El mateix mar

El mateix mar en el qual em banyo, alguns dies a la platja de Garbet, d'altres a Sant Antoni de Calonge, a Sant Martí d'Empúries o, setmanes enrere, a l'Ampolla, és el mateix mar que s'engoleix vides de persones, algunes joves i fins i tot infants, que s'hi llancen desesperadament a la recerca d'una vida millor. A les mateixes aigües que a mi em donen gaudi, massa persones, i des de fa massa anys, hi pateixen fins a trobar la mort.

Aquest mar entre terres que és, també etimològicament, el Mediterrani, ha estat el bressol de la cultura occidental precisament gràcies als moviments migratoris; i sí, també als conflictes bèl·lics i a les guerres que al llarg dels segles ha vist i patit, i que han protagonitzat les seves aigües.

El que passa a Ceuta, i a Melilla, i a Lampedusa, i a les costes de Grècia, no és nou. No és cap emergència puntual ni cap crisi excepcional: és una realitat sostinguda, sistemàtica, que es produeix any rere any i que, malgrat les imatges i els titulars que de tant en tant la tornen a situar al centre de l'actualitat, aviat torna a desaparèixer de les portades. Les persones migrants, en el debat públic i en el discurs polític, han deixat de ser persones per convertir-se en un problema, en una xifra, en una arma llancívola entre governs.

La politització del fenomen migratori serveix per tensionar l'opinió pública interna, per a les negociacions bilaterals entre estats, per atiar les campanyes electorals. I mentre els polítics es passen la pilota, aquella pilota de Nivea que el mite diu que les avionetes llençaven a les platges, hi ha persones que es continuen llançant al mar.

La qüestió és que, paradoxalment, si tirem una mica enrere en la nostra pròpia genealogia, descobrirem que tothom, absolutament tothom, és fill, nét, besnet o rebesnet de migrants: de persones que un dia van deixar enrere la seva terra, el seu poble, la seva família, per anar a buscar vida en un altre lloc, per terra, per mar o per aire, amb més o menys distància, amb més o menys desesperació.

La diferència entre ells i els que avui es llancen al Mediterrani no és de naturalesa: és de circumstàncies, de temps, de sort. I el mateix mar que afortunadament em banya a mi els banya a ells, malauradament, a risc de trobar-hi la mort.