Torna Puigdemont

Una vegada assolits els indults (reversibles!) fa dos anys ara sobre la taula (se suposa que també de negociació) hi ha, entre altres qüestions, l'amnistia. Reclamada de fa temps pels partits independentistes ha estat el president Puigdemont, des de l'exili, qui l'ha situat al bell mig del debat polític i la negociació per la possible investidura de Pedro Sánchez.

La nova jugada (veurem si mestra) del president Puigdemont de desfer l'enroc en què s'havia situat (ell i Junts) li ha permès, gràcies a la capritxosa aritmètica parlamentària, esdevenir de nou una peça necessària en la política espanyola, capitalitzant astutament l'esdevenir d'aquesta qüestió.

Puigdemont, que semblava un simple peó en tauler d'escacs d'aquesta partida entre Catalunya i Espanya, s'ha convertit en "reina", ara per ara en la peça més determinant del futur polític espanyol i català. Com el peó dels escacs ha hagut d'anar lluny i tenir paciència, calcular molt bé cada moviment i, finalment, arribar al fons de la quadrícula per a fer aquesta transformació.

Puigdemont sembla que torna tot i que en realitat no ha marxat mai, per lluny que sigui el seu exili. Puigdemont sempre hi ha estat, per bé que ara ha guanyat més rellevància i influència política, fent ombra fins i tot al mateix president Aragonès i, amb la visita de la vicepresidenta del govern espanyol en funcions, Yolanda Díaz, mostrant la clau de la governabilitat espanyola.

Veurem fins on arriben les negociacions i els pactes, veurem si finalment s'albira una investidura o s'albiren noves eleccions; potser a Carles Puigdemont tant li fa, que ara, desvestit de tota responsabilitat política de cap partit, tampoc el seu, ha esdevingut la figura clau de la investidura, el líder natural per a uns, el mal necessari, aquí i allà, per a altres.

I sí, per uns altres ha estat, és i serà sempre la terrible (i temible) encarnació del mal...