Soc un mascle ibèric

Us asseguro que mai m'hauria definit d'aquesta manera, però des de fa uns dies que no puc evitar-ho: soc un mascle ibèric.

Reconec que ho afirmo amb una mica de recel, fins i tot de vergonya, i un punt de temeritat. Però l'evidència és clara i contundent, és prou clara i contundent per a afirmar-ho amb aquesta rotunditat: soc un mascle ibèric.

De fet, entre el títol i els dos primers paràgrafs ja ho he escrit tres vegades, i em sembla que ho reitero tant per anar-me'n convencent. I us asseguro que necessito convèncer-me'n, d'aquesta realitat descoberta recentment, perquè fent una simple cerca a Google del terme en qüestió (mascle ibèric), em costa un món identificar-me amb les imatges que m'apareixen en pantalla: el Fary, Bertín Osborne i un porc. La cerca en castellà, a més, duu el terme en un altre nivell: l'actor Alfredo Landa, en la mítica escena a la platja de la pel·lícula "Manolo la nuit", el torero Ortega Cano i un musculat José María Aznar.

Em sembla que, superada la fase de negació, començo a obrir la porta la fase d'assimilació: "hola, em dic Roger Casero Gumbau i soc un mascle ibèric". I no (només) soc un mascle ibèric perquè ho digui el meu DNI, ho soc sobretot perquè ho diu el meu ADN!

Mesos enrere em vaig fer una prova d'ADN, una d'aquelles vinculades a l'arbre genealògic, i fa uns dies em van arribar els resultats, i els resultats són conclusius: el meu ADN pertany a dues ètnies en aquesta proporció: 97,7% ètnia ibèrica, 2,3% ètnia europea nord-occidental.

Així doncs, si convenim que soc un mascle, veient l'ètnia predominant, podem concloure que, efectivament, soc un mascle ibèric, però caldria subratllar que no soc un mascle ibèric pur, que un 2,3% del meu ADN és de l'ètnia europea nord-occidental. Encara bo...

En fi, afortunadament només parlem d'ADN, perquè els valors i atributs que podem associar al concepte mascle ibèric, estan als antípodes dels meus...