Estimada Abril,
diuen que els tercers fills, o filles, creixeu sols, que no només us trobeu el camí fet, sobretot us trobeu amb uns pares i mares que us eduquen per inèrcia, i se suposa que també amb més experiència i expertesa, per l'embranzida que ja portem (?) amb les primeres dues criatures.
Una cosa és el que diu la saviesa (o la ignorància) popular, l'altra és la realitat, i la realitat és que per més que siguis la petita, no has crescut per inèrcia i com qui no vol, sinó estimada i envoltada per la teva família i, en el meu cas com a pare i com amb les teves germanes, amb una suma d'errors i encerts, confiant sempre que els segons vencin els primers, en el saldo final.
I la realitat també diu que, per més que siguis la petita, també et fas gran. I és que mentre les teves germanes obren alguns camins, enceten algunes etapes, tu les tanques: la darrera a tancar l'etapa de l'escola bressol, l'escola de primària, o d'aquí a uns mesos, la de l'institut.
Ara ja tens 18 anys i, més enllà de la mitificació d'aquesta edat pel que representa en l'àmbit legal (possibilitat de votar, de ser condemnada, de treure't el carnet de conduir, etc.), amb 18 anys la vida segueix, si fa o no fa, igual. Nosaltres et seguirem estimant igual, i podràs seguir comptant amb nosaltres com fins ara, per més que siguis major d'edat...
Fer-se gran és atrapar el present d'un futur passat, i acumular un passat que un dia va ser present. I si mires endavant és molt, i llarg i incert, el camí que resta per fer, i si mires enrere ja en pots veure, en perspectiva, un bon tros de l'avançat, que a 18 anys no és poc!
Condensar-los en tres minuts és impossible, no hi caben ni en tota una vida; recordar-ne alguns moments, els de les celebracions dels teus aniversaris, sí!
Feliços 18, Abril!
😘😘😘😘😘
ResponElimina