Mil tres-centes quatre són les setmanes que hi ha en els vint-i-cinc anys que ens separen del dia que em vaig casar d'avui.
Els anys són la mesura que fem servir habitualment per a comptar la vida i per a les celebracions, les voltes al voltant del sol, tot i que quan naixem primer ens compten per dies i després per setmanes fins ben bé a dos anys...
Amb la Sira al principi de la nostra relació també comptàvem els mesos que anàvem acumulant, els comptàvem i, d'una manera o altra, els celebràvem no sé si, inconscientment, per allò de celebrar les petites fites. Ara, doncs, ben bé podríem celebrar els 300 mesos de matrimoni, que són els que caben en 25 anys.
25 anys també són 9.131 dies, 219.144 hores, 13.148.640 minuts o 788.918.400 segons, però aquestes mesures són massa quotidianes, fins i tot massa abundants, per a celebrar-en cada assoliment.
Pensant en els 25 anys de casats, que també volen dir de convivència sota el mateix sostre, rumiava que d'haver-n'hi són poques les setmanes senceres que hem estat separats; naturalment per feina o per altres motius sí que hem estat alguns dies fora de casa, algunes vegades ella, d'altres jo, però em sembla que rarament hem passat més d'una setmana sencera sense veure'ns.
Per a tots dos vint-i-cinc anys és més de mitja vida pel que, inevitablement, amb la convivència s'alimenta l'habitud, que no la monotonia, que fa que el dia a dia flueixi sempre que es mantinguin les ganes i l'interès de seguir convivint, compartint la vida, un sostre, un llit.
Mil tres-centes quatre setmanes després celebrem que seguim vius, celebrem que volem seguir estant junts i encara no ens haurem refet de la celebració que ja en tindrem una altra setmana al sac!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada