

I els símbols, per definició, no es maltracten, s'interpreten. El drac de la llegenda representa el mal, tots els mals, els de tots els temps. I la llegenda ens diu que el mal pot ser vençut, que la valentia i la bondat poden triomfar sobre la crueltat i la por. Que la vida, la bellesa i la cultura poden néixer, o renéixer, allà on hi ha hagut destrucció. És una llegenda senzilla, sí, però amb una potència simbòlica que ha travessat segles i cultures, i que continua dient-nos, avui, que malgrat els dracs malignes, hi ha esperança.

Admeto, i fins i tot celebro, les revisions que s'han fet de la llegenda de Sant Jordi. La princesa no necessita ser salvada, la princesa pot salvar-se sola, o pot salvar el cavaller, o poden salvar-se mútuament. I fins i tot la versió en la qual el drac sobreviu i acaba convivint pacíficament amb Sant Jordi, la princesa, el rei i tota la resta, i fins i tot llegeix, és una revisió que entenc i accepto, ja que transmet que fins i tot el mal pot redimir-se, reinserir-se, que en diríem avui; que ningú no neix drac, i si algun dia ho és, no ha de ser necessàriament per sempre.

És per tot això que cal reivindicar la llegenda de Sant Jordi, drac inclòs, per més que representi el mal, precisament perquè el representa. El drac és necessari, com ho és en tota bona història l'antagonista, la força que cal vèncer, el mal que cal combatre. I en un món on el mal, sota formes diverses, continua ben present, la llegenda de Sant Jordi ens recorda, any rere any, que cal no abaixar la guàrdia. Que cal vèncer el drac.

Bona diada de Sant Jordi!