José Antonio Reyes

La consternació per la seva inesperada i sobtada mort es va transformar, hores després, en una (nova) polèmica a Twitter atiada per la (valenta?, controvertida?) piulada que el porter Santi Cañizares ("Cañete") va fer en motiu de la causa de la seva mort: la velocitat!

Sí, la mort d'aquest gran futbolista va ser per l'accident de trànsit que va tenir, sembla ser, entre d'altres factors per l'excés de velocitat! A 237km/h!, corria, i a aquesta velocitat qualsevol incidència, com una roda rebentada, pot esdevenir, i de fet va esdevenir mortal.

Qüestionava Cañizares el tracte d'heroi que es desprenia del seu homenatge, i en certa manera raó no li faltava, doncs més enllà de la seva carrera i trajectòria futbolística la temeritat de Reyes al volant no només li va costar la seva vida, també la d'un seu cosí; un altre cosí, greument ferit, va sobreviure. És evident que d'haver sobreviscut el futbolista hauria estat acusat de diversos delictes: homicidi involuntari, conducció temerària...

Aquest accident, i tants cada setmana, em remeten a les paraules que dies enrere recordava del desaparegut Niki Lauda: "el motor no raona, el pilot sí". El cotxe pot superar la velocitat permesa, però som nosaltres qui decidim que la superi, o no...

I tot plegat em fa pensar en la necessitat que, ni per part de les administracions, ni per part del periodisme, s'ometin les causes dels accidents quan aquests han estat causats per imprudències de qui conduia, o del o dels qui l'acompanyaven: excés de velocitat, distraccions (ai els mòbils!), consum de drogues o alcohol, etc.

És important sensibilitzar-nos, doncs qui estigui lliure d'haver comès mai alguna imprudència al volant, per petita o insignificant que (ens) pugui semblar, que llanci la primera pedra!

Recordarem José Antonio Reyes com el bon futbolista que va ser, i alhora no oblidarem (ni hauríem de fer-ho) que una greu imprudència li va costar la vida, la del seu cosí, i que per sempre més ha marcat la d'un altre cosí, i la de tota la seva família.

Sempre pensem que mai ens tocarà, fins que ens toca...