L'agraïment

Abans no acabi l'any he de fer, públicament, un agraïment: voldria agrair a l'Ajuntament de Sarrià de Ter per, recollint el guant, organitzar dies enrere un acte de commemoració dels 40 anys de la independència de Sarrià de Ter, de la segregació de Girona.

El prec el vaig fer en un article publicat a la revista Parlem de Sarrià i el nou equip de govern va entomar-lo, penso jo, amb responsabilitat i va ser a temps de programar un acte per, des de la història i les vivències i records d'alguns dels protagonistes d'aquell moment i d'aquella lluita, valorar aquells fets i circumstàncies i, sobretot, a les persones i entitats que s'hi van implicar.

De fet, és evident que no és per mi, que calia fer aquest acte de memòria i reconeixement, és precisament per les persones i entitats que van empènyer políticament i social el poble per a reclamar la seva independència municipal i que es van arromangar per fer-la possible. També per les persones que, una vegada recuperada l'autonomia municipal, van haver d'afrontar l'arrencada d'un nou ajuntament democràtic que començava a caminar endeutat.

Sota la batuta de Javier Anton Pelayo, catedràtic en història moderna i contemporània, Quim Rodríguez (aleshores president del Consell Municipal), Jordi Cañigueral (aleshores primer alcalde després de la independència), Miquel Resplandis (aleshores president de l'Associació de veïns de Sarrià de Baix - La Rasa), Josep Llunell (aleshores membre del Consell Municipal), Joana Rosdevall (aleshores membre de l'Associació de veïns de Sarrià de Dalt i del Grup de Muntanya Sarrià), Josep Lafuente (aleshores president de l'Associació de veïns del Pla de l'Horta) i Assumpció Vila (coautora del llibre "Sarrià, un fet singular"), van posar context a l'annexió de Sarrià de Ter a Girona per completar el somni de la "Gran Gerona", iniciat anys abans amb les annexions de Santa Eugènia de Ter, Palau - Sacosta i Sant Daniel, i posteriorment Salt, part de Sant Gregori (Sant Ponç, Domeny i Taialà) i part de Celrà (Campdorà). Somnis de grandesa que afortunadament no van quallar.

L'annexió de Sarrià de Ter no va resignar a una part de la població, que va mantenir-se contrària i que va veure en la recuperació de la democràcia l'oportunitat per desfer el que havia volgut deixar, lligat i ben lligat, el franquisme. El període entre 1979 i 1983, amb Sarrià de Ter dins de la Girona democràtica, va servir per, a través del Consell Municipal, primer presidit per Just M. Casero i després de la seva prematura mort, per Joaquim Rodríguez, preparar políticament, jurídicament i administrativament la segregació, alhora que per muscular l'embrió del nou ajuntament que durant aquests quatre anys es va gestar.

Va fer bé, l'ajuntament, de commemorar el 40è aniversari d'aquell fet, d'aquella fita; l'efemèride, penso, s'ho valia, també les persones que d'una manera o altra en van formar part. Modestament, només puc dir moltes gràcies.