Dies enrere moria als setanta anys el mític pilot de Formula 1 Niki Lauda.
La seva carrera esportiva ma estar marcada, més enllà dels tres campionats del món que va guanyar, pel terrible accident que va patir al Circuit de Nürburgring, un fet que, inevitablement, va influir en el seu caràcter i en la seva pròpia visió del món i de la vida. No sorprèn, així, que sentenciés que "prefereixo tenir el meu peu dret sa abans que una cara bonica"...
Niki Lauda no només va sobreviure a l'accident, sinó que després va tornar a competir (tan sols sis setmanes després!) i a guanyar dos dels seus tres campionats de F1!
No va guanyar el campionat de l'any del seu accident, tot i que a la darrera cursa mantenia encara un petit avantatge al capdavant; en aquella cursa i amb la pista mullada, però, va decidir abandonar i amb aquesta decisió (ell sempre més mental que passional: "el motor no raona, el pilot sí") va permetre que el seu gran rival d'aleshores, James Hunt, guanyés el seu únic campionat del món.
Tot el que va envoltar aquell accident ho recull de forma fantàstica (per mi, sempre fàcilment impressionable...) la pel·lícula "Rush", un retrat, més enllà del biopic, de la Formula 1 als anys setanta, on s'entén perfectament bé la frase de Niki Lauda "l'única victòria important en aquest negoci és el dia en què abandones el pàdoc amb vida".
No són poques les perles, en forma de frases cèlebres, que Niki Lauda ha deixat dites o escrites, i si n'hi ha una que m'ha agradat especialment és una que és aplicable arreu, més enllà de la F1, més enllà de l'esport: "un home savi obté més dels seus enemics que un ximple dels seus amics".
Que ximples que som, massa vegades!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada