Demà ens afaitaran

"Quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar." La frase, d'origen medieval i en castellà, és una d'aquelles expressions que ha travessat els segles sense perdre vigència. El seu significat és tan simple com contundent: quan veus que al teu veí li passa alguna cosa especialment dolenta, prepara't perquè a tu també et pot passar. És una expressió que convida, més que al pessimisme, a la prudència, a prendre consciència; un advertiment de la saviesa popular que subratlla que, tot sovint, els mals, com les modes o les epidèmies, viatgen.

Aquesta expressió em va venir al cap veient, al telenotícies, la contundent victòria del partit d'extrema dreta alemany, Alternativa per Alemanya (AfD), a Saxònia-Anhalt, un land de l'est d'Alemanya, una victòria que sobrepassa la política local de la regió i transcendeix a nivell europeu, fins i tot mundial. L'AfD va obtenir gairebé el 44% dels vots, més del doble que la CDU, el partit conservador alemany, que havia governat el land durant 24 anys, i va arrasar els socialdemòcrates de l'SPD, que no van arribar al 9%. Tot un terratrèmol polític amb ressò europeu i internacional.

Aquests resultats són la barba del veí, són l'advertiment. Perquè el que ha passat a Saxònia-Anhalt no és un accident: és el resultat d'una combinació de factors que, malauradament, no són exclusius d'aquell land ni d'Alemanya. La polarització creixent, la crisi de la socialdemocràcia i dels partits de centre, la consolidació dels discursos d'odi contra les persones migrades i contra la diversitat, i la incapacitat de les forces progressistes de connectar amb una part de la ciutadania que se sent abandonada per la política "tradicional". Factors que coneixem bé, també aquí.

A Catalunya, les enquestes ja apunten a un creixement significatiu de l'extrema dreta, no necessàriament per guanyar unes eleccions, però sí per fer un salt prou gran per modificar el paisatge polític del Parlament, per fer trontollar equilibris i forçar pactes incòmodes. La barba pelada del veí alemany ja la llueix, i la impressió és que ja estem posant en remull la nostra, incapaços d'aturar els discursos d'odi i l'auge de l'extrema dreta, descobrint com cada vegada persones més properes al nostre entorn, familiar, laboral, social, hi simpatitzen sense amagar-se'n. La impressió és que demà, irremeiablement?, ens afaitaran.

Entendre les matemàtiques

 

Aquesta setmana, finalment, la mainada torna a l'escola i s'inicia un nou curs escolar que posa fi a les vacances d'estiu. Aquests darrers dies les famílies han estat preparant i comprant el material escolar, llibres de text i tot el que l'inici del curs exigeix, tant pel que fa a la logística, horaris i transports, també de les extraescolars, com a l'economia.

Amb l'horitzó de l'inici de curs també s'activen altres recursos educatius, i entre els molts que podem trobar, el SuperCampus de la plataforma 3Cat ha publicat recentment la sèrie "Entendre les matemàtiques", un recurs pedagògic que proposa una manera visual i raonada d'aprendre matemàtiques, posant la comprensió per davant de la memorització. A través de situacions quotidianes, representacions gràfiques i materials manipulatius, s'exploren la suma, la resta, la multiplicació i la divisió, com també les fraccions, els percentatges o les potències, presentant diferents estratègies de càlcul i resolució de problemes perquè l'alumnat entengui què fa en cada pas, estableixi connexions entre conceptes i guanyi flexibilitat i autonomia.

D'entre les diferents persones que han fet possible aquesta sèrie, hi ha, com a coguionista darrere la càmera i presentadora davant, la Clàudia, la meva filla gran, una matemàtica amb vocació docent que ha vingut al món, entre d'altres coses, per fer-nos més comprensibles les matemàtiques als que les tenim entravessades.

La seva participació en la producció d'aquesta sèrie ha estat, per a ella, tota una feinada; també una experiència i, sobretot, un aprenentatge. I el resultat, mal m'està dir-ho, ja em perdonareu, sóc el pare de la criatura, és excel·lent.

Us convido que hi feu un cop d'ull i que ho compartiu amb qui penseu, mainada o famílies, que aquesta sèrie pot ser del seu interès.

Entendre les matemàtiques no és senzill per a tothom; jo les vaig deixar d'entendre a 2n de BUP i se'm van entravessar, i les vaig donar per perdudes. Potser per això, també, admiro que matemàtiques com la meva filla s'esforcin a fer-nos-les més accessibles, a enderrocar els murs mentals que aixequem quan ens bloquegen i se'ns tornen impossibles.

September. Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol

Al llarg de la història de la música ens trobem amb cançons que, tot i no tenir res a veure entre elles, comparteixen exactament el mateix títol. No són versions, sinó creacions independents nascudes en moments i circumstàncies diferents que conviuen sota una mateixa etiqueta.

Amb la secció "Minuts Musicals de cançons amb el mateix títol" en compartiré algunes, com avui, amb "Setpember".

El setembre és un mes de transició, un mes en què s'acaba l'estiu (el meteorològic i l'astronòmic) i comença la tardor; s'acaben les vacances i comença un nou curs. L'inici del curs escolar li dona al setembre, en certa manera, un caràcter de gener, quan comença l'any, i per tant també és un mes que, per a moltes persones, les que estrenen agenda aquests dies, és un mes d'objectius i de propòsits. La variada i, encara avui dia, sorprenent oferta de col·leccionables que s'inicien al setembre reforça aquest caràcter d'inici de quelcom més, perquè aquest novè mes de l'any (abans el setè...) és quelcom més que un simple mes...

Per tot això i molt més, el setembre també és un mes especialment musical, i no són poques les cançons que diferents músics i grups li han dedicat. Entre elles, aquestes tres, que tenen el mateix títol (en anglès o en castellà), però que ens parlen de setembre des de perspectives ben diferents.

La de Earth, Wind & Fire, publicada el 1978, és la més coneguda, popular i, possiblement, ballada de totes tres, i una de les cançons que més associem amb aquest mes. Amb el seu inconfusible còctel de música funk, soul i disco, parla del record d'una nit de setembre, d'una trobada feliç i d'un amor viscut amb alegria.

La de Javier Álvarez, publicada el 2005, és ben diferent. És una cançó de cantautor, íntima i carregada d'imatges poc convencionals, en què el setembre sembla més aviat un punt de partida per a una reflexió sobre la soledat, les relacions i les contradiccions humanes.

I, finalment, la de Ryan Adams, també del 2005, ens porta a un setembre molt més fosc. És una cançó d'estil country amb un to crepuscular i introspectiu, marcada pel record d'una persona absent i per la mort. El setembre es converteix aquí en una mena de frontera entre el passat i el present, entre el record i la pèrdua.

Tres "September", o "Septiembre", que ens mostren tres maneres ben diferents de mirar i viure el mateix mes: la celebració, la reflexió i el record.

Saber estar amb nosaltres mateixos

Les pantalles, aquests darrers anys, fins i tot dècades, han transformat el nostre dia a dia. I no parlo només de taules de dinars o sopars on segresten per moments alguns comensals; parlo també de quan ens segresten a nosaltres mateixos. I sí, per pantalles em refereixo sobretot a les dels telèfons mòbils.

L'altre dia una història d'Instagram em va fer prendre consciència de fins a quin punt el telèfon mòbil, la seva permanent connectivitat i les xarxes socials envaeixen espais i moments en els quals estem "sols": no d'absoluta solitud, sinó quan, tot i compartir espais amb altres persones, senzillament estem sols. Sols esperant el tren o l'autobús, sols esperant l'ascensor, o en el seu trajecte, sols en una sala d'espera.

En aquestes situacions, i moltes altres de semblants, quan l'espera és qüestió de minuts, fins i tot de segons, en moltes ocasions obrim el telèfon mòbil i consultem WhatsApp, X, Instagram o TikTok, ni que sigui durant els pocs segons que esperem, per exemple, que arribi l'ascensor. Com si ens fes mandra, por o pànic quedar-nos, simplement, amb nosaltres mateixos.

Aquella història d'Instagram em va interpel·lar perquè m'hi veia reflectit. I em va fer pensar en fins a quin punt, avui dia, ens costa estar en silenci, simplement, amb nosaltres mateixos. En silenci i, per tant, immersos en pensaments i reflexions interiors, enfortint la introspecció i el diàleg interior.

És com si els telèfons mòbils, la connectivitat i les xarxes socials haguessin colonitzat, fins i tot, el nostre món interior. Quan de jove anava amb el bus urbà, el trajecte era una oportunitat per endinsar-me en el meu món interior, per perdre'm en pensaments observant els altres passatgers o mirant per la finestra. Avui, quan agafo el bus urbà, espero un tren o fins i tot un ascensor, reconec que en més d'una ocasió he trencat aquest estar amb mi mateix amb l'acció, ja gairebé involuntària, d'agafar i desbloquejar el telèfon mòbil per endinsar-me a la seva adictiva pantalla.

Sovint parlem de desconnectar el mòbil per connectar amb les persones amb qui compartim, per exemple, taula. Potser també hauríem de desconnectar-lo per connectar amb nosaltres mateixos, per saber estar amb nosaltres mateixos.