Nadal de dol, Nadal malalt, Nadal en vetlla!

Escena típica del Nadal: el naixement, de fusta, amb els 3 Reis. Foto: Roger Casero

Nadal de dol

A casa els pares de l'Esteve, que és senyor però no té auca, pel dinar d'aquest Nadal han parat un plat menys, el del seu pare, com en tantes altres cases, en tantes altres famílies que han perdut, des del Nadal de l'any passat, algun ésser estimat.

Els absents s'enyoren cada dia, però en aquestes celebracions, i sobretot quan tot és encara massa recent, quan l'absència es fa més profunda.

El Nadal de 2011 va ser, per mi, un Nadal de dol, un dia de Nadal a Cantallops sense l'àvia Juanita, però amb la família reunida a la taula que ella tants anys havia presidit. Al voltant de la taula vam celebrar el dinar de Nadal sobretot recordant l'àvia...

Nadal malalt

Una malaltia ha fet enllitar, en una situació molt delicada, l'Assumpció. Tot plegat és molt recent, qüestió de dies, just a les portes de les Festes de Nadal. Un fet que, sens dubte, ens té encara molt trasbalsats, i preocupats, a tota la família. Vivim, enguany, un Nadal malalt!

És impossible que aquestes Festes de Nadal ens puguem reunir tots al voltant d'una taula, doncs sempre hi ha algú fent companyia a l'Assumpció a l'hospital, les 24 hores del dia i la nit; però en canvi aquests dies la unió de la família, tot i no trobar-nos tots en l'espai i en el temps, és més perceptible que mai.

És en situacions com aquestes, en les dificultats, quan les famílies es poden a prova, quan apareix la capacitat de sacrifici, d'ajuda, de suport, d'estima!

Em recorda aquesta dramàtica situació que ara vivim la que vam viure, tot i que jo era ben petit i amb prou feines recordo res, el Nadal de 1980 amb el meu pare malalt, ja sentenciat pel càncer...

Són intenses les emocions, en aquestes situacions, pren major puresa l'amor...

Nadal en vetlla

No recordo ni el seu nom; ni tan sols sé si, en algun moment, vaig saber-lo. No el coneixia ni a ell ni a tots els qui el vetllaven... bé, en coneixia un, en Bouba, el meu cunyat.

El dia de Nadal de l'any 2010 era especial per si sol només pel fet de viure'l a Burkina Faso, però la mort, hores abans, d'un conegut dels meus cunyats va capgirar el dia com un mitjó fent-me viure una experiència fins aleshores, i des d'aleshores, mai viscuda: transportar unes despulles mortals des de Ouagadougou fins a Bingo.

Va ser aquell un Nadal en vetlla! La vetlla d'un desconegut compartida amb uns desconeguts que, entre d'altres paraules, vaig relatar d'aquesta manera:

"Em sentia un estrany... de fet em sentia com el què realment era: un turista europeu que visita la seva "família africana". Però als ulls d'aquells homes jo era un home més, només era un home més... Ningú em va preguntar, ni es preguntava, què hi feia allà... si hi era és perquè, per algun o altre motiu, havia de ser-hi... Tampoc ningú conversava o volia conversar amb mi, però no per indiferència, simplement perquè, possiblement en aquelles circumstàncies, tampoc calia."

Nadal de dol, Nadal malalt, Nadal en vetlla... també és això, també és així el Nadal! De fet el Nadal és compartir, compartir alegries quan hi són (i també hi són) i tristeses quan apareixen (que apareixen)...

I quan apareixen les tristeses potser no hi ha espai per a grans i joioses celebracions, però sí, sempre, hi ha espai per a un somriure...