Només la violència mou fronteres

Les paraules no són meves, sinó del periodista Lluís Simon que, en el seu breu (i àcid) "Diari de redacció", al peu de la contraportada del diari El Punt Avui, aquest dimarts les feia servir per reblar la seva reflexió, fent un paral·lelisme amb la causa catalana:

"La revolució dels somriures.
Catalans que no tireu ni un paper a terra -entre els quals m'incloc-, observeu avui el món. Malauradament només la violència mou fronteres".

El debat no és nou i en diferents moments del (nostre) procés ha surat, sobretot quan s'han contraposat conflictes territorials (i identitaris), processos d'independència, que s'han resolt (?) amb guerres i violència amb d'altres que s'han resolt (?) més pacíficament.

A Catalunya, afortunadament, hi ha un ampli consens (que no unanimitat) en la via pacífica i, per tant, democràtica per assolir la independència, a risc que la legítima aspiració esdevingui una quimera. Hi ha qui preferiria un embat diferent, prendre les armes per aixecar la frontera i defensar-la; aquesta seria, ben segur i literalment, una via morta.

Però la realitat dels dos grans conflictes territorials i identitaris que omplen de fa mesos i dies pàgines i minuts dels mitjans de comunicació, és que, fracassats (no respectats) els acords i fracassades les negociacions, només la violència, la guerra, mou o mourà fronteres.

Naturalment, el preu és molt alt, el més alt: la vida. I aquest és un preu que només s'està disposat a pagar quan, possiblement, ja no tens res més a perdre, o quan alguns (els dirigents) hi tenen molt a guanyar, que la guerra també és un negoci, no ho oblidem.

I és que, seguint el paral·lelisme inicial no hi ha distància a salvar, la realitat del poble palestí poc té a veure amb la del català.

Per cert, les fronteres que avui es commemoren, també es van moure amb violència... Això tampoc ho oblidem.