Un any després, i encara sense transistor a piles

Fa exactament un any, el 28 d'abril de 2025, la nevera em va avisar que alguna cosa no anava bé: el llum interior no es va encendre quan vaig obrir la porta. Tan sols amb un cop d'ull vaig veure que el problema no era només de la nevera: els rellotges del forn i del microones tenien la pantalla petita fosa a negre, no marcaven l'hora. El següent pas va ser revisar el quadre elèctric: tot amunt. En qüestió de minuts, els grups de WhatsApp confirmaven la magnitud de la tragèdia: apagada general! General no al barri, no a la meva ciutat, no a la comarca... sinó de tot arreu. Sense electricitat, el món, per uns moments, va semblar aturar-se. I el nostre món digital, hiperconnectat i dependent de l'electricitat, es va apagar.

L'apagada, però, no va ser total, i aquell dia vam aprendre que en moments de crisi com aquell, el dispositiu més útil per mantenir-nos al corrent de tot va resultar ser el menys connectat a la corrent: la ràdio de freqüència modulada, escoltada des d'un transistor alimentat amb piles. Sense internet, sense el mòbil, sense televisió, la ràdio hi era, com sempre. Aquells dies les vendes de transistors i piles es van disparar arreu. Quina paradoxa que, en un món dominat per la digitalització, davant d'una emergència el recurs clau sigui un artefacte tan senzill i anacrònic com un transistor.

Aquells dies vaig escriure que calia tenir un transistor a piles a casa, que formava part d'un kit mínim de supervivència davant d'imprevistos com aquell. I ara, un any després, no puc fer res més que autocrítica: encara no l'he comprat. El transistor a piles segueix essent una assignatura pendent, postergada dia rere dia, com tantes coses que ens fem el propòsit de fer quan hi ha una urgència, i que després oblidem quan tot torna a la normalitat.

La normalitat ens adorm, ens relaxa, ens acomoda. Però si torna a passar, jo seguiré sense transistor. I la ràdio, aquella vella i fidel ràdio analògica, seguirà retransmetent i informant, com sempre. Que no m'atrapi, aleshores, sense transistor... Ja m'ho he anotat a l'agenda, d'avui no passa!

Presentació de "Just M. Casero: fragments de vida"

Aquest és el text que vaig llegir aquets dissabte passat, en motiu de la presentació de l'exposició «Just M. Casero: fragments de vida», al Centre Cívic Pont Major de Girona.

Bon dia a tothom.

Primer de tot voldria agrair-vos la vostra assistència, ens emociona, sorprèn i commou que després de tants anys el record d'en Just segueixi mobilitzant família, amics, saludats i coneguts d'aquí i d'arreu. Us agraïm de tot  cor que hàgiu vingut, i agraïm també l'escalf de moltes persones que per motiu d'agenda avui no poden ser aquí, però voldrien.

I, naturalment, voldríem agrair al Centre Cívic Pont Major i a la Biblioteca Just M. Casero la proposta i organització d'aquesta exposició, amb una menció especial a la Mila Gómez i a l'Ester Vinyes, per l'interès, la cura i l'estima amb què l’han organitzat, i per les facilitats que ens han donat a la família per ser-ne partícips. Moltes gràcies, Mila i Ester.

Aquesta exposició, que ha estat habitant i habitarà aquesta Sala Luís Herrera durant tot el mes d'abril, forma part de les activitats de Sant Jordi del barri de Pont Major, també de la ciutat de Girona, i ens agrada molt que en el marc d'aquesta diada tant especial es recordi en Just i la seva faceta literària, la seva vessant d'escriptor i de poeta. Tan sols aquest gest, situar aquesta exposició en motiu de Sant Jordi, és molt més que un reconeixement, és tota una declaració de principis que reforça la vessant literària d'en Just.

I per afegir encara més solemnitat a l'exposició, convé subratllar la doble efemèride que es dóna aquest any 2026, amb el vuitantè aniversari del seu naixement, el 5 de juny de 1946, i el quaranta-cinquè de la seva mort, el 31 de gener de 1981. Dues dates que, en el cas d'en Just, representen el parèntesi de la seva vida entre nosaltres, una vida que, com és evident, també avui, transcendeix.

A l'hora de reivindicar la vena literària d'en Just, em preguntava dies enrere a quina edat va començar a escriure; no quan va aprendre a escriure, sinó quan va començar a escriure textos literaris, o si més no amb una vocació literària. La resposta, o una possible aproximació a la resposta, la trobem al llibre «Memòria de Just», la biografia que el seu amic, Jaume Guillamet, va publicar l'any 1999 a Edicions 62, recuperant i publicant textos d'en Just, alguns fragments dels quals presents en aquesta exposició.

En Just va entrar al Seminari de Girona l'any 1957, amb onze anys. Jaume Guillamet escriu:

 «És d'aquest temps el meu primer record d'en Just. Una tarda de setembre, vigílies de tornada al Seminari, potser aquell mateix 1959. Ell, en Joan Castell i jo, que era més petit i vivia a prop, al carrer de Vilabertran. Tots tres xerrant, al cantó dels Caputxins, a l'hora que la gent sortia de treballar, amb carros i bicicletes baixant pel carrer de Tapis.

Són d'aquesta època, 1960, unes primeres narracions en fulls de llibreta, amb lletra infantil. La majoria duen anotades les correccions del professor de literatura, mossèn Modest Prats. Té 14 anys. Hi ha una història de dos germans i un viatge, un relat d'immigració que reflecteix un exercici intens de llenguatge i adjectivació, que mereix una valoració positiva del professor: «Força ben portat l'interès.»»

Em sembla que quan en Just va començar a escriure, ja no va parar de fer-ho; escriure es va convertir en un joc, en una descoberta, una escapatòria, un hàbit. Possiblement, també, una cura i un camí per descobrir-se, reconèixer-se, autoafirmar-se. En Just va començar, ja de ben jove, a escriure textos literaris i poètics.

Bona mostra en tenim en el recull de poemes «Una eterna claredat. Antologia de poemes, 1960-1970», una selecció de poemes a cura de Roger Costa-Pau, publicat l'any 2008 per CCG Edicions; alguns fragments dels quals presents en aquesta exposició. Diu Roger Costa-Pau:

 «Vull pensar que he estat prudentíssim en la meva gosadia. I vull pensar, també, que si el mateix poeta hagués pogut viure amb plenitud la relectura dels seus propis poemes, hagués coincidit amb mi com a mínim en alguns d'aquests retocs subtils... No oblidéssim que Just escriu des de la urgència. Ell sap de totes totes que escriu des d'una plena i insalvable urgència. Revisa els poemes, sí, un cop escrits per aquesta seva ploma que molt sovint és incapaç d'atrapar la ment, però en general no s'entreté en el detall, en el matís... No sóc amic dels pronòstics, però sí dels pressentiments: per la seva construcció i per la seva música, els seus poemes -i no només aquests que ara us brindem- contenen en algun punt del seu desplegat la certesa sempre fràgil que un moment o altre tornarien a sentir la carícia de la mà amiga que els havia esbatanat al món.»

Jaume Guillamet ja va fer una selecció dels poemes d'en Just a «Memòria de Just», en un capítol titulat «Poeta desconegut», després de recopilar-los tots en una edició privada de 1997, «Just M. Casero, poesia dispersa». El mateix Guillamet a l'epíleg del llibre «Una eterna claredat», escriu:

«Els versos d'en Just varen ser una sorpresa. Ell sempre deia que volia escriure una novel·la, i no va tenir temps. El que vàrem trobar són versos. Poesia dispersa en fulls i grafies diverses, conservats entre els papers que guardava Maria Mercè Gumbau, la jove vídua del jove amic perdut.

 [...] És una lírica tendra i tensa, amarada d'una estranya barreja de malenconia, esperança i necessitat de transcendència. És el Just jove i pobre, que fa fort l'esperit en la llengua d'adopció sense renunciar a la llengua dels pares, que no pas de la terra d'origen - «portuguesinho»- com era i recordava.»

En Just escriu a «Vida Parroquial», a «L'Empordà», a «Tele-Exprés», a «Presència», a «Serra d'Or», a «Oriflama», a «El Poble d'Andorra» i, sobretot, al «Punt Diari» a través de la seva columna diària «Quiosc», situada a la contraportada del diari, alguns fragments dels quals presents en aquesta exposició. L’any 1981 la la Diputació de Girona i el Punt Diari van recollir-los tots en un llibre, titulat simplement «Quiosc», i l’editor, impressor, fotògraf –autor d'algunes de les fotografies exposades aquí– i escriptor Quim Curbet el va reeditar l’any 2001. En el prefaci de l'edició del «Quiosc» de 2001, l'arquitecte, assagista, poeta i novel·lista Quim Español escriu:

«[...] els articles d'en Just Casero no es limiten a l'anecdotari urbà del moment. Sovint els textos aixequen el vol sumptuosament, i el pretext es converteix en categoria que supera el temps i la província. Ara bé, em sembla que la millor raó d'aquesta reedició rau en la voluntat de l'editor de lluitar contra el crepuscle de la memòria, tot recordant el teixit de fets locals que van acompanyar, i ajuden a entendre, les transformacions de gran abast dels inicis de la democràcia. La condició postmoderna de l'home que oblida el seu lloc en la història és un signe del temps, però no necessàriament un bon símptoma. La desmemòria, justificable com actitud personal, no és, de ben segur, una virtut social.»

No va ser casualitat, ni un fet fortuït, que Quim Curbet reedités «Quiosc», ans al contrari. El mateix Curbet, amic també d'en Just, s'explica prou bé situant Just M. Casero en una alineació d'admiració de columnistes de primer ordre. Diu Quim Curbet al llibre «Un cor verd», publicat el 2025 a l'Editorial Afers:

 «Encara que alguns s'ho puguin pensar, Aragó, Bolós, Casero i Espinàs no era la davantera de cap equip de futbol. Mossèn Carles de Bolós i Vayreda va morir el 6 de febrer de 1959 quan Just Manuel Casero només tenia tretze anys i encara havia de començar a criar barba.

 [...] Bolós va deixar de publicar la seva columna pràcticament el dia que jo vaig néixer i sempre he pensat que alguna cosa em devia traspassar del seu esperit; potser ens vam creuar en algun lloc del líquid amniòtic sideral, però a part d'aquest dubtós fet, he de dir que he estat més deixeble d'Aragó i de Casero, amb els quals sí que vaig conviure. Vaig aprendre dels «Quioscs» d'en Just que va publicar fins a la seva mort i de les columnes de l'altre, peces d'orfebreria literària que actualment ja gairebé ningú sap, pot o vol fer.

[...] aquests, precisament aquests de la meva alineació mítica, són imprescindibles: Aragó, Bolós, Casero i Espinàs. Amb un equip així sí que es podien guanyar lligues!»

La selecció dels textos d'aquesta exposició són fragments de textos d'en Just, fragments de cròniques, de columnes, de poesies; fragments literaris d'un escriptor inacabat i d'un poeta desconegut. “Fragments de vida” és una invitació a aturar-se, a llegir, a mirar, a descobrir i a recordar. I, potser, a completar cadascú, a la seva manera, els fragments d'una vida que no es pot explicar del tot i que, fragmentada, continua configurant-se...

En aquesta exposició hi trobareu fragments d'un Just que ens parla dels seus orígens, de la seva vida i de la seva mort. Uns fragments que ressegueixen un Just que, paradoxalment, a mesura que avança la seva vida i es topa bruscament amb la seva mort, es fa més i més present. La imatge icònica d'en Just recolzat al llindar de la balconada del pis superior de la Casa Masó que acompanya els textos, és una imatge que evocava i recordava Jaume Guillamet al final de l'epíleg del llibre «Una eterna claredat»:

 «Darrere la rialla franca d'aquell rostre rodó i jovial de cabells llargs i arrissats i barba rossa, hi havia el jove poeta trist i delitós de vida, de llibertat i de justícia que aquest llibre descobreix.» 

I jo hi afegiria, que aquesta exposició redescobreix.

Moltes gràcies.
Roger Casero Gumbau

Exposició «Just M. Casero: fragments de vida»
Centre Cívic Pont Major. Girona, 25 d’abril de 2026

Roses. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Roses".

Tantes roses que vam veure ahir, i no n'hi ha dues d'iguals, com tampoc són iguals aquestes dues cançons, aquestes dues roses...

La de Outkast, publicada el 2003, és una cançó que amb aquell estil que barreja hip-hop i funk, ens presenta una escenografia típica estatunidenca, per parlar-nos d’una noia aparentment perfecta, però altiva i superficial, com si fos una rosa... 

La de The Chainsmokers, del 2015, és una cançó de pop electrònic amb un aire més íntim i un punt melancòlic, que parla d’una relació marcada per la fragilitat i la dependència emocional, d'una relació fràgil com una rosa...

Dues "Roses" diferents, com totes les que podem trobar en un jardí.

Cal vèncer el drac

Dies enrere, l'escriptor Eduardo Mendoza va afirmar que Sant Jordi era "un maltractador d'animals" i que "segurament no sabia llegir", i va demanar deixar d'anomenar Sant Jordi al Dia del Llibre. No sé d'on va sorgir aquesta afirmació, quin pensament la va inspirar, ni si darrere hi ha una mica de menyspreu, o alguna cosa més, cap a una tradició que és molt més que una llegenda. El que sí sé és que em va sorprendre, i molt, que una persona culta com ell no tingués en compte una cosa fonamental: que la llegenda de Sant Jordi és, precisament això, una llegenda, i que el drac no és un animal, sinó una figura literària, un símbol. El símbol del mal.

I els símbols, per definició, no es maltracten, s'interpreten. El drac de la llegenda representa el mal, tots els mals, els de tots els temps. I la llegenda ens diu que el mal pot ser vençut, que la valentia i la bondat poden triomfar sobre la crueltat i la por. Que la vida, la bellesa i la cultura poden néixer, o renéixer, allà on hi ha hagut destrucció. És una llegenda senzilla, sí, però amb una potència simbòlica que ha travessat segles i cultures, i que continua dient-nos, avui, que malgrat els dracs malignes, hi ha esperança.

Admeto, i fins i tot celebro, les revisions que s'han fet de la llegenda de Sant Jordi. La princesa no necessita ser salvada, la princesa pot salvar-se sola, o pot salvar el cavaller, o poden salvar-se mútuament. I fins i tot la versió en la qual el drac sobreviu i acaba convivint pacíficament amb Sant Jordi, la princesa, el rei i tota la resta, i fins i tot llegeix, és una revisió que entenc i accepto, ja que transmet que fins i tot el mal pot redimir-se, reinserir-se, que en diríem avui; que ningú no neix drac, i si algun dia ho és, no ha de ser necessàriament per sempre.

És per tot això que cal reivindicar la llegenda de Sant Jordi, drac inclòs, per més que representi el mal, precisament perquè el representa. El drac és necessari, com ho és en tota bona història l'antagonista, la força que cal vèncer, el mal que cal combatre. I en un món on el mal, sota formes diverses, continua ben present, la llegenda de Sant Jordi ens recorda, any rere any, que cal no abaixar la guàrdia. Que cal vèncer el drac.

Bona diada de Sant Jordi!

Just M. Casero: fragments de vida

Si aquests dies passeu pel barri del Pont Major, entrant o sortint de Girona, fareu bé d’aturar-vos al Centre Cívic Pont Major per mirar si podeu visitar l’exposició “Fragments de vida”, dedicada a Just M. Casero.

L'exposició es pot visitar al llarg de tot aquest mes d'abril, un mes, amb la diada de Sant Jordi, en què els llibres i la paraula prenen un protagonisme especial. És per això que voldria començar amb un agraïment sincer al Centre Cívic i a la Biblioteca Just M. Casero per haver impulsat aquesta iniciativa i per haver-nos convidat, a família, a participar-hi amb la selecció de textos i fotografies.

L’exposició posa el focus en una faceta potser menys coneguda d'en Just, la literària. Més enllà del periodista, del polític i de l’activista, hi ha un escriptor amb una veu pròpia, sovint íntima i reflexiva. Els fragments escollits, que parlen dels seus orígens, de la seva vida i també de la seva mort, volen fer emergir aquesta dimensió literària, sense pretendre mai explicar-la del tot, ja que finalment va ser una obra inacabada...

I és que, en el fons, això és el que són: fragments. Fragments d’una vida, peces d’un conjunt molt més ampli, impossible de reconstruir completament. I, tanmateix, fragments prou eloqüents per permetre’ns descobrir-lo o redescobrir-lo, per evocar-lo, per mantenir-lo present a través del que va escriure.

Acompanyant els textos, l’exposició inclou també una selecció d’imatges de diferents moments de la seva vida, fotografies que complementen les paraules i que ajuden a completar o, potser millor dit, a suggerir, aquest retrat fragmentat.

La proposta de l'exposició, a més, coincideix amb de dues efemèrides rellevants: els 80 anys del seu naixement (5 de juny de 1946) i els 45 anys de la seva mort (31 de gener de 1981), donant així encara més sentit a la proposta. Aquesta exposició és, també, una manera de commemorar-les conjuntament, de fer memòria i de reivindicar una trajectòria i una veu.

El dissabte 25 d’abril a les 12 h, en el marc dels actes de Sant Jordi del barri i de la ciutat, farem la presentació pública de l'exposició, amb alguna sorpresa que farà més especial la visita de l'exposició aquest dia.

Al capdavall, “Fragments de vida” és una invitació; una invitació a aturar-se, a llegir, a mirar, a descobrir i a recordar. I, potser, a completar cadascú, a la seva manera, els fragments d’una vida que no es pot explicar del tot, i que, fragmentada, continua configurant-se...

Moonlight. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Moonlight".

La d'Ariana Grande, publicada el 2016, és una cançó pop elegant, dolça i lluminosa, amb un aire romàntic que parla de l’amor com si la claror de la lluna ho fes tot més bonic. 

La de XXXTENTACION, publicada el 2018, és més fosca i introspectiva, amb una atmosfera més fosca que, amb el seu rap melòdic, parla més d'inseguretats i conflictes personals

Dues cançons que, des d'estils diferents, ens mostren dues cares molt diferents de la claror de la lluna...

No em portis a la lluna

M'agrada mirar la lluna, especialment quan és plena, ben rodona i lluent, i ens mostra tota la seva cara il·luminada; no diria, però, que tinc un punt llunàtic. I menys, observant les dues definicions del terme que hi ha al diccionari: "subjecte a les influències de la lluna" i "d'humor variable, que va a rauxes". O potser sí, no sé, podeu jutjar-ho, jutjar-me, vosaltres millor que jo mateix...

El que sí tinc, com la lluna, és un costat fosc, reivindicat magistralment i musicalment per Pink Floyd; això, però, no és una particularitat meva, sinó de tothom i, de fet, de tot. La lluna la voldria en un cove, o com a mínim la voldria reflectida, "reflexada", dins una copa. I sí, també voldria que m'hi portessin, com cantava Frank Sinatra, però només en sentit metafòric, en el sentit metafòric i poètic de la cançó.

Ara que hem tornat a la lluna, que ens hi hem apropat de nou i que li hem vist el costat fosc, ara que sembla que volem anar-hi per quedar-nos-hi, sembla que la tenim més a l'abast que mai, més a prop que mai. Però tot plegat no deixa de ser una fantasia, un miratge, una il·lusió per a la immensa majoria dels mortals que la continuem mirant des d'aquí baix, des de la Terra.

No nego que veure-la tant de prop, com veure la Terra de tant lluny, deu ser indescriptible, i no m'imagino què deu representar trepitjar-la, com va fer Neil Armstrong. Però això de conquerir l'espai, aquest repte humà revestit de carrera espacial entre potències i  mil milionaris, veient com estem tractant el nostre planeta, em fa més aviat basarda. De tant anar-hi, i de quedar-nos-hi, em temo que més d'hora que tard l'acabarem espatllant...

El futur de les revistes locals

Fotografia: Joan Carles Codolà (Llumiguia de Cassà de la Selva i ACPC)

Sota l'ombra d'una imponent alzina, just al costat de la Torre Desvern de Celrà, els i les responsables d'una sèrie de revistes locals vam parlar del passat, present i futur de les revistes locals, dels motius del seu naixement, dels continguts i el seu paper d'informació, documentació i cohesió, i de les dificultats i reptes de finançament, entre altres temes, convocats per l'Associació La Miniua, amb motiu del 30è aniversari de la revista "La Llera del Ter".

Excepte la revista amfitriona, "La Llera del Ter", i la revista "Parlem de Sarrià", present també entre el públic, la resta de les revistes participants a la taula rodona teníem en comú que som publicacions novelles, creades fa pocs anys. És el cas, per exemple, de la revista "Som del Pont", que té encara no dos anys i tot just quatre números. La resta de publicacions convidades, "Cinniana" de Cervià de Ter, "Sotrac" de l'Alt Empordà, "Roca de Migdia" de Mieres i "Grana" de Viladesens, també són novelles, i la seva existència és un senyal inequívoc del valor i la utilitat, avui dia, de les revistes locals editades en paper, en un món que sembla dominat per la digitalització.

Una altra aportació de la trobada va ser donar visibilitat a les revistes locals i prendre consciència que són moltes les que es publiquen, amb periodicitats i tirades diverses, però totes elles amb una ferma voluntat de recollir la crònica de l'actualitat local i, alhora, de preservar-ne la memòria i la història. Partint del títol, provocador, de la trobada, "Més present que passat", una de les grans conclusions, compartida per tothom, és que les revistes locals tenen, malgrat les dificultats organitzatives i de finançament, molt de futur, com va expressar encertadament el periodista i president del Col·legi de Periodistes de Girona, Jordi Grau: "tenim unes revistes que estan creixent arreu del territori i que ens demostren que tenim més futur que no pas passat".

Una altra conclusió de la jornada va ser que cal fer-ne més, de trobades de revistes locals, per conèixer-nos millor i, sobretot, per compartir experiències, reptes, penes i alegries. De moment, des de la revista "Som del Pont", després d'haver participat en aquesta trobada a Celrà, estem convocats en una altra trobada de revistes locals a Santa Eugènia de Ter, convidats per "La Nimfa", amb motiu de la pròxima publicació del seu número 10. Serà el dissabte 23 de maig al matí a la plaça del Barco de Girona.

El gladiador de Sarrià de Ter. Entrevista a Manel Iribarne Rueda

La presència d'en Manel Iribarne Rueda, no m'ho negareu, impressiona. És un tros d'home, com podeu veure a la imatge, un portent humà amb una presència que impressiona però que no imposa: tot el que té d'alt i gros aquest tros d'home, ho té de noble.

Una altra qualitat d'en Manel Iribarne és el seu caràcter lluitador, un caràcter que l'aplica a la vida en general, i que l'ha aplicat, també, en l'esport, especialment al futbol americà i al futbol flag, esdevenint un dels precursors de la pràctica d'aquests esports no només a Sarrià de Ter, també a Catalunya.

El seu caràcter lluitador, sumat al seu esperit competitiu i a la seva noblesa, el converteixen en un autèntic gladiador, i al llarg dels anys ha anat teixint una vida farcida d'anècdotes i d'històries, algunes èpiques, d'altres que no sabem si se les endurà a la tomba, que apassionant qualsevol conversa, per curta que sigui, que puguis tenir-hi. Imagineu-vos una entrevista de quasi una hora!

De la seva vida i miracles i de molt més en vam parlar mesos enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

Més present que passat

"Més present que passat". Aquest és el títol de la Trobada de Revistes Locals que, organitzada per La Miniua en el marc del 30è aniversari de la revista "La Llera del Ter", se celebrarà el proper dissabte 11 d'abril, a les 11 h, a la Torre Desvern de Celrà, en la qual participaré com a representant de la revista "Som del Pont". Serà una trobada que voldrà posar en valor les revistes locals, amb una mirada especial cap a les de nova creació, com "Som del Pont", que tot just té dos anys, i que acompanyarem la revista "La Llera del Ter", amfitriona i de llarga trajectòria, amb 30 anys a l'esquena.

Més novelles o veteranes, les revistes locals fan una cosa que no fa ningú més: ser la crònica del dia a dia dels pobles i dels barris, recollir la veu de les entitats i de la gent, i conservar la memòria col·lectiva d'una comunitat. És a dir, recullen tot allò que rarament sortirà als grans mitjans de comunicació: el que passa al costat de casa i que també mereix ser explicat i recordat. Aquestes històries locals, presents i pretèrites, són la matèria primera d'aquestes publicacions, que posen les persones i el territori al centre.

Però fer una revista local no és fàcil. Trobar persones col·laboradores disposades a escriure, investigar o documentar de manera altruista és un repte constant, i al repte humà s'hi afegeix el repte econòmic: el finançament d'aquestes publicacions depèn sovint del suport municipal, de la publicitat local i, sobretot, de la bona voluntat de moltes persones que hi dediquen el seu temps.

I, malgrat les dificultats, les revistes locals sobreviuen, es reinventen i, en alguns casos, neixen de nou. Perquè, al final, s'imposa la voluntat, i la necessitat, de tenir veu pròpia, d'explicar des del poble o des del barri què hi passa, amb la gent del poble o del barri. Aquesta és la grandesa de les revistes locals. La tenacitat de les persones que hi ha darrere d'aquestes publicacions és, en si mateixa, una història que val la pena explicar. Això és el que, entre d'altres coses, procurarem explicar el dissabte 11 d'abril a Celrà.

Tinc una bona notícia i una de dolenta...

[Aquest article l'hauria d'haver publicat mesos enrere, al voltant de l'estiu passat, abans de l'inici d'aquest curs...]

Tinc una bona notícia i una de dolenta: quina voleu primer?

Aquesta és la clàssica pregunta trampa, però avui aquesta pregunta no és cap joc, ens serveix per explicar dues realitats del Pont Major que conviuen en el temps i en l’espai, i que parlen del futur del nostre barri. També podríem parlar, i de fet així ho faré, de llums i ombres, metafòriques i literals.

La bona notícia, la llum, ens arriba del món educatiu; la dolenta, les ombres, de l’àmbit urbanístic. Comencem per la llum abans d’endinsar-nos en les ombres.

El Xifra manté i amplia els estudis de batxillerat

Finalment, i després d’un llarg període d’incertesa i mobilitzacions, de protesta i reunions, s’ha confirmat que l’Institut Narcís Xifra i Masmitjà conservarà, a partir del curs vinent, l’oferta de batxillerat que estava en perill de desaparèixer, tal com ja es va explicar en el segon número d’aquesta revista. Aquesta continuïtat dels estudis de batxillerat és, finalment i després de moltes derrotes, una victòria per a la comunitat educativa del Xifra, i sense cap mena de dubte també per al barri i per al conjunt de la ciutat.

El Departament d’Educació no només ha rectificat en la seva intenció inicial de suprimir el batxillerat al centre, sinó que ha anunciat la seva consolidació i ampliació a partir del curs 2025/26, mantenint les dues modalitats que ja s’hi imparteixen actualment i ampliant l’oferta, tal com s’havia reclamat, amb la implementació d’un batxillerat en doble titulació amb ensenyaments esportius, i la incorporació del Batxillerat General i d’altres modalitats professionalitzadores. Una aposta clara pels estudis post obligatoris que, juntament amb la projecció del Xifra com a centre de Formació Professional Integrada, farà de l’institut un centre de referència a nivell de comarques gironines i fins i tot a nivell de país.

Amb aquesta decisió, l’institut Xifra hauria de poder tancar el període d’incertesa i d’inestabilitat en el què ha viscut els darrers set anys, per obrir un període de certeses i estabilitat.

És clar que mentre finalment l’institut Xifra veu la llum, aquesta no ens ha d’enlluernar de manera que no puguem veure altres dificultats que hi ha al barri, pel que fa als equipaments educatius, destacant especialment la davallada de les preinscripcions 

a les escoles Carme Auguet i FEDAC Pont Major, una ombra que malauradament cada curs es va fent més llarga i perceptible, una preocupant realitat que des de l’AV Pont Major hem traslladat a l’Ajuntament de Girona i al Departament d’Educació.

El Pla de Millora Urbana (PMU) Destil·leries I: més ombres que llum

En canvi, ja que parlem d’ombres, la proposta urbanística que l’Ajuntament de Girona està tramitant, el Pla de Millora Urbana (PMU) Destil·leries, està generant perplexitat, preocupació i malestar. El PMU Destil·leries I, aprovat inicialment, dibuixa un model de transformació urbana que molts veïns, veïnes i entitats del barri perceben com a desproporcionat i desconnectat de les necessitats reals del nostre entorn.

El projecte dibuixa una edificabilitat i densitat desmesurada, amb blocs residencials que, en alguns casos, arriben fins a les set i fins o tot vuit plantes d’alçada. A criteri nostre, aquestes alçades són excessives i desproporcionades respecte a l’entorn immediat, i no només generen desequilibri visual, sinó que projectaran ombres literals sobre els espais públics i edificis del voltant, afectant la qualitat ambiental i la sensació d’obertura urbana.

Tot i que es parla d’incrementar les zones verdes, la realitat és que la major part del sòl es destina a ús residencial privat, amb una reserva d’habitatge protegit clarament insuficient per respondre a les necessitats socials del barri. L’operació sembla més orientada a l’aprofitament immobiliari que no pas a una transformació urbana pensada des de i amb el barri.

A més, cal lamentar la manca d’un procés participatiu en l’elaboració del planejament, i l’AV Pont Major només hem pogut presentar, a correcuita, una sèrie d’al·legacions, demanant, entre d’altres qüestions, reduir el sostre edificable per adequar-lo a la superfície real aportada pel promotor, limitar l'alçada màxima dels edificis a planta baixa més 4 pisos, mantenir la plaça Teresa Borín en la seva ubicació actual i preservar els espais verds i el parc infantil, o garantir la mobilitat interna mantenint la circulació de vehicles pel carrer Formentera.

En definitiva, mentre celebrem amb alegria i raó la continuïtat i ampliació dels estudis de  batxillerat al Xifra, una bona notícia que reforça el valor dels serveis públics de proximitat, no podem deixar de posar el focus sobre un model urbanístic que, si no es revisa a fons, amenaça d’hipotecar el futur del barri amb un creixement desmesurat de gran impacte visual i social.

Educació i urbanisme, en el sentit més ampli d’ambdós termes, haurien de formar part d’un binomi inseparable del projecte del Pla de Barris amb Futur que, tal com es preveu, s’ha de desenvolupar al Pont Major els pròxims mesos, i que ha de permetre fer una millora urbanística substancial, especialment en les zones més degradades, i alhora reforçar i potenciar el teixit educatiu, social i comunitari del barri. L’esperança és que en aquest futur, les bones notícies vencin les dolentes, les llums a les ombres.

Article publicat el número 3 de la revista Som del Pont.

Jesus. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Jesus".

La de The Velvet Underground, publicada el 1969, és una peça breu i molt despullada, gairebé una pregària. Amb una melodia senzilla i una interpretació quasi intimista, parla de buscar ajuda i consol en Jesús.

La de Queen, de principis dels setanta, és molt més intensa i expansiva, amb la característica energia del grup i i parla de Jesús des d’una mirada més èpica, recorrent alguns moments clau de la seva vida.

Dues bones cançons que, a la seva manera i estil, parlen de Jesús, cançons que en un dia com avui, Divendres Sant, prenen un sentit especial.

L'ull del Pont: Pla de Barris Pont Major

La notícia, finalment, va saltar a finals de desembre: el barri de Pont Major de Girona va ser seleccionat per la Generalitat de Catalunya per rebre un Pla de Barris que comportarà una inversió de 25 milions d'euros durant els pròxims cinc anys. Una notícia rebuda amb satisfacció per un barri que arrossega, des de fa dècades, mancances urbanístiques, d'equipaments i de serveis que, és evident, li han fet perdre pistonada.

Aquest Pla de Barris representa una gran oportunitat per afrontar aquestes mancances històriques i per repensar, col·lectivament, el present i el futur de Pont Major. La inversió permetrà actuar en zones urbanísticament degradades, millorar l'eficiència energètica dels habitatges i equipaments, dotar el barri de nous espais públics i serveis, preservar el patrimoni natural que l'envolta, i reforçar la cohesió social i el sentiment de pertinença.

La selecció del barri de Pont Major s'emmarca dins la primera convocatòria del Pla de Barris i Viles 2025-2029, un programa impulsat per la Generalitat de Catalunya amb una dotació global de 412 milions d'euros per als 20 municipis catalans seleccionats. El programa aspira a transformar els barris amb més necessitats mitjançant una intervenció integral que combina la rehabilitació urbanística, la transició energètica i l'acció comunitària.

L'aprovació del Pla de Barris per a Pont Major va ser possible gràcies a la decisió de l'Ajuntament de Girona d'apostar pel barri, projectant i definint una proposta treballada pels serveis tècnics municipals amb la participació i col·laboració del Pla Comunitari Construïm Ponts, el Centre Cívic Pont Major i el teixit associatiu del barri. El Pla de Barris Pont Major s'articula, tal com defineix la convocatòria, al voltant de tres eixos: l'urbanístic, el de transició energètica i el sociocomunitari.

En l'àmbit urbanístic, es preveu actuar en les zones més degradades, millorant l'espai públic, creant noves àrees d'esbarjo i garantint una millor accessibilitat, per exemple reparant i millorant les voreres, una llarga reivindicació del barri. També es reforçarà la dotació d'equipaments i serveis públics, històricament insuficients.

Pel que fa a la transició energètica, es treballarà per impulsar l'eficiència energètica dels habitatges i equipaments, contribuint a la sostenibilitat i suposant un estalvi econòmic per a les famílies. A més, es preservarà i potenciarà el patrimoni natural del barri.

Finalment, pel que fa a la dimensió social i comunitària, es busca enfortir la cohesió social, teixir vincles entre veïns i veïnes, consolidar el sentiment de pertinença i fer de Pont Major un barri més amable i cohesionat.

El Pla de Barris Pont Major hauria de ser un punt de partida per escriure un nou capítol, s'espera que de millores i de prosperitat, en la història del barri de Pont Major.

Article publicat al número 123 de la revista Parlem de Sarrià.

Bombolles informatives

Recordo que de petit, i de fet encara ara, em feia molta impressió quan veia a la televisió un nen o nena bombolla, un infant que, per causa d'una greu malaltia, havia de viure literalment dins una bombolla, aïllat físicament del seu entorn, per a la seva salut i supervivència. Avui tinc la impressió que cada vegada som més els que, sense patir cap malaltia greu, vivim en bombolles, dins la nostra pròpia bombolla, una bombolla mental, sobretot ideològica, una bombolla informativa.

Cada vegada més, tendim a llegir el que confirma el que ja pensem i a desacreditar, ignorar o directament no consumir allò que ho qüestiona. Les xarxes socials ens ofereixen, amb una precisió algorítmica inquietant, exactament el que volem sentir, construint al nostre voltant una bombolla còmoda i hermètica on les altres veus simplement no hi entren. Part d'aquest fenomen s'explica per la davallada en la confiança en els mitjans de comunicació tradicionals, mentre les xarxes socials, amb una verificació escassa o nul·la dels continguts, han ocupat el seu lloc com a fonts d'informació fidedigna.

Les dades ho confirmen. Segons l'Edelman Trust Barometer, el 75% dels espanyols afirma sentir-se reticent, o directament no estar disposat, a confiar en persones amb valors, punts de vista o fonts d'informació diferents a les pròpies. I el més inquietant: aquest aïllament no afecta un perfil concret, sinó que travessa tota la societat, homes i dones, joves i grans, d'ideologies diverses. A més, set de cada deu espanyols consideren que aquesta desconfiança porta molta gent, fins i tot, a intentar activament empitjorar la situació dels altres.

La bombolla és còmoda i reconfortant. Però una societat que no dialoga amb el que pensa diferent perd, a poc a poc, la capacitat de construir res en comú. La pregunta no és si vivim en una bombolla; la pregunta és: si som conscients que hi vivim, tenim la valentia de punxar-la?

Absolute Beginners. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Absolute Beginners".

La de The Jam, publicada el 1981, parla de ser principiants en una relació, d’aquell moment en què tot comença amb tanta il·lusió i emoció com amb dubtes, amb la sensació de no saber gaire bé com fer-ho. Tot plegat amb aquell rock directe i despullat tan característic de Paul Weller.

La de David Bowie, del 1986, forma part de la banda sonora de la pel·lícula Absolute Beginners, que ell mateix protagonitza, i també parla d’aquests inicis, però des d’una perspectiva i un estil més romàntics i idealitzats, amb el seu pop-rock eclèctic i elegant.

"Absolute Beginners", dues grans cançons que parlen dels inicis, en l’amor i en la vida, amb estils diferents i també amb dues maneres de mirar aquest moment: una més directa, l’altra més idealitzada.

3, 2, 1... El compte enrere s'ha acabat!

3, 2, 1... Aquest compte enrere no s'acaba amb "ignició", tot i que, com amb els coets de la NASA, o els de l'Elon Musk, és un compte enrere que posa en òrbita el darrer número de la revista Parlem de Sarrià, el número 123!

Hi ha números que tenen una gràcia especial, i el 123 n'és un: és un número format per les tres primeres xifres (sense comptar el zero), l'u, el dos i el tres, tres xifres correlatives i ordenades que representen l'inici de qualsevol sèrie numerada. Fa goig veure el 123 a la portada de la revista; per una revista local és tota una fita!

El número 123 de la revista Parlem de Sarrià arriba farcit, com cada número, de continguts variats i de qualitat que recullen el pols de l'actualitat i la pols de la història de Sarrià de Ter.

3, 2, 1... Avui, a les 18:30 h a la Biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter, presentarem la nova revista i, finalment, la podrem tenir entre les nostres mans! Us hi esperem!

El despertar prematur de la granota

El debat, avui, encara és viu, i no sé si acabarà esdevenint inacabable i etern, per més evidències que anem recopilant. La pregunta, doncs, continua essent pertinent: el canvi climàtic existeix o és una invenció?

Hi ha qui, en respondre aquesta pregunta, prefereix tractar-ho com una opinió o, encara pitjor, com una creença, dificultant el debat al voltant de les evidències; en el joc de pedra-paper-tisores, la creença és el paper que embolcalla la pedra...

És clar que el canvi climàtic no és una qüestió d'opinions ni, encara menys, de creences; és una qüestió d'evidències, de dades, de proves empíriques i científiques que mostren, de manera inequívoca, com el planeta canvia i com aquest canvi afecta els éssers vius i els ecosistemes. I no ens cal anar molt lluny per trobar-ne exemples: podem observar les migracions de les aus que travessen els nostres cels, l'avançament de la floració de plantes i arbres o, com expliquen els investigadors Carlos Cano-Barbacil, del Museu Nacional de Ciències Naturals, i Javier Cano Sánchez, observador de meteorologia i naturalista experimentat, en els hàbits d'hibernació de la granota verda.

El blog de l'AEMET va publicar fa uns dies un article sobre la granota verda comuna a la localitat madrilenya de Colmenar de Oreja, on fan un seguiment de l'espècie des del 2012. Expliquen que la granota, com altres amfibis, passa els mesos d'hivern en un estat de letarg, submergida a l'estany i respirant l'oxigen dissolt a l'aigua a través de la pell, i que surt d'aquest estat quan la temperatura de l'aigua arriba als 10 graus centígrads.

Doncs bé, aquest hivern, la granota verda comuna ha sortit del seu letarg el 23 de febrer, quan la mitjana habitual és el 18 de març, és a dir, 23 dies abans. Els autors ho expliquen: les temperatures de l'aigua de l'estany van arribar als 12,4 graus, una xifra mai registrada fins ara per al mes de febrer, i als 15 graus el dia 28. Com diuen els investigadors: "Con un adelanto de 23 días registrado este invierno, con respecto a la fecha normal, se pone de manifiesto que el calentamiento global de la atmósfera afecta también a la biodiversidad y sus ecosistemas."

La granota verda comuna no entén d'opinions ni de creences, ni tan sols coneix l'existència dels negacionistes; la granota verda comuna no llegeix debats a les xarxes ni escolta tertúlies. La granota simplement respon al seu entorn, i aquest hivern el seu entorn li ha dit que era hora de despertar-se, amb quasi un mes d'antelació. El problema, però, no és que la granota es desperti aviat; el problema és per què es desperta més aviat. I les dades, les evidències, la ciència, ens diuen per què, més enllà d'opinions i de creences.

La truita de patates, amb ceba o sense? Entrevista a Joaquima Lozano Sánchez

Hi ha debats que no tenen resolució possible i, precisament per això, són tan eterns com irresolubles. Un d'ells, dels més acarnissats i apassionants de la gastronomia catalana, és el de la truita de patates: amb ceba o sense? 

Els que la fan sense ceba diuen que és una truita més pura, que el gust de la patata i l'ou no necessita res més. Els que la fan amb ceba diuen que és més saborosa, que la ceba caramel·litzada li dona una dolçor i una textura que la fa, senzillament, millor. I cadascú, naturalment, té raó, la seva raó.

La Joaquima Lozano Sánchez, una gran cuinera experimentada, ho té clar: amb ceba! I jo us puc assegurar que la seva truita de patates (i ceba) és boníssima, no només per la ceba, naturalment, que en més d'una ocasió he tingut el plaer de tastar-la!

De truites de patates i de molt més en vam parlar mesos enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

A les fosques

Des de diumenge al matí, a casa estem sense electricitat. La ventada que va afectar les comarques gironines va deixar una incidència que, dies després, encara no s'ha resolt. El problema no és haver-nos quedat a les fosques, sense llum ni electricitat, que també; el problema és que, mentre escric això, seguim igual.

La situació té, a més, un punt d'absurd: alguns dels veïns i veïnes de les cases del voltant tenen electricitat en alguns punts de casa seva i en d'altres no, depenent de les fases afectades. Mentrestant, a casa nostra, un veí ens ha tirat un cable, literalment, que ens permet tenir un punt de connexió per a la nevera i la caldera. Com a mínim l'aigua calenta és calenta i els aliments no es fan malbé. Petites victòries en temps d'adversitat.

Quan truquem a Endesa, la resposta sempre és la mateixa: hi ha una incidència, hi estem treballant, la previsió és que es resolgui a tal hora. I l'hora arriba, i passa, i seguim a les fosques. I tornem a trucar, i la resposta torna a ser la mateixa, amb una hora nova al final de la frase. Una i altra vegada.

El que ens indigna no és tant la incidència en si, que les ventades passen i els imprevistos també; el que ens indigna és la incertesa, la sensació d'abandonament, la sospita que ningú treballa de debò per resoldre-ho. Que a l'altra banda del telèfon, després de superar a cada trucada la mateixa cursa d'obstacles parlant amb bots i responent preguntes, hi hagi una resposta s'agraeix, però quan aquesta resposta sembla més una pilotada endavant que una solució real, la sensació d'abandó s'accentua. Que, al capdavall, per a Endesa som una incidència en una pantalla, no una família que viu a les fosques.

Finalment, ahir a la tarda, després d'insistir amb la companyia i, també, de trucar a la porta de l'Ajuntament, es va trobar l'origen de la incidència: el cablejat del carrer estava malmès. Llavors sí, els operaris es van afanyar a resoldre-ho i, a casa nostra i a casa dels nostres veïns i veïnes, vam veure la llum, en tots els sentits.

INUNDART a Pont Major

 

El barri de Pont Major és sinònim d'aigua; no en va, el riu Ter és el nostre veí més antic i, de tant en tant, ens ho recorda: ho vam viure especialment amb el temporal Glòria, i ho vivim cada vegada que les pluges torrencials fan pujar el nivell del riu i el barri conté la respiració. Des de fa uns mesos que sabem que tindrem una altra inundació, tot i que aquesta vegada la inundació serà ben diferent: serà d'art, de cultura, de participació i de comunitat.

El 21è Festival INUNDART, una trobada d'arts visuals contemporànies que ja té més de vint anys de trajectòria, ha triat habitar el nostre barri per a aquesta edició, i aquest fet, sens dubte, no és gens menor. Que un festival d'aquesta envergadura, amb projecció de ciutat, de país i internacional, hagi apostat per Pont Major com a escenari és tot un reconeixement explícit del potencial cultural i humà del barri, una aposta que el situa en el mapa cultural de Girona i més enllà.

El que fa especial l'INUNDART no és només el que s'exposa, sinó com es construeix. El festival, com ens va explicar la Raquel Moron, coordinadora del festival i presidenta de l'Associació Art-Crea, a la presentació del número 4 de la revista "Som del Pont", treballa des de la proximitat i la cocreació: moltes de les propostes d'enguany han comptat amb la participació de veïns i veïnes, alumnes de les escoles i entitats locals en els processos de cocreació. No és un festival que arriba, munta i marxa; és un festival que s'arrela, que escolta i que crea conjuntament. Una aposta amb voluntat de permanència i de convivència.

Els dies 21 i 22 de març, el Pont Major deixarem que l'art inundi els nostres carrers i places, convertint el barri en un aiguabarreig cultural, comunitari, participatiu i inclusiu. 

Benvingut, INUNDART!

Time. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

 

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Time".

La de Pink Floyd, publicada el 1973 a l’àlbum The Dark Side of the Moon, és una de les peces més conegudes del grup, reconeixible des de l'inici gràcies al famós esclat de rellotges que sonen a manera d'introducció, una cançó que parla, lògicament, del pas del temps. 

La de Reina Mar, més delicada, també observa el pas del temps, però des d’una mirada més íntimista i reposada...

I la tercera, del grup polonès Kroke, és una cançó instrumental que amb un ritme i atmosfera diferent, ens marquen el temps sense dir paraula.

Tres bones cançons que reflexionen sobre el pas del temps, sobre com se’ns escapa el temps, des de temps i estils musicals diferents. Tres maneres d'escoltar el pas del temps...

Quan són socials, la innovació i l’emprenedoria?

Innovar o emprendre, per si sols, no són garantia de drets ni d’equitat; segurament, per poc que hi pensem, ens vindran al cap exemples d’innovació o d’emprenedoria que, precisament, han generat més desigualtats i fins i tot han vulnerat drets. Naturalment, no totes les iniciatives d’innovació i d’emprenedoria són pernicioses; la clau és sempre poder-ne identificar el propòsit.  

Quan adjectivem de social la innovació i l’emprenedoria, parlem d’una intenció i d’un propòsit clars: millorar el benestar de les persones més vulnerables i reduir desigualtats. Però no es tracta només del propòsit; també de la manera com aquest es persegueix, amb processos que posin les persones al centre i amb models de governança participativa.  

La innovació i l’emprenedoria social no se centren en la novetat per la novetat, ni en l’activitat econòmica en si mateixa, sinó en l’oportunitat que solucions noves o millorades i activitats productives contribueixin a resoldre necessitats socials, a reduir desigualtats i a millorar la qualitat de vida de les persones.  

D’iniciatives d’innovació i d’emprenedoria socials n’hi ha moltes. Verificabot, de la Fundació El 7, és un xatbot pensat per protegir persones vulnerables dels riscos digitals que, amb una interfície senzilla i consells útils, ajuda a reduir la bretxa digital i a prevenir enganys com el phishing o el robatori de dades. És innovació tecnològica amb propòsit social i inclusiu.  

També COOSIR, impulsat per la Cooperativa Idària, neix per formar i inserir laboralment persones en situació de vulnerabilitat, amb especial atenció a les dones, i aposta per la confecció de roba esportiva de proximitat amb criteris de sostenibilitat ambiental. És emprenedoria amb arrelament al territori, que crea oportunitats laborals, dignifica un ofici i reforça una identitat industrial lligada a Salt.  

Si observem què fa que una iniciativa d’innovació o d’emprenedoria mereixi l’adjectiu de “social”, hi trobem elements comuns que s’entrellacen i es retroalimenten: una missió social explícita que orienta totes les decisions; una governança participada que rendeix comptes i implica les persones destinatàries; indicadors d’impacte que permeten avaluar a qui i en què es millora; sostenibilitat econòmica del projecte, sovint sostinguda gràcies a la col·laboració entre entitats, organismes i institucions; i una mirada inclusiva des del disseny fins a l’execució, incorporant diversitat i accessibilitat. Quan convé, la tecnologia s’hi posa al servei, respectant dades i drets i sumant eficàcia a la relació humana que sosté l’acció social.  

Aquest és l’esperit que, des de fa quinze anys, traslladem als Premis d’Acció Social Maria Figueras i Mercè Bañeras, que organitzem per identificar i empènyer iniciatives d’innovació i d’emprenedoria socials que milloren la vida de les persones. En aquest temps hem estat testimonis, a través de la gran quantitat de projectes presentats i reconeguts, de l’arrelament i la força que la innovació i l’emprenedoria social tenen a Catalunya, i de l’aposta d’entitats i empreses socials per fer-ne motor d’equitat i de garantia de drets.

En la categoria d’Innovació Social hem reconegut propostes que es deuen a la seva missió i obren camí a altres territoris, com Kloosiv Housing SCCL, una cooperativa que utilitza eines digitals i acompanyament professional per facilitar l’accés inclusiu a l’habitatge, o A‑porta. A toc de porta transformant els barris (CONFAVC), que treballa des de la proximitat veïnal per detectar necessitats, activar suports i enfortir vincles, demostrant que una trucada a la porta pot ser l’inici d’una comunitat més saludable i cohesionada.  

Pel que fa a l’Emprenedoria Social, hem distingit iniciatives que articulen un model econòmic al servei de la missió, com Donem Vida al Bosc, de la Fundació Integra Pirineus, que amb la gestió forestal sostenible redueix el risc d’incendis i crea ocupació per a persones amb discapacitat intel·lectual o trastorn de salut mental, tancant el cercle amb la producció de biomassa; i les Cosidores de Salt, que professionalitzen i donen treball digne a dones cosidores, recuperant i reforçant el teixit productiu local. En tots dos casos, l’activitat econòmica no és el destí, sinó el vehicle que sosté l’impacte social i l’equilibri territorial.  

Quan són socials, la innovació i l’emprenedoria? Ho són quan deixen de ser un fi en si mateixos i esdevenen el mitjà per arribar millor allà on volem anar: a l’equitat i al compliment dels drets. Des del tercer sector social, innovem i emprenem mantenint-nos fidels als valors que ens defineixen, amb propòsit social, governança participativa, avaluació de l’impacte, rendició de comptes i reinversió enfocada a la nostra missió. Al capdavall, el que ens diferencia, també en innovació i emprenedoria, no és què fem, sinó per què ho fem i com ho fem. 

Article publicat al Social.cat.

Presentació de la revista Som del Pont núm. 4

La revista Som del Pont ja ha arribat al número 4 i, per a nosaltres que en formem part, ja és per si sola una gran notícia. La revista del barri de Pont Major, editada per l'AV Pont Major, fa el que han de fer les publicacions locals: recollir el que hi passa, donar veu als equipaments i a les entitats, i recollir també la memòria dels veïns i veïnes, contribuint a construir una identitat col·lectiva que es concentra en l'esperit de reivindicació i de pertinença de la capçalera de la revista: Som del Pont.

En aquest número quatre destaquem tres continguts en portada. El Pla de Barris Pont Major, sens dubte una de les grans notícies del barri, amb un article signat a quatre mans per dos dels responsables tècnics del projecte, la Maria Sisternas i l'Enric Manuel Altés, de l'Ajuntament de Girona. L'arribada del Festival INUNDART al barri, al qual naturalment li donem veu a la revista. I l'entrevista a Luis Herrera, referent i activista veïnal que, amb 96 anys, és un puntal de la memòria col·lectiva del barri, de la mà de la periodista i veïna Carmina Solano Badia.

El dijous 12 de març a les 19 h al Centre Cívic Pont Major presentarem aquest número de la revista, amb la participació de la Raquel Moron, coordinadora del Festival INUNDART. Serà una bona ocasió per celebrar la publicació i per conèixer els projectes de futur del barri, que no són pocs.
Us hi esperem!

La Maria de les Trenes. Entrevista a Joan Masdemont i Xabé

La Maria de les Trenes és una coneguda sardana, entrenada l'any 1949 a Banyoles, per les Festes de Sant Martirià, amb música de Josep Saderra i Puigferrer i lletra de Ramon Ribera i Llobet. La sardana estava dedicada a una noia que aleshores tenia al volant de 20 anys, que es deia Maria, concretament Maria Pagès i Coll.

La Maria de les Trenes va morir a finals de juliol de l'any passat, als 94 anys, i uns mesos abans m'en va parlar en Joan Masdemont i Xabé a l'entrevista que li vaig fer a Ràdio Sarrià. En Joan me'n va parlar arran d'una de les cançons que va triar, precisament la sardana La Maria de les Trenes, i la tria musical tenia una doble motivació: per una banda era una cançó que li recordava el seu pare, amb qui compartia nom (Joan Masdemont), gran amant de les sardanes; per una altra banda, precisament aquetsa cançó li recordava la seva mare, la Carmelita Xabé, filla de Banyoles i que coneixia, a banda de la sardana, sobretot a la seva protagonista!

Algunes cançons, moltes vegades, sobretot parlen de nosaltres, formen part dels nostres moments, dels nostres records...

D'aquesta cançó i de molt més en vam parlar mesos enrere en el programa "Cançons que parlen", de Ràdio Sarrià. Una entrevista molt interessant que us convido, i animo, a escoltar.

La ILP Concertació Social espera la teva signatura de suport

 

Una ILP, Iniciativa Legislativa Popular, és un mecanisme de participació democràtica directa que permet a la ciutadania proposar lleis al Parlament; a Catalunya cal recollir un mínim de 50.000 signatures per poder-ne fer el debat parlamentari. Actualment hi ha una Iniciativa Legislativa Popular que està a la cerca i captura d'aquestes 50.000 signatures que, penso, mereix la teva. T'explico.

La ILP Concertació Social Discapacitat vol garantir per llei que els serveis d'atenció a persones amb discapacitat, trastorns del desenvolupament i salut mental siguin gestionats per entitats d'iniciativa social sense afany de lucre. En altres paraules: que en l'atenció a les persones més vulnerables, al centre hi hagi la persona, i no el benefici econòmic.

La iniciativa compta amb un ampli suport d'entitats, institucions i personalitats: Fundació Ramon Noguera, Càritas, Fundació Aspronis, Support Girona, la Coordinadora Catalana de Fundacions, a Universitat de Girona, l'Ajuntament de Girona, i moltes altres d'arreu del territori. Entre elles, també Plataforma Educativa i les entitats que en formen part.

Jo ja he signat per donar suport a aquesta ILP, i t'animo que tu també ho facis. Si tens més de 16 anys i estàs empadronat a Catalunya, pots signar. Els punts de recollida i tota la informació els trobaràs al compte d'Instagram @concertaciosocial_discapacitat. 

Moltes gràcies per endavant.

El senyor de la guerra

"Masters of War" és una cançó de Bob Dylan inspirada en un discurs del president estatunidenc Eisenhower, que l'any 1961 va advertir del perill del que s'anomena el "complex militar-industrial", que és, simplement, la comunió d'interessos militars, polítics i econòmics per seguir greixant la indústria armamentística. Bob Dylan cantava: "Veniu, senyors de la guerra... Només vull que sapigueu que ja us he vist la màscara." Han passat més de seixanta anys i, malauradament, aquella cançó encara és ben actual avui dia.

Fa uns mesos, al Club de lectura de Pau i Drets Humans de la Biblioteca Just M. Casero de Girona, vam llegir el llibre "Dona Vida Llibertat", una obra col·lectiva coordinada per Marjane Satrapi que, a través del còmic, fa un recorregut per la història recent de l'Iran: la censura, la repressió, les dones que arrisquen la vida per ser lliures... Un crit, "Dona Vida Llibertat", que segueix vigent i que, ara, sona amb una cruesa nova.

Perquè el nou senyor de la guerra, aquest que no vesteix uniforme militar, sinó que porta una gorra vermella amb el lema MAGA al front, fa servir descaradament i sense dissimular la seva força militar com a instrument comercial i geopolític al servei dels seus interessos. Quan Trump intervé a Veneçuela, no ho fa per defensar la democràcia, sinó per vetllar només pels seus interessos econòmics; també quan somia despert apropiar-se de Groenlàndia. Ara, quan s'alia amb Israel per atacar l'Iran, tampoc no és cap principi democràtic el que el mou, ni la defensa dels drets humans, que ell mateix vulnera portes endins, sinó el càlcul fred del poder i del mercat. La pretesa defensa de la democràcia i dels drets humans, en tot cas, és l'excusa, l'argument per disparar i per mantenir viu el "complex militar-industrial" que descrivia Eisenhower i cantava Dylan.

I mentre nosaltres, al Club de lectura, anem llegint llibres sobre la pau i els drets humans (el pròxim també és un còmic, "L'última artista soviètica", de Victoria Lomasko), el senyor de la guerra segueix jugant, amb la terra com a tauler de joc i les persones com a fitxes prescindibles. Igual que als anys seixanta, igual que sempre.

Trouble. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Trouble".

La de Cat Stevens, publicada el 1970, és una cançó senzilla i molt sentida en la que, veu a banda, predomina la guitarra; una cançó en la que demana als problemes que el deixin tranquil... 

La de Coldplay, publicada l’any 2000 al disc "Parachutes", en la que predomina el piano, parla de la culpa i de voler arreglar allò que s’ha espatllat.

Dues grans cançons que miren els problemes de cara, una des de la intimitat, l’altra amb una mena de voluntat de redempció.

El crim hauria estat no publicar aquest reportatge

El fum del crim de Can Tita encara és present al barri de Pont Major, i aquests dies s'ha fet una mica més visible, arran d'un fet extraordinari i, sincerament, del tot inesperat! Us explico:

El número 3 de la revista "Som del Pont" va publicar el reportatge "El crim de Can Tita, més de vuitanta anys de fum", escrit per la periodista i veïna del barri Carmina Solano i Badia, un contingut que, inevitablement, en tractar un tema sensible, va generar certa controvèrsia i debat: calia parlar d'aquest tema, d'aquest crim? Ja en vaig parlar aquí al bloc, quan vaig anunciar la presentació de la revista: parlar d'un crim, encara que hagi passat fa més de vuitanta anys, remou emocions, pot tenir implicacions personals i familiars, i hi ha qui legítimament considera que és millor no remenar-ho. 

El debat és legítim i necessari, i més en un barri relativament petit com Pont Major, on les paraules pesen i el passat són, de vegades, més presents del que ens sembla. El debat el vam fer, també, a la mateixa presentació de la revista, amb la participació de l'autora del reportatge i del periodista, i president de la demarcació de Girona del Col·legi de Periodistes, Jordi Grau Ramió.

El fet és que el reportatge es va publicar i avui és un dels dos treballs periodístics finalistes dels XVII Premis Carles Rahola de Comunicació Local, en la categoria de millor treball informatiu o divulgatiu en premsa, d'un total de 26 treballs presentats. Que un article publicat en una revista de barri, editada per una associació veïnal, sigui finalista d'uns premis de comunicació local de referència, sens dubte per nosaltres és una gran notícia. I no ho és només per a l'autora, que ha fet una feina periodística de primer nivell, també per a la revista "Som del Pont", per al barri de Pont Major. El veredicte el sabrem demà al vespre, a la cerimònia de lliurament que es farà a l'Auditori de Girona.

Ser finalista ja és un premi en si mateix, i en aquest cas el reconeixement va molt més enllà de la periodista: és el reconeixement al paper que fan les revistes de barri, i de poble, editades en paper, com a eines indispensables de la comunicació local. "Som del Pont" no és una revista de menys qualitat o menys rigor pel fet de ser una publicació local de barri; de fet, aquest reconeixement ho reafirma. 

Les revistes locals fan una gran tasca de documentació, com fem a "Som del Pont" recollint el pols de l'actualitat, de les activitats i vida de les entitats i els equipaments del barri, i també recuperant la història a través de la memòria, de les vivències i records dels veïns i veïnes. I publicant reportatges com aquest, rigorós i de qualitat.

És per això i molt més que, sincerament, penso que el crim hauria estat no publicar aquest reportatge. Perquè una història com la que explica la Carmina mereixia ser explicada: no només pels fets en si, sinó sobretot per com s'expliquen, amb el rigor, el respecte i la documentació que caracteritzen el bon periodisme. 

A més, l'article fa justícia a la persona que va cometre el crim, i en certa manera és un acte de reparació. Tant o més important del que s'explica, dels fets, és com aquests s'expliquen, i en aquest cas la Carmina Solano i Badia ho ha fet exemplarment.

I el que passarà demà, amb aquest premi, ja serà una altra història...

Therians

A 51 anys ja fa uns anys que em costa comprendre i processar una part del món, una part que no m'esforço massa a comprendre ni a processar, una realitat que sé que coexisteix amb mi, però que no integro a la meva vida; per exemple, tot això de la realitat immersiva en el món virtual o, en un altre àmbit, el "reggaeton", un estil de música que el meu cos, orgànicament, tendeix a discriminar.

Si bé aquestes parts del món no formen part de mi, les puc comprendre i puc entendre que formin part d'altres persones; reconec, però, que hi ha altres fenòmens que, a banda de sorprendre'm, em costen més d'entendre: vivim en una societat que, per exemple, gasta fortunes en vestir els gossos, empènyer-los en cotxets de disseny i portar-los a balnearis canins, tractant-los, en definitiva, com si fossin persones (i vivint molt millor que moltes persones), i, al mateix temps, en aquest mateix món, ara resulta que hi ha adolescents que es comporten com animals, que es cobreixen la cara amb màscares d'animals i es mouen a quatre grapes pels carrers i les places perquè se senten, en algun lloc profund i íntim del seu ser, animals.

Això dels "therians" (és així com s'anomenen) em genera una gran perplexitat; no creuen ser físicament un animal, sinó, diuen, sentir una profunda connexió interna, psicològica o fins i tot espiritual amb un animal concret. El fenomen, pel que he llegit vagament, no és nou: existeix des dels anys noranta del segle passat, però avui les xarxes socials l'han fet viral i l'han portat als carrers.

Sincerament, em costa distingir quantes capes té aquest fenomen: quants hi arriben per una identitat genuïna i profunda, quants per una identitat perduda, i quants hi arriben perquè l'algoritme els ho ha posat davant i els ofereix, de passada, un grup, una tribu, un lloc on pertànyer, que és el que cerquem, d'una manera més o menys convencional, gairebé tothom. Probablement, en aquest cas i com sempre, és fruit d'una mica de tot plegat.

La qüestió és que quan veig imatges d'aquest fenomen a les xarxes, de cop i volta em sento gran, tremendament gran, per no dir vell i descatalogat. Em sento com aquells senyors i senyores grans dels anys seixanta que no entenien per què els joves es deixaven els cabells llargs i feien soroll amb guitarres elèctriques, o com els que als setanta miraven de reüll les crestes i els imperdibles clavats a la pell dels punks. Sento que estic en fora de joc, com es devien sentir aquells senyors i senyores aleshores, atropellats per les modes de les noves generacions. Però a diferència d'ara, penso (o m'agradaria pensar) que aquells moviments tenien un relat propi, una crítica social, una cultura que els sostenia: el rock contestava l'ordre establert; el punk l'escopia directament a la cara. 

És per això que no puc evitar preguntar-me: què hi ha rere els "therians"? Critiquen alguna cosa? Promouen algun tipus de revolució social o cultural? Responen, veritablement, a una crisi d'identitat adolescent amplificada fins a l'infinit (i l'estupidesa?) per l'algoritme? Potser sí que hi ha una crítica implícita, una manera de dir "no m'encaixo en el que em proposeu"... No ho sé.

Potser el problema és meu. Potser la distància generacional m'estreny cada vegada més la mirada i m'impedeix veure el que hauria de veure, els signes del nostre temps. Però quan els veig, no puc evitar veure-hi adolescents a la recerca de sentit, d'identitat i de pertinença, que no és poca cosa i que potser no hauria de trivialitzar-se. Però també hi veig una mena de desconnexió de la realitat, a risc que qui s'estigui desconnectant no siguin ells, sinó jo.

Per cert, si jo fos un "therian", seria un elefant!