Esperant la resurrecció

Així he viscut aquesta Setmana Santa, esperant la resurrecció, però no la de Jesucrist sinó la meva.

Sí, ja sé que he començat amb un punt excessivament dramàtic, però ja sabeu que la processó va per dins i per dins, diu la ciència, sobretot hi tenim aigua, els adults entre un 60 i un 70%.

Aquests dies em sembla que jo en comptes d'aigua al cos hi tenia mucositat, d'aquella que no para de rajar, d'aquella que et congestiona el pit i el cap i et fa dormir amb la boca oberta i et fa venir mal de coll, d'aquella que acaba amb les existències de qualsevol paper que corri per casa i serveixi per a mocar-se...

M'he passat la Setmana Santa rajant com un ciri, amb malestar general, tos i amb pics de febre, amb dos testos negatius de Covid i un triple negatiu de Covid i de les dues grips, i perquè de l'aviària no apareixia al test! Com Pere, tres vegades negatiu! 

En fi, tampoc voldria fer-me el màrtir, però si abans de la pandèmia, fins i tot durant la pandèmia, jo era com a molt d'un refredat per temporada, amb el d'aquests dies ja va el tercer i ja no sabia si, entre ibuprofens i el termòmetre sota l'aixella, lamentar-me amargament tot implorant "salut, perquè m'has abandonat"!

Afortunadament aquests dies jo també celebro la meva Pasqua particular, que tot i que encara no he fet net del tot, finalment jo també he ressuscitat.