Les eleccions, especialment les municipals, sempre generen una llarga corrua de damnificats, bé els i les i candidates que s'han quedat a les portes de ser càrrecs electes, bé els que, havent estat escollits, passen del govern a l'oposició.
En segons quins municipis passar del govern a l'oposició, especialment si s'ha estat alcalde o alcaldessa, representa perdre la dedicació exclusiva i, per tant, una bona font d'ingressos, i és aleshores quan s'activa la lluita, amb cops de colze inclosos, per accedir a altres càrrecs polítics, especialment als consells comarcals i, sobretot, les diputacions, o bé en els anomenats, i cobejats, càrrecs de confiança.
Tenint clara la legitimitat d'aspirar a tals càrrecs, i en la majoria d'ocasions amb una clara vocació de servei, sovintegen també en els partits els qui reclamen un càrrec d'aquests davant la pèrdua del govern municipal, per exemple, com a contrapartida (i salvavides temporal) pels serveis prestats.
Ja entenc que el problema és tant complex com complexa pot ser la situació de totes les persones que es troben en aquesta situació; jo mateix vaig viure-la anys enrere, jo mateix vaig passar per aquesta cruïlla: després d'un breu període de dedicació exclusiva tenia dues opcions: reemprendre la meva carrera professional, o pidolar, però, optar a un càrrec al partit...
I possiblement perquè jo també vaig viure aquesta situació penso en la frase cèlebre de Sèneca quan veig que algú reclama, quan no exigeix, un càrrec i sou al i del partit pels serveis prestats: "la recompensa d'una bona acció és haver-la fet."
Quina gran lliçó, també per a la política!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada