Escriuria Fina, amb lletres brodades

Si en sabés, avui escriuria el seu nom, Fina Espuña Casas, amb lletres brodades, tal com ho havia fet ella en infinitat de bates escolars, tovalloles i altres peces de roba al llarg de la seva vida. La de mainada a Sarrià de Ter que han dut el seu nom a la bata brodat per la Fina!

Feia molts anys que no li portàvem bates d'escola, però no fa tant temps li vam dur unes tovalloles per brodar-hi un nom, el de la nostra filla mitjana, per un regal que li vam fer. I fa encara menys temps que li vam dur un vestit d'aquesta mateixa filla, el que va lluir en les nostres noces d'argent, per fer-hi uns arranjaments... 

Només entrar a casa seva veies clarament que la Fina era una gran cosidora. El rebedor, presidit per una màquina de cosir al peu de la porta d'entrada, estava ple d'encàrrecs: que si un retoc, que si un brodat, que si sorgir un descosit, que si un pedaç...

La Fina és una de les moltes modistes que la revista Parlem de Sarrià va homenatjar al número 114, amb un delicat i extens dossier, obra d'Assumpció Vila Simon, dedicat a les modistes i als tallers de costura. En aquest número se'n feia una referència breu i amb encert s'apuntava a l'entrevista que en Jordi Duch Despuig li va fer al número 109 de la mateixa revista. En aquesta entrevista, a la pregunta "de petita ja t'agradava la costura?" la Fina va respondre: "Sí, m'agradava molt. Als cinc anys ja em vaig fer un vestit..." L'entrevista és una delícia i fareu bé de recuperar-la per a recordar-la...

Brodar i cosir era la seva vida, però la seva única passió; família a banda, a la Fina també li agradava cantar i durant molts anys la seva va ser una de les veus dels Cantaires de Sarrià, que avui en el seu comiat li dedicaran una cançó...

Amb la Fina jo hi tinc una petita anècdota personal, una mena de "coincidències de matinada" que van durar uns anys. La Fina era de llevar-se d'hora, d'hora ben d'hora, i tot sovint quan jo tornava de córrer, també ben d'hora, i passava pel carrer Major de Sarrià de Ter ja veia el llum que tenia al costat de la màquina de cosir encès i la porta de casa seva entreoberta: "bon dia, Fina!", li deia esbufegant, i uns metres més enllà la sentia com em responia, "bon dia, Roger!"

Com la seva màquina de cosir, la vida de la Fina, tristament, també s'ha apagat, però no apagarem el llum del costat de la màquina de cosir, el mantindrem encès alimentant-lo amb els nostres records, amb tot el molt o poc que vam compartir entre brodats, cançons i bons dies de matinada.

Descansa en pau, Fina.