Joan Ribas, dominical...

Dues constants defineixen la meva particular relació amb Joan Ribas: la lectura del seu article dominical al diari El Punt Avui, i la seva fidel presència a l'acte de lliurament del Premi Casero.

L'article dominical de Joan Ribas era un estímul afegit per obrir el diari, i mentre passava pàgines fins a trobar-lo (jo el diari el llegeixo de principi a fi, sense dreceres) pensava sobre què, o qui, dispararia: la política cultural de la ciutat?, la urbanística?... o potser es vestiria de cronista i ens regalaria un bocí dels seus records.

Per mi, que no sóc de missa, el seu article dominical era com un sermó (en el seu sentit més noble) que bé podria cloure, més amb un "paraula de Déu", amb un "paraula de Joan Ribas!" Perquè la seva era una paraula potent, moltes vegades crítica, cert, però també honesta: en Joan Ribas es mullava i en tota crítica hi havia proposta, alternativa...

Ja trobo a faltar els seus articles, com trobo a faltar també els de l'estimat Narcís-Jordi Aragó... A Joan Ribas també el trobaré a faltar, en el meu cas particular, a l'acte de lliurament del Premi de Novel·la Curta Just M. Casero, que lliura la Llibreria 22, des de fa molts anys, a la seva estimada Sala la Planeta. Sens dubte el Premi Casero també era una mica seu, i més a partir de la Proposta de Poesia que des de fa anys l'acompanya...

En Joan Ribas, que ja va coincidir amb el meu pare, Just Manuel Casero Madrid, a la revista Presència, va participar, a l'octubre de 2007, en unes "Lectures del Quiosc" que es van fer a la biblioteca Just Casero. L'acte era el que donava el tret de sortida al lliurament del premi d'aquell any, i a banda de Joan Ribas també hi vam participar Narcís-Jordi Aragó, Montserrat Terradas, Tià Salellas, Guillem Terribas i jo mateix. Cadascú de nosaltres va llegir un dels articles que en Just havia publicat a la seva columna "Quiosc" del Punt Diari; Joan Ribas va escollir "Dimecres de Cendra".

Aquest n'és un fragment:

"La cendra és el producte de la mort, però també l'adob de la nova vida. És el símbol del dol, però també l'esperança de l'alegria. Aquesta cendra que avui serà imposada amb aquelles paraules "memento homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris", és, en definitiva, el resultat de la cremada de llors i palmes d'un diumenge de Ram. Entre aquella glòria i aquesta penitència, hi ha els dies de la vida dels homes, desiguals, fràgils, vacil·lants."

Se'm fa estrany no llegir més a Joan Ribas al diari, ni veure'l al Premi Casero; naturalment Joan Ribas era molt més, i aquests dies el seu record li fa justícia com el ciutadà compromès que ha estat, un emprenedor i activista cultural, referent imprescindible del teatre gironí i català.

Per acabar recupero unes paraules d'un dels seus articles dominicals:

"La buidor més espectacular ens corprenia, i permetia contemplar l’estructura singular d’aquell espai majestuós, sense additaments, ni decoracions afegides. Cal dir que ens va preocupar que, en una tarda lluminosa com aquella, no va entrar-hi ningú més durant les dues hores que va durar el nostre recorregut. Ningú! Semblava una desatenció, força típica de la nostra ciutat arronsada."
L’harmonia del silenci (El Punt Avui, 31 de gener de 2021)

DEP