Viure en català

Pràcticament en el seu darrer sospir la lingüista Carme Junyent ens va deixar en forma d'article pòstum una última lliçó: "Morir-se en català":
"Conec casos de persones molt significades en el món de la llengua a casa nostra que no han pogut morir en català. A ells i a tots els altres els devem aquest compromís per no deixar-los desemparats en els moments decisius i que puguin viure la seva experiència final de la mateixa manera que van viure la primera".

Per viure en català, per viure amb normalitat el català, també hi hem de poder morir, que morir, com néixer, també forma part de la vida.

La normalització de l'ús del català en tots els àmbits segueix essent, encara avui, una tasca del tot necessària que requereix esforç i inversió en programes i recursos institucionals.

Cal potenciar i recuperar l'ús del català en àmbits informals com els patis de les escoles i caldria impulsar-lo més en àmbits formals i institucionals com el Congrés de Diputats (tot i que tard espero que es faci bé) o el Parlament Europeu.

És del tot necessari aquest compromís institucional per a protegir el català i potenciar-ne l'ús en tots els àmbits, però tal com va escriure Carme Junyent en una de les seves obres, "El futur del català depèn de tu", el futur del català depèn de tu, de tu i de mi; la nostra llengua també requereix el nostre compromís personal.

Al capdavall, viure en català també depèn de nosaltres i aquest darrer article de Carme Junyent, com tota la seva obra, ens hauria d'ajudar a mantenir aquest compromís ferm cada dia, en el nostre dia a dia, fins al darrer.