divendres, 4 de juliol del 2008

Pidolaire?

Aparentment era un home ordinari, no el en sentit penyoratiu del terme, un home vulgar, sinó un home corrent, com som la majoria d'homes. Vestia amb correcció: sandàlies, texans blaus i un polo verd amb ratlles horitzontals blanques. Duia una bossa de roba creuada, recolzada sobre la seva espatlla esquerra. A la mà esquerra hi duia una bosseta que embolcallava el seu contingut; no subjectava la bossa per les nanses, la subjectava amb el palmells i els dits de la mà. Caminava sol, Passeig de Gràcia amunt. Li vaig atribuir vora quaranta anys.

Jo havia sortit de l'estació de tren i metro de Passeig de Gràcia. Havia arribat amb el metro i volia sortir al carrer. Tenia uns vint minuts abans no sortís el tren cap a Girona, i no els volia passar maldant la manca de ventilació de la sufocant andana.

L'estació de Passeig de Gràcia, sobretot l'andana, és una autèntica sauna a l'estiu. L'aire calent s'endinsa narius i gola avall, escalfant els pulmons, i la xafogor s'enganxa anguniosament a la pell. La sensació és d'ofegament.

Fora el carrer també feia calor, però no la calor claustrofòbica de l'estació. Ell em va cridar l'atenció perquè vaig veure que aturava una noia. Li va dir algunes paraules i, de la bossa de plàstic que duia a la mà, va treure una vareta d'encens. La noia la va acceptar i ell li va dir quatre paraules més. No sentia el què li deia, era una metres més enrere... Llavors ella va endinsar mà dins el seu bolso per estirar el moneder; l'hi va donar un parell de monedes i van seguir el seu curs, ella Passeig de Gràcia avall, ell Passeig de Gràcia amunt... i jo, tot darrera seu, a una distància prudencial, també.

El vaig seguir uns cinc minuts; ell seguia caminant, com si anés a algun lloc concret; vull dir que no vagava pel carrer. Caminava per l'esquerra de la vorera, prop de les façanes i els aparadors del carrer. Pocs metres més enllà del primer intent (reeixit) que vaig veure, va aturar una altra noia. Li va dir quatre paraules tot mostrant-li la vareta d'encens. La noia, possiblement intuint el final previsible de la fortuïta trobada, va reprendre el seu caminar, accelerant-lo per deixar enrere la incòmode trobada.

Un parell de passos de vianants més amunt, va aturar una dona (una dona jove, però no una noia). Se'l va escoltar una estoneta més, però no va acceptar la vareta d'encens...
I així amb unes quantes dones i noies més... Alguna, quan reiniciaven de nou el seu pas, Passeig de Gràcia avall, es girava, amb una certa cara d'incredulitat, per certificar que el pidolaire seguia el seu camí, carrer amunt...

Cansat de tants intents fallits vaig decidir girar cua i tornar a l'estació. Vaig tenir la temptació d'aturar-lo i demanar-li, jo, una vareta d'encens, però no m'hi vaig atrevir. A més, ell només aturava noies i dones, pel què jo no encaixava amb el perfil que ell buscava...

Als carrers hi ha molts pidolaires: gent que demana almoina mostrant (alguns exhibint) misèria, d'altres amb falsos pretextos (diners per un entrepà o el típic del bitllet de tren), n'hi ha que demanen almoina a canvi de música (inevitable el comentari: pagaria per fer-los callar!), de mocadors de paper... Fins i tot en l'art de pidolar hi ha modes, tendències i categories...

Es diu que la manca de recursos, sobretot la gana, estimula la creativitat. No sé exactament si és el cas. Però el cert és que no vaig poder evitar pensar que, al capdavall, la seva proposta era una certa innovació en la manera de pidolar. Malgrat la tangibilitat d'una vareta d'encens, l'encens, la seva fragància, la fina i bellugadissa columna de fum que desprèn, creen ambient, és a dir, un element més aviat intangible. Una almoina a canvi d'una emoció, d'un ambient?.

No tinc per costum donar almoina als qui en demanen; a més, com més m'insisteixen més m'hi resisteixo... Però no aprofundiré ara en l'etern debat de la caritat vers la justícia, de donar el peix o ensenyar a pescar... Reconec que em fa certa mandra...

A més, possiblement aquest curiós pidolaire de les varetes d'encens ni tan sols és això... un pidolaire...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada