Endreçar el passat, aquest és un exercici que tard o d'hora ens toca fer. Endreçar el nostre passat, endreçar el dels nostres o endreçar el passat col·lectiu.
A casa, la meva mare, fa uns anys va començar a endreçar el passat d'en Just, primer la roba, després els documents i papers; ara resten els llibres. Endreçar a vegades vol dir llençar, d'altres donar, d'altres quedar-nos el que convé endreçar i que, d'una manera o altra, aquell passat formi part del nostre present, segueixi formant part del nostre present.
El meu barri, el Pont Major de Girona, també fa un temps que intentem endreçar el nostre passat; primer amb un documental sobre l'arquitectura de les destil·leries del barri, i actualment amb un documental, que es va cuinant a foc lent, que recull el testimoni vital de veïns i veïnes, amb la voluntat de recollir i endreçar un passat abans que els que l'han viscut se l'enduguin per sempre.
A Sarrià de Ter, poble veí amb el qual segueixo molt vinculat, sentimentalment i socialment, també volem endreçar el passat, sobretot el recollit en arxius fotogràfics, també en arxius documentals de tipus gràfic i fins i tot arxius sonors i audiovisuals, en un projecte mastodòntic que només podem afrontar-lo d'una manera: a poc a poc. Endreçar, a poc a poc, l'arxiu d'imatges del poble, actualment dispers i inconnex, amb la voluntat de preservar-lo i, després, difondre'l.
A la seva manera, la historiografia endreça el passat, i tota endreça no està exempta de criteri i interpretació. Criteri per desar o descartar, per minimitzar o destacar; interpretació per donar significat a allò que endrecem.
Tard o d'hora ens toca endreçar el passat, i quan això passa, resulta inevitable preguntar-nos fins a quin punt tenim endreçat el present, el nostre present.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada