La virtut d'un acord imperfecte

Hi ha fumata blanca, hi haurà investidura, Pedro Sánchez seguirà exercint de president del govern espanyol. Podem posar molts adjectius, més enllà dels que vindran tot seguit, al polièdric i complex acord d'investidura, però el fet més rellevant és que hi ha acord.

Segurament no és l'acord perfecte i ideal per a ningú, per a cap dels partits que en formen part, però segur que, fins i tot amb les seves imperfeccions i, en cas que n'hi hagi, contradiccions, és sens dubte el millor acord possible.

D'entrada és un acord més que suficient, un acord que permet tancar la investidura amb una més que suficient majoria i, més enllà del nombre de vots favorables (significativament més que els que hi votaran en contra) és un acord amb un ampli suport parlamentari pel que fa als colors polítics dels partits que hi donaran suport.

Possiblement, aquesta és una de les grans virtuts d'aquest acord, el PSOE ha sabut teixir aliances amb i entre partits ideològicament distants, també distants entre ells: partits d'esquerres, partits nacionalistes, partits independentistes, partits conservadors, partits regionalistes... 

L'amalgama (en la seva accepció de sentit figurat: "mescla d’elements heterogenis") i aquesta àmplia diversitat de pactes contrasta amb el monocultiu que només van poder conrear Feijóo i el Partit Popular en el seu fallit intent d'investidura, que només van poder establir insuficients acords amb la dreta regionalista i l'extrema dreta.

El preu d'aquest acord va per barris i només l'avanç de la legislatura permetrà valorar-ne el cost. 

Per la dreta i l'extrema dreta que es manifesta al carrer aquest acord posa en risc la (sacrosanta) unitat d'Espanya i fins i tot la mateixa democràcia, com hem sentit aquests darrers dies, de forma quasi apocalíptica, per boca d'alguns dels seus dirigents polítics.

Un altre cost és l'inevitable desgast polític de tots i cadascun dels partits que han acordat la investidura; tot acord implica renúncies (naturalment també guanys) i, per moments, fràgils equilibris.

Per imperfecte que sigui aquest pacte, fins i tot per fràgil i arriscat, és millor que l'alternativa, que com va dir Leonard Cohen, "de vegades un sap de quin costat estar, simplement veient els qui estan a l'altre costat"...