Així comença... "Mi hermano persigue dinosaurios"

Els llibres, com tants altres productes de consum, avui també ens han d'entrar pels ulls; les seves portades, amb el seu títol i el seu disseny, tenen la missió de captar la nostra atenció per comprar-los (o demanar-los en préstec).

Però el que ens enganxa d'un llibre no és el títol, ni el disseny de la portada, possiblement ni tan sols l'autor o autora; el que ens enganxa d'un llibre són les seves paraules i, especialment, les seves primeres paraules.

Aquest 2025, doncs, compartiré cada divendres les primeres paraules d'un llibre, en una tria, com sempre, personal i transferible.

Avui obrim un llibre, "Mi hermano persigue dinosaurios" (Nube de tinta, 2017), del jove escriptor italià Giacomo Mazzariol, una novel·la autobiogràfica divertida i emotiva en què l’autor explica la seva relació amb el seu germà petit, en Giovanni, que té síndrome de Down.

Per bé que la síndrome de Down té el seu propi dia mundial, el 21 de març, m'ha semblat oportú recordar aquest llibre amb motiu del Dia internacional de les persones amb discapacitat, que se celebra cada 3 de desembre.

"Mi hermano persigue dinosaurios" és un llibre que comença així:

En fin, esta es la historia de Giovanni.

Giovanni, que va a comprar un helado.

-¿Cono o vasito?

-¡Cono!

-Pero si el cono no te gusta.

-¡Qué más da! Tampoco me gusta el vasito.

Giovanni, que a sus trece años tiene una sonrisa más ancha que sus gafas. Que le roba el sombrero a un vagabundo y se va corriendo; que adora a los dinosaurios y el rojo; que va al cine con una amiga, vuelve a casa y anuncia: «Me he casado». Giovanni, que baila en medio de la plaza, solo, al ritmo de la música de un artista callejero, y los transeúntes, uno tras otro, se sueltan y empiezan a imitarlo: Giovanni es un tipo que hace bailar plazas enteras. Giovanni, para quien el tiempo siempre son veinte minutos, nunca más de veinte minutos: si alguien se va de vacaciones durante un mes, se ha ausentado veinte minutos. Giovanni, que sabe ser agotador, extenuante, que cada día sale al jardín y les lleva una flor a sus hermanas. Y si es invierno y no encuentra la flor, solo les lleva hojas secas.

Giovanni es mi hermano. Y esta también es mi historia. Yo tengo diecinueve años, me llamo Giacomo.