Mesos enrere la Fundació Plataforma Educativa va presentar els resultats de l'estudi que la UdG va fer del projecte de mentoria social Sapere Aude, un estudi que recull un munt de dades relacionades no només amb els joves tutelats i els seus mentors, també dels i les mestres que tenen a l'escola i dels i les educadores socials que tenen en els centres d'infants i joves tutelats on viuen.
Les dades, de caràcter quantitatiu i qualitatiu, es van recollir a l'inici i al final del projecte i a banda de les dades corresponents a l'experiència feta a Catalunya a través de Plataforma Educativa, l'estudi també recollia les de les entitats de Croàcia, Alemanya, Àustria i França que també van participar en aquest projecte europeu.
En general les dades, oh sorpresa!, no ens deixaven en gaire bona posició respecte als altres socis europeus, en especial en recordo una relativa a l'antiguitat dels educadors i educadores socials referents en els centres d'infants i joves tutelats on vivien els joves participants d'aquest projecte de mentoria, factor important doncs és molt diferent mantenir un referent adult mínimament estable, que no mantenir-lo...
Aquesta dada, comparada a nivell europeu, també és significativa en relació al reconeixement social d'aquesta tasca, reconeixement que també té una repercussió a nivell de retribució i de condicions laborals.
L'estudi destacava una altra dada que em va inquietar més: les expectatives de futur dels diferents professionals o adults implicats en aquesta experiència respecte els joves.
L'estudi reflectia un major pessimisme entre els i les educadores referents dels menors vers el seu futur, per un major optimisme dels i les mestres de les escoles i, sobretot, dels i les mentores.
És a dir, les persones adultes referents en la seva vida quotidiana, l'equivalència, salvant les distàncies, de la família, projectaven unes expectatives de futur més pessimistes en els joves.
Reconec que la dada em va inquietar, doncs se suposa que els educadors i educadores socials referents dels centres d'infants o joves tutelats haurien de ser, penso jo, els que més optimisme haurien d'injectar al futur dels i les joves.
Lluny de culpabilitzar-los, que prou feina tenen en el seu dia a dia (ho sé per experiència), penso que potser aquest major pessimisme està condicionat per tota la informació social i familiar que coneixen dels infants i joves tutelats i per la dificultat de trencar, moltes vegades, amb aquesta càrrega hereditària, que massa vegades actua com una condemna.
Aquesta dada sens dubte convida a la reflexió, i a la necessitat d'articular estratègies i dinàmiques que permetin revertir aquest pessimisme.
No és qüestió de fer volar coloms, però sí, sense defugir la crua realitat, intensificar l'optimisme i donar un major marge a l'esperança que, malgrat tot i aquest present, hi ha un futur pel que paga la pena esforçar-se...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada