El futbol femení no només vol que la pilota entri a la porteria, també vol erradicar el masclisme persistent als clubs i a les federacions, que hi està impregnat com arreu, sinó més; ho veiem des de fa un temps a Espanya, ho hem vist també des de fa un temps en altres latituds, com als Estats Units, i no només en el futbol. Pensem en Simone Biles...
El futbol femení aquests darrers anys s'ha erigit en punta de llança de l'esport femení que, majoritàriament, a banda d'esport també és feminista. Les desigualtats són tan grans, tan abismals, tan evidents, que no els queda alternativa.
Les queixes pel tracte (de segona i a vegades de menyspreu respecte al futbol masculí) i les reivindicacions per la igualtat (no només a escala salarial, també pel que fa als recursos que es despleguen al voltant dels equips: nutricionistes, preparadors físics, desplaçaments, etc.) han anat creixent a mesura que ha anat creixent el ressò mediàtic dels resultats i els èxits esportius del futbol femení: si han guanyat quota de pantalla, és normal que les seves queixes i reivindicacions també guanyin pes.
El Mundial guanyat els ha donat la força, el comportament extemporani del president, l'oportunitat. Perquè les reivindicacions, petó a banda, ja hi eren abans i el Mundial va ser només, en part i per a moltes, una treva.
Ara les jugadores, més en bloc tot i que no de forma unànime, reclamen canvis estructurals, considerant que no n'hi ha prou amb haver tallat caps (Rubiales i Vilda), que el problema és més d'arrel.
Per a alguns les seves reivindicacions ara incomoden amb tanta o més intensitat com el seu joc i victòries han meravellat tan sols unes setmanes enrere. La majoria de jugadores, la majoria de les que van signar el darrer manifest, no entenen un partit sense l'altre: no han vingut només per marcar gols sobre el terreny de joc, també han vingut per a marcar-li un gol al masclisme, al que s'expressa amb fatxenderia a la llotja i es creu amb la impunitat de petonejar a qui li plagui, al que perviu de forma més sibil·lina a les estructures organitzatives dels clubs i les federacions, dels estaments del futbol.
La gran majoria de mundialistes s'han plantat i la seva és una lliçó que, em temo, ni la majoria dels futbolistes homes, ni molts dels homes que no són futbolistes, han entès i, encara menys, assimilat. Des de la seva posició de privilegi, en fan prou, només, fent que la pilota entri a la porteria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada