El català, al Congrés

El català, al Congrés, ja es pot parlar amb normalitat o, el que seria el mateix, sense que la presidència de la mesa cridi l'atenció al diputat o diputada de torn perquè deixi de parlar-lo. Perquè de fet la novetat no és que ara es pugui parlar en català, sinó que ara no cal silenciar-lo.

La mesura, que també afecta les altres llengües cooficials d'Espanya, és certament històrica i s'erigeix en símbol de reconeixement de la diversitat lingüística de l'estat espanyol, una diversitat prou reconeguda a la Constitució (el paper ho suporta tot) alhora que no prou reconeguda institucionalment. La mesura, ara celebrada, arriba 45 anys tard.

El primer dia que al Congrés es pot parlar amb normalitat i sense límit català, gallec, basc i aranès, a banda del castellà, ja hem vist exagerats gestos d'incomoditat i disconformitat; el català, també el gallec i el basc, molesta perquè dinamita el concepte d'uniformitat lingüística i cultural que molts voldrien per Espanya, que és més diversa del que massa vegades Espanya mateixa s'ha reconegut.

Els que més s'indignen perquè no només es parli castellà al Congrés s'indignarien si només es pogués parlar anglès, o francès, a les institucions europees, i alçarien el crit al cel (i alhora la mà de cara al sol) per exigir parlar-hi el castellà. La diversitat que reclamarien per a l'ús del castellà a Europa la neguen per a l'ús del català (i el gallec, i el basc, i l'aranès) al Congrés.

La mesura ha arribat tard i les circumstàncies són prou conegudes: fer de la necessitat virtut. Benvinguda sigui la necessitat, que d'això també va la política, i que la virtut s'exerceixi amb normalitat, que el català, el gallec, el basc i l'aranès s'escoltin al Congrés com també s'escolten en tants carrers i places de tantes viles, pobles i ciutats d'Espanya.

I ara que ja es parla català al Congrés, caldrà veure si, aquesta vegada sí, Europa ens escolta, perquè també s'hi parli a les institucions europees. Espanya, avui, no serà un escull, sí d'altres països que es miren la mesura amb recel. Sigui com sigui, avui som un pas més a prop de fer-se realitat, tot i que és millor que aquesta vegada, no tinguem excessiva pressa (que sinó sempre, generalment és mala consellera), que sembla que el tema anirà per llarg.