No sé amb certesa si Joan Manuel Serrat, amb la cançó "Pare", cantava i exclamava exclusivament al seu pare; la meva sensació, escoltant la cançó, és que cantava a tots els pares del món. Perquè quan l'escolto sento que soc jo mateix qui la canta, quasi implorant, al meu pare, cantant-la quan era petit com quan li preguntava, encuriosit, què hi havia sota els carrers...
Al llarg de la cançó són moltes les preguntes que es fan i, en cap d'elles, el pare hi respon, i alhora les respon totes amb el seu plor, al final de la cançó. I és que els pares, aquest al que cantava Serrat i jo i també tu mateix si n'ets, se suposa que hem de tenir resposta per a tot, però més que respostes potser el més important és deixar que els nostres fills i filles ens puguin fer les preguntes, que les respostes, finalment i com a la cançó, les trobaran ells i elles mateixes.
Més de 50 anys després de publicar-la, el clam naturalista de la cançó "Pare" encara es torna més necessari, i segurament més desesperat, i potser caldria fer-li un petit retoc a la lletra, just al final:
"Pare, que
Pare, deixeu de plorar
que ens
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada