dimarts, 30 de novembre del 2021

El meu avi Miquel


Ahir va fer 35 anys que va morir el meu avi Miquel, el pare de la meva mare, l'únic avi que he conegut. Tenia 81 anys (per pocs dies no va arribar als 82), jo en tenia 12.

Al meu avi sempre l'havia vist com un home vell, un pagès molt treballador i un xic rondinaire. Quan, de petits, els diumenges anàvem a dinar a Cantallops amb el meu germà esperàvem que tornés de l'hort i quan, des de l'eixida, el vèiem menant el carro amb la mula, baixàvem esperitats per atrapar-lo i acompanyar-lo, els darrers centenars de metres, dalt del carro. Encara em sorprèn, i admiro, com aquell home vell i encorbat podia menar la mula (després va ser un burro) i el carro...

A l'estiu, quan hi passàvem algunes setmanes, també el recordo a l'hort i als camps feinejant, sempre feinejant, i naturalment reposant una estona sota una ombra, fent un mos de poma que tallava amb la seva navalla.

Per sopar menjava sopa, escopia a terra sobres al gat, que sempre el rondava, i imposava silenci absolut quan a la televisió feien el temps. Fumava Celtas i s'afaitava, amb una màquina elèctrica, a la cuina, allà mateix on menjava, amb un petit mirall de mà que recolzava a la paret; a vegades quan m'afaito amb la meva màquina de tres capçals penso que algun dia al mirall hi reconeixeré al meu avi... El que també feia, com faig jo i com també fa la meva mare, era llegir el diari, que el meu avi era pagès, que no ignorant!

Amb el meu avi ens separava quasi tota una vida, 70 anys, i certament la seva vida em semblava, i sembla encara, d'un altre món, d'un món que m'hauria agradat descobrir més per boca seva: el de la seva difícil infància, el de la seva vigorosa joventut... Als 12 anys no hi pensava, que el meu avi havia estat fill, ni m'interessava la vida de la seva mare, avui far de la meva; als 12 anys res de tot això m'interessava i quan em va interessar, ell ja no hi era per explicar-m'ho.

Són moltes les coses que m'hauria agradat que el meu avi m'expliqués de viva veu: la tràgica mort del seu pare, que es va llevar la vida quan ell era petit, la seva anada a la Guerra Civil i, sobretot, la seva clandestina tornada a casa, els seus anys de jutge de Pau, i d'alcalde... M'hauria agradat conèixer més, i millor, el meu avi, però què voleu, quan va morir jo no era més que un marrec de 12 anys.

Amb la seva mort, també la de la meva àvia Juanita fa 10 anys, es va començar a esvair un món que encara resisteix, en part, en els records de la meva mare; uns records que volem atrapar fútilment, doncs se'ns escolen entre les esquerdes de la memòria, sempre fràgil, inevitablement fonedissa...

Ahir va fer 35 anys va morir el meu avi Miquel, i el cert és que en aquests 35 anys l'he conegut més que en els 12 que vam conviure, i més que el seguiré coneixent, encara que no hi sigui, anys a venir...


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada