És possible que alguna vegada, a l'hora de fer-vos una radiografia o una ressonància, us hagin fet prendre quelcom per potenciar el contrast d'allò que es vol observar en la prova. D'aquesta substància se'n diu contrast radiològic i permet una millor visualització dels òrgans i teixits que es volen observar.
El salt qualitatiu, i sobretot reivindicatiu, que ha fet el futbol femení aquests darrers anys en alguns moments, i en segons quins contextos, actua com un contrast radiològic en relació amb el futbol en general, i el masculí en particular.
Hi pensava dies enrere llegint unes declaracions de l'exfutbolista del Real Madrid, Betis i Barça, entre altres clubs, Alfonso Pérez: "En el caso de Guardiola, como en otros o el de las chicas, yo obligaría a besar la bandera española para saber que defienden con honor y honestidad la camiseta de su país. Me parece bien que pidan lo que consideren, pero la selección está por encima".
També són d'Alfonso aquestes delcaracions: "Me parece muy bien que las mujeres tengan su espacio y sus derechos, como tienen desde hace bastantes años, pero creo que no puede ser equiparable para nada el fútbol femenino y el masculino. Todo va en función de los ingresos que generes y de la repercusión mediática. Y ahí no hay comparación".
El futbol femení fa aflorar, per contrast, personatges com aquest, homes (molt homes) espanyols (molt espanyols) que no perden l'oportunitat per a recordar quina és la posició que els correspon a les dones, que per més espanyoles que siguin no deixen de ser dones o, encara pitjor, que precisament si volen ser bones espanyoles ("la selección está por encima") han de moderar les seves demandes, les seves reivindicacions.
Homes que ho resoldrien tot petonejant la bandera espanyola, des de les reivindicacions d'igualtat de les futbolistes fins a les ànsies independentistes de Guardiola. Homes que, gràcies al contrast del futbol femení, apareixen i s'observen i es detecten de forma més clara i diàfana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada