A mitjans dels anys vuitanta a Catalunya vam arribar a la xifra de sis milions d'habitants; la fita va ser celebrada amb orgull sobretot a través d'una campanya institucional, que tenia per lema el cèlebre "Som 6 milions".
Aquesta setmana l'Institut Català d'Estadística (Idescat) ha informat que a Catalunya hem arribat als 8 milions d'habitants. L'anunci no sembla haver-se comunicat, com el dels 6 milions, a bombo i plateret i no sembla, tampoc, que es vulgui fer una campanya institucional com celebrar la xifra.
D'alguna manera aquest creixement, més que congratular-nos, ens preocupa, no només per la quantitat, també per l'acceleració. Fent una ràpida retrospectiva, és pertinent recordar que la Catalunya de la meitat del segle passat tenia poc més de tres milions d'habitants, la de mitjans dels anys vuitanta (35 anys després) sis milions i l'actual (més de 35 anys després) vuit milions.
La clau d'aquest creixement són les onades migratòries; la dels anys seixanta i setanta d'altres territoris d'Espanya i les dels anys noranta fins ara, onades migratòries provinents d'altres països, especialment dels continents africà i americà. El creixement demogràfic de Catalunya s'explica més pel factor migratori que pel de la natalitat.
La natalitat ha patit un decrement aquests darrers anys, produint-se una notable davallada de naixements: segons dades de l'Idescat, mentre l'any 2015 van néixer 70.450 infants, l'any 2021 només en van néixer 57.704, un 18% menys.
En poc més de 70 anys Catalunya ha més que doblat la seva població, passant dels 3,2 milions l'any 1950 als 8 milions actuals. No sé si com a país, també com a planeta, ens podem seguir permetent aquests creixements exponencials de població, sobretot perquè ara més que mai hi ha més població pobra a Catalunya, també al món.
La impressió és que això de "som 8 milions", avui més aviat ho diem amb la boca petita...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada