La lògica i el sentit comú (?) diuen que quan es vol una cosa, cal demanar-la de manera clara i directa: "et vols casar amb mi?"
Però a vegades la condició humana fa que per demanar el mateix, hi afegim certa retòrica i, en comptes d'anar pel dret, fem la volta: "et vols comprometre a compartir la teva vida amb mi i a estar al meu costat, estimant-nos amb llibertat, conviure junts i formar una família?"
Responent "sí, vull" a la primera pregunta tinc clar que ens casarem, i sí, se suposa que si ho fem serà per amor, amb llibertat, per conviure junts i per formar una família... Però tots aquests detalls només es suposen...
Responent "sí, vull" a la segona pregunta tinc clar que compartirem la vida estimant-nos amb llibertat i que conviurem junts i formarem una família però... ens casarem?
És clar que se suposa que sí, que segur que el context de la pregunta,(un restaurant, amb una copa de cava a la mà i un anell de compromís dins la copa) per més que "casar" no formi part de la pregunta, es pot sobreentendre... i aquí hi ha el problema: sobreentendre, donar per suposat!
Si s'ha de fer la consulta (que ja es veurà), cal fer-la bé! I aquí, com vaig dir setmanes enrere, cap resposta pot ser incorrecte, però sí la pregunta! Amb les respostes no ens equivocarem, però sí ens podem equivocar formulant la pregunta...
Si la consulta pel dret a decidir és sobre la independència, d'una o altra manera aquest terme ha de formar part de l'enunciat o, si no és una resposta binària (que ho serà), formar part de la resposta com una de les alternatives...
La pregunta ha de ser clara i directa: "et vols casar amb mi?"... I ja veurem si la resposta és, "sí, vull" o "no, n'hi parlar-ne"!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada